Catalunya Ràdio censura que li han ocupat els estudis

El web media.cat, observatori crític dels mitjans, publica avui aquesta informació:

Catalunya Ràdio no informa d’una ocupació de l’edifici de l’emisora

Una vintena d’activistes solidaris amb el pres anarquista Amadeu Casellas han ocupat poc després de les 12 del migdia la seu central de Catalunya Ràdio. Ni l’emissora ni cap altre mitjà es fa ressò de l’acció.

Que un grup de persones ocupi la seu de la ràdio pública sembla que hauria de ser notícia. Tanmateix ni per l’emissora afectada (Catalunya Ràdio) ni per la resta de mitjans ho és. Quan passaven deu minuts de les dotze del migdia una vintena d’activistes han entrat a l’edifici de la ràdio de la CCMA “en senyal de protesta del silenciament del cas del pres Amadeu Casellas”.

En un comunicat penjat al portal Indymedia Barcelona els activistes expliquen que negociaven per intervenir a l’antena mentre diverses unitats dels Mossos d’Esquadra se situaven a l’exterior de l’edifici. Cal recordar que el pres anarquista Amadeu Casellas afirmar dur més de cent dies en vaga de fam.

>> Notícia relacionada: La Vanguardia, l’Avui i El Punt ignoren les mobilitzacions en suport d’Amadeu Casellas

Catalunya Ràdio no informa d’una ocupació de l’edifici de l’emisora

Una vintena d’activistes solidaris amb el pres anarquista Amadeu Casellas han ocupat poc després de les 12 del migdia la seu central de Catalunya Ràdio. Ni l’emissora ni cap altre mitjà es fa ressò de l’acció.

Que un grup de persones ocupi la seu de la ràdio pública sembla que hauria de ser notícia. Tanmateix ni per l’emissora afectada (Catalunya Ràdio) ni per la resta de mitjans ho és. Quan passaven deu minuts de les dotze del migdia una vintena d’activistes han entrat a l’edifici de la ràdio de la CCMA “en senyal de protesta del silenciament del cas del pres Amadeu Casellas”.

En un comunicat penjat al portal Indymedia Barcelona els activistes expliquen que negociaven per intervenir a l’antena mentre diverses unitats dels Mossos d’Esquadra se situaven a l’exterior de l’edifici. Cal recordar que el pres anarquista Amadeu Casellas afirma dur més de cent dies en vaga de fam.

>> Notícia relacionada: La Vanguardia, l’Avui i El Punt ignoren les mobilitzacions en suport d’Amadeu Casellas

La vaga de fam que manté Amadeu Casellas està generant una creixent mobilització social, de la qual és testimoni el manifest firmat per conegudes personalitats del món cultural, literari i artístic en general. Aquí el teniu:

A Montserrat Tura, Consellera de Justícia de la Generalitat de Catalunya.

A Albert Batlle, Secretari General de Serveis Penitenciaris.

A l’opinió pública:

Les persones sotasignades relacionades amb la vida social i cultural del nostre pais

volem posar en coneixement dels màxims responsables del Departament de Justícia

i de la Secretaria General de Serveis Penitenciaris que sent conscients de la greu

situació en la que es troba Amadeu Casellas Ramon, empresonat al Centre

Penitenciari de Quatre Camins i actualment ingressat en l’Unitat Hospitalària

Penitenciària de l’Hospital de Terrassa per portar més de 95 dies en vaga de fam,

sol·licitem la seva atenció per a que es produeixi una ràpida sol·lució favorable a la

dignitat del pres.

Tenim constància de les extremes circumstàncies personals en les que actualment

es troba Amadeu Casellas, qui sense delictes de sang porta més de 23 anys

empresonat.

Creiem que és impensable que això pugui estar succeint a Catalunya al segle XXI i

no podem permetre una mort indigna sense, al menys, alçar la veu i escriure

aquestes paraules.

Parlem de vida o mort.

Per tot l’exposat ens adherim a la sol·licitud de llibertat immediata per a Amadeu

Casellas Ramon, si més no, per raons humanitàries.

Amparo Mercedes Sanchez Perez, cantant

Natxo Tarres Garcia, cantant

Antonio Chavarrías Ocaña, director cinema

Fermin Muguruza Ugarte, cantant

Blai Llopis Lluch, actor

Gerard Quintana Rodeja, cantant

Manu Chao, cantant

Pep Jové Agustinoy, actor

Eva Fernandez, presidenta de la FAVB

Joan Tardà i Coma, diputat al Congrés del Diputats

Ramon Pique, Associació Memòria Contra la Tortura (AMCT)

Matthew Tree, periodista

Francesc Ribera Toneu “Titot”, cantant

Jesus Maria Sahún Castet “Joni”, editor

Joan Josep Martínez Solana “J. Piquete”, cantant

Yacine Belahcene Benet, cantant

Enric Pedascoll, editor

Carlos Azagra Garcia, dibuixant

Carlos Daniel Blanco Martin “Undergroove”, dissenyador gràfic

Roger Palà i Balanyà, periodista

Jordi Gratacos i Rigall, promotor cultural

Estel Barbé Serra, gestora cultural

Jordi Borràs Abelló, il·lustrador

David Fernandez, periodista

Lluc Salellas i Vilar, llicenciat en periodisme i ciencies politiques

Roger Costa Puyal, periodista

Raül Lázaro Balló, músic i periodista

Eulàlia Garcia Sastre, tècnica de so

Amparo Martin Gomez, promotora cultural

Magda Timoner Pelegrí, realitzadora i muntadora audiovisual

Camilo Torres Pons, editor fonogràfic

Salvador Picarol i Bagunyà, promotor radiofònic

Pasqual Otal Montasell, tècnic cinema

Sergi Fàbregas Doñate, músic

Luis Martin Gómez, periodista

Xavier Cánovas Paradell, cantant i agitador cultural

Quim Moya i Matas, dinamitzador cultural

Iván Morales, actor, director i guionista

Ernest Coll Triay, producció cultural

Ángel Luis Sánchez Pérez, relacions públiques

Sergi Picazo Guillamot, periodista

Ana Aysa Bueno, músic i tècnica disseny web i gràfic

Gregorio Fernández Romero “Gori de Palma”, dissenyador i director creatiu

Roger la Puente Duran, video realitzador

Juan Tomás Alcaine, periodista

Vicente Arlandis Recuerda, coreògraf

Lidia González Zoilo, actriu

Antonio Jiménez Paz, poeta

Agnes Daroca Herrero, dissenyadora gràfica

Margarita Yarmats “Marharyta”, creadora multidisciplinar

Ángel Muñoz Petisme, músic i poeta

Marta Robles Crespo, músic

Mario Alvaro Jimenez, dissenyador

Serxio Regos “García”, músic

Vilaweb es fa ressò de l’ocupació de Catalunya Ràdio en aquesta noticia.

Read Full Post »

“L’important és en quina llengua callem”

Mirant blocs per internet he trobat aquest text molt interessant sobre

un novel·lista africà i les raons de la seva decisió de canviar de la

llengua colonial a la seva pròpia, que el va portar a la presó.

L’autor és Santiago Alba Rico i el copio del bloc que recull els seus

articles traduïts al català http://albaricoencatala.blogspot.com/2009/10/si-es-vertader-es-blanc….

Si és vertader, és blanc 
Els negres de la Martinica que anaven al cinema als anys 40 —explica 
Frantz Fanon a “Pell negra, màscares blanques”— s’identificaven amb 
Tarzan i no, òbviament, amb els seus portadors africans. Tarzan era el 
negre més fort, el negre més intel·ligent, l’únic negre veritable, 
perquè era blanc, i tots els altres negres, que no ho eren, havien de 
sotmetre’s al seu poder natural. La blancor no és un color sinó un 
precipitat rocós de certeses i gestos, recolzat en una jerarquia 
geològica, d’origen colonial, fins a tal punt arrelada en l’ordre de 
la nostra història que allò que veritablement sorprèn del triomf 
d’Obama és que es tracta no de la primera vegada en què un negre 
arriba a la presidència dels EUA, no, sinó de la primera vegada en què 
un negre, de la mateixa manera que Tarzan, al contrari que Michael 
Jackson, arriba a la veritable blancor, és a dir, es converteix en un 
focus d’identificació universal. El govern és blanc, o altrament és 
que no hi ha govern. ¿Passa el mateix amb la novel·la?

L’important no és en quina llengua parlem, l’important és en quina 
llengua callem. No em refereixo a la llengua del pensament sinó a 
aquest “més enrere” —quan ja no podem retrocedir més— del qual volem 
fugir a totes passades i del qual provem d’escapar precisament cap al 
llenguatge amb tota mena de marrades, tantejos i paraules de cec: la 
narració. El que es vol dir, el que no es pot dir, el que sempre queda 
sota, aquesta impotència —llengua i ciutat materna— és 
irreductiblement catalana o castellana o anglesa o francesa o xinesa o 
suahili. El colonialisme europeu va cometre, com a resultat d’altres 
d’anteriors o simultanis, dos crims imperdonables: va ensenyar anglès 
i francès als nadius com si parlar consistís en pronunciar sons, sense 
proporcionar-los l’esquena en què un es recolza i que al mateix temps 
no es pot mirar; i els va ensenyar anglès o francès com si no fossin 
ja parlants, és a dir, sense deixar-los un lloc propi al qual poder 
retrocedir o, més exactament, del qual poder escapar narrativament. 
Els anomenats “estudis postcolonials” s’ocupen des de fa quatre 
dècades d’aquesta donació depredadora o d’aquest saqueig magnànim que 
prolonga, també en l’àmbit de la cultura, relacions ancestrals de 
domini colonial.

