L’Aberri Eguna (dia de la pàtria basca) d’enguany ha estat insòlit. I no només perquè, per primera vegada des que els tres territoris de la comunitat autònoma d’Euskadi han tingut un govern autonòmic, aquest –i amb ell el seu lehendakari– no ha estat present en la commemoració de la diada nacionalista. És un efecte més, i no pas el més greu, de la presa del poder pels partits imperialistes espanyols –PSE i PP– al territori colonial d’Euskadi, gràcies a la tupinada a les eleccions autonòmiques del març del 2009 en què ells mateixos van privar –via llei espanyola de partits i aparell judicial de la metròpoli– del dret a elegir i ser elegits als votants potencials d’un força política clau en la representació política com és l’esquerra abertzale il·legalitzada.
Les forces polítiques i socials basques, legalitzades o no, i també l’organització independentista armada clandestina ETA, són –en tots els territoris bascos i no solament a les tres províncies de la comunitat autònoma– en una cruïlla. El camí que prenguin a partir d’ara pot ser decisiu per al futur de la nació sencera. El PNB, perdut el govern d’Euskadi després d’haver-lo encapçalat tant de temps, sembla més desorientat que mai. Com per no dir ni una sola paraula, per exemple, en el seu manifest de l’Aberri Eguna del 2010, sobre les causes per les quals va ser foragitat del poder. Ni sobre les d’origen aliè, com l’exclusió d’un sector de la població de l’exercici de drets polítics i humans fonamentals en una democràcia. Ni sobre les d’origen intern, com la contradicció que ve arrossegant des de la seva fundació entre les anomenades dues ànimes del partit: la sobiranista, que va impulsar la seva implicació en el pacte de Lizarra-Garazi que va portar a la fracassada treva d’ETA del 1998 –quan era lehendakari Juan José Ibarretxe– i als diversos intents posteriors del mateix Ibarretxe d’aprofundir en la defensa del dret a decidir, torpedinats des dels sectors autonomistes del mateix partit. Derrotat per la via de la tupinada imperialista a les darreres eleccions, el PNB sembla ànima en pena –de fet, l’ànima autonomista, que porta les de guanyar al si del partit després de l’allunyament de l’incòmode Ibarretxe– en la recerca de la pròpia identitat. No hi ha ajudat gens el recent escàndol de presumpta corrupció que ha afectat el partit a Àlaba, on conserva el govern de la poderosa diputació foral gràcies al pacte que el PSE s’ha negat a trencar tot i les demandes del PP perquè ho faci. Per intentar corregir el rumb, o si més no que ho sembli, els seus dirigents nacionals –”jelkide”– s’han tret de la màniga l’anomenada “iniciativa Ados!” (Acordar!) per la reforma del marc estatutari, fonamentada en la “capacitat de decisió” i un “sistema bilateral de garanties amb l’Estat espanyol”. A banda de reclamar una vegada més a ETA que abandoni les armes i a l'”autodenominada esquerra abertzale –segons diu el seu manifest per la diada– un rebuig clar i rotund de la violència d’ETA”, i proclamar la crisi econòmica com la preocupació prioritària del partit, el PNB defineix el camí triat com el d'”aprofundir en la institucionalització d’Euskadi i avançar de forma decidida en el nostre autogovern fonamentat en la cada vegada més àmplia institucionalització i recolzat en el dret a decidir”. Sense dir gran cosa més sobre com pretén aconseguir aquests objectius i amb quins suports compta en les actuals condicions.
Via autonomista que l’allunya de la impulsada per l’esquerra abertzale il·legalitzada, que –després d’un efectiu procés de reflexió i revisió a fons de la seva estratègia– ha emprès el camí de l’acumulació de forces sobiranistes per defensar l’exercici del dret d’autodeterminació i la independència per vies exclusivament pacífiques, sense fer-ho dependre de cap procés de negociació, com explicita el document “Zutik Euskal Herria” (País Basc dempeus) que va fer públic a mitjans de febrer. Document menystingut –de cara enfora si més no– tant pel PNB com pels socialistes bascos i espanyols i, no cal dir-ho, el PP–, però que alguna cosa nova deu tenir quan, pocs dies abans de l’Aberri Eguna, el 29 de març, el facilitador de resolució de conflictes sud-africà Brian Currin presentava a Brussel·les una declaració en què quatre premis Nobel de la pau i disset personalitats més sud-africanes, britàniques i irlandeses dieun que “plenament realitzat, aquest compromís pot ser un pas fonamental per posar fi al darrer conflicte a Europa”. Entre aquestes personalitats, destaquen l’arquebisbe sud-africà Desmond Tutu; l’expresident sud-africà que va posar fi al règim de l'”apartheid”, Frederik W. De Klerk; l’expresidenta d’Irlanda i premi Príncipe de Asturias de Ciències Socials 2006, Mary Robinson; l’exlíder del Partit Laborista i Socialdemòcrata d’Irlanda del Nord, John Hume, i Albert Reynolds, exprimer ministre d’Irlanda, que van jugar un paper clau en el procés de pau irlandès, i l’exsecretari general de la interpol Raymond Kendall. Encapçalant les signatures la Fundació Nelson Mandela, amb una referència expressa dient que el text de la declaració concorda amb el pensament del líder de la lluita contra l’apartheid a Sud’Àfrica.
