Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Octubre de 2009

gorca17

El web media.cat, observatori crític dels mitjans, publica avui aquesta informació:

Catalunya Ràdio no informa d’una ocupació de l’edifici de l’emisora
Una vintena d’activistes solidaris amb el pres anarquista Amadeu Casellas han ocupat poc després de les 12 del migdia la seu central de Catalunya Ràdio. Ni l’emissora ni cap altre mitjà es fa ressò de l’acció.
Que un grup de persones ocupi la seu de la ràdio pública sembla que hauria de ser notícia. Tanmateix ni per l’emissora afectada (Catalunya Ràdio) ni per la resta de mitjans ho és. Quan passaven deu minuts de les dotze del migdia una vintena d’activistes han entrat a l’edifici de la ràdio de la CCMA “en senyal de protesta del silenciament del cas del pres Amadeu Casellas”.
En un comunicat penjat al portal Indymedia Barcelona els activistes expliquen que negociaven per intervenir a l’antena mentre diverses unitats dels Mossos d’Esquadra se situaven a l’exterior de l’edifici. Cal recordar que el pres anarquista Amadeu Casellas afirmar dur més de cent dies en vaga de fam.
>> Notícia relacionada: La Vanguardia, l’Avui i El Punt ignoren les mobilitzacions en suport d’Amadeu Casellas

Catalunya Ràdio no informa d’una ocupació de l’edifici de l’emisora

Una vintena d’activistes solidaris amb el pres anarquista Amadeu Casellas han ocupat poc després de les 12 del migdia la seu central de Catalunya Ràdio. Ni l’emissora ni cap altre mitjà es fa ressò de l’acció.

Que un grup de persones ocupi la seu de la ràdio pública sembla que hauria de ser notícia. Tanmateix ni per l’emissora afectada (Catalunya Ràdio) ni per la resta de mitjans ho és. Quan passaven deu minuts de les dotze del migdia una vintena d’activistes han entrat a l’edifici de la ràdio de la CCMA “en senyal de protesta del silenciament del cas del pres Amadeu Casellas”.

En un comunicat penjat al portal Indymedia Barcelona els activistes expliquen que negociaven per intervenir a l’antena mentre diverses unitats dels Mossos d’Esquadra se situaven a l’exterior de l’edifici. Cal recordar que el pres anarquista Amadeu Casellas afirma dur més de cent dies en vaga de fam.

>> Notícia relacionada: La Vanguardia, l’Avui i El Punt ignoren les mobilitzacions en suport d’Amadeu Casellas

La vaga de fam que manté Amadeu Casellas està generant una creixent mobilització social, de la qual és testimoni el manifest firmat per conegudes personalitats del món cultural, literari i artístic en general. Aquí el teniu:

A Montserrat Tura, Consellera de Justícia de la Generalitat de Catalunya.

A Albert Batlle, Secretari General de Serveis Penitenciaris.

A l’opinió pública:

Les persones sotasignades relacionades amb la vida social i cultural del nostre pais

volem posar en coneixement dels màxims responsables del Departament de Justícia

i de la Secretaria General de Serveis Penitenciaris que sent conscients de la greu

situació en la que es troba Amadeu Casellas Ramon, empresonat al Centre

Penitenciari de Quatre Camins i actualment ingressat en l’Unitat Hospitalària

Penitenciària de l’Hospital de Terrassa per portar més de 95 dies en vaga de fam,

sol·licitem la seva atenció per a que es produeixi una ràpida sol·lució favorable a la

dignitat del pres.

Tenim constància de les extremes circumstàncies personals en les que actualment

es troba Amadeu Casellas, qui sense delictes de sang porta més de 23 anys

empresonat.

Creiem que és impensable que això pugui estar succeint a Catalunya al segle XXI i

no podem permetre una mort indigna sense, al menys, alçar la veu i escriure

aquestes paraules.

Parlem de vida o mort.

Per tot l’exposat ens adherim a la sol·licitud de llibertat immediata per a Amadeu

Casellas Ramon, si més no, per raons humanitàries.

Amparo Mercedes Sanchez Perez, cantant

Natxo Tarres Garcia, cantant

Antonio Chavarrías Ocaña, director cinema

Fermin Muguruza Ugarte, cantant

Blai Llopis Lluch, actor

Gerard Quintana Rodeja, cantant

Manu Chao, cantant

Pep Jové Agustinoy, actor

Eva Fernandez, presidenta de la FAVB

Joan Tardà i Coma, diputat al Congrés del Diputats

Ramon Pique, Associació Memòria Contra la Tortura (AMCT)

Matthew Tree, periodista

Francesc Ribera Toneu “Titot”, cantant

Jesus Maria Sahún Castet “Joni”, editor

Joan Josep Martínez Solana “J. Piquete”, cantant

Yacine Belahcene Benet, cantant

Enric Pedascoll, editor

Carlos Azagra Garcia, dibuixant

Carlos Daniel Blanco Martin “Undergroove”, dissenyador gràfic

Roger Palà i Balanyà, periodista

Jordi Gratacos i Rigall, promotor cultural

Estel Barbé Serra, gestora cultural

Jordi Borràs Abelló, il·lustrador

David Fernandez, periodista

Lluc Salellas i Vilar, llicenciat en periodisme i ciencies politiques

Roger Costa Puyal, periodista

Raül Lázaro Balló, músic i periodista

Eulàlia Garcia Sastre, tècnica de so

Amparo Martin Gomez, promotora cultural

Magda Timoner Pelegrí, realitzadora i muntadora audiovisual

Camilo Torres Pons, editor fonogràfic

Salvador Picarol i Bagunyà, promotor radiofònic

Pasqual Otal Montasell, tècnic cinema

Sergi Fàbregas Doñate, músic

Luis Martin Gómez, periodista

Xavier Cánovas Paradell, cantant i agitador cultural

Quim Moya i Matas, dinamitzador cultural

Iván Morales, actor, director i guionista

Ernest Coll Triay, producció cultural

Ángel Luis Sánchez Pérez, relacions públiques

Sergi Picazo Guillamot, periodista

Ana Aysa Bueno, músic i tècnica disseny web i gràfic

Gregorio Fernández Romero “Gori de Palma”, dissenyador i director creatiu

Roger la Puente Duran, video realitzador

Juan Tomás Alcaine, periodista

Vicente Arlandis Recuerda, coreògraf

Lidia González Zoilo, actriu

Antonio Jiménez Paz, poeta

Agnes Daroca Herrero, dissenyadora gràfica

Margarita Yarmats “Marharyta”, creadora multidisciplinar

Ángel Muñoz Petisme, músic i poeta

Marta Robles Crespo, músic

Mario Alvaro Jimenez, dissenyador

Serxio Regos “García”, músic

Vilaweb es fa ressò de l’ocupació de Catalunya Ràdio en aquesta noticia.
Anuncis

Read Full Post »

