Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Juny de 2009

1_Cocentracio Suport batasuna 2007

Mitjançant el bloc de Jaume Renyer m’assabento de les tres sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg –vinculat al Consell d’Europa; res a veure, doncs, amb la Unió Europea– donant la raó al Regne d’Espanya, avalant la llei espanyola de partits i desestimant els recursos presentats per Herri Batasuna, Batasuna i diverses candidatures de l’esquerra abertzale contra la seva il·legalització. Ell mateix em dóna les pistes –la crònica d’urgència del diari “Gara”– per tenir accés als textos de les sentències i Tribuna Catalana hi dedica una de les seves cròniques d’avui.

 

Les sentències, en francès, les teniu a

sentència sobre Herri Batasuna i Batasuna

sentència sobre Herritarren Zerenda

sentència sobre AuB i plataformes

Una mala notícia per als qui esperàvem de les instàncies judicials i polítiques europees una aportació positiva de cara a superar l’estratègia de l’exclusió, imposada pel Regne d’Espanya, que ha fet que més de cent mil persones siguin privades al País Basc del Sud del seu dret d’elegir i ser elegits, així com dels drets fonamentals d’associació, expressió i reunió.

 Com diu Jaume Renyer, caldrà analitzar amb detall les sentències i el seu efecte a curt i mitjà termini, així com la seva repercussió en procediments semblants relacionats amb els drets humans al País Basc del Sud pendents de veure’s al mateix Tribunal. Convençut com estic –i ho he dit reiteradament– que un dels principals obstacles en el darrer procés de pau va ser precisament el manteniment de l’esquerra abertzale en la il·legalitat, la meva primera conclusió és que aquestes sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans no vénen a ajudar a la resolució del conflicte sinó que poden contribuir a abocar-lo en un carreró de sortida encara més difícil d’on ara està.

 

Pendent de llegir amb calma les sentències i, sobretot, de reflexionar sobre el seu abast –suposo que aquests dies hi tornaré amb menys precipitació que ara–, una altra reacció se m’imposa, a més a més d’allò que ja he dit: sentències com aquestes ens mostren, per desgràcia, com la lògica del poder dels estats s’imposa sobre la dels drets individuals i col·lectius, fins i tot en aquelles institucions de les quals teníem alguna esperança que els defensessin. Quan diem que cal internacionalitzar els nostres conflictes nacionals, doncs, i els definim com a conflictes europeus, no fem sinó descriure una via molt llarga i dura que els nostres pobles hauran de seguir fins arribar al reconeixement de la plena sobirania. Europa, l’autoanomenada “comunitat internacional”, no ens els reconeixeran gratuïtament. Com tantes vegades a la història, allò que per als oprimits és una evidència –l’opressió que sofrim, en aquest cas els pobles als quals se’ns nega la sobirania, i les vies per aconseguir-la– només ho reconeixeran els opressors –i els qui els avalen– quan no els quedi d’altre remei que fer-ho.

Aquí podeu trobar tots els apunts d’aquest bloc on faig referència a la llei espanyola de partits i la privació de drets humans i polítics a una part substancial del poble basc.

Read Full Post »

1245144948299644
index-1

Aquest cap de setmana coincidiran, suposo que per casualitat, dues convocatòries en defensa de l’exercici de la sobirania pròpia de dos pobles als quals ens és negada, sotmesos com estem al Regne d’Espanya i a la República Francesa.

 

Els bascos –o navarresos, denominació política que reivindiquen els organitzadors per al poble basc– són cridats a concentrar-se diumenge vinent, 28 de juny, a Iruña per commemorar l’aniversari de la batalla de Noain (el 1521, fet militar clau –sang i foc, doncs– en la pèrdua de la sobirania del Regne basc de Navarra). La crida la fan enguany els organitzadors –l’associació Nabarralde–, a l’entorn del lema “No hi ha democràcia sense poble sobirà”.

 

El dia abans, dissabte 27 de juny, també els catalans som cridats a manifestar-nos a Barcelona, de l’Arc del Triomf a la seu del Parlament autonòmic de la Generalitat de dalt –que deia en Barnils–, per defensar el nostre dret a la independència, en el que els organitzadors han qualificat d’Acte de sobirania, amarats segurament pel record de Mestre Xirinacs.

