Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Setembre de 2010

Aquest dimecres, 29 de setembre, vaga general en tots els territoris sotmesos a la sobirania del Regne d’Espanya, excepte al País Basc (aquí teniu les raons per les quals els sindicats sobiranistes ELA i LAB van convocar vaga general al País Basc el 29 de juny passat  i ara no ho fan).
A banda de la jornada de vaga general contra les reformes laborals impulsades pel govern de la monarquia, val la pena destacar alguns esdeveniments que hi afegeixen al·licients en el cas del nostre país:

Ocupació de l’antiga seu del Banco Español de Crédito a la plaça de Catalunya de Barcelona

Potser el fet més rellevant des d’una posició alternativa a la convocatòria de les grans centrals sindicals espanyoles ha estat ocupar i convertir l’antiga seu del Banco Espaól de Crédito en un centre de coordinació i agitació social abans i durant la jornada de vaga. Una gran troballa dels moviments alternatius, tant pel seu valor simbòlic com per la capacitat d’organització i coordinació que comporta. Aquest és el manifest que van fer públic el 25 de setembre quan van començar l’ocupació els membres de “La Mercè Prekària”:
UN ESPAI BANCARI AL SERVEI DELS QUE PAGUEN LA CRISIS
Les precàries que han participat a la convocatòria de la Mercè Prekària celebrada avui a les 17:00 a la Pl. Universitat, convocada per l’Assemblea de Barcelona, s’han reapropiat d’un espai del capital en ruines, el Banco Español de Crédito de la Plaça Catalunya. Les que estan fartes que davant de la crisi aquells que la van provocar siguin salvats amb els diners públics, les que estan cansades de pagar els plats trencats d’un sistema que fa fallida, avui han decidit obrir un espai per a la confluència de lluites, experiències autorganitzatives i eines de resistència a una situació que és insostenible. Un espai per totes aquelles a les que els hi és difícil fer vaga: precàries, estudiants, sense papers, treballadores domèstiques, jubilats, treballadors sense contracte i un llarg llistat més d’un món que el sistema està destruint.
Neix així el moviment 25 de setembre que vol ser una aportació a un procés que, lluitant per ella, ha d’anar més enllà de la vaga general del 29 de setembre. Perquè la nostra vaga no hi cap en un sol dia i la crisi no s’acabarà amb ella. Invitem a tots aquells que aquesta crisi ha deixat sense resposta a compartir aquest espai i aquest moment amb nosaltres.
Es pot trobar més informació al bloc de l’Assemblea de Barcelona http://assembleadebarcelona.wordpress.com/
i al del Moviment del 25

Agència d’Informació 29-S

Una mostra de la vitalitat dels autoanomenats “mitjans de comunicació alternatius” catalans i de la seva creixent capacitat de coordinació és la posada en marxa de l’Agència d’Informació 29-S. Així ho explica la gent que l’ha posat en marxa:
QUI SOM? MITJANS UNITS PEL 29-S
L’Agència Informativa 29-S neix per explicar la vaga general del 29 de setembre a partir dels mateixos treballadors i treballadores que la protagonitzarem i que sortirem al carrer per aturar les retallades socials.
Mitjans de comunicació alternatius dels Països Catalans ens hem unit per crear aquest pol d’informació dels sectors anticapitalistes i de combat. I hem creat un agència de notícies que té l’objectiu de visibilitzar totes les accions que succeeixin al llarg de la jornada de vaga.
La feina d’aquesta agència és recollir la informació que es generi als piquets a les empreses, a les diferents accions descentralitzades i a les mobilitzacions que s’organitzin contra la reforma laboral i el reial decret 3/2010.
És per això que hem creat el portal www.29-s.net. A més, hem obert una direcció de correu (agencia@29-s.net) i habilitat un número de telèfon (671.448.054) per tal que ens pugueu informar amb textos, fotografies i vídeos de tot el que succeeixi durant les 24 hores de la vaga.
Els mitjans que participem a l’Agència som: Kaosenlared, L’Accent, Librered, Ràdio Bronka, Radio Pica, Contrabanda FM, Revista Catalunya, Sants Ona Lliure, el Setmanari la Directa, Llibertat.cat, Indymedia Barcelona, La Haine, Okupem les Ones, Ràdio Trama de Sabadell, el setmanari Diagonal i Gràcia Viva.
Farem el seguiment conjunt de la jornada des de la seu de Contrabanda FM (plaça Reial – Barcelona). A més de difondre a través de la web conjunta tot el que succeeixi al llarg del dia 29, les quatre ràdios lliures de la ciutat emetran en directe per les ones totes les notícies que anirem recollint.
Necessitem la vostra participació per poder difondre informació veraç i de primera mà sobre tot el que succeeixi al llarg de la jornada a les empreses i grans indústries, als centres educatius i sanitaris, als pobles i barris, a tot arreu on hi hagi protestes en contra de les agressions que estem patint als drets laborals i socials.
Sense la teva ajuda no aconseguirem arribar a tot arreu. Participa d’aquest projecte informatiu.