Ngugi wa Thiong’o, nascut a Kenya el 1938, és un dels més grans 
novel·listes africans i un dels que millor ha pensat aquesta troca. 
L’any 1977, després d’haver publicat quatre novel·les en anglès, va 
escriure i va fer representar una peça teatral en llengua kikuiu: “Em 
casaré quan em plagui” (Ngaahika ndeenda). L’èxit va ser tan gran que 
el govern el va ficar a la presó. Com bé explica Frédérick Ivor, el 
problema no és que critiqués el règim del president Kenyatta, com 
havia fet sempre, sinó que per primera vegada parlava de la vida 
quotidiana del poble en una llengua que el poble podia comprendre. A 
la presó, Ngugi va escriure una primera novel en la seva llengua 
materna i, un cop alliberat gràcies a la pressió internacional, va 
decidir no tornar a escriure mai més en anglès, el que li va retirar 
l’estima de molts crítics occidentals que fins llavors l’havien lloat: 
es tractava d’un “desastre editorial”, d’un error que el treia del 
”mercat” per a convertir-lo en un escriptor “minoritari”. “S’escriu 
per a ser llegit”, deia Denise Coussy, “cal estar boig per a posar-se 
a publicar, per exemple, en bretó”. Però Ngugi escrivia precisament 
per a ser llegit, no per Denise Coussy, és veritat, sinó per la 
població de Kenya; i no per aquesta minoria majoritària dels lectors i 
crítics occidentals sinó per la majoria minoritària dels kenyans.

Ngugi no escrivia per a canviar la història de la literatura; escrivia 
—i escriu— per a canviar la història del seu país. La seva decisió la 
va explicar molt bé en un llibre fonamental, brot de Fanon i de 
Cesaire, el títol del qual enuncia ja un programa: “descolonitzar la 
ment” (1986). “L’efecte d’un bombardeig cultural”, diu Ngugi, “és 
aniquilar la confiança d’un poble en els seus noms, en les seves 
llengües, en els seus entorns, en la seva herència de lluita, en la 
seva unitat, en les seves capacitats i, en última instància , en si 
mateix. Li fa voler identificar-se amb el que és més lluny de si, per 
exemple, més amb les llengües d’altres pobles que amb la seva pròpia”. 
No és que la causa d’aquest colonialisme sigui lingüística, però és 
allí on es parla, és allí on s’amaga, és allí on fa niu i es legitima 
i es reprodueix. Les causes són la intervenció permanent d’un Occident 
que no vol una “democràcia autèntica” per a l’Àfrica, entesa com a 
sobirania dels propis recursos materials, i la monotonia d’uns governs 
dictatorials que col·laboren en “la divisió i la repressió permanents 
del continent”. I la solució no pot ser literària, és clar, però la 
literatura constitueix aquest fons matern irrenunciable cap a on 
retrocedir, des del qual escapar, sense el qual no hi ha res més que 
màscares, o clofolles, que cauen per l’empenta més lleugera. El kikuiu 
no és l’alliberament, però interromp el joc de la donació depredadora 
i el magnànim saqueig, i encén un focus local d’identificació no- 
blanc, no-veritable, no-colonial. Allò que els blancs van robar als 
negres no va ser una llengua pròpia sinó —al contrari— una llengua 
comuna, i se la van robar no perquè fos diferent de la seva o perquè 
volguessin compartir l’anglès (que no volien) sinó precisament perquè 
era comuna. És a dir, perquè era l’anglès de l’altre, però potser 
sense tantes mentides i tants de morts enterrats en els seus verbs.

A l’Estat espanyol s’han traduït només dos llibres de Ngugi wa 
Thiongo’o: “El diable a la creu”, escrit el 1984 i publicat per 
l’editorial Txalaparta (1994, traducció d’Alfonso Omaetxea) i “Un gra 
de blat de moro”, una de les seves primeres novel·les, encara 
”afroeuropea”, escrita en anglès l’any 1967 i publicada per 
l’editorial Zanzíbar (2006, traducció de María Sofía López). Al plaer 
narratiu de llegir-ne un i de llegir-ne l’altre s’afegeix el plaer 
especulatiu de comparar-los.

–Article original: Si es verdadero, es blanco.

Traduït per Joan Vecord (Ivan Roig)

Mirant blocs per internet he trobat aquest text molt interessant sobre Ngugi wa Thiong’o, novel·lista africà, i les raons de la seva decisió de canviar de la llengua colonial a la seva pròpia, que el va portar a la presó.

L’autor és Santiago Alba Rico i el copio del bloc que recull els seus articles traduïts al català http://albaricoencatala.blogspot.com/2009/10/si-es-vertader-es-blanc….

Si és vertader, és blanc

Els negres de la Martinica que anaven al cinema als anys 40 —explica 
Frantz Fanon a “Pell negra, màscares blanques”— s’identificaven amb 
Tarzan i no, òbviament, amb els seus portadors africans. Tarzan era el 
negre més fort, el negre més intel·ligent, l’únic negre veritable, 
perquè era blanc, i tots els altres negres, que no ho eren, havien de 
sotmetre’s al seu poder natural. La blancor no és un color sinó un 
precipitat rocós de certeses i gestos, recolzat en una jerarquia 
geològica, d’origen colonial, fins a tal punt arrelada en l’ordre de 
la nostra història que allò que veritablement sorprèn del triomf 
d’Obama és que es tracta no de la primera vegada en què un negre 
arriba a la presidència dels EUA, no, sinó de la primera vegada en què 
un negre, de la mateixa manera que Tarzan, al contrari que Michael 
Jackson, arriba a la veritable blancor, és a dir, es converteix en un 
focus d’identificació universal. El govern és blanc, o altrament és 
que no hi ha govern. ¿Passa el mateix amb la novel·la?

L’important no és en quina llengua parlem, l’important és en quina 
llengua callem. No em refereixo a la llengua del pensament sinó a 
aquest “més enrere” —quan ja no podem retrocedir més— del qual volem 
fugir a totes passades i del qual provem d’escapar precisament cap al 
llenguatge amb tota mena de marrades, tantejos i paraules de cec: la 
narració. El que es vol dir, el que no es pot dir, el que sempre queda 
sota, aquesta impotència —llengua i ciutat materna— és 
irreductiblement catalana o castellana o anglesa o francesa o xinesa o 
suahili. El colonialisme europeu va cometre, com a resultat d’altres 
d’anteriors o simultanis, dos crims imperdonables: va ensenyar anglès 
i francès als nadius com si parlar consistís en pronunciar sons, sense 
proporcionar-los l’esquena en què un es recolza i que al mateix temps 
no es pot mirar; i els va ensenyar anglès o francès com si no fossin 
ja parlants, és a dir, sense deixar-los un lloc propi al qual poder 
retrocedir o, més exactament, del qual poder escapar narrativament. 
Els anomenats “estudis postcolonials” s’ocupen des de fa quatre 
dècades d’aquesta donació depredadora o d’aquest saqueig magnànim que 
prolonga, també en l’àmbit de la cultura, relacions ancestrals de 
domini colonial.

Ngugi wa Thiong’o, nascut a Kenya el 1938, és un dels més grans 
novel·listes africans i un dels que millor ha pensat aquesta troca. 
L’any 1977, després d’haver publicat quatre novel·les en anglès, va 
escriure i va fer representar una peça teatral en llengua kikuiu: “Em 
casaré quan em plagui” (Ngaahika ndeenda). L’èxit va ser tan gran que 
el govern el va ficar a la presó. Com bé explica Frédérick Ivor, el 
problema no és que critiqués el règim del president Kenyatta, com 
havia fet sempre, sinó que per primera vegada parlava de la vida 
quotidiana del poble en una llengua que el poble podia comprendre. A 
la presó, Ngugi va escriure una primera novel en la seva llengua 
materna i, un cop alliberat gràcies a la pressió internacional, va 
decidir no tornar a escriure mai més en anglès, el que li va retirar 
l’estima de molts crítics occidentals que fins llavors l’havien lloat: 
es tractava d’un “desastre editorial”, d’un error que el treia del 
”mercat” per a convertir-lo en un escriptor “minoritari”. “S’escriu 
per a ser llegit”, deia Denise Coussy, “cal estar boig per a posar-se 
a publicar, per exemple, en bretó”. Però Ngugi escrivia precisament 
per a ser llegit, no per Denise Coussy, és veritat, sinó per la 
població de Kenya; i no per aquesta minoria majoritària dels lectors i 
crítics occidentals sinó per la majoria minoritària dels kenyans.

Ngugi no escrivia per a canviar la història de la literatura; escrivia 
—i escriu— per a canviar la història del seu país. La seva decisió la 
va explicar molt bé en un llibre fonamental, brot de Fanon i de 
Cesaire, el títol del qual enuncia ja un programa: “descolonitzar la 
ment” (1986). “L’efecte d’un bombardeig cultural”, diu Ngugi, “és 
aniquilar la confiança d’un poble en els seus noms, en les seves 
llengües, en els seus entorns, en la seva herència de lluita, en la 
seva unitat, en les seves capacitats i, en última instància , en si 
mateix. Li fa voler identificar-se amb el que és més lluny de si, per 
exemple, més amb les llengües d’altres pobles que amb la seva pròpia”. 
No és que la causa d’aquest colonialisme sigui lingüística, però és 
allí on es parla, és allí on s’amaga, és allí on fa niu i es legitima 
i es reprodueix. Les causes són la intervenció permanent d’un Occident 
que no vol una “democràcia autèntica” per a l’Àfrica, entesa com a 
sobirania dels propis recursos materials, i la monotonia d’uns governs 
dictatorials que col·laboren en “la divisió i la repressió permanents 
del continent”. I la solució no pot ser literària, és clar, però la 
literatura constitueix aquest fons matern irrenunciable cap a on 
retrocedir, des del qual escapar, sense el qual no hi ha res més que 
màscares, o clofolles, que cauen per l’empenta més lleugera. El kikuiu 
no és l’alliberament, però interromp el joc de la donació depredadora 
i el magnànim saqueig, i encén un focus local d’identificació no- 
blanc, no-veritable, no-colonial. Allò que els blancs van robar als 
negres no va ser una llengua pròpia sinó —al contrari— una llengua 
comuna, i se la van robar no perquè fos diferent de la seva o perquè 
volguessin compartir l’anglès (que no volien) sinó precisament perquè 
era comuna. És a dir, perquè era l’anglès de l’altre, però potser 
sense tantes mentides i tants de morts enterrats en els seus verbs.

A l’Estat espanyol s’han traduït només dos llibres de Ngugi wa 
Thiongo’o: “El diable a la creu”, escrit el 1984 i publicat per 
l’editorial Txalaparta (1994, traducció d’Alfonso Omaetxea) i “Un gra 
de blat de moro”, una de les seves primeres novel·les, encara 
”afroeuropea”, escrita en anglès l’any 1967 i publicada per 
l’editorial Zanzíbar (2006, traducció de María Sofía López). Al plaer narratiu de llegir-ne un i de llegir-ne l’altre s’afegeix el plaer 
especulatiu de comparar-los.

