Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 1/10/2009

Els disbarats de Directe.cat, La triple línia escolar d’Andorra, ¿un èxit?
Ahir Directe.cat va publicar una  notícia/article que em va fer saltar de la cadira. Directament, m’hi vaig rebotar, i els vaig enviar un comentari.
Deia així la notícia:
A Andorra els creix més
Avui tenim una bona notícia per explicar-vos. Tot just ara fa 15 dies que als Països Catalans ha començat el curs escolar i a Andorra podem estar
contents. Tot just ahir es van publicar les dades sobre les inscripcions a les escoles andorranes.
El Govern del Principat va explicar que les inscripcions al sistema escolar en català han tornat a créixer, prop d’un 4%, mentre que el nombre d’alumnes matriculats als altres dos sistemes educatius ha davallat. Així, els alumnes del sistema andorrà han passat de 4.002 a 4.160, amb un increment del 3,95%; els del sistema francès han passat de 3.468 a 3.450, amb una caiguda del 0.5% i el sistema espanyol ha passat de 3.326 a 3.279 alumnes, amb una davallada de l’1,41%.
El Govern va fer públiques ahir aquestes dades (provisionals d’aquest setembre), que suposen un creixement global del 0,86%, ja que s’ha passat dels 10.796 matriculats el curs 2008-2009 als 10.889 alumnes que hi ha en l’actualitat entre els tres sistemes educatius.
Aquest és el comentari que els vaig enviar. Notícia/article seu i comentari meu, aquest matí, ja no eren a la web.
Comentari. NO HI ESTIC D’ACORD. Són dades terribles per al futur de la llengua i de la cohesió social i nacional a Andorra. Les dades són pitjor encara del que em pensava. És un autèntic drama que l’únic Estat català independent del món, on el català és l’única llengua oficial, tingui aquestes tres línies que segreguen els nens en funció de la llengua vehicular a l’escola. ¿És que el Govern d’Andorra és incapaç de fer una cosa tan senzilla com ha fet la Generalitat de Catalunya; una sola línia, amb immersió lingüística en català? ¿De quin Tribunal Constitucional depèn això?¿Quins interessos dominen la política andorrana que impedeixen que un govern sobirà organitzi l’escola en funció de la seva nació i no dels poderosos estats veïns?
Amb aquest sistema tan poc nacional d’educació, resulta que només quatre de cada deu nens i nenes andorrans va a una escola on l’única llengua oficial del país n’es la llengua vehicular. Si això no és pur i dur colonialisme lingüístic i cultural, deixadesa del propi govern i autoodi dels mateixos andorrans…
Com que el fet nacional andorrà, i com el percebem des de la resta dels Països Catalans, és una qüestió que em preocupa de fa temps, voldria cridar l’atenció d’aquesta errada d’interpretació en què va caure el redactor o redactora de directe.cat, que no és gens casual sinó que –al meu parer– respon a un cert miratge respecte de la realitat andorrana. Aquets estiu, una conversa em va disparar tots els llums d’alarma al respecte. La meva filla Aurora parlava amb una amiga seva de la infància, que ara viu amb el seu home i els dos fillets a Andorra: de fet, una conversa entre elles dues, en què vaig posar més atenció que no cullerada. La meva filla, com ja deu saber qui segueix aquest bloc, és mestra d’escola bressol municipal a Lleida, i la seva amiga, mare d’un nen de quatre anys i una nena de mesos, preocupada, esclar, per la seva educació a l’escola andorrana on va el nen. Per aquesta conversa, vaig ser consciènt del disbarat que és el sistema escolar andorrà: tres línies d’immersió lingüística. Una, en la llengua oficial única del Principat, el català. Les altres dues, en les llengües imperials del Regne d’Espanya i la República Francesa.
