Joan F.Mira i la història i realitat actual de Navarra/País Basc

He insistit diverses vegades en aquest bloc sobre el desconeixement mutu entre les nacions sotmeses a la sobirania del Regne d’Espanya. Tant o més gran del que hi ha entre els diversos territoris dels Països Catalans.

Luís M. Martínez Gárate, del qual he publicat diverses referències i enllaços, membre del col·lectiu Nabarralde, que passa part de l’any al Tarragonès i és bon coneixedor de la nostra realitat, ha publicat al seu bloc, i difós després en una traducció al català que li han fet gent del col·lectiu “Català Sempre”, unes puntualitzacions a les opinions de l’escriptor valencià i premi d’honor de les Lletres Catalanes Joan F. Mira sobre Navarra i el País Basc, recollides al llibre de converses “La vida, el temps, el món: sis dies de converses amb Joan F. Mira”, de Pere Antoni Pons (Publicacions Universitat de València).

Per desgràcia, les opinions de Mira no són una exclusiva seva, entre intel·lectuals i opinadors dels Països Catalans. En el seu afany per diferenciar la nostra realitat nacional de la basca –i influïts potser pel ressentiment provocat pels atemptats d’ETA en el nostre territori nacional–, alguns d’aquests intel·lectuals i altres opinadors s’acullen a la historiografia imperialista espanyola més tronada, sense cap esperit crític, per repetir un tòpic tan allunyat de la realitat històrica com que la incorporació del País Basc –antic Regne de Navarra– als imperis espanyol i francès va ser pactada i voluntària, sense ocupació militar prèvia. Fins i tot vaig sentir argumentacions en aquesta línia a l’enyorat Ramon Barnils en un dels programes de ràdio en què participava. Com ara allò tan odiós per a qualsevol poble colonitzat com que “els bascos són més espanyols que els mateixos espanyols”.

Com si calgués, per diferenciar-nos, recórrer a l’argumentari imperialista. Per això, entre d’altres moltes raons, estic tan esperançat en el proper Congrés internacional País Basc-Països Catalans que es prepara per l’any vinent a Gasteiz, otganitzat pel lectorat de català de la Universitat del País Basc. Espero que iniciatives com aquesta ens ajudin a conèixer-nos cada vegada millor per poder plantejar, amb fonament i eficàcia, actuacions comunes per alliberar-nos d’una vegada del jou de l’imperi espanyol. Un imperi que ens ofega inexorablement i que, amb la contribució tan eficaç d’aquest desconeixement mutu, pretén fomentar l’enfrontament entre els nostres pobles. Allò tan vell però tan practicat pels poders imperials del “divideix i guanyaràs”. (A la foto, manifestació per recordar que el 2012 farà cinc-cents anys de la invasió de les tropes castellanes i aragoneses de Ferran el Catòlic al sud del Regne de Navarra per annexionar-lo a l’imperi. Una data que per als basconavarresos té un significat semblant a les del 1707 i el 1714 per a valencians i catalans).

Aquesta és la versió catalana de l’article de Luis M. Martínez Gárate:

JOAN FRANCESC MIRA, DE NOU

Ja fa algun temps (octubre 2008) vaig escriure un petit reportatge sobre l’obra de Joan Francesc Mira (València 1939). D’aleshores ençà he llegit també diversos treballs d’aquest autor. En primer lloc he completat la seva trilogia sobre la ciutat de València: “Els treballs perduts” (1989), “Purgatori” (2003) i “El professor d’història” (2008). Són tres novel•les independents entre si però unides per l’eix que representa la ciutat de València en tres etapes diferents i en tres espais diversos, amb una molt interessant construcció . Donats els meus limitats coneixements de la llengua catalana, crec que molt ben escrites. Òbviament no aspiro a escriure un comentari ni tan sols fer una crítica de la trilogia; només pretenc senyalar que l’he llegit i que, la seva lectura, m’ha resultat molt plaent.

L’últim que ha caigut a les meves mans, relacionat amb Mira, ha estat un preciós llibre de converses (sis dies, ni més ni menys!)amb el nostre autor realitzat per Pere Antoni Fons. És una revisió molt completa de la biografia de l’escriptor en aspectes tant personals com intel•lectuals. No és la meva intenció exposar en aquest breu comentari un resum de la llarga trajectòria del pensador valencià, sinó senzillament anotar unes precisions en les dues ocasions en què, en les esmentades converses, apareix Navarra. La primera és sobre la pròpia història del nostre regne i la segona constitueix un aclariment respecte la seva manera de percebre la realitat nacional de Navarra en l’etapa actual.

A les pàgines 84 i 85 de les converses, Joan F. Mira afirma que “els bascos són un component originari de Castella com a entitat política i, per tant, del que posteriorment ha estat Espanya: històricament, i en aquest sentit, no hi ha res més espanyol que això. A més, no ha existit mai una nació basca com a entitat política definida: no ha existit mai un Regne de Vasconia, per exemple, tal com han existit un Regne de València, un Principat de Catalunya i un Regne d’Aragó, amb fronteres clarament definides , duanes, parlaments, moneda … Va existir el Regne de Navarra, que era una cosa de límits variables, el qual Regne de Navarra, però, no incloïa els territoris que actualment són Euskadi, que era senyories del Regne de Castella “.

Una mica més endavant, a la mateixa pàgina 85, assevera: “Costa trobar una gent més espanyola que els navarresos en totes les etapes de la història d’Espanya dels segles XIX i XX: des dels carlins fins als “Tercios de raquetes” de la guerra civil “.

