Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 18/10/2009

La majoria social i política basca surt al carrer
La imatge que se suposa que el jutge Baltasar Garzón i el Govern de la monarquia –que de vegades l’inspira i d’altres es deixa inspirar per ell– volien evitar amb l’empresonament d’Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Sonia Jacinto, Miren Zabaleta i Arkaitz Rodríguez es va fer realitat dissabte passat. Just l’endemà que decretés presó incondicional per als cinc independentistes bascos i deixés en llibertat els altres quatre que havia fet detenir amb ells, 37.000 bascos i basques (segons càlculs del diari “Gara”, que acostuma a ser força fiable comptant multituds) es van manifestar a Donosti. Reclamaven la seva llibertat i denunciaven –com diu el manifest sindical que van llegir el secretari general d’ELA, Adolfo Muñoz, i la secretària general de LAB, Ainhoa Etxaide– “la instrumentalització amb finalitats polítiques de la justícia”. I proclamaven, alhora, “la nostra profunda preocupació per la deriva autoritària i repressiva de l’Estat espanyol en què cal entendre aquestes detencions. Fets d’aquesta naturalesa –diu el manifest– haurien de cridar l’atenció dels països del nostre entorn que es prediquen democràtics. Però lamentablement no és així”.
Hi era representada la pràctica totalitat de la majoria social i política basca: la convocaven els sindicats abertzales, que tenen la majoria de la representació dels treballadors i treballadores bascos, i hi donaven suport tots els partits nacionalistes i independentistes, que tenen la majoria dels vots a la comunitat autònoma d’Euskadi i són una força ascendent a la foral de Navarra. Tot i que una part substancial d’aquest vot –superior a les 100.000 persones–, precisament el sector polític que representan els empresonats, és condemnada a la il·legalitat.
Diuen els qui compten participants que la manifestació de dissabte a Donosti ha estat la més nombrosa des de la del 22 de febrer del 2003 en suport als detinguts i torturats del diari “Egunkaria” i contra el seu tancament. La manifestació de dissabte visualitzava de fet l’objectiu pel qual treballaven els dirigents independentistes ara empresonats: la consolidació d’un pol sobiranista a l’entorn de la lluita per la independència, que permeti superar el cicle de la violència armada i reconduir-lo cap a la confrontació democràtica.
L’històric dirigent independentista Tasio Erkizia, que ha hagut de tornar a la primera línia a causa de l’empresonament de la majoria dels dirigents de l’esquerra abertzale, advertia, en el mateix acte de dissabte, que “no es pot extrapolar la manifestació d’avui a projectes pendents com si ja fossin madurs, perquè en el dia a dia les diferències són encara importants”. Una precisió a tenir en compte, entre d’altres coses, perquè, de forma significativa, del PNB van anar a manifestar-se a Donosti els presidents de les organitzacions territorials del partit però no el de l’Euskadi Buru Batzar, Íñígo Urkullu, que n’és el màxim dirigent. Just la setmana passada, en canvi, sí havia anat a Madrid per tancar l’acord amb el Govern de la monarquia que ha de salvar la llei espanyola de pressupostos pel 2010, a canvi que el PSOE acceptés a tràmit parlamentari les propostes de blindatge del concert econòmic d’Euskadi, tal com va aprovar el Congrés espanyol dels diputats dimecres passat. Mesures que beneficien el PNB que és qui actualment controla –més o menys a precari– les tres diputacions de la comunitat autònoma, les quals tenen competències clau en la recaptació dels impostos i la regulació del règim fiscal.
El PNB, doncs, en la mateixa setmana, ha fet visible també l’altra cara de la realitat del nacionalisme i l’independentisme basc: amb tota certesa, malgrat el que hagin dit en alguna ocasió Arnaldo Otegi o Rafa Díez sobre la necessitat d’avançar en la consolidació del pol sobiranista prescindint d’allò que faci el PNB, aquest partit, tard o d’hora, hi haurà de tenir un paper decisiu. Hores d’ara, però, el PNB segueix presoner de l’enfrontament entre el que alguns han qualificat com les seves “dues ànimes”: la pactista amb Espanya i la sobiranista.
¿I la minoria política basca que governa la comunitat autònoma? Doncs, presonera de la política de l’imperi, abocada en cos i ànima a l’exclusió de l’adversari, la restricció de les llibertats civils i polítiques, i la negació dels drets nacionals i la realitat del poble basc. Res més patètic que sentir aquests dies el ministre espanyol de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, i el lehendakari Patxi López, dient a una sola veu que els milers de manifestants de Donosti, i el mateix PNB per participar-hi, donaven suport a ETA i la seva estratègia.
De vegades, veient l’esquizofrènia en què està immersa la política basca, és com si tornéssim a les lluites anticolonials del segle XX. Quan els partits imperialistes que governaven a la metròpoli, incapaços d’oposar raons democràtiques per justificar la dominació colonial, adoptaven –a la desesperada– dues línies convergents d’actuació: reforçant la repressió, amb l’exclusió política dels defensors de la independència i l’empresonament de les seves direccions, i, alhora, renunciant a delegar el govern de la colònia en polítics locals partidaris d’un camí més llarg cap a la sobirania, per passar a governar-la directament mitjançant els mateixos partits imperialistes de la metròpoli.
Sembla com si Zapatero i Rajoy, i amb ells els dirigents bascos dels partits imperialistes espanyols, hagin pactat aquesta estratègia colonial després que Zapatero llencés la tovallola en fracassar el darrer procés de pau. No sé si, un i altre, en aquest matrimoni espanyol que configura l’actual majoria (tramposa) als parlaments de Gasteiz i Iruña, en són conscients. Però imperis més poderosos que l’espanyol es van ensorrar amb estratègies similars. Alguns, com el britànic, van acabar aprenent-ne la lliçó.
Humbert Roma, periodista