 

Una esplèndida coincidència que val més que mil paraules per a expressar que navarresos/bascos i catalans necessitem reforçar la solidaritat mútua per treure’ns de sobre els mateixos imperis que ens neguen els nostres drets nacionals.

 

D’altres vegades m’he referit en aquest bloc al que manté Luis María Martínez Gárate, navarrès/basc que té veïnatge de temporada a casa nostra –un foraster que hi té casa, diríem –, i que és un dels impulsors de l’associació Nabarralde. En aquesta ocasió, ofereixo als lectors del meu bloc aquest enllaç al seu, on hi ha un vídeo en què explica què significa per ells Noain i, sobretot, per què afirmen amb contundència que “No hi ha democràcia sense poble sobirà”. És a dir, que en la base de la democràcia hi ha la sobirania: al començament, doncs, i no al final. I que no es pot dir que una societat sigui democràtica si no és sobirana. Lluitar, doncs, per la sobirania pròpia és, en conseqüència, el primer i indefugible pas en la lluita per la democràcia.

Aquí podeu trobar el vídeo sobre sobirania i democràcia

Read Full Post »

Rubalcaba_Patxi_Lopez

Divendres passat, el primer atemptat mortal d’ETA en l’era Patxi López –cal recordar-ho, lehendakari gràcies a unes eleccions que van deixar fora de la via política almenys cent mil votants que només van poder escollir una papereta anul·lada d’entrada pel Tribunal Suprem i el Constitucional a instàncies del govern socialista de la monarquia– ha posat una vegada més de manifest que el conflicte del Regne d’Espanya amb el poble basc segueix presoner de la lògica de la guerra a on va retornar ara fa dos anys, després de la ruptura de la darrera treva. L’atemptat que va causar la mort, a Arrigorriaga, de l’inspector Eduardo Antonio Puelles García, cap de grup de la Brigada d’Informació de Bilbo, responsable de la lluita antiterrorista (segons “Gara”, diari proper a l’esquerra abertzale, era cap del Grup de Vigilàncies Especials de la Policia espanyola a Bilbo), sembla desmentir les especulacions sobre els indicis que feien pensar en una represa dels contactes de cara a un nou procés de diàleg, a mitjà termini.

 

Val la pena, però, tenir en compte algunes de les característiques d’aquest atemptat per analitzar-ne la transcendència. La primera, i més visible, és el retorn d’ETA a l’atemptat mortal contra persones que tenen un paper clau en la lluita antiterrorista. Tot i que sempre ens podem omplir la boca amb frases fetes, com que totes les vides són iguals –una certesa irrefutable des del punt de vista ètic–, en política i sobretot en una situació bèl·lica això no és sinó un tòpic més. ETA certament pot matar persones la principal característica de les quals és el baix risc per als seus escamots, com l’exregidor socialista d’Arrasate i sindicalista de la UGT Isaías Carrasco, mort el març del 2008, just abans de les eleccions generals de les quals havia estat exclosa l’esquerra abertzale. Un municipi, d’altra banda, regit per una de les comptades candidatures d’ANB que es van poder presentar a les darreres eleccions muncipals, en què hi van aconsegur l’alcaldia. O. com ha fet ara, triar un objectiu més arriscat per al seu escamot per ser una peça clau de l’altre bàndol en la guerra que l’enfronta al Regne d’Espanya.

 

Aquesta lògica militar –perversa com tota lògica militar, com ho és també la del govern de la monarquia: una i altra tenen com a objectiu l’eliminació física, per la mort o llargs anys d’empresonament, de les persones considerades enemigues– és la que torna a imperar en aquest conflicte que tan a prop del final va estar ara fa dos anys. Cal recordar-ho: només fa dos anys que ETA, el 6 de juny del 2007, va donar per acabada la treva i, amb ella, les negociacions publicades amb el govern espanyol per trobar una sortida dialogada a l’enfrontament militar.

