Autocitació sobre els resultats electorals

A banda haver-me equivocat en les meves prediccions sobre l’índex d’abstenció –més baix del que feien pensar la majoria d’opinadors–, ara com ara només se m’acut remetre’m a un meu anterior article en aquest bloc per analitzar els resultats en les eleccions de diumenge al Parlament autonòmic de Catalunya: l’esquerra catalana està deixant en mans de la dreta la defensa de la sobirania nacional. I això, i més en els temps que corren –crisi econòmica que paguen els més febles i auge social de l’independentisme–, em sembla especialment greu. Ho podeu llegir a “La responsabilitat dels irresponsables del PSC”. I, encara –tot i que, amb totes les reserves del món, els he tornat a votar–, el que vaig escriure molt abans (el 16 de març de 2008) sobre ERC a “L’espectacle d’esquerra republicana”.

(El ninot que il·lustra aquest comentari és del sempre admirat Alfons López, que tantes vegades em fa pensar amb els seus ninots més que molts arguments que necessiten moltes pàgines per dir moltes menys coses. L’hi ha publicat el diari “Público” a la seva edició catalana de diumenge passat)

Read Full Post »

L’esquerra abertzale segueix el seu nou camí

Cada vegada és més evident l‘opció de l’esquerra abertzale per l’exclusivitat de la via no violenta en la lluita per la independència del Païs Basc. L’acte de dissabte passat a Iruñea i el document que hi va fer públic, que haurà de guiar els estatuts del nou partit polític que ja han anunciat que presentaran, no deixa cap mena de dubte. Per si encara en quedava algun sobre què va significar el canvi d’estratègia aprovat després del darrer debat intern, contingut a “Zutik Euskal Herria” (“País Basc dempeus”).

N’hi ha prou de llegir què diu sobre “els principis d’intervenció política” el document presentat dissabte –titulat “Cap a un nou projecte polític i organitzatiu”–, quan es refereix a aquest “nou projecte organitzatiu”, “marcant un punt d’inflexió i superació de models anteriors”: “…lliure –diu– d’interferències, subordinació o cap condicionament, i amb plena autonomia en les reflexions i determinació de la seva línia política. Totes elles, exigències indissociables d’un projecte polític que pretén situar la societat, les seves dones i homes, com a protagonistes únics dels canvis polítics i socials”. I encara: “Una activitat exercida per vies exclusivament pacífiques i democràtiques. Entenem que només des del respecte als principis democràtics es poden concitar majories institucionals i socials que facin avançar el procés cap a un escenari de vigència real dels drets individuals i col·lectius en el camí dels nostres objectius independentistes i socialistes. Per això, el compromís d’aquest nou projecte amb les vies exclusivament polítiques i democràtiques ha de ser ferm i inequívoc, no subjecte a variables tàctiques o factors conjunturals i, per tant, haurà de rebutjar l’ús de la violència, o l’amenaça de la seva utilització, per aconseguir objectius polítics”.

S’ha exigit reiteradament des dels poders imperials espanyols a l’esquerra abertzale que es desmarqués de la via armada per poder actuar dins de la legalitat imposada, denunciada també reiteradament, fins i tot pel Ple de Parlament Basc anterior a la il·legalització, com una imposició antidemocràtica que ha marginat milers de persones de l’exercici dels drets polítics més elementals. Llegint aquests paràgrafs del document fet públic dissabte, sembla com si l’esquerra abertzale hagués incorporat fins i tot textualment frases de portaveus diversos del PSOE i el PP marcant-los el camí de la legalització. ¿Quina altra condició més se’ls podrà exigir a partir d’ara per impedir-los fer política?

Certament, ETA encara no ha declarat –com li han demanat els firmants de la declaració de Brussel·les i els de l’Acord de Gernika– un alto el foc permanent, unilateral i verificable. La mateixa esquerra abertzale, entre molta altra gent al País Basc i fora d’ell, espera que aquesta declaració arribi com més aviat millor. No solament per afavorir la legalització de l’activitat política de l’independentisme d’esquerres sinó també per començar a abordar el final definitiu de la mateixa organització armada. Però això ja no és significatiu: l’allunyament de l’esquerra abertzale de l’estratègia bèl·lica, el rebuig explícit de l’ús de la violència que es conté en la declaració de dissabte, és tan radicat que posaria a ETA fora de l’òrbita de l’independentisme d’esquerres basc majoritari i la condemnaria a ser una organització sense suport polític significatiu si persistís en la pràctica de la lluita armada.

