Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 21/06/2009

Rubalcaba_Patxi_Lopez

Divendres passat, el primer atemptat mortal d’ETA en l’era Patxi López –cal recordar-ho, lehendakari gràcies a unes eleccions que van deixar fora de la via política almenys cent mil votants que només van poder escollir una papereta anul·lada d’entrada pel Tribunal Suprem i el Constitucional a instàncies del govern socialista de la monarquia– ha posat una vegada més de manifest que el conflicte del Regne d’Espanya amb el poble basc segueix presoner de la lògica de la guerra a on va retornar ara fa dos anys, després de la ruptura de la darrera treva. L’atemptat que va causar la mort, a Arrigorriaga, de l’inspector Eduardo Antonio Puelles García, cap de grup de la Brigada d’Informació de Bilbo, responsable de la lluita antiterrorista (segons “Gara”, diari proper a l’esquerra abertzale, era cap del Grup de Vigilàncies Especials de la Policia espanyola a Bilbo), sembla desmentir les especulacions sobre els indicis que feien pensar en una represa dels contactes de cara a un nou procés de diàleg, a mitjà termini.

 

Val la pena, però, tenir en compte algunes de les característiques d’aquest atemptat per analitzar-ne la transcendència. La primera, i més visible, és el retorn d’ETA a l’atemptat mortal contra persones que tenen un paper clau en la lluita antiterrorista. Tot i que sempre ens podem omplir la boca amb frases fetes, com que totes les vides són iguals –una certesa irrefutable des del punt de vista ètic–, en política i sobretot en una situació bèl·lica això no és sinó un tòpic més. ETA certament pot matar persones la principal característica de les quals és el baix risc per als seus escamots, com l’exregidor socialista d’Arrasate i sindicalista de la UGT Isaías Carrasco, mort el març del 2008, just abans de les eleccions generals de les quals havia estat exclosa l’esquerra abertzale. Un municipi, d’altra banda, regit per una de les comptades candidatures d’ANB que es van poder presentar a les darreres eleccions muncipals, en què hi van aconsegur l’alcaldia. O. com ha fet ara, triar un objectiu més arriscat per al seu escamot per ser una peça clau de l’altre bàndol en la guerra que l’enfronta al Regne d’Espanya.

 

Aquesta lògica militar –perversa com tota lògica militar, com ho és també la del govern de la monarquia: una i altra tenen com a objectiu l’eliminació física, per la mort o llargs anys d’empresonament, de les persones considerades enemigues– és la que torna a imperar en aquest conflicte que tan a prop del final va estar ara fa dos anys. Cal recordar-ho: només fa dos anys que ETA, el 6 de juny del 2007, va donar per acabada la treva i, amb ella, les negociacions publicades amb el govern espanyol per trobar una sortida dialogada a l’enfrontament militar.

 

L’atemptat mortal contra l’inspector Puelles García ha passat, d’altra banda, després que l’esquerra abertzale hagi confirmat la seva força electoral en les eleccions europees, i quan el Tribunal Europeu dels Drets Humans té pendent de pronunciar-se sobre multitud de recursos provinents del País Basc contra el Regne d’Espanya. Recursos que denuncien, entre d’altres vulneracions dels drets humans, precisament que un sector que representa almenys el 10 per cent de l’electorat a les comunitats autònoma d’Euskadi i foral de Navarra hagi estat condemnat a la il·legalitat i privat reiteradament del seu dret polític a elegir i ser elegits.

 

I, encara una dada més, que no per previsible ha de ser menytinguda: mentre un presumpte escamot d’ETA matava l’inspector Puelles, als carrers del País Basc, superant les fronteres administratives i interestatals que el divideixen (dues autonomies espanyoles i dos estats membres de la Unió Europea), proliferen aquests dies els cartells que pregunten “Zapatero, Sarkozy, Non da Jon?” (Zapatero, Sarkozy, on és Jon?), referits a Jon Anza, refugiat i membre d’ETA desaparegut el passat 18 d’abril. El govern espanyol, per boca del seu ministre de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, se n’ha rentat les mans, de la desaparició, insinuant que es tracta d’un afer intern d’ETA, mentre a la República Francesa les instàncies judicials han iniciat una investigació. De la seva banda, ETA, trencant una mena de protocol exigit per les més elementals normes de clandestinitat, pel qual no fa públics els noms dels seus militants en actiu, passat un mes de la desaparició de Jon Anza, el va reivindicar com a militant seu i en va desvetllar els objectius del viatge en el curs del qual va desaparèixer: portar diners a l’organització, en una cita a Tolosa del Llenguadoc (Occitània). I en va fer responsables de la desaparició els governs espanyol i francès, tot recordant fets anàlegs protagonitzats pel GAL quan al Regne d’Espanya també governava el PSOE els anys 80 del segle passat.

