Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Mai de 2010

Al llarg de tot el dia d’avui, des que s’ha conegut l’assalt militar israelià a la flota pacífica que intentava trencar el bloqueig marítim de Gaza, en què han mort entre deu i vint dels pacifistes solidaris amb la població palestina de la franja, s’han succeït les protestes i convocatòries d’actes. Aquí en teniu la més recent de les que he rebut:

Benvolgudes i benvolguts,

en relació a l’assalt militar de la Flota de la Llibertat, que ha provocat entre 10 i 19 morts i un nombre encara indeterminat de persones ferides, segons les fonts, us adjuntem les convocatòries i concentracions de protesta previstes per aquesta tarda arreu dels Països Catalans.A més us informem, que l’exèrcit israelià ha decretat el protocol de censura militar: no hi ha cap novetat respecte Laura Arau, David Segarra i Manuel Tapial; ni dels eurodiputats, i el govern suec acaba de donar per desaparegut l’escriptor Henning Mankell.

Concentracions contra l’atac d’Israel als vaixells amb ajuda humanitària a Gaza
Convocatòries urgents per avui dilluns 31 de maig:

Barcelona: concentració a les 19h davant la Cambra de Comerç Espanya-Israel Travessera de Gràcia 21. (des de Sabadell hi ha una convocatòria a les 18.00 hores a l’estació de Ferrocarrils de la Generalitat per baixar a Barcelona)
Girona: A les 19h a la Plaça del Vi (davant de l”ajuntament)
Lleida: Plaça la Paeria davant de l’ajuntament a les 19:30h
Vilanova i la Geltrú: 20:00 Plaça de la Vila
Vilafranca del Penedès: 20.00 Plaça de la Vila
Lloret de Mar: 19.30 Plaça de l’Ajuntament
Sallent: 20.00 Plaça de la Pau
Castelló de la Plana: 20.00 hores, Plaça Maria Augustina
Ciutat de Mallorca: 20.00 hores Plaça Espanya
Ciutat de València: 19.00 hores Plaça de l’Ajuntament

http://www.palestina.cat/
http://www.freegaza.org/
http://www.witnessgaza.com/

A més, adjuntem comunicat unitari i comunicat també de Justícia i Pau.

Comunicat unitari  contra l’atac d’Israel als vaixells amb ajuda humanitària a Gaza

Front a l’atac per part de l’exèrcit israelià contra els membres de la
flota d’ajut humanitari, en missió pacífica de resistència civil, que
pretenia trencar el setge de Gaza, denunciem i condemnem les greus
violacions del Dret internacional dels drets humans i del Dret
internacional humanitari que, un cop més, ha comés i ha ordenat cometre el
govern israelià.

Més enllà que l’abordatge s’hagi comès en aigües internacionals o dins de
l’espai marí palestí, controlat per Israel, l’ús desproporcionat de la
força armada contra la població civil, interna o internacional, suposa una
flagrant violació del Dret internacional.

Instem a que és produeixi un clar pronunciament de les autoritat
polítiques internacionals, de l’Estat espanyol i de Catalunya contra
aquest nou menyspreu de les autoritats israelianes cap al principi del
respecte de la dignitat humana. Recordem que el silenci equival a
complicitat. Esperem que els nostres polítics estiguin a l’alçada dels
valors de la dignitat humana i condemnin aquesta situació que ha costat la
vida i ha ocasionat un gran nombre de ferits a activistes internacionals i
no es quedin en silenci com va passar durant l’Operació Plom Fos, en la
que varen morir més de 1.300 palestins.
Plataforma Aturem la Guerra Comunitat Palestina de Catalunya, Plataforma amb Palestina al Cor

COMUNICAT DE JUSTÍCIA I PAU

D’acord amb la informació que subministra la premsa internacional,
l’Armada d’Israel ha atacat en aigües internacionals una flotilla de sis
vaixells amb 700 cooperants de 50 països, entre els quals es troben dos
catalans, que transportava 10.000 tones d’ajut humanitari a la franja de
Gaza. Segons diverses fons, l’atac de l’armada israeliana ha provocat 16
morts i uns 50 ferits.

Davant d’aquests fets, Justícia i Pau, vol fer les següents consideracions:

1.      L’acció militar israeliana és una agressió criminal, inadmissible
i intolerable, contra una missió humanitària internacional i, per tant,
mereix una condemna servera de la comunitat internacional i obliga prendre
mesures immediates contra l’Estat d’Israel.