En ambdós paràgrafs Mira accepta, sense fer-ne la més mínima crítica, la versió oficial (espanyola) de la Història de Navarra. Afirmar, com ho fa el nostre escriptor, que “el Regne de Navarra era una cosa de límits variables”, em sembla molt fort. També eren “variables” les mugas dels regnes de Castella, Aragó o França. I, per descomptat les del Principat i el Regne de València. Per què eren “variables”? Perquè hi havia tot un conjunt d’interessos en joc entre els diferents pobles i monarquies d’Europa en les quals les guerres dirimien límits i mugas i, sobretot, perquè no hi havia arribat Westfàlia (1648) ni la “pau” de “Els Pirineus” ( 1659) que és quan es van fer absolutament impermeables les fronteres entre els estats europeus.

Quan es va restaurar el Regne de Navarra en el segon terç del segle XII, el seu territori abastava La Rioja i el que després es va constituir com les Províncies Vascongadas. I van ser els interessos expansionistes de Castella els que van conquerir, en primer lloc La Rioja i Biscaia per mitjà de la família Lope de Haro i, ja en 1200, el Duranguesado, Àlaba i el territori que més tard seria Gipuzkoa. No hi van haver “voluntàries entregues”. Hi va haver conquestes en tota la regla.

El Regne de Pamplona amb Sancho III “el Major”, primer, i el de Navarra, després de la restauració de García Ramírez IV, va ser el nucli polític que vertebrà històricament a Vasconia. ¡És clar que Navarra va tenir fronteres “variables”! Al final ni les va tenir, quan la part que quedava com Navarra independent fou conquerida i ocupada per Castella al sud (1512) i per França al nord (1620). ¿Fronteres variables? ¡Sí!, pel just dret de conquesta.

El dret propi, conegut per molts com Pirinenc, ben aviat es va veure codificat com “Fur General”, en el primer terç del segle XIII davant l’arribada a Navarra de la dinastia Xampanya que els desconeixia per complet i que era molt més propera, en la seva forma de concebre la vida social i política, a l’absolutisme dels reis francesos.

Navarra ha constituït històricament un territori amb població completament hostil a l’ocupant castellà. La Ciutadella de d’Iruñea, edificada des de l’etapa de Felip II (1571) d’Espanya, constitueix un element similar a la de Barcelona en una etapa posterior, construït contra la pròpia població. Han pretès vendre’ns la idea que era “defensa contra l’invasor francès”. Però això no és cert. Els naturals van ser obligats a treballar en la seva construcció però no van participar mai en activitats militars, sempre en mans de les forces ocupants.

Una altra qüestió a considerar seriosament és el fet que, essent Navarra un territori que durant la guerra de 1936-39 no va tenir front militar, va patir pràcticament 3.500 afusellats, o simplement assassinats, entre elements no addictes al “glorioso alzamiento” militar-feixista. Tampoc s’ha d’oblidar la marginalització i persecució a què es va veure sotmès el carlisme en la postguerra per part del règim del general Franco.

Més endavant, a la pàgina 96, parlant sobre el finançament de Catalunya, Mira diu textualment que “Navarra té una quasi sobirania fiscal, i això no ha produït ni consolidat cap mena de nacionalisme navarrès”. El simple fet de consultar els resultats de qualsevol enquesta sociològica en la qual es reculli l’adscripció identitària dels enquestats reflecteix, tossudament, la realitat que sistemàticament són majoria els qui s’identifiquen com “només navarresos” o “més navarresos que espanyols”, enfront dels que ho fan com a “més espanyols que navarresos” o “només espanyols”. Són resultats semblants als que s’obtenen en la Comunitat Autònoma del País Basc (CAV), només que substituint els termes “navarrès” i “basc”.

Una qüestió diferent és que aquesta realitat social no hagi quallat en un moviment polític nacional modern hegemonic, mentre que sí que ho va fer en Bizkaia a través dels germans Arana Goiri. En qualsevol cas el plantejament nacional basc de Sabino Arana pateix d’un enorme desconeixement de la realitat històrica de Navarra i els seus plantejaments beuen directament de la historiografia hispana, de manera similar a com ho fa Joan F. Mira a la nostra època.

A dia d’avui, en què sense complexos i davant les urgents necessitats i reptes que planteja l’etapa actual, som molts els que percebem la independència, l’Estat propi, com a imprescindible per a sobreviure com a subjecte social i polític en el món. Som molts, a més a més, els qui ho plantegem des de la perspectiva de Navarra. De manera semblant a Catalunya i València, els espanyols ens varen arrabassar el nostre Estat per conquesta, ocupació i subordinació posteriors. Pensem que la nostra millor oportunitat consisteix a recuperar l’Estat històric dels bascos: Navarra.

Agradezco la traducción del texto a los amigos del colectivo Català Sempre (www.sempre.cat)

Publicado por Garate en 7:58 PM

Read Full Post »

Consulta sobre la independència a Arenys de Munt: primers però no últims

Referèndum per l’autodeterminació a Arenys de Munt: els primers però no els últims

Ja és clar. Per si algú en tenia cap dubte, el govern de la Generalitat de dalt acaba de dir què farà si la sentència acaba de rematar l’estatut d’autonomia, retallat a les Corts espanyoles i refrendat –vés quin remei– pels ciutadans i ciutadanes de la comunitat autónoma: no res.

