Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Març de 2010

La tramitació del projecte de Llei de vegueries al Parlament de Catalunya està resultant una cursa de despropòsits. I el conseller de Governació i Administracions Públiques, Jordi Ausàs, que ha tingut la responsabilitat de preparar-la, en pot sortit força tocat, i amb ell el seu partit, ERC, que acumula, amb aquest, un nou fracàs en la seva gestió al govern tripartit.

En lloc d’apaivagar els greuges territorials amb una estructura respectuosa de les realitats i aspiracions de les poblacions que pretén agrupar, el nou projecte de llei ha despertat múltiples oposicions. Algunes, tan irracionals i contràries a la mateixa concepció de la nova estructura territorial que preveu l’Estatut, com la que lideren l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, i alguns prohoms de la ciutat, que menyspreen la llarga tradició contrària a la divisió provincial. Una tradició que, en les darreries del franquisme, va portar fins i tot a substituir en la consciència popular el terme “Terres de Lleida” per un altre anticentralista que evitava la capitalitat de Lleida tot fixant el concepte ja força arrelat de Terres de Ponent. D’altres, tan dignes d’atenció com la que denuncia la falta de respecte del projecte de Llei de vegueries per a una autonomia més àmplia i diferenciada que reclamen la Vall d’Aran i els seus representants.

Aquest darrer em sembla el més rellevant i significatiu dels conflictes desencadenats pel projecte de Llei. N’he parlat algunes vegades en aquest bloc, mentre la conselleria cuinava el text. Tot i que els mitjans de comunicació catalans no hi han dedicat l’atenció que es mereix, l’actual enfrontament de les institucions de la Vall d’Aran amb les de la Catalunya estricta amenaça d’esdevenir en el futur un motiu d’enfrontaments identitaris. I pot desembocar en un autèntic conflicte nacional entre una Catalunya que ja albira la seva independència, si més no en el territori administrat per la Generalitat de dalt –la resta dels Països Catalans em temo que hauran d’esperar, atesa la seva feble consciència nacional– i un dels territoris occitans com és la Vall d’Aran.

El fet que el síndic d’Aran, Francés Boya, hagi renunciat a intervenir en la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament que ha abordat el projecte de Llei, i exigit que no s’equipari la seva amb d’altres intervencions limitades a deu minuts, hauria d’haver encès tots els llums d’alarma. Si no s’havien encès ja quan el partit del mateix síndic, Unitat d’Aran, va advertir que, si el govern tirava endavat el projecte, trencaria el seu pacte polític amb el PSC. Boya, que és diputat al Parlament de Catalunya en les llistes del PSC, no va acatar la disciplina de vot i es va abstenir quan el ple va votar l’acceptació a tràmit del projecte de Llei.

Acte a Òmnium Cultural

Tinc la impressió que els catalans i catalanes vivim d’esquena a la realitat i les aspiracions de la Vall d’Aran. Per això, em sembla una molt bona iniciativa la d’Òmnium Cultural convocant un acte sobre la llei de l’occità de l’Aran, la setmana vinent, a la seva seu de Barcelona. Pot ser una bona ocasió per parlar no solament de la llengua sinó també de les aspiracions identitàries –i, doncs, nacionals– araneses.

Aquesta és la convocatòria:

INVITACIÓ A TOTS ELS SOCIS I SIMPATITZANTS DEL CAOC (Centre d’Agremanament Occitano Català)

DEBAT A L’ÒMNIUM CULTURAL

El dimarts 6 d’abril a les 7 de la tarda, a la sala d’actes d’Òmnium
Cultural (Diputació 276, 08009 BARCELONA)

Sobre la llei de l’occità oficial a Catalunya, dit aranès a la Vall d’Aran

Hi participaran les següents entitats :

Institut d’Estudis Catalans. Joan Solà (vicepresident)

Òmnium Cultural. Muriel Casals (presidenta)

Plataforma per la Llengua. Martí Gasull

CIEMEN. Aureli Argemí (president)

Llengua Nacional. Ramon Sangles (president)

Cercle d’Agermanament Occitano-Català (CAOC). Enric Garriga
(president)

Amb aquest acte volem denunciar la desviació equivocada que es vol donar a
aquesta llei que es titula erròniament com a “Llei de l’aranès” a Catalunya.
La llei catalana de l’occità ben aplicada serà el més gran suport
institucional que tindrà la llengua occitana i també el millor escut legal
per salvar l’aranès, el més petit dialecte de l’occità.

Aquest projecte de llei està en procés de debat al Parlament.

