Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Juny de 2011

Aquests dies la gent del Grup de Periodistes Ramon Barnils estem de festa. Fem deu anys i ja ens hem fet grans: pocs grups professionals han durat tant entre els periodistes catalans com el nostre (així d’efímera és la nostra ajuda mútua organitzada) si no és el Sindicat de Periodistes de Catalunya i el Col·legi de Periodistes de Catalunya (abans, Associació de la Pemsa). I ho hem volgut celebrar amb un vídeo en què una colla de gent del grup llegim textos de l’enyorat escèptic i incombustible optimista Ramon Barnils sobre la professió. El podeu trobar aquí.

En aquest desè aniversari preparem un seguit d’actes de commemoració, a banda els fruits ben palpables de mèdia.cat, l’oservatori crític dels mitjans impulsat pel grup, que també s’ha fet gran amb la publicació dimarts passat de l’“Anuari Mèdia.cat. Els silencis mediàtics del 2010” (un fet a destacar i reconèixer: el Col·legi de Periodistes de Catalunya n’ha finançat la publicació en llibre, en un gest que honora a la Junta actual del Col·legi de la qual ens separen importants i públiques diferències). Entre els actes previstos destaca el sopar de socis del Grup i la festa oberta a qui hi vulgui venir el divendres 1 de juliol a les 11 de la nit al soterrani (cava) del Restaurant Carmelitas (C/ Doctor Dou, 1. Raval de Barcelona)

 

(A la foto, dinar de gent del Grup amb el director del diari basc “Gara”, Iñaki Soto, i altres periodistes i directius del diari i l’editora del diari proper a l’esquerra abertzale, el dijous 16 de juny, durant la visita que van fer als Països Catalans per explicar els objectius del diari i informar sobre la situació al seu país després de les darreres eleccions municipals i forals al País Basc del sud).

Read Full Post »

Cronos, déu del temps, ha fet que coincidissin un dia per l’altre el comiat al vell dirigent d’ERC, Víctor Torres, hereu d’una nissaga de polítics lleidatans republicans de soca rel, a la seva ciutat de Lleida, i la presentació també a Lleida del llibre-historieta “Mil vidas más” sobre el ja finat dirigent comunista del PSUC, Miquel Núñez, que ha fet el també lleidatà, veí de Barcelona (o és barceloní nascut a Lleida?), Alfons López.

Demà intentaré ser tant  al comiat civil de les despulles de Víctor Torres –de qui sempre recordaré el moment en què, a l’urna del costat de la nostra, va votar en el referèndum d’autodeterminació de la nació catalana el 25 d’abril del 2010 http://www.youtube.com/watch?v=UWUI1J3M5os, precisament a l’antic Hospital de Santa Maria, seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, on Alfons López presentarà el seu llibre– com dimecres a aquesta mateixa presentació. Els qui volem les llibertats, totes, per al nostre poble no podem prescindir de la memòria de cap dels lluitadors que ens van obrir, sovint a tentines i enmig de grans tragèdies i dolors personals i col·lectius, el camí i això ens fet més fàcil arribar on som ara.

Aquesta és la convocatòria de la presentació del llibre de l’Alfons

Ens complau convidar-vos a la presentació del llibre MIL VIDAS MÁS, Premi Nacional de Còmic per la Generalitat de Catalunya 2011, biografia del lluitador antifranquista MIGUEL NÚÑEZ.

Dels autors: ALFONSO LÓPEZ, PEPE GÁLVEZ i JOAN MUNDET.

A càrrec de

JAUME BARRULL, professor d’història de la Universitat de Lleida;

ALFONSO LÓPEZ, autor de les historietes, i PEPE GÁLVEZ, autor dels guions i dels textos.

Es projectarà un tràiler del documental d’Albert Soler Al final de la escapada basat

en la persona de Miguel Núñez i amb dibuixos d’Alfonso López.

Dimecres 22 de juny, a les set de la tarda (19h), a l’Aula Magna de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, plaça de la Catedral, s/n de Lleida.

