Ara sí que es pot baixar gratis “Manual del torturador español”

En anteriors articles en aquest bloc m’he referit a l’ofensiva prohibicionista de la caverna imperialista espanyola respecte del llibre “Manual del torturador español”, de Xabier Makazaga, editat per Txalaparta. Hi deia, però, una imprecisió que devia provocar algun maldecap a qui n’hagi fet cas: Txalaparta, per diverses versions que m’havien arribat, havia anunciat que el llibre es podia baixar gratis d’internet. Encara no era veritat del tot: en aquell moment només se’n podia baixar una quarantena de les primeres pàgines. Ara m’arriba una nota de la mateixa editorial, amb l’enllaç correcte amb la totalitat del llibre (dues-centes pàgines) dient que ja es pot baixar gratis.

Disculpeu l’errada, doncs, si us ha provocat alguna pèrdua de temps, i deixeu-me reiterar que, baixant-lo de gratis o comprant-lo a l’editorial en format paper, el llegiu a fons i en difongueu els continguts. Més encara ara que el “sobiranista” –diu ell– Felip Puig, nou conseller d’Interior en el vell/nou govern autonòmic bipartit (CDC i UDC). ja ha dit que facilitarà la impunitat dels mossos d’esquadra retirant les càmeres ocultes de vídeo de les comissaries. Una de les coses positives que va fer el seu predecessor, Joan Saura (ICV), complint una de les recomanacions d’Amnistia Internacional i altres organitzacions que combaten la tortura i defensen la totalitat dels drets humans, recollida, entre d’altres molts documents, en la Declaració de Barcelona aprovada en les Jornades sobre la prevenció de la tortura, la implantació del protocol facultatiu contra la tortura i les recomanacions del relator de l’ONU, que es van fer el 3 i 4 de febrer del 2006.  (Per si algú en dubta, per mi els mossos d’esquadra són policia espanyola, autonòmica però espanyola: ho diuen les lleis de l’imperi. Per tant, convé també llegir aquest Manual del torturador espanyol, tenint-ho en compte. No sóc pas el primer que ho dic).

Aquí teniu la nota que he rebut de l’editorial Txalaparta:

Censura al libro Manual del Torturador español

Comunicado de la Editorial Txalaparta en respuesta a los ataques a sus libros y a la libertad de expresión

 

Como es público ya, algunos periódicos de Madrid (La Razón, ABC), comenzaron recientemente una campaña denunciando que el libro de Xabier Makazaga Manual del torturador español, publicado por nuestra editorial, estaba presente en unas 30 bibliotecas públicas de Vizcaya, Guipúzcoa y Álava.

 

Seguidamente el Partido Popular manifestó que iba a solicitar del Gobierno Vasco la retirada de esos libros de las bibliotecas. A instancias de esta formación, la alcaldesa socialista de Basauri procedió a la retirada del libro de la biblioteca pública de dicha localidad. Por su parte, el Gobierno Vasco respondió que las bibliotecas eran competencia de los ayuntamientos y a ellos les correspondía, en su caso, la retirada o no del libro.

 

Ante estos hechos la Editorial Txalaparta quiere hacer públicos los siguientes acuerdos:

 

1.- Nos parece deleznable, tanto la campaña de la prensa madrileña como la actitud del PP y del PSOE en este tema. Esta impostura, propia de una dictadura, niega y anatemiza los informes presentados por instancias internacionales como la ONU y organismos como Amnistía Internacional dando la razón al autor del libro, que critica la negación de la tortura que se produce en España como un elemento que da pie a que continúe esta práctica. Bajo el paraguas de que cualquier crítica en materia de derechos humanos apoya el terrorismo, esta dinámica da un paso más allá en el recorte de los mismos, puesto que ataca frontalmente el artículo 19 de la Declaración Universal de los Derechos Humanos, que declara que «Todo individuo tiene derecho a la libe rtad de opinión y expresión; este derecho incluye el de no ser molestado a causa de sus opiniones, el de investigar y de recibir informaciones y opiniones de todo tipo, y el de difundirlas, sin limitación de fronteras, por cualquier medio de expresión».