Mentre els partits parlamentaris catalans sense excepcions segueixen envescats en aquesta trampa perversa i ens maregen dia sí dia també amb casuístiques i eufemismes varis per envescar-nos amb ells, l’Ajuntament d’Arenys de Munt ha decidit anar per feina. És a dir, fer’hi alguna cosa amb perspectives de futur. Per al 13 de setembre, això és dos dies després de l’Onze de Setembre d’enguany, catalans i catalanes empadronats en aquest municipi del Maresme, majors de 16 anys, són cridats a respondre la pregunta clau per al futur del poble català: “¿ESTÀ D’ACORD QUE CATALUNYA ESDEVINGUI UN ESTAT DE DRET, INDEPENDENT, DEMOCRÀTIC I SOCIAL, INTEGRAT EN LA UNIÓ EUROPEA?”.

És l’únic resposta que em sembla positiva de debò davant l’enèsima mostra que amb el Regne d’Espanya no hi tenim res a fer si volem ser lliures. Lluny d’aquesta nova barrabassada que s’han empescat els partits del Govern de la Generalitat de la plaça de Sant Jaume per tenir entretinguda encara més temps la gent catalana: allò que diuen –acord del govern del 25 d’agost, versió Joan Saura– que l’Estatut és una llei orgànica i que acataran la sentència del Tribunal Constitucional, però que tamb és un pacte (vols dir???) entre els governs català i espanyol i que, depenent de la sentència, potser caldria replantejar el pacte polític. ¿És que no ens ho hem replantejat prou manta vegades? ¿Encara ens volen fer esperar més? ¿Quantes vegades més hem d’ensopegar amb la mateixa pedra? ¿Algú, en plenitud de les seves facultats, pot encara creure que el Regne d’Espanya renunciarà a les seves essències imperials i tractarà la nostra nació com a iguals?

Només si demostrem al món què volem ser quan siguem grans, és a dir, quan el poble català els diguem amb contundència democràtica que només volem ser independents, com correspon a una nació sobirana amb plenitud de drets, es veuran obligats a començar a fer-nos cas. Només llavors s’hauran de plantejar ells, ja no nosaltres, l’únic dilema que els quedarà: respondre’ns per la via de les armes, com han fet sempre, o triar la via democràtica del respecte a allò que sobiranament i lliurement decidim.

És en aquesta línia profundament democràtica que l’Ajuntament d’Arenys de Munt ha aprovat fer la consulta del dia 13. És el primer que ho fa i, de cap de les maneres, no ha de ser l’últim. A la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt i, millor encara, arreu dels Països Catalans. El procés serà llarg i amb força alts i baixos. Segur. Encara no sabem si serà possible fer la consulta a Arenys el dia 13 de setembre: el Govern de la monarquia resta mut, ara com ara, davant la convocatòria. Mentre els feixistes –legals, esclar– de la Falange tindran autorització de la conselleria de l’Interior de la Generalitat de dalt per manifestar-se, al mateix poble d’Arenys de Munt i el mateix dia de la convocatòria, en contra de la consulta.

Sigui com sigui, l’alternativa del dret d’autodeterminació cada vegada pren més volada al nostre país, enfront de la claudicació i la submissió que practiquen els partits parlamentaris, inclosa Esquerra Republicana de Catalunya, en qui alguns havíem posat les nostres esperances quan el primer tripartit.

Ja és clar. Per si algú en tenia cap dubte, el govern de la Generalitat de dalt acaba de dir què farà si la sentència acaba de rematar l’estatut d’autonomia, retallat a les Corts espanyoles i refrendat –vés quin remei– el 18 de juny del 2006 pels ciutadans i ciutadanes de la comunitat autónoma: no res.

Mentre els partits parlamentaris catalans sense excepcions segueixen envescats en aquesta trampa perversa i ens maregen dia sí dia també amb casuístiques i eufemismes varis per envescar-nos amb ells, el Moviment Arenyenc per a l’Autodeterminació, amb al suport de l’Ajuntament d’Arenys de Munt, ha decidit anar per feina. És a dir, fer-hi alguna cosa efectiva amb perspectiva de futur. Per al 13 de setembre, això és dos dies després de l’Onze de Setembre d’enguany, catalans i catalanes empadronats en aquest municipi del Maresme, majors de 16 anys, són cridats a respondre la pregunta clau per al futur del poble català: “¿ESTÀ D’ACORD QUE CATALUNYA ESDEVINGUI UN ESTAT DE DRET, INDEPENDENT, DEMOCRÀTIC I SOCIAL, INTEGRAT EN LA UNIÓ EUROPEA?”.

És l’única resposta positiva de debò –més enllà de manifestacions d’ambigüitat calculada (un altre dia potser en parlaré)– davant l’enèsima mostra que amb el Regne d’Espanya no hi tenim res a fer si volem ser lliures. Lluny d’aquesta nova barrabassada que s’han empescat els partits del Govern de la Generalitat de la plaça de Sant Jaume per tenir entretinguda –i cansada d’avorriment– encara més temps la gent catalana: allò que diuen ara –acord del Govern, del 25 d’agost, versió Joan Saura– que l’Estatut és una llei orgànica i que acataran la sentència del Tribunal Constitucional, però que també és un pacte [¿¿¿vols dir???] entre els governs català i espanyol i que, depenent de la sentència, potser caldria replantejar el pacte polític.

¿És que no ens l’hem replantejat prou, manta vegades, tot aquest eufemisme del “pacte” –a la força els pengen– entre l’imperi i la colònia? ¿Encara ens volen fer esperar més? ¿Quantes vegades més hem d’ensopegar amb la mateixa pedra? ¿Algú, en plenitud de les seves facultats, pot encara creure que el Regne d’Espanya renunciarà, sense més ni més, a les seves essències imperials i tractarà la nostra nació com a igual?