Aquest moviment basc per la independència es concreta ara com ara en la xarxa Independendistak, que pretén aplegar tots els bascos i basques dels set territoris històrics decidits a aconseguir la independència exclusivament per la via pacífica i democràtica, i en un acord de l’esquerra abertzale il·legalitzada amb el que queda d’EA, l’antic soci de govern del PNB, després de l’escissió d’Alkarbide. Independistak i EA van protagonitzar el seu propi Aberri Eguna convocant una multitudinària marxa que va confluir des d’Irun i Hendaiacap al pont de Santiago, on hi ha la frontera que divideix artificialment els territoris bascos sota sobirania espanyola dels sotmesos a la sobirania francesa. Una convocatòria que es venia produint els darrers anys, amb el suport de tots els partits sobiranistes, però d’on enguany s’han despenjat Aralar i Abertzaleen Batasuna, tot i que alguns destacats membres d’aquestes formacions hi van participar.
Però la declaració que va presentar Brian Currin –que no s’amaga d’haver treballat amb l’esquerra abertzale il·legalitzada acompanyant-la en el seu procés de reflexió i canvi d’estratègia– té una segona part que, ara com ara, fa dífícil a l’esquerra abertzale avançar en aquesta estratègia exclusivament pacífica si no s’encarrila aviat en la mateixa direcció un altre dels agents que han d’ajudar a resoldre el conflicte: ETA. “Prenem nota –diu la declaració de Brussel·les– de l’expectativa que els pròxims mesos poden donar pas a una situació en què el compromís pels mitjans pacífics, democràtics i no violents es converteixi en una realitat irreversible. Per això, fem una crida a ETA perquè doni suport a aquest compromís declarant un alto el foc permanent i completament verificable”. Tot i referir-s’hi en el propi comunicat per l’Aberri Eguna, ETA ha posposat la seva resposta a aquesta demanda concreta d’alto el foc a un posterior comunicat que farà públic, segons diu, després d’analitzar “les aportacions i opinions que han fet públiques els agents internacionals”. Remarcant, però, que “la desactivació de la resposta armada no soluciona el conflicte polític” i afegeix que, com ha passat en altres “processos de resolució de conflictes en el món, en el nostre també són necessàries garanties i compromisos de totes les parts, construir l’escenari democràtic que garantirà una sortida sòlida i permanent”.
I és aquí on pren raó de ser el darrer paràgraf de la declaració de Brussel·les, dirigida a l’altre agent del conflicte, que té de ben segur –cal no oblidar-ho, per no fer-se il·lusions excessives respecte d’una resolució ràpida del conflicte– la clau veritable per aarribar a una pau efectiva o, si més no, afavorir-la amb mesures de distensió: el govern de la monarquia. “Aquesta declaració (d’alto el foc d’ETA completament verificable), degudament resposta pel Govern espanyol, permetria que els nous esforços polítics i democràtics avancin, les diferències siguin resoltes i s’aconsegueixi una pau duradora”, diu el manifest de Brussel·les. Una resposta que, si més no de portes enfora, el govern de la monarquia no sembla voler facilitar. Només ha calgut que l’eurodiputat del PP i exministre de l’Interior, Jaime Mayor Oreja, hagi dit que està segur que hi ha converses entre ETA i el govern espanyol –cosa que tant de bo fos certa–, perquè el fiscal general de l’Estat, induït clarament pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero, hagi anunciat canvis imminents destinats a endurir la llei de partits. La tria oficial del Govern espanyol –i del seu satèl·lit titella de Gasteiz– és, ara com ara, avançar per un camí radicalment diferent al que reclamen els valedors internacionals de l’estatègia de l’esquerra abertzale.