 

L’atemptat mortal contra l’inspector Puelles García ha passat, d’altra banda, després que l’esquerra abertzale hagi confirmat la seva força electoral en les eleccions europees, i quan el Tribunal Europeu dels Drets Humans té pendent de pronunciar-se sobre multitud de recursos provinents del País Basc contra el Regne d’Espanya. Recursos que denuncien, entre d’altres vulneracions dels drets humans, precisament que un sector que representa almenys el 10 per cent de l’electorat a les comunitats autònoma d’Euskadi i foral de Navarra hagi estat condemnat a la il·legalitat i privat reiteradament del seu dret polític a elegir i ser elegits.

 

I, encara una dada més, que no per previsible ha de ser menytinguda: mentre un presumpte escamot d’ETA matava l’inspector Puelles, als carrers del País Basc, superant les fronteres administratives i interestatals que el divideixen (dues autonomies espanyoles i dos estats membres de la Unió Europea), proliferen aquests dies els cartells que pregunten “Zapatero, Sarkozy, Non da Jon?” (Zapatero, Sarkozy, on és Jon?), referits a Jon Anza, refugiat i membre d’ETA desaparegut el passat 18 d’abril. El govern espanyol, per boca del seu ministre de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, se n’ha rentat les mans, de la desaparició, insinuant que es tracta d’un afer intern d’ETA, mentre a la República Francesa les instàncies judicials han iniciat una investigació. De la seva banda, ETA, trencant una mena de protocol exigit per les més elementals normes de clandestinitat, pel qual no fa públics els noms dels seus militants en actiu, passat un mes de la desaparició de Jon Anza, el va reivindicar com a militant seu i en va desvetllar els objectius del viatge en el curs del qual va desaparèixer: portar diners a l’organització, en una cita a Tolosa del Llenguadoc (Occitània). I en va fer responsables de la desaparició els governs espanyol i francès, tot recordant fets anàlegs protagonitzats pel GAL quan al Regne d’Espanya també governava el PSOE els anys 80 del segle passat.

 

Hi ha un darrer element que crec que val la pena també de tenir en compte. Aquest cap de setmana, el partit socialdemòcrata i independentista basc Eusko Alkartasuna (EA) ha fet el seu primer congrés després de la batacada electoral a les autonòmiques d’Euskadi, i de la posterior escissió del sector contrari a un acord sobiranista amb l’esquerra abertzale. ETA també hi ha fet present la seva veu posant el cadàver de l’inspector Puelles sobre la taula. El manteniment de la lluita armada, així, segueix interferint el debat sobre la constitució del pol sobiranista que defensen, entre d’altres, l’exportaveu de Batasuna, Arnaldo Otegi, i l’exsecretari general del sindicat de l’esquerra abertzale LAB, Rafa Díez. És la seva estratègia pública –sembla que assumida per la majoria de l’esquerra abertzale– per acumular forces independentistes de cara a la recuperació del diàleg i a una sortida democràtica i pacífica al conflicte. Tots els possibles aliats de l’esquerra abertzale en aquesta estratègia sense excepció, però, han insistit reiteradament que la fi de la lluita armada –és a dir, de la lògica de guerra per part d’ETA– és condició imprescindible a l’hora de configurar aquest pol sobiranista. Veurem quina repercussió tindrà l’atemptat de divendres en el procés.

 

Potser caldrà mirar a l’altra banda de la muga, on Batasuna no és il·legal, per albirar quina pot ser de fet la incidència de l’atemptat, entre d’altres qüestions, en la configuració de les candidatures a les eleccions regionals franceses de l’any vinent. Ja que és al País Basc del Nord on el pol sobiranista ja ha estat experimentat els darrers anys en diverses conteses electorals, val a dir que amb èxit notable. Si Batasuna, Abertzaleen Batasuna i Eusko Alkartasuna reediten la coalició Euskal Herria Bai, que tan bons resultats va aconseguir en les darreres legislatives del 10 i el 17 de juny del 2007, tot i que es van fer molt pocs dies després de la ruptura de la treva d’ETA, i a les municipals i cantonals de març del 2008, podria ser un senyal que el procés de convergència independentista no s’ha aturat malgrat la continuïtat de l’activitat mortal d’ETA. De tota manera, el peculiar sistema electoral francès a dues voltes, i el fet que el País Basc del Nord sigui integrat en la Regió de l’Aquitània, pot representar una dificultat afegida per als acords electorals de cara a les regionals i un argument favorable per als qui, dintre d’aquests partits, prefereixin una altra mena d’aliances, com ha passat en les darreres eleccions europees (o en les regionals del 2004).

