Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Octubre de 2010

Tantes coses fetes i tant que queda per fer. És el primer que se m’ha acudit en conèixer, aclaparat, la notícia de la mort de Joan Solà. Tantes coses fetes: només cal mirar la multitud de treballs escrits –d’alta investigació acadèmica i de divulgació sàvia i a labast de tothom–, classes, conferències, entrevistes, mestratge reconegut… Tanta feina pendent i no solament sàvia: l’edició de l’obra completa de Pompeu Fabra, la sintaxi normativa, per la qual no es cansava de reivindicar temps i rigor, el contrari de les presses que tant odiava… sinó sobretot cívica, nacional, de defensa a ultrança del país i la llengua, tret identitari sense el qual no tenim nació, com saben ben bé aquells que volen anorrear-la i que ara tenen, amb la sentència del Tribunal Constitucional de l’imperi, tots els vents al seu favor. Si no és que la bona gent catalana hi fem tot per evitar-ho. Això és, prenem a una el seu relleu perquè la feina pendent no quedi sense fer.

Aquest vespre, la bona gent de la coordinadora de la plataforma “Horta-Giuinardó decideix” que hi porta més temps que jo, en una reunió en què compartíem il·lusions, esforços, repartiment de feinesl i, alhora, el mateix aclaparament per la notícia, recordava com Joan Solà, que era veí del districte, havia acceptat fer la presentació de la plataforma en la festa que vam fer, en el marc del Correllengua, el dissabte 16 d’octubre. Finalment no va poder ser: la malaltia va córrer més de pressa.. Una carta de la coordinadora de districte als voluntaris i voluntàries per a la consulta del 10 d’abril de l’any vinent a Barcelona ens ho recorda a partir d’aquesta mateixa nit i hi afegeix a la nostra consideració que la millor manera d’homenatjar el mestre és seguir la seva feina per la llibertat nacional i els drets lingüístics de catalans i catalanes.

Rellegeixo en aquesta trista ocasió el que vaig escriure, en aquest mateix bloc, quan van donar al doctor Solà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i l’entrevista que li havia fet anys abans per al setmanari El Triangle. Penso que hi tinc ben poc a afegir. Si no és recomanar dos vídeos que són el llegat audiovisual del mestre que ens acaba de deixar. Un, la darrera lliçó a la Universitat. L’altre, el que va acceptar enregistrar per animar els veïns i veïnes del poble on va néixer, Bell-lloc d’Urgell, a participar en la consulta sobre la independència nacional que s’hi va fer, ara fa just un mes, el passat 26 de setembre. Crec que és el millor resum del que va ser tota la seva vida.

Anuncis

Read Full Post »

Aquest és un article que arriba a misses (laiques) dites. L’escric tres dies després de la commemoració dels fets que en són el pretext: el 70è aniversari del martiri i mort de Lluís Companys, president de Catalunya assassinat pel feixisme. I pren com a referència les exèquies cíviques que l’anomenada “societat civil” –gràcies a l’impuls de la Comissió de la Dignitat– li va retre divendres passat en un lloc emblemàtic de la història contemporània del nostre país: l’església de Sant Agustí Nou, al carrer de l’Hospital, a la vora de les Rambles de Barcelona, on l’any 1971 es va fundar la malaguanyada Assemblea de Catalunya.

Un acte que, com va emfasitzar el filòsof Josep Maria Terricabras durant les exèquies, encara tenen pendent de fer les institucions autonòmiques catalanes –la Generalitat postfranquista–, amb caràcter públic i oficial, trenta-cinc anys després de la mort al llit del generalot que va fer afusellar al president de la Generalitat republicana. Un crim d’Estat que –com tants altres, d’altra banda, al Regne d’Espanya, emparats en paròdies de judici (consells de guerra)–, els governants espanyols de tota mena encara no s’han dignat a reconéixer revisant i anul·lant a tots els efectes la sentència de mort firmada pel generalot.

Escric aquestes ratlles a misses dites, ja que no m’hi he pogut posar, entre d’altres raons –familiars algunes–, perquè el passat cap de setmana vaig retre al president màrtir el millor homenatge que ara mateix li podia fer, a ell que va dedicar tota la vida a la bona gent del nostre país: dedicar ni que fos unes hores  a impulsar les consultes per la nostra independència nacional que s’han estès a tants llocs de la Catalunya estricta. Dissabte passat, en el meu cas a la que preparem per al 10 d’abril del 2011 a Barcelona, la ciutat d’on ell mateix es va autoinvestir alcalde democràtic després de proclamar la República el 14 d’abril del 1931, en un acte de decisió i valor que cap dels nostres polítics actuals és capaç de repetir, ara com ara.