Davant d’aquestes evidències, encara sobta més l’obsessió del govern de la monarquia espanyola de mantenir la via repressiva, com ho demostra la ridícula aprovació divendres passat, de la mà del PP, d’un nou projecte de reforma de la llei electoral per fer més difícil encara la participació política de l’independentisme d’esquerres basc encara il·legalitzat. Segons l’inefable ministre Rubalcaba, per evitar que els donin gat per llebre. Mentre l’expresident espanyol Felipe González es vantava fa ben poc, amb total impunitat, de la seva capacitat de decisió sobre la vida i la mort dels altres en l’època dels GAL.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 29 de novembre del 2010)

Read Full Post »

Tortura i censura

Llegeixo al web basc Izaronews aquest article del director de l’editorial Txalaparta. No em veig amb cor d’afegir-hi altra cosa que recomanar el “Manual del Torturador español” que la premsa de la caverna i el PP basc volen treure de les biblioteques que el tenen a disposició del públic lector.

Manual del censurador español

Jose Mari Esparza Zabalegi. Director de Txalaparta.

Nuestra editorial acaba de publicar la primera versión en euskara de Fahrenheit 451, la genial novela de Ray Bradbury escrita en 1953 para denunciar la censura del macarthismo y la quema de libros en la Alemania nazi. En la misma -valga explicarlo a los políticos del PP que no la conocen- cuéntase la historia de una sociedad en la que los bomberos tienen la misión de quemar libros, a las órdenes de un gobierno que quiere mantener a sus ciudadanos en esa docilidad bobalicona que otorga la ignorancia. Leer hace pensar diferente y eso es peligroso. Ergo, sobran los libros.

 

La publicación de esta famosa alegoría a la libertad y a la importancia de la letra impresa, ha coincidido con una campaña inquisitorial de alguna presa española (El Mundo, La Razón) contra otro libro de nuestra editorial. Es el “Manual del torturador español” (Txalaparta 2009) escrito por Xabier Makazaga. Ambos periódicos han enviado a sus agudos plumillas a investigar en cuántas bibliotecas públicas de la CAV está disponible dicho título y se han escandalizado de que sean 28 las que lo tienen, incluso en una localidad con alcalde del PSE. Rápidamente, el grupo parlamentario del PP se ha puesto en marcha y, por medio de su portavoz Carlos Urquijo, ha exigido la retirada de los libros. Fharenheit 451, en pleno siglo XXI.

 

Makazaga, especialista en el tema de la tortura, colabora con diversos organismos para su prevención y denuncia. Su libro se basa en analizar los manuales de la CIA y de otros oscuros organismos, y los compara con la práctica negacionista española. Negacionismo no sólo ante las miles de denuncias individuales acumuladas durante estas décadas, sino ante organismos internacionales como Amnistía Internacional o los relatores de la ONU. Nunca ha existido un manual para denunciar torturas. El mismo Makazaga estuvo detenido y no las denunció. Los vascos detenidos en otros países europeos tampoco denuncian… Es precisamente el torturador español el que tiene un manual negacionista, perverso, utilizado desde el último chusquero al más alto dignatario. Manual además enraizado en una tradición siniestra: acabamos de celebrar el cuarto centenario de la quema de brujas navarras por la Inquisición española; y fue necesario el libro de Bartolomé de las Casas para descubrir al mundo las salvajadas españolas en las Indias. Que hoy día todavía se tengan que editar libros como el de Makazaga es una vergüenza, y no es extraño que levante ampollas en algunos.

 

No se trata pues del capricho de un político ignorante al que no le gusta un libro que, de soslayo, le señala. Si así fuera, bastaría aplicarle aquellos versos del siglo XVIII: “La crítica majadera / de los libros que escribí / Urquijo, nada me altera / más pesadumbre tuviera / si te gustaran a ti”. Pero no es cuestión de gustos. Urquijo y sus compinches son unos fascistas contumaces, rescoldos del régimen anterior, todavía enquistados en una sociedad vasca mucho más liberal y permisiva, que pronto los descabalgará de sus poltronas arteramente conseguidas. Inútil recordarles el tajante artículo 19 de la Declaración Universal de los Derechos Humanos: “Todo individuo tiene derecho a la libertad de opinión y expresión; este derecho incluye el de no ser molestado a causa de sus opiniones, el de investigar y de recibir informaciones y opiniones, y el de difundirlas, sin limitación de fronteras, por cualquier medio de expresión”.
 
