Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Setembre de 2009

Nació digital arenys de munt _MG_2310

Seguint amb la recopilació d’opinions sobre la consulta d’Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya, que vaig iniciar amb textos publicats al País Basc, avui voldria destacar-ne un d’una altra procedència: la nova immigració. Un dels sectors al qual els organitzadors de la consulta d’Arenys de Munt van donar dret a participar, sempre, esclar, que com la resta de votants acreditessin el seu veïnatge al poble. He rebut avui mateix el butlletí electrònic del Casal Argentí a Barcelona –el seguiment del qual aconsello efusivament, així com els articles del signant d’aquest que reprodueixo, que podeu trobar aquí– i hi trobo la reflexió altament estimulant de Diego Arcos. Tot i que potser el seu optimisme respecte a la política de reconeixement dels drets dels immigrants en una Catalunya independent sigui excessivament optimista –tot dependrà de qui hegemonitzi el procés, un tema sobre el qual potser algun dia valdrà la pena tornar-hi, però del que ja en vaig dir alguna cosa en la resposta a l‘enquesta que em va fer Juli Cuéllar–, crec que val la pena tenir en compte la seva opinió i les il·lusions que desperta el procés cap a la independència del nostre país en ell i en el sector de la immigració que s’hi sent representat. (La foto, l’he baixat del web de nació digital)

ARENYS DE MUNT : INDEPENDENCIA E INMIGRACION, EL VOTO DEL INMIGRANTE OPINION
2009-09-17
Arenys de Munt : INDEPENDENCIA E INMIGRACION, EL VOTO DEL INMIGRANTE
OPINION
Los inmigrantes que hemos decidido vivir en el Reino de España “aterrizamos” en una realidad concreta, que esta totalmente determinada por un conflicto histórico entre el Reino de España y las naciones sometidas por LA MONARQUIA borbónica: Galicia: Euzkadi y los Países Catalanes: Catalunya, Valencia, Alacant y las Islas Baleares.
Es lo mismo que les sucede a los inmigrantes que han llegado a Escocia o Irlanda.
Ese conflicto está allí y no podrán desconocer la realidad que les esperaba al llegar, instalada desde hacen siglos.
Ante estos conflictos históricos, en algún momento, la población deberá definirse. Como lo hizo el 41 % de los vecinos de Arenys de Munt el 13 de septiembre. Y entre la población estamos nosotros, los inmigrantes, que en Catalunya representamos mas del 20%.
En la consulta del domingo 13 de septiembre, que ya es una fecha para la historia de Catalunya y del reino de España, todos los vecinos del pueblo estaban habilitados para votar. Todos.
Incluyendo a los extranjeros, con o sin permiso de residencia.
Los requisitos para votar consistían en tener un documento válido para identificarse: DNI o pasaporte y estar censado en el municipio.
Esta es la realidad. El vecindario de Arenys de Munt, alcalde incluido y la mayoría de las entidades, no discriminaron entre nativos e inmigrantes.
Sencillamente, la consulta estaba destinada a todas las personas mayores de 16 años que estuvieran inscriptas en el padrón municipal.
En Arenys de Munt se consideró a los vecinos, sencillamente: ciudadanos, todos iguales.
ESTADO ESPAÑOL: LO CONTRARIO…
Mientras el Estado español nos maltrata, nos margina, nos rechaza en sus fronteras con modos carcelarios y racistas, mientras España continua su política de racismo jurídico e institucional.
La sociedad catalana, en Arenys de Munt, se organiza para reivindicar un derecho tan humano y elemental como es el derecho a expresar su opinión mediante una consulta, nos trata como iguales, nos reconoce nuestros derechos y nos invitan a participar de esta consulta.
Alguien podrá decir que el Estado español es un estado de derecho. Y no es así. Es un estado constitucional, dispone de una constitución. Pero este Reino de España es el único estado del mundo que dispone de una ley de Extranjería. Es decir una norma legal que garantiza con la fuerza de la ley la desigualdad entre las personas. Una ley española que mantiene al inmigrante como a alguien de afuera, como extranjero. Los países serios y mas o menos democráticos disponen de leyes de Inmigración. Es decir leyes que regulan como se entra y como se convierte un extranjero en un ciudadano.
Así las cosas, el Estado español nos lo esta poniendo muy claro.
Si tenemos que elegir entre una Republica catalana, que es todavía una realidad lejana y llena de incertidumbres, con algunos riesgos considerables o el Reino de España, visto el trato recibido como inmigrantes, aun hablando en castellano y sin comprender demasiado el tema histórico de Catalunya, para cualquier inmigrante estará claro.
Lo que ofrece el Estado español ya lo conocemos: desigualdad, maltrato y racismo.
Lo que nos ofrece Catalunya: Igualdad y respeto.
Es un excelente negocio. Los inmigrantes que estén empadronados en Catalunya, si se llega a concretar la Independencia serán Ciudadanos. Esto en lugar de ser súbditos del Rey de España.
Es una oferta imposible de rechazar. Pero hay más aun. Cuando a un inmigrante le pregunten: tú que prefieres, España o Catalunya. Una sola imagen aparecerá en su cabeza: la ley de extranjería española y el trato que nos dispensan.
¿Clarito no?
Visca viva) Catalunya Lliure (libre)
Diego Arcos

ARENYS DE MUNT : INDEPENDENCIA E INMIGRACIÓN, EL VOTO DEL INMIGRANTE

OPINIÓN

2009-09-17

Los inmigrantes que hemos decidido vivir en el Reino de España “aterrizamos” en una realidad concreta, que está totalmente determinada por un conflicto histórico entre el Reino de España y las naciones sometidas por LA MONARQUIA borbónica: Galicia: Euzkadi y los Países Catalanes: Catalunya, Valencia, Alacant y las Islas Baleares.

Es lo mismo que les sucede a los inmigrantes que han llegado a Escocia o Irlanda.

Ese conflicto está allí y no podrán desconocer la realidad que les esperaba al llegar, instalada desde hacen siglos.

Ante estos conflictos históricos, en algún momento, la población deberá definirse. Como lo hizo el 41 % de los vecinos de Arenys de Munt el 13 de septiembre. Y entre la población estamos nosotros, los inmigrantes, que en Catalunya representamos mas del 20%.

En la consulta del domingo 13 de septiembre, que ya es una fecha para la historia de Catalunya y del reino de España, todos los vecinos del pueblo estaban habilitados para votar. Todos.

Incluyendo a los extranjeros, con o sin permiso de residencia.

Los requisitos para votar consistían en tener un documento válido para identificarse: DNI o pasaporte y estar censado en el municipio.

Esta es la realidad. El vecindario de Arenys de Munt, alcalde incluido y la mayoría de las entidades, no discriminaron entre nativos e inmigrantes.

Sencillamente, la consulta estaba destinada a todas las personas mayores de 16 años que estuvieran inscriptas en el padrón municipal.

En Arenys de Munt se consideró a los vecinos, sencillamente: ciudadanos, todos iguales.

ESTADO ESPAÑOL: LO CONTRARIO…

Mientras el Estado español nos maltrata, nos margina, nos rechaza en sus fronteras con modos carcelarios y racistas, mientras España continua su política de racismo jurídico e institucional.