Un autèntic disbarat des del punt de vista de la cohesió social i nacional andorrana (no seré jo qui negui a Andorra el caràcter de nació, fins que els mateixos andorrans no dexideixin lliurement i sense coaccions que la seva nació és una altra i, ara com ara, no sembla que aquest sigui el cas). ës, a més a més, una política lingüística suïcida si el que es vol és reforçar la identitat catalana d’aquest petit Estat dels Pirineus. Les dades canten: només quatre de cada deu nens i nenes andorrans van a una escola catalana. Xifres tràgiques que cap estadística enganyosa pot endolcir:  4.160 nens i nenes en el sistema català, enfront dels 3.450 en el sistema francès i 3.279 alumnes en l’espanyol. ¿Quina importància tenen, amb aquestes xifres, precentatges d’un 1,5% o un 3% amunt i avall?
Tenint en compte, d’altra banda, l’evolució de la demografia andorrana, amb un gran increment els darrers anys de la immigració no catalana, crec que aquests dades no admeten pal·liatius. La pregunta immediata, en llegir-les, ha estat: ¿quins mecanismes psicològics han regit el redactor o redactora a l’hora de confegir aquesta notícial? ¿Hauria fet el mateix si parléssim de Catalunya o d’altres paÍsos catalans? ¿Per què, si a Catalunya donem per bona la immersió lingüística en català i una única línia escolar en aquest sentit, i diem que la defensarem i blindarem fins on calgui, no fem el mateix per a la resta dels Països Catalans? ¿Els nens i nenes andorrans tenen menys drets lingüístics que els de Catalunya? ¿O haurem d’esperar que la llengua catalana sigui a Andorra un residu que només parlen alguns vells indígenes, condemanda a desaparèixer en poques generacions, per preparar-li unes absoltes solemnes?
Crec que els superbs catalans del que en d’altres temps anomenaven la Catalunya estricta, mirant-nos tothora el melic, estem d’esquena a la resta dels Països Catalans. I això, que ja és greu en el cas del País Valencià, les illes, la Catalunya del Nord o la Franja (ai, la Franja!), des del punt de vista d’imaginari col·lectiu i de potencialitats nacionals ho és encara més en el cas d’Andorra. Andorra és un Estat català. i això hauria d’estar present i ser motiu d’orgull en el nostre imaginari col·lectiu. No és veritat que els catalans no tinguem Estat. En tenim un, de petitet si voleu, en una vall dels Pirineus, on uns irreductibles catalans han mantingut la sobirania catalana durant segles. Sobirania vigilada, si voleu, o protegida pels coprínceps, però sobirania al cap i a la fi.
Crec que oblidar que hi ha un territori català independent, que té al cim de la representació institucional dos coprínceps –que li donen certa garantia de protecció internacional– és fer un feble favor al conjunt dels Països Catalans. Al llibre “El complot” –Pagès editors– , sobre la partició de la diòcesi de Lleida i les reclamacions de l’art de la Franja per la diòcesi de Babastre i el Govern de l’Aragó, Eugeni Casanova explica –pàg. 177– una anècdota molt significativa que li va contar l’exbisbe d’Urgell, Joan Martí Alanís, de quan era copríncep d’Andorra: en la seva primera trobada amb el rei d’Espanya, aquest li va dir textualment: “La reina i jo desitjaríem ser els coprínceps d’Andorra”. “El bisbe –diu Casanova– es va quedar glaçat, però va contestar amb determinació: ‘Jo li desitjo a vostè el millor, però els andorrans no ho volen, i jo no voldria que els fes el que va fer amb el Sàhara Occidental, que el va entregar al Marroc’… A partir d’aquell moment Martí no va voler coincidir mai més amb Joan Carles perquè no li tornés a plantejar el tema… El llavors president d’Andorra, Marc Forné, se’n va fer molt cabal, d’aquestes paraules, i va decidir, d’acord amb el copríncep, reformar les institucions per blindar l’Estat”, explica Casanova.
Com n’hauria de ser d’important, doncs, per als catalans preservar i potenciar –fins i tot a efectes d’imaginari col·lectiu– la independència i catalanitat d’Andorra. I sovint en prescindim i l’oblidem en el nostre discurs per la independència i l’Estat propi. També hi contribueix, a això, penso personalment, l’atribució inadequada del terme Principat a la Catalunya estricta (¿qui és el nostre príncep?). I, és clar, eufòries injustificades –o fruit de la propaganda– que provoquen notícies tan erròniament esbiaixades com la que he comentat.