Tampoco la intención de su campaña es evitar la lectura de un libro que, al cabo, están ayudando a divulgar. Y si el libro tuviera algo delictivo ya hubieran acudido a los tribunales. Lo que quieren es avisar a navegantes, imponer la autocensura, que los bibliotecarios y libreros rechacen de antemano determinados libros, editoriales y temáticas, para evitar ser anatemizados por la prensa o los políticos de la derechuza carpetovetónica. Es el manual del censurador español. Por eso las asociaciones de editores, bibliotecarios y libreros, y los organismos veladores (o velatorios) de los derechos humanos, no deberían de cruzarse de brazos pensando que esto es un tema que sólo va con Txalaparta. El fascismo, como la epidemia, es un problema que afecta a toda la comunidad, no al primer vecino que la sufre o la detecta.

Read Full Post »

Més enllà de la campanya

Si alguna característica defineix la campanya de les properes eleccions al Parlament de la Generalitat de Catalunya és, al meu parer, la falta d’il·lusió. I això probablement es pagui, una vegada més, amb una alta abstenció. Exactament al contrari del que requereix el moment que vivim. Són temps de crisi econòmica profunda que afecta greument els més febles, i alhora de consciència creixent dels nostres mals nacionals i de la necessitat d’abordar-los per nosaltres mateixos, sense dependències imperials que neguin la nostra sobirania.

Una falta d’il·lusió amb constants atacs d’uns als altres, sense debatre propostes programàtiques de fons; divisions entre polítics que diuen tenir els mateixos objectius, i episodis com els dels vídeos de diversos partits, en un dels quals s’ha arribat fins i tot al joc de disparar contra immigrants i independentistes amb total impunitat, que haurien de fer caure la cara de vergonya als qui els han inspirat…

Tot això contrasta obertament amb l’actitud il·lusionada, esforçada i decidida de tanta bona gent que al llarg d’aquests darrers anys, i sobretot a partir de la consulta d’Arenys de Munt del 13 de setembre del 2009, ha anat posant la independència nacional en el centre de la vida política. Una exigència que va tenir l’expressió més contundent en la manifestació del 10 de juliol en resposta a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol retallant les deixalles que quedaven del projecte d’Estatut del Parlament de Catalunya després del seu pas per les Corts espanyoles. Una manifestació en què no vam sentir consignes a favor de l’Estatut i s’hi va imposar, per voluntat de la gent que hi era, el crit a favor de la independència.

De tota manera, malgrat tot, tinc clar que cal anar a votar. Aquesta vegada amb més decisió que mai. No perquè el nostre vot sigui una carta en blanc per la força política que triem –que no ho hauria de ser mai però menys ara–, sinó perquè no és hora de quedar-nos a casa. Ho dic aquí, perquè no hi hagi dubtes: amb totes les reticències i reserves, moltes més fins i tot que en les anteriors eleccions, sense cap il·lusió tampoc per ells mentre no em demostrin que la mereixen, tornaré a votar ERC perquè no vull contribuir a dispersar el vot independentista en altres opcions que em mereixen encara menys confiança. Conscient que aquestes eleccions no deixen de ser un tràmit, ateses les condicions actuals, en què, però, no podem deixar a casa cap vot independentista. No sé si els resultats electorals contribuiran a enfonsar la il·lusió de la bona gent catalana o aquesta resistirà i seguirà la via encetada, que no hauria d’aturar-se per una anècdota electoral.

He escrit diverses vegades que el procés cap a la independència requereix paciència i constància (també unitat i respecte per la diferència). Poc ens podíem pensar, quan va saltar la iniciativa d’Arenys de Munt, que el procés arribaria tan lluny en tan poc de temps. Però ha d’arribar més lluny encara per ser de debò efectiu. Estan equivocats els qui creuen que tot serà arribar i moldre: aquest és el pitjor missatge que es pot donar a la nostra bona gent. Només l’empenta continuada i cada vegada amb més suport de la ciutadania pot capgirar la situació i aconseguir que el nostre col·lectiu nacional faci efectiu el dret a la sobirania. Més enllà dels interessos i les polítiques de curta volada dels partits que només la bona gent pot fer canviar.

El 10 d’abril vinent tenim el gran repte de la consulta de Barcelona i cal posar-hi tots els esforços. No perquè pensem que aquell dia ho resoldrem tot, ni tan sols perquè confiem en uns resultats més enllà de les possibilitats, sinó per seguir amb el treball de “propaganda pel fet”, d’aquests darrers mesos. Per fer explícit, amb els fets, que l’exercici del dret a decidir el futur del nostre país no és aliè als interessos de la bona gent, que cada vegada som més els qui el defensem i no ens quedem a casa, que som capaços d’articular un moviment cada vegada més ampli, ni que sigui amb recursos tan escassos com els que tenim ara, per l’autodeterminació nacional. I això ens obligarà també a fer anar l’enginy i engegar noves iniciatives per aconseguir-ho.

