De consultes i percentatges. No era un 20, que era un 17,4

He de rectificar, i no m’agrada fer-ho en aquesta ocasió. Resulta que ara sabem que el percentatge de participació a les consultes del 25 d’abril va ser, per al conjunt dels més de dos-cents municipis on s’hi van fer, d’un 17,4%, i no d’un 20% que van dir portaveus de la Coordinadora Nacional per la consulta sobre la independència la nit de diumenge. Com tants periodistes maldestres, a qui tantes vegades he criticat, vaig caure de peus a la galleda i vaig reproduir la mentida tot i tenir tots els elements per saber que ho era. Em vaig fiar, podríem dir-ne, dels “meus”. I els “meus”, si més no aquests “meus”, eren tan mentiders com els altres. Heus aquí una vella veritat pròpia de la vella política.

Com els retreia tantes vegades als meus alumnes a la Facultat de Ciències de la Comunicació de l’Autònoma, vaig cometre el pecat de la mandra, el pitjor en què pot caure un periodista. I no vaig tenir prou esma de posar-me a fer el càlcul a què m’empenyia la meva desconfiança innata i apresa –tant a l’escola de periodisme com en tants any de professió– cap a les fonts d’informació (perdó, mestre Dovifat), sobretot si provenen del poder (i aquí ja sembla que algú té més poder que d’altres, en això de les consultes, quan pot manipular les dades fins arribar a fer reproduir com a bo, fins i tot pels enemics, un percentatge increïble). I, el que és més greu, vaig fer oïdes sordes a aquella veueta interior que em deia que no podia ser veritat que la mitjana fos del 20% si a la majoria de les grans ciutats on s’havia votat –i on, doncs, s’acumulava el percentatge més elevat de votants potencials– no s’hi havia arribat. Una veueta que hauria d’haver escoltat, essent jo mateix testimoni que a la ciutat on havia fet de voluntari, Lleida, aquella en què hi havia més veïnatge cridat a votar, només s’havia assolit el 8,2% de participació.

Hi haurà temps de parlar amb més perspectiva d’aquesta anècdota tan negativa per a la confiança que cal generar en la bona gent sobre la nova manera de fer política que haurien de significar les consultes. Intentaré fer-ho més endavant, perquè –com he insistit ja tantes vegades– aquesta és una llarga cursa que ha de fer encara un llarguíssim recorregut. Amb el 17,4% de participació, ningú no pot dir, si no és un cínic o no sap d’on venim, que el 25 d’abril ha estat un fracàs. Al contrari. Per això encara em sembla més curt de gambals aquell –o aquells– que va creure que embolicar la troca i colar uns puntets més de tant per cent de participació a uns periodistes babaus afavoriria el procés, quan no feia sinó contribuir a desprestigiar-lo.

I és que els percentatges encara poden baixar més en les properes consultes, per moltes raons que no crec que calgui explicar. Si no en som conscients, és que no sabem on ens hem posat. Això no vol dir que les coses no es puguin i s’hagin de fer millor encara per augmentar la participació. Esclar que cal fer-ho. Precisament perquè la lluita que va començar la bona gent d’Arenys de Munt, segurament sense ni adonar-se’n, l’hem de preveure molt llarga, no cal tenir pressa (però tampoc adormir-nos amb excuses interessades, com que ara vénen eleccions: que vinguin!). Però l’important ja ha passat: catalans i catalanes hem obert centenars de milers d’escletxes al mur que fins fa poc ens semblava inexpugnable. El que no ens podem permetre ara es tornar-les a tancar o renunciar a obrir-ne moltes d’altres més fins que fem un forat tan gran que hi puguem fugir tota la nació.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 30 d’abril del 2010)

Com tantes vegades, Vicent Partal ha dit, en el seu article editorial d’ahir a Vilaweb, molt millor el que jo vull dir. Aquí el teniu, sencer:

Allò que va del 20 al 17

Vicent Partal

Diumenge, a Girona, un xic em va aturar i, tot i sabent el meu nom, em va dir que no em podia deixar entrar al recinte de les votacions, si no m’identificava adequadament. El vaig felicitar, avergonyit, per la contundència a complir les regles. Era un de més.

Un de més, excel·lent i perfecte en la seua feina, enmig d’una llarga cadena. A Arenys de Munt recorde la irritació d’un conegut que, tot i ser del poble, no el deixaven votar de cap manera perquè no hi residia i, per tant, no podia acreditar-ho. A Regencós em va tocar de participar en un acte el dia del Madrid-Barça. Vaig mirar si hi havia cap manera de conciliar el futbol amb la política. Es va fer, però sense perdre en cap moment la solemnitat que l’acte reclamava i separant amb claredat l’una cosa de l’altra. A Vic és famosa l’anècdota d’uns periodistes que van demanar a la presidenta d’una mesa que tornara a obrir les portes del col·legi electoral per poder-ho filmar i es van trobar amb una resposta contundent: això és un col·legi electoral, no un circ.

Durant aquests mesos he vist de primera mà mostres constants de rigor i de seriositat en totes les situacions possibles i de tota mena de persones. La gent s’ha cregut que les consultes eren un procés en el qual calia comportar-se amb la màxima solemnitat i amb el màxim rigor. Com si fórem un estat. I ha actuat en conseqüència. Fent les coses ben fetes.

Per això és tan estrany l’episodi de diumenge. Si la xifra de participació era d’un 17% no hi ha cap excusa que puga explicar com és que la coordinadora no ha donat mai aquesta xifra i sempre ha parlat d’un 20% que, en realitat, és la mitjana de les tres tandes. Jo no sé si van provar de confondre la gent o si va ser el resultat d’un cúmul de circumstàncies difícilment explicables però crec que tot plegat mereix una reflexió seriosa. Més tenint en compte que Decidim.cat sí que les va fer públiques.

Del 20% al 17%, hi va la credibilitat del procés, ni més ni menys. Un 17% no és un mal resultat (de fet era el que dies abans Jordi Muñoz havia anunciat com a més probable i normal en aquest vídeo de VilaWeb TV). Allò que seria molt dolent fora que el rigor i la serietat que han demostrat milers de voluntaris no haguera estat correspost com caldria.

PD. Dit tot això és evident que nosaltres com a periodistes hem de fer també una autocrítica per no haver comprovat al detall les dades i haver-nos deixat confondre. Demanen disculpes als lectors.

