Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 22/10/2009

Mirant blocs per internet he trobat aquest text molt interessant sobre
un novel·lista africà i les raons de la seva decisió de canviar de la
llengua colonial a la seva pròpia, que el va portar a la presó.
L’autor és Santiago Alba Rico i el copio del bloc que recull els seus
Si és vertader, és blanc 
Els negres de la Martinica que anaven al cinema als anys 40 —explica 
Frantz Fanon a “Pell negra, màscares blanques”— s’identificaven amb 
Tarzan i no, òbviament, amb els seus portadors africans. Tarzan era el 
negre més fort, el negre més intel·ligent, l’únic negre veritable, 
perquè era blanc, i tots els altres negres, que no ho eren, havien de 
sotmetre’s al seu poder natural. La blancor no és un color sinó un 
precipitat rocós de certeses i gestos, recolzat en una jerarquia 
geològica, d’origen colonial, fins a tal punt arrelada en l’ordre de 
la nostra història que allò que veritablement sorprèn del triomf 
d’Obama és que es tracta no de la primera vegada en què un negre 
arriba a la presidència dels EUA, no, sinó de la primera vegada en què 
un negre, de la mateixa manera que Tarzan, al contrari que Michael 
Jackson, arriba a la veritable blancor, és a dir, es converteix en un 
focus d’identificació universal. El govern és blanc, o altrament és 
que no hi ha govern. ¿Passa el mateix amb la novel·la?
L’important no és en quina llengua parlem, l’important és en quina 
llengua callem. No em refereixo a la llengua del pensament sinó a 
aquest “més enrere” —quan ja no podem retrocedir més— del qual volem 
fugir a totes passades i del qual provem d’escapar precisament cap al 
llenguatge amb tota mena de marrades, tantejos i paraules de cec: la 
narració. El que es vol dir, el que no es pot dir, el que sempre queda 
sota, aquesta impotència —llengua i ciutat materna— és 
irreductiblement catalana o castellana o anglesa o francesa o xinesa o 
suahili. El colonialisme europeu va cometre, com a resultat d’altres 
d’anteriors o simultanis, dos crims imperdonables: va ensenyar anglès 
i francès als nadius com si parlar consistís en pronunciar sons, sense 
proporcionar-los l’esquena en què un es recolza i que al mateix temps 
no es pot mirar; i els va ensenyar anglès o francès com si no fossin 
ja parlants, és a dir, sense deixar-los un lloc propi al qual poder 
retrocedir o, més exactament, del qual poder escapar narrativament. 
Els anomenats “estudis postcolonials” s’ocupen des de fa quatre 
dècades d’aquesta donació depredadora o d’aquest saqueig magnànim que 
prolonga, també en l’àmbit de la cultura, relacions ancestrals de 
domini colonial.
Ngugi wa Thiong’o, nascut a Kenya el 1938, és un dels més grans 
novel·listes africans i un dels que millor ha pensat aquesta troca. 
L’any 1977, després d’haver publicat quatre novel·les en anglès, va 
escriure i va fer representar una peça teatral en llengua kikuiu: “Em 
casaré quan em plagui” (Ngaahika ndeenda). L’èxit va ser tan gran que 
el govern el va ficar a la presó. Com bé explica Frédérick Ivor, el 
problema no és que critiqués el règim del president Kenyatta, com 
havia fet sempre, sinó que per primera vegada parlava de la vida 
quotidiana del poble en una llengua que el poble podia comprendre. A 
la presó, Ngugi va escriure una primera novel en la seva llengua 
materna i, un cop alliberat gràcies a la pressió internacional, va 
decidir no tornar a escriure mai més en anglès, el que li va retirar 
l’estima de molts crítics occidentals que fins llavors l’havien lloat: 
es tractava d’un “desastre editorial”, d’un error que el treia del 
”mercat” per a convertir-lo en un escriptor “minoritari”. “S’escriu 
per a ser llegit”, deia Denise Coussy, “cal estar boig per a posar-se 
a publicar, per exemple, en bretó”. Però Ngugi escrivia precisament 
per a ser llegit, no per Denise Coussy, és veritat, sinó per la 
població de Kenya; i no per aquesta minoria majoritària dels lectors i 
crítics occidentals sinó per la majoria minoritària dels kenyans.
Ngugi no escrivia per a canviar la història de la literatura; escrivia 
—i escriu— per a canviar la història del seu país. La seva decisió la 
va explicar molt bé en un llibre fonamental, brot de Fanon i de 
Cesaire, el títol del qual enuncia ja un programa: “descolonitzar la 
ment” (1986). “L’efecte d’un bombardeig cultural”, diu Ngugi, “és 
aniquilar la confiança d’un poble en els seus noms, en les seves 
llengües, en els seus entorns, en la seva herència de lluita, en la 
seva unitat, en les seves capacitats i, en última instància , en si 
mateix. Li fa voler identificar-se amb el que és més lluny de si, per 
exemple, més amb les llengües d’altres pobles que amb la seva pròpia”. 
No és que la causa d’aquest colonialisme sigui lingüística, però és 
allí on es parla, és allí on s’amaga, és allí on fa niu i es legitima 
i es reprodueix. Les causes són la intervenció permanent d’un Occident 
que no vol una “democràcia autèntica” per a l’Àfrica, entesa com a 
sobirania dels propis recursos materials, i la monotonia d’uns governs 
dictatorials que col·laboren en “la divisió i la repressió permanents 
del continent”. I la solució no pot ser literària, és clar, però la 
literatura constitueix aquest fons matern irrenunciable cap a on 
retrocedir, des del qual escapar, sense el qual no hi ha res més que 
màscares, o clofolles, que cauen per l’empenta més lleugera. El kikuiu 
no és l’alliberament, però interromp el joc de la donació depredadora 
i el magnànim saqueig, i encén un focus local d’identificació no- 
blanc, no-veritable, no-colonial. Allò que els blancs van robar als 
negres no va ser una llengua pròpia sinó —al contrari— una llengua 
comuna, i se la van robar no perquè fos diferent de la seva o perquè 
volguessin compartir l’anglès (que no volien) sinó precisament perquè 
era comuna. És a dir, perquè era l’anglès de l’altre, però potser 
sense tantes mentides i tants de morts enterrats en els seus verbs.
A l’Estat espanyol s’han traduït només dos llibres de Ngugi wa 
Thiongo’o: “El diable a la creu”, escrit el 1984 i publicat per 
l’editorial Txalaparta (1994, traducció d’Alfonso Omaetxea) i “Un gra 
de blat de moro”, una de les seves primeres novel·les, encara 
”afroeuropea”, escrita en anglès l’any 1967 i publicada per 
l’editorial Zanzíbar (2006, traducció de María Sofía López). Al plaer 
narratiu de llegir-ne un i de llegir-ne l’altre s’afegeix el plaer 
especulatiu de comparar-los.
–Article original: Si es verdadero, es blanco.
Traduït per Joan Vecord (Ivan Roig)