 

2.- Hacemos un llamamiento a instancias internacionales, instituciones, partidos políticos, agentes sociales, profesionales del mundo editorial, bibliotecarios y a la ciudadanía en general a que no acepten este tipo de recortes de libertades, defiendan el derecho a recibir una información veraz y plural, y denuncien en su caso, sin temor, las torturas y malos tratos.

 

3.- Agradecemos la actitud de los bibliotecarios vascos que han salido públicamente en defensa de la libertad de expresión.

 

4.- Anunciamos que hacemos nuestra la protesta que el Observatorio de Derechos Humanos de Euskal Herria, Behatokia, ha enviado al Sr. Frank de la Rue, Relator Especial sobre Libertad de Opinión y de Expresión, dependiente del Alto Comisariado de Naciones Unidas para los Derechos Humanos, con sede en Ginebra, y que adjuntamos a este comunicado.

 

5.- Por último, anunciamos que a partir de este momento y de acuerdo con el autor, la Editorial Txalaparta ha decidido colgar en su página web, de forma gratuita, el libro Manual del torturador español.

 

Tafalla, 21.XII.2010. Editorial Txalaparta

Txalaparta ArgitaletxeaNavaz-Bides karrika, 1-2.ezkerra

31300 – Tafalla Nafarroa, Euskal Herria

Tel: (+34) 948 703 934

Email: info@txalaparta.com

Web: http://www.txalaparta.com

Read Full Post »

Els catalans (anomenats “nous”) de Veu Pròpia defensen la immersió lingüística

 

Entre la multitud de pronunciaments de rebuig de les tres sentències del Tribunal Suprem espanyol contra la política d’immersió lingüística a l’ensenyament en els territoris administrats per la Generalitat de Catalunya sota sobirania espanyola, vull destacar aquest de l’associació Veu Pròpia. És tan contundent i tan significatiu que als politicastres del bipartit que ara tornen a administrar l’esquifida autonomia que ens queda als ciutadans i ciutadanes de la Catalunya estricta els hauria de caure la cara de vergonya només de llegir-lo.

Posicionament davant la sentència del tribunal suprem contra la immersió lingüística

Davant la recent sentència del Tribunal Suprem que obliga a que el castellà sigui també llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya, el col·lectiu de nous catalanoparlants Veu Pròpia manifestem el següent: Estem a favor del model d’immersió lingüística en l’escola catalana en tant que:És una eina indispensable per garantir l’aprenentatge de la llengua catalana d’aquelles persones que no tenen el català com la seva llengua originària. És, ara per ara, un dels pocs espais on el català, la llengua pròpia de Catalunya, era hegemònic i esdevenia una veritable eina de comunicació en una societat no ja bilingüe, sinó multilingüe.És una eina indispensable per garantir que tothom, indiferentment del seu origen pugui tenir el dret a parlar i escriure la llengua catalana, imprescindible per garantir els drets de ciutadania i evitar així qualsevol tipus de discriminació. És un model que garantia un correcte aprenentatge del català dels nens i nenes i que aquests també el fessin seu en una societat on la llengua castellana és obligatòria i hegemònica, com a conseqüència d’uns esdeveniments polítics molt concrets. És un model lloat per mestres i pedagogs, que ha ajudat a cohesionar la nostra societat evitant la seva fractura en funció de la llengua parlada pels seus habitants. Per altra banda. denunciem: Que la defensa dels trets identitaris peculiars de cada col·lectiu (com poden ser la llengua) no pot fer-se servir per posar en perill la normalització de la llengua catalana ni dividir la societat en comunitats diferenciades i estanques. Que sota l’excusa de defensar el dret a escollir la llengua de l’ensenyament es defensi la imposició de la llengua castellana a Catalunya quan la llengua minoritzada i amenaçada per tres segles de persecucions continua sent avui en dia el català. El cinisme i la hipocresia dels suposats defensors del dret a escollir “la llengua materna en l’ensenyament” (com Convivència Cívica Catalana, Ciutadans, el Partit Popular i d’altres grups afins)  ja que només defensen el dret d’escollir el castellà a Catalunya. De les altres llengües que es parlen al nostre territori no diuen res i de cap manera defensen l’ensenyança en català, gallec o basc en altres territoris de l’Estat espanyol on només el castellà és l’única llengua oficial. El cinisme i la hipocresia dels suposats defensors del “bilingüisme” que només el defensen en aquells espais on el català, malgrat les dificultats, ha aconseguit tenir més pes o esdevenir hegemònic. Mai veurem cap d’aquests defensors del bilingüisme fer campanya a favor del català als cinemes, la premsa, l’etiquetatge i tants altres espais de la vida quotidiana on el castellà és hegemònic a Catalunya.Que als territoris on s’ha aplicat aquest model on el castellà  o el francès ha esdevingut llengua vehicular de manera parcial o total (País Valencià, Catalunya Nord), la llengua autòctona, el català, es troba greument amenaçat. Per tot això, des del col·lectiu de nous catalanoparlants Veu Pròpia, persones que la nostra primera llengua no ha estat el català però que hem decidit fer-lo nostre, ens posicionem en contra de la recent sentència del Tribunal Suprem i instem a les autoritats polítiques i educatives del Principat de Catalunya a desobeir-la.

