Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Desembre de 2010

En anteriors articles en aquest bloc m’he referit a l’ofensiva prohibicionista de la caverna imperialista espanyola respecte del llibre “Manual del torturador español”, de Xabier Makazaga, editat per Txalaparta. Hi deia, però, una imprecisió que devia provocar algun maldecap a qui n’hagi fet cas: Txalaparta, per diverses versions que m’havien arribat, havia anunciat que el llibre es podia baixar gratis d’internet. Encara no era veritat del tot: en aquell moment només se’n podia baixar una quarantena de les primeres pàgines. Ara m’arriba una nota de la mateixa editorial, amb l’enllaç correcte amb la totalitat del llibre (dues-centes pàgines) dient que ja es pot baixar gratis.

Disculpeu l’errada, doncs, si us ha provocat alguna pèrdua de temps, i deixeu-me reiterar que, baixant-lo de gratis o comprant-lo a l’editorial en format paper, el llegiu a fons i en difongueu els continguts. Més encara ara que el “sobiranista” –diu ell– Felip Puig, nou conseller d’Interior en el vell/nou govern autonòmic bipartit (CDC i UDC). ja ha dit que facilitarà la impunitat dels mossos d’esquadra retirant les càmeres ocultes de vídeo de les comissaries. Una de les coses positives que va fer el seu predecessor, Joan Saura (ICV), complint una de les recomanacions d’Amnistia Internacional i altres organitzacions que combaten la tortura i defensen la totalitat dels drets humans, recollida, entre d’altres molts documents, en la Declaració de Barcelona aprovada en les Jornades sobre la prevenció de la tortura, la implantació del protocol facultatiu contra la tortura i les recomanacions del relator de l’ONU, que es van fer el 3 i 4 de febrer del 2006.  (Per si algú en dubta, per mi els mossos d’esquadra són policia espanyola, autonòmica però espanyola: ho diuen les lleis de l’imperi. Per tant, convé també llegir aquest Manual del torturador espanyol, tenint-ho en compte. No sóc pas el primer que ho dic).

Aquí teniu la nota que he rebut de l’editorial Txalaparta:

Censura al libro Manual del Torturador español

Comunicado de la Editorial Txalaparta en respuesta a los ataques a sus libros y a la libertad de expresión

 

Como es público ya, algunos periódicos de Madrid (La Razón, ABC), comenzaron recientemente una campaña denunciando que el libro de Xabier Makazaga Manual del torturador español, publicado por nuestra editorial, estaba presente en unas 30 bibliotecas públicas de Vizcaya, Guipúzcoa y Álava.

 

Seguidamente el Partido Popular manifestó que iba a solicitar del Gobierno Vasco la retirada de esos libros de las bibliotecas. A instancias de esta formación, la alcaldesa socialista de Basauri procedió a la retirada del libro de la biblioteca pública de dicha localidad. Por su parte, el Gobierno Vasco respondió que las bibliotecas eran competencia de los ayuntamientos y a ellos les correspondía, en su caso, la retirada o no del libro.

 

Ante estos hechos la Editorial Txalaparta quiere hacer públicos los siguientes acuerdos:

 

1.- Nos parece deleznable, tanto la campaña de la prensa madrileña como la actitud del PP y del PSOE en este tema. Esta impostura, propia de una dictadura, niega y anatemiza los informes presentados por instancias internacionales como la ONU y organismos como Amnistía Internacional dando la razón al autor del libro, que critica la negación de la tortura que se produce en España como un elemento que da pie a que continúe esta práctica. Bajo el paraguas de que cualquier crítica en materia de derechos humanos apoya el terrorismo, esta dinámica da un paso más allá en el recorte de los mismos, puesto que ataca frontalmente el artículo 19 de la Declaración Universal de los Derechos Humanos, que declara que «Todo individuo tiene derecho a la libe rtad de opinión y expresión; este derecho incluye el de no ser molestado a causa de sus opiniones, el de investigar y de recibir informaciones y opiniones de todo tipo, y el de difundirlas, sin limitación de fronteras, por cualquier medio de expresión».