La sociedad catalana, en Arenys de Munt, se organiza para reivindicar un derecho tan humano y elemental como es el derecho a expresar su opinión mediante una consulta, nos trata como iguales, nos reconoce nuestros derechos y nos invitan a participar de esta consulta.

Alguien podrá decir que el Estado español es un estado de derecho. Y no es así. Es un estado constitucional, dispone de una constitución. Pero este Reino de España es el único estado del mundo que dispone de una ley de Extranjería. Es decir una norma legal que garantiza con la fuerza de la ley la desigualdad entre las personas. Una ley española que mantiene al inmigrante como a alguien de afuera, como extranjero. Los países serios y más o menos democráticos disponen de leyes de Inmigración. Es decir leyes que regulan cómo se entra y cómo se convierte un extranjero en un ciudadano.

Así las cosas, el Estado español nos lo esta poniendo muy claro.

Si tenemos que elegir entre una Republica catalana, que es todavía una realidad lejana y llena de incertidumbres, con algunos riesgos considerables, o el Reino de España, visto el trato recibido como inmigrantes, aun hablando en castellano y sin comprender demasiado el tema histórico de Catalunya, para cualquier inmigrante estará claro.

Lo que ofrece el Estado español ya lo conocemos: desigualdad, maltrato y racismo.

Lo que nos ofrece Catalunya: Igualdad y respeto.

Es un excelente negocio. Los inmigrantes que estén empadronados en Catalunya, si se llega a concretar la Independencia serán Ciudadanos. Esto en lugar de ser súbditos del Rey de España.

Es una oferta imposible de rechazar. Pero hay más aun. Cuando a un inmigrante le pregunten: tú que prefieres, España o Catalunya. Una sola imagen aparecerá en su cabeza: la ley de extranjería española y el trato que nos dispensan.

¿Clarito no?

Visca (viva) Catalunya Lliure (libre)

Diego Arcos

Anuncis

Read Full Post »

Pyrenees.A2002018.1100.250m

Rebo d’un amic basc que viu a Catalunya aquesta convocatòria per un cicle de conferències que comença demà, dimarts 29 de setembre, acompanyada de la versió d’una poesia de Joan Maragall en tres llengües minoritzades dels Pirineus –català, basc i occità–, força adequada per als temps de profecia que vivim. Crec que val la pena donar a conèixer la iniciativa, una contribució més, des de Catalunya, a l’agermament de pobles i cultures veïnes sotmeses al Regne d’Espanya i la República Francesa.

Benvolguts amics i amigues,

Us adjunto anunci del cicle de conferències sobre els pobles i cultures dels Pirineus que es faran en el Reial Cercle Artístic de Barcelona.

CICLE DE CONFERÈNCIES

La cultura vernacla dels pobles dels Pirineus. Aportacions al patrimoni cultural d’Europa, Amèrica i Orient

Dia 29 de setembre a les 20 :00

Història d’Occitània i la seva relació amb Catalunya: Dues nacions vernacles d’Europa. Passat, present i futur.

A càrrec d’ Enric Garriga Trullols i Anna Pineda.

Audició de cançons occitanes, basques i catalanes. A càrrec de la soprano Olga Miracle

Dia 27 d’octubre de 2009 a les 20:00

De Grècia als Pirineus: Un itinerari mític i musical.

A càrrec de Carme Rusiñol Pautas.

Audició de música grega. A càrrec de la soprano Olga Miracle.

Dia 3 de novembre de 2009 a les 20:00

Catalunya mare de la cultura europea: L’art romànic, origen, significat i influència a Europa.

A càrrec de Juli Gutiérrez Deulofeu.

POESIA

Èuscar

Nik ez dakit nola

Baina profezia haize bat

Korrika egiten da mundu horretan zehar

Hemengoak eta hangoak

Nik ez dakit noiz

Baina Pirineoek erreinatuko duten

egun bat etorriko da

Joan Maragall

Català

Jo no sé com

però un vent de profecia

corre per eixos móns

d’ací i d’allà;

jo no sé quan

però vindrà un dia

en que els Pirineus regnaran.

Joan Maragall

Occità

Eu sabi pas cossí

Mas un vent de profecia

Cor per aquestes monds

Çai e lai

Sabi pas quora

mas vendrà un jorn

en qué los Pirinèus regnaràn.

Joan Maragall

Cordialment,

Jordi Salat, coordinador cicle de conferències

La traducció de les poesies a l’occità i l’èuscar ha estat per gentilesa de l’Anna Pineda

CICLE DE CONFERÈNCIES
La cultura vernacla dels pobles dels
Pirineus
Aportacions al patrimoni cultural
d’Europa, Amèrica i Orient
Dia 29 de Setembre a les 20 :00 H
Història d’Occitània i la seva relació amb Catalunya: Dues nacions
vernacles d’Europa. Passat, present i futur.
A càrrec d’ Enric Garriga Trullols i Anna Pineda.
Audició de cançons occitanes, basques i catalanes.
A càrrec de la soprano Olga Miracle
Dia 27 d’Octubre de 2009 a les 20:00H
De Grècia als Pirineus: Un itinerari mític i musical.
A càrrec de Carme Rusiñol Pautas.
Audició de música grega.
A càrrec de la soprano Olga Miracle.
Dia 3 de Novembre de 2009 a les 20:00H
Catalunya mare de la cultura europea: L’art romànic, origen, significat
i influència a Europa.
A càrrec de Juli Gutiérrez Deulofeu.
Jo no sé com
Però un vent de profecia
Corre per eixos móns
D’ací i d’allà;
Jo no sé quan
Però vindrà un dia
En que els Pirineus regnaran
Joan Maragall

Read Full Post »

papereta_de_vot_s_.JPG

La consulta d’Arenys de Munt ha estat objecte d’atenció en molts indrets del món i notícia en la premsa internacional. No és estrany, doncs, que també hagi tingut una important repercussió en d’altres nacions oprimides per l’imperi del Regne d’Espanya. I, sobretot, al País Basc.

He seleccionat tres textos que crec que val la pena fer conèixer. Els reprodueixo íntegrament i, alhora, en dono l’enllaç per qui en vulgui consultar l’original i les respostes que hi ha tingut. (També és interessant, en aquest sentit, l’enquesta que va fer, arran de la consulta, el web tribunacatalana.cat a representants de forces polítiques nacionalistes i independentistes basques: PNB, EA, Aralar i l’esquerra abertzale il·legalitzada). Aquests són els tres textos sobre els quals val la pena de reflexionar:

1) Paul Ríos, coordinador de Lokarri, xarxa ciutadana per la pau i la convivència al País Basc, escrivia aquestes reflexions al seu bloc i donava alguns enllaços interessants sobre la consulta.

Consulta en Arenys de Munt
Escrito por Paul Rios el 14 de Septiembre, 2009
Ongi etorria! ¡Bienvenido! Si eres nuevo aquí, igual te apetece suscribirte en tu lector RSS o por email para estar al tanto de los nuevos artículos y seguir charlando en el futuro.
Ayer domingo, en Arenys de Munt, se celebró una consulta sobre la independencia de Catalunya. No me corresponde opinar sobre si la independencia es un buen proyecto para Catalunya, ya que es un tema que les compete a ellos, a los propios catalanes. Ahora bien, considero que dicha consulta es un ejemplo de participación democrática y de reivindicación política por medios exclusivamente pacíficos, opinión que coincide en parte con la que expresa Imerburu.