 

 

Read Full Post »

En defensa del català i contra la imposició dels tribunals espanyols

La situació provocada per les tres sentències del Tribunal Suprem espanyol contra la política d’immersió lingüística de la Generalitat de Catalunya, aplicant la sentència del Constitucional que retallava les restes que quedaven del projecte de nou Estatut d’autonomia aprovat pel Parlament de Catalunya, és gravíssima. Una de les poques coses bones i sòlides que havíem aconseguit des de la mort del generalot, la immersió lingüística, i els seus fruits de cohesió social i d’integració cultural i nacional, se’n va en orris per una decisió aliena al nostre dret a decidir. I mentrestant Artur Mas parlant de collonades com el pacte fiscal amb no ningú… o la transició cap a no se sap on ni per aconseguir què… Mentre els poders públics espanyols sí que saben quina transició volen i apliquen la seva sobirania imperial a tort i a dret contra nosaltres i la resta de pobles sotmesos al Regne d’Espanya, aquí fent volar coloms i enganyant al personal amb una pretesa política nacional que només és la perpetuació de la vella estratègia de submissió a l’imperi.

Ara més que mai hem de reforçar la lluita de la bona gent pel dret a l’autodeterminació, que es concreta a curt termini en les consultes sobre la independència nacional que culminaran el 10 d’abril a Barcelona. I, més enllà, en la reorganització que hem començat a refer de la coordinació de totes les persones que hem aportat il·lusions i esforços a aquest ampli moviment de dignitat nacional, per no aturar-nos fins aconseguir l’objectiu: la independència nacional.

He rebut ja la primera convocatòria de mobilitzacions –gràcies CUP– per expressar el nostre rebuig i dir una vegada més que ja n’estem tips i que no podem suportar més tanta prepotència. “Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba…”.

Aquesta és la convocatòria de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) que acabo de rebre:

CONCENTRACIONS:
Dimecres 22 de desembre, 20h, Plaça Sant Jaume de Barcelona Dijous 23 de desembre, 20h, davant dels ajuntaments del Països Catalans
La CUP convoca la ciutadania a mobilitzar-se contra la sentència del Tribunal Suprem espanyol
Les tres sentències del Tribunal Suprem espanyol publicades aquest migdia són un atac contra el poble català, la seva llengua i contra el seu sistema educatiu.
La decisió que obliga la Generalitat a fer servir el castellà com a llengua vehicular a les escoles suposa un greu i perillós retrocés democràtic. És una agressió sense precedents, després de més de 30 anys treballant, amb totes les mancances que imposa l’actual marc jurídic i polític, per a la immersió lingüística i dotar la llengua catalana de l’espai, el respecte i el paper que mereix.
Davant de fets com aquests no podem romandre de braços creuats. És per això que la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) convoca tota la ciutadania a denunciar novament la imposició dels tribunals espanyols, i reivindicar la independència dels Països Catalans com l’única possibilitat per decidir lliurement el nostre futur, i la forma d’organitzar la nostra societat, incloent el nostre sistema educatiu.
Per aquests motius, convoquem una concentració avui a les 20 hores a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona.
De la mateixa manera, cridem també a convocar concentracions a la resta d’ajuntaments dels Països Catalans demà dijous 23 de desembre a les 20 hores.
Candidatura d’Unitat PopularPaïsos Catalans, 22 de desembre de 2010 Compartir: 
Publicación 
Enlace 
Foto
Más informaciónCONCENTRACIONS:
Dimecres 22 de desembre, 20h, Plaça Sant Jaume de Barcelona Dijous 23 de desembre, 20h, davant dels ajuntaments del Països Catalans
La CUP convoca la ciutadania a mobilitzar-se contra la sentència del Tribunal Suprem espanyol
Les tres sentències del Tribunal Suprem espanyol publicades aquest migdia són un atac contra el poble català, la seva llengua i contra el seu sistema educatiu.
La decisió que obliga la Generalitat a fer servir el castellà com a llengua vehicular a les escoles suposa un greu i perillós retrocés democràtic. És una agressió sense precedents, després de més de 30 anys treballant, amb totes les mancances que imposa l’actual marc jurídic i polític, per a la immersió lingüística i dotar la llengua catalana de l’espai, el respecte i el paper que mereix.
Davant de fets com aquests no podem romandre de braços creuats. És per això que la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) convoca tota la ciutadania a denunciar novament la imposició dels tribunals espanyols, i reivindicar la independència dels Països Catalans com l’única possibilitat per decidir lliurement el nostre futur, i la forma d’organitzar la nostra societat, incloent el nostre sistema educatiu.
Per aquests motius, convoquem una concentració avui a les 20 hores a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona.
De la mateixa manera, cridem també a convocar concentracions a la resta d’ajuntaments dels Països Catalans demà dijous 23 de desembre a les 20 hores.
Candidatura d’Unitat PopularPaïsos Catalans, 22 de desembre de 2010

