Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Desembre de 2009

Rebo d’un amic basc aquest acudit de Zaldieroa (Cavall boig) publicat per “Berria”, el diari en euskera que va substituir “Egunkaria”, després que el jutge Del Olmo el fes tancar ara fa set anys.
M’hi adjunta la corresponent traducció en espanyol, que em limito a traduir al català:


Aholkularia = Conseller

P.R. Un segrest o una acció contra una caserna! Ara és el moment! Fot-li fort!

P.R. Tingueu-ho en compte!!

1) Per a dirigir bé el debat de l’esquerra abertzale…

2) Per a fotre la presidència espanyola d’Europa…

3) Per espantar el fantasma de la feblesa…

4) …

The Organization: Això sí que és un bon conseller i no Otegi!!

Una altra manera d’il·lustrar allò que comentava en el meu darrer article. No sóc, doncs, l’únic que ho penso.

Anuncis

Read Full Post »


Des dels temps de Jaime Mayor Oreja, de vegades tinc la sensació que algunes declaracions dels ministres espanyols de l’Interior són més una consigna destinada a ETA que no informacions per a la gent que les rep. M’hi refermen les darreres intervencions públiques del ministre Alfredo Pérez Rubalcaba dient que ETA prepara un atemptat o un segrest coincidint amb la presidència de torn espanyola a la Unió Europea.

¿Com ho sap el ministre de l’Interior què vol fer ETA? Si ho sap de bona font, ¿com és que no ho evita en lloc d’explicar-ho? I si no ho sap, ¿per què ho diu? Ateses les circumstàncies en què s’ha produït la roda de premsa del ministre, que ja ha aixecat protestes fins i tot en les files de la policia, la guàrdia civil i els escoltes privats, m’inclino més aviat a pensar que Rubalcaba confon els seus desitjos amb la realitat. I espero no equivocar-me, perquè ETA ja ha demostrat massa vegades que és capaç de tot en els moments en què més pot perjudicar els interessos de l’esquerra abertzale.

Una acció d’ETA, de les característiques que augura el ministre, durant la presidència espanyola a la UE, tornaria a posar en perill, i molt, l’estratègia que ve definint des de fa temps la majoria de l’esquerra independentista basca. Una estratègia que va tenir la seva expressió pública més rellevant en l’acceptació, en un acte a Altsasu el darrer 14 de novembre, dels principis del senador Mitchell –que van ser tan útils per a la pau a Irlanda– per abordar una sortida democràtica i pacífica al conflicte al País Basc. És significatiu que Rubalcaba hagi fet públics els seus suposats temors a una acció espectacular d’ETA pocs dies després que, tot indica que al dictat del seu ministeri, diversos mitjans de comunicació hagin emprès una campanya d’intoxicació a l’entorn de les darreres iniciatives de l’esquerra abertzale.

Han destacat, per la seva significació, en aquest sentit, el diari “El País” i, curiosament, també els mitjans del grup “Noticias” (proper al PNB, incloent-hi “Deia”), que van donar ressò a una informació de l’agència oficial espanyola de notícies EFE, filtrant fragments d’una carta privada d’Arnaldo Otegi a un altre presoner basc. Uns textos que revelarien discrepàncies en l’esquerra abertzale sobre l’estratègia proposada per la majoria i assumida pels membres de la direcció que són empresonats. Otegi, mitjançant la seva advocada Jone Goirizelaia, ja ha advertit que pensa denunciar aquesta vulneració de la seva correspondència privada, teòricament protegida per les lleis espanyoles. A banda la tendenciositat de filtrar només fragments d’una carta trets de context –com ja han fet d’altres vegades el ministeri de l’Interior i institucions penitenciàries–, a ningú que hagi llegit, ni que sigui de passada, la ponència oficial de la direcció de l’esquerra abertzale per al debat, li han de sorprendre les diferències que pretenia posar en evidència la filtració. El mateix document oficial parla expressament de quines són aquestes diferències, i al ministeri no li calia recórrer a una maniobra tan barroera, si no és que pretenia objectius intoxicadors