(La foto, me l’han fet arribar la gent de Lleida decideix. S’hi veuen alguns d’ells –i jo mateix i altres voluntaris a les meses– i la publico en homenatge a tota la bona gent, desenes de milers de voluntaris i voluntàries, que són els qui fan possibles les consultes i que no es mereixen –com tampoc les persones que van votar– aquesta barrabassada de la Coordinadora)

Read Full Post »

Un viatge de llarg recorregut

No sé si ens adonem de la importància del que estem fent els catalans amb les consultes sobre la independència. Ens ho deia a Lleida una noia de la comissió d’observadors sards que va venir el diumenge 25 d’abril al col·legi electoral instal·lat a l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Conscient que Lleida és la ciutat amb més persones cridades a votar i amb un percentatge més petit de participació, ho sóc tot menys pessimista. Els lleidatans que hi viuen –jo hi participava com a lleidatà de la diàspora, sense dret a vot– i que formaven part del gup de més de dues-centes cinquanta persones mobilitzades per garantir la qualitat de la consulta insistien en les dificultats que havien tingut. Una ciutat tan gran i tan dispersa, amb barriades de molt distinta sensibilitat i, sobretot, amb un teixit associatiu poc cohesionat i amb una història que ha deixat un pòsit de por atàvica des que Lleida va ser l’avançada del rerefront republicà –i amb la línia del front allí mateix durant un temps– durant la guerra.

Sigui com sigui, que 9.389 persones, el 8,21% de les 113.000 persones amb dret a vot, hagin anat a votar sense por i amb tota llibertat sobre la independència del país, i que el 93,4% hagin votat sí, vol dir que també a Lleida s’ha trencat el tabú de l’exercici del dret a l’autodeterminació. I, com en els més de quatre-cents municipis on ja s’han fet les consultes, s’ha trencat exercint-lo. I això és el més important. Perquè aquest és un camí llarg i ple de giragonses, com vaig dir en la meva intervenció a l’acte final de campanya, a la plaça de Sant Francesc de Lleida, al costat de la que va ser casa familiar dels Perenya –una de les potes del republicanisme lleidatà del primer terç del segle XX. I només amb paciència, constància i unitat –sobretot unitat– podrem arribar a aconseguir l’objectiu del reconeixement del dret a l’autodeterminació i la independència.

Aquestes són les meves primeres impressions, coneguts els resultats d’ahir. Haver mantingut la participació en el conjunt de Catalunya a l’entorn del 20% –en una diada en què es feien consultes en ciutats tan grans com Lleida, Girona, Olot, Reus…, converteix l’esdeveniment en un fet transcendental, encara que els governants porucs i lligats de peus i mans als poders imperials –com per desgràcia i gravíssima irresponsabilitat seva passa amb el PSC– facin com que no ho veuen o, a darrera hora, s’hi oposin obertament. I això es farà diàfan en el futur i espero que, ho vegi o no, serà més aviat que tard. Perquè –com vaig dir també en l’acte de cloenda– estem fent història, i no solament perquè obrim una via nova per aconseguir els drets nacionals que ens nega el Regne d’Espanya als pobles que oprimeix, sinó perquè ho fem mitjançant un recurs tan pacífic i democràtic com els vots. I mostrem aquest camí a un món on encara impera la guerra i el dret militar de conquesta. Des del govern colonial ens diuen “o vots o bombes”. I nosaltres responem: “vots”. ¿Què tria l’imperi? ¿Bombes?

Humbert Roma (Periodista) (Publicat a Tribuna Catalana el 26 d’abril del 2010)

Pel seu interès, afegeixo el text que he rebut de la plataforma Lleida decideix analitzant els resultats a Lleida (la foto és també de la web de la plataforma):

Pocs actes a Lleida apleguen 10.000 persones

La Plataforma Lleida Decideix felicita els 250 voluntaris i els prop de 10.000 votants d’una experiència inèdita

La Plataforma Lleida Decideix ha realitzat una valoració molt positiva del desenvolupament de la jornada electoral de la Consulta Popular sobre la Independència celebrada a la ciutat de Lleida, una vegada tancats els 23 col•legis electorals, amb un recompte provisional de 9.368 vots emesos, el que suposa el 8,21% de la població convocada a les urnes.

Josep Maria Forné, portaveu de la Plataforma, ha volgut felicitar expressament “els 250 voluntaris i voluntàries que amb pocs recursos i molta il•lusió han fet possible una experiència inèdita a la ciutat de Lleida, que s’ha desenvolupat amb absoluta normalitat democràtica”. Marionna Lladonosa, portaveu de la Plataforma, ha remarcat que “ja sabíem que la Consulta era un èxit, perquè només arribar al dia d’avui complia el principal objectiu que ens havíem marcat”. Igualment ha deixat palès “el divers perfil sociològic dels votants” i el fet que “el número absolut final és superior al tradicional vot independentista de la ciutat de Lleida, la qual cosa significa que hem arribat a la gent”.

Núria Marin, portaveu de la Plataforma, ha explicat les experiències dels observadors internacionals que han validat “la netedat i rigorositat democràtica del procés”, fent esment especial de la representant de la Sardenya, “que estava emocionada i ens ha dit que nosaltres encara no som conscients de la importància que tenen aquestes consultes, impensables a la seva nació”.

Finalment, Xavier Eritja, portaveu de la Plataforma Lleida Decideix, ha destacat que “pocs actes a la ciutat de Lleida poden aplegar 10.000 persones, i nosaltres, sense el suport municipal, ho hem pogut fer”. Igualment ha expressat “el compromís que aquest moviment ciutadà té amb aquestes 10.000 persones per articular una xarxa que treballi en pro de la renovació democràtica a la ciutat de Lleida; el d’avui és un primer pas d’un procés que a la capital de Ponent ha començat amb molta força”.

Read Full Post »

Convergència de catalans i bascos cap a la independència

Poc ha durat l’alegria a la casa dels pobres. Quan encara celebràvem l’absolució dels cinc directius i periodistes d’Egunkaria, amb una sentència demolidora contra les tesis de l’acusació popular i la instrucció del jutge Del Olmo, i la recent posada en llibertat d’alguns dels dirigents de l’esquerra abertzale que va fer detenir el jutge Baltasar Garzón, el també jutge d’instrucció Fernando Grande Marlaska ha tornat a engegar la maquinària del tribunal espanyol d’excepció. Cinc persones més –de les deu que va fer detenir– han anat a parar a les garjoles del Regne d’Espanya, entre elles tres advocats, en un cop destinat a afeblir el suport als presos i preses bascos. Mentre eren incomunicats, el ministre de l’Interior espanyol, Pérez Rubalcaba, com sempre sense presumpció d’innocència que valgui, feia la corresponent roda de premsa contant la seva peculiar història sobre els detinguts i la sempre fidel premsa del règim en reproduïa la versió sense matisacions ni dubtes. Un onzé detingut, en territori sotmès a sobirania de la República Francesa, i al qual Pérez Rubalcaba va qualificar de peça clau de l’anomenat “entramat d’ETA” pel que fa als presos i exiliats, va ser deixat en llibertat pel jutge francès que va dir que no havia trobat cap indici per processar-lo.