 

2.- Hacemos un llamamiento a instancias internacionales, instituciones, partidos políticos, agentes sociales, profesionales del mundo editorial, bibliotecarios y a la ciudadanía en general a que no acepten este tipo de recortes de libertades, defiendan el derecho a recibir una información veraz y plural, y denuncien en su caso, sin temor, las torturas y malos tratos.

 

3.- Agradecemos la actitud de los bibliotecarios vascos que han salido públicamente en defensa de la libertad de expresión.

 

4.- Anunciamos que hacemos nuestra la protesta que el Observatorio de Derechos Humanos de Euskal Herria, Behatokia, ha enviado al Sr. Frank de la Rue, Relator Especial sobre Libertad de Opinión y de Expresión, dependiente del Alto Comisariado de Naciones Unidas para los Derechos Humanos, con sede en Ginebra, y que adjuntamos a este comunicado.

 

5.- Por último, anunciamos que a partir de este momento y de acuerdo con el autor, la Editorial Txalaparta ha decidido colgar en su página web, de forma gratuita, el libro Manual del torturador español.

 

Tafalla, 21.XII.2010. Editorial Txalaparta

Txalaparta ArgitaletxeaNavaz-Bides karrika, 1-2.ezkerra

31300 – Tafalla Nafarroa, Euskal Herria

Tel: (+34) 948 703 934

Email: info@txalaparta.com

Web: http://www.txalaparta.com

Read Full Post »

 

Entre la multitud de pronunciaments de rebuig de les tres sentències del Tribunal Suprem espanyol contra la política d’immersió lingüística a l’ensenyament en els territoris administrats per la Generalitat de Catalunya sota sobirania espanyola, vull destacar aquest de l’associació Veu Pròpia. És tan contundent i tan significatiu que als politicastres del bipartit que ara tornen a administrar l’esquifida autonomia que ens queda als ciutadans i ciutadanes de la Catalunya estricta els hauria de caure la cara de vergonya només de llegir-lo.

Posicionament davant la sentència del tribunal suprem contra la immersió lingüística

 

Davant la recent sentència del Tribunal Suprem que obliga a que el castellà sigui també llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya, el col·lectiu de nous catalanoparlants Veu Pròpia manifestem el següent:

Estem a favor del model d’immersió lingüística en l’escola catalana en tant que:És una eina indispensable per garantir l’aprenentatge de la llengua catalana d’aquelles persones que no tenen el català com la seva llengua originària.

És, ara per ara, un dels pocs espais on el català, la llengua pròpia de Catalunya, era hegemònic i esdevenia una veritable eina de comunicació en una societat no ja bilingüe, sinó multilingüe.És una eina indispensable per garantir que tothom, indiferentment del seu origen pugui tenir el dret a parlar i escriure la llengua catalana, imprescindible per garantir els drets de ciutadania i evitar així qualsevol tipus de discriminació.

És un model que garantia un correcte aprenentatge del català dels nens i nenes i que aquests també el fessin seu en una societat on la llengua castellana és obligatòria i hegemònica, com a conseqüència d’uns esdeveniments polítics molt concrets.

És un model lloat per mestres i pedagogs, que ha ajudat a cohesionar la nostra societat evitant la seva fractura en funció de la llengua parlada pels seus habitants.

Per altra banda. denunciem:

Que la defensa dels trets identitaris peculiars de cada col·lectiu (com poden ser la llengua) no pot fer-se servir per posar en perill la normalització de la llengua catalana ni dividir la societat en comunitats diferenciades i estanques.

Que sota l’excusa de defensar el dret a escollir la llengua de l’ensenyament es defensi la imposició de la llengua castellana a Catalunya quan la llengua minoritzada i amenaçada per tres segles de persecucions continua sent avui en dia el català.

El cinisme i la hipocresia dels suposats defensors del dret a escollir “la llengua materna en l’ensenyament” (com Convivència Cívica Catalana, Ciutadans, el Partit Popular i d’altres grups afins)  ja que només defensen el dret d’escollir el castellà a Catalunya. De les altres llengües que es parlen al nostre territori no diuen res i de cap manera defensen l’ensenyança en català, gallec o basc en altres territoris de l’Estat espanyol on només el castellà és l’única llengua oficial.