Dissabte, precisament, quan compro els diaris en una llibreria de la plaça del Nen de la Rutlla, del Guinardó, on vaig a col·laborar en el muntatge de la festa que preparem per al Correllengua 2010 i la presentació en societat d'”Horta-Guinardó decideix”, que farem de la mà de l’escriptor i enigmista Màrius Serra (Horta) i la filòloga Mila Segarra (Sant Genís dels Agudells), em trobo amb una sorpresa agradable: el llibre que inclou avui l’edició dominical de “Público” és un dels textos que ahir van servir a l’historiador i monjo de Montserrat Hilari Ragué per glossar la figura del president, “Vida y sacrificio de Companys”, de qui va ser el seu advocat al consell de guerra pels fets d’octubre, Ángel Ossorio y Gallardo. Espero, per al bé d’espanyols i catalans, que sigui el mateix llibre que “Público” hagi inclòs també aquest dissabte en les seves edicions a Espanya. Com desitjo també que els organitzadors de les exèquies cíviques de divendres –i dels actes de diumenge al castell de Montjuïc– tinguin recursos i decisió per editar íntegra la llarguíssima i altament fonamentada, com tots els seus textos, intervenció d’Hilari Ragué que van haver de fer-li escurçar de forma precipitada i, doncs, maldestra per mor del temps. Un rotund al·legat, amb dades irrefutables pròpies del seu rigor d’historiador, en favor del president màrtir tan denostat darrerament per pseudohistoriadors i pamfletaris de pacotilla, alguns, ai, membres del gremi periodístic com jo mateix.

Tinc de fa temps una admiració per la personalitat de Lluís Companys, directament proporcional a l’odi i la rancúnia que li tenen i demostren d’altres. Em passa el mateix que m’explicava que li va passar a ell l’historiador Jordi Pomés, en l’entrevista que li vaig fer per a la revista “La Terra”, quan va publicar la seva investigació sobre la Unió de Rabassaires (“La Unió de Rabassaires”, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000) que se li va anar convertint, pel paper cabdal que hi tenia en els fets investigats, en un estudi protagonitzat per la figura de Companys, fundador –entre d’altres moltíssimes coses– del sindicat de pagesos catalans del primer terç del segle passat. Segons m’explicava Pomés, com més estudiava el republicanisme català de finals del XIX i començaments del XX, més l’impressionava el paper que hi va tenir Lluís Companys i la grandesa creixent de la seva figura i el seu sacrifici reiterat pel país i la seva bona gent.

Una admiració meva que va créixer encara quan, per fer un reportatge commemoratiu a la revista “La Terra”, vaig haver de repassar aquella “La Terra” fundada per Lluís Companys com a òrgan periodístic de la Unió de Rabassaires (de la qual, per cert, s’han perdut o no es troben a les hemeroteques els exemplars de l’època de la dictadura de Primo de Rivera, no sé si perquè no van existir o perquè les col·leccions guardades s’estronquen, per desgràcia, en aquest període d’agressió crescuda contra Catalunya i alguns moviments sindicals). Una repassada hemerogràfica que em va fer intuir en molts textos anònims publicats a la revista la ploma militant del president màrtir. Fins tal punt que, quan donava classes a Periodisme de l’Autònoma, un dels textos que feia analitzar als alumnes era un que personament crec que és obra de Companys. Per dissort, ara no tinc a mà ni l’entrevista a Jordi Pomés, ni el reportatge que vaig escriure sobre “La Terra” que va dirigir Companys –i de la qual, amb gran encert, van recuperar la capçalera per al seu mensual els fundadors d’Unió de Pagesos l’any 1980–, ni l’article que donava a analitzar als meus alumnes. Em proposo buscar-los i penjar-los d’aquest bloc quan els trobi. Espero complir-ho.

Read Full Post »


Dissabte vinent, 16 d’octubre, en el marc de la festa del Correllengua 2010 –que organitza la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL)– al Guinardó, presentem “Horta-Guinardó decideix”, la plataforma on ens hem organitzat la bona gent dels onze barris agrupats en aquest districte de cara a la jornada de consulta sobre la independència nacional prevista per al 10 d’abril de l’any que ve a Barcelona. La il·lusió i la feina assumida pels impulsors i els voluntaris i voluntàries de cara a aquesta consulta només es poden comparar amb l’enormitat del repte que tenim al davant. Un repte que només és un dels passos –necessari però no últim– de cara a aconseguir el reconeixement internacional del dret de catalans i catalanes a l’autodeterminació nacional.