–Article original: Si es verdadero, es blanco.

Traduït per Joan Vecord (Ivan Roig)

Read Full Post »

“Aquí se censura com a la dictadura”

Rebo d’uns amics bascos aquesta foto de com ha quedat el taulell d’un bar en un poble del seu país, després que l’ertzaintza, a les ordres del Govern (trampós) de la comunitat autònoma basca, els hagi obligat a retirar les fotos de presos independentistes. Aquí podeu veure un vídeo sobre on van a parar les fotos dels presos que la policia requisa al País Basc.

Read Full Post »

La majoria social i política basca surt al carrer

La majoria social i política basca surt al carrer

La imatge que se suposa que el jutge Baltasar Garzón i el Govern de la monarquia –que de vegades l’inspira i d’altres es deixa inspirar per ell– volien evitar amb l’empresonament d’Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Sonia Jacinto, Miren Zabaleta i Arkaitz Rodríguez es va fer realitat dissabte passat. Just l’endemà que decretés presó incondicional per als cinc independentistes bascos i deixés en llibertat els altres quatre que havia fet detenir amb ells, 37.000 bascos i basques (segons càlculs del diari “Gara”, que acostuma a ser força fiable comptant multituds) es van manifestar a Donosti. Reclamaven la seva llibertat i denunciaven –com diu el manifest sindical que van llegir el secretari general d’ELA, Adolfo Muñoz, i la secretària general de LAB, Ainhoa Etxaide– “la instrumentalització amb finalitats polítiques de la justícia”. I proclamaven, alhora, “la nostra profunda preocupació per la deriva autoritària i repressiva de l’Estat espanyol en què cal entendre aquestes detencions. Fets d’aquesta naturalesa –diu el manifest– haurien de cridar l’atenció dels països del nostre entorn que es prediquen democràtics. Però lamentablement no és així”.

Hi era representada la pràctica totalitat de la majoria social i política basca: la convocaven els sindicats abertzales, que tenen la majoria de la representació dels treballadors i treballadores bascos, i hi donaven suport tots els partits nacionalistes i independentistes, que tenen la majoria dels vots a la comunitat autònoma d’Euskadi i són una força ascendent a la foral de Navarra. Tot i que una part substancial d’aquest vot –superior a les 100.000 persones–, precisament el sector polític que representan els empresonats, és condemnada a la il·legalitat.

Diuen els qui compten participants que la manifestació de dissabte a Donosti ha estat la més nombrosa des de la del 22 de febrer del 2003 en suport als detinguts i torturats del diari “Egunkaria” i contra el seu tancament. La manifestació de dissabte visualitzava de fet l’objectiu pel qual treballaven els dirigents independentistes ara empresonats: la consolidació d’un pol sobiranista a l’entorn de la lluita per la independència, que permeti superar el cicle de la violència armada i reconduir-lo cap a la confrontació democràtica.

L’històric dirigent independentista Tasio Erkizia, que ha hagut de tornar a la primera línia a causa de l’empresonament de la majoria dels dirigents de l’esquerra abertzale, advertia, en el mateix acte de dissabte, que “no es pot extrapolar la manifestació d’avui a projectes pendents com si ja fossin madurs, perquè en el dia a dia les diferències són encara importants”. Una precisió a tenir en compte, entre d’altres coses, perquè, de forma significativa, del PNB van anar a manifestar-se a Donosti els presidents de les organitzacions territorials del partit però no el de l’Euskadi Buru Batzar, Íñígo Urkullu, que n’és el màxim dirigent. Just la setmana passada, en canvi, sí havia anat a Madrid per tancar l’acord amb el Govern de la monarquia que ha de salvar la llei espanyola de pressupostos pel 2010, a canvi que el PSOE acceptés a tràmit parlamentari les propostes de blindatge del concert econòmic d’Euskadi, tal com va aprovar el Congrés espanyol dels diputats dimecres passat. Mesures que beneficien el PNB que és qui actualment controla –més o menys a precari– les tres diputacions de la comunitat autònoma, les quals tenen competències clau en la recaptació dels impostos i la regulació del règim fiscal.

El PNB, doncs, en la mateixa setmana, ha fet visible també l’altra cara de la realitat del nacionalisme i l’independentisme basc: amb tota certesa, malgrat el que hagin dit en alguna ocasió Arnaldo Otegi o Rafa Díez sobre la necessitat d’avançar en la consolidació del pol sobiranista prescindint d’allò que faci el PNB, aquest partit, tard o d’hora, hi haurà de tenir un paper decisiu. Hores d’ara, però, el PNB segueix presoner de l’enfrontament entre el que alguns han qualificat com les seves “dues ànimes”: la pactista amb Espanya i la sobiranista.

¿I la minoria política basca que governa la comunitat autònoma? Doncs, presonera de la política de l’imperi, abocada en cos i ànima a l’exclusió de l’adversari, la restricció de les llibertats civils i polítiques, i la negació dels drets nacionals i la realitat del poble basc. Res més patètic que sentir aquests dies el ministre espanyol de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, i el lehendakari Patxi López, dient a una sola veu que els milers de manifestants de Donosti, i el mateix PNB per participar-hi, donaven suport a ETA i la seva estratègia.

De vegades, veient l’esquizofrènia en què està immersa la política basca, és com si tornéssim a les lluites anticolonials del segle XX. Quan els partits imperialistes que governaven a la metròpoli, incapaços d’oposar raons democràtiques per justificar la dominació colonial, adoptaven –a la desesperada– dues línies convergents d’actuació: reforçant la repressió, amb l’exclusió política dels defensors de la independència i l’empresonament de les seves direccions, i, alhora, renunciant a delegar el govern de la colònia en polítics locals partidaris d’un camí més llarg cap a la sobirania, per passar a governar-la directament mitjançant els mateixos partits imperialistes de la metròpoli.

Sembla com si Zapatero i Rajoy, i amb ells els dirigents bascos dels partits imperialistes espanyols, hagin pactat aquesta estratègia colonial després que Zapatero llencés la tovallola en fracassar el darrer procés de pau. No sé si, un i altre, en aquest matrimoni espanyol que configura l’actual majoria (tramposa) als parlaments de Gasteiz i Iruña, en són conscients. Però imperis més poderosos que l’espanyol es van ensorrar amb estratègies similars. Alguns, com el britànic, van acabar aprenent-ne la lliçó.

Humbert Roma, periodista

La imatge que se suposa que el jutge Baltasar Garzón i el Govern de la monarquia –que de vegades l’inspira i d’altres es deixa inspirar per ell– volien evitar amb l’empresonament d’Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Sonia Jacinto, Miren Zabaleta i Arkaitz Rodríguez es va fer realitat dissabte passat. Just l’endemà que decretés presó incondicional per als cinc independentistes bascos i deixés en llibertat els altres quatre que havia fet detenir amb ells, 37.000 bascos i basques (segons càlculs del diari “Gara”, que acostuma a ser força fiable comptant multituds) es van manifestar a Donosti. Reclamaven la seva llibertat i denunciaven –com diu el manifest sindical que van llegir el secretari general d’ELA, Adolfo Muñoz, i la secretària general de LAB, Ainhoa Etxaide– “la instrumentalització amb finalitats polítiques de la justícia”. I proclamaven, alhora, “la nostra profunda preocupació per la deriva autoritària i repressiva de l’Estat espanyol en què cal entendre aquestes detencions. Fets d’aquesta naturalesa –diu el manifest– haurien de cridar l’atenció dels països del nostre entorn que es prediquen democràtics. Però lamentablement no és així”.

Hi era representada la pràctica totalitat de la majoria social i política basca: la convocaven els sindicats abertzales, que tenen la majoria de la representació dels treballadors i treballadores bascos, i hi donaven suport tots els partits nacionalistes i independentistes, que tenen la majoria dels vots a la comunitat autònoma d’Euskadi i són una força ascendent a la foral de Navarra. Tot i que una part substancial d’aquest vot –superior a les 100.000 persones–, precisament el sector polític que representan els empresonats, és condemnada a la il·legalitat.

Diuen els qui compten participants que la manifestació de dissabte a Donosti ha estat la més nombrosa des de la del 22 de febrer del 2003 en suport als detinguts i torturats del diari “Egunkaria” i contra el seu tancament. La manifestació de dissabte visualitzava de fet l’objectiu pel qual treballaven els dirigents independentistes ara empresonats: la consolidació d’un pol sobiranista a l’entorn de la lluita per la independència, que permeti superar el cicle de la violència armada i reconduir-lo cap a la confrontació democràtica.

L’històric dirigent independentista Tasio Erkizia, que ha hagut de tornar a la primera línia a causa de l’empresonament de la majoria dels dirigents de l’esquerra abertzale, advertia, en el mateix acte de dissabte, que “no es pot extrapolar la manifestació d’avui a projectes pendents com si ja fossin madurs, perquè en el dia a dia les diferències són encara importants”. Una precisió a tenir en compte, entre d’altres coses, perquè, de forma significativa, del PNB van anar a manifestar-se a Donosti els presidents de les organitzacions territorials del partit però no el de l’Euskadi Buru Batzar, Íñígo Urkullu, que n’és el màxim dirigent. Just la setmana passada, en canvi, sí havia anat a Madrid per tancar l’acord amb el Govern de la monarquia que ha de salvar la llei espanyola de pressupostos pel 2010, a canvi que el PSOE acceptés a tràmit parlamentari les propostes de blindatge del concert econòmic d’Euskadi, tal com va aprovar el Congrés espanyol dels diputats dimecres passat. Mesures que beneficien el PNB que és qui actualment controla –més o menys a precari– les tres diputacions de la comunitat autònoma, les quals tenen competències clau en la recaptació dels impostos i la regulació del règim fiscal.

El PNB, doncs, en la mateixa setmana, ha fet visible també l’altra cara de la realitat del nacionalisme i l’independentisme basc: amb tota certesa, malgrat el que hagin dit en alguna ocasió Arnaldo Otegi o Rafa Díez sobre la necessitat d’avançar en la consolidació del pol sobiranista prescindint d’allò que faci el PNB, aquest partit, tard o d’hora, hi haurà de tenir un paper decisiu. Hores d’ara, però, el PNB segueix presoner de l’enfrontament entre el que alguns han qualificat com les seves “dues ànimes”: la pactista amb Espanya i la sobiranista.