Informe de media.cat sobre “La retallada social del Govern espanyol a les tertúlies matinals”

L’observatori crítics dels mitjans media.cat ha contribuït també a la vaga general a la seva manera: dedicant el seu darrer informe, presentat dilluns, a “La retallada social del Govern espanyol a les tertúlies matinals”. Ho expliquen així en la crònica que n’han fet al mateix media.cat:
A LES TERTÚLIES CATALANES ELS MANCA PLURALITAT I REFLECTEIXEN ELS INTERESSOS DELS SECTORS MÉS BENESTANTS
Aquestes són les conclusions més contundents a les que arriba un informe de Media.cat, realitzat conjuntament amb l’Observatori de la Cobertura de Conflictes de la Universitat Autònoma. L’estudi, realitzat pel professor de la UAB i director de l’OCC, Xavier Giró, i el periodista Oriol Andrés, analitza les opinions defensades davant la retallada social del Govern espanyol del passat mes de maig a les tertúlies líders en audiència a Catalunya: Els matins de TV3, El Matí de Catalunya Ràdio i El Món a RAC1 -amb una audiència sumada de 900.000 persones- conduïdes, respectivament, per Josep Cuní, Manel Fuentes i Jordi Basté.
Segons es demostra al document, titulat “La retallada social del Govern espanyol a les tertúlies matinals de TV3, Catalunya Ràdio i RAC1”, els convidats van acceptar de forma majoritàriament acrítica les polítiques governamentals -presentant-les com “necessàries” o, fins i tot, “insuficients”- per 22 dels 48 participants, mentre que sols dotze en van criticar el seu “contingut antisocial”. En la mateixa línia, una decisió política, com és reduir el dèficit, va ser “acceptada de forma quasi unànime com un axioma” -“era necessari”o “era inevitable”- i sols una minoria -sis contra 57- de les opinions van demanar retallades de pressupost enfocades en una altra direcció, mentre que la resta van justificar que “la crisi la paguin els menys desafavorits”.
Els autors també retreuen a les tertúlies la seva manca de contextualització i que a penes recordessin que la crisi va ser generada a partir de les pràctiques especulatives d’uns bancs que van haver de ser rescatats amb milers de milions de diners públics, generant bona part de l’endeutament públic que ara s’ha de reduir. Per a Giró i Andrés, una de les claus d’aquesta uniformitat es deu a que “la majoria dels 48 participants en les tertúlies pertanyen a estrats socials que van des del perfil de professional liberal fins a empresaris o integrants de les classes més afavorides”, el que afavoreix la perspectiva d’uns segments socials determinats. També hi manca presència femenina -nou dones contra 39 homes,- el que “tampoc facilita perspectives de gènere”.
Finalment, l’estudi demostra que el marc de referència majoritari dels tertulians és l’estatal, en prejudici del català -al referir-se a mitjans d’aquest territori- o internacional -per ser una temàtica d’abast mundial.

L’informe complet es pot descarregar aquí. (La imatge correspon a la convocatòria de l’acte previ a l’ocupació de l’antiga seu del Banco Español de Crédito a la plaça de Catalunya de Barcelona).

Anuncis

Read Full Post »

El Parlament de Catalunya va aprovar ahir la Llei de l’occità de l’Aran (oficialment, Llei de l’aranès), una molt bona notícia que ha de ser una premonició de com hauran de ser les relacions entre aranesos i catalans en una futura –i esperem que propera– Catalunya independent. Relacions de respecte i igualtat entre els ciutadans i ciutadanes d’ambdues nacions, catalans i occitans, que han d’incloure necessàriament, tal com demanem ara per nosaltres, el reconeixement del dret a l’autodeterminació per als occitans de l‘Aran.