La política d’aliança entre els dos partits imperialistes majoritaris espanyols pel que fa al País Basc, en què el PSOE sempre va a remolc del PP, sobretot després del fracàs de la darrera treva i negociació amb ETA, no se salda, però, sense costos per al PSE governant a Euskadi. El darrer, la dimissió a finals de març del que era viceconseller de Política Lingüística, Ramón Etxezarreta, antic col·laborador de l’alcalde socialista de Donosti, Odón Elorza, quan no portava ni un any al càrrec. Etxezarreta, persona respectada en el món de l’euskera i membre del sector basquista del PSE, en dimitir, va dir que ho feia per “no encaixar en l’equip i estil de direcció de la Conselleria de Cultura”. El diari “Deia”, proper al PNB, ha explicat els seus repetits enfrontaments amb Antonio Rivera, viceconseller de Cultura, l’home fort de la conselleria, que és a càrrec de Blanca Urgell, precisament sobre l’orientació de la política lingüística. Antonio Rivera passa per ser un ferotge antinacionalista. Segons diu Javi Núñez, en la crònica a “Deia”, “una altra de les característiques d’Antonio Rivera és la seva oposició visceral a l’euskera”. Una baixa més que significativa del rumb que manté impertorbable el govern de Patxi López, al servei de l’imperialisme espanyol més ranci i obtús.
Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana, el 6 d’abril del 2010)
(La foto, de la marxa convocada aquest Aberri Eguna per Independentistak, amb el suport d’Eusko Alkartasuna, en arribar al pont de Santiago, l’he baixat de “Gara”)
dietarihumbert 
despres de llegir aquest article nomes he de dir que a Euskal Herria ( i sembla que fora d’euskal herria tambe) la direcccio de ETA sempre esta venent una burra i sempre hi ha il·lusos disposats a compar-la
Desspre de l’Aberri Eguna aquestos il·lusos s’adonan que la burra esta vella i que els han estafats…ploran una miqueta i el proper Aberri Eguna tornan al mercat i tornan a compra la burra
Aquest any han tingut sort ..han venut 3 burres..una a EA, altra als PPCC i altra als mediadors internacional…avui es el dia que els mediadors s’han adonat de l’estafa i alguns catalans ..pero la resta entre els les JERC encara no entenen com la burra no s’aixeca ni vols posar-se a traballar
els d’EA creuen a mes que amb la burra que els han venut els d’ETA guanyaran el Derby de Kentucky
Sento que ho interpretis així. De la meva part, desitjo –i ajudaré tot el que pugui per aconseguir-ho– que el País Basc aconsegueixi una pau justa i la independència, tal com ho desitjo per al meu país (Països Catalans). Si aquesta és la burra a comprar, la compro ara mateix. La burra és un animal tan digne com els altres i sempre ha fet un servei excel·lent als humans que l’han sabut tractar i ha donat coces als qui l’han maltractada. No sé quin pito hi toquen les JERC en tot plegat, però ja fa molt de temps que vaig depassar els anys límit per afiliar-m’hi.
et demano perdo si creus que he sigut massa agresiu o ironic en la meva resposta
No va ser la meva intencio
La aportacio sobre l’ERC es que van anar junatment a Maulets i CAJEI a l’aberri eguna de Hendaia quan en realitat no te cap vinculacio de germanor amb els partit que es van concentrar a aquesta ciutat d’iparralde
Els que hen patit el conflicte pendant anys sabem que ETA nomes vol imposar el seu project politic sobre la resta de la poblacio..diuen representar al poble basco i nomes representan al 15% com molt..l’altre 85% l’ha demanat la seva desaparicio moltes vegades..pero aixo no la faran mai perque si una vegada l’Estat es rendeix ( molt improbale) els demanaran tutelar el nou pais i decidir qui pot fer politica i qui no amb la força de les armes
Llàstima que en tan poc espai no puguem debatre més a fons els temes que planteges. Tots hem patit la violència d’ETA –a Hipercor va morir un bon company lluitador antifranquista de Santa Coloma de Gramenet, l’arquitecte Xavier Valls–, però no podem oblidar les víctimes de l’altra banda. Entre elles, Txiki per exemple –vaig cobrir la informació del consell de guerra a Barcelona i sé de què parlo–, de qui per cert la justícia espanyola vol treure qualsevol record de carrers i places del País Basc. I ara més de vuit-cents bascos i basques empresonats i tants d’altres d’exiliats són ostatges de l’imperi en aquest conflicte colonial tan fàcil de resoldre si el comparem amb