El cinisme i la hipocresia dels suposats defensors del “bilingüisme” que només el defensen en aquells espais on el català, malgrat les dificultats, ha aconseguit tenir més pes o esdevenir hegemònic. Mai veurem cap d’aquests defensors del bilingüisme fer campanya a favor del català als cinemes, la premsa, l’etiquetatge i tants altres espais de la vida quotidiana on el castellà és hegemònic a Catalunya.Que als territoris on s’ha aplicat aquest model on el castellà  o el francès ha esdevingut llengua vehicular de manera parcial o total (País Valencià, Catalunya Nord), la llengua autòctona, el català, es troba greument amenaçat.

Per tot això, des del col·lectiu de nous catalanoparlants Veu Pròpia, persones que la nostra primera llengua no ha estat el català però que hem decidit fer-lo nostre, ens posicionem en contra de la recent sentència del Tribunal Suprem i instem a les autoritats polítiques i educatives del Principat de Catalunya a desobeir-la.

 

 

Read Full Post »

La situació provocada per les tres sentències del Tribunal Suprem espanyol contra la política d’immersió lingüística de la Generalitat de Catalunya, aplicant la sentència del Constitucional que retallava les restes que quedaven del projecte de nou Estatut d’autonomia aprovat pel Parlament de Catalunya, és gravíssima. Una de les poques coses bones i sòlides que havíem aconseguit des de la mort del generalot, la immersió lingüística, i els seus fruits de cohesió social i d’integració cultural i nacional, se’n va en orris per una decisió aliena al nostre dret a decidir. I mentrestant Artur Mas parlant de collonades com el pacte fiscal amb no ningú… o la transició cap a no se sap on ni per aconseguir què… Mentre els poders públics espanyols sí que saben quina transició volen i apliquen la seva sobirania imperial a tort i a dret contra nosaltres i la resta de pobles sotmesos al Regne d’Espanya, aquí fent volar coloms i enganyant al personal amb una pretesa política nacional que només és la perpetuació de la vella estratègia de submissió a l’imperi.

Ara més que mai hem de reforçar la lluita de la bona gent pel dret a l’autodeterminació, que es concreta a curt termini en les consultes sobre la independència nacional que culminaran el 10 d’abril a Barcelona. I, més enllà, en la reorganització que hem començat a refer de la coordinació de totes les persones que hem aportat il·lusions i esforços a aquest ampli moviment de dignitat nacional, per no aturar-nos fins aconseguir l’objectiu: la independència nacional.

He rebut ja la primera convocatòria de mobilitzacions –gràcies CUP– per expressar el nostre rebuig i dir una vegada més que ja n’estem tips i que no podem suportar més tanta prepotència. “Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba…”.

Aquesta és la convocatòria de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) que acabo de rebre:

En defensa del català i contra la imposició dels tribunals espanyols

CONCENTRACIONS:
Dimecres 22 de desembre, 20h, Plaça Sant Jaume de Barcelona Dijous 23 de desembre, 20h, davant dels ajuntaments del Països Catalans
La CUP convoca la ciutadania a mobilitzar-se contra la sentència del Tribunal Suprem espanyol
Les tres sentències del Tribunal Suprem espanyol publicades aquest migdia són un atac contra el poble català, la seva llengua i contra el seu sistema educatiu.
La decisió que obliga la Generalitat a fer servir el castellà com a llengua vehicular a les escoles suposa un greu i perillós retrocés democràtic. És una agressió sense precedents, després de més de 30 anys treballant, amb totes les mancances que imposa l’actual marc jurídic i polític, per a la immersió lingüística i dotar la llengua catalana de l’espai, el respecte i el paper que mereix.
Davant de fets com aquests no podem romandre de braços creuats. És per això que la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) convoca tota la ciutadania a denunciar novament la imposició dels tribunals espanyols, i reivindicar la independència dels Països Catalans com l’única possibilitat per decidir lliurement el nostre futur, i la forma d’organitzar la nostra societat, incloent el nostre sistema educatiu.
Per aquests motius, convoquem una concentració avui a les 20 hores a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona.
De la mateixa manera, cridem també a convocar concentracions a la resta d’ajuntaments dels Països Catalans demà dijous 23 de desembre a les 20 hores.
Candidatura d’Unitat PopularPaïsos Catalans, 22 de desembre de 2010 Compartir: 
Publicación 
Enlace 
Foto
Más informaciónCONCENTRACIONS:
Dimecres 22 de desembre, 20h, Plaça Sant Jaume de Barcelona Dijous 23 de desembre, 20h, davant dels ajuntaments del Països Catalans
La CUP convoca la ciutadania a mobilitzar-se contra la sentència del Tribunal Suprem espanyol
Les tres sentències del Tribunal Suprem espanyol publicades aquest migdia són un atac contra el poble català, la seva llengua i contra el seu sistema educatiu.
La decisió que obliga la Generalitat a fer servir el castellà com a llengua vehicular a les escoles suposa un greu i perillós retrocés democràtic. És una agressió sense precedents, després de més de 30 anys treballant, amb totes les mancances que imposa l’actual marc jurídic i polític, per a la immersió lingüística i dotar la llengua catalana de l’espai, el respecte i el paper que mereix.
Davant de fets com aquests no podem romandre de braços creuats. És per això que la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) convoca tota la ciutadania a denunciar novament la imposició dels tribunals espanyols, i reivindicar la independència dels Països Catalans com l’única possibilitat per decidir lliurement el nostre futur, i la forma d’organitzar la nostra societat, incloent el nostre sistema educatiu.
Per aquests motius, convoquem una concentració avui a les 20 hores a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona.
De la mateixa manera, cridem també a convocar concentracions a la resta d’ajuntaments dels Països Catalans demà dijous 23 de desembre a les 20 hores.
Candidatura d’Unitat PopularPaïsos Catalans, 22 de desembre de 2010

Read Full Post »

Perquè hi hagi violència armada hi ha d’haver armes. És l’instrument imprescindible per a la guerra entre els humans. Ara que el govern de la monarquia, el PP i tants prohoms benpensants insisteixen tant a exigir a l’esquerra abertzale que condemni la violència d’ETA, llegint notícies com aquesta (“Espanya exporta el primer semestre el doble d’armes que un any abans”), no puc evitar de preguntar-me: qui és que hauria de condemnar la violència? Qui en fa negoci, de la venda d’armes? Qui l’impulsa, n’autoritza la venda i l’exportació? Qui les utilitza a gran escala i les ven a d’altres perquè ho facin?

Només perquè serveixi de reflexió davant tanta hipocresia dels poders he volgut recollir aquí la notícia.

Podeu trobar més informació a http://www.es.amnesty.org/noticias/noticias/articulo/la-campana-armas-bajo-control-denuncia-el-riesgo-de-que-la-crisis-economica-provoque-el-aumento-de/

http://www.iecah.org/libros.php?id=193&seccion=3

http://www.fundacioperlapau.org/interior_actualitat.php?ID=2081

http://www.greenpeace.org/espana/Global/espana/report/desarme/Contrainforme_Ene-Jun2010_FINAL.pdf

http://www.intermonoxfam.org/es/page.asp?id=429

Read Full Post »

Tafanejant en una llibreria d’ocasió he ensopegat amb un llibre i, tot seguit, se m’han engegat una colla de reflexions. Títol: “Els cadells i altres narracions”. Autor: Mario Vargas Llosa. Traducció catalana d’Avel·lí Artís-Gener. Col·lecció: Plec de setze. Editorial: Grijalbo, 1984.

No és aquesta l’única obra traduïda de l’espanyol al català per l’entranyable Tísner. En la mateixa col·lecció, hi ha “Crònica d’una mort anunciada”, d’un altre Nobel sud-americà, Gabriel García Márquez. Els dos, representants del que al tardofranquisme es va anomenar “boom” llatinoamericà i amb lligams amb Catalunya, on van fer llargues estades, van escriure algunes de les seves obres i els en van publicar les que els van donar la fama inicial. Primer amics i després enemics, per causes que són difícils d’esbrinar.