2.      L’acció és especialment reprobable perquè la missió humanitària
atacada pretenia alleugerir la situació de segregació de la franja de
Gaza, on viuen un milió i mig de persones, un territori sota bloqueig
militar israelià, tancat per terra, mar i aire, on s’impedeix l’entrada de
menjar, medicaments i qualsevol tipus de productes i on la llibertat de
moviments, el comerç i el treball dels seus residents es troben
seriosament restringits.

3.      Per tot això, demanem al Parlament de Catalunya, al Govern de la
Generalitat, als ajuntaments i a la resta d’institucions catalanes, que
expressin el seu rebuig i condemna de l’atac d’Israel contra cooperants
internacionals.

4.      Així mateix, demanem al Govern espanyol,

a)      la retirada immediata del seu Ambaixador a Israel fins que no
s’hagin aclarits els fets,

b)      s’iniciïn accions diplomàtiques en el sí de la UE i de Nacions
Unides per portar a terme una condemna de l’atac i, si s’escau, possibles
sancions a Israel.

c)      La suspensió immediata i rescissió de l’acord de cooperació
militar signat entre el Ministeri de Defensa espanyol i el Ministeri de
Defensa israelià, signat el passat el 14 de març passat, tenint en compte
no solament aquests fets sinó també l’acció de guerra sobre Gaza de gener
de 2009, atès que Israel ocupa militarment els territoris palestins en
contra de la legalitat internacional.

Justícia i Pau

31 de maig de 2010

Read Full Post »

Llegeixo al suplement de llibres de “Le Monde” del darrer 28 de maig que la novel·la “Les veus del Pamano” (“Les Voix du Pamano”, en la traducció al francès) de Jaume Cabré, “per Espanya”, és una de les cinc finalistes al premi Cévennes a la millor novel·la d’un autor europeu. Una excel·lent notícia, si no fos que el sempre jacobí (i, doncs, imperialista) “Le Monde” atribueix a Cabré una espanyolitat que no n’és. Llàstima, perquè els lectors del considerat diari francès de referència, una vegada més, han estat engalipats per un dels seus redactors, ignorant o malvat lingüicida, que ha encolomat al darrer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes la dubtosa categoria d’autor “espanyol”, vedat, doncs, en versió original als seus compatriotes de la Catalunya del Nord.

Jaume Cabré és –dels cinc nominats– l’únic escriptor en una llengua europea minoritzada –sola oficial, però, al Principat d’Andorra– i la traducció francesa de la seva novel·la competeix amb les de “Ruhm” (“Gloire”, en la traducció al francès) de l’alemany-austríac Daniel Kehlmann;  “The secret scripture”, (“L’escriptura secreta“, en la traducció al català i “Le Testament caché”, al francès), de l’escriptor irlandès –en anglès– Sebastian Barry;  “La solitudine dei numeri primi” (“La solitud dels nombres primers”, en la traducció al català i “La Solitude du nombres premiers”, al francès), de l’italià Paolo Giordano, i “Boven is het stil” (“Là-haut. tout est calme, en la traducció al fracès), de l’holandès Gerbrand Bakker. El 12 de juny vinent se sabrà quina d’elles ha estat l’escollida.

Si esteu interessats en el context històric de “Les veus del Pamano”, us convido a llegir l’article “Quan al Pallars mataven als psgesos”, de la periodista Laia Altarriba, al seu bloc “L’esquena del món”.

Read Full Post »

27 de maig del 2010, a les 5 de la tarda. Un company del Grup de Periodistes Ramon Barnils ens fa un missatge a la llista del Grup: “No us sembla una mica increïble aquesta notícia?” I, tot seguit, la reprodueix:

Els mossos vesteixen els periodistes d’antiavalots i els enfronten amb ‘violents’ manifestants