¿I la minoria política basca que governa la comunitat autònoma? Doncs, presonera de la política de l’imperi, abocada en cos i ànima a l’exclusió de l’adversari, la restricció de les llibertats civils i polítiques, i la negació dels drets nacionals i la realitat del poble basc. Res més patètic que sentir aquests dies el ministre espanyol de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, i el lehendakari Patxi López, dient a una sola veu que els milers de manifestants de Donosti, i el mateix PNB per participar-hi, donaven suport a ETA i la seva estratègia.

De vegades, veient l’esquizofrènia en què està immersa la política basca, és com si tornéssim a les lluites anticolonials del segle XX. Quan els partits imperialistes que governaven a la metròpoli, incapaços d’oposar raons democràtiques per justificar la dominació colonial, adoptaven –a la desesperada– dues línies convergents d’actuació: reforçant la repressió, amb l’exclusió política dels defensors de la independència i l’empresonament de les seves direccions, i, alhora, renunciant a delegar el govern de la colònia en polítics locals partidaris d’un camí més llarg cap a la sobirania, per passar a governar-la directament mitjançant els mateixos partits imperialistes de la metròpoli.

Sembla com si Zapatero i Rajoy, i amb ells els dirigents bascos dels partits imperialistes espanyols, hagin pactat aquesta estratègia colonial després que Zapatero llencés la tovallola en fracassar el darrer procés de pau. No sé si, un i altre, en aquest matrimoni espanyol que configura l’actual majoria (tramposa) als parlaments de Gasteiz i Iruña, en són conscients. Però imperis més poderosos que l’espanyol es van ensorrar amb estratègies similars. Alguns, com el britànic, en van acabar aprenent la lliçó.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 19 d’octubre del 2009)

Read Full Post »

Llibertat per a Euskal Herria. Convocatòria de concentració a Barcelona

He rebut aquesta convocatòria per a una concentració demà divendres, 16 d’octubre, a les 8 del vespre, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, en protesta per les darreres detencions al País Basc.

Nota de premsa
Democràcia per a Euskal Herria. Llibertat detinguts i detingudes!

Enfront una nova onada repressiva contra l’esquerra abertzale, des del poble treballador català volem manifestar:
1)      La repressió mai és la solució.
2)      La repressió contra Euskal Herria, allò únic que assoleix és allargar de manera conscient el conflicte
3)      Pensem que una de les principals fonts per a desactivar l’actual nivell de confrontació i de virulència entre les parts passa per a derogar la Llei de Partits Politics del 2002.
4)      Pensem que amb aquesta nova actuació jurídico-policíaca, s’ha fet un pas més en avançar cap a criminalitzar i assetjar un sindicat representatiu de la classe treballadora basca, com és el sindicat LAB.
5)      Alhora considerem que la resta de partits bascos i la totalitat dels partits catalans amb representació parlamentària, tenen l’oportunitat de posicionar-se amb la democràcia, i/o amb l’actual estat d’excepció que l’estat espanyol està imposant a les terres basques..
6)      Aquesta notícia malgrat haver estat més temps a les planes dels diaris i mitjans de comunicació del sistema espanyol, no ens pot abstreure de què la realitat a Euskal Herria Sud, és que un percentatge de la població superior al 15% no té els drets mínims de la democràcia burgesa per a poder manifestar-se públicament.
Des de Catalunya, ja no ens conformem amb la concatenació de declaracions hipòcrites del respecte a la democràcia.
Des de Catalunya exigim democràcia real per als pobles sotmesos a l’estat espanyol.
Divendres 16 d’octubre a les 20h. a la pl. Sant Jaume, concentració de solidaritat amb els detinguts i detingudes a

CONVOCATÒRIA DE CONCENTRACIÓ:
DIVENDRES 16 D’OCTUBRE A LES 20H, A LA PL. DE SANT JAUME (BCN)

DEMOCRÀCIA PER A EUSKAL HERRIA!
LLIBERTAT DETINGUDES I DETINGUTS!

http://suport-eh.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=102&Itemid=1

Read Full Post »

Arnaldo Otegi i Rafa Díez, detinguts per ordre del jutge Garzón

Baltasar Garzón, jutge instructor de l’Audiència Nacional espanyola, ha fet empresonar avui nou destacats membres de l’esquerra abertzale, entre ells el qui va ser portaveu de Batasuna, Arnaldo Otegi, i l’exsecretari general del sindicat LAB, Rafa Díez. Aquest empresonament segueix l’anunci segons el qual Otegi haurà d’afrontar un nou judici, juntament amb Joseba Permach i Joseba Álvarez, per haver protagonitzat l’acte del velòdrom d’Anoeta, el 4 de novembre del 2004, en què Batasuna va fer pública l’oferta de negociació que va conduir a la darrera treva d’ETA. Un cop trencada la treva el juny de 2007, Otegi i la pràctica totalitat de la direcció de Batasuna van ser empresonats. Otegi havia sortit en llibertat el 30 d’agost de l’any passat, després de complir quinze mesos de presó, i havia protagonitzat diversos actes en què va anunciar per aquesta tardor nous esforços de l’esquerra abertzale per abordar una sortida democràtica al conflicte basc i la configuració d’un pol sobiranista que facilités la fi de l’activitat armada d’ETA. Ara, tant la seva detenció com la de Rafa Díez, el principal valedor de la tesi del pol sobiranista que ell mateix va batejar com Lizarra 2 –recordant l’acord sobiranista de Lizarra que va propiciar l’anterior treva d’ETA del 1998–, és un nou obstacle que el jutge Garzón, que com és ben sabut mai no actua per lliure sinó seguint –i fins i tot, de vegades, marcant– l’estratègia del Govern espanyol, afegeix als ja existents en el camí d’una pau dialogada. Una estratègia que, ara com ara, no dóna cap indici de facilitar la represa del diàleg de pau.

Aquesta és la informació de les detencions que publica avui l’edició electrònica del diari Gara.

OFENSIVA CONTRA EL INDEPENDENTISMO

La Policía española detiene a una decena de independentistas, entre ellos Otegi, Díez y Etxeberria, en la sede de LAB

Agentes de la Policía española han entrado en la sede de LAB en Donostia y han detenido a Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Rufi Etxeberria, Sonia Jacinto, Arkaitz Rodríguez, Amaia Esnal y Txelui Moreno. Poco antes ha arrestado a Mañel Serra en Hernani y a Miren Zabaleta cuando circulaba en coche. Sobre las 21.20, la Policía ha sacado esposados a los arrestados en la sede de LAB.

Etxaide: “Se responde con represión a la oferta de la izquierda abertzale”

13/10/2009 19:02:00

DONOSTIA-. La Policía española ha detenido a Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Rufi Etxeberria, Sonia Jacinto, Arkaitz Rodríguez, Amaia Esnal y Txelui Moreno en la sede de LAB de Donostia, en el polígono Igara, en el transcurso de una operación ordenada por el juez Baltasar Garzón contra “la nueva cúpula de Batasuna”.

Las agencias han divulgado que Miren Zabaleta ha sido arrestada cuando circulaba en coche,

Poco antes, los uniformados han arrestado en Hernani a Mañel Serra cuando se dirigía a la ikastola Langile de la localidad.

La décima detención se ha producido en un registro. Según han señalado las agencias citando al Ministerio de Interior, se ha arrestado a Ainara Oiz Elgorriaga en el portal de la vivienda de Miren Zabaleta cuando portaba “documentos y efectos extraídos del domicilio” de de esta detenida.

EiTB ha indicado que hay ocho órdenes de registro en Gipuzkoa. Antes, las agencias habían indicado que se estaban produciendo registros en Nafarroa y otros lugares de Euskal Herria y presagiaban una larga noche.

Según han relatado trabajadores que se encontraban en la sede, agentes de la Policía española han irrumpido en las instalaciones de LAB pasadas las 18.30 horas, ha identificado a los que allí se encontraban y han trasladado a los trabajadores a una habitación, donde les han tenido retenidos hasta las 20.00 horas.

En esas identificaciones primeras Rafa Díez se encontraba hablando con otros sindicalistas y los uniformados han vuelto a por él y le han trasladado a donde mantenían a Otegi, Etxeberria, Rodríguez y Jacinto.

Para cuando se ha iniciado la operación en Igara, ya había periodistas y cámaras de televisión.

“Nueva cúpula de Batasuna”

La agencia Efe, citando fuentes policiales, ha difundido que las detenciones se enmarcan en una operación contra “la reconstituida dirección de la izquierda abertzale”. La operación está ordenada por el juez Baltasar Garzón.

Según ha divulgado Europa Press, citando fuentes policiales, los detenidos formarían “parte de lo que sería la nueva cúpula de Batasuna”, que “organizada en torno al nombre Bateragune” habría mantenido reuniones en los últimos meses. Hoy estarían reunidos  en la sede de LAB, que ha sido registrada.

El abogado Iñigo Iruin  ha señalado que sólo conoce la “parte dispositiva” del auto de Garzón en el que “se acuerda la entrada y registro” a la sede del sindicato “al objeto de proceder a la intervención de documentación y efectos” que pudieran estar “manejando los integrantes del denominado ‘Bateragune’, así como a su detención”.

Las inmediciaciones de la sede sindical han estado acordonadas desde el inicio de la irrupción policial.

Aralar: “Es muy grave que se detenga por hacer política”

Aralar ha considerado “muy grave  que se detenga y encarcele a personas  por hacer política”.

En un comunicado ha manifestado que “siempre es reprobable la detención de personas por hacer política” y ha instado a los que están en contra de estas prácticas a que las denuncien. “Creemos que se deben abrir las vías a la política, garantizando la participación política a todas las personas y a todas las ideas”, ha agregado.

Ha aseverado que “no se puede aceptar la”persecución y criminalización de las ideas”. “Las detenciones de hoy también son una consecuencia de la Ley de Partidos”, ha denunciado, por lo que se reafirmado en la idea de que “hay que derogar inmediatamente esa ley”.

Pastor: “Indicios probatorios”

El portavoz del PSE en el Parlamento de Gasteiz, José Antonio Pastor, considera que si el juez Garzón ha adoptado la decisión de detener a los independentistas  es porque “tiene indicios probatorios que le hacen actuar de esa forma”.  

”Por lo tanto, nada que comentar, salvo que el Estado de Derecho siga funcionando y la justicia actúe como corresponda”, ha manifestado.