Només si demostrem al món què volem ser quan siguem grans, és a dir, quan el poble català els diguem amb contundència democràtica que volem ser independents, com correspon a una nació sobirana amb plenitud de drets, es veuran obligats a començar a fer-nos cas. Només llavors s’hauran de plantejar ells, ja no nosaltres, l’únic dilema que els quedarà: respondre’ns per la via de les armes, com han fet sempre, o triar la via democràtica del respecte a allò que sobiranament i lliurement decidim. Només quan es donin aquestes condicions podrem començar a plantejar a Europa i al món que som, i volem ser, alguna cosa més que una colònia.

És en aquesta línia profundament democràtica que l’Ajuntament d’Arenys de Munt va aprovat donar suport a la consulta del dia 13. És el primer municipi català que ho fa i, de cap de les maneres, no ha de ser l’últim. A la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt i, millor encara, arreu dels Països Catalans. El procés serà llarg i amb força alts i baixos. Segur. Però això ja ha començat. Encara no sabem si serà possible fer la consulta a Arenys de Munt el 13 de setembre: el Govern de la monarquia resta mut, ara com ara, davant la convocatòria. Mentre els feixistes de la Falange Española de las JONS –legals, ¿algú en dubta?– ja tenen l’autorització de la conselleria d’Interior de la Generalitat de dalt per manifestar-se, al mateix poble d’Arenys de Munt i el mateix dia de la convocatòria, en contra de la consulta.

Sigui com sigui, la via cap a l’exercici del dret d’autodeterminació ja és oberta i cada vegada té més amplària al nostre país, enfront de la claudicació i la submissió que practiquen els partits parlamentaris, inclosa –en dol dir-ho– Esquerra Republicana de Catalunya, en qui molts havíem posat les nostres esperances quan el primer tripartit.

Read Full Post »

Lectures: “Més enllà del somni”, de Shaudin Melgar-Foraster

Quan vaig encetar aquest bloc, em vaig proposar, entre d’altres coses, deixar-hi constància de les meves lectures. No ho he complert, excepte en comptades ocasions. Voldria esmenar-ho. No sé si ho aconseguiré.

Trio, per tornar-hi, un llibre que ha passat desapercebut, probablement per dues raons: perquè s’ha encabit en la peculiar classificació de “llibre per a adolescents” i, sobretot, perquè l’autora en va confiar la publicació a una editorial valenciana, Edicions del Bullent. I, ja se sap; si voleu que un llibre en català no tingui difusió, que us el publiquin més enllà de les fronteres administratives de la Generalitat de dalt.

Shaudin Melgar-Foraster és professora de català a Toronto, al Canadà. I aquests fets personals influeixen en el llibre: un dels carrils de la trama argumental passa a Toronto i una de les dues adolescents protagonistes és filla d’una catalana afincada a la capital del Canadà anglòfon, En l’altre carril –el de més enllà del somni–, el català hi és present fins tal punt que l’altra protagonista, canadenca i anglòfona, l’ha d’aprendre per poder entendre’s amb els éssers d’un món que no és el seu.

Fins aquí els elements que vinculen el món de l’autora amb l’obra. No sé si n’hi ha més (o n’hi haurà més en el futur, perquè, segons Shaudin, les aventures de l’Anna i l’Alison tindran continuïtat). Això ens ho hauria de dir ella. Amb un pretext literari semblant al de l’Alícia de Lewis Carroll, el mirall –i la pantalla d’ordinador, som al segle XXI– és la frontera entre els dos móns on l’Anna i l’Alison viuran les seves descobertes. Una frontera que creuaran sovint per trobar-se, més enllà del somni, en un món fantàstic no tan diferent del nostre com podria semblar.

“Més enllà del somni” resulta una gran faula del nostre temps, amb històries de guerra i dominació, de llibertat i democràcia –en territoris governats per dones–, de racisme i esclavatge, d’immigració amb i sense papers, de lluita per l’alliberament… Com en Carroll, la faula es desenvolupa més enllà de l’espill, però aquí s’acaba el paral·lelisme. El món fantàstic que descriu la Shaudin és molt més proper al nostre, tot i els elements d’irrealitat que el constitueixen. El viatge –els viatges, en aquest cas– de les dues protagonistes és ple d’aventures i personatges terribles o entranyables, que en alguns casos –com ara Tam, el nen contador d’històries– ens recorden Les mil i una nits.

I, en el fons de tot, la novel·la resulta una història d’iniciació en què dues adolescents passen de no poder-se veure a aprendre plegades que el món és molt més complex, i interessant, que les picabaralles mútues. I que només la col·laboració les pot ajudar a treure’n l’entrellat i, alhora, sortir-se’n de les situacions més compromeses.

El relat que ha teixit laboriosament la Shaudin és molt ric des del punt de vista del treball literari, amb recursos i punts de vista diversos. En destaca l’ús que fa del diari personal que escriu l’Anna i acaba sent, no només un relat de fets que contribueix a fer avançar la història –les històries– , sinó un altre personatge, interlocutor de la protagonista quan no té a qui més comunicar les seves cabòries.

Un llibre, doncs, força recomanable. I no només per als lectors adolescents. Potser ja és hora que superem aquesta absurda frontera que tantes vegades ens priva als grans de les meravelles pretesament destinades als més joves o als petits.