Sanchez, Guillem // ACN // 26.05.2010  17.33 h   Ref. 551345
Barcelona (ACN).- Els Mossos d’Esquadra han vestit els periodistes d’antiavalots i els han posat al davant d’una trentena de manifestants ‘violents’. Han volgut que aquells que informen de les seves accions a la societat sàpiguen què es viu a la seva pell. Els manifestants en qüestió eren també efectius de la mateixa Brigada Mòbil, que amb crits de ‘la policia tortura i assassina’ i ‘no son funcionaris, són mercenaris’ han carregat contra els periodistes i els han llançat ous i globus d’aigua amb pintura. Sí, també els han insultat. L’experiència ha servit per tancar ferides entre dos col·lectius que coincideixen cada vegada que hi ha aldarulls a la ciutat i es miraven de reüll des de la crisi anti-Bolonya.
Al camp d’entrenament dels Mossos d’Esquadra aquest dimecres hi havia una trentena d’infiltrats. ‘Aspirants a mossos’, cada cop que el sotscap de la unitat d’antiavalots els ha cridat l’atenció. Eren periodistes convidats pels Mossos per viure l’experiència de pertànyer a la ‘brimo’ (Brigada Mòbil) per un dia. 

Equipats amb granota i casc han fet sota el sol del migdia tres maniobres habituals de la unitat, una de contenció en línia, una per guanyar posició ‘al pas’ i un desallotjament per la força. 

Contenció en línia

Els ‘nous mossos’ s’han posat en línia i han esperat l’arribada dels manifestants. A una distància d’uns 50 metres han aparegut una trentena de ‘manifestants’ equipats amb pals i símbols antisistema. Els manifestants coneixien bé tots el repertori de cançons que acostuma a escoltar la brimo, i les han entonat a ple pulmó. Els periodistes, sota una pluja d’ous i de globus plens de pintura, han esta sacsejats i increpats de valent. 

Guanyar la posició ‘al pas’

Alineats en una mitja lluna, els nous mossos han rebut l’ordre de protegir l’entrada d’un hipotètic edifici. Quan els manifestants s’han acostat massa, s’ha donat l’ordre de fer-los fora fent força amb els escuts. Novament als periodistes els ha mancat convicció i han patit l’escomesa dels manifestants, que amb empentes i cops de pal els han fet retrocedir. 

Un desallotjament per la força

La tercera maniobra ha consistit en desallotjar una trentena de manifestants que s’han assegut en un edifici. Ha estat el clàssic joc d”arrencar cebes’. Però els ‘punts claus’ sobre els que cal aplicar la força per aconseguir aixecar les persones no han estat comunicats als periodistes, que haguessin fracassat de nou sense l’aparició de quatre antiavalots dels de debò que s’han prestat a fer la seva feina. Millor així. 

En David, sotscap de la unitat, ha remarcat al final de la pràctica que essencialment la seva tasca és el que no apareix mai a les notícies, ‘la contenció’. ‘Quan no passa res hem fet bé la nostra feina’. L’altre sotscap, en Simón, ha subratllat el cantó humà dels efectius que composen la brimo. ‘Són agents que compleixen ordres i prefereixen marxar aviat cap a casa amb les seves famílies que perseguir la gent pels carrers’.
Les alarmes es disparen a la llista del Grup. Que bèstia! “Eren periodistes convidats pels Mossos per viure l’experiència de pertànyer a la ‘brimo’ (Brigada Mòbil) per un dia” –diu l’agència catalana de notícies.
Poc després algú localitza i envia un vídeo d’Antena 3. Aquí el teniu. També BTV n’ha fet una notícia.
Hores després, media.cat, Observatori Crític dels Mitjans, en farà aquesta crònica: “Jugant” a fer de mossos un any després de les càrregues de Bolonya”.
La Junta del Grup de Periodistes Ramon Barnils fa públic el següent comunicat:
28.05.2010