OFENSIVA CONTRA EL INDEPENDENTISMO

La Policía española detiene a una decena de independentistas, entre ellos Otegi, Díez y Etxeberria, en la sede de LAB

Agentes de la Policía española han entrado en la sede de LAB en Donostia y han detenido a Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Rufi Etxeberria, Sonia Jacinto, Arkaitz Rodríguez, Amaia Esnal y Txelui Moreno. Poco antes ha arrestado a Mañel Serra en Hernani y a Miren Zabaleta cuando circulaba en coche. Sobre las 21.20, la Policía ha sacado esposados a los arrestados en la sede de LAB.

Etxaide: “Se responde con represión a la oferta de la izquierda abertzale”

13/10/2009 19:02:00

DONOSTIA-. La Policía española ha detenido a Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Rufi Etxeberria, Sonia Jacinto, Arkaitz Rodríguez, Amaia Esnal y Txelui Moreno en la sede de LAB de Donostia, en el polígono Igara, en el transcurso de una operación ordenada por el juez Baltasar Garzón contra “la nueva cúpula de Batasuna”.

Las agencias han divulgado que Miren Zabaleta ha sido arrestada cuando circulaba en coche,

Poco antes, los uniformados han arrestado en Hernani a Mañel Serra cuando se dirigía a la ikastola Langile de la localidad.

La décima detención se ha producido en un registro. Según han señalado las agencias citando al Ministerio de Interior, se ha arrestado a Ainara Oiz Elgorriaga en el portal de la vivienda de Miren Zabaleta cuando portaba “documentos y efectos extraídos del domicilio” de esta detenida.

EiTB ha indicado que hay ocho órdenes de registro en Gipuzkoa. Antes, las agencias habían indicado que se estaban produciendo registros en Nafarroa y otros lugares de Euskal Herria y presagiaban una larga noche.

Según han relatado trabajadores que se encontraban en la sede, agentes de la Policía española han irrumpido en las instalaciones de LAB pasadas las 18.30 horas, ha identificado a los que allí se encontraban y han trasladado a los trabajadores a una habitación, donde les han tenido retenidos hasta las 20.00 horas.

En esas identificaciones primeras Rafa Díez se encontraba hablando con otros sindicalistas y los uniformados han vuelto a por él y le han trasladado a donde mantenían a Otegi, Etxeberria, Rodríguez y Jacinto.

Para cuando se ha iniciado la operación en Igara, ya había periodistas y cámaras de televisión.

“Nueva cúpula de Batasuna”

La agencia Efe, citando fuentes policiales, ha difundido que las detenciones se enmarcan en una operación contra “la reconstituida dirección de la izquierda abertzale”. La operación está ordenada por el juez Baltasar Garzón.

Según ha divulgado Europa Press, citando fuentes policiales, los detenidos formarían “parte de lo que sería la nueva cúpula de Batasuna”, que “organizada en torno al nombre Bateragune” habría mantenido reuniones en los últimos meses. Hoy estarían reunidos  en la sede de LAB, que ha sido registrada.

El abogado Iñigo Iruin  ha señalado que sólo conoce la “parte dispositiva” del auto de Garzón en el que “se acuerda la entrada y registro” a la sede del sindicato “al objeto de proceder a la intervención de documentación y efectos” que pudieran estar “manejando los integrantes del denominado ‘Bateragune’, así como a su detención”.

Las inmediciaciones de la sede sindical han estado acordonadas desde el inicio de la irrupción policial.

Aralar: “Es muy grave que se detenga por hacer política”

Aralar ha considerado “muy grave  que se detenga y encarcele a personas  por hacer política”.

En un comunicado ha manifestado que “siempre es reprobable la detención de personas por hacer política” y ha instado a los que están en contra de estas prácticas a que las denuncien. “Creemos que se deben abrir las vías a la política, garantizando la participación política a todas las personas y a todas las ideas”, ha agregado.

Ha aseverado que “no se puede aceptar la”persecución y criminalización de las ideas”. “Las detenciones de hoy también son una consecuencia de la Ley de Partidos”, ha denunciado, por lo que se reafirmado en la idea de que “hay que derogar inmediatamente esa ley”.

Pastor: “Indicios probatorios”

El portavoz del PSE en el Parlamento de Gasteiz, José Antonio Pastor, considera que si el juez Garzón ha adoptado la decisión de detener a los independentistas  es porque “tiene indicios probatorios que le hacen actuar de esa forma”.  

”Por lo tanto, nada que comentar, salvo que el Estado de Derecho siga funcionando y la justicia actúe como corresponda”, ha manifestado.

Read Full Post »

Manifest de suport als acusats del primer judici d'”Egunkaria”

El judici contra cinc periodistes i directius del diari en llengua basca “Egunkaria”, tancat fa sis anys pel jutge d’instrucció de l’Audiència Nacional espanyola Juan del Olmo, està anunciat que començarà la segona setmana de novembre. Els cinc acusats en aquest primer judici –l’anomenat “sumari polític”, després vindrà l'”econòmic”, amb peticions encara superiors de presó contra alguns d’aquests acusats i d’altres vinculats a l’empresa editora– arrisquen ser condemnats a catorze anys de presó cadascun d’ells. És el que demana l’acusació popular, és a dir les organitzacions d’ultradreta Asociación de Víctimas del Terrorismo i Dignidad y Justicia. No hi ha acusació particular, perquè ningú s’ha declarat perjudicat per l’activitat informativa d’Egunkaria, i el fiscal ha demanat el sobresseïment definitiu d’aquest primer sumari.

Els cinc acusats que afronten aquest primer judici són el que va ser director d'”Egunkaria” i actual director del diari en llengua basca “Berria”, Martxelo Otamendi; Juan Mari Torrealdai, que era president del Consell d’Administració de l’empresa editora; Xabier Oleaga, que era redactor en cap del diari; Txema Auzmendi, que era secretafri del consell d’administració de l’empresa, i Iñaki Uría, que n’era conseller delegat. D’entre els cinc acusats, val la pena destacar la figura del jesuïta Txema Auzmendi, també implicat en el sumari “econòmic”.
Sobretot per la seva personalitat pacifista: va ser un dels fundadors del moviment per la pau i el diàleg Elkarri. Auzmendi està vinculat als sectors euskalduns i nacionalistes de l’església basca, dintre de l’organització Herria 2000 Eliza, i és el director de Herri Irratia a Donostia, l’emissora de la cadena catòlica Loyola Media. Una personalitat, doncs, com la de la resta dels encausats d'”Egunkaria”, ben allunyada de qualsevol complicitat amb ETA, contra el que pretén l’acusació.

Davant la imminència del judici, a banda dels actes solidaris que s’organitzen en diversos indrets –com en ocasió del darrer Festival de cinema de Donosti (a la foto, la concentració davant el Kursaal) i ahir mateix a Gasteiz–, i els que es preparen als Països Catalans, s’ha fet públic un manifest de suport als acusats, que ja he firmat i que convido tothom a firmar, enviant les dades a egunkarialliure@gmail.com. Podeu trobar més informació sobre l’actualitat del cas “Egunkaria” aquí.

Aquest és el text del manifest, al qual us podeu adherir a egunkarialliure@gmail.com.

EN SUPORT A EGUNKARIA I A LES PERSONES PROCESADES

Mai hauria d’haver succeït, però el febrer de 2003 l’Audiència Nacional va tancar Egunkaria, l’únic diari publicat íntegrament en euskara, i va procedir a la detenció de diversos responsables, en base a un expedient elaborat per la Guàrdia Civil. Cinc dels detinguts van denunciar haver patit tortures durant la detenció i el període d’incomunicació.

Malgrat la mateixa fiscalia espanyola n’ha sol·licitat l’arxiu definitiu, per la manca de consistència i la manca de proves de las acusacions formulades; l’Audiència Nacional, atenent únicament a l’acusació popular exercida per l’AVT i ‘Dignidad y Justicia’, ha decidit celebrar el judici, que es durà a terme en les properes setmanes.

Considerem que el tancament del diari Egunkaria i el processament de part dels seus directius, ha de ser rebutjat perquè:

–          Suposa una negació del dret fonamental a la llibertat d’expressió i un atac a la pluralitat informativa, que tot estat que es consideri democràtic, ha de respectar i defensar.

–          Esdevé un atac en tota regla contra l’euskara i la cultura basca en el seu conjunt, així com del dret dels ciutadans i ciutadanes basques a desenvolupar mitjans de comunicació propis.

–          Les tortures patides per alguns dels processats són totalment inadmissibles, i s’afegeixen a la llarga cadena de denúncies de maltractaments a l’estat espanyol, de les que se n’ha fet ressò el Relator Especial de l’ONU contra la Tortura.

Per tot plegat, fem una crida per a tornar a denunciar aquests fets, esperonant la societat a mostrar obertament la seva solidaritat vers les persones encausades; i a defensar els drets democràtics, que es veuen greument conculcats per aquest i altres processos. La retallada de drets i llibertats ens afecten, finalment, a totes i tots.

Convidem a totes les entitats, associacions, col·lectius i persones interessades, a subscriure, adherir-se i difondre aquest manifest, participant activament en les iniciatives i actes que es realitzaran per denunciar aquesta retallada de llibertats i fer créixer la solidaritat amb les persones processades.

Read Full Post »

Neix Media.cat, observatori crític dels mitjans

Estic orgullós de ser del Grup de Periodistes Ramon Barnils. Entre moltes d’altres coses, perquè avui hem presentat el web media.cat, observatori crític dels mitjans. Ho hem fet en un acte al Centre Internacional de Premsa de Barcelona i hi han intervingut el president del Grup, Joan Vila; un dels autors del primer informe que publica el web (sobre el marc de referència dels telenotícies de TV3), Roger Palà, i el catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, Josep Gifreu.

I més tenint en compte la qualitat del web, que ha començat publicant –a més de diverses cròniques d’actualitat– un informe, elaborat per Roger Palà i la tècnica en estadística Armelle Ibáñez, en què analitzen amb dades objectives el marc de referència dels informatius de TV3. Hi demostren, després de passar pel cedàs d’un seguit de criteris d’avaluació un total de 1.913 notícies, emeses en 42 hores de telenotícies de migdia i vespre, del 6 de març al 9 d’abril d’enguany, que el marc referencial d’aquesta informació és fonamentalment espanyol, sobretot en els espais destinats a política i economia. La qual cosa, segons va dir Josep Gifreu, es correspon amb la realitat de no tenir un Estat propi.