Queda encara molta cosa a fer per desenvolupar la llei aprovada ahir perquè no quedi en mera declaració de principis: presència de l’aranès als mitjans de comunicació públics i privats, reforçar la immersió lingüística en l’occità de l’Aran a l’escola, ús públic de l’occità de l’Aran, atenció en l’occità de l’Aran als serveis públics i comerços, retolació, dret a l’ús de l’occità de l’Aran a la justícia… Gairebé tant com li queda al català a la resta del territori administrat per la Generalitat de dalt, i no diguem ja a la resta dels Països Catalans (ara com ara, des del punt de vista legal està millor l’occità a l’Aran que per exemple el català al País Valencià, la Franja sota administració aragonesa o la Catalunya del Nord i l’Alguer).

I la recent sentència del Tribunal Constitucional espanyol retallant, encara més, l’Estatut que van aprovar les Corts espanyoles –i més retallades que ja anuncia la Defensora del Pueblo, espanyol esclar– és una greu amenaça que no pot deixar tranquils ni occitans de l’Aran ni catalans pel que fa als nostres drets lingüístics. No en debades el Tribunal Constitucional espanyol va posar en el seu punt de mira, com a objectiu principal a torpedinar, les llengües minoritzades al Regne d’Espanya i els drets lingüístics dels catalans i, de retruc, dels occitans de l’Aran sota administració de la Generalitat de dalt.

Com a reconeixement del caràcter històric de la sessió d’ahir al Parlament de Catalunya, reprodueixo íntegre l’article del president de l’Institut d’Estudis Aranesi, Jèp Montoya, que publica avui el diari “Segre”:

Llei de l’occità, aranès a Aran

JÈP DE MONTOYA president de l’Institut d’Estudis Aranesi

Avui és un dia de festa de culminació d’un procés del qual hem de gaudir-ne tots i hem de congratular-nos i felicitar-nos mútuament. Amb l’aprovació d’aquesta llei s’obren una sèrie de portes que fins fa poc no hauríem pogut imaginar.

Per aquesta llei, la Generalitat i les seves institucions polítiques reconeixen, emparen i respecten la llengua pròpia d’Aran que singularitza el Poble Aranès i reconeix Aran com una realitat dotada d’identitat cultural, històrica, geogràfica i lingüística.

Es reconeix la unitat de la llengua occitana com a patrimoni que Catalunya, i especialment Aran, comparteixen amb altres territoris europeus i que de forma conjunta han de protegir en la seva unitat. Aran i l’aranès ja ho són, però amb aquesta llei de fet es proclamen en el nexe natural entre Catalunya i Occitània, entre el català i l’occità. Aquesta llei acaba de convertir per la voluntat del màxim exponent democràtic dels pobles català i aranès, Aran com el lloc on s’ha de plantar el far que enllumeni i marqui el camí d’Occitània que tots volem en tots el camps: de la cultura, del respecte per la llengua, amb tota la força i garantia de la Catalunya amiga, del seu orgull sa per la seva història, per la seva identitat, per la seva idiosincràsia i per la seva forma d’entendre la vida.

A Catalunya i a Aran el nou Institut d’Estudis Aranesi que fem renéixer amb aquesta llei i que hem de desenvolupar en el termini d’un any, ha d’ésser una institució independent de les administracions públiques, ha d’assolir plenament el caràcter acadèmic, com ho entenem a Catalunya, i ha de tenir l’autoritat lingüística per fixar els convencionalismes d’ús de l’aranès d’acord amb la consideració de varietat lingüística del tronc occità comú, així com tenir l’autoritat per a l’assessorament que, en matèria de llengua, li sigui sol·licitat. Al meu parer, el GLO (Grup de Lingüística Occitana de la Generalitat de Catalunya), a més d’altres lingüistes de prestigi de tot el territori, han de quedar com una secció més dins del nou Institut. L’aranès i l’occità general s’han de treballar de forma paral·lela i complementària. El traductor català-occità general-aranès de què disposem a la xarxa n’és un exemple. El vocabulari de les noves tecnologies, un altre… Amb un Institut d’Estudis Aranesi fort i compenetrat estem donant el gran salt cultural i lingüístic, acadèmic i de qualitat, potenciant al mateix temps l’aranès, varietat pròpia d’Aran i a la qual de forma més directa estem protegint perquè és dins de la nostra Administració, i l’occità general que s’ha d’anar bastint com a llengua d’intercomprensió entre tots els territoris d’Occitània.

A les publicacions oficials, les lleis del Parlament s’han de publicar també en aranès. La versió aranesa té caràcter oficial.