Un simulacre que és una burla als periodistes agredits pels Mossos

Notícia per GPRB
Davant del simulacre de càrrega policial en què alguns periodistes van participar a l’Escola dels Mossos d’Esquadra ahir dimecres 26 de maig, el Grup de Periodistes Ramon Barnils volem fer les següents consideracions:
Trobem sorprenent que els Mossos proposessin una simulació d’aquestes característiques i encara ho és més que periodistes i mitjans ho acceptessin i hi participessin sense buscar-ne cap aspecte crític, cap element controvertit. Les cròniques que s’han fet públiques del simulacre ho han enfocat com un divertimento o un experiment graciós, tot i que per a nosaltres no té cap gràcia.
Critiquem la realització de la simulació perquè no ens sembla que sigui la millor manera d’afrontar la indignació i crítiques de la professió per les agressions policials que van patir alguns periodistes en la manifestació estudiantil de fa un any a Barcelona sinó que, per contra, constitueix una “burla” pels companys que van ser apallissats sense cap mirament pels antiavalots. Les condemnes a alguns agents per agressions a periodistes en aquella manifestació demostren, per exemple, qui és el qui s’excedeix en la seva feina.
Els continus episodis de conflicte han demostrat que el problema no és que els periodistes no entenguem la feina dels Mossos antiavalots, sinó que a aquests no els agrada la manera de treballar dels periodistes i contínuament vulneren el dret a la informació de la ciutadania que els periodistes intentem defensar.
Ens preguntem què es pretenia amb aquest circ (i amb mesures paral·leles com l’armilla): espantar els periodistes perquè a partir d’ara s’ho mirin de més lluny? Busquen impunitat per a les agressions policials? O, com a mínim, “comprensió” de la impunitat?
Per tant, per evitar nous conflictes és necessari que els agents policials tinguin clar el respecte al dret a la informació, i això és una tasca interna del cos i dels seus responsables. Cal que s’assumeixin els erros comesos fins ara i, si cal, que siguin els Mossos els qui es posin a la banda dels professionals de la comunicació.
Grup de Periodistes Ramon Barnils
Països Catalans, divendres 28 de maig de 2010
Recordo el que vaig escriure fa un any en aquest mateix bloc: “Saura (amb el suport del tripartit), bon deixeble de Bush”.
(La foto, l’he baixat de 3cat24. Era el 18 de març del 2009. Les garrotades dels mossos eren de debò i els periodistes van fer de veritat la seva feina. Per això, alguns van rebre de valent)

Read Full Post »

He parlat algunes vegades en aquest bloc sobre el conflicte de l’anomenat “art religiós de la Franja”, en aquests moments pendent de sentència a l’Audiència Provincial de Lleida. Mentrestant s’han produït alguns esdeveniments al respecte de l’art religiós dels Pirineus catalans, per obra i gràcia de decisions unilaterals del Govern de la monarquia, que vénen a mostrar, una vegada més, com les gasta el poder imperial quan el que és en joc són els drets i els interessos de les colònies. Llegeixo, per exemple, avui al diari “Segre” de Lleida, aquest article d’Alberto Velasco González, conservador del Museu de Lleida, que no puc sinó reproduir íntegrament.

El litigi i les subhastes

ALBERTO VELASCO GONZÀLEZ, Conservador del Museu de Lleida

Ahir es va fer públic a SEGRE que el ministeri de Cultura havia pres una decisió sobre a qui calia lliurar una pintura gòtica subhastada mesos enrere a Madrid. Es tracta d’un compartiment de retaule amb la representació del Calvari, de finals del segle XV, el qual sortia a la venda com a obra d’un pintor anònim aragonès i de procedència desconeguda.

El ministeri va adjudicar-se la taula el passat juny de 2009 a partir del seu dret de tempteig, que va exercir seguint les indicacions de dues institucions que van mostrar interès en l’obra, la Generalitat de Catalunya, que seguia una petició de la Diputació de Lleida, i la DGA.

De forma sorprenent, el ministeri ha decidit atorgar la pintura a la DGA, cosa que en un principi podria semblar normal tractant-se d’una obra d’un pintor “anònim aragonès”. Doncs no, no és pas normal, ja que amb aquesta decisió s’han lesionat greument els interessos d’un petit poble del Pirineu lleidatà, Son, d’on sembla que podria procedir l’obra. No cal ser gaire llest per veure que per sobre del tema plana l’allargada ombra del litigi per les obres del Museu de Lleida i que, un altre cop, les decisions polítiques s’han prioritzat per sobre dels arguments tècnics.

Per començar, quan vaig advertir que la taula sortia a la venda, de seguida vaig adonar-me que no era pas obra d’un autor anònim com pensaven els responsables de la casa de subhastes, sinó d’un pintor amb nom i cognom. Es tracta de Pere Espallargues, un mestre actiu a les terres de Lleida i la Franja a finals del segle XV, amb retaules executats per a les localitats d’Enviny, Son, Unarre, Vilac i Abella de la Conca. Seguint el procediment habitual, es va comunicar la proposta d’adquisició a la subdirecció general de Museus de la Generalitat de Catalunya. Emperò, quan a Barcelona es va veure que el que es volia adquirir era una obra que sortia a la venda com a “anònim aragonès”, van aparèixer els dubtes. Així, per tal d’evitar un enfrontament institucional amb la DGA, es va efectuar un gest de bona voluntat política que, dit sigui de pas, mai serà correspost: es va informar al Govern aragonès de la subhasta per tal que hi pogués concórrer. Com és ja habitual, la DGA no sabia res de la subhasta.