multitud-dna_1

La imatge que se suposa que el jutge Baltasar Garzón i el Govern de la monarquia –que de vegades l’inspira i d’altres es deixa inspirar per ell– volien evitar amb l’empresonament d’Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Sonia Jacinto, Miren Zabaleta i Arkaitz Rodríguez es va fer realitat dissabte passat. Just l’endemà que decretés presó incondicional per als cinc independentistes bascos i deixés en llibertat els altres quatre que havia fet detenir amb ells, 37.000 bascos i basques (segons càlculs del diari “Gara”, que acostuma a ser força fiable comptant multituds) es van manifestar a Donosti. Reclamaven la seva llibertat i denunciaven –com diu el manifest sindical que van llegir el secretari general d’ELA, Adolfo Muñoz, i la secretària general de LAB, Ainhoa Etxaide– “la instrumentalització amb finalitats polítiques de la justícia”. I proclamaven, alhora, “la nostra profunda preocupació per la deriva autoritària i repressiva de l’Estat espanyol en què cal entendre aquestes detencions. Fets d’aquesta naturalesa –diu el manifest– haurien de cridar l’atenció dels països del nostre entorn que es prediquen democràtics. Però lamentablement no és així”.

Hi era representada la pràctica totalitat de la majoria social i política basca: la convocaven els sindicats abertzales, que tenen la majoria de la representació dels treballadors i treballadores bascos, i hi donaven suport tots els partits nacionalistes i independentistes, que tenen la majoria dels vots a la comunitat autònoma d’Euskadi i són una força ascendent a la foral de Navarra. Tot i que una part substancial d’aquest vot –superior a les 100.000 persones–, precisament el sector polític que representan els empresonats, és condemnada a la il·legalitat.