Malgrat aquesta reiteració de la resposta repressiva, en la línia oberta pel jutge Baltasar Garzón del “tot és ETA” l’any 1998 amb el tancament del diari “Egin” i “Egin Irratia”, aquests dies estan passant coses transcendentals per al futur de bascos i catalans. Per primera vegada des de la mort del dictador, les aspiracions a la independència d’una part molt important dels nostres pobles –només un referèndum d’autodeterminació en llibertat i amb totes les conseqüència, que ara se’ns nega, pot comptabilitzar l’abast real d’aquestes aspiracions– s’estan canalitzant en les respectives nacions cap a una via exclusivament pacífica. És el que estem fent els catalans amb les repetides onades de consultes –diumenge vinent, la propera– i és també l‘estratègia aprovada per la majoria de l’esquerra abertzale basca il·legalitzada. Una estratègia que compta amb el suport de les personalitats sud-africanes, irlandeses i britàniques firmants de la declaració de Brussel·les, per a la qual ara l’organització basca per la pau i el diàleg Lokarri acaba d’obrir una petició generalitzada de suport a tothom que s’hi vulgui afegir.

Membres destacats de l’esquerra abertzale il·legalitzada i d’Eusko Alkartasuna –els dos col·lectius polítics més compromesos fins ara en la construcció de l’anomenat pol sobiranista basc– s’han compromès a formar part del grup d’observadors internacionals en les consultes catalanes de diumenge. Des de la jornada d’Arenys de Munt, el 13 de setembre de l’any passat, l’esquerra abertzale i el món sobiranista basc miren amb molta atenció el que està passant al nostre país i han afegit la nostra experiència a les que l’esquerra abertzale il·legalitzada ja havia incorporat com a referents en el darrer procés de debat: fi de les guerrilles i accés de l’esquerra als governs en diferents països d’Amèrica, processos cap a la independència en diversos països europeus, entre d’altres.

Per als dies del 10 al 12 de maig es prepara, a les instal·lacions de la Universitat del País Basc a Gasteiz, el Primer Congrés Internacional País Basc-Països Catalans. Pot ser una ocasió excel·lent per aprofundir en el coneixement mutu, i per superar els clixès estèrils d’admiració o rebuig sense matisos que tan sovint han caracteritzat les relacions entre els dos pobles. I un bon moment per intercanviar experiències i posar en comú plantejaments que ens ajudin en el procés per alliberar-nos dels imperis –espanyol i francès– que ens dominen alhora.

Humbert Roma (periodista) (Publicat a Tribuna Catalana el 23 d’abril del 2010)

(A la foto, que he baixat del bloc de la Coordinadora nacional per les consultes sobre la independència, roda de premsa a Donostia per presentar els observadors bascos a la consulta del diumenge 28 d’abril)

Read Full Post »

Vergonya! La Catalunya oficial s’agenolla davant les restes del feixista Samaranch

Un altre feixista –català, en aquest cas– que se’n va d’aquest món sense que el jutge Baltasar Garzón s’hagi mai preocupat de fer-lo seure al banc dels acusats. Mentrestant, els mateixos que fa un parell de dies s’esquinçaven les vestimentes en públic defensant el megajutge, en nom de la memòria dels vençuts, ahir i avui reten homenatge, genuflexos, al cadàver del feixista Juan Antonio Samaranch. I, vergonya sobre vergonya, cedeixen un espai noble al Palau de la Generalitat per exposar-lo al públic amb honors que no es mereix.

I la majoria dels mitjans de comunicació espanyols i catalans de referència oculten o minimitzen la militància feixista del personatge, de la qual per cert ell mai no es va penedir.

Com que la majoria de les coses que podria dir ja les han dit d’altres aquests dies, sobretot als mitjans digitals, aquí en teniu una selecció personal:

media.cat: Els grans mitjans fan un exercici de desmemòria històrica.

Vilaweb: Catalunya vetlla amb els màxims honors un dels darrers dirigents del franquisme. (Amb una selecció molt interessant del que n’ha dit la premsa internacional de referència, a la qual, per cert, no li ha pas fallat la memòria).

Vilaweb. Editorial de Vicent Partal: Samaranch és la prova.

Izaronews. Mikel Irizaleta: Samaranch, fot el camp!

directe.cat: Victòria pòstuma de Samaranch.

directe.cat: La premsa internacional sí que s’atreveix amb el passat franquista de Samaranch.

tribuna catalana: Samaranch: la mort d’un franquista que mai no ha demanat perdó.

El Triangle: L’home que va tallar les aspiracions olímpiques de Catalunya.

Avui. Jordi Camps: Traves a l’esport català.

Avui. Jordi Camps: El senyor de tots els anells.

Xavier Díez (bloc): Samaranch.

Read Full Post »

Informe de media.cat sobre el tractament de les consultes del 28 de febrer

L’Observatori crític dels mitjans media.cat presenta demà dimarts, a dos quarts d’una de migdia, al Col·legi de Periodistes a Lleida (Rambla de Ferran 21, 8è) un altre dels seus informes mensuals. En aquest cas, un estudi sobre el tractament de les consultes sobre la independència que es van fer el 28 de febrer, a diversos diaris en format paper i webs de continguts informatius a internet. L’estudi l’han fet els periodistes Oriol Lladó i Albert Punsola i media.cat el penjarà al seu web el mateix dimarts després de la presentació.

A l’acte hi ha previst que hi participi, per fer una valoració de l’informe, Manuel Lladonosa, catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Lleida. Els darrers informes de media.cat, impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils, compten també amb el suport de la Fundació Espai Català de Cultura i Comunicació (Escacc). Media.cat ha escollit Lleida per presentar l’informe tenint en compte que és la ciutat on més persones amb dret a vot són covocades (114.100) a pronunciar-se sobre la independència de la nació catalana diumenge vinent.

A Lleida, com a tots els municipis de Ponent i de la resta de Catalunya que preveuen fer la consulta diumenge vinent, s’ha entrat ja en la recta final. S’hi està recollint ja el vot anticipat i la plataforma “Lleida decideix” ha organitzat taules de difusió i recollida del vot, diversos actes de debat –amb joves i partits polítics, entre d’altres– i, dissabte passat, una cercavila i un sopar popular. Divendres, diada de Sant Jordi hi ha previst fet l’acte final de campanya.

En aquesta adreça de You Tube, hi podeu trobar el videoclip de la cançó “Ves què hi farem!” de Santapau & Mahoni, que qualifiquen d’himne extraoficial per a la defensa de la llibertat dels pobles oprimits, i aque van enregistrar a Balaguer (Noguera) el 20 de febrer passat. El recomano. La capital de la Noguera és un altre dels municipis ponentins que preparen la consulta per diumenge vinent.

(A la foto, que he baixat del web de “Lleida decideix“, alguns dels membres de la Junta Electoral de la consulta sobre la independència a Lleida, formada pels juristesCarles López, Simeó Miquel, Àlex Sàrraga i Tere Minguella; així com el síndic de greuges municipal i exregidor a la Paeria Josep Giné, l’exregidora i experta en gestoria Carmina Pardo i l’advocada Esther Sancho).