Un cop el ministeri va adquirir la taula, es va sol·licitar que Generalitat i DGA elaboressin sengles informes on s’ampliessin les raons per tal de quedar-se amb l’obra. Em vaig posar mans a l’obra i, sorprenentment, vaig trobar evidències que demostraven que la taula podria ser originària de l’església lleidatana de Son. Però, quines eren aquestes evidències? A Son encara es conserva el retaule que Pere Espallargues va pintar per a l’altar major, tot i que falten els diferents compartiments de la part baixa, que van ser venuts fraudulentament cap a 1939. Avui se’n conserven dos al Museu Maricel de Sitges i un tercer al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell. La resta es troben en parador desconegut. El que jo proposava al meu informe és que la taula venuda a Madrid fos, precisament, un d’aquests compartiments desapareguts. I ho feia amb arguments molt i molt contundents, entre els quals, la correspondència exacta de mesures amb les taules de Sitges i la Seu d’Urgell.

I es preguntaran, com és que si hi havia proves tan evidents, la peça s’ha acabat lliurant a Aragó? Jo també m’ho pregunto, i més després d’haver tingut accés a l’informe que es va redactar des del Govern aragonès. El qualifico d’informe amb molta benevolència, ja que tenia una pàgina i escaig d’extensió, amb un argumentari increïblement feble, i anava signat per algú no especialista en pintura gòtica. El més interessant d’aquest text era que justificava que la taula procedia -com no podia ser d’una altra manera- de Barbastre. Però això no és tot. El més surrealista és que s’argumentava que la taula formava part d’un retaule del qual es conserven tres compartiments a l’ajuntament barbastrenc. Utilitzo el mot surrealista perque, atenció, aquests compartiments no són obra d’Espallargues, sinó d’un pintor anònim anomenat Mestre de Vielha. En definitiva, un autèntic disbarat i una opinió absolutament tendenciosa que tenia com a únic objectiu fer procedir la taula, fos com fos, de Barbastre. Certament, em sorprèn veure com es pot arribar a manipular l’evidència i tergiversar la història d’una forma tan barroera i que, a sobre, coli sense problemes. I després parlen de “mala fe”.

Vull insistir en un aspecte: la DGA, per variar, no estava assabentada de la subhasta. Però bé, estic segur que se’m desmentirà i sortirà més d’un dient que estaven perfectament assabentats de la subhasta, que tenen tècnics efectuant seguiment de tot el mercat, etc. Insisteixo, no ho sabien, i si se’n van assabentar és pel gest de la subdirecció general de Museus. A la vista de com ha anat tot plegat, avui em penedeixo absolutament d’haver aixecat la llebre, d’haver identificat l’autor de la taula i d’haver fet aquesta proposta d’adquisició. S’ha comès una greu injustícia i s’ha acabat engrossint el patrimoni públic aragonès gràcies a la manipulació, les males arts i la mentida. En la meva opinió, algú hauria de donar explicacions.

I finalment, un detall que crec que mereix ser remarcat és que arran de descobrir-se que la taula podria procedir de Son, el Museu de Lleida va proposar que l’obra es reintegrés al retaule del qual molt possiblement havia format part. El Museu renunciava, per tant, a quedar-se amb la peça, tot efectuant un gest de normalitat museística i patrimonial. Si una parròquia conserva in situ un retaule integrat per una vintena de compartiments i se’n descobreix un que havia estat sostret il·legalment fa setanta anys, el més normal és que torni cap allà i no ingressi en cap museu. Doncs no, això no passarà. La taula anirà cap a Barbastre, on mai fins ara havia estat.