Read Full Post »

Encara que condemnin la violència, condemnats a l’exclusió

Encara que condemnin la violència, condemnats a l’exclusió

Ho ha dit el ministre Rubalcaba. Encara que condemni la violència d’ETA, l’esquerra abertzale seguirà il·legalitzada fins que ETA es rendeixi. M’ho deia fa uns mesos un periodista ben coneixedor de la política al País Basc: és probable que ni una condemna de la violència d’ETA asseguri la legalització de l’esquerra abertzale, perquè aquesta no és la causa de la il·legalització. La causa real, de fons, és impedir com sigui que prosperi l’objectiu del reconeixement del dret a l’autodeterminació i, doncs, a la independència. Rubalcaba no ha fet sinó confirmar-ho.

No cal dir que la il·legalització els està resultant rendible a curt termini als partits imperialistes espanyols al País Basc. Gràcies a ella, el socialista Patxi López ha pogut commemorar la setmana passada els seus primers cent dies a la lehendekaritza. I ni tan sols el PNB, que n’ha estat privat pel frau d’unes eleccions amb almenys el 10% de l’electorat exclós dels seus drets a elegir i ser elegits, li ha recordat que és lehendakari gràcies a la tupinada electoral. En general, les crítiques del PNB van per altres verals, mentre els seus dirigents ja han fet una proposta de col·laboració al PSE per afrontar la crisi econòmica i es parla de contactes a Madrid per refer els ponts de col·laboració no només per ara amb el PSE sinó també amb el PP de cara a l’endemà de les eleccions espanyoles del 2012. Tothom sembla al País Basc –excepte l’esquerra abertzale i unes poques excepcions més– acomodat a la nova situació de privació de drets. És lògic que Rubalcaba hagi fet ara una nova volta a la rosca.

I més després de la sentència del Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg avalant-ne la il·legalització. No s’ha avaluat prou bé encara la gravetat d’aquesta sentència, que allunya la jurisprudència del tribunal d’aquelles sentències a favor de la legalització dels partits kurds enfront dels interessos del Govern turc. He citat algunes vegades la saviesa d’aquella sentència del Tribunal Europeu de 9 d’abril del 2002, condemnant Turquia per la il•legalització del partit kurd HEP (Partit del Treball del Poble): “El Tribunal –diu la sentència– accepta que els principis defensats pel HEP, com el dret a l’autodeterminació i el reconeixement dels drets lingüístics, no són, per ells mateixos, contraris als principis fonamentals de la democràcia. Igualment, accepta que, si es considerés que la sola defensa dels principis esmentats comporta, per part d’una formació política, el suport a actes de terrorisme, es reduiria la possibilitat de tractar les qüestions que hi són relacionades dins el marc d’un debat democràtic, i es permetria als moviments armats monopolitzar la defensa d’aquests principis, cosa que seria obertament en contradicció amb l’article 11 (de la Convenció europea dels drets de l’home; llibertat de reunió i associació) i amb els principis democràtics en què es fonamenta”.

No hi ha dubte que el Govern de la monarquia espanyola s’ha sabut moure amb habilitat per aconseguir aquesta sentència. Una decisió jurídica que no només afecta la legalització de l’esquerra abertzale sinó la mateixa continuïtat dels governs imperialistes espanyols a les comunitats autònoma basca i foral de Navarra, garantint-la amb arguments d’alta influència per venir d’on vénen. Ara la sentència és pendent de recurs davant la Gran Sala del mateix Tribunal. Caldria esperar més seny jurídic –i polític– d’aquesta darrera instància.

Mentre l’esquerra abertzale segueix il·legalitzada amb l’aval del Tribunal Europeu dels Drets Humans, que no fa sinó reforçar els obstacles a la represa del procés de pau, als territoris del Kurdistan sotmesos a la sobirania de la República Turca sembla que s’obren novament esperances de represa del diàleg, després que el partit kurd Partit de la Societat Democràtica (DTP) obtingués una important victòria a les darreres municipals. El mateix primer ministre turc, Recip Tayyip Erdogan, com a líder del seu partit islamista moderat, es va reunir el 10 d’agost amb una delegació del DTP. Fins i tot a Sri Lanka, després d’una llarga guerra que va acabar amb la recent derrota militar de la guerrilla tàmil i una repressió sagnant contra la població d’aquesta ètnia, el partit polític més representatiu de les reivindicacions tàmils, l’Aliança Nacional Tàmil (TNA), va poder presentar-se a les primeres eleccions locals que s’han fet després de la guerra i va aconseguir victòries significatives, juntament amb d’altres partits tàmils.

¿És que els conflictes kurd i tàmil són menys complexos i sagnants que el que té el Regne d’Espanya amb el poble basc? ¿Com és que allí són legals partits que defensen els mateixos objectius que les organitzacions armades i al País Basc no en són? Segurament alguns juristes primmirats –entre ells, suposo que els qui han jutjat el cas basc a Estrasburg– hi trobaran diferències. Des d’una anàlisi política, no en sé veure d’altres que no siguin la major gravetat i dificultat de resolució dels casos kurd i tàmil.

Davant aquesta realitat desencoratjadora pel que fa al País Basc, i seguint en la línia del que ja vaig assenyalar en un anterior comentari, val la pena destacar les notícies que mostren un suport no violent a la represa de les negociacions. Dissabte passat, aprofitant el campionat mundial d’atletisme de Berlín, un grup d’activistes no violents –Mugarik Gabeko Ekintzaileak (Activistes sense fronteres)– van reivindicar un acord de pau per al País Basc amb una acció espectacular que TVE va censurar.