Mirant blocs per internet he trobat aquest text molt interessant sobre
un novel·lista africà i les raons de la seva decisió de canviar de la
llengua colonial a la seva pròpia, que el va portar a la presó.
L’autor és Santiago Alba Rico i el copio del bloc que recull els seus
Si és vertader, és blanc 
Els negres de la Martinica que anaven al cinema als anys 40 —explica 
Frantz Fanon a “Pell negra, màscares blanques”— s’identificaven amb 
Tarzan i no, òbviament, amb els seus portadors africans. Tarzan era el 
negre més fort, el negre més intel·ligent, l’únic negre veritable, 
perquè era blanc, i tots els altres negres, que no ho eren, havien de 
sotmetre’s al seu poder natural. La blancor no és un color sinó un 
precipitat rocós de certeses i gestos, recolzat en una jerarquia 
geològica, d’origen colonial, fins a tal punt arrelada en l’ordre de 
la nostra història que allò que veritablement sorprèn del triomf 
d’Obama és que es tracta no de la primera vegada en què un negre 
arriba a la presidència dels EUA, no, sinó de la primera vegada en què 
un negre, de la mateixa manera que Tarzan, al contrari que Michael 
Jackson, arriba a la veritable blancor, és a dir, es converteix en un 
focus d’identificació universal. El govern és blanc, o altrament és 
que no hi ha govern. ¿Passa el mateix amb la novel·la?
L’important no és en quina llengua parlem, l’important és en quina 
llengua callem. No em refereixo a la llengua del pensament sinó a 
aquest “més enrere” —quan ja no podem retrocedir més— del qual volem 
fugir a totes passades i del qual provem d’escapar precisament cap al 
llenguatge amb tota mena de marrades, tantejos i paraules de cec: la 
narració. El que es vol dir, el que no es pot dir, el que sempre queda 
sota, aquesta impotència —llengua i ciutat materna— és 
irreductiblement catalana o castellana o anglesa o francesa o xinesa o 
suahili. El colonialisme europeu va cometre, com a resultat d’altres 
d’anteriors o simultanis, dos crims imperdonables: va ensenyar anglès 
i francès als nadius com si parlar consistís en pronunciar sons, sense 
proporcionar-los l’esquena en què un es recolza i que al mateix temps 
no es pot mirar; i els va ensenyar anglès o francès com si no fossin 
ja parlants, és a dir, sense deixar-los un lloc propi al qual poder 
retrocedir o, més exactament, del qual poder escapar narrativament. 
Els anomenats “estudis postcolonials” s’ocupen des de fa quatre 
dècades d’aquesta donació depredadora o d’aquest saqueig magnànim que 
prolonga, també en l’àmbit de la cultura, relacions ancestrals de 
domini colonial.
Ngugi wa Thiong’o, nascut a Kenya el 1938, és un dels més grans 
novel·listes africans i un dels que millor ha pensat aquesta troca. 
L’any 1977, després d’haver publicat quatre novel·les en anglès, va 
escriure i va fer representar una peça teatral en llengua kikuiu: “Em 
casaré quan em plagui” (Ngaahika ndeenda). L’èxit va ser tan gran que 
el govern el va ficar a la presó. Com bé explica Frédérick Ivor, el 
problema no és que critiqués el règim del president Kenyatta, com 
havia fet sempre, sinó que per primera vegada parlava de la vida 
quotidiana del poble en una llengua que el poble podia comprendre. A 
la presó, Ngugi va escriure una primera novel en la seva llengua 
materna i, un cop alliberat gràcies a la pressió internacional, va 
decidir no tornar a escriure mai més en anglès, el que li va retirar 
l’estima de molts crítics occidentals que fins llavors l’havien lloat: 
es tractava d’un “desastre editorial”, d’un error que el treia del 
”mercat” per a convertir-lo en un escriptor “minoritari”. “S’escriu 
per a ser llegit”, deia Denise Coussy, “cal estar boig per a posar-se 
a publicar, per exemple, en bretó”. Però Ngugi escrivia precisament 
per a ser llegit, no per Denise Coussy, és veritat, sinó per la 
població de Kenya; i no per aquesta minoria majoritària dels lectors i 
crítics occidentals sinó per la majoria minoritària dels kenyans.
Ngugi no escrivia per a canviar la història de la literatura; escrivia 
—i escriu— per a canviar la història del seu país. La seva decisió la 
va explicar molt bé en un llibre fonamental, brot de Fanon i de 
Cesaire, el títol del qual enuncia ja un programa: “descolonitzar la 
ment” (1986). “L’efecte d’un bombardeig cultural”, diu Ngugi, “és 
aniquilar la confiança d’un poble en els seus noms, en les seves 
llengües, en els seus entorns, en la seva herència de lluita, en la 
seva unitat, en les seves capacitats i, en última instància , en si 
mateix. Li fa voler identificar-se amb el que és més lluny de si, per 
exemple, més amb les llengües d’altres pobles que amb la seva pròpia”. 
No és que la causa d’aquest colonialisme sigui lingüística, però és 
allí on es parla, és allí on s’amaga, és allí on fa niu i es legitima 
i es reprodueix. Les causes són la intervenció permanent d’un Occident 
que no vol una “democràcia autèntica” per a l’Àfrica, entesa com a 
sobirania dels propis recursos materials, i la monotonia d’uns governs 
dictatorials que col·laboren en “la divisió i la repressió permanents 
del continent”. I la solució no pot ser literària, és clar, però la 
literatura constitueix aquest fons matern irrenunciable cap a on 
retrocedir, des del qual escapar, sense el qual no hi ha res més que 
màscares, o clofolles, que cauen per l’empenta més lleugera. El kikuiu 
no és l’alliberament, però interromp el joc de la donació depredadora 
i el magnànim saqueig, i encén un focus local d’identificació no- 
blanc, no-veritable, no-colonial. Allò que els blancs van robar als 
negres no va ser una llengua pròpia sinó —al contrari— una llengua 
comuna, i se la van robar no perquè fos diferent de la seva o perquè 
volguessin compartir l’anglès (que no volien) sinó precisament perquè 
era comuna. És a dir, perquè era l’anglès de l’altre, però potser 
sense tantes mentides i tants de morts enterrats en els seus verbs.
A l’Estat espanyol s’han traduït només dos llibres de Ngugi wa 
Thiongo’o: “El diable a la creu”, escrit el 1984 i publicat per 
l’editorial Txalaparta (1994, traducció d’Alfonso Omaetxea) i “Un gra 
de blat de moro”, una de les seves primeres novel·les, encara 
”afroeuropea”, escrita en anglès l’any 1967 i publicada per 
l’editorial Zanzíbar (2006, traducció de María Sofía López). Al plaer 
narratiu de llegir-ne un i de llegir-ne l’altre s’afegeix el plaer 
especulatiu de comparar-los.
–Article original: Si es verdadero, es blanco.
Traduït per Joan Vecord (Ivan Roig)