De la seva banda, el diari “El País” titulava amb contundència una crida a portada, el passat 20 de desembre: “ETA busca amigos”. Hi anunciava un pseudoreportatge de dues pàgines, al quadern especial del diumenge, en què –amb el subtítol “El conglomerado ETA-Batasuna ofrece treguas a organizaciones democráticas a cambio de que se incorporen a su ‘frente independentista'”–barrejava veritats conegudes, documents d’origen policial o judicial, cartes privades o converses telefòniques intervingudes, mitges veritats i mentides grolleres, per construir un magma informatiu destinat a posar en qüestió l’estratègia de l’esquerra abertzale. En un batibull de possibles aliats, o “companys de viatge” en terminologia de l’autor, s’hi barrejaven noms de polítics com Xabier Arzalluz (PNB) o Carlos Garaikoetxea (EA), líders sindicals com Jose Elorrieta (ELA), cantants com Benito Lertxundi i Fermín Muguruza, aixecadors de pedres com Inasio Perurena, acadèmics de la llengua basca com Sagrario Alemán… No se’n lliurava –d’aquesta recerca d'”amics”– ni tan sols la campanya de solidaritat amb els cinc directius del diari en euskera “Egunkaria”, tancat ara fa set anys pel jutge Del Olmo, que afronten gravíssimes penes de presó en el judici que va començar el 15 de desembre a Madrid i que és previst reprendre després de reis.

No és, però, aquesta coincidència mediàtica l’única circumstància que envolta les declaracions del ministre relacionada amb el País Basc. N’hi ha més. Acabem de saber pel diari “Gara”, proper a l’esquerra abertzale, que una comissió formada per bascos i basques de diverses miltàncies polítiques ha fet aquest desembre una ronda de visites a polítics, agents socials i mitjans de comunicació francesos per interessar-los en la denúncia de la desaparició, fa vuit mesos, de Jon Anza, expresoner i militant d’ETA exiliat al País Basc del Nord. Una visita que, segons “Gara”, ha estat acollida amb interès pels interlocutors francesos, i que es produeix després que el diari “Le Monde” dediqués una extensa informació a la desaparició d’Anza en la seva edició del 3 de desembre.

I encara una altra coincidència: aquest passat cap de setmana el col·lectiu de presos i preses bascos han anunciat que començaran –just al gener quan s’inicia la presidència espanyola a la Unió Europea– una sèrie de mesures, que no han concretat, per denunciar la seva situació, cada vegada més greu per les mesures de política penitenciària, i reclamar el dret a ser traslladats a presons del seu país. Per al dia 2 de gener, coincidint també amb l’inici de la presidència espanyola, hi ha convocada una manifestació de solidaritat a Bilbo.

Tantes coincidències em fan pensar que Rubalcaba i el govern de la monarquia espanyola  deuen necessitar un atemptat o un segrest d’ETA fins tal punt que l’invoquen a la desesperada. Perquè, si no, afronten la presidència de la UE sense cap coartada que els permeti camuflar d’alguna manera dues qüestions que són, ara com ara, incapaços d’abordar: la caòtica resposta del govern de Zapatero a la crisi, que col·loca el Regne d’Espanya a la cua de les polítiques econòmiques dels governs europeus, i l’expressió cada vegada més visible i àmplia de les aspiracions sobiranistes de catalans i bascos que, per primera vegada des de la mort del dictador, podrien articular-se per vies exclusivament pacífiques en els dos casos precisament durant la presidència espanyola a Europa.

En uns moments en què ETA sembla haver retornat a la inactivitat, i quan l’esquerra abertzale ha fet públics documents en què –ni que un d’ells encara sigui en fase de debat– opta clarament  per obrir un nou cicle polític d’enfrontament democràtic i absència de violència armada, que el ministre espanyol de l’Interior anunciï que ETA prepara noves accions només ho sé interpretar com una irresponsabilitat o una provocació. Irresponsable o provocador, aquest gest del ministre Rubalcaba no està a l’altura del que cal esperar d’uns governants que s’omplen la boca reclamant la fi de la violència. Talment sembla que l’únic que busquen és perpetuar-la.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 30 de desembre del 2009)

Read Full Post »