Read Full Post »

Primer round: cinc d’Egunkaria, absolts

Una bona primera notícia sobre el cas Egunkaria: la Secció Primera de la Sala Penal de l’Audiència nacional espanyola, presidida pel jutge Javier Gómez Bermúdez, ha absolt avui Martxelo Otamendi, que va ser director del diari Egunkaria, tancat fa set anys pel jutge d’instrucció Juan del Olmo, i ara dirigeix Berria; Iñaki Uria, membre del Consell d’Administració de l’empresa editora del diari, i Txema Auzmendi, secretari del mateix Consell; Joan Mari Torrealdai, president del Consell, i Xabier Oleaga, redactor en cap del diari, dels càrrecs de què estaven acusats i pels quals l’acusació popular els demanava 14 anys de presó a cadascun (dos menys per a Xabier Oleaga): ser membres d’ETA i haver posat el diari al servei de l’organització armada basca.

El fiscal havia retirat les acusacions –que només mantenia l’acusació popular exercida per l’Asociación de Víctimas del Terrorismo i Dignidad y Justicia– i la sentència ara pot ser recorreguda davant el Tribunal Suprem. Aquest només és el primer dels dos sumaris en què ha estat dividit el cas Egunkaria: l’anomenat “sumari polític”. Queda encara el “sumari econòmic”, que afecta tres dels acusats –i ara absolts– en el sumari “polític” (Juan Mari Torrealdai, Iñaki Uria i Txema Auzmendi) més uns altres cinc (Joxe Mari Sors, membre del Consell d’dministració, i els administratius Ainoha Albisu; Mikel Sorozabal, Begoña Zubelzu i Fernando Furudarena. Aquest sumari, que encara es manté al tribunal d’excepció espanyol, podria passar a un tribunal ordinari –de Donostia o Tolosa– si perd les connotacions polítiques, derivades del primer sumari, i les acusacions es limiten a suposats delictes econòmics.

En aquests moments d’alegria i celebració per l’absolució de cinc periodistes i directius del diari basc, no puc sinó recordar que a les garjoles del Regne d’Espanya hi ha periodistes, directius i treballadors d’un altre diari –Egin– tancat l’any 1998 per ordre del també jutge d’instrucció de l’Audiència nacional espanyola, Baltasar Garzón, i molts altres bascos i basques l’únic delicte dels quals ha estat defensar la independència del seu país.

(A la foto, que he baixat del diari “Deia”, els cinc d’Egunkaria absolts, davant l’Audiència Nacional espanyola: Txema Auzmendi, Xabier Oleaga, JoanMari Torrealdai, Iñaki Uria i Martxelo Otamendi).

El text complet de la sentència del sumari polític contra Egunkaria el podeu trobar aquí.

La Plataforma catalana de suport a Egunkaria ha tramès aquesta nota amb les frases més significatives de la sentència absolutòria:

GRÀCIES A TOTS PER SET ANYS ININTERROMPUTS DE SOLIDARITAT CONTRA LA LLEI DEL SILENCI.

12: 47 del 12 d’abril: arriba l’absolució…

Martxelo OTAMENDI, absolt

Iñaki URIA, absolt

JoanMari TORREALDAI, absolt

Txema AUZMENDI, absolt

Xabier OLEAGA, absolt

Egunkaria, ABSOLT

…i ara què?

EXTRACTES DE LA SENTÈNCIA

“No se ha acreditado que parte alguna del capital social u otros recursos fueran de procedencia ilícita. Tampoco consta envío o desvío de fondos o activos de clase alguna desde la sociedad editora o el diario a la banda terrorista E.T.A.”

“Sin que conste que haya defendido postulados de la banda terrorista E.T.A., recibido órdenes de ésta o que sus cuadros dirigentes, singularmente los procesados, fueran designados, estuvieran vinculados, colaboraran u obedecieran consignas de la citada banda.”

“El cierre temporal de un medio de comunicación impreso de periodicidad diaria como medida cautelar es de difícil encaje en nuestro ordenamiento jurídico.”

“El cierre temporal de un medio de comunicación impreso de periodicidad diaria como medida cautelar es de difícil encaje en nuestro ordenamiento jurídico. (…)La suspensión provisional no tiene cobertura constitucional directa, pues en la Constitución solo se regula el secuestro como injerencia de los poderes públicos en la actividad de publicaciones y otros medios de información, medida que exige una resolución judicial motivada, protegiendo así los derechos relacionados con la libertad de expresión e información (art. 20.5 y 20.2 CE)y prohíbe todo tipo de censura previa.”

“Por lo tanto, el cierre provisional o cautelar de Euskaldunon Egunkaria, único diario que existía en euskera, no tenía habilitación constitucional directa y carecía de una norma legal especial y expresa que la autorizara”

“Esos informes (Guardia civil) fueron propuestos y admitidos con el carácter de prueba pericial de análisis de información o impropiamente llamada de inteligencia. Sin embargo, no tienen tal carácter.”

I per acabar—

“Déjense sin efecto cuantas medidas cautelares personales y reales se hubieren acordado en el procedimiento.”

El Grup de Periodistes Ramon Barnils, del qual sóc membre, ha fet públic aquest comunicat:

Celebrem l’absolució d’un judici que mai s’hauria hagut de celebrar

El Grup de Periodistes Ramon Barnils celebra l’absolució dels cinc directius del diari Egunkaria avui dilluns 12 d’abril.

Com sempre hem manifestat, el procés que va començar amb el tancament del diari el 2003 ha estat una injustícia. La clausura va ser un atac a la llibertat d’expressió i a l’euskera, més encara quan Egunkaria era l’únic rotatiu que existia en llengua basca.

Volem recordar que des del momentque la Justícia espanyola va ordenar tancar el diari, el nostre Grup i molts altres professionals hem denunciat que aquest és un judici que no s’hauria d’haver celebrat mai, perquè Egunkaria mai hauria d’haver estat clausurat ni els seus directius detinguts, torturats ni empresonats.

Celebrem la sentència d’avui, doncs, però no estem plenament contents, ja que el mal que es va fer amb el tancament no es podrà reparar.

Animem els directius d’Egunkaria que han estat absolts a continuar emprenent la tasca a favor de la vitalitat de la llengua basca i de l’exercici lliure del periodisme.

Grup de Periodistes Ramon Barnils
Països Catalans, dilluns 12 d’abril de 2010

Segons informa Vilaweb, ja han començat a alçar-se veus reclamant al Regne d’Espanya reparació pels danys –alguns d’ells irreversibles, com el produït pel tancament del diari– soferts pels processats, accionistes, lectors, treballadors, anunciants… i tota la societat basca per aquest procés engegat ara fa set anys pel jutge d’instrucción Juan del Olmo.