(A la primera foto, que he baixat del web d’Amics del Museu de Lleida, l’obra que el Govern de la monarquia ha cedit a l’Aragó i que no tornarà a SonAlt Àneu, al Pallars Sobirà– com proposava el Museu de Lleida. A la segona, el que queda del retaule de Pere Espallargues a l’església de Son)

Read Full Post »

Els darrers quinze dies hi ha hagut diversos esdeveniments que conviden a insisitir en la importància de la relació entre els pobles català i basc. Del 10 al 12 de maig es va fer a Gasteiz el primer Congrés Internacional País Basc-Països Catalans, una trobada que no ha tingut l’atenció mediàtica que es mereixia. Pocs dies després, del 19 al 21, en actes diferents, el sud-africà Brian Currin i el basc Txelui Moreno van explicar a Barcelona i Bellaterra la gènesi i l’abast dels darrers canvis estratègics de l’esquerra abertzale il·legalitzada.
El congrés de Gasteiz, si la voluntat expressada per molts dels participants s’acompleix i té continuïtat, haurà estat un pas molt interessant per al coneixement mutu entre els dos pobles, lluny de les dues actituds –bé de menyspreu, bé d’emmirallament– amb què sovint ens hem mirat uns als altres. Nascut en l’àmbit acadèmic, per iniciativa del lectorat de català a la Universitat del País Basc –i gràcies a l’impuls tossut i la capacitat organitzativa de la catalana Agnès Toda–, els debats en molts casos van anar força més enllà de l’estricta exposició i anàlisi d’investigacions universitàries: mitjans de comunicació, música i identitat (i rebel·lia), casals catalans i euskal etxeak, independentisme, estructures de solidaritat, immersió i política lingüística, política editorial, relacions entre mestres i pedagogs, seleccions esportives nacionals… Esclar que el fet de tenir el seu origen en una facultat de lletres en va condicionar l’enfocament i hi van faltar d’altres temes d’interès: economia, dret i constitucionalisme, ciència i tecnologia, medi ambient, territori, infraestructures… De tota manera, les temàtiques abordades ja van ser tantes que probablement en el futur convindrà més aviat acotar-les que no dispersar-les més.
El fet transcendent, però, ha estat la mateixa celebració del congrés i l’intercanvi d’experiències i punts de vista, amb un plus afegit en algunes temàtiques: la constatació que tant bascos vivint als Països Catalans com catalans vivint al País Basc han fet importants aportacions a la cultura i la investigació en el país on treballen. Per posar només dos noms, a manera d’exemple: l’infatigable català Toni Strubell –que hi va aportar un provocador discurs sobre la cultura catalana i el seu llibre “Un català entre bascos”–  i el persistent basc Ignasi Vila, primerenc defensor de la immersió lingüística a Catalunya quan encara poques persones hi creien, tal com va explicar en la seva intervenció.