Diuen els qui compten participants que la manifestació de dissabte a Donosti ha estat la més nombrosa des de la del 22 de febrer del 2003 en suport als detinguts i torturats del diari “Egunkaria” i contra el seu tancament. La manifestació de dissabte visualitzava de fet l’objectiu pel qual treballaven els dirigents independentistes ara empresonats: la consolidació d’un pol sobiranista a l’entorn de la lluita per la independència, que permeti superar el cicle de la violència armada i reconduir-lo cap a la confrontació democràtica.

L’històric dirigent independentista Tasio Erkizia, que ha hagut de tornar a la primera línia a causa de l’empresonament de la majoria dels dirigents de l’esquerra abertzale, advertia, en el mateix acte de dissabte, que “no es pot extrapolar la manifestació d’avui a projectes pendents com si ja fossin madurs, perquè en el dia a dia les diferències són encara importants”. Una precisió a tenir en compte, entre d’altres coses, perquè, de forma significativa, del PNB van anar a manifestar-se a Donosti els presidents de les organitzacions territorials del partit però no el de l’Euskadi Buru Batzar, Íñígo Urkullu, que n’és el màxim dirigent. Just la setmana passada, en canvi, sí havia anat a Madrid per tancar l’acord amb el Govern de la monarquia que ha de salvar la llei espanyola de pressupostos pel 2010, a canvi que el PSOE acceptés a tràmit parlamentari les propostes de blindatge del concert econòmic d’Euskadi, tal com va aprovar el Congrés espanyol dels diputats dimecres passat. Mesures que beneficien el PNB que és qui actualment controla –més o menys a precari– les tres diputacions de la comunitat autònoma, les quals tenen competències clau en la recaptació dels impostos i la regulació del règim fiscal.

El PNB, doncs, en la mateixa setmana, ha fet visible també l’altra cara de la realitat del nacionalisme i l’independentisme basc: amb tota certesa, malgrat el que hagin dit en alguna ocasió Arnaldo Otegi o Rafa Díez sobre la necessitat d’avançar en la consolidació del pol sobiranista prescindint d’allò que faci el PNB, aquest partit, tard o d’hora, hi haurà de tenir un paper decisiu. Hores d’ara, però, el PNB segueix presoner de l’enfrontament entre el que alguns han qualificat com les seves “dues ànimes”: la pactista amb Espanya i la sobiranista.

¿I la minoria política basca que governa la comunitat autònoma? Doncs, presonera de la política de l’imperi, abocada en cos i ànima a l’exclusió de l’adversari, la restricció de les llibertats civils i polítiques, i la negació dels drets nacionals i la realitat del poble basc. Res més patètic que sentir aquests dies el ministre espanyol de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, i el lehendakari Patxi López, dient a una sola veu que els milers de manifestants de Donosti, i el mateix PNB per participar-hi, donaven suport a ETA i la seva estratègia.

De vegades, veient l’esquizofrènia en què està immersa la política basca, és com si tornéssim a les lluites anticolonials del segle XX. Quan els partits imperialistes que governaven a la metròpoli, incapaços d’oposar raons democràtiques per justificar la dominació colonial, adoptaven –a la desesperada– dues línies convergents d’actuació: reforçant la repressió, amb l’exclusió política dels defensors de la independència i l’empresonament de les seves direccions, i, alhora, renunciant a delegar el govern de la colònia en polítics locals partidaris d’un camí més llarg cap a la sobirania, per passar a governar-la directament mitjançant els mateixos partits imperialistes de la metròpoli.

Sembla com si Zapatero i Rajoy, i amb ells els dirigents bascos dels partits imperialistes espanyols, hagin pactat aquesta estratègia colonial després que Zapatero llencés la tovallola en fracassar el darrer procés de pau. No sé si, un i altre, en aquest matrimoni espanyol que configura l’actual majoria (tramposa) als parlaments de Gasteiz i Iruña, en són conscients. Però imperis més poderosos que l’espanyol es van ensorrar amb estratègies similars. Alguns, com el britànic, en van acabar aprenent la lliçó.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 19 d’octubre del 2009)

Anuncis

Read Full Post »