Ngugi_kamirithu-Final

Mirant blocs per internet he trobat aquest text molt interessant sobre Ngugi wa Thiong’o, novel·lista africà, i les raons de la seva decisió de canviar de la llengua colonial a la seva pròpia, que el va portar a la presó.

L’autor és Santiago Alba Rico i el copio del bloc que recull els seus articles traduïts al català http://albaricoencatala.blogspot.com/2009/10/si-es-vertader-es-blanc….

Si és vertader, és blanc

Els negres de la Martinica que anaven al cinema als anys 40 —explica 
Frantz Fanon a “Pell negra, màscares blanques”— s’identificaven amb 
Tarzan i no, òbviament, amb els seus portadors africans. Tarzan era el 
negre més fort, el negre més intel·ligent, l’únic negre veritable, 
perquè era blanc, i tots els altres negres, que no ho eren, havien de 
sotmetre’s al seu poder natural. La blancor no és un color sinó un 
precipitat rocós de certeses i gestos, recolzat en una jerarquia 
geològica, d’origen colonial, fins a tal punt arrelada en l’ordre de 
la nostra història que allò que veritablement sorprèn del triomf 
d’Obama és que es tracta no de la primera vegada en què un negre 
arriba a la presidència dels EUA, no, sinó de la primera vegada en què 
un negre, de la mateixa manera que Tarzan, al contrari que Michael 
Jackson, arriba a la veritable blancor, és a dir, es converteix en un 
focus d’identificació universal. El govern és blanc, o altrament és 
que no hi ha govern. ¿Passa el mateix amb la novel·la?

L’important no és en quina llengua parlem, l’important és en quina 
llengua callem. No em refereixo a la llengua del pensament sinó a 
aquest “més enrere” —quan ja no podem retrocedir més— del qual volem 
fugir a totes passades i del qual provem d’escapar precisament cap al 
llenguatge amb tota mena de marrades, tantejos i paraules de cec: la 
narració. El que es vol dir, el que no es pot dir, el que sempre queda 
sota, aquesta impotència —llengua i ciutat materna— és 
irreductiblement catalana o castellana o anglesa o francesa o xinesa o 
suahili. El colonialisme europeu va cometre, com a resultat d’altres 
d’anteriors o simultanis, dos crims imperdonables: va ensenyar anglès 
i francès als nadius com si parlar consistís en pronunciar sons, sense 
proporcionar-los l’esquena en què un es recolza i que al mateix temps 
no es pot mirar; i els va ensenyar anglès o francès com si no fossin 
ja parlants, és a dir, sense deixar-los un lloc propi al qual poder 
retrocedir o, més exactament, del qual poder escapar narrativament. 
Els anomenats “estudis postcolonials” s’ocupen des de fa quatre 
dècades d’aquesta donació depredadora o d’aquest saqueig magnànim que 
prolonga, també en l’àmbit de la cultura, relacions ancestrals de 
domini colonial.

Ngugi wa Thiong’o, nascut a Kenya el 1938, és un dels més grans 
novel·listes africans i un dels que millor ha pensat aquesta troca. 
L’any 1977, després d’haver publicat quatre novel·les en anglès, va 
escriure i va fer representar una peça teatral en llengua kikuiu: “Em 
casaré quan em plagui” (Ngaahika ndeenda). L’èxit va ser tan gran que 
el govern el va ficar a la presó. Com bé explica Frédérick Ivor, el 
problema no és que critiqués el règim del president Kenyatta, com 
havia fet sempre, sinó que per primera vegada parlava de la vida 
quotidiana del poble en una llengua que el poble podia comprendre. A 
la presó, Ngugi va escriure una primera novel en la seva llengua 
materna i, un cop alliberat gràcies a la pressió internacional, va 
decidir no tornar a escriure mai més en anglès, el que li va retirar 
l’estima de molts crítics occidentals que fins llavors l’havien lloat: 
es tractava d’un “desastre editorial”, d’un error que el treia del 
”mercat” per a convertir-lo en un escriptor “minoritari”. “S’escriu 
per a ser llegit”, deia Denise Coussy, “cal estar boig per a posar-se 
a publicar, per exemple, en bretó”. Però Ngugi escrivia precisament 
per a ser llegit, no per Denise Coussy, és veritat, sinó per la 
població de Kenya; i no per aquesta minoria majoritària dels lectors i 
crítics occidentals sinó per la majoria minoritària dels kenyans.