 

També s’haurà de veure fins a quin punt l’atemptat mortal de divendres té continuïtat dins l’actual estratègia d’ETA –és a dir, si es tracta d’una escalada o és una resposta bèl·lica puntual– i com influeixen en l’estratègia de l’organització independentista armada els avenços, si n’hi ha, en el camí de l’acumulació de forces de l’independentisme polític basc.

 

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 22 de juny del 2009)

Read Full Post »

58-i-mes11

m-18-m

He rebut aquest escrit, que crec que val la pena difondre, encetant una campanya de solidaritat amb els estudiants represaliats per les protestes contra el pla de Bolonya.

Benvolguts companys, benvolgudes companyes,

 

Com tots i totes heu pogut comprovar enguany, el moviment estudiantil ha estat una de les puntes de llança en contra de les polítiques neoliberals del Govern d’Entesa i del Gobierno de España. La nostra acció i mobilització ha tornat a evidenciar que la política institucional, encara que s’autoanomeni progressista, resta subordinada als interessos del gran capital i del mercat. El tripartit ens ha demostrat que si la privatització no entra per la via política entra per la via de la porra. Per això al ser un dels moviment més actius hem sigut fortament reprimit: 33 expedients, 22 sancions, 6 expulsions i 15 processos judicials oberts a la UAB per defensar una universitat crítica, fora de la lògica mercantil.

La repressió però no ens farà callar, sobretot si rebem un ampli suport social. El principal objectiu d’aquest informe és anunciar a la vostra organització que la repressió policial, a part de desallotjar el rectorat i causar més de 200 ferits el 18 de març, també va imputar a 58 persones que restem pendents de judici. Les 53 persones que pernoctàvem aquella nit al rectorat i les 6 persones que varen ser detingudes al llarg d’aquell dimecres gris, una de les quals també està imputada pel desallotjament, tenim obert un procés judicial. A les 53 persones que dormíem al Rectorat quan va ésser desallotjat se’ns imputen càrrecs de desobediència a l’autoritat, i a 16 d’aquests se’ls afegeixen càrrecs d’atemptat a l’autoritat. Als 6 detinguts se’ls imputen càrrecs de desordres públics i atemptat a l’autoritat.

Els 58 imputats hem creat un grup antirepressiu anomenat 58 i + per tal d’engegar una campanya de difusió i sensibilització del nostre cas, desacreditar el govern i els impulsors de la repressió, evidenciar la falta de democràcia actual i sufragar els costos dels advocats. 

Sovint heu manifestat la vostra solidaritat amb el moviment participant en les mobilitzacions, difonent les nostres reivindicacions o assistint a les trobades d’estudiants i moviments socials. Nosaltres també hem intentat donar veu a moltes de les vostres reivindicacions tant a les facultats com al rectorat ocupat. Hem participat en d’altres mobilitzacions socials, doncs no només som estudiants, també som treballadors precaris, dones, immigrants…  i a més entenem que la solidaritat és la base de la resistència, i és el que ens uneix per preparar l’ofensiva.   

Us demanem humilment que en la mesura de les vostres possibilitats recolzeu aquesta sèrie de propostes:

 

– Signar individualment el manifest dels 58 i + i fer-ne difusió. Adjuntem el manifest a aquesta carta amb el formulari de recollida de signatures [vegeu-lo al final d’aquest missatge].

– Adherir-vos com a organització a la campanya enviant un e-mail a extensio58imes@gmail.com amb el nom de la vostra organització.

– Fer declaracions o ressolucions donant-nos suport.

– Organitzar xerrades informatives sobre la repressió que pateix el moviment estudiantil.

– Organitzar actes de suport als 58 i +: cafetes per treure diners, actes polítics, etc. Envieu-nos material gràfic de les accions que feu i el posarem al blog!

– Assistir a les nostres mobilitzacions, actes i cafetes que organitzarem i dels quals us mantindrem informats.