El bloc Juicio a Egunkaria libre! que publica Luistxo Fernández, que va treballar com a periodista a Egunkaria destaca aquests punts de la sentència:

El texto literal de la sentencia del primer juicio de Egunkaria lo he escondido un poco, porque ocupaba mucho en la portada del blog. Pero tras un repaso rapidito, me quedo con unos puntos a destacar, que podrían ser también otros… ya habrá tiempo de comentarlos en el futuro.

Cierre contrario a derecho

El cierre fue injustificado, excesivo y no se atenía a derecho:

El cierre provisional o temporal de Euskaldunon-Egunkaria no tenía habilitación constitucional directa y carecía de norma legal especial y expresa que la autorizara. El artículo 129 del Código Penal pudiera ser una cobertura incierta e insuficiente porque un periódico diario no admite ser considerado como una empresa cualquiera.

Inocencia, inocencia, inocencia

Los acusados son inocentes, y Euskaldunon Egunkaria también

Tampoco se ha acreditado ni directa ni indirectamente que el periódico Euskaldunon Egunkaria haya defendido los postulados de la banda terrorista, haya publicado un solo artículo a favor del terrorismo o de los terroristas ni que su línea editorial tuviese siquiera un sesgo político determinado, esto último, además, no sería delictivo. Por el contrario, incluso los miembros de la Guardia Civil que comparecieron como peritos reconocieron que no se había investigado si la línea del periódico era o no de apoyo a E.T.A., lo que hace incomprensible la imputación.

Y lo que es más, el mundo del euskera, que algunos colocan en el entorno, o en el entorno del entorno, es inocente.

La estrecha y errónea visión según la cual todo lo que tenga que ver con el euskera y la cultura en esa lengua tiene que estar fomentado y/o controlado por E.T.A. conduce, en el proceso penal, a una errónea valoración de datos y hechos y a la inconsistencia de la imputación.

Acusación sin fundamento

La acusación estaba construída a base de presupuestos tramposos:

Primero se ha decidido cuál es la conclusión, de la que se predica, sin base, que es indiscutible, luego se buscan las señales, vestigios o indicios y, por último se rechaza cualquier sentido o explicación de estos que no apoye la conclusión.

Lo que los agentes de la Guardia Civil citados como peritos presentaron como peritaje, no fue tal cosa, y la sentencia rechaza de plano aquellas intervenciones

En el caso ahora examinado la adecuación a la realidad o no de las conclusiones obtenidas por los funcionarios de la Guardia Civil las ha extraído directamente el Tribunal tras analizar la documentación que obra en la causa, sin que para ello haya sido preciso el auxilio de técnico alguno, pues los referidos informes sólo contienen como conclusión meras inferencias o deducciones de sus autores tras analizar los meritados documentos y piezas de convicción, labor que compete en exclusiva al Tribunal.

Tortura verosimil

Las acusaciones de tortura son creíbles, y en el caso de Xabier Oleaga, es en base a esa declaración como la sentencia justifica una discrepancia de fechas que se dio entre su declaración y datos recabados posteriormente.

En la valoración de las declaraciones de los procesados tiene especial relevancia que las denuncias de estos sobre malos tratos y torturas sufridos durante la detención incomunicada –que fueron relatadas con detalle en la vista oral y antes ante el instructor y objeto de denuncia en los tribunales- son compatibles con lo expuesto en los informes médico-forenses emitidos tras ser reconocidos en el centro de detención.

Read Full Post »

Garzón, jutge estrella estrellat. En el pecat troba la penitència

Aquests dies he emprès una frenètica campanya d’intervencions amb comentaris a altres webs i blocs d’internet. Poc a poc, a base de fer-hi repetides incidències, he confegit un text que vaig refent en cadascuna de les meves trameses. Quan llegeixo algun dels múltiples textos laudatoris –o simplement esbiaixats al seu favor– per al superjutge estrella Baltasar Garzón, m’hi llenço de cap a contradir-los. Aquest és el text que he anat confegint amb afegits i retocs al llarg del meu periple de trameses antigarzonianes:

Que Garzón és un jutge prevaricador ho saben per trista experiència des dels independentistes catalans que el jutge mediàtic va fer detenir i permetre torturar mentre eren sota la seva custòdia l’any 1992 fins tots els independentistes bascos i basques –entre ells periodistes i altres persones acusats només de ser fidels a unes idees i expressar-les amb llibertat i organitzar-se políticament per aconseguir-les– que han passat per les seves dubtoses i maldestres instruccions. I Amnistia Internacional i tants d’altres que ara es llancen a defensar-lo haurien fet bé de denunciar-lo en el seu moment amb la contundència amb què ara surten al seu favor.

El megajutge estrella de l’Audiència Nacional espanyola, el tribunal d’excepció hereu del fascista Tribunal de Orden Público (TOP), en el pecat ha trobat la penitència. Els mateixos que li van servir com a acusació popular quan li va convenir per atacar l’independentisme basc ara el porten a ell a judici. No ploraré per aquest infecte personatge que es va fer l’orni davant persones torturades que li denunciaven les tortures que havien patit quan eren sota la seva custòdia, sense que les perseguís i aprofitant les declaracions aconseguides sota tortura per als seus sumaris impresentables; que va tancar sense judici un diari (Egin), una ràdio (ràdio Egin) i un mensual (Ardi Beltza); que va permetre que es malmetessin sense remei els béns materials i immaterials d’una impremta i una editora de premsa; que va engarjolar periodistes, pacifistes i independentistes per fer la seva feina i defensar i expressar les seves idees (macrosumari 18/98 entre molts d’altres); que va deixar que es morís el nazi Ramón Serrano Súñer, responsable de la detenció i afusellament del president Lluís Companys, entre d’altres malifetes –i tants d’altres còmplices del feixisme espanyol i internacional– sense fer res per engarjolar-lo i jutjar-lo per crims contra la humanitat quan encara era viu…

Amb la seva tesi que tot és ETA, i les consegüents mesures d’empresonament dels dirigents de l’esquerra independentista basca segons convenia al govern de la monarquia i als interessos imperials del Regne d’Espanya, ha contribuït a afegir obstacles per impedir que els conflictes nacionals al Regne d’Espanya es resolguin per vies democràtiques i pacífiques.

Garzón és un ésser repugnant que no mereix cap consideració. I molt menys que el defensi una institució com Amnistia Internacional que em creia que defensava els drets humans i no a qui els vulneren sistemàticament en l’exercici de les seves funcions. Gent demòcrata, se suposa que defensora dels drets humans i ben informada no hauria de moure ni un dit en favor d’un personatge privat de la mínima engruna d’humanitat.

Un dels millors textos que he llegit arran de les darreres aventures de Garzón, i amb el qual m’identifico més, l’ha firmat Vicent Partal al digital Vilaweb: http://www.vilaweb.cat/editorial/3708435/jo-defensare-garzon.html

L’acudit que publico i que he baixat del web “Izaronews”, original de Kalvellido a “Insurgente”, diu amb una imatge i poques paraules gairebé el mateix que jo he dit amb moltíssimes més.