Sobre las valoraciones de la propia ciudadanía de Catalunya, os recomiendo leer Poliblocs, un planeta de blogs catalanes sobre política. He podido comprobar que son muy diversas:
1- Ha sido un éxito absoluto y un ejemplo para el futuro, como sostiene Toni Fullat.
2- Ha sido un mero acto reivindicativo, como afirma Pere Nieto, que añade que “realment som l’hòstia. Convertim una festa del sobiranisme i de la participació en un enfrontament partidista”.
3- Hay un problema de comunicación entre España y Catalunya, idea que sostiene Albert Medrán, quien se pregunta si después de esta consulta Catalunya está más cerca de la independencia y concluye que “el independentismo catalán necesita líderes que den sensatez a su proyecto. (…) También los que no lo quieran necesitaran líderes que entiendan el valor del diálogo, la comprensión y el esfuerzo por tender puentes.”
Consideraciones sobre el resultado.
1- Un 41% de la población ha participado, menos que en otras elecciones, aunque el dato es superior al obtenido en el referéndum sobre la Constitución Europea. Creo que es un buen índice de participación. Hay que tener en cuenta que esta consulta es de carácter simbólico. En la que Lokarri celebró en Gernika hubo menos participación, un 17%, y sé lo complicado que es movilizar a la ciudadanía para votar en una consulta de este tipo. También es necesario destacar que la consulta de Arenys ha sido organizada por el propio ayuntamiento y que ha contado con el apoyo explicito y activo de muchos partidos y el seguimiento intenso de los medios de comunicación.
2- En cuanto a la organización, me ha llamado la atención la manera con la que han resuelto el problema de no poder disponer del censo electoral. Al igual que hicimos nosotros en Gernika han empleado un programa informático para registrar el número del carnet de identidad para evitar duplicidades. Podéis comprobarlo en estas dos fotos, la primera tomada en Gernika y la segunda en Arenys por Familiabarrinaire. ¿Igual alguno de los observadores catalanes que vinieron a Gernika ha participado en la organización de esta consulta?
Algunas conclusiones y enseñanzas sobre esta consulta.
1- El mundo no se hunde porque se pregunte directamente a la sociedad. Esta consulta no es vinculante, ni siquiera oficial, aunque es un medio de expresión de la voluntad ciudadana. Aún careciendo de efectos jurídicos, si se repite en otras localidades con el mismo resultado, indicará un estado de ánimo de la población catalana que debería hacer reflexionar a la clase política catalana, en el sentido de preguntarse qué está ocurriendo para que el sentimiento independentista se extienda, y al conjunto de España, quién deberá plantearse si el actual modelo de estado satisface y respeta suficientemente su pluralismo.
2- Esta consulta también demuestra que hay medios mucho más respetuosos para reivindicar la soberanía que el uso de la violencia. Esta idea debe asumirla ETA. La violencia no está justificada, además de éticamente, si existen otros caminos para conseguir los objetivos políticos. Se tiene más impacto político preguntando a la ciudadanía que cometiendo un atentado, siendo, además, mucho más respetuoso con los Derechos Humanos.
3- En un ámbito más general, esta consulta, unidas a otras que se han celebrado sobre cuestiones de lo más diversas, expresa un deseo de la ciudadanía de participar en política de manera directa, más allá de depositar el voto cada cuatro años. Ya es hora de que la legislación se adapte para que la convocatoria de consultas sea menos complicada.

Consulta en Arenys de Munt

Paul Rios

14 de septiembre, 2009

Ayer domingo, en Arenys de Munt, se celebró una consulta sobre la independencia de Catalunya. No me corresponde opinar sobre si la independencia es un buen proyecto para Catalunya, ya que es un tema que les compete a ellos, a los propios catalanes. Ahora bien, considero que dicha consulta es un ejemplo de participación democrática y de reivindicación política por medios exclusivamente pacíficos, opinión que coincide en parte con la que expresa Imerburu.

Sobre las valoraciones de la propia ciudadanía de Catalunya, os recomiendo leer Poliblocs, un planeta de blogs catalanes sobre política. He podido comprobar que son muy diversas:

1- Ha sido un éxito absoluto y un ejemplo para el futuro, como sostiene Toni Fullat.

2- Ha sido un mero acto reivindicativo, como afirma Pere Nieto, que añade que “realment som l’hòstia. Convertim una festa del sobiranisme i de la participació en un enfrontament partidista”.

3- Hay un problema de comunicación entre España y Catalunya, idea que sostiene Albert Medrán, quien se pregunta si después de esta consulta Catalunya está más cerca de la independencia y concluye que “el independentismo catalán necesita líderes que den sensatez a su proyecto. (…) También los que no lo quieran necesitaran líderes que entiendan el valor del diálogo, la comprensión y el esfuerzo por tender puentes.”

Consideraciones sobre el resultado.

1- Un 41% de la población ha participado, menos que en otras elecciones, aunque el dato es superior al obtenido en el referéndum sobre la Constitución Europea. Creo que es un buen índice de participación. Hay que tener en cuenta que esta consulta es de carácter simbólico. En la que Lokarri celebró en Gernika hubo menos participación, un 17%, y sé lo complicado que es movilizar a la ciudadanía para votar en una consulta de este tipo. También es necesario destacar que la consulta de Arenys ha sido organizada por el propio ayuntamiento y que ha contado con el apoyo explicito y activo de muchos partidos y el seguimiento intenso de los medios de comunicación.

2- En cuanto a la organización, me ha llamado la atención la manera con la que han resuelto el problema de no poder disponer del censo electoral. Al igual que hicimos nosotros en Gernika han empleado un programa informático para registrar el número del carnet de identidad para evitar duplicidades. Podéis comprobarlo en estas dos fotos, la primera tomada en Gernika y la segunda en Arenys por Familiabarrinaire. ¿Igual alguno de los observadores catalanes que vinieron a Gernika ha participado en la organización de esta consulta?

Algunas conclusiones y enseñanzas sobre esta consulta.

1- El mundo no se hunde porque se pregunte directamente a la sociedad. Esta consulta no es vinculante, ni siquiera oficial, aunque es un medio de expresión de la voluntad ciudadana. Aún careciendo de efectos jurídicos, si se repite en otras localidades con el mismo resultado, indicará un estado de ánimo de la población catalana que debería hacer reflexionar a la clase política catalana, en el sentido de preguntarse qué está ocurriendo para que el sentimiento independentista se extienda, y al conjunto de España, quién deberá plantearse si el actual modelo de estado satisface y respeta suficientemente su pluralismo.

2- Esta consulta también demuestra que hay medios mucho más respetuosos para reivindicar la soberanía que el uso de la violencia. Esta idea debe asumirla ETA. La violencia no está justificada, además de éticamente, si existen otros caminos para conseguir los objetivos políticos. Se tiene más impacto político preguntando a la ciudadanía que cometiendo un atentado, siendo, además, mucho más respetuoso con los Derechos Humanos.