Un sud-africà i un basc a Barcelona

Pel que fa a les conferències del sud-africà Brian Currin, que l’organització basca per la pau i el diàleg Lokarri i la catalana Fundació per la Pau van portar el 19 de maig a la Universitat Pompeu Fabra, i del portaveu de l’esquerra abertzale il·legalitzada Txelui Moreno, que va organitzar l’associació “Amics i amigues d’Euskal Herria” el 20 de maig a les cotxeres de Sants i el 21 a la Universitat Autònoma de Bellaterra, van servir per conèixer amb més detall els darrers canvis en l’esquerra abertzale.
Brian Currin, que va tenir un paper molt important en els processos de pau al seu país i a Irlanda del Nord i que va participar al darrer i fracassat procés al País Basc, va explicar amb força detall les raons de fons que –en l’opinió d’aquest expert que ha acompanyat els independentistes bascos en les seves darreres relexions i debats– han portat l’esquerra abertzale il·legalitzada a defensar una opció democràtica pacífica, sense ingerències, per abordar la sortida del conflicte. Per Brian Currin, la falta de transparència en la negociació, pel fet que l’esquerra abertzale seguís il·legalitzada durant el darrer procés, va ser una de les causes fonamentals d’aquell fracàs. Per això, va remarcar la importància dels passos que ara està donant aquest sector polític de forma unilateral perquè no hi hagi excuses per a mantenir fora de la llei la seva activitat política. “Em vaig reunir amb dirigents de Batasuna que no eren a la presó i els vaig intentar convéncer que s’havien de legalitzar. També els ho deien els del Sinn Féin”, va explicar Currin en la seva conferència, en què va qualificar de tot un repte el llarg i ampli debat d’un any i mig en què l’esquerra abertzale “va pensar una altra manera de fer política”. Un procés que va culminar –segons l’advocat sud-africà– en les declaracions dels independentistes assumint els principis del senador nord-americà George Mitchell per a Irlanda, “que afecten sobretot la violència”, va dir. I que es concreten en “un compromís clar sobre els mitjans democràtics no violents, cessament permanent de la violència i comissió internacional fiable que el supervisi, i aplicació d’aquests principis a totes les forces implicades en el conflicte”.
Currin va insistir que l’opció de l’esquerra abertzale “per aquests principis de maduresa” és seriosa i fiable, però –va afegir– “no es poden aplicar si ETA no s’hi compromet també”. “Els dirigents de Batasuna –va dir– afirmen al seu document (Zutik Euskal Herria/País Basc dempeus, que van fer públic a mitjans de febrer) que faran tot el que podran per conseguir aquest compromís d’ETA”. El facilitador sud-africà de negociacions en conflictes –denominació que prefereix a la de mediador– considera que l’esquerra abertzale ha aconseguit tres objectius ja irreversibles: 1) Un suport profund a l’alto el foc i l’abandonament de la violència en una consulta molt àmplia a les seves bases electorals. 2) Avenços considerables pel que fa a la confiança amb altres interlocutors al País Basc, molt deteriorada després de l’atemptat de la T-4 i el trencament de la darrera treva. 3) Un  compromís ferm pels mitjans democràtics i pacífics per aconseguir els seus objectius. “Fins i tot han remarcat que només hi ha aquesta sortida i que la seva posició és unilateral. Si és irreversible, hauran de comprometre’s en les negociacions amb ETA per convéncer-los que deixin la violència”, va dir. Tot i reconèixer que aquest procés pot ser llarg i que “no podem esperar que sigui d’un dia per l’altre”, va inisistir que “perdrien credibilitat si es perpètua indefinidament”.
“¿Respondrà Madrid de forma positiva?” –es va preguntar. “Ja ha tocat l’hora que també Madrid faci passes concretes. La veritat és que els dirigents de l’esquerra abertzale no poden, ells sols, aconseguir la fi de la violència. La responsabilitat és compartida”, va respondre, i va plantejar tres objectius immediats al Govern de la monarquia: 1) Els dirigents de Batasuna s’han compromès per la permanència de la no violència i a demanar a ETA que ho deixi. És hora de legalitzar Batasuna. 2) Cal alliberar els dirigents independentistes que segueixen a la presó: no estan empresonats per actes de violència i tots ells s’han compromès en aquesta estratègia. Cal que estiguin disponibles per encetar negociacions i per parlar a la gent. 3) Cal l’aproximació dels presoners polítics bascos al seu país i l’alliberaement d’alguns d’ells, com els qui són malalts terminals. “Són passes que pot donar el govern central i que garantirien la irreversibilitat del pronunciament contra la violència”, va concloure.
Un compromís, el de l’esquerra abertzale, que Txelui Moreno va refermar en la seva conferència a Barcelona i Bellaterra, en què va insistir en el caràcter extraordinari del llarg debat que ha portat l’esquerra abertzale als seus plantejaments actuals. Un camí que –va reconèixer– tenien pendent des de molt abans de l’anterior treva, el trencament de la qual va profundir la seva desorientació “fins que ens vam aclarir –va reconèixer– que érem en un moment de canvi de cicle, a les portes del canvi”. “No ha estat un debat conjuntural i vam trigar un any i mig de discussions a la direcció per fer-lo” –va dir. La conclusió? “Són les iniciatives polítiques allò que fa més mal a l’Estat –va dir–. L’esquerra abertzale aguanta la repressió –de la qual va insistir en l’increment i l’extensió els darrers anys, sobretot des de la treva de Lizarra el 1998–, però no tenim força per fer el canvi”.
Moreno va qualificar la nova estratègia com a “destinada a guanyar i no a resistir”, i va remarcar el seu caràcter unilateral i no depenent del resultat de cap negociació “sinó per convenciment propi”. Va remarcar que l’esquerra abertzale creu que hi ha condicions per portar-la endavant: “El cicle de la transició està esgotat –va dir– i també el model de gestió, mentre la societat basca cada vegada és més favorable a l’exercici del dret d’atodeterminació”. Per concloure que “la garantia és en el mateix poble, en absència total de violència i d’ingerències. Només amb la lluita de masses, institucional i ideològica”.
És en aquesta confiança en els pobles respectius on hi ha la força dels dos pobles. Una excel·lent conclusió. “Som grans encara que semblem petits”, cantava una bertsolari en la cloenda del Congrés que va reunir catalans i bascos a Gasteiz. El diumenge abans, 9 de maig, en un petit poble de la Noguera, la Sentiu de Sió, amb un 34,6% de participació, el 89% de votants havien dit sí a la independència. Doncs, això.
Humbert Roma
(Periodista)
(Article publicat a Tribuna Catalana el 25 de maig del 2010)