També podeu llegir amb profit aquests textos que clarifiquen qui és aquest personatge sinistre:

Entrevista al malguanyat jutge Joaquin Navarro: http://lahaine.org/paisvasco/joaquinnavgarzonseinventa.htm

Article d’Isaac Rosa

http://blogs.publico.es/trabajarcansa/2010/03/10/garzon-y-figura-hasta-la-sepultura/

Entrevista a l’advocat August Gil Matalama

http://www.antimilitaristas.org/spip.php?article3729

Article firmat per diverses persones representatives de moviments contra la tortura i en defensa dels drets humans

http://www.gara.net/paperezkoa/20100411/193252/es/La-paradoja-Garzon

Read Full Post »

Assemblea i sopar popular de Lleida decideix

La nova tongada de consultes sobre la independència nacional encara la recta final cap al 25 d’abril. Lleida decideix ha convocat per demà la darrera assemblea abans de la consulta (al local de campanya al carrer Bisbe Irurita cantonada amb Avinguda de Ronda), en la ciutat on més persones són cridades a votar aquesta vegada. I pel dissabte 17 d’abril, a les 9 de la nit, organitza un sopar popular de suport a la campanya a l’antic convent de Santa Clara (carrer Lluís Besa, 7), amb recital de la cantautora Meritxell Gené inclòs. Ha començat també a Lleida la recollida del vot anticipat, que es pot dipositar en l’urna instal·lada al local de campanya de les 18 a les 20 hores del vespre. També a Mollerussa, a la seu de la coordinadora Mollerussa decideix (plaça de Manuel Bertrand, 13) s’ha començat a recollir el vot anticipat, com en d’altres municipis catalans.

Per diumenge vinent, 11 d’abril, a les 12 del midia, hi ha convocat a Girona, a l’auditori del Palau de Congressos, l’acte d’inici de campanya, amb intervenció de la Companyia Elèctrica Dharma. Per al 25 d’abril, el nombre de muncipis on hi ha convocades consultes –després de la renúncia dels organitzadors a fer-la a Castelldefels per manca de suport i si les dades que tinc són bones– és de 187, amb més d’un milió de persones a les quals se’ls reconeix el dret a votar. En podeu trobar una crònica detallada en aquedsta informació del diari El Punt.

El repte d’aquest amplíssim moviment social pel dret a l’autodeterminació va en increment exponencial a cada consulta que es convoca, en la perspectiva que algun dia, esperem que més aviat que tard, la consulta sigui vinculant i organitzada amb suport institucional si més no en el territori de la Catalunya estricta. El camí és llarg. I més encara si aspirem que sigui la nació sencera qui s’hi incorpori. És el que té la lluita per llibertat de les persones i els pobles, i per la justícia en general. Lluites que abasten generacions senceres, la majoria de les vegades llargs períodes de la història de la humanitat, i és en aquesta perspectiva com l’hem de veure.

Pobles que semblaven adormits i submisos a la dominació imperial, de sobte troben el camí d’eixida –ni que sigui una escletxa– a la dominació ancestral. I, un cop trobat, aquest camí no deixa de fer marrades que sovint semblen allunyar-nos de l’objectiu. Vegeu què està passant al començament del segle XXI amb els pobles indígenes –nacions originàries– d’Amèrica, que comencen a prendre en les seves mans el seu futur després de segles d’ignomínia, opressió i genocidi imposats pels conqueridors i els seus hereus. Només amb paciència i constància –i amb decisió, unitat i suma de diversitats– també el nostre col·lectiu nacional pot arribar a aconseguir la llibertat i que l’imperi colonial espanyol i la comunitat internacional d’estats ens la reconeguin.

Això sí que és de debò pluja fina.

Read Full Post »

Aberri Eguna a la cruïlla

L’Aberri Eguna (dia de la pàtria basca) d’enguany ha estat insòlit. I no només perquè, per primera vegada des que els tres territoris de la comunitat autònoma d’Euskadi han tingut un govern autonòmic, aquest –i amb ell el seu lehendakari– no ha estat present en la commemoració de la diada nacionalista. És un efecte més, i no pas el més greu, de la presa del poder pels partits imperialistes espanyols –PSE i PP– al territori colonial d’Euskadi, gràcies a la tupinada a les eleccions autonòmiques del març del 2009 en què ells mateixos van privar –via llei espanyola de partits i aparell judicial de la metròpoli– del dret a elegir i ser elegits als votants potencials d’un força política clau en la representació política com és l’esquerra abertzale il·legalitzada.

Les forces polítiques i socials basques, legalitzades o no, i també l’organització independentista armada clandestina ETA, són –en tots els territoris bascos i no solament a les tres províncies de la comunitat autònoma– en una cruïlla. El camí que prenguin a partir d’ara pot ser decisiu per al futur de la nació sencera. El PNB, perdut el govern d’Euskadi després d’haver-lo encapçalat tant de temps, sembla més desorientat que mai. Com per no dir ni una sola paraula, per exemple, en el seu manifest de l’Aberri Eguna del 2010, sobre les causes per les quals va ser foragitat del poder. Ni sobre les d’origen aliè, com l’exclusió d’un sector de la població de l’exercici de drets polítics i humans fonamentals en una democràcia. Ni sobre les d’origen intern, com la contradicció que ve arrossegant des de la seva fundació entre les anomenades dues ànimes del partit: la sobiranista, que va impulsar la seva implicació en el pacte de Lizarra-Garazi que va portar a la fracassada treva d’ETA del 1998 –quan era lehendakari Juan José Ibarretxe– i als diversos intents posteriors del mateix Ibarretxe d’aprofundir en la defensa del dret a decidir, torpedinats des dels sectors autonomistes del mateix partit. Derrotat per la via de la tupinada imperialista a les darreres eleccions, el PNB sembla ànima en pena –de fet, l’ànima autonomista, que porta les de guanyar al si del partit després de l’allunyament de l’incòmode Ibarretxe– en la recerca de la pròpia identitat. No hi ha ajudat gens el recent escàndol de presumpta corrupció que ha afectat el partit a Àlaba, on conserva el govern de la poderosa diputació foral gràcies al pacte que el PSE s’ha negat a trencar tot i les demandes del PP perquè ho faci. Per intentar corregir el rumb, o si més no que ho sembli, els seus dirigents nacionals –”jelkide”– s’han tret de la màniga l’anomenada “iniciativa Ados!” (Acordar!) per la reforma del marc estatutari, fonamentada en la “capacitat de decisió” i un “sistema bilateral de garanties amb l’Estat espanyol”. A banda de reclamar una vegada més a ETA que abandoni les armes i a l'”autodenominada esquerra abertzale –segons diu el seu manifest per la diada– un rebuig clar i rotund de la violència d’ETA”, i proclamar la crisi econòmica com la preocupació prioritària del partit, el PNB defineix el camí triat com el d'”aprofundir en la institucionalització d’Euskadi i avançar de forma decidida en el nostre autogovern fonamentat en la cada vegada més àmplia institucionalització i recolzat en el dret a decidir”. Sense dir gran cosa més sobre com pretén aconseguir aquests objectius i amb quins suports compta en les actuals condicions.

