Ara, judici a alcaldes i regidors bascos

El ministre espanyol d’Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, està tot cofoi. Ha dit que el règim dictatorial cubà no solament ha decidit alliberar 52 presos polítics ara sinó que en deixarà lliures el centenar que en queda ben aviat, gràcies –diu– a les habilitats de la diplomàcia espanyola. És ben bé que no veu la biga al propi ull.

Les presons espanyoles i franceses són plenes de presos polítics –més de set-cents–, la majoria relacionats amb el conflicte nacional que el Regne d’Espanya té amb el poble basc. I se’ls aplica condicions penitenciàries molt dures, sovint molt més dures que als presos anomenats comuns. Molts d’aquests presos i preses bascos –cada vegada més– no tenen cap imputació per delictes de sang o violència, sinó que són el que el jutge Baltasar Garzón, en un plantejament d’allò més democràtic com acostumava, va anomenar l’entorn d’ETA. La tesi que va portar després, amb la teoria que ETA no és només l’organització armada sinó aquest mateix entorn, a la llei de partits i l’exclusió de centenars de persones del dret d’elegir, ser elegits i fer acció política en el partit de la seva tria personal.

Presos preventius en alguns casos, als quals s’apliquen en moltes ocasions els màxims terminis de reclusió que preveu la llei –de vegades, per deixar-los després en llibertat perquè els jutges no tenen manera de justificar les imputacions– o condemnats a penes molt dures. Com en el cas del macrosumari 18/98 (en què van ser condemnats, entre d’altres, periodistes i treballadors del diari Egin), joves independentistes d’esquerres o dirigents de l’esquerra abertzale (en l’actualitat, la majoria de l’antiga direcció de Batasuna és a la presó pendent de judici). Encara és recent l’absolució dels cinc directius i periodistes del diari “Egunkaria”, que també van ser empresonats amb caràcter preventiu per ordre del jutge Del Olmo, i alguns d’ells torturats, considerant-los membres o col·laboradors d’ETA, per, després de set anys d’instrucció del sumari, ser absolts per l’Audiència Nacional espanyola.

Ara els toca el torn a 21 alcaldes, regidors i treballadors de la institució nacional d’electes bascos Udalbiltza, encausats –i la majoria empresonats també de forma preventiva– en un sumari instruït per Baltasar Garzón l’abril del 2003. Un altre ha resultat absolt d’entrada, en haver estat condemnat en un judici anterior pels mateixos fets. El judici, acusat-los d’actuar a les ordres d’ETA i malversació de cabals públics –en les campanyes que va fer la institució d’electes–, va començar el dijous 15 de juliol a Madrid i el fiscal demana per a cadascun d’ells penes d’entre 10 i 15 anys de presó, que l’acusació popular –Dignidad y Justicia– augmenta fins a 22.

Udalbiltza va ser un dels fruits més preciosos del procés de Lizarra-Garazi, que va portar a la treva de setembre del 1998 i que es va trencar quan ETA va tornar a l’acció armada el desembre de 1999. La que va ser qualificada de primera institució política nacional de la història recent del País Basc –ja que abastava la totalitat del país– va ser fundada el 18 de setembre del 1999, per 1.778 electes municipals del PNB, EA, Abertzaleen Batasuna i Euskal Herritarrok (coalició de l’esquerra independentista basca), dels set territoris històrics a una i altra banda de la frontera. Després que ETA va decidir posar fi a la treva, a partir de febrer del 2001 es van formar dues Udalbiltza: Udalbiltza-Udalbilde, liderada pel PNB i EA, i Udalbiltza-Kursaal, liderada pels electes de l’esquerra abertzale que seria il·legalitzada dos anys després.

Entre el patrimoni polític d’Udalbiltza-Kursaal, hi ha l’organització d’accions de solidaritat amb les zones més desafavorides del territori nacional, com Zuberoa, al País Basc del Nord, amb la creació del Fons Basc de Cohesió i Desenvolupament; l’aprovació del document “Euskal Herria en el camí cap a la democàcia i la pau;, la “Carta de Drets d’Euskal Herria”, la tramitació de l’EHNA (document de reconeixement de la identitat nacional basca dels qui el tramitaven de forma voluntària, que diverses empreses van acceptar com a instrument d’identificació equivalent al DNI espanyol) i sobretot la Conferència Internacional pels Drets dels Pobles.

