No sé si ens adonem de la importància del que estem fent els catalans amb les consultes sobre la independència. Ens ho deia a Lleida una noia de la comissió d’observadors sards que va venir el diumenge 25 d’abril al col·legi electoral instal·lat a l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Conscient que Lleida és la ciutat amb més persones cridades a votar i amb un percentatge més petit de participació, ho sóc tot menys pessimista. Els lleidatans que hi viuen –jo hi participava com a lleidatà de la diàspora, sense dret a vot– i que formaven part del gup de més de dues-centes cinquanta persones mobilitzades per garantir la qualitat de la consulta insistien en les dificultats que havien tingut. Una ciutat tan gran i tan dispersa, amb barriades de molt distinta sensibilitat i, sobretot, amb un teixit associatiu poc cohesionat i amb una història que ha deixat un pòsit de por atàvica des que Lleida va ser l’avançada del rerefront republicà –i amb la línia del front allí mateix durant un temps– durant la guerra.
Sigui com sigui, que 9.389 persones, el 8,21% de les 113.000 persones amb dret a vot, hagin anat a votar sense por i amb tota llibertat sobre la independència del país, i que el 93,4% hagin votat sí, vol dir que també a Lleida s’ha trencat el tabú de l’exercici del dret a l’autodeterminació. I, com en els més de quatre-cents municipis on ja s’han fet les consultes, s’ha trencat exercint-lo. I això és el més important. Perquè aquest és un camí llarg i ple de giragonses, com vaig dir en la meva intervenció a l’acte final de campanya, a la plaça de Sant Francesc de Lleida, al costat de la que va ser casa familiar dels Perenya –una de les potes del republicanisme lleidatà del primer terç del segle XX. I només amb paciència, constància i unitat –sobretot unitat– podrem arribar a aconseguir l’objectiu del reconeixement del dret a l’autodeterminació i la independència.
Aquestes són les meves primeres impressions, coneguts els resultats d’ahir. Haver mantingut la participació en el conjunt de Catalunya a l’entorn del 20% –en una diada en què es feien consultes en ciutats tan grans com Lleida, Girona, Olot, Reus…, converteix l’esdeveniment en un fet transcendental, encara que els governants porucs i lligats de peus i mans als poders imperials –com per desgràcia i gravíssima irresponsabilitat seva passa amb el PSC– facin com que no ho veuen o, a darrera hora, s’hi oposin obertament. I això es farà diàfan en el futur i espero que, ho vegi o no, serà més aviat que tard. Perquè –com vaig dir també en l’acte de cloenda– estem fent història, i no solament perquè obrim una via nova per aconseguir els drets nacionals que ens nega el Regne d’Espanya als pobles que oprimeix, sinó perquè ho fem mitjançant un recurs tan pacífic i democràtic com els vots. I mostrem aquest camí a un món on encara impera la guerra i el dret militar de conquesta. Des del govern colonial ens diuen “o vots o bombes”. I nosaltres responem: “vots”. ¿Què tria l’imperi? ¿Bombes?
Humbert Roma (Periodista) (Publicat a Tribuna Catalana el 26 d’abril del 2010)
Pel seu interès, afegeixo el text que he rebut de la plataforma Lleida decideix analitzant els resultats a Lleida (la foto és també de la web de la plataforma):
com vaig dir-li a un amic, estic desitjant que el NO guanye en una o varies localitats
aixo voldra dir que molta gent haura anat a votar a aquest referendum a donar la seva opinio
Com vas dir 10.000 vots a una ciutat amb una indiosincrasia especial com lleida es molt
moltes felicitats als catalans
Gràcies per les felicitacions. Tant de bo aquesta reivindicació, per la via dels fets, del dret a l’autodeterminació no s’aturi i hi incorpori, d’una o altra forma, la resta dels Països Catalans i dels pobles oprimits pel Regne d’Espanya. Que el dia a dia no ens faci perdre de vista el futur.