Read Full Post »

La imatge –Odón Elorza (PSE) lliurant la “makila” (bastó) al nou alcalde de Donostia, Juan Karlos Izaguirre (Bildu)– diu moltes coses de la nova era que s’obre al País Basc del Sud. Com ho diu també la de l’elecció de Lohitzune Txarola (Bildu) com a presidenta de les Juntes Generals de Guipúscoa, que hi pot obrir el camí a la propera elecció de Martín Garitano (Bildu) com a diputat general. Entre d’altres coses, les dues imatges fan evident el fracàs de l’estratègia de l’aïllament i l’exclusió contra l’esquerra abertzale i l‘enfonsament dels socialistes bascos que encara controlen la lehendekaritza a la comunitat autònoma basca mitjançant el lehendakari titella Patxi López, gràcies a unes eleccions fraudulentes. Però no ho diuen tot.

No em resisteixo a reproduir algunes frases d’un escrit que vaig rebre d’una persona basca amiga, just després de saber-se que Bildu podria ser a les eleccions municipals i forals, perquè ho diu millor del que jo faria. “S’ha dit –deia el meu amic– que després d’aquesta sentència –del Tribunal Constitucional– s’ha posat el comptador a zero; hi ha qui ha dit que ja n’hi ha prou de victimisme (PNB i Aralar); o els qui segueixen afirmant que cal frenar les llistes actuals de Bildu (PSOE y PP). Uns obliden que 40.000 persones seguim sense poder exercir plenament els nostres drets, no podem ser candidatos ni interventors, que ho podem contaminar tot amb la nostra presència. El PNB i Aralar obliden això, a més a més que les úniques víctimes hem estat nosaltres; que també han volgut anar contra EA i Alternatiba. I que la voluntat del PSOE i el PP és anar frontalmente contra l’independentisme, sigui basc o català. Des d’una mirada positiva i de futur, és cert que Bildu suposa un pas important, no solament per la possibilitat de presentar-se a les eleccions sinó perquè significa una aposta per espais de treball en comú entre els qui tenims grans coincidències, transcendint les sigles i el sectarisme històric. Això donarà uns resultats i confirmarà la possibilitat real i plural en clau sobiranista. Ja ho veurem”.

“Teresa segueix empresonada –afegia referint-se a Teresa Toda, amiga comuna, que va ser subdirectora del diari “Egin” i porta tres anys i mig de presó condemnada en el macrojudici 18/98 impulsat pel jutge Garzón–, encara hi ha 750 presos i preses en els dos Estats; un percentatge important ja ha complert les penes, estan malalts, segueixen allunyats del seu entorn, se segueix torturant… El camí serà llarg.” I en un escrit breu, després de les eleccions, deia: “Els tres reptes que hem hagut d’afrontar els hem superat amb nota. El primer, amb l’Estat i les forces que el suporten. El segon, amb el PNB en l’hegemonia de l’abertzalisme. I el tercer, amb Aralar, per dilucidar qui lidera el procés d’unificació de l’esquerra abertzale.”

No és casualitat que diumenge, l’endemà mateix de la presa de possessió dels nous alcaldes i regidors, i mentre s’acaben d’enllestir els pactes per a les Juntes Generals de Guipúscoa, Biscaia i Àlaba i el Parlament Foral de Navarra, milers de persones s’hagin manifestat a Bilbo a favor del respecte dels drets dels presos polítics bascos i l’acostament al seu país, convocades per la plataforma “Egin Dezagun Bidea” (Fem el camí). La manifestació va tenir el suport d’Aralar, a més dels partits i col·lectius de la coalició “Bildu”. Pello Urizar, d’Eusko Alkartasuna, va qualificar d'”imprescindible” el canvi en la política penitenciària de cara a la normalització política.

El 27 de juny, aquesta normalització política tornarà a ser posada en qüestió pels tribunals de la metròpoli colonial, perquè és previst que comenci un altre judici a l’Audiència Nacional espanyola contra dirigents de l’esquerra abertzale, vuit en aquest cas, entre ells Arnaldo Otegi; l’exsecretari general del sindicat LAB, Rafa Díez, i el portaveu actual de l’esquerra abertzale Txelui Moreno. Tots ells, acusats d’haver intentat refer un partit polític independentista d’esquerres. Una vegada més, tornaran a arriscar greus penes de presó –fins a deu anys alguns d’ells– els principals impulsors del profund canvi d’estratègia de l’esquerra abertzale que l’ha portat a optar per la via política com l’única per aconseguir l’alliberament del seu país. I no és massa tranquil·litzador que la jutgessa que presidirà el tribunal sigui Ángela Murillo, la mateixa a qui el Tribunal Suprem va anul·lar fa poc una sentència contra el mateix Arnaldo Otegi per faltar al respecte a l’acusat. Judici que haurà de fer-se una altra vegada a mitjans de juliol.