– Afegir un banner dels 58 i + a la vostra web (el logo, que també adjuntem, vinculat al nostre blog: http://58imes.wordpress.com).

– Posar una guardiola solidària amb els 58 i més al vostre local. Si no en teniu contacteu al mail: extensio58imes@gmail.com

– Recolzar econòmicament el grup dels 58 i +. Podeu fer les vostres donacions mitjançant transferència bancària al número de compte d’estalvi:1491.0001.27.0020007218 de la Banca Ètica Triodos Bank.

Moltes gràcies per la vostra solidaritat i pel vostre suport sempre present que ens ajuda a seguir lluitant. Salut i força!

 

Comissió d’Extensió dels 58 i +. Mail de contacte: extensio58imes@gmail.com

 

Al missatge, hi adjunten aquest manifest per recollir signatures individuals:

El 20 de novembre de 2008 milers estudiants preníem el hall de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, on s’hi troba el rectorat. El 18 de març de 2009 en sortíem desallotjats de manera violenta pels Mossos d’Esquadra que rebien ordres expresses del rector de la UB, Dídac Ramírez. Foren quatre mesos d’ocupació en els quals férem d’un espai buit i gris, un espai ple de coneixement crític, diàleg, solidaritat i pintat pels colors de la rebel·lia i els somnis.

58 i més. En el transcurs d’aquell brutal dimecres els Mossos d’Esquadra van desallotjar 53 persones, van detenir 6 i en van ferir més de 200. A les 53 persones que dormíem al Rectorat quan va ésser desallotjat se’ns imputen càrrecs de desobediència a l’autoritat, i a 16 d’aquests se’ls afegeixen càrrecs d’atemptat a l’autoritat. Als 6 detinguts se’ls imputen càrrecs de desordres públics i atemptat a l’autoritat.

58 i + constitueix un nou símbol que volem prendre amb força. És el símbol de l’acció, de la unió, de la defensa de la dignitat de la lluita per una universitat crítica, lliure d’empreses i fora de la lògica mercantil. El símbol que vol deixar clar que no farem ni un pas enrera. Si ocupar una universitat pública en protesta per l’aplicació impositiva d’una reforma privatitzadora és un delicte, llavors som culpables. Si desobeir i posar resistència quan, sense cap diàleg previ, els Mossos d’Esquadra per ordre de les autoritats venen a treure’ns per la força és un delicte, llavors som culpables.

 

Els aquí sotasignants som conscients de la funció latent de la repressió. Aquells que imputen, detenen i sancionen volen aniquilar qualsevol forma de dissidència política. És per això que exigim la immediata absolució dels 58 imputats pels fets del 18 de març.

 

 

Read Full Post »

Cartell_Plantada_parlament_27_2

Tot i que no afecta el fons del meu article de dimarts passat, crec que dec als lectors que li van fer cas una puntualització. Escrivint amb presses, i sense repassar amb deteniment les fonts, hi deia que –si la mesa del Parlament autonòmic hagués acceptat a tràmit la proposició de llei per a l’exercici del dret de secessió, cosa que no va fer–  el Parlament l’hauria de discutir “després que s’hagi recollit el tres per cent de firmes favorables de la població, com preveu el projecte de  llei de consultes populars de Catalunya, que es va començar a discutir l’endemà al Parlament. Partia de la hipòtesi falsa que la iniciativa s’hauria de regir per una llei encara no aprovada i no, com és el cas, per l’actualment vigent Llei catalana de la iniciativa legislativa popular, del 16 de febrer del 2006. Segons aquesta llei, la iniciativa legislativa popular requereix un mínim de 50.000 signatures, recollides en un termini de 120 dies hàbils, perquè la iniciativa legislativa popular sigui tramitada com a proposició de llei.

 

La diferència entre aquesta llei i el projecte de Llei de consultes populars per via de referèndum de Catalunya, pel que fa al nombre de signatures requerides és substancial. Mentre la referida a la Iniciativa legislativa popular en requereix un mínim de 50.000, el projecte de Llei de consultes populars per via de referèndum eleva aquesta xifra al “tres per cent de firmes favorables de la població”, i això suposaria recollir unes 210.000 signatures en sis mesos.