Read Full Post »

Condemnar la violència

Perquè hi hagi violència armada hi ha d’haver armes. És l’instrument imprescindible per a la guerra entre els humans. Ara que el govern de la monarquia, el PP i tants prohoms benpensants insisteixen tant a exigir a l’esquerra abertzale que condemni la violència d’ETA, llegint notícies com aquesta (“Espanya exporta el primer semestre el doble d’armes que un any abans”), no puc evitar de preguntar-me: qui és que hauria de condemnar la violència? Qui en fa negoci, de la venda d’armes? Qui l’impulsa, n’autoritza la venda i l’exportació? Qui les utilitza a gran escala i les ven a d’altres perquè ho facin?

Només perquè serveixi de reflexió davant tanta hipocresia dels poders he volgut recollir aquí la notícia.

Podeu trobar més informació a http://www.es.amnesty.org/noticias/noticias/articulo/la-campana-armas-bajo-control-denuncia-el-riesgo-de-que-la-crisis-economica-provoque-el-aumento-de/

http://www.iecah.org/libros.php?id=193&seccion=3

http://www.fundacioperlapau.org/interior_actualitat.php?ID=2081

http://www.greenpeace.org/espana/Global/espana/report/desarme/Contrainforme_Ene-Jun2010_FINAL.pdf

http://www.intermonoxfam.org/es/page.asp?id=429

Read Full Post »

Vargas Llosa, traduït al català per Tísner

Tafanejant en una llibreria d’ocasió he ensopegat amb un llibre i, tot seguit, se m’han engegat una colla de reflexions. Títol: “Els cadells i altres narracions”. Autor: Mario Vargas Llosa. Traducció catalana d’Avel·lí Artís-Gener. Col·lecció: Plec de setze. Editorial: Grijalbo, 1984.

No és aquesta l’única obra traduïda de l’espanyol al català per l’entranyable Tísner. En la mateixa col·lecció, hi ha “Crònica d’una mort anunciada”, d’un altre Nobel sud-americà, Gabriel García Márquez. Els dos, representants del que al tardofranquisme es va anomenar “boom” llatinoamericà i amb lligams amb Catalunya, on van fer llargues estades, van escriure algunes de les seves obres i els en van publicar les que els van donar la fama inicial. Primer amics i després enemics, per causes que són difícils d’esbrinar.