Els documents públics i privats redactats en aranès són vàlids, la llengua pròpia d’Aran.

A l’Administració de Justícia, les actuacions judicials orals i escrites fetes a Aran en aranès són vàlides, sense necessitat de traducció. El coneixement de l’aranès es valora com a mèrit per a la provisió de places de personal judicial i de personal al servei de l’Administració de Justícia a Aran.

Als registres públics són vàlids els assentaments registrals fets en occità, tot considerant la varietat aranesa de la llengua.

En onomàstica, els topònims d’Aran tenen com a única forma oficial l’aranesa i els ciutadans tenen dret a utilitzar la forma normativament correcta en aranès de llurs noms i cognoms.

A l’ensenyament, l’aranès com a llengua pròpia d’Aran és la llengua vehicular i d’aprenentatge habitual als centres educatius d’Aran.

El Govern ha de dur a terme actuacions de foment de la incorporació dels estudis filològics de l’occità en universitats i centres d’ensenyament superior de Catalunya.

La llengua occitana, denominada aranès a Aran, ha d’ésser present en l’oferta educativa a Catalunya.

Respecte als mitjans de radiodifusió i televisió, el Govern ha de produir, a través dels seus mitjans de comunicació audiovisual, programes radiofònics i televisius en aranès per a Aran, ha de fer tècnicament possible la presència de l’aranès dins la programació distribuïda per a Catalunya i ha de fomentar la col·laboració amb els mitjans de comunicació en occità de fora de Catalunya. També ha de promoure, per mitjà de l’Administració general de l’Estat, la formulació de convenis internacionals per facilitar la recepció directa a Catalunya, especialment a Aran, de les emissions de ràdio i televisió en occità d’altres ter-ritoris així com perquè els prestadors dels serveis públics de comunicació audiovisual puguin emetre als territoris de llengua occitana

La Generalitat i el Conselh Generau d’Aran han de fomentar la producció de premsa i publicacions periòdiques redactades en llengua occitana atenent la varietat aranesa, i la seva difusió a Aran i a la resta de Catalunya.

La Generalitat i el Conselh Generau d’Aran han de protegir la llengua pròpia d’Aran en tots els àmbits i sectors i n’han de fomentar l’ús, la difusió i el coneixement.

La Generalitat, el Conselh Generau i els ens locals d’Aran han de fomentar que l’aranès i la cultura occitana siguin presents en els equipaments culturals, particularment a les biblioteques, les videoteques, els museus i els centres culturals que en depenen. A Aran. Al meu parer, Aran ha d’ésser la seu del gran Centre d’Interpretació d’Occitània. Ha d’ésser així i no es pot entendre d’una altra manera.

Felicitem-nos tots plegats per haver aconseguit aquesta fita i des d’aquest moment restem a disposició, des del compromís i responsabilitat que ens correspon per desplegar el punts que aquest mandat parlamentari ens obliga. La primera part de la feina està feta.

Vagi des d’aquí el més gran dels agraïments a tots els que han intervingut per aconseguir aquesta realitat, aquesta gran llei que ens reconeix i ens situa les persones, el territori i la llengua de forma compromesa i ferma a Europa i al Món.

Des d’aquí vull pensar en tota la Comissió de Cultura del Parlament, en la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat, en el Conselh Generau d’ Aran, en tots els diputats del Parlament i en particular en la senyora Carme Vidal, que ha mostrat un interès més que especial per conèixer la meva visió de les coses, i en el grup parlamentari de CiU, que tot i estar a l’oposició ha donat una imatge de maduresa política i de sentit de país cap a Catalu-nya i cap a Aran votant a favor d’un projecte de llei gestat des del Govern, en els diferents compareixents al davant de la Comissió de Cultura i en tantes i tantes persones físiques i jurídiques, amb noms i cognoms, o institucions, que ens han portat a poder viure aquests moments de reconeixement i de joia.

Moltes gràcies a tots!

(La imatge l’he enllaçat del web del Conselh Generau d’Aran)

Read Full Post »


Lokarri, xarxa ciutadana basca per l’acord, la consulta i la reconciliació, recull al web procesodepaz.org articles i comentaris diversos que ajuden força a entendre l’actualitat del procés de pau al País Basc que és en un moment transcendental. En reprodueixo l‘últim, perquè dóna pistes sobre com s’ha reaccionat als blocs –entre ells, algun de català– davant el darrer comunicat d’ETA, publicat diumenge passat als diaris “Gara” i “Berria” i que Lokarri ha qualificat d'”un nou avenç en la bona direcció”. Aquí el teniu:

El último comunicado de ETA, en los blogs

20.09.2010 (5:09 pm)

Poco después de que se hiciera público ayer, 19 de septiembre, el comunicado de ETA, los usuarios de la blogósfera generaban sus primeras reacciones ante el anuncio de la organización de comprometerse con la Declaración de Bruselas. En este post, destacamos y resumimos algunas de esas opiniones que circulan por la red y os animamos a leer la valoración que ha hecho Lokarri.