 

De tota manera, i a efectes pràctics, tot i el que va dir el conseller de Governació Jordi Ausàs, pretenent que amb l’aixopluc de la nova llei potser sí que una proposta de llei de secessió seria acceptada a debat del Parlament autonòmic, en aquest hipotètic cas, la muralla no faria sinó desplaçar-se fins a Madrid, trencaones de totes les tempestes sobiranistes, perquè és el govern de la monarquia qui ha d’autoritzar la consulta. El mateix Ausàs reconeixia a Vilaweb TV que veia “molt difícil que el govern espanyol autoritzi un referèndum d’autodeterminació”.

 

Sigui per una via o per una altra, el camí s’anuncia –com no podia ser d’altra manera, tenint els polítics que tenim– llarg i feixuc. Però, com que –com diem els catalans– els cansats fem la feina, haurem de fer del cansament virtut i no perdre’ns en baralles estèrils que no porten enlloc i, a més a més, tantes vegades ens han fet donar voltes sobre nosaltres mateixos fins marejar-nos i perdre el nord, tot errant-nos d’enemic.

 

Dissabte vinent, doncs, seguirem acumulant forces. I no haurem d’aturar-nos fins aconseguir tots els drets que, com a poble sobirà, ens pertanyen.

Read Full Post »

1245132057531337

La Mesa del Parlament de Catalunya –formada pel president, Ernest Benach (ERC); el vicepresident primer, Higini Clotas (PSC.Ciutadans pel Canvi); el vicepresident segon, Lluís M. Corominas (CiU); la secretària primera, Lídia Santos (PSC-Ciiutadans pel Canvi); el secretari segon, Antoni Castellà (CiU); el secretari tercer, Jordi Miralles (Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa), i el secretari quart, Rafael Luna (PP)–, per unanimitat, ha acordat avui no admetre a tràmit la iniciativa legislativa popular (ILP) per convocar un referèndum el 12 de setembre del 2010 sobre el dret a secessió. Així, la Mesa del Parlament –incloent-hi els quatre membres que hi representen partits o coalicions de partits que inclouen la defensa del dret a l’autodeterminació en els seus estatuts i objectius estratègics: ERC; CiU, i Iniciativa-EUiA, que hi tenen majoria–, al·legant que la iniciativa no s’ajusta “al marc competencials de la Generalitat”, és a dir a la legalitat espanyola –¿és que n’hi ha d’altra en el nostre país?–, s’ha autoerigit en un nou mur de contenció per impedir que el poble català exercici aquest dret.

La iniciativa legislativa popular va ser  presentada el 6 de maig passat, a iniciativa de la plataforma Deumil.cat i d’altres organitzacions, complint amb escreix el primer tràmit legal, amb el suport de més d’un miler de signatures de promotors impreses i nou mil recollides per correu electrònic, quan amb quatre n’hi ha prou. Proposa, mitjançant un text articulat de proposició de llei, que el Parlament –després que s’hagi recollit el tres per cent de firmes favorables de la població, com preveu el projecte de  llei de consultes populars de Catalunya, que comença a discutir-se demà al Parlament– aprovi sotmetre a consulta del poble de Catalunya el 12 de setembre del 2010 la pregunta següent:
Està vostè d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret, independent, Democràtic i Social, integrat en la Unió Europea?

No per previsible deixa de ser significatiu el rebuig de la Mesa del Parlament, empresonada per la cotilla de la legalitat espanyola que només un acte valent d’il·legalitat i sobirania pot trencar. Ara ja sabem que cap de les forces polítiques parlamentàries –diguin el que diguin les proclames solemnes dels seus estatuts i programes o la xerrameca més o menys demagògica dels seus dirigents– està disposada, ara com ara, a donar un pas d’aquesta magnitud. El camí, com no podia ser d’altre, serà llarg i feixuc, però ja està engegat. Iniciatives com la marxa dels deu mil a Brussel·les o la concentració de l’onze de juny  –dia de Corpus, en record de l’aixecament dels segadors–, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, no tenen marxa enrere. La propera etapa, el 27 de juny, en la manifestació convocada de l’arc del Triomf a la seu del Parlament autonòmic. Veurem si hi ha algun parlamentari, amb un mínim de sensibilitat democràtica i nacional, capaç d’impulsar en la cambra l’exigència d’un acte de sobirania que ja comença a estendre’s entre la bona gent del nostre país (una altra prova de foc la tindrem aviat amb la possibilitat de compliment de l’acord de l’Ajuntament d’Arenys de Munt de convocar per al 13 de setembre vinent un referèndum local amb la mateixa pregunta prevista a la iniciativa legislativa popular).