Avel·lí-Artís Gener, de qui tots els qui vam treballar amb ell –jo mateix al diari Tele/eXprés, on ell feia de compaginador i ninotaire– tenim un record inesborrable, tenia molts punts de contacte amb aquella literatura qualificada de “nova”, com també els tenia el seu cunyat Pere Calders. Només cal evocar l’extraordinària “Paraules d’Opòton el vell” del mateix Artís-Gener. Recordo encara com, quan va començar a traduir algunes obres de l’espanyol al català –entre elles, també “Cent anys de solitud”, de García Márquez–, alguns se li van tirar a sobre criticant-lo damb mordacitat per haver passat al català unes novel·les “que tothom entenia” –deien– en la seva llengua original. Poc podrien arribar a pensar els qui el critivaven o en ferien mofa que l’estratègia de publicar en català obres escrites originalment en espanyol acabaria resultant amb el temps una estratègia editorial d’èxit (només cal veure com s’han venut “L’església del mar”, versió catalana de “La catedral del mar” d’Ildefonso Falcones”, o “L’ombra del vent”, originalment en espanyol (“La sombra del viento”, de Carlos Ruiz Safont).

Ara que Mario Vargas Llosa, en el seu discurs en ocasió de recollir el premi Nobel, diu elogis d’aquella Barcelona terroritzada pel franquisme, també al món de la creació literària (són multitud els llibres escrits a Catalunya que o bé no van arribar a publicar-se fins molt després de la mort del militarot o ho van ser amb retallades notables), i diu pestes només d’uns nacionalismes (el de les nacions sotmeses) oblidant curosament el seu i el dels seus (amarat de “raza” i “imperio”), m’ha semblat oportuna la troballa que he fet. Val la pena recordar-li que el seu traductor al català –prou que ell mateix li’n devia autoritzar llavors la traducció– va ser un dels fundadors de Nacionalistes d’esquerra, formació política que defensava allò tan provincià, segons el flamant Nobel, com la nostra plena sobirania nacional.

Read Full Post »

Dos llibres bascos de lectura obligada

Entre la munió de llibres sobre el conflicte que l’imperi espanyol (i el francès) té amb el poble basc, n’hi ha dos de recents que val la pena destacar perquè ofereixen força llum sobre el moment actual, d’esperança i incertesa alhora, després del canvi d’estratègia de l’esquerra independentista. L’un, del periodista del diari “Berria” Imanol Murua: “El Triángulo de Loyola”, ed. Ttarttalo. L’altre, de Xabier Makazaga, un bon coneixedor del tema de què parla: “Manual del Torturador español”, ed. Txalaparta (una part es pot descarregar gratis a internet).
El primer, mitjançant entrevistes paralel·les a tres protagonistes del darrer procés de pau –Arnaldo Otegi (esquerra abertzale), Jesús Eguiguren (PSE) i Iñigo Urkullu (PNB)–, descriu amb detall el que van donar de si aquelles negociacions i les opinions dels tres protagonistes sobre les causes i circumstàncies del seu fracàs. A més a més d’aportar els documents clau de la negociació i citacions oportunes d’alguns documents d’ETA. Llegint-lo, t’adones de com es va arribar a estar a tocar de l’acord i com, aquest –per la intransigència d’uns i altres–, es va malbaratar. La sensació en acabar-lo de llegir és de desesperança i inquietud alhora. I s’entén molt bé per què l’esquerra abertzale, després del fracàs, va obrir un ampli debat intern que ha acabat en el transcendental canvi d’estratègia –opció unilateral per la via exclusivament pacífica i democràtica– que aboca ETA a l’actual cruïlla de deixar les armes o convertir-se en un grup marginal, sense incidència política significativa. Les reflexions que hi fa Arnaldo Otegi –per cert, encara empresonat– són, en aquest sentit, d’una clarividència a remarcar.
El segon és un llibre a tenir en compte, no solament perquè descriu la pràctica de la tortura al Regne d’Espanya com una acció sistemàtica i no anecdòtica –contra el que pretenen els representants del govern de la monarquia i com ja han denunciat altres autors en llibres semblants–, sinó per l’enrenou mediàtic i les accions de censura que ha comportat. El fet que el llibre hagi estat adquirit i posat a l’abast del públic en 28 biblioteques del País Basc, fins i tot en municipis governats per socialistes, ha mobilitzat la caverna mediàtica espanyola –”El Mundo” i “La Razón”– que ha aconseguit que, en algun cas, el llibre fos retirat de l’oferta pública. “Si el llibre tignués alguna cosa delictiva ja haurien anat als tribunals –deia al respecte en un article Jose Mari Esparza, director de Txalaparta–. Allò que volen és avisar els navegants, que bibliotecaris i llibreters rebutgin d’entrada alguns llibres, editorials i temàtiques concrets, per evitar ser anatemitzats per la premsa o els polítics de la dreta carpetovetònica. És el manual del censurador español.” El fet que el mateix Jose Mari Esparza hagi decidit posar el llibre a l’abast de tothom a internet és una forma de combatre aquesta amenaça. Encara que sigui a costa que li comprin menys exemplars en format paper. O no.
Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 9 de desembre del 2010)

