“Ja sóc català”. Així expressava els seus sentiments un jove d’origen equatorià a la taula on érem per la recollida de vot anticipat a Nou Barris el dissabte 26 de març. La meva resposta immediata: “No. Ja ho eres abans de votar. Per això t’hem reconegut el dret a vot”. Després, però, m’hi he repensat i he entès la profunditat de l’afirmació. Per ell, un noi de no més de vint anys, com per molts catalans de la immigració més recent, votar com han pogut fer en aquestes consultes sobre la independència de la nació catalana ha estat un acte de reconeixement propi de la pertinença a la col·lectivitat on viuen i intenten treballar com la resta dels catalans. El noi equatorià expressava, amb una síntesi impecable, un fet transcendental: és l’exercici dels drets cívics i polítics, i doncs el seu reconeixement a totes les persones del col·lectiu nacional, allò que configura de debò la nació.
Perduts en el vici dels resultats i els recomptes electorals, i de veure si voten o no els polítics de renom, no he vist que els nostres mitjans de comunicació hagin posat ni un minut de la seva atenció en fets tan transcendentals com aquest. Les consultes sobre la independència han tingut, entre moltes altres conseqüències, i no és la menor, la del reconeixement del dret a vot a tot el col·lectiu que construeix la nació, sense excloure’n ningú. I el fruit no pot ser altre que el que, tan breu com contundent, definia el jove equatorià.
L’endemà, però, ens despertàvem amb un titular –entre d’altres mitjans que menystenien la jornada del dissabte– del degà dels diaris en català, l’”Avui”: “La consulta s’entrebanca a Nou Barris i no arriba al 12%“. El periodista, Albert Mercader, hi feia un autèntic exercici de malabarisme estadístic perquè la realitat no li espatllés el titular. I s’embolicava en una comparació de xifres que proven el que fa molts anys –si més no des que donava classes a la facultat– que vinc dient; molts periodistes catalans, massa per al rigor que hauria de regir la nostra professió, no saben llegir les estadístiques.
Algú li hauria d’explicar a l’Albert Mercader que res no tenen a veure els percentatges de vot a la Barceloneta, un petit barri de vora mar amb 10.002 votants potencials, i un 20,2 % de participació el 12 de desembre, amb els de la vila de Gràcia, un antic municipi que va ser annexionat a Barcelona el 1897, que té un ampli i actiu teixit associatiu, amb 39.500 votants potencials i un 33,57% de participació el 20 de febrer, i amb Nou Barris que, com el seu nom indica, és un districte amb nou barris fundacionals –tretze, de fet, ara–, fruit de les onades immigratòries dels anys seixanta del segle passat i l’especulació urbanística de l’era Porcioles, amb 120.000 votants potencials i un 11,27% de vot anticipat el 26 de març.
Xifres, doncs incomparables no solament per qui sàpiga llegir una estadística sinó senzillament per algú amb un mínim de sentit comú. No cal ser un setciències per adonar-se’n. Només conèixer una mica –tampoc no cal massa– la realitat en què es viu i sobre la qual s’informa. Però, ja se sap, la mandra segueix sent massa sovint un entrebanc insuperat per molts dels nostres periodistes.
Humbert Roma
(Publicat a media.cat el 7 d’abril del 2011)
dietarihumbert 