En el blog colaborativo Arabatik, el bloguero Biturie señala las que para él son diferencias significativas entre  los dos últimos comunicados de ETA. Para el bloguer, el nuevo comunicado, en sus formas, nada tiene que ver con el anterior, y lo define como “un remiendo de Zutik EH”. En la apelación que ETA hace a la Declaración de Bruselas, Biturie interpreta que la banda no se arroga el papel de guardián y garante de proceso alguno. Además, destaca el hecho de que el destinatario no es el Gobierno español, sino los agentes internacionles. Por último, opina que la sociedad ha entrado en una fase irreversible en el camio hacia la paz y habla de la efectividad de los pasos que se están dando:  “No es, sin lugar a dudas, el último comunicado de ETA, pero otras veces -sobre todo en Lizarra y Loiola- creímos que con uno ya estaba todo hecho, y nos quedamos en agua de borrajas. Puede que esta vez el urratsez urrats, el ‘comunicado a comunicado’, sea más efectivo, e incluso que su recorrido esté diseñado para ello”.

De la fórmula “comunicado a comunicado” se hace eco también el parlamentario de Ezker Batua por Gipuzkoa Mikel Arana en su blog Parlamentuan: “Supongo que el tema irá poquito a poco, y que comunicado tras comunicado irán desgranando una decisión, que por otro lado, no se si tienen tomada ya”. En su post, Arana añade un llamamiento a la autorresponsabilidad de los políticos, instándolos a no estar atrincherados a la espera de comunicados y a dar pasos para que la paz y la normalización política sean una realidad.

En la reflexión que ha hecho pública en su blog, Jordi Armadans, director de la ONG Fundació per la Pau, observa elementos positivos en los dos últimos comunicados que indican que “ETA es troba en un procés de final d’etapa (ETA se halla en un proceso de final de etapa)”. Armadans insta al Gobierno y a los partidos políticos a actuar inteligentemente para que el final de ETA sea irreversible.

De particular y diferente se puede definir la lectura que hace del comunicado Lukas Mateo en el noticiero digital en euskera ZuZeu.com. Guiado por el estilo de redacción de los dos comunicados, el zuzeulari intuye que la autoría de ambos corresponde a dos personas diferentes: “Ordukoa militante “militar” batek egindakoa zela, honakoa militante “politiko” batek egin duen bitartean, hark behartuta bezala eta honek barneratutako itxaropenez (aquel comunicado lo habría redactado un militante ‘militar’, mientras que éste parece obra de un militante ‘político’. El primero, como si se sintiera obligado, y éste último iusionado interiormente)”. Lukas Mateo subraya la capacidad de síntesis de la persona que ha escrito el segundo texto y destaca que presenta una redacción más inteligente que el anterior “quizás presionado por la idea de dirigirse a un público internacional al que mostrar un discurso más trasnparente”. Para Lukas Mateo es evidente que a través de este segundo comunicado “ETA se reafirma en su decisión de cese de acciones armadas y muestra su disposición a comprometerse con la Declaración de Bruselas”.

Poco más de noticioso encuentra Koldo Mediavilla en la última nota de ETA, tal y como ha dejado ver en su blog Dana emon behar: “Este segundo comunicado es la certificación de dos voluntades y dos ritmos diferentes. La voluntad y el ritmo de ETA, por un lado, y la voluntad y el ritmo de la Izquierda Abertzale, por otro. Es el certificado de que, de existir, asistiremos a un proceso largo, confuso y tortuoso. ¿Optimistas? Ni sí, ni no, o todo lo contrario”.

¿Quieres saber cómo han informado los medios de comunicación sobre la noticia del comunicado? A continuación, te facilitamos una serie de links para acceder a esa información.