El meu padrí matern Llorenç era de cal Capot, a les Borges Blanques. Els en deien –segons m’explicava ma mare– perquè, quan un antecessor seu era a punt de quintar –en aquells temps que hom podia lliurar de quintes si es tenia diners o alguna influència–, la família es vantava que mai no aniria a fer el soldat. La veritat és que no se’n van sortir i el xicot va rebre el capot, element imprescindible de la vestimenta militar de l’època. D’on els va quedar el malnom, renom o motae (que així en diuen a Fraga, amb e oberta al final i sense d, de les motades que tan bé va arreplegar el malaurat Josep Galan en un llibret anomenat així: “Les motades de Fraga”).
Al socialista Joan Ferran, per allò de la crosta “nacionalista” (catalana esclar) que li fa veure fantasmes a TV3, dia sí dia també, li ha passat cosa semblant a la vila d’internet. En alguns fòrums ja és Ferran de la Crosta, i no m’estranyaria que li acabessin dient “Lo socialista de la Crosta”, a la manera que firmaven els poetes nostrats de la Renaixença, com “Lo gaiter del Llobregat” (sigui dit amb tots els respectes per un altre socialista notable, avui al capdavant de la Generalitat de dalt).
Doncs bé, ara en Ferran de la Crosta diu que està molt preocupat, una vegada més amb TV3, perquè –diu– ha sobredimensionat l’interès informatiu de les consultes sobre la independència del país. Un país, és a dir una gent, que voldria per sempre més menor d’edat i sense capacitat de decidir què volem ser de grans.
El socialista Joan Ferran, nacionalista espanyol esclar (és a dir, imperialista), a banda d’irritar-nos, ens fa, en això de les consultes, un servei impagable. Mentre el seu col·lega Zapatero i la gent de la Moncloa van dient que el 13 de desembre només va ser un “divertimento” i hi ha un argument imperialista que es dedica a treure importància als resultats dient que van ser un fracàs, Ferran de la Crosta n’hi dóna tanta que fins i tot en culpa TV3, de l’èxit. Una TV3 que va fer ben poc per difondre’n la convocatòria i només en va reconèixer l’abast al final, quan la BBC i molts altres mitjans de prestigi internacional havien desplaçat periodistes i càmeres a Catalunya per informar-ne.
Ferran, com d’altra gent prou lúcida del partit socialista i de l’imperialisme mediàtic i polític espanyol, s’ha adonat de la importància del 13-d i difon ara la insídia que tot va ser perquè TV3 en va sobredimensionar la importància informativa. No s’ho creu ni ell: només cal veure la repercussió internacional de l’esdeveniment. Però ho ha de dir, i n’ha de buscar culpables a fora, dels propis errors. Per això, en pretén convertir TV3, sense raó, en el boc expiatori. I, en conseqüència, hi proposa implantar una nova forma de censura perquè la “seva” hi dediqui menys atenció quan vinguin les properes onades d’aquest sunami sobirà. Una conducta ben estalinista, per cert. O, si voleu, maoista. Ho dic per experiència.
En conclusió: cal que estem eternament agraïts al Ferran de la Crosta. Necessitem gent com ell per adonar-nos nosaltres mateixos de l’abast històric d’allò que ha engegat la bona gent del nostre país. Gràcies per la teva lucidesa, Ferran de la Crosta.
(El ninot l’he baixat del bloc La Trappola)

Read Full Post »

Amb pocs dies de diferència, les Corts aragoneses han aprovat la llei de Llengües i el Govern de la Generalitat de Catalunya ha fet públic el projecte de llei sobre la llengua occitana a l’Aran. Mentre la primera, aprovada després de molts anys de promeses i un debat crispat, amb l’oposició del PP i el Partit Aragonès Regionalista (PAR), no reconeix l’oficialitat del català i l’aragonès, la segona, encara en fase de tramitació, sí que la reconeix i desenvolupa per a l’occità de la Vall d’Aran, en aplicació del que ja preveu el nou Estatut d’Autonomia.