(A la foto, Xavier Sarrià, d'”Obrint pas”, en la cloenda del Congrés de Gasteiz)

Read Full Post »

Per dijous vinent, 20 de maig, hi ha convocats dos actes en què Txelui Moreno, membre de l’esquerra independentista basca il·legalitzada, explicarà en públic l’abast del canvi d’estratègia que suposa el document “Zutik Euskal Herria” (“País Basc, dempeus”), aprovat a mitjans de febrer després d’un important procés de reflexió. L’un és previst per a dos quarts d’una del migdia a l’aula magna de la Facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra, i l’altre, a les vuit del vespre, a la Sala de Conferències de les cotxeres de Sants. En aquest darrer, juntament amb el dirigent basc, hi hem estat convidats a parlar Rafael Calderón, president de l’Associació Catalana per la Defensa dels Drets Humans; Arcadi Oliveres, professor d’Economia de la Universitat Autònoma de Barcelona, i jo mateix. Convoca l’acte el col·lectiu “Amics i Amigues d’Euskal Herria”.

Read Full Post »

Com que no tinc un comentari més elaborat a les mesures anunciades pel govern de la monarquia per afrontar la crisi econòmica que la de dir que sempre paguem els mateixos, esadir la bona gent, trio –com he fet altres vegades– aquelles informacions i comentaris d’opinió que em semblen donar pistes per anar més enllà de la meva primera reacció: la d’aquell a qui li toquen la butxaca i és solidari amb els qui els ha tocat el rebre com a ell (aturats, immigrants, jubilats, gent dependent i els seus familiars, vídues i altres pensionistes, usuaris dels serveis públics, treballadors qualificats i sense qualificar, funcionaris…). Per veure si, més enllà d’aquesta primera reacció, hi ha alternatives a allò que els manaies de l’economia europea i mundial –i de l’imperi espanyol i les seves colònies– ens presenten com a inapel·lable.

Vagi aquí una primera entrega:

Vilaweb. Notícia d’avui amb reaccions de diversos sectors.

Vicent Partal. Editorial a Vilaweb d’un que, com jo, diu que no sap economia però té intuïcions que comparteixo.

Yvonne Griley, a Tribuna Catalana. Hi haurà més dones a precari.

Les Nacions Unides fan sonar el xiulet contra la fam al món (Agència Catalana de Notícies). Per si, amb la crisi dels humans que encara mengem, ens n’hem oblidat dels qui lluiten per subsistir, i sovint no se’n surten.

Campanya de la FAO contra la fam.

Josep Ginesta (ERC). Desballestant el benestar. Una raó més per emancipar-nos d’Espanya.

Editorial de Gara. Retallar no serveix, cal un canvi de model.

Isidro Esnaola (economista). A Gara. Ja han arribat els nois del FMI a l’Estat espanyol.

Defensem la terra. Madrid vol que les comunitats autònomes tornin a retallar la despesa per fer els deures europeus d’Espanya. Amb aquest títol general, agrupen dues notñicies significatives: una del diari “Avui” i una altra del web “directe.cat”.

Albert Cortés Montserrat. La situació espanyola ens tornarà a retallar les inversions.

Toni Casas. La metròpoli en caiguda lliure.

Jordi Martí Font. Governar el món per als rics.

El bloc gran del sobiranisme. Atur i espoli entre transversals i carismàtics. Conversa de terrassa de bar amb dos amics.

Rebecca Wilder, responsable de la pàgina web “newseconomics.com”n entrevistada a “diagonalperiodico.com”. “El problema per a l’eurozona és que una moneda ho regula tot”.

IAR noticias, reproduït al web de “Rebelión”. Renéixer de les cendres: el retorn del FMI.

Vicenç Navarro. Allò que no es diu de la crisi.

Un altre dia més. A veure si acumulo més informacions, arguments i reflexions per compartir. (La il·lustració és de Paula Cabildo i l’he baixat de “Pueblos, revista de información y debate”).

Read Full Post »

Older Posts »