3- En un ámbito más general, esta consulta, unidas a otras que se han celebrado sobre cuestiones de lo más diversas, expresa un deseo de la ciudadanía de participar en política de manera directa, más allá de depositar el voto cada cuatro años. Ya es hora de que la legislación se adapte para que la convocatoria de consultas sea menos complicada.

2) Tasio Erkizia, militant històric de l’esquerra abertzale, escrivia aquest article en euskera, publicat el 19 de setembre al diari basc “Gara”. El reprodueixo en la versió catalana publicada pel web racocatala.cat. Atès el que va dir Tasio Erkizia en el sopar que vam tenir amb ell poc abans de l’Onze de setembre a Barcelona, sobre l’estratègia del que anomena “enfrontament democràtic”, i el paper que torna a tenir en els darrers mesos aquest militant en l’esquerra abertzale, val la pena tenir molt en compte les seves reflexions de cara al futur del conflicte nacional al País Basc.

Visca Arenys de Munt!

Tasio Erkizia

El poble català d’Arenys de Munt, de tot just 8.000 habitants, s’ha fet famós 
en el món sencer. Ha estat nomenat en els mitjans de comunicació més coneguts de tot Europa i 
Espanya.  Tant els espanyols que se senten de dretes com els supòsits esquerrans han parlat amb 
menyspreu davant d’aquesta iniciativa. Ho vulguin o no, ja sigui per bé o per mal, Arenys de Munt ha estat notícia per a tots.

Han dut a terme una iniciativa senzilla i per tant normal com és la de preguntar al poble la seva opinió. La pregunta per tant, normal i totalment legitima: Vols que Catalunya sigui un estat més d’Europa?, ha rebut una resposta del poble assenyada i madura al llarg de tot el procés davant l’assetjament judicial, polític i mediàtic, i és clar, davant les típiques arcaiques provocacions de la Falange Española.

Arenys de Munt, felicitats i moltes gràcies pel que ens heu mostrat!.

Una àmplia delegació de l’esquerra abertzale va estar present allà per conèixer in situ com es desenvolupava la consulta. Vam poder reunir-nos amb alguns ciutadans d’Arenys de Munt i a més també, abans de la manifestació de la DIADA, vam tenir oportunitat de parlar llargament.

Ja han aparegut en els diaris notícies relacionades amb la participació, resultats i tot el produït al voltant. Però per poder entendre a fons el que va passar el rebre informació directa ha estat molt important per a nosaltres i pel que fa a això tenim tres o quatre coses que ens agradaria subratllar per la seva importància.

La primera, que la llavor de la independència s’ha sembrat fa molt de temps. Ja a la II República els partits independentistes tenien una presència notable, i per descomptat,  que en els darrers anys el moviment popular autodeterminista ha realitzat sense parar un treball pedagògic. Per tant, la consulta popular que van portar a terme el passat diumenge és fruit d’un treball silenciós realitzat durant molt de temps.

Al mateix temps, davant les pressions que han hagut de suportar, hem pogut descobrir gran saviesa i vigor en els organitzadors. Tot aquest procés de consulta, des del principi fins al final, ha estat organitzat per dinamitzadors socials i populars. Davant les peticions d’aquests, l’ajuntament els va oferir el seu suport, i també mitjans per fer la consulta, però encara que el tribunal superior de catalunya va prohibir la partipació de l’ajuntament, en la pràctica, no ha tingut efecte en absolut. Davant d’aquesta prohibició, els membres de l’organització que es diu MAPA (Moviment Aranyenc Per l’Autodeterminació), va demanar la col.laboració d’altres organismes populars i es va posar en marxa el treball conjunt.

Mentre s’acostava la data de la consulta, la pressió cap als organitzadors anava pujant, fins arribar a ser asfixiant (trucades de telèfon amenaçants, pintades, declaracions d’autoproclamats
demòcrates, etc). Tot i així, els organismes populars van defensar amb tenacitat la legitimitat per fer la consulta. Ni tan sols la manifestació que va organitzar la falange espanyola amb l’acceptació del 
govern va poder aconseguir desviar l’objectiu dels organitzadors.

Per finalitzar, és molt important que es subratlli, que quan els jutges van prohibir a l’ajuntament el poder donar suport a aquesta iniciativa, l’organització popular MAPA va convidar a tot el poble a participar en una assemblea oberta. Els que allà es van acostar sent de diferents partits i idees, van parlar a títol personal i majoritàriament van acceptar dues propostes:

D’una banda, seleccionar un grup de 41 persones per dinamitzar, i per altra banda conformar una 
comissió de jusristes, persones públiques i experts.

En general i per resumir, aquesta va ser la iniciativa que que va crear el terratrèmol polític. 
Una iniciativa popular pensada de manera senzilla però que ha desencadenat les pors atàvics del PSOE i 
PP. Només els habitants d’Arenys de Munt l’han organitzat i els adversaris de la democràcia s’han 
mostrat.

Aquesta consulta popular ha aconseguit una gran incidència a Catalunya però també a la classe política espanyola. Molts mitjans de comunicació i polítics espanyols han mostrat una gran preocupació. En canvi, a Catalunya ha avivat la flama de la independència. El diari El Punt ha fet una àmplia enquesta entre els seus lectors sobre la independència de Catalunya, a més s’han pogut llegir declaracions molt intersante de persones famoses i referencials.

Aquest ambient era notable entre la gent que participaven en l’edició d’aquest any a la DIADA al bloc sobiranista popular. La pancarta que portaven els ciutadans d’Arenys de Munt era aplaudida a allò més i no era estrany sentir crits de “visca Arenys de Munt”, veritablement va ser molt significatiu.

Arenys de Munt s’ha convertit en referent. En la seva petitesa, s’ha convertit en una gran estrella que marca el camí de la independència. Estrella per als catalans i estrella per als bascos.

Les experiències no tenen per què copiar mimèticament, però d’una iniciativa popular com aquesta es pot aprendre molt. El que jo destacaria en la meva humil opinió és això:

D’una banda la importància del poble i de les organitzacions populars. Han tingut el suport i protecció d’alguns partits polítics però durant tot el procés el moviment popular ha estat el protagonista directe i precursor. Ha estat iniciativa de l’organització popular MAPA; Ells van presentar la proposta a l’ajuntament (Per mitjà de la plataforma popular CUP), aconseguint la majoria de suports dels partits. Ha estat l’organització popular la que ha aconseguit que totes les sensibilitats es posin a treballar conjuntament, i per descomptat, davant totes les dificultats i prohibicions la decisió d’avançar amb decisió els correspon a ells. En lloc d’estar a l’espera de la unitat d’acció dels partits, s’han posat en marxa i a través de la seva iniciativa han aconseguit unitat abertzale davant la seva proposta.

D’altra banda, la determinació i valentia dels ciutadans. Han trobat barreres i dificultats, però per sobre d’elles han estat fidels i s’han mostrat ferms davant dels objectius que es van marcar des de l’inici. Amenaces, pressions, peticions perquè retirin la seva proposta realitzades de molt diverses maneres i súpliques també, perquè es esperin a un altre moment més adequat.