Via autonomista que l’allunya de la impulsada per l’esquerra abertzale il·legalitzada, que –després d’un efectiu procés de reflexió i revisió a fons de la seva estratègia– ha emprès el camí de l’acumulació de forces sobiranistes per defensar l’exercici del dret d’autodeterminació i la independència per vies exclusivament pacífiques, sense fer-ho dependre de cap procés de negociació, com explicita el document “Zutik Euskal Herria” (País Basc dempeus) que va fer públic a mitjans de febrer. Document menystingut –de cara enfora si més no– tant pel PNB com pels socialistes bascos i espanyols i, no cal dir-ho, el PP–, però que alguna cosa nova deu tenir quan, pocs dies abans de l’Aberri Eguna, el 29 de març, el facilitador de resolució de conflictes sud-africà Brian Currin presentava a Brussel·les una declaració en què quatre premis Nobel de la pau i disset personalitats més sud-africanes, britàniques i irlandeses dieun que “plenament realitzat, aquest compromís pot ser un pas fonamental per posar fi al darrer conflicte a Europa”. Entre aquestes personalitats, destaquen l’arquebisbe sud-africà Desmond Tutu; l’expresident sud-africà que va posar fi al règim de l'”apartheid”, Frederik W. De Klerk; l’expresidenta d’Irlanda i premi Príncipe de Asturias de Ciències Socials 2006, Mary Robinson; l’exlíder del Partit Laborista i Socialdemòcrata d’Irlanda del Nord, John Hume, i Albert Reynolds, exprimer ministre d’Irlanda, que van jugar un paper clau en el procés de pau irlandès, i l’exsecretari general de la interpol Raymond Kendall. Encapçalant les signatures la Fundació Nelson Mandela, amb una referència expressa dient que el text de la declaració concorda amb el pensament del líder de la lluita contra l’apartheid a Sud’Àfrica.

Aquest moviment basc per la independència es concreta ara com ara en la xarxa Independendistak, que pretén aplegar tots els bascos i basques dels set territoris històrics decidits a aconseguir la independència exclusivament per la via pacífica i democràtica, i en un acord de l’esquerra abertzale il·legalitzada amb el que queda d’EA, l’antic soci de govern del PNB, després de l’escissió d’Alkarbide. Independistak i EA van protagonitzar el seu propi Aberri Eguna convocant una multitudinària marxa que va confluir des d’Irun i Hendaiacap al pont de Santiago, on hi ha la frontera que divideix artificialment els territoris bascos sota sobirania espanyola dels sotmesos a la sobirania francesa. Una convocatòria que es venia produint els darrers anys, amb el suport de tots els partits sobiranistes, però d’on enguany s’han despenjat Aralar i Abertzaleen Batasuna, tot i que alguns destacats membres d’aquestes formacions hi van participar.

Però la declaració que va presentar Brian Currin –que no s’amaga d’haver treballat amb l’esquerra abertzale il·legalitzada acompanyant-la en el seu procés de reflexió i canvi d’estratègia– té una segona part que, ara com ara, fa dífícil a l’esquerra abertzale avançar en aquesta estratègia exclusivament pacífica si no s’encarrila aviat en la mateixa direcció un altre dels agents que han d’ajudar a resoldre el conflicte: ETA. “Prenem nota –diu la declaració de Brussel·les– de l’expectativa que els pròxims mesos poden donar pas a una situació en què el compromís pels mitjans pacífics, democràtics i no violents es converteixi en una realitat irreversible. Per això, fem una crida a ETA perquè doni suport a aquest compromís declarant un alto el foc permanent i completament verificable”. Tot i referir-s’hi en el propi comunicat per l’Aberri Eguna, ETA ha posposat la seva resposta a aquesta demanda concreta d’alto el foc a un posterior comunicat que farà públic, segons diu, després d’analitzar “les aportacions i opinions que han fet públiques els agents internacionals”. Remarcant, però, que “la desactivació de la resposta armada no soluciona el conflicte polític” i afegeix que, com ha passat en altres “processos de resolució de conflictes en el món, en el nostre també són necessàries garanties i compromisos de totes les parts, construir l’escenari democràtic que garantirà una sortida sòlida i permanent”.

I és aquí on pren raó de ser el darrer paràgraf de la declaració de Brussel·les, dirigida a l’altre agent del conflicte, que té de ben segur –cal no oblidar-ho, per no fer-se il·lusions excessives respecte d’una resolució ràpida del conflicte– la clau veritable per aarribar a una pau efectiva o, si més no, afavorir-la amb mesures de distensió: el govern de la monarquia. “Aquesta declaració (d’alto el foc d’ETA completament verificable), degudament resposta pel Govern espanyol, permetria que els nous esforços polítics i democràtics avancin, les diferències siguin resoltes i s’aconsegueixi una pau duradora”, diu el manifest de Brussel·les. Una resposta que, si més no de portes enfora, el govern de la monarquia no sembla voler facilitar. Només ha calgut que l’eurodiputat del PP i exministre de l’Interior, Jaime Mayor Oreja, hagi dit que està segur que hi ha converses entre ETA i el govern espanyol –cosa que tant de bo fos certa–, perquè el fiscal general de l’Estat, induït clarament pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero, hagi anunciat canvis imminents destinats a endurir la llei de partits. La tria oficial del Govern espanyol –i del seu satèl·lit titella de Gasteiz– és, ara com ara, avançar per un camí radicalment diferent al que reclamen els valedors internacionals de l’estatègia de l’esquerra abertzale.

La política d’aliança entre els dos partits imperialistes majoritaris espanyols pel que fa al País Basc, en què el PSOE sempre va a remolc del PP, sobretot després del fracàs de la darrera treva i negociació amb ETA, no se salda, però, sense costos per al PSE governant a Euskadi. El darrer, la dimissió a finals de març del que era viceconseller de Política Lingüística, Ramón Etxezarreta, antic col·laborador de l’alcalde socialista de Donosti, Odón Elorza, quan no portava ni un any al càrrec. Etxezarreta, persona respectada en el món de l’euskera i membre del sector basquista del PSE, en dimitir, va dir que ho feia per “no encaixar en l’equip i estil de direcció de la Conselleria de Cultura”. El diari “Deia”, proper al PNB, ha explicat els seus repetits enfrontaments amb Antonio Rivera, viceconseller de Cultura, l’home fort de la conselleria, que és a càrrec de Blanca Urgell, precisament sobre l’orientació de la política lingüística. Antonio Rivera passa per ser un ferotge antinacionalista. Segons diu Javi Núñez, en la crònica a “Deia”, “una altra de les característiques d’Antonio Rivera és la seva oposició visceral a l’euskera”. Una baixa més que significativa del rumb que manté impertorbable el govern de Patxi López, al servei de l’imperialisme espanyol més ranci i obtús.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana, el 6 d’abril del 2010)

(La foto, de la marxa convocada aquest Aberri Eguna per Independentistak, amb el suport d’Eusko Alkartasuna, en arribar al pont de Santiago, l’he baixat de “Gara”)

Read Full Post »

Tres llibres sobre la Franja

En un ja llunyà apunt d’aquest bloc vaig fer públic el propòsit de comentar-hi, de tant en tant, els llibres que vaig llegint. Compromís incomplert que ara, i espero que no sigui una anècdota, em proposo, una vegada més, recuperar i acomplir.