La Conferència es va fer del 6 al 8 de desembre del 2002 i va comptar amb la presència destacada d’un català, Fèlix Martí, creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, com a membre del Comitè d’Honor. De la transcendència de la iniciativa, en pot donar una idea la llista de les persones que acompanyaven Martí en el Comitè d’Honor: Haunani Kay Trask (líder del moviment per la sobirania nativa de Hawai), Daniel Turp (membre de l’Assemblea Nacional del Québec), Matabo Kunene (del Congrés Nacional Africà, governant a Sud-Àfrica) i Pete Cenarrusa (exsecretari d’Estat d’Idaho, als Estats Units d’Amèrica, que hi va intervenir amb un discurs per vídeo). L’abril del 2003, el jutge instructor Baltasar Garzón posava fi a aquesta dinàmica.

Si tenim en compte que a la Conferència Internacional pels Drets dels Pobles hi van participar no solament membres d’organitzacions independentistes dels diversos pobles oprimits pel Regne d’Espanya sinó personalitats destacades de tot el món i que en el comitè de suport hi havia un expresident de la República Italiana (Francesco Cossiga) i un exministre francès, i hi van intervenir amb ponències pròpies diputats i senadors de diversos països, així com Verena Graf, secretària general de la Lliga Internacional pels drets dels Pobles i Françoise Houtart, el seu president, persones ben poc sospitoses de connivència amb ETA, es poden entendre les presses de Garzón. I més en la cursa que ell mateix havia començat per veure qui empresonava més i amb més diligència, com més millor, independentistes de l’esquerra basca. La Conferència Internacional va finalitzar –pura lògica– amb una declaració en què es demanava el reconeixement del dret d’autodeterminació per a les nacions sense Estat. I amb el propòsit de posar en marxa una assemblea dels pobles d’Europa que fos una mena de contrapoder a les institucions europeers dominades per la lògica dels Estats.

El judici als electes i treballadors d’Udalbiltza, una vegada més, posa a prova el respecte del Regne d’Espanya per la democràcia. Aquest dissabte, milers de persones –10.000 segons el diari “Gara”– s’han manifestat en contra del judici. Entre els signants dels diversos manifestos de suport als encausats hi ha dirigents del PNB, EA, Aralar, Alternatiba (escissió d’EB), EB, els sindicats ELA, LAB i CCOO, l’Associació Basca de Municipis, Lokarri (xarxa ciutadana per l’acord i la consulta), Nafarroa Bai, i fins i tot un regidor del PSE i la incombustible exregidora del PSN a Iruña, Ainoha Aznárez, de qui sempre recordarem la intervenció, durant el darrer procés de pau, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona parlant en nom de les dones d’Ahotsak.

Ara que es tornen a obrir esperances de pau al País Basc, sense atemptats d’ETA des de fa un any i amb l’opció unilateral de l’esquerra abertzale per la confrontació democràtica pel dret a l’autodeterminació i la independència, sense violència ni ingerències, el judici a Udalbiltza serà també un judici a la justícia espanyola. Ja que donarà també la mesura de fins a quin punt els jutges del tribunal d’excepció volen i poden contribuir a la distensió en el conflicte basc o opten, una vegada més, com van fer en l’anterior procés, per endurir la via repressiva.

Humbert Roma, periodista

(Aquest article ha estat publicat a Tribuna Catalana el 18 de juliol del 2010)

(La foto, de la manifestació del dissabte 17 de juliol a Bilbao en suport als electes i traballadors d’Udalbiltza jutjats, és del diari “Deia”)

Read Full Post »

Venent banderes i samarretes el 10 de juliol

Vaig viure la manifestació del dissabte 10 de juliol amb companys i companyes d’“Horta-Guinardó decideix” venent banderes catalanes estelades, tant d’Estat català com del PSAN (per entendre’ns: triangle blau amb estel blanc, i triangle groc amb estel vermell), i metres de bandera catalana sense estel. Quan només portàvem mitja hora, ja havíem esgotat les estelades (primer la blava, després la groga). La catalana sense estel va durar més perquè la veníem a metres i en devien sortir més peces. Però sobretot perquè les primeres que la gent volia eren les estelades. Literalment, ens les treien de les mans, a vuit i catorze euros, segons la mida. Si n’haguéssim tingut tantes com per vendre’n durant les més de quatre hores que va durar la manifestació (ens hi posàvem a les cinc i plegàvem a quarts de deu de la nit), tantes n’hauríem venut. Prou significatiu, oi?