És clar també que no han tingut en aquest cas la prohibició i agressió de l’Audiència Nacional i per tant no s’han trobat la porta tan tancada, però això no els treu mèrit. El vigor, saviesa i pedagogia popular que han mostrat és realment per aplaudir.

Arenys de Munt és el primer pas. No és més que l’inici, per darrera ja hi ha 60 pobles més que estan disposats a seguir el mateix camí. Tenim coses que aprendre entre nosaltres.

3) Àngel Rekalde i Luis María Martínez Gárate firmaven aquesta reflexió conjunta, des de l’òptica de l’associació cultural i de reivindicació nacional Nabarralde a la qual pertanyen. De Luis María Martínez Gárate ja n’he parlat en aquest bloc i els qui el segueixen hi han pogut llegir i escoltar d’altres opinions seves. Ángel Rekalde va ser militant d’ETA, va passar anys a la presó i ara es dedica als estudis sobre comunicació i anàlisi del tractament periodístic dels fets polítics, la drogodependència i la joventut. Publico el text traduït a l’espanyol per ells mateixos a partir del seu original en euskera.

EL GOL DE ARENYS DE MUNT

Angel Rekalde/Luis Mª Mtz Garate

26 septiembre 2009

El principal acierto de la consulta de Arenys de Munt (AM) del pasado domingo 13 de septiembre fue proclamar que sería un referéndum. Según el editorial de Racó Català, periódico digital catalán: “(fue) una maniobra genial. Porque francamente, lo de Arenys no pasaba de ser una encuesta, una votación que fácilmente podría haber pasado desapercibida un domingo cualquiera. Pero una encuesta no habría tenido el efecto deseado. En cambio llamarle referéndum desencadenó la histeria española, despertó la brunete mediática cavernaria, puso a todo el mundo en alerta, incluso a la maquinaria jurídica española”…“además con centenares de corresponsales europeos y mundiales haciendo de espectadores pasmados. El independentismo ha ganado esta batalla mediática”.

Es difícil pasar por estas circunstancias de Cataluña, y no compararlas con nuestra desangelada realidad vasca. El trasfondo del paralelismo de ambos procesos históricos y la presencia del enemigo común están ahí. También las diferencias, por supuesto. Sin embargo, las miradas que se han dirigido a AM han sido, a menudo, relativizadas entre nosotros por la distancia, e incluso se podría decir que por el escaso aprecio. Como del Plan Ibarretxe. Diríamos, ¡bah!, ya conocemos a los catalanes, eso no va a ninguna parte.

A nuestro entender, es una visión parcial y, nos tememos, muy desenfocada por nuestra propia miopía. No vamos a elevar la consulta de AM a la categoría de acto fundacional o al inicio de una estrategia definitiva. Pero sí que ha sido un acto inteligente y que se ha resuelto con más habilidad que muchas de nuestras torpes iniciativas cotidianas. De hecho, desde el Plan Ibarretxe a la ilegalización de cualquier acto u organización, uno de nuestros lastres es que vivimos siempre pendientes de la agenda oficial; es la nuestra una política de seguimiento, de reacción, de falta absoluta de imaginación y de iniciativa.

De entrada el debate que se ha impuesto en AM es más fértil, más centrado y de recorrido más largo que la mayoría de las polémicas estériles en que estamos enfangados a diario. El acto de AM ha colocado la perspectiva de la independencia en medio del escenario, sin divagaciones ni músicas celestiales. Independencia, Estado propio, en mayúsculas.

Que vaya a salir, o no, algo de ahí es otro cantar. Es harina de otro costal. Y dependerá de cómo se sucedan los acontecimientos. Pero ya este emplazamiento es una victoria de los intereses catalanes, una visión clara de sus objetivos estratégicos, una definición de su voluntad, una llamada de atención de lo que está en juego.

Otro punto a valorar es el soporte de la consulta, sustentada en la sociedad civil. Con un sistema político agusanado, lastrado por su marco estatal, controlado por el mecanismo regulador de una prensa bien aleccionada, financiado por el engranaje institucional, legal… que el acto de AM se haya emplazado en el terreno local, en el ámbito municipal, desde la iniciativa social, es uno de sus grandes triunfos.

El ‘referendum’ de AM ha puesto, de paso, a cada uno en su lugar. A los partidos, a los políticos, los periodistas, al sistema judicial… Ha ofrecido una foto de familia de la esperpéntica democracia española: el PP de la mano del PSOE, los jueces y la Falange, cada uno en su función y con el obligado reparto de papeles. Todos retratados con el mismo rictus de pánico (hispánico), de furia y amenaza, por lo que pudiera suceder.

Y, no lo minusvaloremos, el desarrollo de la consulta ha roto esos mitos estrafalarios que circulan desde siempre: la identificación de la independencia con la irracionalidad, con el fanatismo, con la violencia desatada, con el caos, con las berzas… En AM una sociedad culta, sosegada, madura, ha mostrado y demostrado que la burricie, la intolerancia y la visceralidad caen del lado de los unionistas españoles.

Aunque hay mucho más, un aspecto imprescindible, a valorar, es el del resultado. Hemos leído que no es sustancial. Por supuesto que no es vinculante, ni sirve –hoy por hoy- para nada. Pero que un 40% de la población se manifieste por la independencia, precisamente en medio de esa absoluta falta de normalidad, con la presión del estado español, con la amenaza nada sutil de la presencia falangista, la prohibición judicial, la descalificación del presidente de la Generalitat, la falta de costumbre y de garantías de actuar en democracia real… y que pese a todo un sector cuantitativamente notable de la población exprese esa decisión clara y resuelta, es un acto político tremendamente significativo. Si con todo el peso español de la historia reciente estas cosas se dan así, con un cambio de circunstancias, en cualquier momento favorable, el peso de la opción votada puede ser definitivo.

Esta virtualidad es la que ha escenificado AM: la posibilidad real, racional, sin tragedias ni sainetes, de la independencia catalana. Por encima de falanges, del sistema político, de instituciones corruptas, de serviles medios de comunicación y demás. Con un canto en los dientes nos podríamos dar aquí.

P.S.: Las realidades cotidianas (acuciantes muchas veces), enfrentándolas a las cuestiones abstractas, se nos dice, lejanas, de los intereses de la población real, responden en el fondo a la trágica situación de una nación que depende de dos estados cuyo interés histórico ha consistido en su olvido (por el norte) o en su expoliación (por el sur). Poco de bueno podemos esperar de ambos para solucionar satisfactoria y democráticamente los problemas que llaman “reales”: crisis, paro, vivienda y no digamos violencia o terrorismo. Nuestra asignatura pendiente consiste en centrar el debate en su punto crucial: la necesidad del Estado propio.

Read Full Post »

Imatge140

La setmana del 6 al 13 de setembre ha estat extraordinària. Tant per al país com per a mi mateix. Començo a escriure aquestes ratlles la matinada del dilluns 21 de setembre i les acabo d’enllestir l’endemà. Amb una curta perspectiva, doncs. Però alguns dels fets que hem viscut, sobretot la consulta d’Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya, han sacsejat tan profundament la política del nostre país –dels Països Catalans– que aviat caldrà parlar de l’abans i el després d’Arenys. Perquè mai com fins ara el debat sobre la independència havia estat tant en primer pla.