Ngugi_kamirithu-Final

Mirant blocs per internet he trobat aquest text molt interessant sobre Ngugi wa Thiong’o, novel·lista africà, i les raons de la seva decisió de canviar de la llengua colonial a la seva pròpia, que el va portar a la presó.

L’autor és Santiago Alba Rico i el copio del bloc que recull els seus articles traduïts al català http://albaricoencatala.blogspot.com/2009/10/si-es-vertader-es-blanc….

Si és vertader, és blanc

Els negres de la Martinica que anaven al cinema als anys 40 —explica 
Frantz Fanon a “Pell negra, màscares blanques”— s’identificaven amb 
Tarzan i no, òbviament, amb els seus portadors africans. Tarzan era el 
negre més fort, el negre més intel·ligent, l’únic negre veritable, 
perquè era blanc, i tots els altres negres, que no ho eren, havien de 
sotmetre’s al seu poder natural. La blancor no és un color sinó un 
precipitat rocós de certeses i gestos, recolzat en una jerarquia 
geològica, d’origen colonial, fins a tal punt arrelada en l’ordre de 
la nostra història que allò que veritablement sorprèn del triomf 
d’Obama és que es tracta no de la primera vegada en què un negre 
arriba a la presidència dels EUA, no, sinó de la primera vegada en què 
un negre, de la mateixa manera que Tarzan, al contrari que Michael 
Jackson, arriba a la veritable blancor, és a dir, es converteix en un 
focus d’identificació universal. El govern és blanc, o altrament és 
que no hi ha govern. ¿Passa el mateix amb la novel·la?

L’important no és en quina llengua parlem, l’important és en quina 
llengua callem. No em refereixo a la llengua del pensament sinó a 
aquest “més enrere” —quan ja no podem retrocedir més— del qual volem 
fugir a totes passades i del qual provem d’escapar precisament cap al 
llenguatge amb tota mena de marrades, tantejos i paraules de cec: la 
narració. El que es vol dir, el que no es pot dir, el que sempre queda 
sota, aquesta impotència —llengua i ciutat materna— és 
irreductiblement catalana o castellana o anglesa o francesa o xinesa o 
suahili. El colonialisme europeu va cometre, com a resultat d’altres 
d’anteriors o simultanis, dos crims imperdonables: va ensenyar anglès 
i francès als nadius com si parlar consistís en pronunciar sons, sense 
proporcionar-los l’esquena en què un es recolza i que al mateix temps 
no es pot mirar; i els va ensenyar anglès o francès com si no fossin 
ja parlants, és a dir, sense deixar-los un lloc propi al qual poder 
retrocedir o, més exactament, del qual poder escapar narrativament. 
Els anomenats “estudis postcolonials” s’ocupen des de fa quatre 
dècades d’aquesta donació depredadora o d’aquest saqueig magnànim que 
prolonga, també en l’àmbit de la cultura, relacions ancestrals de 
domini colonial.