També vam vendre samarretes de “Barcelona decideix” (l’únic material de què vam retornar estoc) i xapes, i vam repartir fulls convidant la gent a fer-se voluntaris per a la consulta a Barcelona sobre la independència nacional prevista per al 10 d’abril de l’any vinent (ara ja som 4.000 voluntaris i voluntàries, però hem d’arribar als 10.000. No cal estar censat a Barcelona; convido a qui no ho hagi fet que s’hi afegeixi). Alguna gent –gran, jove i molt joves, sense distinció d’edats– que participava a la manifestació i passava per davant dels cinemes Comèdia –Gran Via-Passeig de Gràcia– va omplir els fulls amb les seves dades per fer-se’n. Vam recollir força diners per a la campanya i vam ser testimonis que això no s’acaba amb la manifestació. Que més voldrien els imperialistes i els seus còmplices…

No sé si ho heu vist, però com a testimoni per al món podeu veure les imatges que en publica la web de la BBC  http://news.bbc.co.uk/2/hi/world/europe/10588562.stm

Al Gara hi teniu cròniques, editorial i opinions diverses sobre les dues manifestacions, la de Donostia i la de Barcelona. Bascos i catalans units en un mateix objectiu: el dret a l’autodeterminació i la independència.

http://www.gara.net/paperezkoa/20100711/209733/es/Demostracion-solidaridad-fuerza-soberanista-Donostia

http://www.gara.net/paperezkoa/20100711/209737/es/La-mayor-manifestacion-soberanista-historia-colapsa-Barcelona

http://www.gara.net/paperezkoa/20100711/209739/es/De-falsas-potencialidades-estado-autonomias-potencialidad-real-ser-estado

També aquest diumenge, Gara publica un article molt interessant d’Arnaldo Otegi, que segueix empresonat amb d’altres dirigents de l’esquerra abertzale il·legalitzada http://www.gara.net/paperezkoa/20100711/209625/es/Una-conviccion-compromiso

Aquí teniu un vídeo molt interessant penjat al bloc Bola de vidre http://boladevidre.blogspot.com/2010/07/catalonia-is-nation-we-decided.html

(La foto, l’he baixat de Vilaweb)

Read Full Post »

La responsabilitat dels irresponsables del PSC

L’amic Alfons López, del qual he parlat alguna vegada en aquest bloc, deia amb el seu acudit d’ahir a l’edició del diari “Público” per a Catalunya allò que fa dies que vull dir per escrit i no me’n surto. El PSC, aquests dies en què ha fet mostra de tantes dubitacions –i xantatges– sobre la resposta catalana a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut, s’ha cavat definitivament la seva pròpia tomba.

Hi voldria afegir, però, algunes consideracions més que no sé si l’Alfons comparteix però que el seu acudit m’ajuda a precisar millor:

1) Allò que és greu, però, no és que el PSC cavi la seva pròpia tomba sinó que pot estar cavant la de l’esquerra catalana per molt de temps. I en la perspectiva d’una Catalunya lliure això és molt greu. Ja sé que hi ha motius per afirmar que ni el PSC ni el partit imperialista a què està infeudat, el PSOE, no són d’esquerres (gràcies associacions de veïns i plataformes de defensa del Casc Antic de Barcelona i del patrimoni de la Barcelona Vella per confirmar-nos-ho una vegada més amb la vostra persistència en la denúncia del cas de l’hotel del Palau de la Música i l’especulació al barri dirigida des de l’Ajuntament socialista). I estic segur que una renúncia –a la sobirania i l’autodeterminació nacional– porta a l’altra –a una política al servei de la bona gent i no dels especuladors i el diner fàcil–, i a l’inrevés també. Però és que jo encara confio en un futur d’esquerres per a un país –uns països, els catalans– que és el meu. Ni que sigui una política socialdemòcrata, modesteta, però concebuda i realitzada  per a la majoria  de la bona gent i no per als qui tenen més, amb un enfortit estat del benestar que ens tregui dels nivells actuals de subdesenvolupament social en què, entre d’altres causes, la nostra dependència nacional ens ha abocat.