Dues posicions significatives de cara al reconeixement de les llengües minoritzades al Regne d’Espanya. El PSOE aragonès –que alguns, i sobretot l’actual president de la comunitat autònoma, el ribagorçà Marcel·lí Iglesias, no haurien d’oblidar que té, sobretot a la Franja, arrels històriques catalanes– va aconseguir fer aprovar el 16 de desembre passat, amb l’ajut de la Chunta Aragonesista (CHA), una nova llei de llengües que, atès el resultat del debat a les Corts aragoneses, podia haver estat molt més ambiciosa. El seu aliat de govern, el PAR, li va negar el pa i la sal, i va combatre la llei, en aliança amb el PP, amb tots els mitjans possibles, inclosa la propagació de mentides, fal·làcies lingüístiques i aberracions com la pretensió que fossin els parlants de cada poble els qui definissin quina és la llengua que parlen. En canvi, va aconseguir el suport de la CHA, tot i que aquesta formació aragonesista –com també IU– la trobava excessivament curta.

Si el PSOE aragonès hagués estat més ambiciós, la nova llei hauria pogut reconèixer l’oficialitat de les llengües catalana i aragonesa perquè tenia a les Corts la majoria necessària. La servitud de la seva aliança amb el PAR ha planat al llarg de tot el debat i, en definitiva, tampoc no l’ha alliberat de l’afebliment polític que ha suposat la campanya d’aquest partit contra la nova llei. Tant el PP com el PAR ja han dit que, si aconsegueixen canviar les majories a les Corts en les properes autonòmiques no dubtaran d’acabar amb les febles garanties que la nova llei preveu per a les dues llengües minoritzades. (Podeu trobar molta informació sobre el debat de la llei aragonesa de Llengües aquí. I un bon resum de la nova llei, aquí)

En canvi, cal reconèixer al PSC el valor –juntament amb els seus aliats del tripartit i, res no fa suposar el contrari, de CiU durant el tràmit parlamentari– de tirar endavant, amb el projecte de llei presentat el 22 de desembre, les previsions del nou Estatut d’Autonomia sobre l’oficialitat de l’occità a la Vall d’Aran, tot i que el text estatutari encara és pendent de la sentència del Tribunal Constitucional. Malgrat que, personalment, espero ben poca cosa d’aquest Estatut més que retallat per les Corts espanyoles, contra el qual vaig votar des d’una aspiració a la independència del nostre país, no vull deixar de subratllar la diferent perspectiva amb què els dos partits socialistes governants han abordat l’oficialitat d’unes llengües que no són majoritàries en el territori que administren. Sobretot perquè demostra que, malgrat la submissió comuna a la política del govern de la monarquia espanyola, encara hi ha diferències.

I aquestes diferències vénen condicionades, al meu parer, per la diferent cultura política que impregna les dues societats majoritàries en aquests territoris: a Catalunya, la diferència és un valor; a l’Aragó, una nosa. Compte, però, de no fer d’aquesta constatació un principi adquirit per sempre. Tant l’aplicació de la futura llei de l’aranès –que espero que passi millorada el tràmit parlamentari–, en àmbits com els mitjans de comunicació o el judicial, com la redacció definitiva de la que ha de regular la nova organització territorial a Catalunya haurien d’aprofundir al màxim aquesta cultura de respecte a la diferència.

I no sembla que el projecte que s’està preparant respecte a aquesta segona qüestió –responsabilitat, per cert, del republicà alturgellenc Jordi Ausàs– acompleixi les aspiracions dels aranesos. El mateix 22 de desembre, els grups polítics que configuren el Consell General de l’Aran han reiterat la seva oposició a la futura llei territorial si no reconeix a l’Aran el dret d’autogovern i l’autonomia, sense encotillar les institucions pròpies de la Vall en la futura vegueria dels Pirineus. Fins i tot el partit que governa l’Aran, Unitat Aranesa –aliat del PSC–, ha amenaçat de trencar aquesta aliança si els socialistes catalans mantenen el suport a una llei territorial en els termes proposats per la conselleria de Governació.