Humbert Roma, periodista

 

(Publicat a Tribuna Catalana el 15 de juny del 2011)

Read Full Post »

Llegeixo “Polvo de ETA”, un inquietant llibre sobre ETA i les seves arrels, de Joseba Zulaika (Alberdania), escrit durant la darrera i fracassada treva, i ensopego amb un epíleg terrible, afegit després de l’atemptat de la T-4 a Madrid. Es titula “Retorn i profecia de Yoyes” i està dedicat a l’exdirigent d’ETA que l’organització va fer matar el 10 de setembre de 1986 després que tornés al País Basc del sud. A banda la indubtable responsabilitat d’ETA, en el que algú va qualificar de “guerra de generals”, m’ha colpit especialment el paper que hi van tenir els mitjans de comunicació.

Yoyes havia estat íntima col·laboradora d’Argala i el va substituir a l’oficina política d’ETA el desembre del 1978 quan el va matar el Batallón Vasco Español. Un any després deixava ETA per discrepàncies polítiques i tàctiques, i començava un llarg periple per Mèxic i França, amb estudis i maternitat inclosos, que va acabar amb el seu retorn al País Basc del Sud. Va intentar mantenir la màxima discreció, sabent que no podia –ni volia– col·laborar amb la propaganda espanyola a favor de la reinserció. Havia tornat emparant-se en l’amnistia del 1977 i amb el compromís de les autoritats espanyoles que no li exigien la reinserció perquè no tenia causes pendents.

Els mitjans de comunicació, però van cuidar-se de treure-la de l’anonimat que buscava. El 21 de juny del 1984, quan encara era a Mèxic i havia deixat el nom de Yoyes pel de Nekane (Dolors), “El País”, publicava que ja no hi era, que seguia sent d’ETA i que havia tornat a París el 1983 per tornar a la direcció. Els periodistes d’”El País” podien haver contrastat la informació que no era sinó una filtració policial; fins i tot parlar amb ella o la seva família. El seu company Juanjo ho va haver de desmentir al diari dient que Yoyes/Nekane feia cins anys que havia deixat ETA i no hi havia tornat. Una confirmació pública, forçada per la notícia d’”El País”, que ETA no va perdonar.

Anys abans ja havia hagut d’afrontar informacions falses de la premsa mexicana que la feien recaptadora de diners per a ETA. “Ells segueixen assetjant-me, atacant-me, malgrat totes les dades que tenen sobre la meva vida, com negant realitats… És com si tots s’haguessin posat d’acord per matar-me”, escriu en el seu diari. El retorn al País Basc del sud va empitjorar les coses. La revista “Cambio 16″ va posar a portada una foto robot seva amb el rostre ensangonat i un titular: “El retorn de l’etarra”.

La discreció que ella volia, el seu silenci, la negativa a donar entrevistes no li van servir de res. Era un botí massa preuat perquè els mitjans no en fessin mercaderia. Yoyes, malgrat seu, havia de servir a la causa espanyola de la reinserció dels penedits, era una baula més en la propaganda antiterrorista. Si no hi havia notícia, es fabricava.

Llegint i rellegint aquest terrible testimoni, crec que hi puc afegir poques paraules. Només que ara i aquí, vint-i-cinc anys després, les coses no han millorat. Amb el pretext de la llibertat d’expressió, sovint fem un periodisme –si és que això ès periodisme– a les antípodes del necessari relat objectiu, contrastat i respectuós per les persones, esadir responsable.

Humbert Roma

(Publicat a media.cat el 10 de juny del 2011)

Read Full Post »

Si alguna cosa hauria d’alarmar als demòcrates catalans de totes les adscripcions polítiques és l’auge descarat dels partits i els candidats racistes –ras i curt, nazis– a les passades municipals al nostre país. Al bipartit –CiU–, però, sembla no preocupar-li, fins i tot en contra del que pensen molts dels seus afiliats i de l’alerta que han fet alguns dels seus càrrecs electes.