Una altra dada significativa és l’escassíssima presència dels altres Països Catalans, fora de Catalunya, en aquests informatius, cosa que –en paraules de Roger Palà– converteix en heroica la defensa que fan de TV3 els qui la volen seguir veient des d’aquests territoris, tenint en compte la poca atenció informativa que la cadena pública catalana els dedica. I, encara, la també poca presència de la producció cultural catalana en aquests informatius, tot i la política de promoció de la indústria cultural del país impulsada des de la Generalitat de Catalunya. L’informe és ple de dades suggerents i clou amb aquestes conclusions i recomanacions

Conclusions

A partir de l’estudi dels Telenotícies de TV3 al llarg d’un mes, i d’acord amb els objectius assenyalats al principi de l’informe, les conclusions que s’extreuen de l’anàlisi de les informacions són les següents:

• El Telenotícies de TV3 prioritza el marc de referència català respecte als altres marcs de referència (espanyol i internacional), però ho fa per un percentatge que supera de poc la meitat de les notícies emeses (56% del total). Aquest no és el percentatge que podem trobar en els informatius de les televisions públiques d’àmbit nacional d’altres països.

• Quan s’analitzen els marcs de referència segons la temàtica de les notícies, s’observa que en les notícies de política (44%) i economia (45%), que són les seccions amb més pes ideològic de l’informatiu, el marc de referència prioritari no és el català. Sí que ho és, en canvi, en les notícies d’esports (56%), societat (85%), laboral (89%) i cultura (86%).

• La presència al Telenotícies dels territoris dels Països Catalans que no són el Principat de Catalunya és ridícula (5,6% de les informacions amb marc referencial català). A més, les poques vegades que s’esmenten aquests territoris (País Valencià, Illes Balears, Catalunya Nord, Andorra i Franja de Ponent) són sobretot en la secció d’esports, i s’obvien informacions de política, economia o societat.

• Si bé la gran majoria de les informacions d’àmbit cultural tenen com a marc de referència els Països Catalans (86%), les informacions sobre la producció de la indústria cultural catalana presenten un percentatge més baix. Gairebé la meitat de les notícies sobre producció cultural (cinema, música, literatura i arts escèniques) no fan referència a la indústria cultural catalana (47%).

• La producció cultural en llengua catalana està infrarepresentada. La presència de cinema en català (7%) i música (8%) és pràcticament simbòlica, i resulta especialment preocupant que els productes literaris d’expressió no catalana (59%) tinguin més presència que els productes en llengua catalana (33%).

• La presència de la llengua catalana en les declaracions de les fonts que s’expressen en pantalla és majoritària (52%) en el global de l’informatiu. A més, pel que fa a les fonts d’origen català, el 82% s’expressen en llengua catalana. Les declaracions d’expressió castellana (34%) es concentren sobretot en les informacions de política i economia.

Propostes

Per tal de satisfer, doncs, els objectius assenyalats anteriorment, i d’acord amb els principis que van impulsar la creació de TVC, es fan les propostes següents:

• El Telenotícies hauria de donar més pes a informacions d’àmbit polític i econòmic que prenguessin com a marc de referència els Països Catalans i no l’Estat espanyol.

• Perquè TV3 exerceixi de pal de paller de l’espai català de comunicació, cal incrementar la presència d’informacions d’altres territoris dels Països Catalans al Telenotícies, especialment davant de l’interès mostrat reiteradament per rebre TV3 en aquests territoris des dels anys vuitanta, que s’ha manifestat a través de la instal·lació popular de repetidors per rebre TV3 o la campanya actual “Televisió sense Fronteres”.

• Caldria incrementar la presència de la producció cultural catalana als Telenotícies. En aquest sentit, és imprescindible que es visibilitzi en més mesura la producció cultural en llengua catalana en totes les disciplines (audiovisual, música, arts escèniques i literatura).

El Telenotícies és un dels únics espais televisius de difusió massiva per a la indústria cultural del país i, per tant, juga un paper cabdal en la seva consolidació i el seu creixement.

Joan Vila, president del Grup de Periodistes Ramon Barnils, va explicar quins són els objectius delde l’observatori cític dels mitjans i que estan recollits en aquesta presentació al mateix web:

Qui som

Media.cat és una iniciativa del Grup de Periodistes Ramon Barnils que respon a uns dels seus objectius fundacionals: treballar en la difusió i la defensa d’un periodisme rigorós i un espai comunicatiu propi. Media.cat és l’Observatori crític dels mitjans de comunicació que operen en la nostra àrea idiomàtica. I vol analitzar tant els continguts com els formats o embolcalls amb què aquests són presentats. Per a la seva posada en marxa, Media.cat ha comptat amb el suport de la Secretaria de Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.

Tot agafant el relleu del web Contrastant.net, que va deixar de publicar-se el 2007, i prenent com a referència observatoris similars d’altres països, Media.cat s’adreça als professionals del periodisme, als estudiosos del sector comunicatiu i també a la ciutadania en general, interessada a disposar de veus crítiques amb els mass media.

Media.cat centra el seu enfoc en quatre grans àmbits d’anàlisi:

– El discurs dels mitjans en qüestions com la violència, els conflictes polítics i socials, l’abús del llenguatge masclista o xenòfob, etc.
– El discurs sobre la llengua catalana, denunciant els clixès “regionalitzadors” i l’empobriment del seu ús per tal d’obrir debat sobre la responsabilitat d’empreses i professionals de la comunicació en la potenciació de la nostra llengua.
– La creació dels imaginaris polítics i dels marcs de referència que cada mitjà assumeix de forma no gens casual.
– La publicació d’eines i mètodes per a la pràctica periodística rigorosa i amb criteris d’autocentrament nacional. Aquestes eines es posen també a l’abast dels moviment socials o ciutadans perquè puguin tenir així una actitud més crítica amb els mitjans.

El funcionament de l’observatori es basa en un doble sistema d’actualització:
– Publicació periòdica regular d’informes i estudis monogràfics, encarregats a professionals o investigadors del periodisme i la comunicació, sobre aspectes concrets de l’actualitat. Per començar, se’n publicarà un cada mes.
– Actualització diària de notícies i informacions sobre els mitjans o el tractament que els mitjans fan de determinats temes, així com també enllaços permanents amb diverses xarxes socials i eines de web 2.0.

Totes les notícies que s’hi publiquen queden arxivades i es poden recuperar en tot moment gràcies a un cercador, mentre que a l’apartat de Descàrregues hi podeu trobar els informes íntegres i altres documents que considerem interessants.

(A la foto, l’acte de presentació de la nova web: Josep Gifreu, Joan Vila i Roger Palà)

Read Full Post »

Del Pla Ibarretxe a la consulta d’Arenys de Munt i més

He dit en públic i escrit diverses vegades que la pitjor contribució que va fer Catalunya a la ruptura de la darrera treva al País Basc va ser com van portar els nostres polítics la reforma de l’Estatut. El tripartit i CiU van passar de l’episodi de Perpinyà el gener del 2004 –quan Josep-Lluís Carod-Rovira va fer la millor aportació d’un polític català a la resolució pacífica del conflicte, i els electors li ho van pagar amb el millor resultat electoral d’ERC des de la mort del dictador– a fer tota mena de concessions en la negociació de l’Estatut a Madrid. La preparació, declaració i manteniment de la treva d’ETA, i el consegüent diàleg de pau –amb les expectatives que va obrir–, van coincidir pràcticament amb les implacables ribotades al text estatutari (paraules d’Alfonso Guerra) en les Corts espanyoles.

Pendents com som ara del darrer cop de gràcia, per obra del Tribunal Constitucional, a allò que va aprovar gairebé el 90% dels parlamentaris al Palau de la Ciutadella, el 30 de setembre del 2005, cal recordar la desgraciada coincidència. Mentre ETA i el govern espanyol, en una mesa, i PNB, PSE i Batasuna (il·legalitzada), en una altra, ambdues mai formalment constituïdes, començaven a negociar fins apropar-se com mai amb els preacords de Loiola, bascos i catalans vèiem com s’escorrien per l’aigüera les promeses de Zapatero d’aprovar a Madrid allò que aprovés el Parlament de Catalunya.

Era una treva que, també cal recordar-ho, arribava després que les mateixes Corts espanyoles que van fer la gran ribotada al projecte català haguessin tancat la porta, l’1 de febrer del 2005, amb una grolleria indigna d’una institució pretesament democràtica, a la proposta de reforma de l’Estatut basc aprovada pel Parlament de Gasteiz just un mes abans. És significatiu rellegir ara el que van dir i escriure alguns polítics i opinadors del nostre país, amb una supèrbia o ceguesa dignes de millor causa, arran d’aquest fet. Per molts d’ells, el pitjor defecte del projecte de nou Estatut basc era que, tot i tenir la mayoria absoluta dels vots dels diputats al Parlament d’Euskadi, requerida legalment en aquest cas, li faltava un consens més ampli que l’hagués fet, en paraules de Salvador Cardús, “imparable” (segons deia en una enquesta del grup de capellans bascos Herria 2000 Eliza, publicada en llibre amb el títol “Soberanías y Pacto”).

De fet, contraposaven –a favor del text català– les majories obtingudes per ambdós projectes als respectius parlaments autonòmics: massa curta, en la seva opinió, la basca; prou àmplia, en canvi, la catalana, per garantir-ne l’aprovació. Santa innocència. Ni el projecte basc, amb més del 50 per cent dels vots dels diputats, ni el català, amb gairebé el 90 per cent, van passar el cedàs de les Corts espanyoles. L’un ni tan sols va arribar a ser discutit; l’altre, retallat i tot, espera les absoltes del Tribunal Constitucional. En ambdós casos, les majories, tant de la cambra basca com de la catalana, van renunciar a plantejar batalla en el camp de la confrontació democràtica.

Igual va passar al País Basc amb la nova iniciativa del lehendakari Ibarretxe, en la línia del que havia proposat  l’organització per la pau Lokarri un cop es va tenir clar que les converses de pau anaven de mal borràs: la consulta directa al poble –no un referèndum vinculant, com va remarcar de forma insistent– sobre el final dialogat d’ETA i que els partits bascos impulsessin una negociació política incloent-hi el dret a decidir. La resposta espanyola va ser contundent: el Tribunal Constitucional espanyol va prohibir la consulta, prevista per al 25 d’octubre del 2008, tot i que Ibarretxe tenia també el suport de la majoria del Parlament de Gssteiz.