Avel·lí-Artís Gener, de qui tots els qui vam treballar amb ell –jo mateix al diari Tele/eXprés, on ell feia de compaginador i ninotaire– tenim un record inesborrable, tenia molts punts de contacte amb aquella literatura qualificada de “nova”, com també els tenia el seu cunyat Pere Calders. Només cal evocar l’extraordinària “Paraules d’Opòton el vell” del mateix Artís-Gener. Recordo encara com, quan va començar a traduir algunes obres de l’espanyol al català –entre elles, també “Cent anys de solitud”, de García Márquez–, alguns se li van tirar a sobre criticant-lo damb mordacitat per haver passat al català unes novel·les “que tothom entenia” –deien– en la seva llengua original. Poc podrien arribar a pensar els qui el critivaven o en ferien mofa que l’estratègia de publicar en català obres escrites originalment en espanyol acabaria resultant amb el temps una estratègia editorial d’èxit (només cal veure com s’han venut “L’església del mar”, versió catalana de “La catedral del mar” d’Ildefonso Falcones”, o “L’ombra del vent”, originalment en espanyol (“La sombra del viento”, de Carlos Ruiz Safont).

Ara que Mario Vargas Llosa, en el seu discurs en ocasió de recollir el premi Nobel, diu elogis d’aquella Barcelona terroritzada pel franquisme, també al món de la creació literària (són multitud els llibres escrits a Catalunya que o bé no van arribar a publicar-se fins molt després de la mort del militarot o ho van ser amb retallades notables), i diu pestes només d’uns nacionalismes (el de les nacions sotmeses) oblidant curosament el seu i el dels seus (amarat de “raza” i “imperio”), m’ha semblat oportuna la troballa que he fet. Val la pena recordar-li que el seu traductor al català –prou que ell mateix li’n devia autoritzar llavors la traducció– va ser un dels fundadors de Nacionalistes d’esquerra, formació política que defensava allò tan provincià, segons el flamant Nobel, com la nostra plena sobirania nacional.

Read Full Post »

Entre la munió de llibres sobre el conflicte que l’imperi espanyol (i el francès) té amb el poble basc, n’hi ha dos de recents que val la pena destacar perquè ofereixen força llum sobre el moment actual, d’esperança i incertesa alhora, després del canvi d’estratègia de l’esquerra independentista. L’un, del periodista del diari “Berria” Imanol Murua: “El Triángulo de Loyola”, ed. Ttarttalo. L’altre, de Xabier Makazaga, un bon coneixedor del tema de què parla: “Manual del Torturador español”, ed. Txalaparta (una part es pot descarregar gratis a internet).
El primer, mitjançant entrevistes paralel·les a tres protagonistes del darrer procés de pau –Arnaldo Otegi (esquerra abertzale), Jesús Eguiguren (PSE) i Iñigo Urkullu (PNB)–, descriu amb detall el que van donar de si aquelles negociacions i les opinions dels tres protagonistes sobre les causes i circumstàncies del seu fracàs. A més a més d’aportar els documents clau de la negociació i citacions oportunes d’alguns documents d’ETA. Llegint-lo, t’adones de com es va arribar a estar a tocar de l’acord i com, aquest –per la intransigència d’uns i altres–, es va malbaratar. La sensació en acabar-lo de llegir és de desesperança i inquietud alhora. I s’entén molt bé per què l’esquerra abertzale, després del fracàs, va obrir un ampli debat intern que ha acabat en el transcendental canvi d’estratègia –opció unilateral per la via exclusivament pacífica i democràtica– que aboca ETA a l’actual cruïlla de deixar les armes o convertir-se en un grup marginal, sense incidència política significativa. Les reflexions que hi fa Arnaldo Otegi –per cert, encara empresonat– són, en aquest sentit, d’una clarividència a remarcar.
El segon és un llibre a tenir en compte, no solament perquè descriu la pràctica de la tortura al Regne d’Espanya com una acció sistemàtica i no anecdòtica –contra el que pretenen els representants del govern de la monarquia i com ja han denunciat altres autors en llibres semblants–, sinó per l’enrenou mediàtic i les accions de censura que ha comportat. El fet que el llibre hagi estat adquirit i posat a l’abast del públic en 28 biblioteques del País Basc, fins i tot en municipis governats per socialistes, ha mobilitzat la caverna mediàtica espanyola –”El Mundo” i “La Razón”– que ha aconseguit que, en algun cas, el llibre fos retirat de l’oferta pública. “Si el llibre tignués alguna cosa delictiva ja haurien anat als tribunals –deia al respecte en un article Jose Mari Esparza, director de Txalaparta–. Allò que volen és avisar els navegants, que bibliotecaris i llibreters rebutgin d’entrada alguns llibres, editorials i temàtiques concrets, per evitar ser anatemitzats per la premsa o els polítics de la dreta carpetovetònica. És el manual del censurador español.” El fet que el mateix Jose Mari Esparza hagi decidit posar el llibre a l’abast de tothom a internet és una forma de combatre aquesta amenaça. Encara que sigui a costa que li comprin menys exemplars en format paper. O no.
Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 9 de desembre del 2010)