Faré, doncs, un resum del que han estat aquests dies per a mi.

Diumenge, 6 de setembre. Quaranta minuts amb Teresa Toda a la presó de Topas (Salamanca)

És la segona vegada que vaig a veure la Teresa Toda a la presó de Topas, a 25 quilòmetres de Salamanca. La primera va ser ara fa un any, a finals d’agost del 2008. Ara torno a ser a la llista d’amics a qui se’ns permet visitar-la.

Teresa Toda Iglesia va ser subdirectora del diari basc Egin, tancat fa onze anys per ordre del jutge Garzón, i ara compleix, per haver-ne estat subdirectora, sis anys de presó. És la condemna definitiva imposada per la sentència del Tribunal Suprem a qui va ser una de les 52 persones jutjades al macrojudici del 18/98. La sentència del Suprem va mantenir greus penes de presó per a 38 d’aquestes persones jutjades per l’Audiència Nacional espanyola. Entre elles, la Teresa.

Espero que a finals de novembre vinent hi podré tornar. Quaranta minuts de conversa, amb un vidre al mig, mitjançant un interfon i amb la seguretat que tot el que ens diem és enregistrat. La trobo il·lusionada per conèixer què passa més enllà dels murs de la presó. La incomunicació amb el món exterior –em diu– és un dels pitjors efectes de la presó, a part de la pèrdua de llibertat. Amb mi, deu ser de les poques vegades que pot parlar en català a la presó, llengua que parla i escriu força bé, perquè va passar un temps a Catalunya als anys 80 del segle passat.

Parlem de les nostres famílies i dels nostres respectius països. I dels amics comuns i les coses que ens hem explicat per correu: de les meves vacances a la vall de Boí amb la Mati i l’Aurora –n’hi vaig enviar fotografies–, i de les del Marc, la Nia i la Zaïra –la nostra néta que és per ella com una neboda política– a Romania; com sempre, li interessa tot el que fa referència al moviment sobiranista català, la situació de la llengua i el periodisme, els projectes del Grup de Periodistes Ramon Barnils –que els va donar suport quan el processament i el judici–, la meva visió sobre el País Basc… Em pregunta expressament pel proper Onze de setembre i està força ben informada de la consulta d’Arenys de Munt per la premsa que rep i llegeix, també dels Països Catalans.

Com l’altra vegada, no m’adono de la situació en què la deixo fins passades unes hores. La conversa –tants quilòmetres per una durada tan breu– no deixa parar esment en d’altra cosa que allò que ens diem. Ella sembla tenir tan controlat el temps que em talla quan me’n vaig per les branques i insisteix en les preguntes que li interessen, sobretot de caràcter familiar.

Dimecres, 9 de setembre. Sopar amb Tasio Erkizia, militant històric de l’esquerra abertzale

Convocades pel Comitè Català de Solidaritat Internacionalista, ens reunim una vintena de persones en un sopar amb Tasio Erkizia, militant històric de l’esquerra abertzale, que és a Barcelona per participar en l’acte del Fossar el migdia de l’Onze de setembre. Refexions molt interessants sobre l’actual situació política al País Basc, i de l’esquerra abertzale en particular. I sobre l’alternativa per afrontar l’estratègia de l’Estat, mitjançant l’enfortiment d’un bloc sobiranista i el que defineix com a “confrontació democràtica”.

Dijous, 10 de setembre. Reunió de la comissió de suport a “Egunkaria” amb Martxelo Otamendi

A la tarda, a l’Euskal Etxea de Barcelona. Hi vaig en representació del Grup de Periodistes Ramon Barnils. Martxelo Otamendi, que va ser director del diari en llengua basca “Egunkaria”, tancat fa sis anys per ordre del jutge Del Olmo, i ara dirigeix “Berria”, parla de la imminència del judici, previst per a començaments de novembre, i de les seves característiques.

En aquest cas, el fiscal ja n’ha demanat l’arxivament definitiu. Matxelo Otamendi explica que aquesta és una diferència respecte de la resta de judicis “polítics”: és a dir, aquells en què l’Audiència Nacional espanyola jutja bascos i basques que no estan acusats d’accions armades, per una activitat pública en organitzacions socials i polítiques o en mitjans de comunicació legals, en allò que Garzón va definir com l’entorn d’ETA, del qual es pretén que forma part o fins i tot que dirigeix l’organització armada. En els altres judicis polítics, el fiscal sempre ha mantingut les acusacions, com va passar en el cas dels joves de Jarrai-Haika-Segi, el Macrojudici 18/98 o Gestoras proamnistía.

Tot i l’actitud del fiscal, que considera que no hi ha delicte, i malgrat que no hi ha acusació particular perquè ningú no  acusa la gent d'”Egunkaria” d’haver-los causat cap mal, els jutges de l’Audiència Nacional espanyola han decidit que es faci el judici, atenent la petició de l’acusació popular, exercida per l’Asociación de Víctimas del Terrorismo i el grup Dignidad y Justicia. En aquest primer judici –n’hi ha pendent un segon per qüestions econòmiques– els acusats que finalment s’hauran de seure a la banqueta són cinc: Martxelo Otamendi, que va ser director del diari; Juan Mari Torrealdai, que era president del Consell d’Administració de l’empresa editora; Xabier Oleaga, que era redactor en cap del diari; Txema Auzmendi, que era secretafri del consell d’administració de l’empresa, i Iñali Uría, que n’era conseller delegat. Les acusacions populars demanen per a cadascun d’ells penes de 14 anys de presó (que Dignidad y Justicia rebaixa en el cas d’Uría a 12).

Vam decidir, doncs, que cal posar-se les piles i ja hem començat a preparar un seguit d’actes i accions de solidaritatt que s’aniran concretant fins a la data del començament del judici. Els catalans i catalanes, com va passar quan el tancament del diari i les detencions i tortures, hem de tenir un especial protagonisme en la solidaritat amb “Egunkaria”.

Divendres, 11 de setembre. Migdia. Acte sobre “Egunkaria” al passeig de Lluís Companys

Al migdia de la Diada, en la carpa principal de la Festa de la Llibertat, al passeig de Lluís Companys, acte en solidaritat amb “Egunkaria”. A més de Martxelo Otamendi, hi parlen Vicent Partal, director de “Vilaweb”; Jaume Asens, de la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona, i David Fernández, periodista del setmanari “Directa”.

Hi assisteixo amb el Marc i la Nia, que porten amb ells la Zaïra; la Kate, amiga de la Nia i el germà de la Kate, Jeremy, amb la seva companya Shelley. En Jeremy i la Shelley acaben avui precisament una estada a Catalunya i Andalusia, que van començar als voltants de Sant Joan. Ell ha vingut a perfeccionar el seu català i recollir informació per a un treball d’investigació que ja fa temps que prepara, sobre els catalans que van participar en la conquesta de Califòrnia –comandada per Gaspar de Portolà– pocs anys després de la nostra guerra contra els borbons. Li interessa especialment la gent de tropa, de la qual té noms concrets, i quines eren la seva extracció social i les causes que els van portar a enrolar-se en aquella expedició colonial.