Ngugi no escrivia per a canviar la història de la literatura; escrivia 
—i escriu— per a canviar la història del seu país. La seva decisió la 
va explicar molt bé en un llibre fonamental, brot de Fanon i de 
Cesaire, el títol del qual enuncia ja un programa: “descolonitzar la 
ment” (1986). “L’efecte d’un bombardeig cultural”, diu Ngugi, “és 
aniquilar la confiança d’un poble en els seus noms, en les seves 
llengües, en els seus entorns, en la seva herència de lluita, en la 
seva unitat, en les seves capacitats i, en última instància , en si 
mateix. Li fa voler identificar-se amb el que és més lluny de si, per 
exemple, més amb les llengües d’altres pobles que amb la seva pròpia”. 
No és que la causa d’aquest colonialisme sigui lingüística, però és 
allí on es parla, és allí on s’amaga, és allí on fa niu i es legitima 
i es reprodueix. Les causes són la intervenció permanent d’un Occident 
que no vol una “democràcia autèntica” per a l’Àfrica, entesa com a 
sobirania dels propis recursos materials, i la monotonia d’uns governs 
dictatorials que col·laboren en “la divisió i la repressió permanents 
del continent”. I la solució no pot ser literària, és clar, però la 
literatura constitueix aquest fons matern irrenunciable cap a on 
retrocedir, des del qual escapar, sense el qual no hi ha res més que 
màscares, o clofolles, que cauen per l’empenta més lleugera. El kikuiu 
no és l’alliberament, però interromp el joc de la donació depredadora 
i el magnànim saqueig, i encén un focus local d’identificació no- 
blanc, no-veritable, no-colonial. Allò que els blancs van robar als 
negres no va ser una llengua pròpia sinó —al contrari— una llengua 
comuna, i se la van robar no perquè fos diferent de la seva o perquè 
volguessin compartir l’anglès (que no volien) sinó precisament perquè 
era comuna. És a dir, perquè era l’anglès de l’altre, però potser 
sense tantes mentides i tants de morts enterrats en els seus verbs.

A l’Estat espanyol s’han traduït només dos llibres de Ngugi wa 
Thiongo’o: “El diable a la creu”, escrit el 1984 i publicat per 
l’editorial Txalaparta (1994, traducció d’Alfonso Omaetxea) i “Un gra 
de blat de moro”, una de les seves primeres novel·les, encara 
”afroeuropea”, escrita en anglès l’any 1967 i publicada per 
l’editorial Zanzíbar (2006, traducció de María Sofía López). Al plaer narratiu de llegir-ne un i de llegir-ne l’altre s’afegeix el plaer 
especulatiu de comparar-los.

–Article original: Si es verdadero, es blanco.

Traduït per Joan Vecord (Ivan Roig)

Read Full Post »

IMGP4553

Rebo d’uns amics bascos aquesta foto de com ha quedat el taulell d’un bar en un poble del seu país, després que l’ertzaintza, a les ordres del Govern (trampós) de la comunitat autònoma basca, els hagi obligat a retirar les fotos de presos independentistes. Aquí podeu veure un vídeo sobre on van a parar les fotos dels presos que la policia requisa al País Basc.

Read Full Post »

La majoria social i política basca surt al carrer
La imatge que se suposa que el jutge Baltasar Garzón i el Govern de la monarquia –que de vegades l’inspira i d’altres es deixa inspirar per ell– volien evitar amb l’empresonament d’Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Sonia Jacinto, Miren Zabaleta i Arkaitz Rodríguez es va fer realitat dissabte passat. Just l’endemà que decretés presó incondicional per als cinc independentistes bascos i deixés en llibertat els altres quatre que havia fet detenir amb ells, 37.000 bascos i basques (segons càlculs del diari “Gara”, que acostuma a ser força fiable comptant multituds) es van manifestar a Donosti. Reclamaven la seva llibertat i denunciaven –com diu el manifest sindical que van llegir el secretari general d’ELA, Adolfo Muñoz, i la secretària general de LAB, Ainhoa Etxaide– “la instrumentalització amb finalitats polítiques de la justícia”. I proclamaven, alhora, “la nostra profunda preocupació per la deriva autoritària i repressiva de l’Estat espanyol en què cal entendre aquestes detencions. Fets d’aquesta naturalesa –diu el manifest– haurien de cridar l’atenció dels països del nostre entorn que es prediquen democràtics. Però lamentablement no és així”.
Hi era representada la pràctica totalitat de la majoria social i política basca: la convocaven els sindicats abertzales, que tenen la majoria de la representació dels treballadors i treballadores bascos, i hi donaven suport tots els partits nacionalistes i independentistes, que tenen la majoria dels vots a la comunitat autònoma d’Euskadi i són una força ascendent a la foral de Navarra. Tot i que una part substancial d’aquest vot –superior a les 100.000 persones–, precisament el sector polític que representan els empresonats, és condemnada a la il·legalitat.
Diuen els qui compten participants que la manifestació de dissabte a Donosti ha estat la més nombrosa des de la del 22 de febrer del 2003 en suport als detinguts i torturats del diari “Egunkaria” i contra el seu tancament. La manifestació de dissabte visualitzava de fet l’objectiu pel qual treballaven els dirigents independentistes ara empresonats: la consolidació d’un pol sobiranista a l’entorn de la lluita per la independència, que permeti superar el cicle de la violència armada i reconduir-lo cap a la confrontació democràtica.
L’històric dirigent independentista Tasio Erkizia, que ha hagut de tornar a la primera línia a causa de l’empresonament de la majoria dels dirigents de l’esquerra abertzale, advertia, en el mateix acte de dissabte, que “no es pot extrapolar la manifestació d’avui a projectes pendents com si ja fossin madurs, perquè en el dia a dia les diferències són encara importants”. Una precisió a tenir en compte, entre d’altres coses, perquè, de forma significativa, del PNB van anar a manifestar-se a Donosti els presidents de les organitzacions territorials del partit però no el de l’Euskadi Buru Batzar, Íñígo Urkullu, que n’és el màxim dirigent. Just la setmana passada, en canvi, sí havia anat a Madrid per tancar l’acord amb el Govern de la monarquia que ha de salvar la llei espanyola de pressupostos pel 2010, a canvi que el PSOE acceptés a tràmit parlamentari les propostes de blindatge del concert econòmic d’Euskadi, tal com va aprovar el Congrés espanyol dels diputats dimecres passat. Mesures que beneficien el PNB que és qui actualment controla –més o menys a precari– les tres diputacions de la comunitat autònoma, les quals tenen competències clau en la recaptació dels impostos i la regulació del règim fiscal.
El PNB, doncs, en la mateixa setmana, ha fet visible també l’altra cara de la realitat del nacionalisme i l’independentisme basc: amb tota certesa, malgrat el que hagin dit en alguna ocasió Arnaldo Otegi o Rafa Díez sobre la necessitat d’avançar en la consolidació del pol sobiranista prescindint d’allò que faci el PNB, aquest partit, tard o d’hora, hi haurà de tenir un paper decisiu. Hores d’ara, però, el PNB segueix presoner de l’enfrontament entre el que alguns han qualificat com les seves “dues ànimes”: la pactista amb Espanya i la sobiranista.
¿I la minoria política basca que governa la comunitat autònoma? Doncs, presonera de la política de l’imperi, abocada en cos i ànima a l’exclusió de l’adversari, la restricció de les llibertats civils i polítiques, i la negació dels drets nacionals i la realitat del poble basc. Res més patètic que sentir aquests dies el ministre espanyol de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, i el lehendakari Patxi López, dient a una sola veu que els milers de manifestants de Donosti, i el mateix PNB per participar-hi, donaven suport a ETA i la seva estratègia.
De vegades, veient l’esquizofrènia en què està immersa la política basca, és com si tornéssim a les lluites anticolonials del segle XX. Quan els partits imperialistes que governaven a la metròpoli, incapaços d’oposar raons democràtiques per justificar la dominació colonial, adoptaven –a la desesperada– dues línies convergents d’actuació: reforçant la repressió, amb l’exclusió política dels defensors de la independència i l’empresonament de les seves direccions, i, alhora, renunciant a delegar el govern de la colònia en polítics locals partidaris d’un camí més llarg cap a la sobirania, per passar a governar-la directament mitjançant els mateixos partits imperialistes de la metròpoli.
Sembla com si Zapatero i Rajoy, i amb ells els dirigents bascos dels partits imperialistes espanyols, hagin pactat aquesta estratègia colonial després que Zapatero llencés la tovallola en fracassar el darrer procés de pau. No sé si, un i altre, en aquest matrimoni espanyol que configura l’actual majoria (tramposa) als parlaments de Gasteiz i Iruña, en són conscients. Però imperis més poderosos que l’espanyol es van ensorrar amb estratègies similars. Alguns, com el britànic, van acabar aprenent-ne la lliçó.
Humbert Roma, periodista

