Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 21/05/2011

No he viscut directament el moviment dels indignats perquè he estat fora de Barcelona i –tot i que hi era a prop– tampoc no he anat a Lleida, excepte per a una reunió amb gent de “Lleida decideix”. No en tinc, doncs, testimonis directes sinó solament referències d’allò que he vist per televisió, sentit per ràdio o llegit en paper o per internet. De tot plegat, però, el primer que se m’acut és que estem vivint uns temps revolts de notable transcendència. I no només per aquestes protestes, que són símptoma de coses més profundes. He escrit alguna vegada –arran de les consultes sobre la independència, un altre símptoma dels temps revolts que deia– que em preocupa la despolitització de la bona gent, i que fer política –no servir-se de la política– és ara i aquí revolucionari. Les ocupacions del carrer pels indignats són un senyal que ni tot està perdut en aquest sentit ni jo mateix l’encertava massa. I ho demostra sobretot el protagonisme que hi té la gent jove. Fins i tot ho és que alguns indignats no n’arribin a formular els objectius amb claredat. Les revoltes ja ho tene això. Tot arribarà. Fins i tot quan algun d’ells o elles, per televisió, ens diuen que és un moviment apolític no poden ocultar que fan política, i d’altres els rectifiquen: “No és això, fem política però no de partit. Som apartidistes”.

Dit això, com a persona independentista i d’esquerres em preocupa molt com abordar el repte de donar resposta política al moviment dels indignats catalans que protagonitzen al nostre país un moviment iniciat a la capital de l’imperi. Aquesta no és una qüestió banal, i ja comencen a detectar-se les diferènces de perspectiva entre catalans i espanyols. Em fa la impressió que l’independentisme català d’esquerres ha anat a remolc del moviment espanyol. Tot i que un dels manifestos aprovats aquí inclou la reivindicació del reconeixement del dret d’autodeterminació, la sobiranía fiscal i la denúncia de l’espoli econòmic, no hi ha un pronunciament clar sobre la independència com a alternativa efectiva ni una denúncia clara i expressa de l’imperialisme espanyol opressor dels pobles. I això contrasta amb la contundència del vot de més de 800.000 persones que van votar a favor de la independencia a les consultes que van culminar el 10 d’abril a Barcelona. Potser és demanar massa, i ja n’hi ha prou amb la reivindicació del dret a l’autodeterminació, però no deixa d’amoïnar-me la distància que separa la indignació que ocupa els carrers de la que va omplir les urnes a les consultes. Però també és cert que el vot per la independència a les urnes de les consultes ha resultat contradictori amb els resultats electorals a les autonòmiques de la Generalitat de dalt. I preveig també que el moviment dels indignats no tindrà massa repercussió efectiva –potser fins i tot serà ben al contrari– demà a les urnes de les municipals.

Encara hi ha un altre problema que s’ha detectat aquests dies que cal vetllar de ben a prop: la concepció profundament estatalista de les reivindicacions dels indignats de Madrid que pretenen que tot el territori de l’imperi sigui circumscripció electoral única en les eleccions d’abast estatal. Si això fos aixì, amb el subterfugi de la proporcionalitat del vot, la representació dels partits nacionalistes/independentistes a les Corts espanyoles se’n va en orris i també qualsevol pretensió federalista, si és que algú encara hi creu. Esclar que, si aconseguim primer la indepenència, els espanyols ja s’ho faran i nosaltres també. Però, segons tots els símptomes, els indignats de Madrid deuen concebre el Regne d’Espanya –com diu la seva Constitució– una unitat indivisible pels segles dels segles.

AFEGIT: Un cop escrit l’article viatjant amb l’AVE cap a Andalusia –ja a l’hotel, en un poblet prop de la presó de Còrdova on he anat per veure demà la Teresa Toda–, llegeixo astorat el document de treball “Demandes”, un dels aprovats pels indignats a la plaça de Catalunya. Tot i que precisen que es tracta només d’un dels “varis documents de treball que s’estan elaborant col·lectivament”, hi detecto un silenci total sobre la qüestió nacional i l’ampli moviment de desobediència civil que han representat les consultes per la independència de la nació catalana i que, pel que fa al País Basc, demà es veurà amb el vot a la coalició Bildu. Parlo amb una persona que ho ha viscut en directe i em confirma que hi és present aquesta falta de sensibilitat i que la qüestió catalana –fins i tot en l’ús de la llengua– és motiu bé d’ignorància bé de polèmica, tot i els esforços d’alguns –incloent-hi persones destacades del moviment altermundialista– per fer-la present en els debats. Potser és que els dos mons són encara més allunyats del que em pensava i el camí serà més feixuc del que preveia.

Read Full Post »