2) El més greu de tot és que el nostre país –si més no la Catalunya estricta i les illes– caminen, cadascun al seu ritme, ja de forma decidida cap a la independència. I, sobretot a la Catalunya estricta, avui administrada per la Generalitat de dalt, ja la tenim a tocar, perquè la bona gent s’hi ha posat de debò. Em temo, però, més aviat constato, que l’hegemonia política en aquest procés no la tenen ja les esquerres. No dic que la bona gent d’esquerres de debò no siguin els que més hi treballen, que ho fan i amb esforços constants i continuats. Però quan penso que algú com Joan Laporta, i els seus assessors i amics, representants confessos i defensors abrandats la majoria d’ells del neoconservadorisme i l’ultraliberalisme econòmic al nostre país, aspiren, i tenen força possibilitats de posar-se al capdavant d’aquest procés, penso que malaguanyat.

3) Malgrat això hi sóc posat i no en dubto: vull la independència del meu país, i com més aviat millor. I no renuncio a posar-hi el coll. I espero, encara espero, que alguna força política autoqualificada d’esquerres –ERC potser? la CUP? ICV sembla que majoritàriament hi ha renunciat per mantenir una il·lusió cínica, la d’un federalisme espanyol que no és sinó un subterfugi per no fer res– comenci a posar fil a l’agulla. Per no deixar el camp lliure al neoconservadorisme i que no resulti la força hegemònica del procés d’independència.

4) Per això considero d’una enorme responsabilitat l’actitud dels irresponsables del PSC que, podent encapçalar aquest procés i esdevenir –no en tinc cap mena de dubte– el partit que en resultaria més beneficiat en les primeres eleccions nacionals lliures de debò, hi renuncia cavant la seva pròpia tomba i cedeix el futur a la dreta més tronada que és, al cap i a la fi, la que representen Laporta i –no ho oblidem pas– també l’actual direcció de CiU.

5) La infeudació del PSC respecte al gran germà imperial (PSOE), i la seva negativa a jugar a fons el paper que hauria de fer com a esquerra catalana majoritària en la defensa del dret a l’autodeterminació i la independència nacional, endarrereixen i fan més dolorós el procés ja engegat per la bona gent del nostre país. I, més greu encara, enforteixen els arguments neoconservadors que associen en el seu discurs, de forma descarada i cínica, l’alliberament nacional amb l’ultraliberalisme econòmic. L’experiència d’algunes independències europees recents no convida, en aquest sentit, a massa optimismes.

(Aquest article, lleugerament adaptat per mi, l’ha publicat Tribuna Catalana el 13 de juliol del 2010)

Read Full Post »

Dissabte, amb la Plataforma pel Dret de Decidir i Lleida i Horta-Guinardó decideix

Després del vergonyós espectacle del president de la Generalitat de dalt, José Montilla, i els barons del PSC –infeudat al poder suprem del gran germà espanyol–, amb el xantatge a què han sotmès la societat catalana intentant imposar-li una manifestació sense lema –això és, sense objectiu– per dissabte vinent, encara ens han de quedar ganes de manifestar-nos. Ho faré, amb il·lusió de futur, tip d’aquesta classe política nostra engabiada en les seves pròpies paranoies –pors insuperables, en definitiva–, i triaré qualsevol lloc on quedi clar que vull, que volem, ras i curt, la independència, d’una vegada.

Per això he rebut amb alegria tres convocatòries per dissabte a les quals sé que m’hi puc acollir amb plena satisfacció. Una, de nacional: la de la Plataforma pel Dret de Decidir. I dues, de locals: de l’associació “Lleida decideix” –que vam formar després de la consulta sobre la independència a Lleida, la ciutat on vaig néixer– i de la plataforma “Horta-Guinardó decideix”, on penso col·laborar tant com pugui perquè la consulta del 10 d’abril vinent sigui un èxit a Barcelona, la capìtal del meu país, on visc des de fa 45 anys.