multitud-dna_1

La imatge que se suposa que el jutge Baltasar Garzón i el Govern de la monarquia –que de vegades l’inspira i d’altres es deixa inspirar per ell– volien evitar amb l’empresonament d’Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Sonia Jacinto, Miren Zabaleta i Arkaitz Rodríguez es va fer realitat dissabte passat. Just l’endemà que decretés presó incondicional per als cinc independentistes bascos i deixés en llibertat els altres quatre que havia fet detenir amb ells, 37.000 bascos i basques (segons càlculs del diari “Gara”, que acostuma a ser força fiable comptant multituds) es van manifestar a Donosti. Reclamaven la seva llibertat i denunciaven –com diu el manifest sindical que van llegir el secretari general d’ELA, Adolfo Muñoz, i la secretària general de LAB, Ainhoa Etxaide– “la instrumentalització amb finalitats polítiques de la justícia”. I proclamaven, alhora, “la nostra profunda preocupació per la deriva autoritària i repressiva de l’Estat espanyol en què cal entendre aquestes detencions. Fets d’aquesta naturalesa –diu el manifest– haurien de cridar l’atenció dels països del nostre entorn que es prediquen democràtics. Però lamentablement no és així”.

Hi era representada la pràctica totalitat de la majoria social i política basca: la convocaven els sindicats abertzales, que tenen la majoria de la representació dels treballadors i treballadores bascos, i hi donaven suport tots els partits nacionalistes i independentistes, que tenen la majoria dels vots a la comunitat autònoma d’Euskadi i són una força ascendent a la foral de Navarra. Tot i que una part substancial d’aquest vot –superior a les 100.000 persones–, precisament el sector polític que representan els empresonats, és condemnada a la il·legalitat.

Diuen els qui compten participants que la manifestació de dissabte a Donosti ha estat la més nombrosa des de la del 22 de febrer del 2003 en suport als detinguts i torturats del diari “Egunkaria” i contra el seu tancament. La manifestació de dissabte visualitzava de fet l’objectiu pel qual treballaven els dirigents independentistes ara empresonats: la consolidació d’un pol sobiranista a l’entorn de la lluita per la independència, que permeti superar el cicle de la violència armada i reconduir-lo cap a la confrontació democràtica.

L’històric dirigent independentista Tasio Erkizia, que ha hagut de tornar a la primera línia a causa de l’empresonament de la majoria dels dirigents de l’esquerra abertzale, advertia, en el mateix acte de dissabte, que “no es pot extrapolar la manifestació d’avui a projectes pendents com si ja fossin madurs, perquè en el dia a dia les diferències són encara importants”. Una precisió a tenir en compte, entre d’altres coses, perquè, de forma significativa, del PNB van anar a manifestar-se a Donosti els presidents de les organitzacions territorials del partit però no el de l’Euskadi Buru Batzar, Íñígo Urkullu, que n’és el màxim dirigent. Just la setmana passada, en canvi, sí havia anat a Madrid per tancar l’acord amb el Govern de la monarquia que ha de salvar la llei espanyola de pressupostos pel 2010, a canvi que el PSOE acceptés a tràmit parlamentari les propostes de blindatge del concert econòmic d’Euskadi, tal com va aprovar el Congrés espanyol dels diputats dimecres passat. Mesures que beneficien el PNB que és qui actualment controla –més o menys a precari– les tres diputacions de la comunitat autònoma, les quals tenen competències clau en la recaptació dels impostos i la regulació del règim fiscal.

El PNB, doncs, en la mateixa setmana, ha fet visible també l’altra cara de la realitat del nacionalisme i l’independentisme basc: amb tota certesa, malgrat el que hagin dit en alguna ocasió Arnaldo Otegi o Rafa Díez sobre la necessitat d’avançar en la consolidació del pol sobiranista prescindint d’allò que faci el PNB, aquest partit, tard o d’hora, hi haurà de tenir un paper decisiu. Hores d’ara, però, el PNB segueix presoner de l’enfrontament entre el que alguns han qualificat com les seves “dues ànimes”: la pactista amb Espanya i la sobiranista.

¿I la minoria política basca que governa la comunitat autònoma? Doncs, presonera de la política de l’imperi, abocada en cos i ànima a l’exclusió de l’adversari, la restricció de les llibertats civils i polítiques, i la negació dels drets nacionals i la realitat del poble basc. Res més patètic que sentir aquests dies el ministre espanyol de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, i el lehendakari Patxi López, dient a una sola veu que els milers de manifestants de Donosti, i el mateix PNB per participar-hi, donaven suport a ETA i la seva estratègia.