Un acte de sobirania que, si els actuals parlamentaris no el fan aviat, algú altre l’haurà de fer tard o d’hora, atès com ens tracta el poder imperial.

Read Full Post »

2265642w

Per fi, Joan Solà, Premi d’Honor
Dimecres passat va ser lliurat al doctor Joan Solà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Per fi. Si algun català avui en vida se’l mereix és ell, que tant de temps i saviesa ha dedicat a estudiar els recursos propis de la nostra llengua –amb especial dedicació per la sintaxi– i a la divulgació tant dels seus coneixements com dels seus dubtes i actituds cíviques.
Coincideix aquest honor reconegut a Joan Solà amb el fet que la Universitat de Lleida l’hagi investit recentment doctor honoris causa i amb la publicació d’un recull d’articles seus, publicats inicialment al diari “Avui”. Alt reconeixement acadèmic, doncs, i recopil·lació d’una de les seves gran aportacions a apropar les qüestions de la llengua a la gent. Dins la línia de qui ha estat la persona més important de la història dels Països Catalans, el mestre Pompeu Fabra, “reformador tècnic de la llengua” i “ideoleg del paper social i polític d’aquesta llengua”, com el definia el mateiox Solà en el discurs d’acceptació del doctorat honoris causa a la Universitat de Lleida  Un text que, com el que va pronunciar en l’acte de recepció del Premi d’Honor de les Lletre Catalanes, val la pena llegir amb deteniment perquè ens dóna moltes claus de la seva personalitat i criteri.
“Aquest país nostre tan petit –deia Joan Solà, en acceptar el Premi d’Honor– ha manifestat al llarg dels segles una voluntat fèrria de mantenir la seva personalitat contra un bon nombre d’adversitats. Sense cap predeterminació misteriosa, jo m’he sentit sempre fill d’aquesta terra i hereu d’aquesta cultura, malgrat que tant l’una com l’altra havien sigut esborrades brutalment del nostre horitzó referencial l’any quaranta, quan jo vaig néixer. Avui, recapitulant, rumio com s’ha pogut produir aquest fet, si aleshores el meu país es trobava al límit de la seva capacitat de supervivència com a poble. Es deu tractar, doncs, d’una altra manifestació de la llavoreta que dèiem: d’una força oculta que ens transmetem de generació en generació.”
Al llarg de la seva vida, iniciada el 1940 a Bell-lloc d’Urgell (Pla d’Urgell), Joan Solà ha estat entrevistat multitud de vegades. D’aquests dies, n’he seleccionat dues: una, recollida en vídeo a Vilaweb, arran de la publicació del seu recull d’articles “Plantem cara” (La Magrana), on denuncia els mals que patim des de la desgraciada Transició, que va pretendre tancar, i ho va fer tan malalwemtn, tantes coses que avui segueixen obertes per desgràcia del nostre país. L’altra, la que li va fer, també arran la publicació del seu nou llibre, Emili Manzano al programa “L’hora del lector”, al canal 33.
De tota manera, cap tan entranyable per mi com la que li vaig fer l’estiu del 2002 per al setmanari El Triangle, quan es va publicar la monumental i transcendental Gramàtica del Català Contemporani (editorial Empúries), que ell va dirigir, amb la participació d’una seixantena d’especialistes. Per això, l’he incorporada a la secció de Documents d’aquest bloc. Per cert que, tot llegint el seu discurs a la Universitat de Lleida, veig que tant ell com jo vam passar uns anyets de la nostra vida al Seminari de Lleida, on ara hi ha el rectorat de la Universitat. I com ell també vaig tenir un professor de Llatí, mossèn Manuel Guallar, que a ell li va descobrir l’Atlàntida de Verdaguer i a mí l’esplèndida bellesa de la Seu antiga de Lleida, que una vegada en va conduir a veure: “Esta catedral borracha de luz”, que deia mossèn Guallar, posant de manifest d’efecte lluminós de la transició del romànic al gòtic de la qual és un magnífic exemple la seu.