33342_18_09_2009_594_xavier-espot-miró_01

Ahir el web directe.cat –sempre molt interessant de seguir pel seu punt de vista independentista i de crítica de l’imperialisme espanyol– va publicar una notícia/article que em va fer saltar de la cadira. Directament, m’hi vaig rebotar, i els vaig enviar un comentari.

Diu així la notícia:

A Andorra els creix més

Avui tenim una bona notícia per explicar-vos. Tot just ara fa 15 dies que als Països Catalans ha començat el curs escolar i a Andorra podem estar contents. Tot just ahir es van publicar les dades sobre les inscripcions a les escoles andorranes.

El Govern del Principat va explicar que les inscripcions al sistema escolar en català han tornat a créixer, prop d’un 4%, mentre que el nombre d’alumnes matriculats als altres dos sistemes educatius ha davallat. Així, els alumnes del sistema andorrà han passat de 4.002 a 4.160, amb un increment del 3,95%; els del sistema francès han passat de 3.468 a 3.450, amb una caiguda del 0.5% i el sistema espanyol ha passat de 3.326 a 3.279 alumnes, amb una davallada de l’1,41%.

El Govern va fer públiques ahir aquestes dades (provisionals d’aquest setembre), que suposen un creixement global del 0,86%, ja que s’ha passat dels 10.796 matriculats el curs 2008-2009 als 10.889 alumnes que hi ha en l’actualitat entre els tres sistemes educatius.

Aquest és el comentari que els vaig enviar:

Comentari

NO HI ESTIC D’ACORD. Són dades terribles per al futur de la llengua i de la cohesió social i nacional a Andorra. Les dades són pitjors encara del que em pensava. És un autèntic drama que l’únic Estat català independent del món, on el català és l’única llengua oficial, tingui aquestes tres línies que segreguen els nens en funció de la llengua vehicular a l’escola. ¿És que el Govern d’Andorra és incapaç de fer una cosa tan senzilla com ha fet la Generalitat de Catalunya: una sola línia, amb immersió lingüística en català? ¿De quin Tribunal Constitucional depèn això?¿Quins interessos dominen la política andorrana que impedeixen que un govern sobirà organitzi l’escola en funció de la seva nació i no dels poderosos estats veïns? Amb aquest sistema tan poc nacional d’educació, resulta que només quatre de cada deu nens i nenes andorrans va a una escola on l’única llengua oficial del país n’es la llengua vehicular. Si això no és pur i dur colonialisme lingüístic i cultural, deixadesa del propi govern i autoodi dels mateixos andorrans…

Com que el fet nacional andorrà, i com el percebem des de la resta dels Països Catalans, és una qüestió que em preocupa de fa temps, voldria cridar l’atenció d’aquesta errada d’interpretació en què va caure el redactor o redactora de directe.cat, que no és gens casual sinó que –al meu parer– respon a un cert miratge respecte de la realitat andorrana.

Aquest estiu, una conversa em va disparar tots els llums d’alarma al respecte. La meva filla Aurora parlava amb una amiga seva de la infància, que ara viu amb el seu home i els dos fillets a Andorra: de fet, una conversa entre elles dues, en què vaig posar més atenció que no cullerada. La meva filla, com ja deu saber qui segueix aquest bloc, és mestra d’escola bressol municipal a Lleida, i la seva amiga té un nen de quatre anys i una nena de mesos, i està preocupada, esclar, per l’educació del nen a l’escola andorrana on va i els recursos pedagògics de les escoles bressol que hi ha a Andorra i on preveu portar la seva filleta. Per aquesta conversa, vaig ser conscient del disbarat que és el sistema escolar andorrà: tres línies d’immersió lingüística, les tres gratuïtes fins als setze anys, excepte en el cas de les escoles privades, que poden cobrar. Una, en la llengua oficial única del Principat, el català. Les altres dues, en les llengües imperials del Regne d’Espanya i la República Francesa.

Un autèntic disbarat des del punt de vista de la cohesió social i nacional andorrana (no seré jo qui negui a Andorra el caràcter de nació, fins que els mateixos andorrans no decideixin lliurement i sense coaccions que la seva nació és una altra i, ara com ara, no sembla que aquest sigui el cas). És, a més a més, una política lingüística suïcida si el que es vol és reforçar la identitat catalana d’aquest petit Estat dels Pirineus. Les dades canten: només quatre de cada deu nens i nenes andorrans van a una escola catalana. Xifres dramàtiques, que cap estadística enganyosa pot endolcir:  4.160 nens i nenes en el sistema català, enfront dels 3.450 en el sistema francès i 3.279 en l’espanyol. ¿Quina importància tenen, amb aquestes xifres, precentatges d’un 1,5% o un 3% amunt i avall?