ABCBERRIA / DEIA / DIARIO DE NAVARRA / EITB / EL MUNDO / EL PAÍS / GARA / GRUPO NOTICIAS / LA VANGUARDIA / PÚBLICO / VOCENTO

(A la imatge, cartell de la campanya de Lokarri en suport a la Declaració de Brussel·les)

Read Full Post »

Aquest Onze de setembre del 2010 se’m presenta farcit d’esdeveniments previstos, dels quals forçosament me n’hauré d’estalviar algun. De tota manera, com que, d’una o altra forma, m’hi he vist relacionat o m’interessen especialment, deixeu-me fer-ne un breu llistat, comentari inclòs.

Paradeta de “Barcelona decideix” al passeig de Lluís Companys de Barcelona

Des de les 10 del matí fins al vespre, la plataforma “Horta-Guinardó decideix” tindrà paradeta al passeig de Lluís Companys, dins la 9a Mostra d’Entitats dels Països Catalans. Serà una de tantes paradetes de “Barcelona decideix” per difondre la consulta sobre la nostra independència nacional, que es prepara a Barcelona per al 10 d’abril de l’any vinent. Hi ha tanta feina a fer, tants diners a recollir i calen tants voluntaris per treballar’hi –20.000 en el moment àlgid, que serà el dia del referèndum– que qualsevol iniciativa és bona per difondre-ho i recaptar-ne. Aquesta és una de tantes on preveig participar fins al 10 d’abril (altra gent d'”Horta-Guinardó decideix”, o la mateixa més d’altres en alguns casos, ja ha organitzat paradetes semblants al barri d’Horta, aprofitant la Festa Major des de demà fins al 19 de setembre).

Manifestació a Lleida, al matí

Pel matí, a dos quarts d’onze –perquè la CUP de Lleida pugui fer després, a les dotze i sense interferències, la seva pròpia convocatòria–, hi ha convocada a Lleida una manifestació que té el suport de la majoria de partits polítics, sindicats i moltes entitats de l’anomenada societat civil, amb el lema que va aplegar la gentada incomptable –per als qui no la van voler o poder comptar– del 10 de juliol passat a Barcelona: “Nosaltres decidim. Som una nació”. És previst sortir de l’emblemàtic convent del Roser per anar a la també emblemàtica Seu Vella. Pel que sé, és una de les convocatòries més ambicioses que s’ha fet des de fa molt de temps a la ciutat on vaig néxer, i és fruit de la iniciativa de l’associació “Lleida decideix”. Una iniciativa que va ser entomada per Òmnium Cultural de Lleida i assumida per les organitzacions que s’hi han afegit a convocatòria d’Òmnium.

“Lleida decideix” aplega gent que vam treballar com a voluntaris per la consulta a Lleida el 25 d’abril passat. Ens hem constituït com a associació pel dret a l’autodeterminació, a partir de l’assemblea en què es va fer la valoració de la jornada de consultes. Ara ja hi ha una altra associació a nivell de comarca –”Segrià decideix”– i la feina a fer, com arreu, és molta però ja hi comença a haver gent decidida a fer-la. En l’esforç per ser-ne cada vegada més.

Per això, se’m fa tan difícil d’entendre l’actitud de la CUP de Lleida que se n’ha desmarcat i no dóna suport a la manifestació. Les seves raons les podeu trobar al seu web i en un article de Pau Juvilla en el seu sempre molt interessant bloc. No cal dir que no les comparteixo. Tinc la impressió que alguna gent de la CUP –no sé si a tot arreu ni si amb reaccions semblants– no veu més enllà del seu propi búnker i no s’adona que ara la batalla s’està donant ja a camp obert. Que estem passant, gràcies a la iniciativa i al coratge de la bona gent catalana, de la guerra de trinxeres a la guerra oberta, on cal la participació de com més gent millor, de totes les condicions.

I sento encara més aquesta absència de la CUP quan gent seva molt coneguda –i suposo que d’altres de no tan coneguts: no ho sé, perquè no visc a Lleida i no hi conec massa gent ara– va tenir una participació molt activa i va deixar molts esforços, confio que il·lusionats, en la consulta del 25 d’abril. Si vaig intervenir a l’acte de la plaça de Sant Francesc que es va fer previ a la consulta, va ser precisament perquè gent de la CUP m’ho va demanar. Em sap greu, doncs, que, ara que toca –ho vaig escriure just després de la consulta i ho vaig defensar a l’assemblea en què es va decidir tirar endavant l’associació “Lleida decideix”– consolidar i estendre la feina feta, per enfortir l’exigència del reconeixement del dret nacional a l’autodeterminació, la bona gent de la CUP se’n desentengui com si no anés amb ells. Ningú de la CUP ha tingut, per exemple, l’esma d’integrar-se a la junta de l’associació. És com si, dit d’una altra manera, tinguessin escrúpols capellanescos per compartir lloc i esforços amb d’altra gent que sembla que no considerin dignes de lluitar amb ells per causa tan honorable.