Defensen el canvi de nom de la llei :

-CARME VIDAL, Diputada de CDC al Parlament de Catalunya

-Ma. ÀNGELS CABASÉS, Diputada d’ERC al Parlament de Catalunya

-FRANCESC PANÉ, Diputat d’ICV-EUIA al Parlament de Catalunya

L’Observatori crític dels mitjans media.cat ha dedicat recentment una de les seves cròniques a la presència de l’occità als mitjans de comunicació que podeu trobar aquí.

(A la foto, que he baixat de Viure als Pirineus, el síndic Francés Boya, en la inauguració del monument a la llengua i la cultura de l’Aran, el 12 d’octubre del 2008)

Anuncis

Read Full Post »

Media.cat, l’observatori crític dels mitjans que impulsem des del Grup de Periodistes Ramon Barnils, del qual formo part, té previst presentar demà a València el quart dels informes que publica des de la seva posada en marxa l’octubre de l’any passat. En aquest cas, sobre les TDT locals als Països Catalans, “una oportunitat perduda per millorar la vertebració de l’espai català de comunicació”, segons el títol de l’informe elaborat per la periodista Laia Altarriba Piguillem.

Aquesta és la convocatòria de l’acte per demà a Octubre Centre de Cultura Contemporània, al carrer de Sant Ferran, 12, de València:

La TDT local als Països Catalans: una oportunitat perduda per millorar la vertebració de l’espai català de comunicació

Presentació de l’informe sobre la TDT local elaborat per l’observatori crític dels mitjans Media.cat.

Amb la intervenció de:
Joan Vila, president del Grup de Periodistes Ramon Barnils. Laia Altarriba, autora de l’informe.
Josep Lluís Gómez Mompart, catedràtic de Periodisme a la Universitat de València.

La irrupció de la TDT local als Països Catalans ha alterat el mapa audiovisual de proximitat amb l’adjudicació de les llicències per operar a les diverses demarcacions. Aquest informe, doncs, s’ha fet amb l’objectiu d’estudiar com ha quedat reconfigurat el mapa de la TDT local privada a partir de diversos elements:

1. Els vincles dels propietaris dels canals locals que han aconseguit llicències amb la demarcació on operen.
2. La presència de la llengua als programes de les televisions locals.
3. La producció pròpia i amb continguts de proximitat dins de les graelles de programes dels diversos canals.
4. Canvis més rellevants que hi ha del mapa anterior a la implantació de la TDT i el mapa actual.

Finalment, l’informe es pregunta com a conclusió si tot plegat contribueix al reforçament de l’espai català de comunicació.

Media.cat és una iniciativa del Grup de Periodistes Ramon Barnils que té el suport de la Fundació Escacc.

C/ Sant Ferran, 12 – 46001 València. Tel. (0034) 96 315 77 99

(La il·lustració, de la qual en desconec l’autoria, l’he baixat del web El lotófago, revista digital de arte)

Read Full Post »

Els nombrosos col·lectius implicats en la propera tongada de consultes sobre la independència de la nació catalana –convocada per al 25 d’abril vinent– ja escalfen motors amb activitats diverses. Rebo de Lleida decideix, entre moltes d’altres, dues notícies que m’agrada destacar:

Aquest dimecres, 24 de març, hi ha convocat un debat públic: “La consulta a debat, parlen les organitzacions polítiques juvenils”, a Lleida, a les 7 del vespre, a l’Institut Municipal d’Acció Cultural (IMAC), Avinguda de Blondel 64. Hi ha prevista la participació de representants de la majoria d’organitzacions polítiques juvenils de Lleida.

Alcoletge, petit municipi del Segrià a la vora de Lleida on viu la meva filla i passo algunes temporades, és a la llista de poblacions on hi ha previst fer la consulta.

Això s’anima. La ciutat de Lleida, on vaig néixer, deu ser la població on més persones amb dret a vot seran cridades a votar de totes les que participaran en les consultes a Catalunya el 25 d’abril: uns 170 municipis, de 33 comarques. A Lleida, hi ha previst instal·lar 24 col·legis electorals, en seus d’entitats privades i també en centres cívics de l’Ajuntament, la Diputació i la Universitat. Diumenge passat s’hi va inaugurar la seu central de la plataforma Lleida Decideix a un local cedit al xamfrà del carrer Bisbe Irurita amb la Ronda.

D’altra banda, Alcoletge és una de les deu poblacions del pla de Lleida que coordinen les seves campanyes de cara a la consulta del 25 d’abril.