Read Full Post »

Mentre creix a Catalunya el nombre d’ajuntaments que es declaren moralment exclosos de la Constitució Espanyola, després de la sentència del Tribunal Constituciona espanyol retallant el poc que quedava de l’Estatut aprovat pel Parlament de la comunitat autònoma, un dels membres del bipartit que ben aviat tornarà a administrar l’autonomia –la Unió federada amb Convergència a CiU– encara confia en les suposades bondats de l’arnat text constitucional. Ho descobreixo per una notícia de Nació Digital. Si més no, això és el que diu el secretari general del partit democristià –si ho llegís Manuel Carrasco i Formiguera…–, Josep Maria Pelegrí al seu bloc.

Us en faig un tastet, perquè vegeu el pa que s’hi dóna a la Casa Gran del catalanisme (com podeu veure, Pelegrí no parla en nom del seu partit sinó del bipartit, CiU, i del futur govern autonòmic que aviat assumiran els dos partits):

“La carta magna de 1978 va ser possible perquè tothom va cedir una mica per poder establir unes bases de convivència amb les quals tots poguéssim sentir-nos a gust.

 

“CiU promou aquest esperit de diàleg per restablir els ponts de comunicació que facin possible el normal i satisfactori encaix de Catalunya amb la resta de l’Estat. Ara no es produeix tal i com demostra la sentència contra l’Estatut del Tribunal Constitucional, que retalla i lesiona greument les normes que els catalans hem refrendat a les urnes. Volem recuperar l’esperit dels pares de la Constitució que va fer possible l’entesa de les més diferents posicions democràtiques per fer viable un camí de convivència i de respecte.

 

“El proper govern de CiU està obert a  aquets diàleg. Des d’ara tenim la ma estesa per a tothom que vulgui construir, per a tothom que vulgui avançar i per a tothom que vulgui ajudar perquè a tothom necessitem.

 

“També a Espanya i al Constitucional els convé entendre que és temps de sumar i d’aprofitar sinèrgies en lloc de atiar enfrontaments i diferències. L’única condició que posem és la de respectar Catalunya, les persones que hi viuen i treballen, i les seves decisions.”

Si el bipartit ha d’anar per aquests verals, en trec tres conclusions provisionals:

1) No hi cap l’aliança sobiranista, ni amb ERC, ni amb SI, ni amb ERC i SI alhora. Republicans i solidaris, ho dieun ben clar, no volen aquesta Constitució.

2) L’única aliança que és possible és amb PSC i, amb alguns canvis de façana, el PP i fins i tot Ciutadans C’s. Tots tres defensen la Constitució a la seva manera.

3) Aquesta estratègia del bipartit, tan ben definida pel secretari general d’Unió, deixa en situació ben galdosa els autoproclamats “sobiranistes” de Convergència i vol dir que, des de la Coordinadora Nacional per la consulta sobre la independència, tenim molta, però que molta, feina a fer per arribar a l’exercici del dret a l’autodeterminació i, doncs, a la independència. Atenció a la reunió de dissabte del seu Plenari d’on poden sortir iniciatives importants. Aturar-se ara seria el pitjor que podríem fer. I, diumenge vinent, a ajudar a la bona gent de la Barceloneta, que hi comença el vot anticipat per la consulta del 10 d’abril a Barcelona. Que no guanyi el sofà!

Paraules, les de Josep Maria Pelegrí que contrasten, per cert, amb allò que publica avui mateix al seu bloc l’exconsellera convergent Carme-Laura Gil.

 

 

Read Full Post »

Older Posts »