Tant el procés estatutari català com el basc, i el darrer derivat que en seria la proposta de consulta d’Ibarretxe, van topar amb un mur infranquejable: la legalitat espanyola. I amb una feblesa decisiva: la incapacitat de donar-hi resposta més enllà d’aquesta legalitat. Amb l’agreujant, al País Basc, de la intromissió d’ETA i de l’enduriment de la violència de l’Estat en els processos polítics.

De sobte, però, arriba, d’un petit poble del Maresme, Arenys de Munt, un missatge demostrant que la confrontació democràtica és possible. Ès de la bona gent del poble que ens arriba la lliçó. No només a la resta de catalans sinó també a tots els pobles sotmesos a l’imperi del Regne d’Espanya. Tasio Erkizia, dirigent històric de l’esquerra abertzale –de qui, per cert, he manllevat el concepte de “confrontació democràtica”, que va repetir per activa i per passiva, com alternativa a la confrontació armada, en un sopar a què vaig assistir a Barcelona poc abans del nostre Onze de setembre– ho ha expressat sense embuts en un article al diari “Gara”, titulat “Visca Arenys de Munt!”. “Arenys de Munt, gràcies pel que ens heu mostrat” –hi deia Erkizia, que va ser-hi el dia de la consulta, amb una àmplia delegació de l’esquerra abertzale. “Aquesta va ser la iniciativa que va crear el terratrèmol polític –afegia Erkizia–. Una iniciativa popular pensada de manera senzilla però que ha desencadenat les pors atàviques del PSOE i el PP”. “Arenys de Munt s’ha convertit en referent –deia en un altre paràgraf–. En la seva petitesa, s’ha convertit en una gran estrella que marca el camí de la independència. Estrella per als catalans i estrella per als bascos”.

Més clar, l’aigua. Certament, Erkizia no és un ingenu i sap les dificultats que comporta aquest camí. No en debades va començar la defensa de les llibertats nacionals del seu poble, als anys setanta del segle passat, quan era un joveníssim capellà d’aquella antifranquista i nacionalista església basca (El podeu veure en aquest vídeo sobre els darrers afusellaments del franquisme). Sap que el camí és dur i té moltes giragonses. Però reconeix també que només “és un primer pas” i que l’aprenentatge serà mutu.

¿Per què un esdeveniment tan limitat, localitzat en un petit poble del Maresme, aixeca tal expectativa? Perquè, per primera vegada en la història, el Regne d’Espanya es veu confrontat al fet que el poble senzill respongui a la pregunta clau per a la continuïtat de l’imperi: “Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?”. I perquè, malgrat totes les maniobres del poder imperial per atemorir-lo i impedir la consulta, aquest mateix poble senzill, amb saviesa i constància, va saber trobar la manera de fer sentir de forma democràtica la seva veu.

Davant la contundència d’aquesta realitat, que ara s’estén com taca d’oli per tot Catalunya, i el carreró sense sortida en què sembla abocat el conflicte basc, els catalans podem estar orgullosos de nosaltres mateixos, gràcies al coratge de la bona gent d’Arenys de Munt. Enfront de la desgraciada aportació dels nostres polítics al fracàs del darrer procés de pau, Arenys de Munt ens ha restaurat la dignitat, en aquesta necessària col·laboració dels pobles basc i català en la defensa de les nostres llibertats. Esperem que ETA –i els polítics bascos i catalans– ho sàpiguen veure i triïn aquest nou camí, valent i democràtic, l’únic que ens pot donar credibilitat davant les institucions internacionals que, al cap a la fi, hauran de reconèixer, tard o d’hora, les nostres sobiranies nacionals.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 5 d’octubre del 2009)

(A la foto, Tasio Erkizia, a l’acte del Fossar de les Moreres a Barcelona, el passat Onze de setembre)

Read Full Post »

Un disbarat de Directe.cat. Les tres línies escolars d’Andorra ¿un èxit?

Els disbarats de Directe.cat, La triple línia escolar d’Andorra, ¿un èxit?

Ahir Directe.cat va publicar una  notícia/article que em va fer saltar de la cadira. Directament, m’hi vaig rebotar, i els vaig enviar un comentari.

Deia així la notícia:

A Andorra els creix més

Avui tenim una bona notícia per explicar-vos. Tot just ara fa 15 dies que als Països Catalans ha començat el curs escolar i a Andorra podem estar

contents. Tot just ahir es van publicar les dades sobre les inscripcions a les escoles andorranes.

El Govern del Principat va explicar que les inscripcions al sistema escolar en català han tornat a créixer, prop d’un 4%, mentre que el nombre d’alumnes matriculats als altres dos sistemes educatius ha davallat. Així, els alumnes del sistema andorrà han passat de 4.002 a 4.160, amb un increment del 3,95%; els del sistema francès han passat de 3.468 a 3.450, amb una caiguda del 0.5% i el sistema espanyol ha passat de 3.326 a 3.279 alumnes, amb una davallada de l’1,41%.

El Govern va fer públiques ahir aquestes dades (provisionals d’aquest setembre), que suposen un creixement global del 0,86%, ja que s’ha passat dels 10.796 matriculats el curs 2008-2009 als 10.889 alumnes que hi ha en l’actualitat entre els tres sistemes educatius.

Aquest és el comentari que els vaig enviar. Notícia/article seu i comentari meu, aquest matí, ja no eren a la web.

Comentari. NO HI ESTIC D’ACORD. Són dades terribles per al futur de la llengua i de la cohesió social i nacional a Andorra. Les dades són pitjor encara del que em pensava. És un autèntic drama que l’únic Estat català independent del món, on el català és l’única llengua oficial, tingui aquestes tres línies que segreguen els nens en funció de la llengua vehicular a l’escola. ¿És que el Govern d’Andorra és incapaç de fer una cosa tan senzilla com ha fet la Generalitat de Catalunya; una sola línia, amb immersió lingüística en català? ¿De quin Tribunal Constitucional depèn això?¿Quins interessos dominen la política andorrana que impedeixen que un govern sobirà organitzi l’escola en funció de la seva nació i no dels poderosos estats veïns?

Amb aquest sistema tan poc nacional d’educació, resulta que només quatre de cada deu nens i nenes andorrans va a una escola on l’única llengua oficial del país n’es la llengua vehicular. Si això no és pur i dur colonialisme lingüístic i cultural, deixadesa del propi govern i autoodi dels mateixos andorrans…

Com que el fet nacional andorrà, i com el percebem des de la resta dels Països Catalans, és una qüestió que em preocupa de fa temps, voldria cridar l’atenció d’aquesta errada d’interpretació en què va caure el redactor o redactora de directe.cat, que no és gens casual sinó que –al meu parer– respon a un cert miratge respecte de la realitat andorrana. Aquets estiu, una conversa em va disparar tots els llums d’alarma al respecte. La meva filla Aurora parlava amb una amiga seva de la infància, que ara viu amb el seu home i els dos fillets a Andorra: de fet, una conversa entre elles dues, en què vaig posar més atenció que no cullerada. La meva filla, com ja deu saber qui segueix aquest bloc, és mestra d’escola bressol municipal a Lleida, i la seva amiga, mare d’un nen de quatre anys i una nena de mesos, preocupada, esclar, per la seva educació a l’escola andorrana on va el nen. Per aquesta conversa, vaig ser consciènt del disbarat que és el sistema escolar andorrà: tres línies d’immersió lingüística. Una, en la llengua oficial única del Principat, el català. Les altres dues, en les llengües imperials del Regne d’Espanya i la República Francesa.

Un autèntic disbarat des del punt de vista de la cohesió social i nacional andorrana (no seré jo qui negui a Andorra el caràcter de nació, fins que els mateixos andorrans no dexideixin lliurement i sense coaccions que la seva nació és una altra i, ara com ara, no sembla que aquest sigui el cas). ës, a més a més, una política lingüística suïcida si el que es vol és reforçar la identitat catalana d’aquest petit Estat dels Pirineus. Les dades canten: només quatre de cada deu nens i nenes andorrans van a una escola catalana. Xifres tràgiques que cap estadística enganyosa pot endolcir:  4.160 nens i nenes en el sistema català, enfront dels 3.450 en el sistema francès i 3.279 alumnes en l’espanyol. ¿Quina importància tenen, amb aquestes xifres, precentatges d’un 1,5% o un 3% amunt i avall?

Tenint en compte, d’altra banda, l’evolució de la demografia andorrana, amb un gran increment els darrers anys de la immigració no catalana, crec que aquests dades no admeten pal·liatius. La pregunta immediata, en llegir-les, ha estat: ¿quins mecanismes psicològics han regit el redactor o redactora a l’hora de confegir aquesta notícial? ¿Hauria fet el mateix si parléssim de Catalunya o d’altres paÍsos catalans? ¿Per què, si a Catalunya donem per bona la immersió lingüística en català i una única línia escolar en aquest sentit, i diem que la defensarem i blindarem fins on calgui, no fem el mateix per a la resta dels Països Catalans? ¿Els nens i nenes andorrans tenen menys drets lingüístics que els de Catalunya? ¿O haurem d’esperar que la llengua catalana sigui a Andorra un residu que només parlen alguns vells indígenes, condemanda a desaparèixer en poques generacions, per preparar-li unes absoltes solemnes?

Crec que els superbs catalans del que en d’altres temps anomenaven la Catalunya estricta, mirant-nos tothora el melic, estem d’esquena a la resta dels Països Catalans. I això, que ja és greu en el cas del País Valencià, les illes, la Catalunya del Nord o la Franja (ai, la Franja!), des del punt de vista d’imaginari col·lectiu i de potencialitats nacionals ho és encara més en el cas d’Andorra. Andorra és un Estat català. i això hauria d’estar present i ser motiu d’orgull en el nostre imaginari col·lectiu. No és veritat que els catalans no tinguem Estat. En tenim un, de petitet si voleu, en una vall dels Pirineus, on uns irreductibles catalans han mantingut la sobirania catalana durant segles. Sobirania vigilada, si voleu, o protegida pels coprínceps, però sobirania al cap i a la fi.