Humbert Roma, periodista

Ho ha dit el ministre Rubalcaba. Encara que condemni la violència d’ETA, l’esquerra abertzale seguirà il·legalitzada fins que ETA es rendeixi. M’ho deia fa uns mesos un periodista ben coneixedor de la política al País Basc: és probable que ni una condemna de la violència d’ETA asseguri la legalització de l’esquerra abertzale, perquè aquesta no és la causa de la il·legalització. La causa real, de fons, és impedir com sigui que prosperi l’objectiu del reconeixement del dret a l’autodeterminació i, doncs, a la independència. Rubalcaba no ha fet sinó confirmar-ho.

No cal dir que la il·legalització els està resultant rendible a curt termini als partits imperialistes espanyols al País Basc. Gràcies a ella, el socialista Patxi López ha pogut commemorar la setmana passada els seus primers cent dies a la lehendekaritza. I ni tan sols el PNB, que n’ha estat privat pel frau d’unes eleccions amb almenys el 10% de l’electorat exclós dels seus drets a elegir i ser elegits, li ha recordat que és lehendakari gràcies a la tupinada electoral. En general, les crítiques del PNB van per altres verals, mentre els seus dirigents ja han fet una proposta de col·laboració al PSE per afrontar la crisi econòmica i es parla de contactes a Madrid per refer els ponts de col·laboració no només per ara amb el PSE sinó també amb el PP de cara a l’endemà de les eleccions espanyoles del 2012. Tothom sembla al País Basc –excepte l’esquerra abertzale i unes poques excepcions més– acomodat a la nova situació de privació de drets. És lògic que Rubalcaba hagi fet ara una nova volta a la rosca.

I més després de les sentències del Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg avalant-ne la il·legalització. No s’ha avaluat prou bé encara la gravetat d’aquestes sentències, que allunyen la jurisprudència del tribunal d’aquelles que va dictar a favor de la legalització dels partits kurds enfront dels interessos del Govern turc. He citat algunes vegades la saviesa d’aquella sentència del Tribunal Europeu de 9 d’abril del 2002, condemnant Turquia per la il•legalització del partit kurd HEP (Partit del Treball del Poble): “El Tribunal –diu la sentència– accepta que els principis defensats pel HEP, com el dret a l’autodeterminació i el reconeixement dels drets lingüístics, no són, per ells mateixos, contraris als principis fonamentals de la democràcia. Igualment, accepta que, si es considerés que la sola defensa dels principis esmentats comporta, per part d’una formació política, el suport a actes de terrorisme, es reduiria la possibilitat de tractar les qüestions que hi són relacionades dins el marc d’un debat democràtic, i es permetria als moviments armats monopolitzar la defensa d’aquests principis, cosa que seria obertament en contradicció amb l’article 11 (de la Convenció europea dels drets de l’home; llibertat de reunió i associació) i amb els principis democràtics en què es fonamenta”.

No hi ha dubte que el Govern de la monarquia espanyola s’ha sabut moure amb habilitat per aconseguir aquestes sentències. Una decisió jurídica que no només afecta la legalització de l’esquerra abertzale sinó la mateixa continuïtat dels governs imperialistes espanyols a les comunitats autònoma basca i foral de Navarra, garantint-la amb arguments d’alta influència per venir d’on vénen. Ara la sentència és pendent de recurs davant la Gran Sala del mateix Tribunal. Caldria esperar més seny jurídic –i polític– d’aquesta darrera instància.

Mentre l’esquerra abertzale segueix il·legalitzada amb l’aval del Tribunal Europeu dels Drets Humans, que no fa sinó reforçar els obstacles a la represa del procés de pau, als territoris del Kurdistan sotmesos a la sobirania de la República Turca sembla que s’obren novament esperances de represa del diàleg, després que el partit kurd Partit de la Societat Democràtica (DTP) obtingués una important victòria a les darreres municipals. El mateix primer ministre turc, Recip Tayyip Erdogan, com a líder del seu partit islamista moderat, es va reunir el 10 d’agost amb una delegació del DTP. Fins i tot a Sri Lanka, després d’una llarga guerra que va acabar amb la recent derrota militar de la guerrilla tàmil i una repressió sagnant contra la població d’aquesta ètnia, el partit polític més representatiu de les reivindicacions tàmils, l’Aliança Nacional Tàmil (TNA), va poder presentar-se a les primeres eleccions locals que s’han fet després de la guerra i va aconseguir victòries significatives, juntament amb d’altres partits tàmils.

¿És que els conflictes kurd i tàmil són menys complexos i sagnants que el que té el Regne d’Espanya amb el poble basc? ¿Com és que allí són legals partits que defensen els mateixos objectius que les organitzacions armades i al País Basc no en són? Segurament alguns juristes primmirats –entre ells, suposo que els qui han jutjat el cas basc a Estrasburg– hi trobaran diferències. Des d’una anàlisi política, no en sé veure d’altres que no siguin la major gravetat i dificultat de resolució dels casos kurd i tàmil.

