Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 5/07/2010

Per dissabte vinent, el poble català i el basc som convocats a manifestar-nos –a Barcelona i Donostia– en defensa dels nostres drets nacionals. No són dues manifestacions de la mateixa naturalesa però sí que seran com una foto fixa de l’estat actual de les relacions d’ambdues colònies amb l’imperi que patim en comú. Un estat, si més no, de malestar profund i creixent. En el fons, una mateixa qüestió –el dret a governar-nos per nosaltres mateixos, és a dir, el reconeixement de la pròpia sobirania–  i una mateixa reivindicació –l’exercici del dret a l’autodeterminació.

A diferència de la basca, la manifestació catalana, probablement, comptarà amb lemes diversos i potser fins i tot contradictoris. Perquè entre els sectors que han dit que hi aniran i hi donen suport, hi ha encara qui defensa o bé que no cal o bé que no és l’hora que catalans i catalanes decidim sobre la independència nacional, com ja han fet fins ara més de mig milió dels nostres compatriotes. El president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, ve exigint per encapçalar-la que no hi hagi lema de capçalera, sinó només la bandera catalana. Contra el que proposen els convocants –Òmnium Cultural–, una pancarta amb un lema certament ambigu, però no tant, si ha aconseguit que el PSC, no dubto que pressionat pel PSOE, partit imperialista amb què forma grup únic a les Corts Espanyoles, n’hagi fet objecte de rebuig: “Som una nació, nosaltres decidim”.

Amb la qual cosa, l’aparent unitat de missatge i objectiu resulta més que qüestionada a canvi d’aconseguir la màxima mobilització contra l’afrenta que hem rebut del Tribunal Constitucional espanyol retallant el poc que quedava de la proposta de nou Estatut d’Autonomia aprovada pel Parlament de Catalunya. És, doncs, clarament una manifestació de resposta, a diferència de la que va convocar –amb èxit notable– encara no fa un mes, el 12 de juny, també a Barcelona, la Plataforma pel Dret de Decidir, que no era contra res ni per reacció a res ni a ningú sinó, només, i ja és molt més, a favor del dret a l’autodeterminació.

Sigui quin sigui el termòmetre que usem per prendre l’escalfor d’aquesta mobilització catalana de dissabte, per anar bé, hauria de poder destriar quina de les dues motivacions predomina entre els manifestants: si la reactiva –en contra del TC, que segur que hi pesarà molt– o la propositiva –a favor de l’autodeterminació i la independència– que en definitiva és la més important si no volem quedar-nos veient com passa el temps només guarint-nos uns als altres les ferides.

La convocatòria basca és, si es vol, molt menys “unitària”. Amb un lema no qüestionat i força semblant al que proposa Òmnium aquí – “Nazioa gara. Autodeterminazioa” (“Som una nació. Autodeterminació”)–, només la convoquen una força política exclosa del dret a fer política, l’esquerra abertzale, amb la seva direcció majoritàriament a la presó, i dues que encara són legals: Eusko Alkartasuna i Alternatiba, sorgida de la darrera escissió d’Ezker Batua. L’abast d’aquesta convocatòria –de la qual finalment s’ha autoexclòs Aralar, quan tot feia preveure que hi seria– i la seva capacitat mobilitzadora podran fer intuir les potencialitats de la nova estratègia de l’esquerra abertzale il·legalitzada i el recent acord signat amb EA el passat 20 de juny. Com obrir-lo a altres formacions polítiques i, sobretot, moviments i sectors socials diversos que defensen l’exercici del dret a l’autodeterminació, és un dels grans reptes que té la mateixa esquerra abertzale. L’altre és la resposta d’ETA a aquesta nova estratègia, que exigeix com a condició irrenunciable la lluita exclusivament política i democràtica, sense ingerències armades de cap tipus –segons el document “Zutik Euskal Herria!” (“País Basc, dempeus!”), fet públic a mitjans de febrer pels independentistes il·legalitzats, i les “Bases d’un acord estratègic entre forces polítiques independentistes”, firmades amb EA fa tres setmanes.

El passat 29 de juny, una altra convocatòria va donar un senyal diferent, també a tenir molt en compte, del grau de mobilització social que pot aconseguir, i les adhesions que pot guanyar un acord com el que s’està forjant al País Basc: totes les organitzacions sindicals del nacionalisme basc van convocar –amb èxit destacable– una vaga general en la comunitat autònoma basca i la foral navarresa contra les darreres mesures de política social i laboral del Govern espanyol–, una convocatòria a la qual es va afegir, a la comunitat autònoma basca i no a la foral de Navarra, el sindicat Comissions Obreres. I que van comptar amb el suport de l’esquerra abertzale il·legalitzada, EA, Aralar, Alternatiba i Ezker Batua.

Mentrestant, els partits imperialistes espanyols –PP i PSOE– segueixen endurint la repressió contra l’esquerra abertzale, ara amb una nova reforma de la llei de partits que sembla voler excloure per sempre més de la vida política els independentistes bascos il·legalitzats i els qui en resultin companys en la seva nova estratègia política: clar advertiment a EA, Alternatiba i d’altres que s’hi puguin afegir. Tribunal Constitucional per als catalans, doncs, llei de partits per als bascos: dues eines d’una mateixa política imperial per mantenir dominades les colònies. Dissabte veurem, a Barcelona i Donosti, si bascos i catalans estem disposats a suportar-ho. I que el món també ho vegi.

Humbert Roma, periodista (Article publicat a Tribuna Catalana el 6 de juliol del 2010)

Read Full Post »