Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 4/10/2009

tasiobartzelona

He dit en públic i escrit diverses vegades que la pitjor contribució que va fer Catalunya a la ruptura de la darrera treva al País Basc va ser com van portar els nostres polítics la reforma de l’Estatut. El tripartit i CiU van passar de l’episodi de Perpinyà el gener del 2004 –quan Josep-Lluís Carod-Rovira va fer la millor aportació d’un polític català a la resolució pacífica del conflicte, i els electors li ho van pagar amb el millor resultat electoral d’ERC des de la mort del dictador– a fer tota mena de concessions en la negociació de l’Estatut a Madrid. La preparació, declaració i manteniment de la treva d’ETA, i el consegüent diàleg de pau –amb les expectatives que va obrir–, van coincidir pràcticament amb les implacables ribotades al text estatutari (paraules d’Alfonso Guerra) en les Corts espanyoles.

Pendents com som ara del darrer cop de gràcia, per obra del Tribunal Constitucional, a allò que va aprovar gairebé el 90% dels parlamentaris al Palau de la Ciutadella, el 30 de setembre del 2005, cal recordar la desgraciada coincidència. Mentre ETA i el govern espanyol, en una mesa, i PNB, PSE i Batasuna (il·legalitzada), en una altra, ambdues mai formalment constituïdes, començaven a negociar fins apropar-se com mai amb els preacords de Loiola, bascos i catalans vèiem com s’escorrien per l’aigüera les promeses de Zapatero d’aprovar a Madrid allò que aprovés el Parlament de Catalunya.

Era una treva que, també cal recordar-ho, arribava després que les mateixes Corts espanyoles que van fer la gran ribotada al projecte català haguessin tancat la porta, l’1 de febrer del 2005, amb una grolleria indigna d’una institució pretesament democràtica, a la proposta de reforma de l’Estatut basc aprovada pel Parlament de Gasteiz just un mes abans. És significatiu rellegir ara el que van dir i escriure alguns polítics i opinadors del nostre país, amb una supèrbia o ceguesa dignes de millor causa, arran d’aquest fet. Per molts d’ells, el pitjor defecte del projecte de nou Estatut basc era que, tot i tenir la mayoria absoluta dels vots dels diputats al Parlament d’Euskadi, requerida legalment en aquest cas, li faltava un consens més ampli que l’hagués fet, en paraules de Salvador Cardús, “imparable” (segons deia en una enquesta del grup de capellans bascos Herria 2000 Eliza, publicada en llibre amb el títol “Soberanías y Pacto”).

De fet, contraposaven –a favor del text català– les majories obtingudes per ambdós projectes als respectius parlaments autonòmics: massa curta, en la seva opinió, la basca; prou àmplia, en canvi, la catalana, per garantir-ne l’aprovació. Santa innocència. Ni el projecte basc, amb més del 50 per cent dels vots dels diputats, ni el català, amb gairebé el 90 per cent, van passar el cedàs de les Corts espanyoles. L’un ni tan sols va arribar a ser discutit; l’altre, retallat i tot, espera les absoltes del Tribunal Constitucional. En ambdós casos, les majories, tant de la cambra basca com de la catalana, van renunciar a plantejar batalla en el camp de la confrontació democràtica.

Igual va passar al País Basc amb la nova iniciativa del lehendakari Ibarretxe, en la línia del que havia proposat  l’organització per la pau Lokarri un cop es va tenir clar que les converses de pau anaven de mal borràs: la consulta directa al poble –no un referèndum vinculant, com va remarcar de forma insistent– sobre el final dialogat d’ETA i que els partits bascos impulsessin una negociació política incloent-hi el dret a decidir. La resposta espanyola va ser contundent: el Tribunal Constitucional espanyol va prohibir la consulta, prevista per al 25 d’octubre del 2008, tot i que Ibarretxe tenia també el suport de la majoria del Parlament de Gssteiz.

Tant el procés estatutari català com el basc, i el darrer derivat que en seria la proposta de consulta d’Ibarretxe, van topar amb un mur infranquejable: la legalitat espanyola. I amb una feblesa decisiva: la incapacitat de donar-hi resposta més enllà d’aquesta legalitat. Amb l’agreujant, al País Basc, de la intromissió d’ETA i de l’enduriment de la violència de l’Estat en els processos polítics.

De sobte, però, arriba, d’un petit poble del Maresme, Arenys de Munt, un missatge demostrant que la confrontació democràtica és possible. Ès de la bona gent del poble que ens arriba la lliçó. No només a la resta de catalans sinó també a tots els pobles sotmesos a l’imperi del Regne d’Espanya. Tasio Erkizia, dirigent històric de l’esquerra abertzale –de qui, per cert, he manllevat el concepte de “confrontació democràtica”, que va repetir per activa i per passiva, com alternativa a la confrontació armada, en un sopar a què vaig assistir a Barcelona poc abans del nostre Onze de setembre– ho ha expressat sense embuts en un article al diari “Gara”, titulat “Visca Arenys de Munt!”. “Arenys de Munt, gràcies pel que ens heu mostrat” –hi deia Erkizia, que va ser-hi el dia de la consulta, amb una àmplia delegació de l’esquerra abertzale. “Aquesta va ser la iniciativa que va crear el terratrèmol polític –afegia Erkizia–. Una iniciativa popular pensada de manera senzilla però que ha desencadenat les pors atàviques del PSOE i el PP”. “Arenys de Munt s’ha convertit en referent –deia en un altre paràgraf–. En la seva petitesa, s’ha convertit en una gran estrella que marca el camí de la independència. Estrella per als catalans i estrella per als bascos”.

Més clar, l’aigua. Certament, Erkizia no és un ingenu i sap les dificultats que comporta aquest camí. No en debades va començar la defensa de les llibertats nacionals del seu poble, als anys setanta del segle passat, quan era un joveníssim capellà d’aquella antifranquista i nacionalista església basca (El podeu veure en aquest vídeo sobre els darrers afusellaments del franquisme). Sap que el camí és dur i té moltes giragonses. Però reconeix també que només “és un primer pas” i que l’aprenentatge serà mutu.

¿Per què un esdeveniment tan limitat, localitzat en un petit poble del Maresme, aixeca tal expectativa? Perquè, per primera vegada en la història, el Regne d’Espanya es veu confrontat al fet que el poble senzill respongui a la pregunta clau per a la continuïtat de l’imperi: “Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?”. I perquè, malgrat totes les maniobres del poder imperial per atemorir-lo i impedir la consulta, aquest mateix poble senzill, amb saviesa i constància, va saber trobar la manera de fer sentir de forma democràtica la seva veu.

Davant la contundència d’aquesta realitat, que ara s’estén com taca d’oli per tot Catalunya, i el carreró sense sortida en què sembla abocat el conflicte basc, els catalans podem estar orgullosos de nosaltres mateixos, gràcies al coratge de la bona gent d’Arenys de Munt. Enfront de la desgraciada aportació dels nostres polítics al fracàs del darrer procés de pau, Arenys de Munt ens ha restaurat la dignitat, en aquesta necessària col·laboració dels pobles basc i català en la defensa de les nostres llibertats. Esperem que ETA –i els polítics bascos i catalans– ho sàpiguen veure i triïn aquest nou camí, valent i democràtic, l’únic que ens pot donar credibilitat davant les institucions internacionals que, al cap a la fi, hauran de reconèixer, tard o d’hora, les nostres sobiranies nacionals.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 5 d’octubre del 2009)

(A la foto, Tasio Erkizia, a l’acte del Fossar de les Moreres a Barcelona, el passat Onze de setembre)


Anuncis

Read Full Post »