De vegades, veient l’esquizofrènia en què està immersa la política basca, és com si tornéssim a les lluites anticolonials del segle XX. Quan els partits imperialistes que governaven a la metròpoli, incapaços d’oposar raons democràtiques per justificar la dominació colonial, adoptaven –a la desesperada– dues línies convergents d’actuació: reforçant la repressió, amb l’exclusió política dels defensors de la independència i l’empresonament de les seves direccions, i, alhora, renunciant a delegar el govern de la colònia en polítics locals partidaris d’un camí més llarg cap a la sobirania, per passar a governar-la directament mitjançant els mateixos partits imperialistes de la metròpoli.

Sembla com si Zapatero i Rajoy, i amb ells els dirigents bascos dels partits imperialistes espanyols, hagin pactat aquesta estratègia colonial després que Zapatero llencés la tovallola en fracassar el darrer procés de pau. No sé si, un i altre, en aquest matrimoni espanyol que configura l’actual majoria (tramposa) als parlaments de Gasteiz i Iruña, en són conscients. Però imperis més poderosos que l’espanyol es van ensorrar amb estratègies similars. Alguns, com el britànic, en van acabar aprenent la lliçó.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 19 d’octubre del 2009)

Read Full Post »

detencionsEH_09_pt

He rebut aquesta convocatòria per a una concentració demà divendres, 16 d’octubre, a les 8 del vespre, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, en protesta per les darreres detencions al País Basc.

Nota de premsa
Democràcia per a Euskal Herria. Llibertat detinguts i detingudes!

Enfront una nova onada repressiva contra l’esquerra abertzale, des del poble treballador català volem manifestar:
1)      La repressió mai és la solució.
2)      La repressió contra Euskal Herria, allò únic que assoleix és allargar de manera conscient el conflicte
3)      Pensem que una de les principals fonts per a desactivar l’actual nivell de confrontació i de virulència entre les parts passa per a derogar la Llei de Partits Politics del 2002.
4)      Pensem que amb aquesta nova actuació jurídico-policíaca, s’ha fet un pas més en avançar cap a criminalitzar i assetjar un sindicat representatiu de la classe treballadora basca, com és el sindicat LAB.
5)      Alhora considerem que la resta de partits bascos i la totalitat dels partits catalans amb representació parlamentària, tenen l’oportunitat de posicionar-se amb la democràcia, i/o amb l’actual estat d’excepció que l’estat espanyol està imposant a les terres basques..
6)      Aquesta notícia malgrat haver estat més temps a les planes dels diaris i mitjans de comunicació del sistema espanyol, no ens pot abstreure de què la realitat a Euskal Herria Sud, és que un percentatge de la població superior al 15% no té els drets mínims de la democràcia burgesa per a poder manifestar-se públicament.
Des de Catalunya, ja no ens conformem amb la concatenació de declaracions hipòcrites del respecte a la democràcia.
Des de Catalunya exigim democràcia real per als pobles sotmesos a l’estat espanyol.
Divendres 16 d’octubre a les 20h. a la pl. Sant Jaume, concentració de solidaritat amb els detinguts i detingudes a

CONVOCATÒRIA DE CONCENTRACIÓ:
DIVENDRES 16 D’OCTUBRE A LES 20H, A LA PL. DE SANT JAUME (BCN)

DEMOCRÀCIA PER A EUSKAL HERRIA!
LLIBERTAT DETINGUDES I DETINGUTS!

http://suport-eh.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=102&Itemid=1

Read Full Post »

3485240231_b27775a3e9

Baltasar Garzón, jutge instructor de l’Audiència Nacional espanyola, ha fet empresonar avui nou destacats membres de l’esquerra abertzale, entre ells el qui va ser portaveu de Batasuna, Arnaldo Otegi, i l’exsecretari general del sindicat LAB, Rafa Díez. Aquest empresonament segueix l’anunci segons el qual Otegi haurà d’afrontar un nou judici, juntament amb Joseba Permach i Joseba Álvarez, per haver protagonitzat l’acte del velòdrom d’Anoeta, el 4 de novembre del 2004, en què Batasuna va fer pública l’oferta de negociació que va conduir a la darrera treva d’ETA. Un cop trencada la treva el juny de 2007, Otegi i la pràctica totalitat de la direcció de Batasuna van ser empresonats. Otegi havia sortit en llibertat el 30 d’agost de l’any passat, després de complir quinze mesos de presó, i havia protagonitzat diversos actes en què va anunciar per aquesta tardor nous esforços de l’esquerra abertzale per abordar una sortida democràtica al conflicte basc i la configuració d’un pol sobiranista que facilités la fi de l’activitat armada d’ETA. Ara, tant la seva detenció com la de Rafa Díez, el principal valedor de la tesi del pol sobiranista que ell mateix va batejar com Lizarra 2 –recordant l’acord sobiranista de Lizarra que va propiciar l’anterior treva d’ETA del 1998–, és un nou obstacle que el jutge Garzón, que com és ben sabut mai no actua per lliure sinó seguint –i fins i tot, de vegades, marcant– l’estratègia del Govern espanyol, afegeix als ja existents en el camí d’una pau dialogada. Una estratègia que, ara com ara, no dóna cap indici de facilitar la represa del diàleg de pau.

Aquesta és la informació de les detencions que publica avui l’edició electrònica del diari Gara.