Aquí teniu el programa d’actes de dissabte, on hi ha activitats per a tots els gustos i condicions:

11è CORRELLENGUA GUINARDÓ + FESTA HORTA-GUINARDÓ DECIDEIX

16 octubre, Parc del Nen de la Rutlla <M> Guinardó/Maragall

11.30h.- Diada de cultura popular. Tabalada, grallers, bitlles,construcció del trencaclosques gegant Països Catalans

12.30hh.-Lectura del manifest del Correllengua. Presentació  d’Horta-GuinardóDecideix . Parlament a càrrec de Màrius Serra

13h.-Concert acústic a càrrec de Jordi Gomara i Txus Morales (canço d’autor)

17h.- Animació infantil a càrrec de Mai tant i xanquers. Berenarpopular. Arribada de la flama.

21h-1h.-Concert:

-Catarsi (rock independent)

-Like a Gat (rock pop-rock)-Igitaia (ska)

+ Diables d’Horta

Tot el dia: Fira d’Artesania

Com que la feina a fer és molta i els recursos humans, logístics i econòmics, encara massa limitats, cal insistir en la importància de recaptar adhesions i contactes de voluntaris i voluntàries que s’hi vulguin incorporar en la mesura de les possibilitats de cadascú. Si sou del districte barceloní d’Horta-Guinardó o coneixeu algú que hi visqui o voleu col·laborar amb nosaltres, us hi podeu adherir com a voluntaris.

Els qui en tingueu experiència per haver fet la consulta als vostres municipis o haver-hi col·laborat en alguna ocasió, ja sabeu que per ser voluntari o voluntària no cal viure al districte ni tan sols al municipi (requisit que només cal per votar: llavors sí que cal estar censat al municipi on es fa la votació; Barcelona, en aquest cas).

Es calcula que, per al 10 d’abril, només per cobrir totes les meses de votació als 400 col·legis previstos, caldran uns 20.000 voluntaris. Ens hi anem atansant, poc a poc, però el 10 d’abril és com aquell que diu a la cantonada.

Per fer-vos volunaris i voluntàries podeu donar les vostres dades als webs

http://www.barcelonadecideix.cat/

http://www.hortaguinardodecideix.cat/

Read Full Post »

És significatiu que el dia de la vaga general, el 29 de setembre, es distingís mediàticament per aldarulls, contenidors cremats i càrregues policials, i no pel més important: la massiva participació en la mateixa vaga i la mobilització contra la reforma laboral imposada pel govern de la monarquia i a favor d’una política al servei de la majoria social i no d’una minoria. En podeu veure una crònica crítica, de com ho van tractar els mitjans, a l’observatori crític media.cat.

Personalment, a la tarda, a les set del vespre, després de dues hores de manifestació, veient que no avançava –m’havia posat en una mena de terra de ningú, al final de CCOO i al davant de la Intersindical, perquè no m’agrada anar enquadrat en una mobilització que volia unitària–, vaig anar cap a la capçalera. Corredisses, mossos acaçant la gent… i, a Via Laietana, barricades de foc. Vaig decidir tornar-me’n cap a casa. I vaig fer-ho reflexionant sobre a qui beneficiava –i qui l’havia provocat i per què– aquell espectacle.

Com que, a les versions dominants als mitjans de comunicació sobre què va passar al llarg del dia, hi preval –com tantes vegades– el relat oficial (de qui administra el poder), sense cap contrast, i bona gent en qui tinc confiança em donen una visió ben diferent del que va passar i de les seves causes, crec que el millor que puc fer és reproduir els dos comunicats que he rebut del Moviment del 25 de setembre, protagonista de l’ocupació de l’antiga seu del Banc Español de Crèdit a la plaça de Catalunya de Barcelona, a la qual vaig dedicar part de l’anterior article en aquest mateix bloc. (Recomano també un bon article, de Xavier Borràs, titulat “29-S: violència i intoxicació mediàtica, a Nació Digital).