Serveixi, doncs, aquest apunt per recomanar tres llibres per als qui vulguin entendre una mica més, d’una banda, els problemes polítics i lingüístics que pateix la Franja catalana de Ponent (d’Aragó, segons d’altres) o, si no voleu entrar en polèmica, ras i curt La Franja, i, de l’altra, la polèmica sobre el litigi sobre les obres d’art del museu de Lleida procedents de parròquies de la Franja que ara reclama el bisbat de Barbastre per al seu museu. El desconeixement que molts catalans tenen d’aquest territori és tan gran que, quan la Mònica Terribas encara feia “La nit al dia” –que ja fa uns anys–, en un d’aquells diàlegs que mantenia amb els seus col·laboradors, parlant del conflicte de les obres d’art, no se’ls va acudit res de més enginyós que qualificar-lo de “colobrot”. Com si es tractés d’un serial més de tarda de televisió i no d’un fet cabdal derivat precisament de la poca cura dels catalans per defensar la catalanitat d’aquestes comarques ponentines.

Eugeni Casanova. El complot. La trama en la segregació del bisbat de Lleida i el litigi de les obres d’art. Pagès editors, 2008. Ja he fet referència a aquest llibre en alguna altra ocasió, com quan vaig recollr una anècdota significativa que va explicar a l’autor qui llavors era bisbe d’Urgell, Joan Martí Alanís, sobre les pretensions de la monarquia espanyola respecte del Prncipat d’Andorra quan n’era copríncep. Tot i que el litigi sobre les obres d’art no és un “colobrot”, el llibre es llegeix com una novel·la d’intriga de les bones. El mateix títol hi porta, i els fets que desvetlla n’afavoreixen la lectura, començant per les complicitats de les altes esferes del govern socialista espanyol de Felipe González en el desmembrament del bisbat de Lleida que va portar, entre d’altres, les parròquies de parla catalana de la Franja a dependre de Barbastre. La clau del conflicte no és en els capricis d’uns bisbes o les vel·leïtats d’uns governants sinó –segons va desembullant els fets l’Eugeni Casanova– en decisions premeditades per fer coincidir els límits dels dos bisbats amb els límits polítics artificials –cosa insòlita en els costums vaticans, tan arrelats en la tradició històrica– i, doncs, promoure encara més la descatalanització d’aquests territoris. Malgrat que el llibre fa dos anys que va ser publicat, els fets posteriors no solament no desmenteixen Casanova sinó que en confirmen el relat. Ara que tot plegat s’acosta a les deliberacions i resolucions judicials –civils, que no eclesiàtiques– és de lectura obligada per als qui s’interessen per la realitat de la Franja.

Carmen Berlabé i Isidre Puig. El dietari del bisbe Meseguer i el Museu Diocesà de Lleida. Pagès editors, 2009. Aquest és un llibre de lectura més complexa, amb un pròleg molt esclaridor dels autors i transcriptors del dietari, i tres articles de persones prou coneixedores del conflicte, com qui va ser bisbe de Lleida i va patir-ne les contradiccions, Francesc Xavier Ciuraneta Aymí. El bisbe Josep Meseguer i Costa va ser qui va salvar el patrimoni artístic de moltes parròquies de la Franja i el va traslladar al museu que va crear per a la formació dels capellans al seminari de Lleida, a cavall entre els segles XIX i XX. El seu dietari és la millor prova que no hi va haver espoli –com pretén el bisbat actual de Barbastre amb el suport del govern d’Aragó– sinó una estratègia del bisbe per salvar precisament l’art de la Franja de l’espoliació que ja estava patint pels depredadors que pul·lulaven en aquells temps per les parròquies necessitades de diners per subsistir. Una estratègia, d’altra banda, gens catalanista –Meseguer no era de la corda de Torras i Bages o Morgades precisament– sinó només complidora de les instruccions impartides pel Vaticà per al salvament de l’art cristià.

Francesc Ricart. Escrits contra l’erm. Aspiracions des de la Franja. Quaderns del Cingle, Associació Cultural del Matarranya-Institut d’Estudis del Baix Cinca, 2009. Aquest és un llibret recopilatori d’articles de Francesc Ricart, fill de Fraga i ara veí d’Igualada, implicat de fa molts anys en la defensa de la catalanitat de la Franja i del seu patrimoni lingüístic, cultural i social. El llibre recull articles d’un llarg període: s’inicia amb un publicat ara fa vint-i-cinc anys i es tanca amb un altre de l’any 2007. Els títols són prou significatius: “La Franja de Ponent: notes i reflexions sobre una realitat cultural miserable”, deia el primer; “El català a la Franja, un llençol del País que es pot perdre”, diu el darrer. A l’entremig, comentaris sobre els fets racistes que van portar a la dimissió de l’alcalde de Fraga, Cisco Beltran, l’estiu del 1992; sobre qüestions dialectals i de drets lingüístics; la segregació del bisbat de Lleida (tornem-hi!); referències a personalitats diverses que han treballat per la catalanitat de la Franja, amb especial atenció per l’estimat i malguanyat Josep Galan, mort el 2005, qui, vés per on, va estudiar amb mi al Seminari de Lleida, on el bisbe Meseguer va portar les obres d’art ara en litigi; TV3; la llargament reivindicada i promesa llei de llengües de l’Aragó; comentaris de llibres i autors, amb esment especial pel també finat Jesús Moncada, que va donar tremp literari a la seva Mequinensa natal d’abans del pantà… Articles curts i contundents que guanyen actualitat cada dia que passa, tot i que ara ja hi ha llei de llengües –prou descafeïnada per cert, per acontentar l’adversari i fins tot l’eventual company de govern, cosa que els socialistes aragonesos no van aconseguir– i han passat tres anys des del darrer text recollit. En la lluita contra l’erm en què volen convertir la Franja els enemics de la seva catalanitat i identitat, els articles de Francesc Ricart són una veu d’alerta que cal tenir molt en compte. Si en voleu seguir la trajectòria darrera, ho  podeu fer llegint-lo a “Temps de Franja”.

Read Full Post »