(A la foto, el local on hi ha la seu central de Lleida decideix)


Read Full Post »

De tot el que s’ha escrit i dit aquests dies sobre la nevada del passat 8 de març i les catastròfiques conseqüències per a milers de catalans i catalanes que es van quedar tants dies sense llum i sense transport –entre d’altres serveis públics indispensables–, n’he seleccionat dos textos que em semblen d’interès. Sobretot pel punt de vista des del qual són escrits. En recomano la lectura atenta.

1) PTP: Nou conclusions sobre la nevada de Barcelona. En una altra ocasió, he destacat l’interès de la pàgina web i les trameses de l’Associació per al Transport Públic (PTP). Arran de les nevades, la PTP fa una anàlisi detallada dels principals fets en què resumeix les mesures, preses o ignorades per qui en tenia la responsabilitat, durant aquells dies tan angoixants per a tanta gent. Que van afectar, per exemple –seguint la nòmina analitzada per la PTP–, la circulació dels serveis essencials de la comunitat, la circulació del bus a Barcelona, el metro i el tramvia a Barcelona i rodalia, els trens de rodalia de Renfe i FGC, la protecció del servei públic, la informació als usuaris, les cues de caminos i els transport ferroviari de mercaderies.

2) Joan Martí: Amb la nevada, tornem’hi amb la MAT. Un article sòlid i contudent de Joan Martí, co-portaveu de No a la MAT (línia de molt altra tensió), sobre la cortina de fum que les elèctriques i sectors influents de governs, partits i mitjans de comunicació han llençat en favor de la controvertida MAT, aprofitant l’avinentesa de les nevades.

(La imatge, del barri de la Prosperitat –la Prospe–, Nou Barris, l’he tret del bloc 9barrisimatge)

Read Full Post »

La mort d’un policia francès per trets d’un escamot de presumptes membres d’ETA en un tiroteig a Dammarie-les-Lys,prop de París, el 16 de març, ha portat nous motius d’incertesa sobre les perspectives de pau al País Basc. Per diverses raons, la més important de les quals em sembla que és el trencament d’un període de més de mig any en què –després dels del passat estiu, entre ells el que va causar la mort de dos guàrdies civils a Mallorca– no hi havia hagut atemptats. Ni tan sols amb bombes sense víctimes, com sí que n’hi havia hagut abans de la darrera treva d’ETA.

Un temps sense atemptats que ha coincidit amb el moment més intens del debat a l’esquerra abertzale i el seu pronunciament a favor de l’inici d’un nou cicle polític. Que han caracteritzat com d’acumulació de forces per aconseguir un marc democràtic a l’entorn de l’autodeterminació i la territorialitat, “sense ingerències, injustícies i sense violència”, com diu al document “Zutik Euskal Herria” fet públic a mitjans de febrer.

El fet que una operació de robatori de cotxes a un concessionari prop de París hagi acabat en la mort a trets d’un policia francès, ni que sigui en un enfrontament no buscat –no es pot parlar d’atemptat, en aquest cas–, té transcendència no solament pel resultat mortal de l’acció, i que a més la víctima sigui un membre dels cossos policials francesos, sinó pel mateix fet de l’acció armada. Perquè el procés pel qual advoca la majoria de l’esquerra abertzale il·legalitzada comporta la fi unilateral de l’opció militar i el desenvolupament exclusiu de la via política i la mobilització.

És clar que ETA no ha declarat cap treva tot i haver manifestat que dóna suport al procés de l’esquerra abertzale. Però el fet que no hi hagués atemptats podia fer pensar que la seva opció sobre l’estratègia armada anava derivant cap a les mateixes conclusions a què ha arribat l’esquerra abertzale i a un ritme semblant. Em sembla que els fets de Dammarie-les-Lys posen una vegada més de manifest que la incorporació d’ETA a la nova estratègia de l’esquerra abertzale requerirà encara molts esforços dels dirigents polítics independentistes –els més destacats dels quals són a la presó– per convéncer la direcció d’ETA que l’opció de la fi de la lluita armada és irreversible.

Després del tiroteig i la mort del policia francès, l’esquerra abertzale s’ha ratificat en els acords. “Ara més que mai hem de consolidar el procés democràtic posat en marxa després del debat –diu en una nota–, procés fonamentat en l’activació popular i l’acumulació de forces i que s’ha de tirar endavant exclusivament per mitjans polítics i democràtics en absència de qualsevol mena de violència”. I ha dit que ETA “s’hauria de ratificar en la seva posició favorable al desenvolupament d’un procés democràtic expressada en el seu comunicat publicat al gener”.