Davant aquesta realitat desencoratjadora pel que fa al País Basc, i seguint en la línia del que ja vaig assenyalar en un anterior comentari, val la pena destacar les notícies que mostren un suport no violent a la represa de les negociacions. Dissabte passat, aprofitant el campionat mundial d’atletisme de Berlín, un grup d’activistes no violents –Mugarik Gabeko Ekintzaileak (Activistes sense fronteres)– van reivindicar un acord de pau per al País Basc amb una acció espectacular que TVE va censurar.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 17 d’agost del 2009)

(La il·lustració, que he tret del web de directe.cat, correspon a la detenció d’una de les persones activistes que es van disfressar de mascota del campionat de Berlín)

Read Full Post »

Festes de Gràcia. Programa del carrer de Sant Pere Màrtir

Quan la Vila de Gràcia encara la festa major d’enguany, rebo el programa de festes del carrer de Sant Pere Màrtir, reivindicant el record de Pepe Rubianes, i amb un vídeo i la rumba que músics del barri han fet per una festa popular.

Aquí teniu el missatge que he rebut, amb els enllaços incorporats. I que tingueu una bona festa.

Bones!

Us enviem el programa del Carrer Sant Pere Màrtir.

Si sou per aquí, Bona Festa Major.

I us deixem la cançó que músics del barri han fet reivindicant una Festa Major popular.

http://www.youtube.com/watch?v=q7L6oHqqF6Q

http://nisantperenimartir.wordpress.com/

RUBIANES

[GRÀCIES, PEPE]

Pepe és la persona més lliure que corre encara per aquestes contrades; el paio que més ens ha fet riure, començant per riure de nosaltres mateixes i les nostres misèries; i acabant, ben seriosament i a sac, per ser la veu més lúcida i implacable en riure de tan malparit imparable que corre per aquest planeta. Lliure com el vent i tossudament alçat, aquí seguim malgrat tot. Reivindicant Rubianes a cada cantonada. Que és el que més els fot. Que ens riguem d’ells i del seu món impossible.

Va per tu, Pepe

Comissió de Festa Major de (ni) Sant Pere (ni) Màrtir.
Vila de Gràcia, juliol de 2009.

Doncs si, ja tenim el programa mig enllestit. Temps de festa major, de fer soroll, de cridar contra el vent, de posar-se un mojito per barret i de robar-li a la nit somnis i utopies. Temps per a la cultura popular, de base, per a la bona música rebel. I si i també i sobretot per a riure’ns de nosaltres mateixes, que és la lliçó de bagatge d’en Rubianes. I no parar de riure. Que a “ells”, és el que més els emprenya. Que seguim rient. Per les butxaques. D’ells i del seu món impossible. Va per tu, Pepe.

Dissabte 15

13.00  L’hora del vermut | Anita Miltoff (punk/flock)
22.00  Brincadeira (Batucada)
22.30  Rebelmadiaq Sound (Funk / Soul /reggae)
00.00 Chaqlala (rock Bereber)
01’30  Rebelmadiaq Sound

Diumenge 16
13.00 L’hora del vermut | The Oldians (ska/jazz)
14.00 Dinar popular d’aborígens graciencs (resistència indígena local)
17.00 Soweto (jamaican 60)
21.00 Taller de salsa
22.00 Arangu (funk / latino)
00.00 Raspa (salsa / latino)

Dilluns 17
18.00 Vila de Gràcia Volei Beach 3×3 Champions
22.00 The Black Beltones (funk)
00.00 The Slingshots (funk)

Dimarts 18
21.00 Sopar Zapatista
22.00 Hiper Karaoke Mediterrani (GretaestJits)

Dimecres 19
13.00 Els Amics de les arts (folk/pop electrònic)
18.00 Taller de Circ (abstenir-se polítics)
19.30h Concurs de monolegs ‘Pepe Rubianes’ (first edition!)
21.30 A riure a lo bèstia amb Xavi Castillo
23.00 Tirantlofunk (funk)
00.30 Dj Max (superéxits)

Dijous 20
13.00 Animalanima
22.00 Gatoelqiman & kdö (hip hop)
23.00 Rapsodes (hip hop)
00.00 Marco Fonktana (hip hop)

Divendres 21
17h 4rta edició de la Gimkana del Porró (especial diàlisi post-festa)

Read Full Post »

Per fi llegeixo càlculs sobre el dèficit fiscal i el finançament

No sé si algú altre els ha fet i publicat però, com que en un article anterior els reclamava, celebro haver trobat avui per primera vegada uns càlculs fiables sobre com queda el dèficit fiscal de la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt –terminologia Barnils– respecte del Regne d’Espanya. Els publicava divendres al seu bloc l’economista Salvador Garcia-Ruiz, i els reprodueix avui el web directe.cat (espero que algú faci també el mateix amb els de les illes i el País Valencià).

Segons Garcia-Ruiz, comptant que les molt optimistes previsions de Govern de la Generalitat de Catalunya resultessin certes, el màxim que es reduiria el dèficit fiscal de la comunitat que administra aquest Govern seria d’un 1,8% l’any 2012, s’agafin els càlculs que es vulgui pel que fa a l’actual dèficit fiscal: tant els que va fer públics el govern autònom de Catalunya com els que va reconèixer el govern espanyol com els de la Fundació Irla d’ERC, i tant aplicant-hi el criteri de flux monetari, el més correcte, com el de flux benefici, que reparteix moltes despeses que es fan a Madrid com si beneficiessin el conjunt dels territoris sotmesos a la sobirania del Regne d’Espanya.

Afegeixo, doncs, l’article de Garcia-Ruiz –que podeu trobar aquí i aquí–, als que ja recomanava en el meu anterior comentari sobre el finançament. I li copio la il·lustració.