Totes tres convocatòries m’omplen d’orgull de formar part d’una comunitat nacional que està construint pas a pas, amb fermesa, la seva sobirania. Sento no poder dir el mateix de la majoria dels nostres polítics –classe política, en diuen– que, sabent-ho i comprovant-ho de fet cada dia que passava, han portat el nostre país a una batalla esgotadora i, al cap i a la fi, estèril i humiliant –la de l’Estatut–, i encara ara dubten d’emprendre, d’una vegada per totes, el camí de la dignitat. Probablement, m’afegiré als companys i companyes d’Horta-Guinardó, i ja he enviat a la bona gent de Lleida un missatge dient-los que també seré –amb les ganes– amb ells. (Sobre la classe política que tenim al capdamunt de les institucions i la que hauríem de poder tenir, em sembla molt oportú allò que ha escrit fa poc Vicent Partal a Vilaweb).

Aquí teniu, d’altra banda, la crida que he rebut de la Plataforma pel Dret de Decidir. I que dissabte donem una lliçó, no solament al món, sinó sobretot a la majoria dels nostres manaies polítics, porucs i mediocres. Se la mereixen.

Manifestació 10 de juliol

Volem felicitar  Òmnium Cultural  per haver pres la decisió, malgrat les pressions rebudes, de mantenir el lema inicial

“Som una nació. Nosaltres decidim”.

Demanem al poble de Catalunya que, per responsabilitat cívica, participi en la manifestació.

Des de la Plataforma pel Dret de Decidir convoquem  totes les entitats i persones que vulguin participar en el  bloc independentista sota el lema

“Decidim INDEPENDÈNCIA”

el 10 de juliol a les 17.00 h al Passeig de Gràcia cantonada València

El nostre bloc anirà encapçalat per cinc globus grocs amb la paraula independència i una pancarta, alçada, amb el lema “Decidim Independència”.

Perquè la manifestació sigui un èxit fem una crida a:

1. Venir a Barcelona de forma massiva. Recordem que si us poseu en contacte amb la delegació d’Òmnium més pròxima podeu reservar plaça als autocars gratuïts que s’estan organitzant. Informeu-vos-en a través del correu electrònic busos@somunanacio.cat o bé trucant al telèfon 93 306 96 22.

2. Portar banderes estelades.

3. Omplir els balcons i finestres de tot el país de senyeres i estelades.

4. Demanar als vostres ajuntaments que es declarin exclosos de la Constitució.

El 10 de juliol omplim Barcelona!

http://www.tenimeldretdedecidir.org

(A la foto, la Junta d’Òmnium Cultural que ha mantingut el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”, tot i les pressions del president de la Generalitat de dalt i el PSC, per a la manifestació de dissabte. L’he baixat del web d’Òmnium)

Read Full Post »

Catalans i bascos, units dissabte pels nostres drets nacionals

Per dissabte vinent, el poble català i el basc som convocats a manifestar-nos –a Barcelona i Donostia– en defensa dels nostres drets nacionals. No són dues manifestacions de la mateixa naturalesa però sí que seran com una foto fixa de l’estat actual de les relacions d’ambdues colònies amb l’imperi que patim en comú. Un estat, si més no, de malestar profund i creixent. En el fons, una mateixa qüestió –el dret a governar-nos per nosaltres mateixos, és a dir, el reconeixement de la pròpia sobirania–  i una mateixa reivindicació –l’exercici del dret a l’autodeterminació.

A diferència de la basca, la manifestació catalana, probablement, comptarà amb lemes diversos i potser fins i tot contradictoris. Perquè entre els sectors que han dit que hi aniran i hi donen suport, hi ha encara qui defensa o bé que no cal o bé que no és l’hora que catalans i catalanes decidim sobre la independència nacional, com ja han fet fins ara més de mig milió dels nostres compatriotes. El president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, ve exigint per encapçalar-la que no hi hagi lema de capçalera, sinó només la bandera catalana. Contra el que proposen els convocants –Òmnium Cultural–, una pancarta amb un lema certament ambigu, però no tant, si ha aconseguit que el PSC, no dubto que pressionat pel PSOE, partit imperialista amb què forma grup únic a les Corts Espanyoles, n’hagi fet objecte de rebuig: “Som una nació, nosaltres decidim”.