Tenint en compte, d’altra banda, l’evolució de la demografia andorrana, amb un gran increment els darrers anys de la immigració no catalana, crec que aquests dades no admeten pal·liatius. La pregunta immediata, en llegir-les, ha estat: ¿quins mecanismes psicològics han regit el redactor o redactora a l’hora de confegir aquesta notícia? ¿Hauria fet el mateix si parléssim de Catalunya o d’altres països catalans? ¿Per què, si a Catalunya donem per bona la immersió lingüística en català i una única línia escolar en aquest sentit, i diem que la defensarem i blindarem fins on calgui, no reclamem el mateix per a la resta dels Països Catalans? ¿Els nens i nenes andorrans tenen menys drets lingüístics que els de Catalunya? ¿O haurem d’esperar que la llengua catalana sigui a Andorra un residu que només parlin alguns vells indígenes, condemanda a desaparèixer en poques generacions, per preparar-li unes absoltes solemnes?

Crec que els superbs catalans que vivim en el que en d’altres temps anomenaven la Catalunya estricta, mirant-nos tothora el melic, estem d’esquena a la resta dels Països Catalans. I això, que ja és greu en el cas del País Valencià, les illes, la Catalunya del Nord o la Franja (ai, la Franja!), des del punt de vista d’imaginari col·lectiu i de potencialitats nacionals ho és encara més en el cas d’Andorra. Andorra és un Estat català. I això hauria d’estar present i ser motiu d’orgull en el nostre imaginari col·lectiu. No és veritat que els catalans no tinguem Estat. En tenim un, petitet si voleu, en una vall dels Pirineus, on uns irreductibles catalans han mantingut la sobirania catalana durant segles. Sobirania vigilada o protegida pels coprínceps, però sobirania al cap i a la fi.

Crec que oblidar que hi ha un territori català independent, que té al cim de la representació institucional dos coprínceps –que li donen certa garantia de protecció internacional– és fer un feble favor al conjunt dels Països Catalans. Al llibre “El complot” –Pagès editors– , sobre la partició de la diòcesi de Lleida i les reclamacions de l’art de la Franja per la diòcesi de Babastre i el Govern de l’Aragó, Eugeni Casanova explica –pàg. 177– una anècdota molt significativa que li va contar l’exbisbe d’Urgell, Joan Martí Alanís, de quan era copríncep d’Andorra: en la seva primera trobada amb el rei d’Espanya, aquest li va dir textualment: “La reina i jo desitjaríem ser els coprínceps d’Andorra”. “El bisbe –diu Casanova– es va quedar glaçat, però va contestar amb determinació: ‘Jo li desitjo a vostè el millor, però els andorrans no ho volen, i jo no voldria que els fes el que va fer amb el Sàhara Occidental, que el va entregar al Marroc’… A partir d’aquell moment Martí no va voler coincidir mai més amb Joan Carles perquè no li tornés a plantejar el tema… El llavors president d’Andorra, Marc Forné, se’n va fer molt cabal, d’aquestes paraules, i va decidir, d’acord amb el copríncep, reformar les institucions per blindar l’Estat”, explica Casanova.

Com n’hauria de ser d’important, doncs, per als catalans preservar i potenciar –fins i tot a efectes d’imaginari col·lectiu– la independència i catalanitat d’Andorra. I sovint en prescindim i l’oblidem en el nostre discurs per la independència i l’Estat propi. També hi contribueix, a això, crec, l’atribució inadequada del terme Principat a la Catalunya estricta (¿qui és el nostre príncep?). Quan l’únic Principat català, amb dos coprínceps per falta d’un– l’un català i l’altre francès–, és, avui per avui, el Principat d’Andorra, Estat independent, de Dret, Democràtic i Social, com diu la seva Constitució, amb representació a les Nacions Unides. I, és clar, encara hi reblen el clau les eufòries injustificades –o fruit de la propaganda– que provoquen notícies tan erròniament esbiaixades com la que m’ha portat a escriure aquest article.

(A la foto, que he baixat del diari Volskblatt, el ministre d’Afers Exteriors del Principat d’Andorra, Xavier Espot, i el primer ministre del Principat de Liechtenstein, Klaus Tshütscher, el passat 18 de setembre)

Read Full Post »