Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 17/05/2011


Divendres passat vaig votar per correu i ho vaig fer per la CUP-Alternativa per Barcelona (el diumenge 22 de maig tinc visita a la companya i amiga Teresa Toda, periodista i exsubdirectora d’Egin, a la presó de Còrdova, i he hagut de votar per correu). D’altra banda, he donat suport públic tant a la CUP a Lleida com a la CUP-Alternativa per Barcelona. I ho he fet després de pensar-m’ho força, perquè això volia dir abandonar una certa fidelitat de vot a ERC des de fa moltes cites electorals.

El suport a la CUP de Lleida va ser el que em va costar més, entre d’altres raons perquè no sóc veí de la ciutat on vaig néixer, ni tan sols quan passo uns dies del mes a pocs quilómetres, a la casa de la meva filla a Alcoletge. Vaig signar el manifest, després que m’ho demanessin més d’una vegada, perquè em va semblar que és bo que la CUP entri al màxim d’ajuntaments, com a esquerra independentista o, si no ho aconsegueix, surti reforçada cada vegada amb més vots en les eleccions a què es presenti. Sóc conscient que això pot afeblir, de moment, un hipotètic front comú dels partits independentistes a la Catalunya estricta amb l’objectiu explícit d’aconseguir l’exercici del dret a l’autodeterminació i, doncs, la independència. Però, com ja he escrit en d’altres ocasions, estic convençut que aquest front de forces polítiques no es farà un dia per l’altre i, sobretot, no dependrà de forma prioritària dels pactes electorals o de governança, almenys en l’actual estadi del procés cap a la independència.

A les anteriors eleccions, les autonòmiques, ja vaig dir que per mi –en una perspectiva de llarga durada– és més important enfortir i articular en tot el territori –si més no de la Catalunya estricta, atès el pa que s’hi dóna a la resta de la nació sencera– el moviment transversal per la independència des de les plataformes cíviques, i especialment el capital humà i estratègic acumulat pel moviment de les consultes, que no les baralles electorals de curta volada. Més encara si es tracta d’unes eleccions municipals en què es debaten sobretot qüestions de caràcter local i no hi ha, ara com ara, cap perspectiva que les inscrigui de forma clara en el procés d’independència. Això no em fa oblidar l’importantíssim paper que han tingut els ajuntaments en tot els procés de consultes. Uns per bé, començant pel d’Arenys de Munt i la plataforma d’alcaldes pel dret a decidir, i d’altres per mal, com exemplifiquen els casos de l’ajuntament de Lleida i el ridícul de no deixar connectar els ordinadors a la xarxa d’adsl dels centres cívics on hi havia meses per votar, i les declaracions grolleres de menyspreu de l’alcalde Àngel Ros cap al resultat de la consulta, i de forma superlativa l’actitud obertament antidemocràtica del govern socialista municipal a Barcelona oposant-se fins i tot a firmar els permisos per penjar banderoles convidant al vot ciutadà el 10 d’abril pagades religiosament amb diners privats. I no es contradiu gens ni mica amb la meva convicció que els ajuntaments han de fer un paper clau en l’enfortiment d’aquest procés. Estic convençut que un increment significatiu del vot a les CUP i de la presència de les seves candidatures cada vegada en més ajuntaments i de ciutats més grans han d’ajudar decisivament a enfortir el procés i, mirant a mitjà termini, de cap de les maneres no l’ha d’afeblir.

En aquestes eleccions, el meu suport a la CUP a Lleida –on formo part, com ja he explicat diverses vegades, de l’associació “Lleida decideix”, formada després de la consulta del 25 d’abril del 2010– vol ser un encoratjament cap a aquell sector de la societat lleidatana que s’esforça per articular i difondre un discurs diferent al dominant –i doncs també plantejaments diferents d’aplicació a la gestió pública–, també des del punt de vista social, des de les files de l’independentisme. Si voleu, m’ha pogut més la meva arcaica fidelitat a l’independentisme d’esquerres –qualificat de radical, amb un adjectiu que no m’agrada– que no la més recent a ERC. I, doncs, he fet prioritari el reconeixement als mèrits d’una força política que pugna per obrir-se camí des de l’independentisme d’esquerres que no a una evolució (millor si fos un canvi més profund), que espero que resulti finalment positiva, d’ERC a Lleida, que l’ha portat a posar com a segon de llista una persona que respecto i aprecio, com és Jordi Cortada, amic i president de l’associació “Lleida decideix” en què tinc posades tantes esperances.

Pel que fa a Barcelona, els meus dubtes han estat menors. La inclusió de Joan Laporta com a número dos de la llista de Jordi Portabella hi ha estat clarament decisiva, perquè no sé trobar-li cap justificació com no sigui escorar encara més ERC cap al terreny de l’oportunisme polític i la dreta. Laporta, des del meu punt de vista, és la dreta pura i dura embolcallada amb la bandera catalana. I no ha fet res pràctic que em demostri el contrari. El fitxatge de Laporta per ERC resulta per mi una mena de pacte estrambòtic que s’ha presentat com d’unitat de l’independentisme i que en definitiva té totes les traces d’un mercadeig polític sense nord. A la CUP-Alternativa per Barcelona hi trobo gent de la meva confiança i, sobretot, una frescor de plantejaments –tot i alguns llenguatges o propostes que em grinyolen per massa sobats– i un entusiasme arrelat en els moviments socials. I això és molt, en un temps en què l’alta política –la dels pactes públics o amagats que tot ho condicionen– se supedita a un discurs unívoc, amb poquíssims matisos, dictat des de les altes esferes dels poders reals de sempre (llegiu, si voleu, com a exemple concret per Barcelona, Núñez y Navarro o Gaspart/HUSA o “la Caixa”).

En definitiva, m’agradaria poder constatar, després de la jornada electoral de diumenge, que he contribuït d’alguna manera a reforçar l’esquerra independentista del meu país i res no em faria més feliç que servís també, i sobretot, perquè ERC es plantegi a fons la construcció d’una autèntica esquerra catalana que necessitem ara i ens serà imprescindible quan guayem la independència. Un camí, aquest de la construcció de l’esquerra nacional, que és tan urgent de recórrer com el de la mateixa independència. I no crec que Laporta i els seus ens hi acostin gens ni mica.

Em sap greu per tota aquella bona gent d’ERC –que ha estat molta i molt bona– amb qui he fet la campanya de les consultes i espero seguir fent la del ple reconeixement dels nostres drets nacionals, tant a Lleida com a Horta-Guinardó en el cas de Barcelona. Però, en aquesta conjuntura, m’ha semblat necessari enfortir un moviment inequívocament independentista d’esquerres al qual reclamo també, com he vingut fent des d’aquest bloc tantes vegades, que estigui a l’alçada de la bona gent del país i abandoni sectarismes i dogmatismes estèrils, i no dubti, en nom de purismes espuris, a l’hora d’integrar-se en el front comú de la lluita per la independència i un món més just i fratern.

(A la foto, els impulsors del manifest de suport a la CUP-Alternativa per Barcelona: David Fernández, activista dels moviments socials i número 14 a la llista en qualitat d’independent; Roser Veciana, exregidora d’Els Verds a l’Ajuntament de Barcelona i número 7 a la llista en qualitat d’independent; Lluís Cabrera, agitador cultural, president del Taller de Músics i signant del manifest; Julià de Jòdar, escriptor i guardonat recentment amb el Premi Serra d’Or i últim de la llista en qualitat d’independent: Josep Maria Navarro, empresari de l’economia social i solidària i número 40 a la llista en qualitat d’independent).

Read Full Post »