Ngugi wa Thiong’o, nascut a Kenya el 1938, és un dels més grans 
novel·listes africans i un dels que millor ha pensat aquesta troca. 
L’any 1977, després d’haver publicat quatre novel·les en anglès, va 
escriure i va fer representar una peça teatral en llengua kikuiu: “Em 
casaré quan em plagui” (Ngaahika ndeenda). L’èxit va ser tan gran que 
el govern el va ficar a la presó. Com bé explica Frédérick Ivor, el 
problema no és que critiqués el règim del president Kenyatta, com 
havia fet sempre, sinó que per primera vegada parlava de la vida 
quotidiana del poble en una llengua que el poble podia comprendre. A 
la presó, Ngugi va escriure una primera novel en la seva llengua 
materna i, un cop alliberat gràcies a la pressió internacional, va 
decidir no tornar a escriure mai més en anglès, el que li va retirar 
l’estima de molts crítics occidentals que fins llavors l’havien lloat: 
es tractava d’un “desastre editorial”, d’un error que el treia del 
”mercat” per a convertir-lo en un escriptor “minoritari”. “S’escriu 
per a ser llegit”, deia Denise Coussy, “cal estar boig per a posar-se 
a publicar, per exemple, en bretó”. Però Ngugi escrivia precisament 
per a ser llegit, no per Denise Coussy, és veritat, sinó per la 
població de Kenya; i no per aquesta minoria majoritària dels lectors i 
crítics occidentals sinó per la majoria minoritària dels kenyans.

Ngugi no escrivia per a canviar la història de la literatura; escrivia 
—i escriu— per a canviar la història del seu país. La seva decisió la 
va explicar molt bé en un llibre fonamental, brot de Fanon i de 
Cesaire, el títol del qual enuncia ja un programa: “descolonitzar la 
ment” (1986). “L’efecte d’un bombardeig cultural”, diu Ngugi, “és 
aniquilar la confiança d’un poble en els seus noms, en les seves 
llengües, en els seus entorns, en la seva herència de lluita, en la 
seva unitat, en les seves capacitats i, en última instància , en si 
mateix. Li fa voler identificar-se amb el que és més lluny de si, per 
exemple, més amb les llengües d’altres pobles que amb la seva pròpia”. 
No és que la causa d’aquest colonialisme sigui lingüística, però és 
allí on es parla, és allí on s’amaga, és allí on fa niu i es legitima 
i es reprodueix. Les causes són la intervenció permanent d’un Occident 
que no vol una “democràcia autèntica” per a l’Àfrica, entesa com a 
sobirania dels propis recursos materials, i la monotonia d’uns governs 
dictatorials que col·laboren en “la divisió i la repressió permanents 
del continent”. I la solució no pot ser literària, és clar, però la 
literatura constitueix aquest fons matern irrenunciable cap a on 
retrocedir, des del qual escapar, sense el qual no hi ha res més que 
màscares, o clofolles, que cauen per l’empenta més lleugera. El kikuiu 
no és l’alliberament, però interromp el joc de la donació depredadora 
i el magnànim saqueig, i encén un focus local d’identificació no- 
blanc, no-veritable, no-colonial. Allò que els blancs van robar als 
negres no va ser una llengua pròpia sinó —al contrari— una llengua 
comuna, i se la van robar no perquè fos diferent de la seva o perquè 
volguessin compartir l’anglès (que no volien) sinó precisament perquè 
era comuna. És a dir, perquè era l’anglès de l’altre, però potser 
sense tantes mentides i tants de morts enterrats en els seus verbs.

A l’Estat espanyol s’han traduït només dos llibres de Ngugi wa 
Thiongo’o: “El diable a la creu”, escrit el 1984 i publicat per 
l’editorial Txalaparta (1994, traducció d’Alfonso Omaetxea) i “Un gra 
de blat de moro”, una de les seves primeres novel·les, encara 
”afroeuropea”, escrita en anglès l’any 1967 i publicada per 
l’editorial Zanzíbar (2006, traducció de María Sofía López). Al plaer narratiu de llegir-ne un i de llegir-ne l’altre s’afegeix el plaer 
especulatiu de comparar-los.

–Article original: Si es verdadero, es blanco.

Traduït per Joan Vecord (Ivan Roig)

Anuncis

Read Full Post »