Humbert Roma

Periodista

(Article publicat a Tribuna Catalana el 22 de novembre del 2010)

Read Full Post »

Mossos d’esquadra a judici acusats d’assetjar un fotoperiodista del setmanari la “Directa”

El dies 24 de novembre i 13 de desembre vinents hi ha prevista la celebració de dos judicis en què membres de la brigada mòbil dels mossos d’esquadra són acusats d’assetjament pel cap de la secció de fotografia del setmanari la “Directa”, el fotoperiodista Albert Garcia. Aquesta és la versió que n’he rebut de l’Assemblea del setmanari:

Prou assetjament policial:

per la llibertat d’expressió i informació

Doble judici contra els Mossos d’Esquadra per la persecució

i assetjament contra un fotoperiodista de la Directa

 

La fiscalia demana per un agent de la Brigada Mòbil 18 mesos de multa

per un delicte continuat d’amenaces contra el fotògraf Albert Garcia

 

El proper 24 de novembre i el proper 13 de desembre, el nostre company Albert Garcia, fotoperiodista, coordinador de la secció de Fotografia del nostre setmanari i afiliat al SPC (Sindicat de Periodistes de Catalunya), torna a comparèixer als jutjats. No és la primera vegada que l’Albert pateix l’obsessió policial. El juny de 2007 ja va ser absolt en tots els termes per cobrir una protesta okupa contra una constructora, després de ser denunciat per la Brigada d’Informació de la policia espanyola.

 

Aquest doble judici contra els Mossos torna a palesar l’obsessió policial contra la llibertat d’informació en general i contra la Directa en particular. Obsessió manifestada en el present cas en l’assetjament personalitzat i continuat en el temps per impedir la tasca professional del nostre company. En el primer cas, impedint violentament que fes la seva feina. En el segon, amb dues visites personalitzades al seu altre lloc de feina, per amenaçar-lo, obertament, per la tasca que desenvolupa a la Directa.

 

Avui, a la vista dels fets i després d’haver treballat durant molts anys per restablir la justícia i combatre la impunitat, us volem informar que diferents agents de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra seuran com acusats per les denúncies interposades pel nostre company. Han estat anys d’evitar les dilacions policials als jutjats, de sortejar obstacles, de provar de no desistir. En aquest sentit, com a primera victòria, cal assenyalar que l’habitual dinàmica de creuar denúncies falses –tu em denuncies, jo et denuncio– per part dels Mossos s’ha estavellat. Les dues denúncies contra Albert Garcia ja han estat arxivades i sobresegudes. I ara es jutjarà la prepotència, la impunitat i fins i tot la xuleria amb que actuen determinats agents de la Brigada Mòbil, que sembla que disposin de carta blanca. En aquesta crua realitat és particularment greu el cas de l’agent de la Brigada Mòbil Jordi S.S., amb TIP 7289. L’agent va visitar en dues ocasions consecutives l’Albert al seu lloc de feina –un bar de les Rambles de Barcelona- per dur-lo a un portal contigu i amenaçar-lo reiteradament, colpejar-lo i assegurar-li que si seguia amb la seva feina tindria problemes seriosos. No endebades i a la vista dels fets acreditats, la fiscalia demana ja per a aquest agent 18 mesos de multa per un delicte de coaccions continuades.

 

A l’espera d’una sentència condemnatòria, ja anunciem que exigirem l’expulsió definitiva de l’agent així com la depuració d’aquestes actituds, més pròpies de la màfia i de règims autoritaris que de la defensa dels drets, llibertats i garanties fonamentals.

 

No ens callaran mai: ni impunitat, ni brutalitat, ni assetjament.

Si ens toquen a una, ens toquen a totes.

Setmanari Directa, a 17 de novembre de 2010

 

 

[Síntesi de la persecució i l’assetjament contra l’Albert Garcia]

 

Cas 24 de novembre

Data i lloc dels fets: Barcelona, 20 de desembre de 2008, durant la cobertura informativa de la protesta convocada per la mort a Grècia d’un noi de 16 anys per trets de la policia en les manifestacions contra la crisi.

Fets: Mentre, acreditat, prova de desenvolupar la seva tasca professional, per cobrir gràficament la protesta, és interceptat per agents antiavalots que li ho impedeixen. Traslladat a l’espai entre dues furgonetes policials, és colpejat, amenaçat i agafat pel coll. Va ser l’únic periodista identificat al que se li va impedir desenvolupar la seva feina.