 

Dimecres passat, 10 de juny, va ser lliurat al doctor Joan Solà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Per fi. Si algun català avui en vida se’l mereix és ell, que tant de temps i saviesa ha dedicat a estudiar els recursos propis de la nostra llengua –amb especial dedicació per la sintaxi– i a divulgar tant els seus coneixements com els seus dubtes i reflexions cíviques.

 

Coincideix aquest honor que li ha estat reconegut amb el fet que la Universitat de Lleida l’hagi investit recentment doctor honoris causa i amb la publicació d’un recull d’articles seus, publicats inicialment al diari “Avui”. Alt reconeixement acadèmic, doncs, i recopil·lació de les seves aportacions a apropar les qüestions de la llengua a la gent. Dins la línia de qui ha estat la persona més important de la història dels Països Catalans, el mestre Pompeu Fabra –de qui Solà ha estat un dels curadors de la publicació de l’obra completa–, “reformador tècnic de la llengua” i “ideòleg del paper social i polític d’aquesta llengua”, com el definia el mateix Solà en el discurs d’acceptació del doctorat honoris causa a la Universitat de Lleida. Un text que, com el que va pronunciar en l’acte de recepció del Premi d’Honor de les Lletre Catalanes, val la pena llegir amb deteniment perquè ens donen moltes claus de la seva personalitat i criteri.

 

“Aquest país nostre tan petit –deia Joan Solà, en acceptar el Premi d’Honor– ha manifestat al llarg dels segles una voluntat fèrria de mantenir la seva personalitat contra un bon nombre d’adversitats. Sense cap predeterminació misteriosa, jo m’he sentit sempre fill d’aquesta terra i hereu d’aquesta cultura, malgrat que tant l’una com l’altra havien sigut esborrades brutalment del nostre horitzó referencial l’any quaranta, quan jo vaig néixer. Avui, recapitulant, rumio com s’ha pogut produir aquest fet, si aleshores el meu país es trobava al límit de la seva capacitat de supervivència com a poble. Es deu tractar, doncs, d’una altra manifestació de la llavoreta que dèiem: d’una força oculta que ens transmetem de generació en generació.”

 

Al llarg de la seva vida, iniciada el 1940 a Bell-lloc d’Urgell (Pla d’Urgell), Joan Solà ha estat entrevistat multitud de vegades. D’aquests dies, n’he seleccionat dues entrevistes: una, recollida en vídeo a Vilaweb, arran de la publicació del seu recull d’articles “Plantem cara” (La Magrana), on denuncia els mals que patim des de la desgraciada Transició, que va pretendre tancar, i ho va fer tan malament, tantes coses que avui segueixen obertes per desgràcia del nostre país. L’altra, la que li va fer, també arran la publicació del seu nou llibre, Emili Manzano al programa “L’hora del lector”, al canal 33.

 

De tota manera, cap tan entranyable per mi com la que li vaig fer l’estiu del 2002 per al setmanari El Triangle, quan es va publicar la monumental i transcendental Gramàtica del Català Contemporani (editorial Empúries), que ell va dirigir, amb la participació d’una seixantena d’especialistes. Per això, l’he incorporada a la secció de Documents d’aquest bloc. Per cert que, tot llegint el seu discurs a la Universitat de Lleida, veig que tant ell com jo vam passar uns anyets de la nostra vida al Seminari de Lleida, on ara hi ha el rectorat de la Universitat. I com ell també vaig tenir un professor de Llatí, mossèn Manuel Guallar, que a ell li va descobrir l’Atlàntida de Verdaguer i a mí l’esplèndida bellesa de la Seu Vella de Lleida, que una vegada el mossèn ens va conduir a veure: “Esta catedral borracha de luz”, que deia ell amb el seu castellà aragonès, posant de manifest l’efecte lluminós de la transició del romànic al gòtic de la qual és un magnífic exemple la Seu lleidatana.

Read Full Post »

Older Posts »