Read Full Post »

CiU i la Constitució espanyola

Mentre creix a Catalunya el nombre d’ajuntaments que es declaren moralment exclosos de la Constitució Espanyola, després de la sentència del Tribunal Constituciona espanyol retallant el poc que quedava de l’Estatut aprovat pel Parlament de la comunitat autònoma, un dels membres del bipartit que ben aviat tornarà a administrar l’autonomia –la Unió federada amb Convergència a CiU– encara confia en les suposades bondats de l’arnat text constitucional. Ho descobreixo per una notícia de Nació Digital. Si més no, això és el que diu el secretari general del partit democristià –si ho llegís Manuel Carrasco i Formiguera…–, Josep Maria Pelegrí al seu bloc.

Us en faig un tastet, perquè vegeu el pa que s’hi dóna a la Casa Gran del catalanisme (com podeu veure, Pelegrí no parla en nom del seu partit sinó del bipartit, CiU, i del futur govern autonòmic que aviat assumiran els dos partits):

“La carta magna de 1978 va ser possible perquè tothom va cedir una mica per poder establir unes bases de convivència amb les quals tots poguéssim sentir-nos a gust.

 

“CiU promou aquest esperit de diàleg per restablir els ponts de comunicació que facin possible el normal i satisfactori encaix de Catalunya amb la resta de l’Estat. Ara no es produeix tal i com demostra la sentència contra l’Estatut del Tribunal Constitucional, que retalla i lesiona greument les normes que els catalans hem refrendat a les urnes. Volem recuperar l’esperit dels pares de la Constitució que va fer possible l’entesa de les més diferents posicions democràtiques per fer viable un camí de convivència i de respecte.

 

“El proper govern de CiU està obert a  aquets diàleg. Des d’ara tenim la ma estesa per a tothom que vulgui construir, per a tothom que vulgui avançar i per a tothom que vulgui ajudar perquè a tothom necessitem.

 

“També a Espanya i al Constitucional els convé entendre que és temps de sumar i d’aprofitar sinèrgies en lloc de atiar enfrontaments i diferències. L’única condició que posem és la de respectar Catalunya, les persones que hi viuen i treballen, i les seves decisions.”

Si el bipartit ha d’anar per aquests verals, en trec tres conclusions provisionals:

1) No hi cap l’aliança sobiranista, ni amb ERC, ni amb SI, ni amb ERC i SI alhora. Republicans i solidaris, ho dieun ben clar, no volen aquesta Constitució.

2) L’única aliança que és possible és amb PSC i, amb alguns canvis de façana, el PP i fins i tot Ciutadans C’s. Tots tres defensen la Constitució a la seva manera.

3) Aquesta estratègia del bipartit, tan ben definida pel secretari general d’Unió, deixa en situació ben galdosa els autoproclamats “sobiranistes” de Convergència i vol dir que, des de la Coordinadora Nacional per la consulta sobre la independència, tenim molta, però que molta, feina a fer per arribar a l’exercici del dret a l’autodeterminació i, doncs, a la independència. Atenció a la reunió de dissabte del seu Plenari d’on poden sortir iniciatives importants. Aturar-se ara seria el pitjor que podríem fer. I, diumenge vinent, a ajudar a la bona gent de la Barceloneta, que hi comença el vot anticipat per la consulta del 10 d’abril a Barcelona. Que no guanyi el sofà!

Paraules, les de Josep Maria Pelegrí que contrasten, per cert, amb allò que publica avui mateix al seu bloc l’exconsellera convergent Carme-Laura Gil.