Crec que oblidar que hi ha un territori català independent, que té al cim de la representació institucional dos coprínceps –que li donen certa garantia de protecció internacional– és fer un feble favor al conjunt dels Països Catalans. Al llibre “El complot” –Pagès editors– , sobre la partició de la diòcesi de Lleida i les reclamacions de l’art de la Franja per la diòcesi de Babastre i el Govern de l’Aragó, Eugeni Casanova explica –pàg. 177– una anècdota molt significativa que li va contar l’exbisbe d’Urgell, Joan Martí Alanís, de quan era copríncep d’Andorra: en la seva primera trobada amb el rei d’Espanya, aquest li va dir textualment: “La reina i jo desitjaríem ser els coprínceps d’Andorra”. “El bisbe –diu Casanova– es va quedar glaçat, però va contestar amb determinació: ‘Jo li desitjo a vostè el millor, però els andorrans no ho volen, i jo no voldria que els fes el que va fer amb el Sàhara Occidental, que el va entregar al Marroc’… A partir d’aquell moment Martí no va voler coincidir mai més amb Joan Carles perquè no li tornés a plantejar el tema… El llavors president d’Andorra, Marc Forné, se’n va fer molt cabal, d’aquestes paraules, i va decidir, d’acord amb el copríncep, reformar les institucions per blindar l’Estat”, explica Casanova.

Com n’hauria de ser d’important, doncs, per als catalans preservar i potenciar –fins i tot a efectes d’imaginari col·lectiu– la independència i catalanitat d’Andorra. I sovint en prescindim i l’oblidem en el nostre discurs per la independència i l’Estat propi. També hi contribueix, a això, penso personalment, l’atribució inadequada del terme Principat a la Catalunya estricta (¿qui és el nostre príncep?). I, és clar, eufòries injustificades –o fruit de la propaganda– que provoquen notícies tan erròniament esbiaixades com la que he comentat.

Ahir el web directe.cat –sempre molt interessant de seguir pel seu punt de vista independentista i de crítica de l’imperialisme espanyol– va publicar una notícia/article que em va fer saltar de la cadira. Directament, m’hi vaig rebotar, i els vaig enviar un comentari.

Diu així la notícia:

A Andorra els creix més

Avui tenim una bona notícia per explicar-vos. Tot just ara fa 15 dies que als Països Catalans ha començat el curs escolar i a Andorra podem estar contents. Tot just ahir es van publicar les dades sobre les inscripcions a les escoles andorranes.

El Govern del Principat va explicar que les inscripcions al sistema escolar en català han tornat a créixer, prop d’un 4%, mentre que el nombre d’alumnes matriculats als altres dos sistemes educatius ha davallat. Així, els alumnes del sistema andorrà han passat de 4.002 a 4.160, amb un increment del 3,95%; els del sistema francès han passat de 3.468 a 3.450, amb una caiguda del 0.5% i el sistema espanyol ha passat de 3.326 a 3.279 alumnes, amb una davallada de l’1,41%.

El Govern va fer públiques ahir aquestes dades (provisionals d’aquest setembre), que suposen un creixement global del 0,86%, ja que s’ha passat dels 10.796 matriculats el curs 2008-2009 als 10.889 alumnes que hi ha en l’actualitat entre els tres sistemes educatius.

Aquest és el comentari que els vaig enviar:

Comentari

NO HI ESTIC D’ACORD. Són dades terribles per al futur de la llengua i de la cohesió social i nacional a Andorra. Les dades són pitjors encara del que em pensava. És un autèntic drama que l’únic Estat català independent del món, on el català és l’única llengua oficial, tingui aquestes tres línies que segreguen els nens en funció de la llengua vehicular a l’escola. ¿És que el Govern d’Andorra és incapaç de fer una cosa tan senzilla com ha fet la Generalitat de Catalunya: una sola línia, amb immersió lingüística en català? ¿De quin Tribunal Constitucional depèn això?¿Quins interessos dominen la política andorrana que impedeixen que un govern sobirà organitzi l’escola en funció de la seva nació i no dels poderosos estats veïns? Amb aquest sistema tan poc nacional d’educació, resulta que només quatre de cada deu nens i nenes andorrans va a una escola on l’única llengua oficial del país n’es la llengua vehicular. Si això no és pur i dur colonialisme lingüístic i cultural, deixadesa del propi govern i autoodi dels mateixos andorrans…

Com que el fet nacional andorrà, i com el percebem des de la resta dels Països Catalans, és una qüestió que em preocupa de fa temps, voldria cridar l’atenció d’aquesta errada d’interpretació en què va caure el redactor o redactora de directe.cat, que no és gens casual sinó que –al meu parer– respon a un cert miratge respecte de la realitat andorrana.

Aquest estiu, una conversa em va disparar tots els llums d’alarma al respecte. La meva filla Aurora parlava amb una amiga seva de la infància, que ara viu amb el seu home i els dos fillets a Andorra: de fet, una conversa entre elles dues, en què vaig posar més atenció que no cullerada. La meva filla, com ja deu saber qui segueix aquest bloc, és mestra d’escola bressol municipal a Lleida, i la seva amiga té un nen de quatre anys i una nena de mesos, i està preocupada, esclar, per l’educació del nen a l’escola andorrana on va i els recursos pedagògics de les escoles bressol que hi ha a Andorra i on preveu portar la seva filleta. Per aquesta conversa, vaig ser conscient del disbarat que és el sistema escolar andorrà: tres línies d’immersió lingüística, les tres gratuïtes fins als setze anys, excepte en el cas de les escoles privades, que poden cobrar. Una, en la llengua oficial única del Principat, el català. Les altres dues, en les llengües imperials del Regne d’Espanya i la República Francesa.

Un autèntic disbarat des del punt de vista de la cohesió social i nacional andorrana (no seré jo qui negui a Andorra el caràcter de nació, fins que els mateixos andorrans no decideixin lliurement i sense coaccions que la seva nació és una altra i, ara com ara, no sembla que aquest sigui el cas). És, a més a més, una política lingüística suïcida si el que es vol és reforçar la identitat catalana d’aquest petit Estat dels Pirineus. Les dades canten: només quatre de cada deu nens i nenes andorrans van a una escola catalana. Xifres dramàtiques, que cap estadística enganyosa pot endolcir:  4.160 nens i nenes en el sistema català, enfront dels 3.450 en el sistema francès i 3.279 en l’espanyol. ¿Quina importància tenen, amb aquestes xifres, precentatges d’un 1,5% o un 3% amunt i avall?

Tenint en compte, d’altra banda, l’evolució de la demografia andorrana, amb un gran increment els darrers anys de la immigració no catalana, crec que aquests dades no admeten pal·liatius. La pregunta immediata, en llegir-les, ha estat: ¿quins mecanismes psicològics han regit el redactor o redactora a l’hora de confegir aquesta notícia? ¿Hauria fet el mateix si parléssim de Catalunya o d’altres països catalans? ¿Per què, si a Catalunya donem per bona la immersió lingüística en català i una única línia escolar en aquest sentit, i diem que la defensarem i blindarem fins on calgui, no reclamem el mateix per a la resta dels Països Catalans? ¿Els nens i nenes andorrans tenen menys drets lingüístics que els de Catalunya? ¿O haurem d’esperar que la llengua catalana sigui a Andorra un residu que només parlin alguns vells indígenes, condemanda a desaparèixer en poques generacions, per preparar-li unes absoltes solemnes?

Crec que els superbs catalans que vivim en el que en d’altres temps anomenaven la Catalunya estricta, mirant-nos tothora el melic, estem d’esquena a la resta dels Països Catalans. I això, que ja és greu en el cas del País Valencià, les illes, la Catalunya del Nord o la Franja (ai, la Franja!), des del punt de vista d’imaginari col·lectiu i de potencialitats nacionals ho és encara més en el cas d’Andorra. Andorra és un Estat català. I això hauria d’estar present i ser motiu d’orgull en el nostre imaginari col·lectiu. No és veritat que els catalans no tinguem Estat. En tenim un, petitet si voleu, en una vall dels Pirineus, on uns irreductibles catalans han mantingut la sobirania catalana durant segles. Sobirania vigilada o protegida pels coprínceps, però sobirania al cap i a la fi.

Crec que oblidar que hi ha un territori català independent, que té al cim de la representació institucional dos coprínceps –que li donen certa garantia de protecció internacional– és fer un feble favor al conjunt dels Països Catalans. Al llibre “El complot” –Pagès editors– , sobre la partició de la diòcesi de Lleida i les reclamacions de l’art de la Franja per la diòcesi de Babastre i el Govern de l’Aragó, Eugeni Casanova explica –pàg. 177– una anècdota molt significativa que li va contar l’exbisbe d’Urgell, Joan Martí Alanís, de quan era copríncep d’Andorra: en la seva primera trobada amb el rei d’Espanya, aquest li va dir textualment: “La reina i jo desitjaríem ser els coprínceps d’Andorra”. “El bisbe –diu Casanova– es va quedar glaçat, però va contestar amb determinació: ‘Jo li desitjo a vostè el millor, però els andorrans no ho volen, i jo no voldria que els fes el que va fer amb el Sàhara Occidental, que el va entregar al Marroc’… A partir d’aquell moment Martí no va voler coincidir mai més amb Joan Carles perquè no li tornés a plantejar el tema… El llavors president d’Andorra, Marc Forné, se’n va fer molt cabal, d’aquestes paraules, i va decidir, d’acord amb el copríncep, reformar les institucions per blindar l’Estat”, explica Casanova.

Com n’hauria de ser d’important, doncs, per als catalans preservar i potenciar –fins i tot a efectes d’imaginari col·lectiu– la independència i catalanitat d’Andorra. I sovint en prescindim i l’oblidem en el nostre discurs per la independència i l’Estat propi. També hi contribueix, a això, crec, l’atribució inadequada del terme Principat a la Catalunya estricta (¿qui és el nostre príncep?). Quan l’únic Principat català, amb dos coprínceps per falta d’un– l’un català i l’altre francès–, és, avui per avui, el Principat d’Andorra, Estat independent, de Dret, Democràtic i Social, com diu la seva Constitució, amb representació a les Nacions Unides. I, és clar, encara hi reblen el clau les eufòries injustificades –o fruit de la propaganda– que provoquen notícies tan erròniament esbiaixades com la que m’ha portat a escriure aquest article.

(A la foto, que he baixat del diari Volskblatt, el ministre d’Afers Exteriors del Principat d’Andorra, Xavier Espot, i el primer ministre del Principat de Liechtenstein, Klaus Tshütscher, el passat 18 de setembre)

Read Full Post »