Enhorabona als lleidatans! Tot és començar el viatge i no aturar-nos.
Shaudin
Benvolgut Humbert, el teu optimisme es encoratgedor peró crec que un tant esbojarrat. Si bé les consultes son un exit organitzatiu sense precedents, els resultats haurien de fer-nos reflexionar al voltant de que caldrá realment fer ara. som molts els que tenim trempera i estem a les plataformes, i molts mes els que s’ho miren expectants, peró com arrivar a la candidatura dels 66 diputats necessaris ? com evitar que ciu i erc no ho converteixin en un foc d’encenalls ?Jaume – Vallromanes
Sóc conscient dels problemes que es plantegen i no tinc resposta per a moltes coses: no sóc ni un déu ni un profeta. Però la mobilització actual és tan important que no puc fer sinó encoratjar-la i insistir en la necessitat de tirar-la endavant amb constància, paciència i unitat. Si mantenim aquests tres principis, i sé que és molt difícil, crec que tenim possibilitats d’aconseguir l’objectiu. Concretant més, i ja ho he fet en alguna ocasió en comentaris arran d’anteriors consultes, crec que les plataformes locals s’haurien de consolidar i no dissoldre i intentar anar creant un moviment transversal ampli i molt democràtic que es plantegés l’objectiu de fer –un cop acabada aquesta onada de consultes– un referèndum a tota la Catalunya estricta –i si pugués ser en altres territoris dels Països Catalans–, millor amb el suport de la majoria del Parlament de Catalunya i si pugués tenir caràcter vinculant encara millor. Però, ja ho dic, no sóc profeta i de vegades passen coses –com la que ha passat arran que la bona gent d’Arenys de Munt va tenir la seva iniciativa– que fan avançar o endarrerir els processos. Per mi, però, l’objectiu hauria de ser portar com més endavant millor l’actual procés amb la perspectiva de culminar-lo en una nova consulta un dia concret a tot el territori. Per això, és clar, cal anar acumulant forces. Per això estic tan esperançat en el procés actual, amb totes les seves mancances, que reconec.
Amic humbert, tant de bó sigui així, jo només tinc clara una cosa, soc arrelat fins al moll de l’òs lluitaré pel meu pais.
[…] tants periodistes maldestres, a qui tantes vegades he criticat, vaig caure de peus a la galleda i vaig reproduir la mentida tot i tenir tots els elements per saber que ho era. Em vaig fiar, podríem dir-ne, dels […]
[…] decideix” qualifica de darrera assemblea de la plataforma que va convocar i organitzar la consulta del 25 d’abril a la capital del Segrià. Penso anar-hi i he preparat un escrit, no pas per llegir-lo tot a […]
[…] seva pròpia tomba sinó que pot estar cavant la de l’esquerra catalana per molt de temps. I en la perspectiva d’una Catalunya lliure això és molt greu. Ja sé que hi ha motius per afirmar que ni el PSC ni el partit imperialista a […]
[…] va tenir una participació molt activa i va deixar molts esforços, confio que il·lusionats, en la consulta del 25 d’abril. Si vaig intervenir a l’acte de la plaça de Sant Francesc previ a la consulta, va ser […]
[…] a Lleida han estat convidats per l’associació “Lleida decideix”, que vam formar després de la consulta sobre la independència nacional del passat 25 d’abril, a parlar sobre “Som una nació. Nosaltres decidim”, el lema […]
[…] escrit diverses vegades que el procés cap a la independència requereix paciència i constància (també unitat i respecte per la diferència). Poc ens podíem pensar, quan va saltar la iniciativa […]
[…] ja recuperada de la coordinació de totes les persones que hi han aportat il·lusions i esforços, per no aturar-nos fins aconseguir l’objectiu: la independència […]
[…] l’exercici del dret a l’autodeterminació i, doncs, la independència. Però, com ja he escrit en d’altres ocasions, estic convençut que aquest front de forces polítiques no es farà un dia per l’altre i, […]