Com deia mestre Xirinacs, els pobles sotmesos hem de parar compte que, de la nostra banda, no en sotmetem d’altres quan aconseguim les nostres llibertats. El cas de l’Aran pot resultar un bon exercici al respecte.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 23 de desembre del 2009)

(La foto, de la manifestació en defensa de l’occità, el 24 d’octubre passat a Carcassona, l’he baixat de Vilaweb)

Read Full Post »

El bloc “Egunkaria Lliure. Contra la llei del silenci parla!” ha actualitzat els seus continguts amb les cròniques dels dos primers dies de judici als cinc directius i periodistes del que va se l’únic diari en llengua basca, tancat ara fa set anys per ordre del jutge d’instrucció Juan del Olmo. També informa sobre la multitudinària manifestació que es va fer dissabte a Bilbo en suport a Egunkaria, en què hi van participar 25.000 persones, entre elles els principals dirigents dels partits sobiranistes, incloent-hi el PNB i els tres exlehendakaris, i dels sindicats ELA, LAB i CCOO del País Basc. Ni l’actual lehendakari, Patxi López, ni ningú del govern de la comunitat autònoma basca hi va participar. (La foto, de la manifestació de dissabte a Bilbo, l’he baixat del diari “Deia”)

D’altra banda, el bloc solidari inclou set propostes sobre què fer per Egunkaria, amb la proposta de difondre-les al màxim. Aquí les teniu:

Audiència Nacional] El judici es reemprendrà el 12 de gener

diumenge, 20 de desembre de 2009 | 02:46h

Què podem fer per Egunkaria?

[7 propostes per activar la solidaritat des dels Països Catalans]

1) Firmar el manifest de suport, donar-lo a firmar a d’altres persones i difondre’l. El teniu aquí. En el cas d’entitats, assocacions i organismes el podeu trametre a egunkarialliure@gmail.com

2) Organitzar xerrades públiques sobre el judici. Ens podeu demanar gent que coneix el cas, perquè hi intervinguin, a la següent adreça de correu: egunkarialliure@mesvilaweb.cat

3) Difondre els materials que resten a la vostra disposició:

· Llibre “Plouen mentides” (editat en català per Illacrua, Ara Llibres, el Grup de Periodistes Ramon Barnils, Vilaweb i la Plataforma per Egunkaria)

· Vídeo sobre la solidaritat catalana amb Egunkaria: “Egunkaria. La reacció catalana al tancament”

· Fulls informatius: els podreu trobar al Centre Cultural Euskal Etxea de Barcelona

· Altres materials de merxandatge estaran disponibles a l’Euskal Etxea

4) Difondre les informacions i vídeos penjats a internet. En podeu trobar a les següents adreces, entre d’altres

http://blocs.mesvilaweb.cat/1898

http://www.javierortiz.net/voz/egunkaria

Campanya Internacional de Suport a Egunkaria (en català, anglès, espanyol i francès)

http://www.youtube.com/results?search_query=egunkaria&search_type=&aq=f (vídeos en diverses llengües)

http://delicious.com/mediacat09/Egunkaria

5) Adherir-vos al Facebook solidari amb Egunkaria, i ampliar-ne la xarxa.

6) Mobilitzar la blogosfera en solidaritat.

7) Internacionalitzar el cas. Difondre la informació i la solidaritat a tot el món: de correu a correu, de boca a orella, per esbotzar el silenci…

Read Full Post »

Sembla que les coses s’han calmat una mica, després dels primers enfrontaments entre els organitzadors de les consultes del 13 de desembre, i s’ha recuperat la unitat de cara a un mateix objectiu. Igualment, sembla que els plantejaments més ambiciosos i irreals, com convocar la consulta pel 25 d’abril vinent a Barcelona, es deixen a la capacitat d’organització i a la decisió que es prengui a Barcelona en funció d’aquesta capacitat.

Com ja vaig dir en aquest bloc, segueixo pensant que és una qüestió de constància i paciència: les dues coses. No aturar-se però tampoc no precipitar-se. El tabú ja l’han trencat els catalans i catalanes a 167 muncipis. El 28 de febrer i el 25 d’abril n’hi haurà molts més. I després no s’acaben pas les dates… Hi ha més dies que llonganisses, que diem a Lleida. Tot arribarà. ¿No havíem quedat que era com una taca d’oli? Doncs, fem que la taca s’estengui, però al seu ritme. Estenguem-la, però no vessem l’oli en debades. Que va molt car i és molt costós de collir.