OFENSIVA CONTRA EL INDEPENDENTISMO
La Policía española detiene a una decena de independentistas, entre ellos Otegi, Díez y Etxeberria, en la sede de LAB
Agentes de la Policía española han entrado en la sede de LAB en Donostia y han detenido a Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Rufi Etxeberria, Sonia Jacinto, Arkaitz Rodríguez, Amaia Esnal y Txelui Moreno. Poco antes ha arrestado a Mañel Serra en Hernani y a Miren Zabaleta cuando circulaba en coche. Sobre las 21.20, la Policía ha sacado esposados a los arrestados en la sede de LAB.
Etxaide: “Se responde con represión a la oferta de la izquierda abertzale”
13/10/2009 19:02:00
DONOSTIA-. La Policía española ha detenido a Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Rufi Etxeberria, Sonia Jacinto, Arkaitz Rodríguez, Amaia Esnal y Txelui Moreno en la sede de LAB de Donostia, en el polígono Igara, en el transcurso de una operación ordenada por el juez Baltasar Garzón contra “la nueva cúpula de Batasuna”.
Las agencias han divulgado que Miren Zabaleta ha sido arrestada cuando circulaba en coche,
Poco antes, los uniformados han arrestado en Hernani a Mañel Serra cuando se dirigía a la ikastola Langile de la localidad.
La décima detención se ha producido en un registro. Según han señalado las agencias citando al Ministerio de Interior, se ha arrestado a Ainara Oiz Elgorriaga en el portal de la vivienda de Miren Zabaleta cuando portaba “documentos y efectos extraídos del domicilio” de de esta detenida.
EiTB ha indicado que hay ocho órdenes de registro en Gipuzkoa. Antes, las agencias habían indicado que se estaban produciendo registros en Nafarroa y otros lugares de Euskal Herria y presagiaban una larga noche.
Según han relatado trabajadores que se encontraban en la sede, agentes de la Policía española han irrumpido en las instalaciones de LAB pasadas las 18.30 horas, ha identificado a los que allí se encontraban y han trasladado a los trabajadores a una habitación, donde les han tenido retenidos hasta las 20.00 horas.
En esas identificaciones primeras Rafa Díez se encontraba hablando con otros sindicalistas y los uniformados han vuelto a por él y le han trasladado a donde mantenían a Otegi, Etxeberria, Rodríguez y Jacinto.
Para cuando se ha iniciado la operación en Igara, ya había periodistas y cámaras de televisión.
“Nueva cúpula de Batasuna”
La agencia Efe, citando fuentes policiales, ha difundido que las detenciones se enmarcan en una operación contra “la reconstituida dirección de la izquierda abertzale”. La operación está ordenada por el juez Baltasar Garzón.
Según ha divulgado Europa Press, citando fuentes policiales, los detenidos formarían “parte de lo que sería la nueva cúpula de Batasuna”, que “organizada en torno al nombre Bateragune” habría mantenido reuniones en los últimos meses. Hoy estarían reunidos  en la sede de LAB, que ha sido registrada.
El abogado Iñigo Iruin  ha señalado que sólo conoce la “parte dispositiva” del auto de Garzón en el que “se acuerda la entrada y registro” a la sede del sindicato “al objeto de proceder a la intervención de documentación y efectos” que pudieran estar “manejando los integrantes del denominado ‘Bateragune’, así como a su detención”.
Las inmediciaciones de la sede sindical han estado acordonadas desde el inicio de la irrupción policial.
Aralar: “Es muy grave que se detenga por hacer política”
Aralar ha considerado “muy grave  que se detenga y encarcele a personas  por hacer política”.
En un comunicado ha manifestado que “siempre es reprobable la detención de personas por hacer política” y ha instado a los que están en contra de estas prácticas a que las denuncien. “Creemos que se deben abrir las vías a la política, garantizando la participación política a todas las personas y a todas las ideas”, ha agregado.

Ha aseverado que “no se puede aceptar la”persecución y criminalización de las ideas”. “Las detenciones de hoy también son una consecuencia de la Ley de Partidos”, ha denunciado, por lo que se reafirmado en la idea de que “hay que derogar inmediatamente esa ley”.
Pastor: “Indicios probatorios”
El portavoz del PSE en el Parlamento de Gasteiz, José Antonio Pastor, considera que si el juez Garzón ha adoptado la decisión de detener a los independentistas  es porque “tiene indicios probatorios que le hacen actuar de esa forma”.  

”Por lo tanto, nada que comentar, salvo que el Estado de Derecho siga funcionando y la justicia actúe como corresponda”, ha manifestado.

OFENSIVA CONTRA EL INDEPENDENTISMO

La Policía española detiene a una decena de independentistas, entre ellos Otegi, Díez y Etxeberria, en la sede de LAB

Agentes de la Policía española han entrado en la sede de LAB en Donostia y han detenido a Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Rufi Etxeberria, Sonia Jacinto, Arkaitz Rodríguez, Amaia Esnal y Txelui Moreno. Poco antes ha arrestado a Mañel Serra en Hernani y a Miren Zabaleta cuando circulaba en coche. Sobre las 21.20, la Policía ha sacado esposados a los arrestados en la sede de LAB.

Etxaide: “Se responde con represión a la oferta de la izquierda abertzale”

13/10/2009 19:02:00

DONOSTIA-. La Policía española ha detenido a Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Rufi Etxeberria, Sonia Jacinto, Arkaitz Rodríguez, Amaia Esnal y Txelui Moreno en la sede de LAB de Donostia, en el polígono Igara, en el transcurso de una operación ordenada por el juez Baltasar Garzón contra “la nueva cúpula de Batasuna”.

Las agencias han divulgado que Miren Zabaleta ha sido arrestada cuando circulaba en coche,

Poco antes, los uniformados han arrestado en Hernani a Mañel Serra cuando se dirigía a la ikastola Langile de la localidad.

La décima detención se ha producido en un registro. Según han señalado las agencias citando al Ministerio de Interior, se ha arrestado a Ainara Oiz Elgorriaga en el portal de la vivienda de Miren Zabaleta cuando portaba “documentos y efectos extraídos del domicilio” de esta detenida.

EiTB ha indicado que hay ocho órdenes de registro en Gipuzkoa. Antes, las agencias habían indicado que se estaban produciendo registros en Nafarroa y otros lugares de Euskal Herria y presagiaban una larga noche.

Según han relatado trabajadores que se encontraban en la sede, agentes de la Policía española han irrumpido en las instalaciones de LAB pasadas las 18.30 horas, ha identificado a los que allí se encontraban y han trasladado a los trabajadores a una habitación, donde les han tenido retenidos hasta las 20.00 horas.

En esas identificaciones primeras Rafa Díez se encontraba hablando con otros sindicalistas y los uniformados han vuelto a por él y le han trasladado a donde mantenían a Otegi, Etxeberria, Rodríguez y Jacinto.

Para cuando se ha iniciado la operación en Igara, ya había periodistas y cámaras de televisión.

“Nueva cúpula de Batasuna”

La agencia Efe, citando fuentes policiales, ha difundido que las detenciones se enmarcan en una operación contra “la reconstituida dirección de la izquierda abertzale”. La operación está ordenada por el juez Baltasar Garzón.

Según ha divulgado Europa Press, citando fuentes policiales, los detenidos formarían “parte de lo que sería la nueva cúpula de Batasuna”, que “organizada en torno al nombre Bateragune” habría mantenido reuniones en los últimos meses. Hoy estarían reunidos  en la sede de LAB, que ha sido registrada.