En un mercadeig indigne d’uns partits democràtics –els ossos del diputat màrtir Carrasco i Formiguera deuen remoure’s a la tomba–, i segurament pensant en aliances més duradores i encara més fastigoses de cara a després de les properes eleccions a les Corts espanyoles, CiU està disposada a fer alcalde de Badalona, la tercera ciutat de la Catalunya estricta, un nazi com Xavier Garcia Albiol. Ni posant-se la pell de xai com ha fet aquests darrers dies per fer més digerible als votants de CiU la barrabassada que perpetren la federació i el PP –racista i anticatalà, una altra forma de racisme, qui en dóna més?–, pot amagar Garcia Albiol les seves conviccions profundes, avalades i esbombades durant tota la campanya pels dirigents del seu partit.

Ahir mateix, en un discurs tou –si el comparem amb la duresa dels seus habituals– Garcia Albiol no es va deixar d’al·ludir al “rei Baltasar” com “l’únic immigrant que hi han vist passar” en alguns barris de Badalona on l’han votat. “També hem guanyat –va dir ahir mateix– als barris on una casa val dos milions d’euros i, per tant, no hi ha problemes”. Ja se sap on són, per ell, els problemes: als barris on les cases no valen dos milions…

CiU faria bé de no oblidar la història. L’auge del feixisme i el nazisme a l’Europa d’entreguerres del segle XX no va ser una casualitat. Va començar per la feblesa dels demòcrates que els van facilitar l’accés al poder per la via legal, un poder que després arrabassarien sense escrúpols en la seva totalitat. Per això és positiu l’escrit d’alarma dirigit per una colla de persones destacades al president de CiU i de la Generalitat, Artur Mas en què demanen tolerància zero amb el racisme i la xenofòbia. Com ho és també l’article de l’alcalde de Figueres i diputat al Parlament per CiU, Santi Villa, avui al diari “Ara”, sobre les “línies vermelles que no es poden traspassar mai”. Si no és que Artur Mas vol reeditar al nostre país el paper del vell mariscal Paul von Hindenburg facilitant l’accés d’Adolf Hitler al govern d’Alemanya, en lloc de defensar les llibertats i els drets de tots els catalans en un país, el nostre, que lluita per la seva plena sobirania. I el PP, en això darrer, no li serà de cap ajuda, si no és portar-nos a l’abisme totalitari.

(A la foto, el canceller Adolf Hitler i el president d’Alemanya, von Hindenburg)

(Publicat a Tribuna Catalana el 9 de juny del 2011)

Read Full Post »


Bernardo Atxaga (pseudònim de Joseba Irazu Garmendia), un dels grans novel·listes actuals en llengua basca, era portada del suplement de llibres del diari Libération fa dues setmanes (el 26 de maig). La seva novel·la “Zazpi etxe Franzian” (“Set cases a França”, traducció al català a l’editorial Alfaguara) ha estat traduïda al francès (“Sept maisons en France”, ed. Chistian Bourgois). Els lectors que la llegeixin en aquesta llengua, si només es guien per la referència de l’original d’on ha estat traduïda, no sabran pas que es tracta d’un escriptor en llengua basca. Perquè –segons diu la fitxa de “Libération”– l’obra ha estat traduïda “de l’espanyol” per André Gabastou.

 

Tot i que Atxaga acostuma a traduir-se ell mateix a l’espanyol les seves obres, el fet de la traducció a partir de l’espanyol en aquest cas em sembla rellevant i indicatiu d’una pràctica que no és exclusiva per a aquest autor basc. Massa vegades, la traducció d’una llengua que no té al darrere un Estat o es considera “no universal”, es fa a partir de llengua interposada. Al primer Congrés Internacional País Basc-Països Catalans que es va fer el maig de l’any passat a Gasteiz, una de les ponents va presentar un estudi en què es feia palès que la majoria de les traduccions del basc al català, de forma sospitosa, no portaven explicitada la llengua d’origen de la traducció. I això li feia deduir que la traducció s’havia fet per llengua interposada –l’espanyol, esclar–. L’escriptor Matthew Tree explicava, en una xerrada que va fer en unes jornades a Fraga (Baix Cinca) el març de l’any passat, que aquesta pràctica de traduir –o si més no donar-se a conèixer– per llengua interposada és regla habitual pel que fa al català. I que, com que les editorials espanyoles són més aviat reàcies a traduir obres catalanes, i les angleses són pràcticament inaccessibles a la traducció, ell recomanava fomentar la traducció del català a l’alemany com a llengua intermediària de cara al mercat internacional. Certament, una anomalia que pateixen –una altra de tantes– els autors d’obra en llengua sotmesa a l’imperi espanyol.