Altres: Davant la gravetat de la situació, l’Albert va trucar a la Directa deixant el mòbil obert. Vam enregistrar una trucada on es poden sentir, entre d’altres: “te voy a dar una paliza en la cabeza” i la reiterada negativa a identificar-se

Denúncia interposada: per delictes de coaccions i amenaces contra els agents 6338, 10822 i 12359

Denúncia contra Albert Arxivada

Testimonis: Compareix un fotògraf que va cobrir els mateixos fets, que no va veure interferida la seva feina, i que només se li va sol·licitar la credencial de premsa.

Convocatòria de solidaritat

Dimecres 24 de novembre, 10,30 hores. Ciutat de la Justícia. Sala 223

 

Cas 13 de desembre

Data i lloc dels fets: 12 de desembre de 2006 i 7 de març de 2007, Rambles de Barcelona, un bar de les Rambles on Albert Garcia treballava a temps parcial com a cambrer.

Fets: El 12 de desembre, mentre està treballant, arriben a la feina agents antiavalots de la Brigada Mòbil que l’obliguen a anar a buscar el DNI als vestuaris i a sortir al carrer. Posteriorment, és introduït a la porteria de les Rambles 126 on és interrogat il·legalment sobre diversos aspectes i posteriorment amenaçat continuadament. Li etziben que saben on treballa, quines manifestacions cobreix i que vigili quines fotos fa perquè l’estan vigilant i sinó “tindrà problemes”. Closa la retenció-segrest li diuen, literalment, que “aprofiten l’ocasió per interposar-li una denúncia falsa per insults”. Els agents es van negar a identifcar-se.

Només tres mesos després es reprodueix  la  situació. Quan es diposa a entrar a la feina és aturat i retingut durant 20 minuts, referint-se novament “a que ja sabien qui era” i que “entrarien a la feina per parlar amb el cap i dir-li qui era. En tot moment es neguen a identificar-se. En les dues actuacions repressives, coincideix la presència de l’agent 7289.

Altres: La gravetat de la visita personalitzada al seu lloc de feina, de la violació de la intimitat i privacitat, de la retenció a la porteria, de les coaccions sobre la seva tasca professional, amenaçant-lo de parlar amb el cap del bar per dir-li “qui era” i des de tics absolutament mafiosos.

Denúncia interposada: per delictes contra els drets individuals; abús de funcions d’autoritat; delicte continuat de coaccions, falta de maltractament d’obra i amenaces

Denúncia contra Albert: Sobreseguda. Cal afegir que la suposada denúncia contra Albert mai va acabar d’aparèixer, quan la jutgessa la va requerir fins a quatre cops.

 

Convocatòria de solidaritat

Dilluns 13 de desembre, 11.00 hores

Audiència Provincial de Barcelona | Secció 8a

(A la imatge, última portada de la “Directa”)

 

Read Full Post »

Blindats espanyols al Marroc

Aquests dies tinc una mica descuidat el bloc i no deixen de passar coses que mereixerien dedicar-hi atenció. Una de les més greus és sens dubte la massacre que ha comès –i continua amb la represssió posterior– el Regne del Marroc al territori ocupat del Sàhara Occidental. Una massacre que encara és hora que el govern de la monarquia espanyola condemni, ells que tan insisteixen a exigir als altres, Batasuna per exemple, que condemnin la violència d’ETA si volen ser legalitzats. Repressió marroquina que es produeix en l’antiga colònia que el Regne d’Espanya va entregar al del Marroc incomplint tots els seus deures com a potència ocupant. Avui mateix el vicepresident primer del Govern espanyol, Alfredo Pérez Rubalcaba, s’ha reunit a Madrid amb el seu col·lega marroquí sense que el Govern de la monarquia hagi fet explícita encara cap condemna.

Media.cat, observatori crític dels mitjans, publica avui la següent crònica que vull convidar els lectors d’aquest bloc a tenir en compte a l’hora d’analitzar els interessos que lliguen el Regne d’Espanya amb el del Marroc:

I a més massacren amb blindats espanyols

Durant la darrera setmana, l’actualitat internacional ha estat centrada en l’atac marroquí al campament de Gdeim Izik i la terrible onada de repressió que s’ha viscut als territoris ocupats del Sàhara Occidental. A pesar de l’intent marroquí de controlar la informació, amb censura als mitjans del país i l’expulsió de desenes de corresponsals estrangers -alguns d’ells catalans- a l’era d’internet aquest és un esforç en va i la xarxa s’ha omplert de cròniques i vídeos que expliquen com forces de seguretat i civils marroquins han assaltat comerços, detingut activistes indiscriminadament i mort un nombre indeterminat de persones.

