Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 15/06/2009

2265642w

Per fi, Joan Solà, Premi d’Honor
Dimecres passat va ser lliurat al doctor Joan Solà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Per fi. Si algun català avui en vida se’l mereix és ell, que tant de temps i saviesa ha dedicat a estudiar els recursos propis de la nostra llengua –amb especial dedicació per la sintaxi– i a la divulgació tant dels seus coneixements com dels seus dubtes i actituds cíviques.
Coincideix aquest honor reconegut a Joan Solà amb el fet que la Universitat de Lleida l’hagi investit recentment doctor honoris causa i amb la publicació d’un recull d’articles seus, publicats inicialment al diari “Avui”. Alt reconeixement acadèmic, doncs, i recopil·lació d’una de les seves gran aportacions a apropar les qüestions de la llengua a la gent. Dins la línia de qui ha estat la persona més important de la història dels Països Catalans, el mestre Pompeu Fabra, “reformador tècnic de la llengua” i “ideoleg del paper social i polític d’aquesta llengua”, com el definia el mateiox Solà en el discurs d’acceptació del doctorat honoris causa a la Universitat de Lleida  Un text que, com el que va pronunciar en l’acte de recepció del Premi d’Honor de les Lletre Catalanes, val la pena llegir amb deteniment perquè ens dóna moltes claus de la seva personalitat i criteri.
“Aquest país nostre tan petit –deia Joan Solà, en acceptar el Premi d’Honor– ha manifestat al llarg dels segles una voluntat fèrria de mantenir la seva personalitat contra un bon nombre d’adversitats. Sense cap predeterminació misteriosa, jo m’he sentit sempre fill d’aquesta terra i hereu d’aquesta cultura, malgrat que tant l’una com l’altra havien sigut esborrades brutalment del nostre horitzó referencial l’any quaranta, quan jo vaig néixer. Avui, recapitulant, rumio com s’ha pogut produir aquest fet, si aleshores el meu país es trobava al límit de la seva capacitat de supervivència com a poble. Es deu tractar, doncs, d’una altra manifestació de la llavoreta que dèiem: d’una força oculta que ens transmetem de generació en generació.”
Al llarg de la seva vida, iniciada el 1940 a Bell-lloc d’Urgell (Pla d’Urgell), Joan Solà ha estat entrevistat multitud de vegades. D’aquests dies, n’he seleccionat dues: una, recollida en vídeo a Vilaweb, arran de la publicació del seu recull d’articles “Plantem cara” (La Magrana), on denuncia els mals que patim des de la desgraciada Transició, que va pretendre tancar, i ho va fer tan malalwemtn, tantes coses que avui segueixen obertes per desgràcia del nostre país. L’altra, la que li va fer, també arran la publicació del seu nou llibre, Emili Manzano al programa “L’hora del lector”, al canal 33.
De tota manera, cap tan entranyable per mi com la que li vaig fer l’estiu del 2002 per al setmanari El Triangle, quan es va publicar la monumental i transcendental Gramàtica del Català Contemporani (editorial Empúries), que ell va dirigir, amb la participació d’una seixantena d’especialistes. Per això, l’he incorporada a la secció de Documents d’aquest bloc. Per cert que, tot llegint el seu discurs a la Universitat de Lleida, veig que tant ell com jo vam passar uns anyets de la nostra vida al Seminari de Lleida, on ara hi ha el rectorat de la Universitat. I com ell també vaig tenir un professor de Llatí, mossèn Manuel Guallar, que a ell li va descobrir l’Atlàntida de Verdaguer i a mí l’esplèndida bellesa de la Seu antiga de Lleida, que una vegada en va conduir a veure: “Esta catedral borracha de luz”, que deia mossèn Guallar, posant de manifest d’efecte lluminós de la transició del romànic al gòtic de la qual és un magnífic exemple la seu.

 

Dimecres passat, 10 de juny, va ser lliurat al doctor Joan Solà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Per fi. Si algun català avui en vida se’l mereix és ell, que tant de temps i saviesa ha dedicat a estudiar els recursos propis de la nostra llengua –amb especial dedicació per la sintaxi– i a divulgar tant els seus coneixements com els seus dubtes i reflexions cíviques.

 

Coincideix aquest honor que li ha estat reconegut amb el fet que la Universitat de Lleida l’hagi investit recentment doctor honoris causa i amb la publicació d’un recull d’articles seus, publicats inicialment al diari “Avui”. Alt reconeixement acadèmic, doncs, i recopil·lació de les seves aportacions a apropar les qüestions de la llengua a la gent. Dins la línia de qui ha estat la persona més important de la història dels Països Catalans, el mestre Pompeu Fabra –de qui Solà ha estat un dels curadors de la publicació de l’obra completa–, “reformador tècnic de la llengua” i “ideòleg del paper social i polític d’aquesta llengua”, com el definia el mateix Solà en el discurs d’acceptació del doctorat honoris causa a la Universitat de Lleida. Un text que, com el que va pronunciar en l’acte de recepció del Premi d’Honor de les Lletre Catalanes, val la pena llegir amb deteniment perquè ens donen moltes claus de la seva personalitat i criteri.

 

“Aquest país nostre tan petit –deia Joan Solà, en acceptar el Premi d’Honor– ha manifestat al llarg dels segles una voluntat fèrria de mantenir la seva personalitat contra un bon nombre d’adversitats. Sense cap predeterminació misteriosa, jo m’he sentit sempre fill d’aquesta terra i hereu d’aquesta cultura, malgrat que tant l’una com l’altra havien sigut esborrades brutalment del nostre horitzó referencial l’any quaranta, quan jo vaig néixer. Avui, recapitulant, rumio com s’ha pogut produir aquest fet, si aleshores el meu país es trobava al límit de la seva capacitat de supervivència com a poble. Es deu tractar, doncs, d’una altra manifestació de la llavoreta que dèiem: d’una força oculta que ens transmetem de generació en generació.”

 

Al llarg de la seva vida, iniciada el 1940 a Bell-lloc d’Urgell (Pla d’Urgell), Joan Solà ha estat entrevistat multitud de vegades. D’aquests dies, n’he seleccionat dues entrevistes: una, recollida en vídeo a Vilaweb, arran de la publicació del seu recull d’articles “Plantem cara” (La Magrana), on denuncia els mals que patim des de la desgraciada Transició, que va pretendre tancar, i ho va fer tan malament, tantes coses que avui segueixen obertes per desgràcia del nostre país. L’altra, la que li va fer, també arran la publicació del seu nou llibre, Emili Manzano al programa “L’hora del lector”, al canal 33.

 

De tota manera, cap tan entranyable per mi com la que li vaig fer l’estiu del 2002 per al setmanari El Triangle, quan es va publicar la monumental i transcendental Gramàtica del Català Contemporani (editorial Empúries), que ell va dirigir, amb la participació d’una seixantena d’especialistes. Per això, l’he incorporada a la secció de Documents d’aquest bloc. Per cert que, tot llegint el seu discurs a la Universitat de Lleida, veig que tant ell com jo vam passar uns anyets de la nostra vida al Seminari de Lleida, on ara hi ha el rectorat de la Universitat. I com ell també vaig tenir un professor de Llatí, mossèn Manuel Guallar, que a ell li va descobrir l’Atlàntida de Verdaguer i a mí l’esplèndida bellesa de la Seu Vella de Lleida, que una vegada el mossèn ens va conduir a veure: “Esta catedral borracha de luz”, que deia ell amb el seu castellà aragonès, posant de manifest l’efecte lluminós de la transició del romànic al gòtic de la qual és un magnífic exemple la Seu lleidatana.

Read Full Post »