 

Hi ha un darrer element que crec que val la pena també de tenir en compte. Aquest cap de setmana, el partit socialdemòcrata i independentista basc Eusko Alkartasuna (EA) ha fet el seu primer congrés després de la batacada electoral a les autonòmiques d’Euskadi, i de la posterior escissió del sector contrari a un acord sobiranista amb l’esquerra abertzale. ETA també hi ha fet present la seva veu posant el cadàver de l’inspector Puelles sobre la taula. El manteniment de la lluita armada, així, segueix interferint el debat sobre la constitució del pol sobiranista que defensen, entre d’altres, l’exportaveu de Batasuna, Arnaldo Otegi, i l’exsecretari general del sindicat de l’esquerra abertzale LAB, Rafa Díez. És la seva estratègia pública –sembla que assumida per la majoria de l’esquerra abertzale– per acumular forces independentistes de cara a la recuperació del diàleg i a una sortida democràtica i pacífica al conflicte. Tots els possibles aliats de l’esquerra abertzale en aquesta estratègia sense excepció, però, han insistit reiteradament que la fi de la lluita armada –és a dir, de la lògica de guerra per part d’ETA– és condició imprescindible a l’hora de configurar aquest pol sobiranista. Veurem quina repercussió tindrà l’atemptat de divendres en el procés.

 

Potser caldrà mirar a l’altra banda de la muga, on Batasuna no és il·legal, per albirar quina pot ser de fet la incidència de l’atemptat, entre d’altres qüestions, en la configuració de les candidatures a les eleccions regionals franceses de l’any vinent. Ja que és al País Basc del Nord on el pol sobiranista ja ha estat experimentat els darrers anys en diverses conteses electorals, val a dir que amb èxit notable. Si Batasuna, Abertzaleen Batasuna i Eusko Alkartasuna reediten la coalició Euskal Herria Bai, que tan bons resultats va aconseguir en les darreres legislatives del 10 i el 17 de juny del 2007, tot i que es van fer molt pocs dies després de la ruptura de la treva d’ETA, i a les municipals i cantonals de març del 2008, podria ser un senyal que el procés de convergència independentista no s’ha aturat malgrat la continuïtat de l’activitat mortal d’ETA. De tota manera, el peculiar sistema electoral francès a dues voltes, i el fet que el País Basc del Nord sigui integrat en la Regió de l’Aquitània, pot representar una dificultat afegida per als acords electorals de cara a les regionals i un argument favorable per als qui, dintre d’aquests partits, prefereixin una altra mena d’aliances, com ha passat en les darreres eleccions europees (o en les regionals del 2004).

 

També s’haurà de veure fins a quin punt l’atemptat mortal de divendres té continuïtat dins l’actual estratègia d’ETA –és a dir, si es tracta d’una escalada o és una resposta bèl·lica puntual– i com influeixen en l’estratègia de l’organització independentista armada els avenços, si n’hi ha, en el camí de l’acumulació de forces de l’independentisme polític basc.

 

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 22 de juny del 2009)

Read Full Post »

58-i-mes11

m-18-m

He rebut aquest escrit, que crec que val la pena difondre, encetant una campanya de solidaritat amb els estudiants represaliats per les protestes contra el pla de Bolonya.