Repeteixo que ho sento, sobretot perquè respecto la CUP de Lleida i reconec el seu esforç, que va estar a punt de portar-los a tenir regidors en l’actual consistori dominat per la majoria absoluta del PSC. No m’agradaria pensar que alguns d’ells estan tan obsessionat per les properes eleccions municipals que creuen que no els surt a compte posar-se al costat d’altra bona gent, ai las pecadora de no acomplir determinades condicions de legitimitat que només ells coneixen.

Sigui dit amb tot l’afecte i amb tot el reconeixement per la feina que han fet i fan (defensa del convent del Roser com a patrimoni històric nacional emblemàtic, lluita contra l’especulació urbanística, lluita i victòria judicial contra els aspectes de la llei municipals del civisme que atempten la llibertat i dignitat de les persones, contra la precarietat del treball sobretot juvenil, contra l’espanyolització creixent de la ciutat impulsada per l’actitud genuflexa de les autoritats locals cap a la família reial espanyola, per la nostra llengua i cultura nacionals…), espero que aviat decideixin sortir del búnker –o del ventre de la mare (política, en aquest cas) on tan còmode s’està– i s’enfrontin a la intempèrie del camp lliure. Certament, les seguretats hi són menors, i majors els riscos, però al cap i a la fi és l’únic lloc on hi poden trobar la resta de la bona gent.

Aquí teniu el manifest convocant la manifestació

Acte solidari amb els alcaldes i regidors d’Udalbiltza al passeig de Lluís Companys de Barcelona

A les dotze de migdia, entre els nombrosos actes que hi ha previstos al passeig de Lluís Companys de Barcelona, hi ha convocat una xerrada trobada amb dos regidors municipals bascos (Lander Etxebarria, de Bilbo, i Espe Iriarte, d’Iruña) per parlar del judici que s’està fent a l’Audiència Nacional espanyola a Madrid en què el fiscal demana, per a 21 alcaldes, regidors i treballadors de l’organització municipalista nacional basca Udalbiltza, penes d’entre 10 i 15 anys de presó. Està anunciada per fer-se a la Carpa de debats, de la 9a Mostra d’Entitats dels Països Catalans. Tinc previst fer-hi una escapada, per tornar a expressar-los la meva solidaritat. Tres ajuntaments catalans (Arbúcies, Riells i Molins de Rei) i un centenar de regidors i regidroes catalans de colors polítics diversos ja s’han adherit al manifest solidari amb aquests bascos i basques, elegits per la bona gent i ara amenaçats amb anys de presó per fer la seva feina al servei dels seus pobles i del seu país. A l’acte hi ha previst que hi intervinguin, a més a més del regidor i la regidora basca, Anna Gabriel Sabaté (regidora de la CUP a Sallent) i Jaume Asens (membre de la Comissió de defensa dels drets de la persona al Col·legi d’Advocats de Barcelona).

Manifestació a Barcelona a la tarda

No sé si la veuré tot passant, com el 10 de juliol, des d’alguna paradeta de “Barcelona decideix”, o m’hi podré incorporar una hora o altra. Espero que sigui, una vegada més, una mostra de la decisió de la bona gent catalana per recuperar la plenitud dels nostres drets nacionals.

Manifestacions (prohibides per partida doble) pels drets polítics a Bilbo i pels presos a Barcelona

Com el 10 de juliol,  també aquest onze de setembre estaré pendent del que passi al País Basc, on aquesta vegada –seguint la política judicial i policial arbitrària de l’imperialisme espanyol i els seus lacais a la colònia– el jutge de l’Audiència Nacional espanyola Ismael Moreno aquesta vegada els ha prohibit manifestar-se a Bilbo en defensa de tots els drets per a tothom. Els convocants, on hi ha gent de moltes i diverses organitzacions sindicals i socials, han dit que faran tot el possible per manifestar-se per aquest objectiu tan netament democràtic. També als catalans i catalanes ha dedicat atenció aquest mateix jutge en data tan destacada, i el mateix dia i al voltant de la mateixa hora, ens ha prohibit manifestar-nos en suport a les persones preses, un acte que organitza cada any per l’Onze de setembre l’organització antirepressiva Rescat.