El Jeremy i la Shelley s’emporten, entre moltes altres coses, la impressió del relat de Martxelo Otamendi, que han escoltat amb atenció, i el llibre “Plouen mentides”, en què s’explica amb detall el tancament d'”Egunkaria” i tot el que el va acompanyar. Els insisteixo –tot i que no crec que calgui, perquè ja en són ben conscients– que ho donin a conèixer arreu on vagin, i sobretot als Estats Units.

Em sap greu no haver pogut anar a l’acte del Fossar, però he hagut de triar i ho he fet pel d'”Egunkaria”.

Tarda. Manifestació

La meva dona Mati, que avui ha treballat tot el dia, se’ns uneix durant la manifestació de les diverses plataformes sobiranistes i en favor de l’autodeterminació i la independència. Quan fem balanç de la Diada, i ens preparem per acomiadar-nos, la Shelley –que ha aprofitat la seva estada al nostre país per contactar amb grups i pagesos que fan agricultura ecològica– diu que li ha estranyat no veure, a les parades del passeig de Lluís Companys, una presència més destacada d’organitzacions ecologistes i defensores de reivindicacions socials.

Dissabte, 12 de setembre. Visita a Luis María Martínez Gárate a Altafulla

Llarga conversa, tota la tarda, amb Luís María Martínez Gárate i la seva dona a la casa que tenen a Altafulla, al Tarragonès. He parlat diverses vegades d’aquest basc, membre de Nabarralde, de qui he recollit opinions i he destacat articles en aquest mateix bloc. Feia temps que dèiem de quedar aquí a Catalunya, i avui hem tingut l’ocasió. I, entre d’altres coses, hem posat fil a l’agulla per preparar el proper Congrés Internacional País Basc-Països Catalans, previst per al maig de l’any vinent, i en què tant ell com jo tenim interès de participar.

Diumenge, 13 de setembre. Consulta a Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya

Un fet històric per al nostre país –per als Països Catalans– tanca aquesta setmana tan extraordinària: la consulta a Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya. Per molt que vulguin, no la podran esborrar de la nostra consciència col·lectiva. I com més la menystinguïn, més valor tindrà. De cap de les maneres me l’he volgut perdre i hi he participat com a observador. Passada ja una setmana, encara se m’anunteguen les impressions i reflexions d’aquesta diada inoblidable.

Pensant-hi fredament, crec que la jutgessa, en prohibir que l’Ajuntament cedís espais i mitjans per a la consulta, ens ha fet al capdavall un favor inestimable. No tant perquè hagi obligat els organitzadors a aguditzar l’enginy per tirar endavant la consulta, que també, sinó sobretot perquè ha accentuat el protagonisme de la societat en la iniciativa. Un protagonisme que ja hi era de principi, però que ha quedat remarcat per la decisió judicial.

Esclar que les dependències municipals haurien estat més espaioses i adequades a aquest esdeveniment democràtic, però el fet d’haver-se d’aixoplugar al vestíbul del Centre Moral, una de les entitats del poble, li ha donat un caràcter popular encara més autèntic. I és que aquests condicionants –fruit de la imposició judicial d’una decisió profundament antidemocràtica– no han afectat gens ni mica la senzilla solemnitat i el rigor impecable del que s’hi ha fet.

Com a observador, he anat apuntant totes les incidències que he viscut, en el full que se’ns havia donat per fer-ho: cap ni una afectant l’ordre en què s’ha desenvolupat l’esdeveniment; totes sobre minúcies i dubtes a l’entorn del dret de vot i com s’han resolt. Ni tan sols al matí, en els moments de més afluència –que no ha deixat de ser constant al llarg de tot el dia–, hi ha hagut cap tensió. I el control del dret a vot i com s’exercia ha sigut estricte, amb l’ajut de mitjans tecnològics eficaços i senzills per detectar qualsevol possible duplicitat.

La presència de la premsa, en un local de dimensions tan reduïdes i on la mobilitat de tants periodistes gràfics i audiovisuals no era fàcil, ha sigut regulada de forma estricta pels organitzadors, en períodes establerts i de durada limitada. I l’atribució del vot per correu a les diferents taules, un cop acabada la recollida del vot presencial, així com el recompte dels vots ha sigut tan escrupolosa com la resta de la jornada.

Hi ha tantes coses a dir d’aquesta jornada que temo deixar-me’n força de rellevants. La primera de totes, la falta de por. La gent hi ha participat amb entusiasme, amb il·lusió, i l’ha fet explícita en molts casos. Expressada amb paraules, amb gestos… Botigues obertes, les que tocava un diumenge al matí, amb els bars i restaurants plens, amb senyeres al balcons i festa al carrer. I la seixantena de falangistes, que podien haver estat el pretext per la por, controlats pels mossos d’esquadra.

La millor lliçó d’Arenys de Munt és que votar la independència del propi país no és –no ha de ser– un fet èpic ni dramàtic, sinó tan natural com qualsevol altra decisió democràtica. Arribat el moment, quan dos nacions no s’entenen, tenen el dret a separar-se, i s’ha de poder fer mitjançant una consulta democràtica, clara, amb una campanya lliure i sense intimidacions de cap mena. Tan senzill com això. ¿Qui pot tenir por de consultar què prefereix la gent? Només aquells que pensen que la gent és menor d’edat per sempre més, i no li reconeixen la capacitat de decisió pròpia de l’edat adulta.

De la consulta d’Arenys de Munt em quedarà de forma inesborrable el record d’aquella parella que, per provar la seva residència al municipi –com que no es podia usar el padró municipal i els dos tenien el carnet d’identitat en poblacions que no eren Arenys de Munt– hi van adjuntat el full de pagament de la hipoteca, on sí que hi havia el seu actual domicili. Sempre recordaré les paraules de la noia, que abans vivia a l’Hospitalet de Llobregat: “Estic orgullosa de ser d’Arenys de Munt”, repetia a tothom qui la volia sentir. O aquella senyora que deu vorejar els noranta anys i que, en no acceptar-li la fotocòpia del DNI per identificar-se, se’n va anar a casa i va regirar tots els racons fins que, una hora després, va tornar amb l’original del DNI i va poder votar.

Veure nois i noies de setze anys, votant amb la il·lusió –i la confusió– de la primera vegada, gent de la nova immigració, avis i àvies que segurament mai no haurien pensat que un dia podrien votar per la independència del nostre país, homes i dones de totes les edats, amb canalla petita, que moltes vegades els acompanyaven en l’acció de votar, amb el gos de companyia… Res d’extraordinari per a un dia extraordinari com el que vam viure. “Així comença la nostra independència”, cridava la gent al carrer quan   Joan Manel Ximenis, regidor de la CUP i un dels impulsors de la consulta, va llegir el resultat de la votació, després d’una introducció d’entranyables ressonàncies històriques.

L’escletxa oberta a Arenys encara és menuda, però ja hi és. I ha de créixer, com tot ho fa preveure. Ja no hi ha marxa enrere. El camí potser serà llarg i sinuós, però la llavor de la revolta ja hi és posada. Ja hi era de fa molt de temps però ara ha començar a llucar. No sóc ni vull ser profeta, però em sembla que això només ho pot parar la violència de l’Estat i, mentre les coses es facin amb la saviesa i la constància amb què ho ha fet la bona gent d’Arenys de Munt, al Regne d’Espanya li serà molt difícil utilitzar amb eficàcia l’argument de la por.