 

Tot i la gravetat dels fets, el Govern espanyol es nega a expressar una condemna pública tot assegurant que en aquest conflicte anteposa “els interessos de l’Estat”. Uns interessos que sembla que no són ni els drets humans, ni la llibertat d’expressió, ni la legalitat internacional i ni tan sols les responsabilitats jurídiques d’aquest mateix estat que, encara avui, és l’administrador legal dels territoris del Sàhara Occidental.

 

Quins són llavors aquests “interessos” als que apel·la Zapatero? Doncs potser els interessos comercials d’un soci que ha comprat 340 milions d’euros en armament en els darrers tres anys. I és que Marroc no sols pot massacrar la població sahrauí amb la total permissivitat de Madrid, sinó que ho pot fer en els Vehicles d’Alta Mobilitat Tàctica (Vamtac) fabricats a Santiago de Compostel·la i exportats amb autorització del Ministeri espanyol de Defensa. Encara que ningú ho hagi confirmat, com es tracta de la gens menyspreable xifra de 1.200 Vamtac, és de suposar que alguns d’aquests és possible que s’hagin fet servir a la repressió de sahrauis.

 

Però aquesta dada ha passat desapercebuda per a la majoria de mitjans, després de més d’una setmana de reportatges continus del conflicte, majoritàriament amb una línia editorial força combativa amb l’actitud de les autoritats marroquines. Línia que s’ha anat endurint a mida que aquestes van decidir posar més i més problemes a l’exercici del periodisme internacional amb tot tipus de sistemes, des de les cancel·lacions de reserves de vols fins a la detenció, passant per la retirada d’acreditacions i les expulsions. Una actitud crítica que, per cert, es va trobar a faltar quan Israel, durant els bombardeigs de la Franja de Gaza de 2008, va actuar de forma similar a la del Marroc aquests dies.

 

En alguns casos, les crítiques a l’assetjament marroquí de periodistes ha comportat també declaracions a la manca d’actitud de la diplomàcia espanyola per a defensar els seus ciutadans i, també, la llibertat d’expressió, però cap mitjà ha fet el pas de relacionar aquesta actitud amb la complicitat espanyola amb el rearmament marroquí, a pesar que la notícia es troba en les seves pròpies hemeroteques.

 

Recomano, entre molts d’altres que hauria de recomanar també, la lectura d’aquests dos textos:

Raül Romeva. Marroc a la UE sobre el Sàhara: “si vols que els deixi de pegar, paga’m”

Vicent Partal. Que ens fa por el Marroc?

Read Full Post »

Per la retirada dels símbols franquistes a Tortosa

 

Tortosa no és l’únic municipi català on encara perviuen símbols feixistes, 35 anys després de la mort del generalot. Per vergonya nostra, aquesta ignomínia perviu encara en la major part del nostre territori nacional, i de tant en tant la bona gent del país es revolta contra aquesta ofensa a la dignitat democràtica. Ara, des de Tortosa, em demanen de difondre al màxim un missatge i demanar-hi adhesions. Ho faig ben de gust, després d’adherir-m’hi. Aquí el teniu:

Comissió per la retirada de la simbologia franquista de Tortosa
Durant aquest mes hem presentat una moció popular (avalada per més de 2.000 signatures) a l’ajuntament de Tortosa on sol·licitem la retirada del monument franquista més gran de Catalunya (amb una àguila imperial i altres símbols franquistes). Aquest monument fou inaugurat per Francisco Franco al 1966 i es feu “en honor al caudillo de la cruzada y los 25 años de paz”. A la mateixa moció demanem el canvi de nom del barri 13 de gener (dia d’entrada de les tropes franquistes a Tortosa) i el canvi de nom de la plaça i institut Joaquin Bau (dirigent franquista que va col·laborar en l’organització del cop d’estat i va arribar a ser Presidente del Consejo de Estado).
Des de fa dues setmanes hem tingut els suports de nombroses personalitats de les Terres de l’Ebre i Catalunya com J. M. Terricabres, Xavi Sarrià, Toni Soler, Arturo Gaya, Maathew Tree, Xavier Grasset, Andreu Carranza, Ignasi Blanch, Marius Serra, Arcadi Oliveres, Belen Fabra, José Juan Moreso, Sebastià Serrano, Laia Altarriba… També hem presentat dos vídeos amb personalitats de les Terres de l’Ebre i els Països Catalans que recolzen la moció.
El nostre missatge s’ha basat en denunciar el caràcter franquista del monument i la resta de símbols i en destacar que Tortosa, una ciutat que vol liderar un territori i una vegueria, al segle XXI no pot mantenir el símbol franquista més gran de Catalunya i continuar sent la tercera ciutat catalana amb més símbols franquistes.
El ple on es votarà la moció és el proper dilluns 8 de novembre, i cal el suport o abstenció de l’alcalde Ferran Bel i el seu grup Convergència per aprovar la retirada. Actualment no tenim aquest suport i estem tractant de dur el debat fora de l’àmbit local per forçar un canvi d’opinió.
Si voleu més informació de la campanya, la podeu trobar al blog: http://quinacapital.blogspot.com/
Ens adrecem a vostè per dues raons:
• Demanar suport a la moció i autorització a fer públic aquest suport.