Read Full Post »

Una vegada més he de felicitar a la bona gent del País Basc. ETA acaba de “fer saber”, segons diuen en un vídeo transmès a la BBC tres membres de l’organització armada, coberts de caputxes blanques i amb boina segons els seus rituals, un fet que ja era evident: “que ja fa alguns mesos va prendre la decisió de no portar a terme accions armades ofensives”. Una excel·lent notícia, no per esperada menys important, perquè suposa l’anunci per part d’ETA –en paraules del comunicat de l’esquerra abertzale llegit poques hores després per Txelui Moreno a Donostia– de “la continuïtat de la seva decisió unilateral, indefinida i no condicionada”. Tres adjectius d’una significació històrica, absolutament inèdits –tots tres junts– en la història dels diversos processos de pau viscuts al País Basc des de la fundació d’ETA ara fa cinquanta-un anys.

Fa dotze anys, gairebé dia per dia, que ETA declarava una altra treva –el 18 de setembre del 1998– fruit de l’acord de Lizarra, firmat per 24 partits, sindicats i altres moviments i agents socials i polítics bascos dels set territoris històrics sis dies abans. En aquella ocasió –jo era director de la revista LA TERRA d’Unió de Pagesos– vaig felicitar a un sindicalista agrari basc membre de l’esquerra abertzale. “Veurem què fa ara el Govern”, em va respondre, referint-se és clar al Govern del PP que presidia llavors José María Aznar. Just abans d’aquest estiu, un altre membre de l’esquerra abertzale il·legalitzada, comentant el procés de debat dels independentistes bascos que va donar com a fruit el decisiu document “Zutik Euskal Herria” (País Basc, dempeus), em deia: “Veurem què fan els milis”, referint-se òbviament a ETA. També era la resposta a una altra felicitació meva, conscient com era jo mateix que la culminació d’aquell debat, tal com havia resultat, havia de portar una altra oportunitat a la pau.

Els interrogants, esclar, no estan pas tancats. Les dues forces militars enfrontades en el conflicte armat –el Regne d’Espanya i ETA– no han firmat la pau i, en la retòrica dominant en els partits imperials espanyols, segueix l’apel·lació a la victòria militar fruit de la derrota total de l’adversari a qui es diu voler rendit sense condicions. Ha canviat, però –i vull esperar que sigui per sempre més–, l’estratègia de l’adversari i la seva retòrica. Temps hi haurà per veure com es va concretant aquest canvi i quins efectes té això en els poders imperials. Per exemple, fins a quin punt la unilateralitat de la decisió d’ETA –cosa que vol dir a canvi de no res– cal llegir-la en la seva literalitat o si hi ha hagut converses prèvies i, doncs, si més no alguna mena de compromís, com abans de la darrera treva, amb el govern de la monarquia. I, si hi és, com l’acompleixen ambdues parts.

L’interrogant segueix sent què faran ETA i el govern de la monarquia, com tantes d’altres vegades. De la seva banda, ETA ho acaba de respondre amb paraules, però feia mesos que ho venia dient amb els fets: ha decidit “no portar a terme accions armades ofensives”. Afegint-hi algunes poques coses més, en la línia –tot i els importants matisos diferencials que caldrà veure en la pràctica què signifiquen– de la nova estratègia de l’esquerra independentista il·legalitzada. La darrera declaració d’ETA haurà d’ajudar, sens dubte, a la consolidació d’aquesta estratègia política, que no defuig la confrontació amb l’imperi –cal no oblidar-ho– sinó que la porta al terreny de la bona gent que aspira a la plena llibertat nacional i a construir-la sense ingerències armades.

Punt essencial aquest, cal recordar-ho també, dels sis principis del senador nord-americà George Mitchell –per cert, ara implicat de ple en el procés de pau a l’Orient Mitjà– que ara són en la base d’aquesta estratègia dels independentistes il·legalitzats i que van servir per facilitar els acords de pau a Irlanda. L’apel·lació que fa ETA, en el seu comunicat, a la responsabilitat de la comunitat internacional, reclamant-li que “prengui part en l’articulació d’una solució duradora, justa i democràtica a aquest secular conflicte polític”, va també per aquest camí.

Humbert Roma, periodista (article publicat a Tribuna Catalana el 6 de setembre del 2010)

(Les fotos corresponen a la roda de premsa de l’esquerra abertzale poques hores després de l’emissió del comunicat d’ETA)

Read Full Post »