La mort del policia francès s’ha produït molts pocs dies després que, el dia 11 de març, aparegués, a la morgue de l’hospital Purpan de Tolosa de Llenguadoc –territori occità sota sobirania francesa–, el cos sense vida de Jon Anza, exiliat i membre d’ETA que portava gairebé un any desaparegut. Les circumstàncies d’aquesta troballa no fan sinó incrementar els dubtes sobre per què i com va desaparèixer i què va passar entre el dia 18 d’abril de l’any passat en què devia arribar a Tolosa i la nit del 29 al 30 d’abril en què, avisats per un vianant, els bombers el van recollir al carrer quan tenia una aturada respiratoria i el van portar a l’hospital on, després de reanimar-lo, el van mantenir en vida fins al dia 11 de maIg que va morir, sense ser identificat i sense que el reclamés ningú. La direcció de l’hospital ha desmentit versions policials que deien que l’hospital no va avisar que hi tenien un malalt greu sense identificar. I remarca que ho van fer tres vegades: el 30 d’abril, a la policia; el 4 de maig, a la fiscalia, i el 7 de maig trametent una fitxa detallada a l’oficina central encarregada de desaparicions inquietants. Uns fets que, tot i les amenaces del ministre espanyol de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba de perseguir qui ho digui, porten a pensar en un episodi més de la guerra bruta contra ETA.

(Article publicat a Tribuna Catalana, amb el títol “Incerta pau”, el 22 de març del 2010)

Read Full Post »

Amb aquest títol publicava el suplement que el diari lleidatà “Segre” dedica cada setmana a la comarca de la Noguera un article d’Aitor Carrera Baiget, el dissabte passat, 27 de febrer. He d’agrair al desgavell de la distribució de “Segre” haver descobert els articles d’Aitor Carrera i poder-los llegir quan compro el diari a Alcoletge els caps de setmana que hi sóc. Com que els encarregats de la distribució de “Segre” no s’han assabentat que Alcoletge és de la comarca del Segrià i no de la Noguera, com deuen pensar pels efectes que veig en la seva distribució, els dissabtes arriba a Alcoletge el suplement de la Noguera i jo puc gaudir dels articles de l’Aitor.

Ara bé, no busqueu l’article –ni res dels contiguts dels suplements comarcals de “Segre”– al web del diari, que no els hi pengen pas. Aquesta beneïda circumstància ha fet que m’hagi vist empès a prendre contacte amb l’Aitor Carrera mitjançant internet, per demanar-li que em fes arribar el seu article per correu electrònic i m’autoritzés a reproduir-lo, citant esclar el lloc i quan va ser publicat per primera vegada, al meu bloc.

L’Aitor Carrera és professor de la Universitat de Lleida –les coses que ignorava d’ell i que he aconseguit saber gràcies a internet– i s’hi va doctorar amb una tesi sobre l’occità de l’Aran. Ara hi fa classe de Llengua i lingüistica occitanes, i n’ha publicat una gramàtica, així com d’altres llibres i textos acadèmics i de divulgació. Els seus articles al suplement de la Noguera al diari “Segre”, però, no tracten massa sovint sobre Occitània sinó sobretot de temes de política catalana que aborda amb una visió que la majoria de les vegades comparteixo, i amb una agudesa d’anàlisi que m’atrapa.

Com que això em va passar amb el seu article del 27 de febrer, el reprodueixo tot seguit i espero que no serà el darrer seu que publicaré en el meu bloc. De vegades és molt millor dir amb paraules que altres ja han dit allò que un mateix pensa i no sap expressar sinó de forma més matussera. Aquest és, doncs, l’article d l’Aitor, ben adequat a les jornades que vivim, en què els voluntaris de la ciutat de Lleida preparen la consulta sobre la nostra independència nacional per al 25 d’abril (a la foto, que he baixat del seu bloc, reunió de la plataforma Lleida decideix).