• Com a periodista, li demanem que informe d’aquest debat als seus mitjans amb l’objectiu de traslladar el debat fora de l’àmbit local.
Disculpe l’atreviment.
Per a més informació:Xavier Rodríguez 653199791Guillem Argelich 647844471
Comissió per la retirada de la simbologia franquista de Tortosa. Terres de l’Ebre.

Read Full Post »

Els partits, convidats a pronunciar-se a Lleida sobre el dret d’autodeterminació

Per divendres vinent, 5 de novembre, els partits amb presència significativa a Lleida han estat convidats per l’associació “Lleida decideix”, que vam formar després de la consulta sobre la independència nacional del passat 25 d’abril, a parlar sobre “Som una nació. Nosaltres decidim”, el lema que va encapçalar la històrica manifestació del 10 de juliol passat a Barcelona i la del darrer onze de setembre a Lleida. Això és, a pronunciar-se sobre el dret nacional de catalans i catalanes a l‘autodeterminació i, doncs, a la independència i la configuració pacífica, lliure i democràtica d’un nou Estat amb els mateixos drets i deures que la resta d’estats del món.

Aquesta és la convocatòria de l’acte que ha difós “Lleida decideix”:

Seguint amb el treball de debat que fem dins la societat política i civil de la nostra ciutat i del nostre país, desde l’associació LLEIDA DECIDEIX hem convocat els representants dels partits polítics de Lleida a una TAULA DE DEBAT amb el lema “SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM”, que és el lema que va mobilitzar  el passat  10 de juliol a Barcelona més d’un milió de catalans, i també a lleidatans i lleidatanes  a la ciutat de Lleida el passat 11 de setembre.

Volem que tothom escolti en directe les opinions de les diverses formacions politiques més representatives de la nostra ciutat.

La nostra associació,  hereva de la Plataforma que va impulsar i dur a terme la Consulta del 25 d’abril, pretén donar el màxim d’informació i difusió a tots els ciutadans i ciutadanes, perquè, com a futurs votants, el proper dia 28 de novembre tinguin més informació per tal de poder emetre el seu vot, i a la vegada els permeti decidir allò que creguin que sigui millor per a la nostra ciutat.

La TAULA es realitzarà el 5 de novembre a les 20,00 hores al Rectorat de la UDL

Ens han confirmat la seva assistència:

– Albert Batalla (CIU)

– Carmel Mòdol (ERC)

– Francesc Pané (ICV)

– Jaume Fernàndez (Reagrupament)

– Xavier Segura (Solidaritat per la Independència)

– Ramon Usall (CUP)

També han estat convocats el PP, que ha excusat la seva  assistència,  i el PSC que no ha facilitat encara el nom del seu representant

Moderarà la taula en Pau Echauz.

Ens agradaria poder comptar molt amb la vostra assistència.

(La foto, que he baixat d’“Ara Ponent”, és de la manifestació unitària de l’11 de setembre passat a Lleida)

 

Read Full Post »

Ningú no atura el terrorisme d’Estat contra l’independentisme basc

El pronunciament de l’esquerra abertzale per l‘abandonament unilateral de l’ús de les armes en la lluita pel dret dels bascos i basques a l’autodeterminació i la unitat territorial ha obert unes tals expectatives al País Basc que ja ningú no s’atreveix a posar-les en dubte si no és repetint tòpics irrellevants. Només cal veure les portades i els continguts dels mitjans de comunicació espanyols –i no parlem ja dels bascos i catalans– per certificar-ho.