AMB EL MOVIMENT DEL 25 DE SETEMBRE S’HA OBERT UN ESPAI SOCIAL I POLÍTIC A LA CIUTAT

Els successos ocorreguts en el marc de la vaga general del 29 de setembre no han aturat res. A la crida realitzada a totes aquells i aquelles que volien fer la vaga, però teniem dificultats per exercir el dret a vaga, hem respost. Les precàries, els aturats, les treballadores domèstiques, els col·lectius amb diversitat funcional, els sense papers, les treballadores sexuals, les treballadores temporals, les persones hipotecades o ja desnonades…, vam decidir que fariem nostre aquest espai com a mínim fins el dia 29 per construir un moviment que vagi més enllà de la vaga general. Doncs la nostra vaga no cap en un sol dia.
La vaga general del 29 de setembre era necessària: per a totes les persones que patim individualment uns problemes que són socials, fou una oportunitat extraordinària per a expressar les nostres necessitats, els nostres desitjos i i les nostres propostes de manera col·lectiva. Una oportunitat que operatius policials que bordejaven i travessaven la seva pròpia legalitat no van poder ofegar.
Aquesta vaga va ser el moment per a trobar-nos i buscar el que ens uneix, aquesta vaga ha estat l’oportunitat d’organitzar-nos per a resistir en la vida quotidiana, per ajudar-nos mútuament i per a tenir prou forces com per lluitar i crear alternatives a les nostres situacions.
Aquesta vaga ha estat un èxit  i d’ella en sortim més fortes: si abans estàvem soles, ara ens hem trobat.
La vaga ha servit per a oposar-nos a les retallades socials que afavoreixen els rics i maltracten més a les que no tenim diners, però sobretot ha estat el dia on tots juntes hem expressat al carrer les nostres exigències i les nostres solucions.
Necessitem aturar la reforma laboral que precaritza encara més als i les treballadores.
Necessitem resoldre d’una vegada el problema de l’habitatge, les hipoteques assassines, els lloguers abusius, els milers de desnonaments i desallotjaments, els milers de famílies sense casa.
Necessitem transport públic gratuït, per a moure’ns per la ciutat per anar a treballar o buscar feina o anar a passejar.
Necessitem aturar l’encariment constant dels preus, la vida cara que ens van imposar amb l’excusa de l’euro.
Necessitem accedir a la renda bàsica per a viure, doncs és intolerable que 300.000 barcelonines visquin amb 600 euros al mes.
Necessitem repartir la riquesa d’una forma profunda, acabar amb les desigualtats econòmiques insultants a l’inici del segle XX1
Necessitem abolir lleis que van en contra de la dignitat humana com les ordenances del civisme, les lleis d’estrangeria i els seus centres d’internament, les presons per a pobres.
Necessitem repartir el poder i acabar amb qualsevol forma de discriminació per motius de gènere, color, opció sexual, nacionalitat o situació legal.
Necessitem acabar amb l’economia capitalista que ens tracta com a objectes.
Necessitem tornar a fer nostra la ciutat que ens expulsa amb el turisme i els hotels.
Per aquests necessitats, i milers d’altres que volem que siguin parlades i escoltades entre totes i tots, ens proposem a nosaltres mateixes i a totes aquelles persones que se sentin interpel·lades a:
A consolidar els  Comitès de Vaga als barris més enllà del 29-S perquè esdevinguin Comitès per autoorganitzar la vida de forma col·lectiva.
Crear nous espais de resistència i ajuda mútua en els llocs de treball.
Crear eines de solidaritat entre la gent represaliada per colar-se al metro, per no tenir papers, per fer música o trobar-se al carrer, per fer el top manta o el treball sexual.
Crear cooperatives de treball per a resoldre des de l’autogestió el problema de l’atur i la precarietat.
Crear un nou sindicat internacionalista on ens trobem per a lluitar plegats gent amb papers i sense papers, gent nascuda aquí i gent nascuda allà.
Crear grups de consum crític, cooperatius i autoorganitzats, per a deixar de consumir mercaderies supèrflues i perjudicials i trencar el parasitisme dels grans intermediaris
Crear cooperatives de crèdit o participar en les que ja existeixen per tal de deixar d’ingressar els pocs diners que tenim als bancs capitalistes.
Crear els Comitès que creguem convenients  per a impulsar la resolució d’aquestes necessitats, per a impulsar els nostres desitjos, per a fer extensives les nostres lluites i  les dels altres, per a practicar l’ajuda mútua, per a crear una nova societat.
PER TOTS AQUESTS MOTIUS,
Fem una crida a reconèixer-nos humilment en les lluites dels altres.
Fem una crida a aturar la resignació i la indiferència.
Fem una crida a aturar la ciutat per a crear-la d’una altra forma més humana.
Fem una crida a estar juntes i a somriure una altra vegada.
Fem una crida a adonar-nos de les nostres pròpies capacitats: juntes ho podem tot.
Amunt amb el Moviment del 25 de Setembre!
Amunt amb l’Assemblea de Barcelona!
Amunt amb la Vaga General!
Assemblea del Moviment del 25 de Setembre