Anar-se’n tranquil·lament

Els anys t’ensenyen que certs tòpics són mentida. I si no t’ho ensenya l’edat, t’ho ensenyen les enquestes. Ara en fan gairebé per qualsevol cosa, i no deixen de tenir resultats sorprenents, sobretot si fan referència a la situació política d’aquest país en què ens ha tocat viure i a les relacions que manté amb la seua metròpoli. Mirin, per exemple, les dades que han aparegut aquesta setmana en un d’aquests últims sondatges. Què ens havien repetit sempre? Doncs que, si mai arribàvem a la independència (que sembla ser que potser sí), en passaria una de grossa. Que hi hauria violència. Que ens enviarien els tancs. Que hi hauria una hecatòmbe tal que el país cauria en la ruïna, i no sé quantes desgràcies més. Doncs no. Resulta que no. Segons aquesta nova enquesta, el dia que siguem independents, no passarà res de tot això. I per què? Doncs perquè a la resta de l’Estat s’ho prendrien –s’ho prendran– relativament bé. Les dades d’aquest sondeig indiquen que, en cas que ens independitzéssim a través d’un referèndum, un 72% de la població de fora del Principat voldria que Espanya i nosaltres ens poséssim a negociar per evitar la separació. Normal fins a cert punt. Però el més bo de tot no és això. Diu aquesta enquesta que, arribat el cas de la victòria independentista en un referèndum principatí, hi hauria un 52% dels ciutadans d’altres zones peninsulars administrativament espanyoles que diria que s’hauria de respectar la nostra decisió. Convindrem que el percentatge podria ser molt més alt –i segurament ho seria en cas que l’estat no fos l’hispànic–, però també estarem d’acord que, si ens ho diuen uns quants dies abans de veure aquesta enquesta, veient el grau d’intoxicació informativa a què se sotmet habitualment el conjunt de la població estatal, no ho haguéssim endevinat. Doncs esperin-se. Segurament han sentit cinquanta mil vegades certs polítics messetaris dient que la Constitució espanyola està per damunt de qualsevol reivindicació territorial, i proclamant solemnement que la legalitat vigent és inviolable. Doncs l’enquesta és molt clara: si s’ha de triar entre principis democràtics i marc legislatiu actual, el 64% de la població estatal respon que prefereix els principis democràtics. Això voldria dir que si hi hagués un referèndum d’independència en què sortís que sí, el que prevaldria, als ulls de la població d’altres zones de l’estat, seria aquest referèndum i no pas qualsevol constitucioneta feta amb els sabres a sota la taula o qualsevol estatutet d’anar per casa. I encara hi ha d’altres dades. En el marc de les transaccions amb l’Estat per evitar la separació, un 56% acceptarien que es negociés un concert econòmic a l’estil basc. I atenció: fins i tot hi ha un 27% de la població que permetria que el català fos oficial al conjunt de l’Estat espanyol si això servís perquè no marxéssim. La mesura probablement no serviria de res: el català ha de ser normal a casa seua, i no pas a Madrid, a Badajoz o a Guadalajara. Però la dada és molt significativa: si hi ha un percentatge tan alt favorable a aquesta mesura, la independència potser sí que és a tocar.

Read Full Post »

Mentre als territoris administrats per la Generalitat de Catalunya anem ja per la segona (o tercera si comptem Arenys de Munt) onada de consultes sobre la independència, cap altre dels territoris de la nació gran s’hi ha afegit per ara. Hi ha algun intent a les illes, que espero que tiri endavant, i cap –que jo sàpiga– al País Valencià. Com que em considero, com tants d’altres catalans de dalt, un ignorant sobre la realitat del País Valencià –els territoris catalans, ho he dit moltes vegades, vivim d’esquena uns als altres–, celebro que hi hagi aportacions de gent diversa que m’ajudin a reflexionar-hi.

Una d’elles, que encara no he tingut a mà, és la publicació del llibre  “Sud enllà”, on una vintena d’intel·lectuals catalans reflexionen sobre els valencians i les relacions entre els dos països catalans. Ha provocat un cert debat i, quan l’hagi llegit, intentaré fer-ne alguna reflexió pròpia en aquest bloc. Al diari “Levante” hi podeu trobar una notícia i comentaris sobre el llibre, així com les opinions de Martí Domínguez, director de l’excel·lent revista científica “Mètode”, escriptor i professor, que l’ha coordinat.

També s’ha encetat un debat sobre aquest llibre a un fòrum de racó català. El podeu trobar aquí.

L’altra és la campanya que impulsa el Centre d’Actuació Valencianista Faustí Barberà –un intent de recuperar una de les institucions valencianes dels anys trenta del segle passat– a l’entorn de la pregunta “Què és ser valencià?”. Al web valencianisme.com publiquen una detallada informació de l’acte de presentació que van fer el 26 de febrer al Club Diario Levante de València. I al bloc de la campanya hi han penjat dos vídeos d’opinió i diverses intervencions en àudio que val molt la pena veure i escoltar amb deteniment:

http://queesservalencia.blogspot.com/2010/02/audio-intervencions-al-debat.html

http://queesservalencia.blogspot.com/2010/02/carles-chovi.html

http://queesservalencia.blogspot.com/2010/02/video-abelard-saragossa.html

Us convido a escoltar-los i, si us hi veieu amb cor, dir-hi la vostra.

Read Full Post »