 

 

Read Full Post »

Diumenge comença la cursa cap a la consulta a Barcelona

Aquest diumenge, 12 de desembre, amb l’obertura de la campanya pel vot anticipat, comença de fet la consulta sobre la independència de la nació catalana a Barcelona que ha de culminar amb el vot presencial el dia 10 d’abril vinent. La campanya per vot anticipat començarà amb una jornada al barri de la Barceloneta, al districte de Ciutat Vella, en què a més de la recollida del vot anticipat es faran diverses activitats de caràcter festiu per difondre la consulta.

Aquesta és la convocatòria que n’ha fet “Barcelona decideix”:

El 12 de desembre, al barri de la Barceloneta, es convidarà a votar per primer cop en la consulta sobre la independència de Catalunya que organitza Barcelona Decideix. L’endemà ja es podrà votar en diferents punts de la ciutat.

Per garantir la votació del 12D, hi haurà una dotzena de taules repartides per la Barceloneta. Al llarg del dia també hi haurà animació als carrers, i s’instal·larà un centre d’operacions al Museu d’Història de Catalunya (MHC). Us convidem a tots, voluntaris i col·laboradors, a assistir a aquesta jornada històrica.

Diumenge 12 de desembre
9 hores: obertura dels col·legis
20 hores: tancament de les urnes
21.30 hores: anunci dels resultats i celebració amb cremat a la plaça del Poeta Boscà  (Mercat de la Barceloneta)

Al cartell, que trobareu aquí, hi ha detallats tots els actes, que es faran a la plaça del Poeta Boscà (plaça del mercat).

Aquí, podeu trobar el vídeo de promoció de la campanya.

Gent engrescada

Deia en un anterior article que esperava que els resultats de les passades eleccions al Parlament de la comunitat autònoma de Catalunya, que qualificava de tràmit, no afectarien massa el treball il·lusionat per les consultes i tot el que se’n deriva. He pogut comprovar que els ànims de les persones que s’han ofert voluntàries per a la consulta de Barcelona no solament no han minvat sinó que la bona gent del nostre país s’hi ha engrescat encara més. Dijous passat, des d’“Horta-Guinardó decideix”, on ens organitzem al nostre districte de cara a la consulta del 10 d’abril, vam convocar voluntaris i voluntàries per rellançar la feina: vam haver de canviar de local perquè no hi cabíem. I això que només n’havíem convocat la meitat –la resta la convocarem en una segona sessió– i encara hi va haver gent que es va disculpar perquè no havia pogut venir.

Una segona dada, tant o més important, la Coordinadora Nacional per la consulta segueix la seva via per organitzar pobles i comarques on ja s’han fet o es preparen consultes, després d’una complexa feina de reorganització. Dissabte vinent, 11 de desembre, hi ha una altra reunió del Plenari, aquesta vegada a Barcelona, a Nou Barris. L’ordre del dia promet, perquè s’hi plantegen ambicioses iniciatives de futur que ben segur que faran parlar. Aquest n’és l’ordre del dia.

Pedrolo i les eleccions del 28N

Fa un parell de dies, vaig escriure aquest comentari, en un grup de debat en què participo, per intentar donar el tomb a algunes expressions pessimistes després de la jornada electoral:

Hi ha una obra de teatre de Manuel de Pedrolo, “Homes i no”, que
m’ajuda molt en aquestes ocasions. No sé si l’heu vist o llegit (fa
molt de temps que no es representa si no és en teatres marginals però,
quan la va escriure Pedrolo, alguns crítics la posaven entre les obres
més representatives d’un determinat existencialisme europeu o del
teatre de l’absurd, tot i que a mi no m’ho sembla tant perquè hi veig
sobretot un vessant polític). Una parella tancada entre reixes lluita
per alliberar-se’n mentre increpa a “No”, responsable del seu
empresonament. Finalment se n’alliberen, però darrere aquella reixa
n’hi ha una altra. La lliçó per mi és diàfana, i encara més si tenim
en compte la trajectòria de l’autor: és la lluita per la llibertat
allò que dóna sentit a les persones i els col·lectius, encara que
aquesta lluita no s’acabi mai perquè després d’un objectiu en queden
infinitat més per assolir. És allò que canta Raimon: “Quan creus que
ja s’acaba, torna a començar”.

