Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 11/12/2010

Tafanejant en una llibreria d’ocasió he ensopegat amb un llibre i, tot seguit, se m’han engegat una colla de reflexions. Títol: “Els cadells i altres narracions”. Autor: Mario Vargas Llosa. Traducció catalana d’Avel·lí Artís-Gener. Col·lecció: Plec de setze. Editorial: Grijalbo, 1984.

No és aquesta l’única obra traduïda de l’espanyol al català per l’entranyable Tísner. En la mateixa col·lecció, hi ha “Crònica d’una mort anunciada”, d’un altre Nobel sud-americà, Gabriel García Márquez. Els dos, representants del que al tardofranquisme es va anomenar “boom” llatinoamericà i amb lligams amb Catalunya, on van fer llargues estades, van escriure algunes de les seves obres i els en van publicar les que els van donar la fama inicial. Primer amics i després enemics, per causes que són difícils d’esbrinar.

Avel·lí-Artís Gener, de qui tots els qui vam treballar amb ell –jo mateix al diari Tele/eXprés, on ell feia de compaginador i ninotaire– tenim un record inesborrable, tenia molts punts de contacte amb aquella literatura qualificada de “nova”, com també els tenia el seu cunyat Pere Calders. Només cal evocar l’extraordinària “Paraules d’Opòton el vell” del mateix Artís-Gener. Recordo encara com, quan va començar a traduir algunes obres de l’espanyol al català –entre elles, també “Cent anys de solitud”, de García Márquez–, alguns se li van tirar a sobre criticant-lo damb mordacitat per haver passat al català unes novel·les “que tothom entenia” –deien– en la seva llengua original. Poc podrien arribar a pensar els qui el critivaven o en ferien mofa que l’estratègia de publicar en català obres escrites originalment en espanyol acabaria resultant amb el temps una estratègia editorial d’èxit (només cal veure com s’han venut “L’església del mar”, versió catalana de “La catedral del mar” d’Ildefonso Falcones”, o “L’ombra del vent”, originalment en espanyol (“La sombra del viento”, de Carlos Ruiz Safont).

Ara que Mario Vargas Llosa, en el seu discurs en ocasió de recollir el premi Nobel, diu elogis d’aquella Barcelona terroritzada pel franquisme, també al món de la creació literària (són multitud els llibres escrits a Catalunya que o bé no van arribar a publicar-se fins molt després de la mort del militarot o ho van ser amb retallades notables), i diu pestes només d’uns nacionalismes (el de les nacions sotmeses) oblidant curosament el seu i el dels seus (amarat de “raza” i “imperio”), m’ha semblat oportuna la troballa que he fet. Val la pena recordar-li que el seu traductor al català –prou que ell mateix li’n devia autoritzar llavors la traducció– va ser un dels fundadors de Nacionalistes d’esquerra, formació política que defensava allò tan provincià, segons el flamant Nobel, com la nostra plena sobirania nacional.

Read Full Post »