El abogado Iñigo Iruin  ha señalado que sólo conoce la “parte dispositiva” del auto de Garzón en el que “se acuerda la entrada y registro” a la sede del sindicato “al objeto de proceder a la intervención de documentación y efectos” que pudieran estar “manejando los integrantes del denominado ‘Bateragune’, así como a su detención”.

Las inmediciaciones de la sede sindical han estado acordonadas desde el inicio de la irrupción policial.

Aralar: “Es muy grave que se detenga por hacer política”

Aralar ha considerado “muy grave  que se detenga y encarcele a personas  por hacer política”.

En un comunicado ha manifestado que “siempre es reprobable la detención de personas por hacer política” y ha instado a los que están en contra de estas prácticas a que las denuncien. “Creemos que se deben abrir las vías a la política, garantizando la participación política a todas las personas y a todas las ideas”, ha agregado.

Ha aseverado que “no se puede aceptar la”persecución y criminalización de las ideas”. “Las detenciones de hoy también son una consecuencia de la Ley de Partidos”, ha denunciado, por lo que se reafirmado en la idea de que “hay que derogar inmediatamente esa ley”.

Pastor: “Indicios probatorios”

El portavoz del PSE en el Parlamento de Gasteiz, José Antonio Pastor, considera que si el juez Garzón ha adoptado la decisión de detener a los independentistas  es porque “tiene indicios probatorios que le hacen actuar de esa forma”.  

”Por lo tanto, nada que comentar, salvo que el Estado de Derecho siga funcionando y la justicia actúe como corresponda”, ha manifestado.

Read Full Post »

1f75afeba0559008da4124daa440979d_c.jpg.png

El judici contra cinc periodistes i directius del diari en llengua basca “Egunkaria”, tancat fa sis anys pel jutge d’instrucció de l’Audiència Nacional espanyola Juan del Olmo, està anunciat que començarà la segona setmana de novembre. Els cinc acusats en aquest primer judici –l’anomenat “sumari polític”, després vindrà l'”econòmic”, amb peticions encara superiors de presó contra alguns d’aquests acusats i d’altres vinculats a l’empresa editora– arrisquen ser condemnats a catorze anys de presó cadascun d’ells. És el que demana l’acusació popular, és a dir les organitzacions d’ultradreta Asociación de Víctimas del Terrorismo i Dignidad y Justicia. No hi ha acusació particular, perquè ningú s’ha declarat perjudicat per l’activitat informativa d’Egunkaria, i el fiscal ha demanat el sobresseïment definitiu d’aquest primer sumari.

Els cinc acusats que afronten aquest primer judici són el que va ser director d'”Egunkaria” i actual director del diari en llengua basca “Berria”, Martxelo Otamendi; Juan Mari Torrealdai, que era president del Consell d’Administració de l’empresa editora; Xabier Oleaga, que era redactor en cap del diari; Txema Auzmendi, que era secretafri del consell d’administració de l’empresa, i Iñaki Uría, que n’era conseller delegat. D’entre els cinc acusats, val la pena destacar la figura del jesuïta Txema Auzmendi, també implicat en el sumari “econòmic”.
Sobretot per la seva personalitat pacifista: va ser un dels fundadors del moviment per la pau i el diàleg Elkarri. Auzmendi està vinculat als sectors euskalduns i nacionalistes de l’església basca, dintre de l’organització Herria 2000 Eliza, i és el director de Herri Irratia a Donostia, l’emissora de la cadena catòlica Loyola Media. Una personalitat, doncs, com la de la resta dels encausats d'”Egunkaria”, ben allunyada de qualsevol complicitat amb ETA, contra el que pretén l’acusació.

Davant la imminència del judici, a banda dels actes solidaris que s’organitzen en diversos indrets –com en ocasió del darrer Festival de cinema de Donosti (a la foto, la concentració davant el Kursaal) i ahir mateix a Gasteiz–, i els que es preparen als Països Catalans, s’ha fet públic un manifest de suport als acusats, que ja he firmat i que convido tothom a firmar, enviant les dades a egunkarialliure@gmail.com. Podeu trobar més informació sobre l’actualitat del cas “Egunkaria” aquí.

Aquest és el text del manifest, al qual us podeu adherir a egunkarialliure@gmail.com.

EN SUPORT A EGUNKARIA I A LES PERSONES PROCESADES

Mai hauria d’haver succeït, però el febrer de 2003 l’Audiència Nacional va tancar Egunkaria, l’únic diari publicat íntegrament en euskara, i va procedir a la detenció de diversos responsables, en base a un expedient elaborat per la Guàrdia Civil. Cinc dels detinguts van denunciar haver patit tortures durant la detenció i el període d’incomunicació.

Malgrat la mateixa fiscalia espanyola n’ha sol·licitat l’arxiu definitiu, per la manca de consistència i la manca de proves de las acusacions formulades; l’Audiència Nacional, atenent únicament a l’acusació popular exercida per l’AVT i ‘Dignidad y Justicia’, ha decidit celebrar el judici, que es durà a terme en les properes setmanes.

Considerem que el tancament del diari Egunkaria i el processament de part dels seus directius, ha de ser rebutjat perquè:

–          Suposa una negació del dret fonamental a la llibertat d’expressió i un atac a la pluralitat informativa, que tot estat que es consideri democràtic, ha de respectar i defensar.

–          Esdevé un atac en tota regla contra l’euskara i la cultura basca en el seu conjunt, així com del dret dels ciutadans i ciutadanes basques a desenvolupar mitjans de comunicació propis.

–          Les tortures patides per alguns dels processats són totalment inadmissibles, i s’afegeixen a la llarga cadena de denúncies de maltractaments a l’estat espanyol, de les que se n’ha fet ressò el Relator Especial de l’ONU contra la Tortura.

Per tot plegat, fem una crida per a tornar a denunciar aquests fets, esperonant la societat a mostrar obertament la seva solidaritat vers les persones encausades; i a defensar els drets democràtics, que es veuen greument conculcats per aquest i altres processos. La retallada de drets i llibertats ens afecten, finalment, a totes i tots.

Convidem a totes les entitats, associacions, col·lectius i persones interessades, a subscriure, adherir-se i difondre aquest manifest, participant activament en les iniciatives i actes que es realitzaran per denunciar aquesta retallada de llibertats i fer créixer la solidaritat amb les persones processades.

Read Full Post »

Older Posts »