Fins tal punt que, en les actuals circumstàncies, la majoria d’aquests mitjans semblen utilitzar les perspectives obertes sobre la fi d’ETA com a organització armada per relativitzar, si no amagar, una vegada més –posant-la a segon terme, justificant-la o senzillament ocultant-la–, l’altra cara del conflicte: el manteniment del terrorisme d’Estat sobre l’independentisme basc. Les Corts espanyoles, el govern de la monarquia i la judicatura no solament no han donat cap pas per alleugerir l’exclusió d’una part substancial de la ciutadania basca del seu dret a participar en la política sense restriccions –PP i PSOE n’acaben fins i tot de reforçar els mecanismes excloents–, sinó que mantenen intactes –contravenint les seves pròpies lleis fonamentals com la mateixa Constitució– els mitjans per imposar el terror d’Estat amb violència específica per a ciutadans i ciutadanes bascos partidaris de la independència del seu país. Entre ells la tortura, que s’ha seguit aplicant als centres de detenció sense solució de continuïtat des de la mort del dictador.

Dissabte passat, 30 de novembre, el rebuig a la tortura va tornar a motivar els bascos i basques que defensen tots els drets per a tothom al País Basc per sortir al carrer a Donostia en una manifestació que en va aplegar milers (20.000 segons el diari “Gara”). Donaven suport a la convocatòria, a més a més de l’esquerra abertzale il·legalitzada, Aralar, Eusko Alkartasuna, Abertzaleen Batasuna i Alternatiba, els sindicats ELA, LAB, EHNE (pagesos), STEE-EILAS (ensenyament) i HIRU (transportistes) i nombrosos col·lectius, entre ells els catalans Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans, i Alerta Solidària. Tot i que, al Regne d’Espanya,  l’agenda dels mitjans de comunicació sobre la qüestió basca sembla de fa molt de temps marcada de forma exclusiva per l’argumentari del ministeri de l’interior –amb escasses excepcions–, això és, dissolució d’ETA a canvi de no res com a qüestió única, no és pas aquest el component exclusiu del conflicte si hem de fer cas als partits i sindicats sobiranistes i altres agents socials que van subscriure el 25 de setembre passat l’acord de Gernika i són –en essència– el moll de l’os dels convocants de la manifestació de dissabte.

Val la pena repassar-ho, per no perdre de vista un dels aspectes clau de la pervivència del conflicte: el manteniment, i l’agreujament encara, de la violència específica de l’Estat contra l’independentisme basc. Els firmants de l’acord de Gernika no solament reclamen a ETA “la declaració d’un alto el foc permanent, unilateral i verificable per la comunitat internacional com a expressió de voluntat per a un abandonament definitiu de la seva activitat armada”, sinó que plantegen a l’Estat un seguit d’exigències de pura lògica democràtica: reconeixement dels drets civils i polítics “per a tots els projectes polítics” i derogació de la Llei de Partits Polítics, “desaparició de tota mena d’amenaces, pressions, persecucions, detencions i tortures contra qualsevol persona per la seva activitat o ideologia política”, “cessament de la política penitenciària que se segueix contra els presos i preses polítiques basques, plantejada fins ara com a part d’estratègies de confrontació”, “revisió dels processos judicials contra persones i estructures organitzatives derivats de la seva activitat política”, “derogació de jurisdiccions, tribunals especials, tota legislació d’excepció i, amb ella, la desaparició de la incomunicació”, entre d’altres.

La manifestació de dissabte, d’altra banda –a part de coincidir amb l’aplicació, una vegada més, de la incomunicació a catorze nois i noies independentistes d’esquerres detinguts sota l’acusació d’intentar reconstruir el moviment polític juvenil Segi, alguns dels quals han explicat que els van sotmetre a tortura, i amb el judici a quinze guàrdies civils en un tribunal de Donostia acusats d’haver torturat dos detinguts el 6 de gener del 2008– no ha estat l’única en els darreres setmanes contra la violència de l’Estat que sofreixen els independentistes bascos. Fa just un mes, el 2 d’octubre, més de 30.000 persones es van manifestar a Bilbo, amb participació en aquesta ocasió fins i tot del PNB, convocades per persones gens sospitoses de connivència amb la lluita armada, com el coordinador de l’organització per la pau i el diàleg Lokarri, Paul Ríos, en defensa de l'”exercici immediat i efectiu de totes les llibertats públiques, de tots els drets ciutadans per a totes les persones que no ha d’estar sotmès a contextos canviants”. Un objectiu, com es veu, encara pendent tot i tractar-se simplement de garantir els drets humans i de ciutadania a totes les persones encara que defensin la independència del seu país.

Humbert Roma, periodista

(Article publicat a Tribuna Catalana el 2 de novembre del 2010)

Read Full Post »