Benvolguts companys, benvolgudes companyes,

 

Com tots i totes heu pogut comprovar enguany, el moviment estudiantil ha estat una de les puntes de llança en contra de les polítiques neoliberals del Govern d’Entesa i del Gobierno de España. La nostra acció i mobilització ha tornat a evidenciar que la política institucional, encara que s’autoanomeni progressista, resta subordinada als interessos del gran capital i del mercat. El tripartit ens ha demostrat que si la privatització no entra per la via política entra per la via de la porra. Per això al ser un dels moviment més actius hem sigut fortament reprimit: 33 expedients, 22 sancions, 6 expulsions i 15 processos judicials oberts a la UAB per defensar una universitat crítica, fora de la lògica mercantil.

La repressió però no ens farà callar, sobretot si rebem un ampli suport social. El principal objectiu d’aquest informe és anunciar a la vostra organització que la repressió policial, a part de desallotjar el rectorat i causar més de 200 ferits el 18 de març, també va imputar a 58 persones que restem pendents de judici. Les 53 persones que pernoctàvem aquella nit al rectorat i les 6 persones que varen ser detingudes al llarg d’aquell dimecres gris, una de les quals també està imputada pel desallotjament, tenim obert un procés judicial. A les 53 persones que dormíem al Rectorat quan va ésser desallotjat se’ns imputen càrrecs de desobediència a l’autoritat, i a 16 d’aquests se’ls afegeixen càrrecs d’atemptat a l’autoritat. Als 6 detinguts se’ls imputen càrrecs de desordres públics i atemptat a l’autoritat.

Els 58 imputats hem creat un grup antirepressiu anomenat 58 i + per tal d’engegar una campanya de difusió i sensibilització del nostre cas, desacreditar el govern i els impulsors de la repressió, evidenciar la falta de democràcia actual i sufragar els costos dels advocats. 

Sovint heu manifestat la vostra solidaritat amb el moviment participant en les mobilitzacions, difonent les nostres reivindicacions o assistint a les trobades d’estudiants i moviments socials. Nosaltres també hem intentat donar veu a moltes de les vostres reivindicacions tant a les facultats com al rectorat ocupat. Hem participat en d’altres mobilitzacions socials, doncs no només som estudiants, també som treballadors precaris, dones, immigrants…  i a més entenem que la solidaritat és la base de la resistència, i és el que ens uneix per preparar l’ofensiva.   

Us demanem humilment que en la mesura de les vostres possibilitats recolzeu aquesta sèrie de propostes:

 

– Signar individualment el manifest dels 58 i + i fer-ne difusió. Adjuntem el manifest a aquesta carta amb el formulari de recollida de signatures [vegeu-lo al final d’aquest missatge].

– Adherir-vos com a organització a la campanya enviant un e-mail a extensio58imes@gmail.com amb el nom de la vostra organització.

– Fer declaracions o ressolucions donant-nos suport.

– Organitzar xerrades informatives sobre la repressió que pateix el moviment estudiantil.

– Organitzar actes de suport als 58 i +: cafetes per treure diners, actes polítics, etc. Envieu-nos material gràfic de les accions que feu i el posarem al blog!

– Assistir a les nostres mobilitzacions, actes i cafetes que organitzarem i dels quals us mantindrem informats.

– Afegir un banner dels 58 i + a la vostra web (el logo, que també adjuntem, vinculat al nostre blog: http://58imes.wordpress.com).

– Posar una guardiola solidària amb els 58 i més al vostre local. Si no en teniu contacteu al mail: extensio58imes@gmail.com

– Recolzar econòmicament el grup dels 58 i +. Podeu fer les vostres donacions mitjançant transferència bancària al número de compte d’estalvi:1491.0001.27.0020007218 de la Banca Ètica Triodos Bank.

Moltes gràcies per la vostra solidaritat i pel vostre suport sempre present que ens ajuda a seguir lluitant. Salut i força!

 

Comissió d’Extensió dels 58 i +. Mail de contacte: extensio58imes@gmail.com

 

Al missatge, hi adjunten aquest manifest per recollir signatures individuals:

El 20 de novembre de 2008 milers estudiants preníem el hall de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, on s’hi troba el rectorat. El 18 de març de 2009 en sortíem desallotjats de manera violenta pels Mossos d’Esquadra que rebien ordres expresses del rector de la UB, Dídac Ramírez. Foren quatre mesos d’ocupació en els quals férem d’un espai buit i gris, un espai ple de coneixement crític, diàleg, solidaritat i pintat pels colors de la rebel·lia i els somnis.