Read Full Post »

Va ser Juan del Olmo i no Garzón qui va tancar “Egunkaria”

En l’article que vaig dedicar a la decisió de l’Audiència Nacional espanyola de no arxivar el sumari “polític” pel cas “Egunkaria”, en contra de l’opinió del fiscal que en demana l’arxivament, vaig cometre un error que val la pena esmenar. Hi deia que el jutge d’instrucció de l’Audiència Nacionla espanyola que fa sis anys va decidir obrir el procés i tancar aquest diari en llengua basca va ser Baltasar Garzón. No és cert. Va ser el jutge Juan del Olmo. Diuen que Garzón no s’hi va atrevir, perquè –tot i haver estat el primer jutge a fer tancar un mitjà d’expressió després de la mort de Franco, el diari “Gara”– va considerar que el disbarat jurídic era massa gros en el cas d'”Egunkaria”.

Els cinc processats que queden en el sumari “polític” –Martxelo Otamendi, que n’era director i que ara dirigeix “Berria”; Juan Mari Torrealdai, que era president del Consell d’Administració d’Egunkaria SA; Xabier Oleaga, que n’era redactor en cap;  Txema Auzmendi, jesuïta, director de la ràdio de l’església a Donosti i fundador del moviment per la pau Elkarri, que era secretari del Consell d’Administració de l’empresa, i Iñaki Uria, que n’era conseller delegat-, juntament amb el primer director del diari, Pello Zubiria, ara exculpat en aquest sumari, van convocar una roda de premsa a la seu de l’empresa a Andoain el 31 de juliol. No hi era l’altre exculpat, Xabier Alegria, que està complint presó pels mateixos delictes pels quals se l’acusava en aquest sumari i que ja van ser jutjats en el macrojudici 18/98.

El diari “Gara” va publicar aquesta crònica de la roda de premsa, en què els acusats van dir que “s’estan confirmant les pitjors previsions”, tot i que alguns indicis els feien esperar l’arxivament del sumari “polític”. “Ens han tornat a demostrar qui conserva el comandament i que l’esperit del 2003 segueix si més no tan vigent como llavors, i que ningú no n’ha dessertat. Que la força de l’acusació no resideix en els arguments, sinó en el poder”, va dir Torrealdai llegint el manifest conjunt. “Sí, som culpables -van dir–, i ho diem amb orgull, culpables d’impulsar l’euskara, la cultura basca, els mitjans de comunicació en euskara… però no som culpables de pertànyer a ETA”. I van recordar als assistents que segueix obert l’anomenat sumari “econòmic”, en què en demanen, en aquest cas amb el suport del fiscal, les penes de presó més greus: un total de 184 anys i 235 milions d’euros per als vuit acusats.

Prohibit manifestar-se per la llibertat d’expressió

Tot i la prohibició de la conselleria d’Interior del govern basc, ahir es van reunir grups de joves a Donosti –centenars, segons “Gara”–, convocats per protestar per l’operació policial contra el portal d’nternet Gaztesarea, vinculat als moviments juvenils. Tres nois van ser detinguts per la seva participació en aquest portal, als quals s’acusa de fer-lo servir per finançar ETA i l’organització juvenil il·legalitzada de l’esquerra abertzale Segi, fent públics números premiats en rifes d’aquesta organització. Quan van comparèixer davant el jutge de l’Audiència Nacional espanyola Fernando Andreu, aquest els va deixar en llibertat, però amb l’obligació de passar cada quinze dies pel jutjats, pendents de judici. La guàrdia civil va registrar la seu de Gaztesarea, al parc cultural Martín Ugalde, a Andoain, on també tenia la seva seu “Egunkaria” i ara la té el diari “Berria”, juntament amb d’altres empreses i col·lectius que treballen en favor de l’euskara.

(Una adaptació d’aquest text ha estat publicada a Tribuna Catalana el 10 d’agost del 2009)

Read Full Post »

Una altra mostra de minorització del català

Fa pocs dies vaig llegir a Vilaweb una notícia que em va interessar: un sistema d’intercanvi de llibres per internet. La podeu trobar aquí. Com que fa temps que busco alguns llibres descatalogats –el darrer, la que és considerada potser la millor obra de Thomas Mann, més enllà de “La Muntanya màgica”: “Els Buddenbrook”, traduïda al català a la col·lecció de clàssics contemporanis d’Edicions 62 però descatalogada i introbable fins i tot en llibreries de vell–, vaig pensat d’accedir a aquest web nou d’intercanvi. Ho he fet i, oh sorpresa! Per trobar alguna obra en català en el catàleg de llibres disponibles, he hagut d’entrar a la pàgina corresponent a “Language: Spanish”, i només així n’he trobat algun en català. El que fa tenir Estat propi o no per a la presència internacional d’una llengua. Ho podeu comprovar anant a http://www.bookmooch.com/browse i buscant, per exemple, Aloma, de Mercè Rodoreda, editada per Edicions 62. No busqueu el català com a llengua, que no hi és. Els pocs llibres en català són catalogats com si fossin en espanyol.

Per cert, ¿com és que les editorials es queixen quan fotocopiem llibres sencers –i prenen totes les mesures per impedir-ho–, mentre descataloguen llibres quan els convé, de forma que és impossible trobar-los? Hi ha el cas d’una editorial molt important amb seu a Catalunya que destrueix piles de llibres editats, de col·leccions de gran prestigi acadèmic, quan considera que ja han estat prou temps al mercat. D’altres, sense arribar a un disbarat tan gran, deixen sense reeditar llibres que s’han venut força bé, no sé sap seguint quin criteri d’edició. I es queixen que els fotocopiïn. Potser caldria obligar-los a mantenir almenys els llibres en format digital per no privar els lectors d’aquest bé cultural com fan ara.

Read Full Post »