Amb la qual cosa, l’aparent unitat de missatge i objectiu resulta més que qüestionada a canvi d’aconseguir la màxima mobilització contra l’afrenta que hem rebut del Tribunal Constitucional espanyol retallant el poc que quedava de la proposta de nou Estatut d’Autonomia aprovada pel Parlament de Catalunya. És, doncs, clarament una manifestació de resposta, a diferència de la que va convocar –amb èxit notable– encara no fa un mes, el 12 de juny, també a Barcelona, la Plataforma pel Dret de Decidir, que no era contra res ni per reacció a res ni a ningú sinó, només, i ja és molt més, a favor del dret a l’autodeterminació.

Sigui quin sigui el termòmetre que usem per prendre l’escalfor d’aquesta mobilització catalana de dissabte, per anar bé, hauria de poder destriar quina de les dues motivacions predomina entre els manifestants: si la reactiva –en contra del TC, que segur que hi pesarà molt– o la propositiva –a favor de l’autodeterminació i la independència– que en definitiva és la més important si no volem quedar-nos veient com passa el temps només guarint-nos uns als altres les ferides.

La convocatòria basca és, si es vol, molt menys “unitària”. Amb un lema no qüestionat i força semblant al que proposa Òmnium aquí – “Nazioa gara. Autodeterminazioa” (“Som una nació. Autodeterminació”)–, només la convoquen una força política exclosa del dret a fer política, l’esquerra abertzale, amb la seva direcció majoritàriament a la presó, i dues que encara són legals: Eusko Alkartasuna i Alternatiba, sorgida de la darrera escissió d’Ezker Batua. L’abast d’aquesta convocatòria –de la qual finalment s’ha autoexclòs Aralar, quan tot feia preveure que hi seria– i la seva capacitat mobilitzadora podran fer intuir les potencialitats de la nova estratègia de l’esquerra abertzale il·legalitzada i el recent acord signat amb EA el passat 20 de juny. Com obrir-lo a altres formacions polítiques i, sobretot, moviments i sectors socials diversos que defensen l’exercici del dret a l’autodeterminació, és un dels grans reptes que té la mateixa esquerra abertzale. L’altre és la resposta d’ETA a aquesta nova estratègia, que exigeix com a condició irrenunciable la lluita exclusivament política i democràtica, sense ingerències armades de cap tipus –segons el document “Zutik Euskal Herria!” (“País Basc, dempeus!”), fet públic a mitjans de febrer pels independentistes il·legalitzats, i les “Bases d’un acord estratègic entre forces polítiques independentistes”, firmades amb EA fa tres setmanes.

El passat 29 de juny, una altra convocatòria va donar un senyal diferent, també a tenir molt en compte, del grau de mobilització social que pot aconseguir, i les adhesions que pot guanyar un acord com el que s’està forjant al País Basc: totes les organitzacions sindicals del nacionalisme basc van convocar –amb èxit destacable– una vaga general en la comunitat autònoma basca i la foral navarresa contra les darreres mesures de política social i laboral del Govern espanyol–, una convocatòria a la qual es va afegir, a la comunitat autònoma basca i no a la foral de Navarra, el sindicat Comissions Obreres. I que van comptar amb el suport de l’esquerra abertzale il·legalitzada, EA, Aralar, Alternatiba i Ezker Batua.

Mentrestant, els partits imperialistes espanyols –PP i PSOE– segueixen endurint la repressió contra l’esquerra abertzale, ara amb una nova reforma de la llei de partits que sembla voler excloure per sempre més de la vida política els independentistes bascos il·legalitzats i els qui en resultin companys en la seva nova estratègia política: clar advertiment a EA, Alternatiba i d’altres que s’hi puguin afegir. Tribunal Constitucional per als catalans, doncs, llei de partits per als bascos: dues eines d’una mateixa política imperial per mantenir dominades les colònies. Dissabte veurem, a Barcelona i Donosti, si bascos i catalans estem disposats a suportar-ho. I que el món també ho vegi.

Humbert Roma, periodista (Article publicat a Tribuna Catalana el 6 de juliol del 2010)

Read Full Post »