Comunicat davant del desallotjament del banc reapropiat de plaça Catalunya i arran de la jornada de vaga general del 29 de setembre

La vaga general ha començat a la mitjanit. Al llarg de la matinada i el matí, hi ha hagut piquets a tots els barris i punts estratègics de la ciutat. A les dotze del migdia els piquets dels barris han confluït a plaça Catalunya, on l’Assemblea de Barcelona havia convocat un piquet central unitari. Els mossos d’esquadra han intentat impedir que el piquet marxés per on estava previst, cosa que ha generat moments de tensió.
A les tres de la tarda, mentre els establiments de les Rambles i voltants estaven sent tancats, els mossos han procedit a ‘escombrar’ plaça Catalunya i han irromput al Banc Espanyol de Crèdit reapropiat, que havia esdevingut des del passat 25 de setembre un espai de confluència multitudinària de cara a la vaga general i més enllà.
Al final de la jornada de vaga, hi ha 59 persones detingudes de la jornada de vaga i algunes desenes de ferits per la policia.
La denúncia interposada per part de la propietat de l’edifici havia estat arxivada pel jutjat tres dies enrere. Els mossos han desallotjat sense l’ordre pertinent del jutge: es tracta per tant d’un desallotjament il·legal. El pretext adduït per fer aquesta actuació d’excepció és que s’havien tirat objectes des de l’edifici. Però els mossos no han detingut ningú dels que romanien dins l’immoble ni s’ha trobat res incriminador, procediment policial que denota per si mateix que no es pretenia aturar algú que feia quelcom des d’un edifici, sinó desallotjar un espai per raons polítiques. Altres irregularitats han estat l’absència del número de placa visible en molts agents, així com la contractació de seguretat privada quan la denúncia de la propietat estava arxivada.
Per altra banda, cal dir que la intensa jornada de vaga que ha tingut lloc aquest 29 de setembre ha desbordat completament l’adscripció particular a un espai com el Banc Reapropiat de plaça Catalunya, a un ens com el Moviment del 25 de setembre, l’Assemblea de Barcelona, o a les diferents manifestacions dels diversos sindicats, incloses les dels sindicats majoritaris. És una evidència per a tot aquell que hagi passat pels carrers del centre de Barcelona aquest ja històric 29 de setembre del 2010, que el caràcter combatiu de la vaga era transversal, compartit i general. Adscriure la seva tonalitat excepcional a un sol sector respon tan sols a una lògica repressiva que pretén desvirtuar l’expressió d’un malestar col·lectiu de caire estructural. A aquestes alçades de la crisi, només el cinisme o l’autoengany poden seguir justificant un sistema que salva els bancs amb diners públics mentre imposa retallades socials i laborals a les classes populars, que ataca les condicions de vida de la majoria de la població mentre intenta mantenir a qualsevol preu els beneficis empresarials i financers.
El Banc Reapropiat de plaça Catalunya ha estat durant cinc dies un espai increïble on han acudit centenars de persones. Entre moltes altres activitats (assemblees, xerrades, grups de treball, mapa de recursos, àpats, projeccions, punts d’informació, centre de mitjans, etc.), el diumenge 26 es va celebrar una assemblea amb 500 assistents que van apropar-se a la crida de “quina és la teva vaga?”. Persones amb condicions laborals i vitals molt diverses van agrair emocionades l’existència d’aquest espai, la possibilitat de posar en comú la seva situació i de començar a pensar plegades eines de lluita, alternatives i suport mutu per fer front a la crisi.
Això tot just comença. Perquè la nostra vaga no cap en un dia. Perquè sabem que la Barcelona de la Rosa de Foc va conquerir millors condicions de vida per a tothom a través de formes d’organització i lluita en el seu moment il·legalitzades o criminalitzades, com la vaga general. Perquè hem perdut la por. Perquè hem descobert que juntes ho podem tot.
Moviment del 25 de setembre
Barcelona, 29 de setembre del 2010

(A la foto, que he rebut del Comitè Català de Solidaritat Internacionalista, la que va ser seu del Banco Español de Crédito a Barcelona, el dia abans del 29 de setembre. Entre les pancartes, una en solidaritat amb set persones detingudes al País Basc la matinada del 28 de setembre acusades de ser membres d’ETA per la seva participació en l’organització basca de solidaritat internacional Askapena. Mentre escric aquest article, milers de bascos i basques es manifesten a Bilbo –responent a una convocatòria que compta amb el suport des del PNB fins a l’esquerra abertzale il·legalitzada–, per reclamar tots els drets per a tothom).

Read Full Post »