Que el mateix dia de les eleccions hagi sortit un nou diari en català –
i que, com a reacció, La Vanguardia ja prepari la seva pròpia versió
en català– és senyal que la nostra llengua encara és viva. Aquest matí
hem anat a comprar al mercat ambulant que es fa cada dissabte a
Lleida. Certament hi dominaven multitud de llengües i els venedors
cridaven majoritàriament en espanyol els seus productes, però quan els
parles en català t’adones que molts d’ells, gitanos de famílies
arrelades al país des de centúries, tot i que els hem tractat tan
malament, mantenen la nostra llengua i t’hi parlen amb l’accent de la
terra. Vull dir que no tot està perdut i que, com deia no sé qui,
l’única lluita perduda és aquella que s’abandona.

Per això, la feina de grups com “Català sempre” o la campanya de
consultes sobre la independència –el 10 d’abril tenim el gran repte a
Barcelona– té tanta importància. No solament pel que representen per
elles mateixes sinó pel que significa de lluita col·lectiva per les
nostres llibertats i dignitat.

 

Read Full Post »

Tornen els militars

No sé si ens adonem prou de la gravetat de la mesura aprovada pel govern de la monarquia espanyola per afrontar la vaga dels controladors. Estat d’alarma i militarització, esadir, tot un col·lectiu sotmès a la disciplina i el codi penal militars i a les penes que s’hi preveu per desobeir-la. La incapacitat del govern socialista espanyol per resoldre un conflicte latent de fa molt de temps amb els controladors aeris, i el darrer cop d’efecte d’imposar-los per decret una interpretació que no comparteixen de l’acord que va aturar altres manifestacions del conflicte, ha portat a una vaga que en d’altres temps anomenaríem salvatge –això és, sense declaració prèvia i al marge dels sindicats oficials– i a la militarització del control aeri en l’espai de sobirania espanyola.

Ara com ara la gravetat de la situació ja no és pas la vaga i els problemes que, com qualsevol vaga que afecta serveis públics, ha suposat als usuaris sinó la resposta que l’hi ha donar el govern espanyol. ¿Algú pot assegurar que aquesta figura constitucional tan ambígua com és l’estat d’alarma –no és estat d’excepció però tampoc estat de normalitat– no serà utilitzat contra d’altres col·lectius de treballadors o grups socials quan l’interessi al govern de torn, amb qualsevol excusa?

Una vegada més, el procés l’ha començat el govern espanyol –els governs– amb la dimonització de tot un col·lectiu, amb la complicitat de la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació més influents. Després, hi ha seguit l’eternització d’un conflicte pel mateix govern que ha abocat aquest col·lectiu al cul-de-sac de la vaga. I finalment la militarització.

Sentint Pérez Rubalcaba parlant de col·lectiu privilegiat, referint-se als controladors, em revolta el cinisme d’aquest personatge sinistre. ¿Potser és que ell mateix i tots els seus col·legues ministres i parlamentaris són mileuristes? ¿O en són tota aquella patuleia de grans prohoms de les finances i les grans empreses que fa ben pocs dies va reunir el president del Govern espanyol per debatre amb ells el futur de l’economia als territoris sotmesos al Regne d’Espanya? Trobada, després de la qual per cert el mateix Govern espanyol ha decidit vendre’s una vegada més part del patrimoni públic –com ara AENA, ens gestor de la navegació civil i els aeroports– i seguir aprovant mesures contra els més febles com la supressió de l’ajut als aturats que no tenen d’altres ingressos.

¿Quan al senyor Pérez Rubalcaba li hem sentit ni una sola paraula per denunciar la fortuna i els privilegis de la casa reial espanyola o els sous dels alts càrrecs militars a qui ara s’acaba de confiar el control de l’espai aeri i sota les ordres dels quals s’acaba de posar el personal que ha de tenir-ne cura? L’efecte d’aquesta militarització va molt més enllà d’aquest fet concret i correm el perill d’acostumar-nos-hi si no hi ha cap reacció en contra. La bona gent catalana no ha d’oblidar que la mateixa Constitució espanyola ara invocada també preveu el recurs als militars per garantir la “sagrada unitat” de la seva pàtria espanyola.

Read Full Post »

Esperant l’alto el foc del govern de la monarquia

Així veu el setmanari “La gallina vasca” l’espera de decisions del govern de la monarquia espanyola davant els canvis d’estratègia de l’esquerra abertzale.

 

(La darrera portada de “La gallina vasca” l’he trobat a “Izaronews”)

Read Full Post »