58 i més. En el transcurs d’aquell brutal dimecres els Mossos d’Esquadra van desallotjar 53 persones, van detenir 6 i en van ferir més de 200. A les 53 persones que dormíem al Rectorat quan va ésser desallotjat se’ns imputen càrrecs de desobediència a l’autoritat, i a 16 d’aquests se’ls afegeixen càrrecs d’atemptat a l’autoritat. Als 6 detinguts se’ls imputen càrrecs de desordres públics i atemptat a l’autoritat.

58 i + constitueix un nou símbol que volem prendre amb força. És el símbol de l’acció, de la unió, de la defensa de la dignitat de la lluita per una universitat crítica, lliure d’empreses i fora de la lògica mercantil. El símbol que vol deixar clar que no farem ni un pas enrera. Si ocupar una universitat pública en protesta per l’aplicació impositiva d’una reforma privatitzadora és un delicte, llavors som culpables. Si desobeir i posar resistència quan, sense cap diàleg previ, els Mossos d’Esquadra per ordre de les autoritats venen a treure’ns per la força és un delicte, llavors som culpables.

 

Els aquí sotasignants som conscients de la funció latent de la repressió. Aquells que imputen, detenen i sancionen volen aniquilar qualsevol forma de dissidència política. És per això que exigim la immediata absolució dels 58 imputats pels fets del 18 de març.

 

 

Read Full Post »

Cartell_Plantada_parlament_27_2

Tot i que no afecta el fons del meu article de dimarts passat, crec que dec als lectors que li van fer cas una puntualització. Escrivint amb presses, i sense repassar amb deteniment les fonts, hi deia que –si la mesa del Parlament autonòmic hagués acceptat a tràmit la proposició de llei per a l’exercici del dret de secessió, cosa que no va fer–  el Parlament l’hauria de discutir “després que s’hagi recollit el tres per cent de firmes favorables de la població, com preveu el projecte de  llei de consultes populars de Catalunya, que es va començar a discutir l’endemà al Parlament. Partia de la hipòtesi falsa que la iniciativa s’hauria de regir per una llei encara no aprovada i no, com és el cas, per l’actualment vigent Llei catalana de la iniciativa legislativa popular, del 16 de febrer del 2006. Segons aquesta llei, la iniciativa legislativa popular requereix un mínim de 50.000 signatures, recollides en un termini de 120 dies hàbils, perquè la iniciativa legislativa popular sigui tramitada com a proposició de llei.

 

La diferència entre aquesta llei i el projecte de Llei de consultes populars per via de referèndum de Catalunya, pel que fa al nombre de signatures requerides és substancial. Mentre la referida a la Iniciativa legislativa popular en requereix un mínim de 50.000, el projecte de Llei de consultes populars per via de referèndum eleva aquesta xifra al “tres per cent de firmes favorables de la població”, i això suposaria recollir unes 210.000 signatures en sis mesos.

 

De tota manera, i a efectes pràctics, tot i el que va dir el conseller de Governació Jordi Ausàs, pretenent que amb l’aixopluc de la nova llei potser sí que una proposta de llei de secessió seria acceptada a debat del Parlament autonòmic, en aquest hipotètic cas, la muralla no faria sinó desplaçar-se fins a Madrid, trencaones de totes les tempestes sobiranistes, perquè és el govern de la monarquia qui ha d’autoritzar la consulta. El mateix Ausàs reconeixia a Vilaweb TV que veia “molt difícil que el govern espanyol autoritzi un referèndum d’autodeterminació”.

 

Sigui per una via o per una altra, el camí s’anuncia –com no podia ser d’altra manera, tenint els polítics que tenim– llarg i feixuc. Però, com que –com diem els catalans– els cansats fem la feina, haurem de fer del cansament virtut i no perdre’ns en baralles estèrils que no porten enlloc i, a més a més, tantes vegades ens han fet donar voltes sobre nosaltres mateixos fins marejar-nos i perdre el nord, tot errant-nos d’enemic.

 

Dissabte vinent, doncs, seguirem acumulant forces. I no haurem d’aturar-nos fins aconseguir tots els drets que, com a poble sobirà, ens pertanyen.

Read Full Post »