El diumenge 13 de setembre, a Arenys de Munt, vaig pensar molt en la Teresa Toda. També la seva llibertat va unida a la nostra, i la dels qui com ella estan privats de llibertat a causa d’uns conflictes nacionals que el Regne d’Espanya és incapaç de resoldre democràticament. Tant de bo ben aviat els nostres pobles –catalans i bascos– ens n’aconseguim alliberar.

Read Full Post »

cartell_taularodona

Encara en el núvol de l’eufòria de diumenge a Arenys de Munt –un fet històric en què vaig participar com a “observador” i al qual espero dedicar aviat un comentari més aprofundit, així com a d’altres fets d’aquesta setmana tan excepcional que hem viscut–, he de tornar al dia a dia d’aquest bloc, i fer-ho amb una convocatòria del Grup de Periodistes Ramon Barnils. Per a demà passat dijous, 17 de setembre, el Grup ha organitzat una Taula Rodona sobre els efectes dels nous canvis tecnològics –i, en concret, el pas de la televisió analògica a la digital– en l’espai català de comunicació. Aquest és el programa:

Televisió nacional o televisions regionals?
El paper de TV3 en la construcció de l’espai català de comunicació

Taula rodona amb la participació de:

  • Jaume Mateu, president de l’Obra Cultural Balear
  • Toni Gisbert, coordinador d’Acció Cultural del País Valencià
  • Gina Garcías, directora general de Comunicació del Govern Balear
  • Carles Mundó, secretari de Mitjans de Comuniació de la Generalitat de Catalunya
  • Modera: Joan Vila, president del Grup de Periodistes Ramon Barnils

Dijous, 17 de setembre de 2009, a la seu d’Òmnium Cultural de Barcelona (Diputació, 276), a les 19,30 h.

Organitza: Grup de Periodistes Ramon Barnils – http://www.grupbarnils.cat

Read Full Post »

Entre els molts actes previstos a l’entorn de l’Onze de setembre –el més important i transcendent dels quals, per mi, és la consulta d’Arenys de Munt del dia 13 sobre la independència de Catalunya–, també hi serà present la solidaritat amb els directius i periodistes d’Egunkaria, el diari en euskera tancat per ordre del jutge Del Olmo fa més de sis anys i que ara són pendents de dos judicis en què se’ls demanen penes molt elevades de presó. Per al migdia de l’Onze de setembre, hi ha previst un acte al passeig de Lluís Companys.
Aquedsta és la convocatòria que n’he rebut
Benvolguts i benvolgudes,
malauradament l’estiu deixa les pitjors notícies en relació al cas
Egunkaria, del que feia molts mesos que, com a membres de la Comissió de
Seguiment, no rebíeu notícies. No n’hi havia pas. Durant el darrer semestre
s’havia estès la remor que ni tan sols hi hauria judici.
Ara, però, l’Audiència Nacional ha decidit tirar endavant el judici
malgrat la posició de fiscal de demanar-me l’arxiu. El judici tira
endavant només per l’acusació particular de la ultradretana Dignidad y
Justicia i la Asociación Víctimas del Terrorismo, que demanen elevades
penes de presó per a sis persones, entre elles Martxelo Otamendi o
Joanmari Torrealdai.
El llunyà 2003, centenars d’associacions i entitats, el Col·legi de
Periodistes de Catalunya i els 9 diaris que editen cada dia en català,
així com el mateix Parlament de Catalunya, van denunciar aquell atac
directe a la llibertat d’expressió que va implicar la clausura, amb pany i
forrellat, de l’únic diari escrit íntegrament en euskera.
Davant tan males notícies, un cop més cal cridar a la solidaritat.
Per reprendre-la, el primer acte públic es realitzarà el proper 11 de
setembre a les 12.00 al Passeig Lluís Companys.
Esperem poder comptar amb vosaltres.
De seguida, doncs, tornarem amb noves informacions.
EGUNKARIA, A JUDICI…
Davant el judici a l’Audiència Nacional
[Acte públic amb]
· Martxelo OTAMENDI, director de ‘Berria’
· Vicent PARTAL, director de ‘Vilaweb’
· David FERNANDEZ, periodista ‘Directa’
· Jaume ASENS, Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona
Divendres 11 de setembre, 12.00 hores
Passeig Lluís Companys / Barcelona / Carpa central

egunkaria.JPG

Entre els molts actes previstos a l’entorn de la Diada de l’Onze de setembre –el més important i transcendental dels quals, per mi, és la consulta a Arenys de Munt el dia 13 sobre la independència de Catalunya–, també hi serà present la solidaritat amb els directius i periodistes d’Egunkaria, el diari en euskera tancat per ordre del jutge Del Olmo fa més de sis anys i que ara són pendents de dos judicis en què se’ls demanen penes molt elevades de presó. Per al migdia de l’Onze de setembre, hi ha previst un acte al passeig de Lluís Companys de Barcelona.

Aquesta és la convocatòria que n’he rebut

Benvolguts i benvolgudes,

malauradament l’estiu deixa les pitjors notícies en relació al cas Egunkaria, del que feia molts mesos que, com a membres de la Comissió de Seguiment, no rebíeu notícies. No n’hi havia pas. Durant el darrer semestre s’havia estès la remor que ni tan sols hi hauria judici.

Ara, però, l’Audiència Nacional ha decidit tirar endavant el judici malgrat la posició del fiscal de demanar-me l’arxiu. El judici tira endavant només per l’acusació particular de la ultradretana Dignidad y Justicia i la Asociación Víctimas del Terrorismo, que demanen elevades penes de presó per a sis persones, entre elles Martxelo Otamendi o Joanmari Torrealdai.

El llunyà 2003, centenars d’associacions i entitats, el Col·legi de Periodistes de Catalunya i els 9 diaris que editen cada dia en català, així com el mateix Parlament de Catalunya, van denunciar aquell atac directe a la llibertat d’expressió que va implicar la clausura, amb pany i forrellat, de l’únic diari escrit íntegrament en euskera.

Davant tan males notícies, un cop més cal cridar a la solidaritat.

Per reprendre-la, el primer acte públic es realitzarà el proper 11 de setembre a les 12.00 al Passeig Lluís Companys.

Esperem poder comptar amb vosaltres.

De seguida, doncs, tornarem amb noves informacions.

EGUNKARIA, A JUDICI…

Davant el judici a l’Audiència Nacional

[Acte públic amb]

· Martxelo OTAMENDI, director de ‘Berria’

· Vicent PARTAL, director de ‘Vilaweb’

· David FERNANDEZ, periodista ‘Directa’

· Jaume ASENS, Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona

Divendres 11 de setembre, 12.00 hores

Passeig Lluís Companys / Barcelona / Carpa central

(La il·lustració, foto d’una ceràmica de Joxean Aizpurua, l’he baixat del web zeramik.com. “Egunkaria. Ahir. Avui. Demà”)

Read Full Post »