d’altres conflictes, armats o no, del món. Per això, he de saludar com un fet molt positiu qualsevol indici que la violència –d’una i altra banda– es pot acabar per vies exclusivament pacífiques i de confrotació democràtica amb l’imperi pel reconeixement del dret a l’autodeterminació: aquí als Països Catalans en comencem a saber força, amb les consultes sobre la independència. I prefereixo donar ànims perquè sigui un procés reeixit, encara que em diguin il·lús. Pel que fa a imposar el propi projecte polític, tots els que es dediquen a la política volen imposar-lo per una via o una altra. I, si parlem dels partits imperialistes espanyols, si no se’n surten, sempre tenen el recurs de l’Exèrcit al qual la seva immaculada Constitució encomana defensar la sagrada unitat de la pàtria (això és, el mateix imperi). Trencar aquesta terrible confrontació armada –imperi i les seves forces armades i policials, i la seva justícia, úniques que tenen el monopoli legal de la violència, contra ETA–, basada en una estratègia bèl·lica, i substituir-la per la lluita pacífica pel reconeixement de la capacitat de decidir dels pobles mitjançant els vots ll¡ures i sense imposicions de ciutadans i ciutadanes em sembla un dels objectiu més nobles a defensar. I és aquest el camí que crec que ha emprès l’esquerra abertzale per no abandonar-lo. Espero no equivocar-me i que el govern de la monarquia abandoni també el vell imperialisme, hi posi la part que li correspon i reconegui finalment els drets dels pobles que encara té sotmesos. I que ETA acabi responent positivament a la petició que li fa l’esquerra abertzale i les personalitats internacionals per començar a abandonar de debò l’estratègia bèl·lia i optar per les vies exclusivament pacifiques per aconseguir aquests objectius.
l’ETA del 70 i 80 no es la d’ara…cada vegada mes gent estam concençuts de que son una remora i un tonto util de l’estat espanyol per a negar la voluntat dels pobles del estat
Que es una organitzacio plena de talps que sabotejan tota iniciativa de la resta d’abertzales per avançar en el cami de l’independencia
Som molts els que, amb matisos que es faria llarg d’explicar, pensem com tu: ETA és una rèmora. Per això és tan important que l’esquerra abertzale vagi fent el seu camí cap a l’enfrontament democràtic i pacífic amb l’imperi i arrossegui ETA per aquesta via. Si t’has llegit els documents recents de l’esquerra abertzale –sobretot el que va servir de base del debat–, veuràs que aquest és el plantejament actual. Els exemples que posen per abonar la idea de la via exclusivament pacífica són radicalment diferents precisament dels que van portar a la fundació d’ETA fa cinquanta anys: fi de la lluita guerrillera i accés al poder de l’esquerra per les vies democràtiques a Llatinoamèrica, processos d’independència a Escòcia, Flandes, Catalunya… Els models irlandès i sud-africà que els inspira actualment –reté, per favor, el nom de Brian Currin– també van per aqust camí. El pitjor favor que podem fer a Rubalcaba i companyia és fer-nos ressò de la tesi que tot és ETA (i, en conseqüència, que no cal fer cas del que digui i proposi l’esquerra abertzale, com si smpre fos el mateix del mateix). No podem contraposar a l’immobilisme dels altres el nostre escepticisme, que –com els atemptats d’ETA: des del juliol passat que no n’ha fet cap– també fa el joc a l’imperi.
jo no soc partdari de que ETA sigui tot , pero a diferencia dels procesos de Sudafrica i Ulster aqui s’ha demostrat que la resta d’organitzacions estan supeditades a ETA i no al inreves com per eixample el cas del SF i l’IRA
Per altre costat ETA ha deixat en evidencia als mediadors i la mateixa Batasuna no donant cap pas aques aberri eguna tot i que els partits que donan suporta a quest procces ( batasuna i ea ) habien demanat aquest pas..per altre costat l’assesinat del gendarme mentres l’eskamot furtava cotxes a francia no donan bones sensacions
disculpeu el meu catala
[…] els catalans amb les repetides onades de consultes –diumenge vinent, la propera– i és també l‘estratègia aprovada per la majoria de l’esquerra abertzale basca il·legalitzada. Una estratègia que compta amb el suport de les personalitats sud-africanes, irlandeses i […]
[…] que es tornen a obrir esperances de pau al País Basc, sense atemptats d’ETA des de fa un any i amb l’opció unilateral de l’esquerra […]