El mur és molt alt i molt fort, però ja hi hem obert una escletxa prou àmplia per començar a fer camí. Un camí ple de giragonses i de controls policials que haurem de superar amb la nostra voluntat i enginy. El més important és construir i enfortir la unitat, des del respecte a la diversitat de situacions i condicions, i començar a posar bases fermes perquè les properes onades de consultes també siguin un èxit. I, alhora, començar a posar les condicions per plantejar-les, com més aviat sigui possible, en altres comarques, pobles i ciutats on les dificultats són més grans per fer-les.

Barcelona, en bona lògica, serà probablement l’assalt final. Per això cal preparar-lo bé des d’ara mateix: barri a barri. Potser fins i tot seria millor esglaonar-ho: crec que seria possible fer aviat les consultes, per exemple, a Gràcia, Poble Sec o Sants, i en canvi és més complex plantejar-ho a tot Barcelona en un sol dia, perquè hi ha barris on segurament serà més difícil interessar la gent. Però cal fer-ho, com s’ha fet fins ara, comptant amb la gent de cada lloc. La clau de l’èxit de les consultes fins ara ha estat defugir l’aventurisme sense refugiar-se en l’anar fent. La bona gent d’Arenys de Munt va tenir la iniciativa, el valor, la decisió i l’enginy polítics inicials. I la flama va prendre, perquè la guspira va ben arrelar al sotabosc. Ara cal seguir fent-ho tant bé o millor. Atiant el foc fins fer una bona xera.

I, mentrestant, és imprescindible crear xarxa entre els qui ja han fet les consultes i els qui les preparen per fer-les en el futur. Necessitem consolidar una plantaforma unitària potent, on tothom s’hi senti bé i n’excloguem les picarabaralles inútils i els interessos partidistes, feta poc a poc però sense defallir, per poder plantejar un nou referèndum a tot Catalunya en un sol dia en un futur proper (tant si és només consultiu com si ja és oficial perquè el Parlament, pressionat per la bona gent, l’assumeix). Perquè l’horitzó ha de ser aquest. I que la resta de Països Catalans s’hi vagin afegint. Però això ja dependrà de la bona gent d’aquests territoris. Nosaltres els estem mostrant que és possible fer-ho. I hem de seguir fent camí.

Crec que, a banda de no barallar-se, els portaveus i coordinadors de les consultes farien bé a no donar xifres d’allò que hom pretén assolir. És el simple fet de fer una consulta sobre la independència allò que dóna valor a l’esdeveniment. És clar que ens interessa al màxim de participació, però no ens posem el llistó massa alt perquè després podem fer la impressió que hem facassat. La resposta a qui ens digui –que ja ens ho estan dient– que hi ha hagut poca participació hauria de ser: doncs, fem un referèndum oficial, amb els censos oficials, amb propaganda i debat públic, i amb reconeixement del dret a la separació del Regne d’Espanya, i ja en parlarem de participació. Us asseguro que jo hi participaria ben a gust. I molta més gent també. I, si el perdéssim, hauríem guanyat una cosa: el reconeixement del dret a l’autodeterminació. Un altre dia el podríem guanyar. Però és que, ara com ara, tenim prohibit fins i tot perdre’l.

Humbert Roma, periodista (publicat a Tribuna Catalana el 18 de desembre del 2009)

(La foto l’he baixat de http://carlesbanus.blogspot.com/)

Read Full Post »

El bloc “Egunkaria Lliure. Contra la llei del silenci. Parla!” publica una crònica en català després de cada sessió del judici contra cinc directius i periodistes del diari en llengua basca “Egunkaria”. La podeu trobar a http://blocs.mesvilaweb.cat/1898

De fet, és una reactivació del bloc que es va crear arran de macrosumari i macrojudici 18/98, en què van ser condemnat, entre d’altres, directius i periodistes del diari basc “Egin”, avui empresonats.

(A la foto, que he baixat de Vilaweb, la concentració del dimarts 15 de desembre a la plaça de Sant Jaume de Barcelona)

Read Full Post »

Older Posts »