Read Full Post »

Rebo aquest missatge d’un amic d'”Horta-Guinardó decideix”, amb qui -i amb molts d’altres– hem trepitjat dies i dies el districte perquè milers de persones hagin dipositat el vot en la consulta sobre la independència nacional:

“Aquest dijous a les 21 hores a la Plaça de Catalunya es votarà el DRET A DECIDIR dels pobles i el resultat serà inclòs a les conclusions de l’acampada. Se sap que hi hauran grups, que no qualificaré, que aniran a votar en contra amb arguments molt diversos. Per això és MOLT IMPORTANT que tots aquells que pugueu anar-hi us acosteu, mireu de seure el més endavant possible i participeu en la votació.”

Votar el dret a l’autodeterminació? És que ens hem tornat bojos? És com votar la llei de la gravetat. O el dret de reunió i manifestació. Acabat de rebre el missatge, em puja la indignació contra els (alguns) indignats. Per sotmetre-ho a votació i per acceptar que s’hi sotmeti. Porto quaranta anys lluitant pel reconeixement del dret a l’autodetertminació al Regne d’Espanya, un dret que ja reclamàvem des de l’Assemblea de Catalunya, reconegut per les Nacions Unides com un dret inalienable dels pobles, motiu de conflicte i repressió al meu país, al País Basc, a Galícia, al Sàhara Occidental, per parlar només de nacions que han estat o segueixen estan sotmeses a l’imperi espanyol.

No crec que ningú pugui dir que no vaig rebre amb il·lusió un moviment com els dels indignats, tot i les meves reserves que poc a poc van anar augmentant; ni que no em pronunciés amb radicalitat contra la brutalitat dels mossos d’esquadra en el desallotjament de la Plaça de Catalunya –on van resultar ferides, entre moltes d’altres, persones amigues a qui aprecio i respecto–, però això ja és massa. He decidit reproduir aquí alguns dels missatges que he anat penjant al grup “Català sempre” i al facebook perquè es vegi com he anat evolucionant al respecte, a banda dels articles que ja he escrit en aquest mateix bloc.

No us preocupeu que no hi aniré a votar demà, perquè els drets fonamentals de les persones i els pobles no es voten, s’apliquen i prou. Com han fet, en el cas de l’autodeterminació,  881.564 persones al meu país durant les consultes sobre la independència de la nació catalana. La resta és imperialisme pur i dur. I no estic disposat a passat per aquest adreçador.

Aquests són els meus textos a què feia referència:

(Responent a algú que deia que els indignats de la plaça de Catalunya eren anticatalans) No sé d’on treus que són anticatalans. Només cal llegir els articles de David Fernández , que no té cap connotació d’anticalà –és un dels impulsors del manifest de suport a la CUP a Barcelona  i un dels principals defensors dels drets nacionals del poble basc–– a Vilaweb. Reconec, però, la seva falta de sensibilitat respecte dels nostres drets nacionals, si més no si fem cas dels seus manifestos, que em sembla que han anat de més a menys per desgràcia. Ho podem veure des de textos de catalanrevolution en què parlen de dret a l’autodetermionació fins al manifest aprovat ahir on no hi ha cap referència als nostres drets nacionals, com he fet constar jo mateix al comentari que els enviat. (Català sempre 21-5-11)

Un drama, aquest distanciament entre la lluita per la independència i els indignats. ¿Algun demòcrata pot dubtar encara del dret dels pobles a l’autodeterminació que defensàvem ja des de l’Assemblea de Catalunya? És el que pensava ahir passant per la plaça de Catalunya i veient un cartell, escrit en espanyol esclar, en solidaritat amb el poble maputxe. ¿I amb els pobles oprimits per l’imperi espanyol? (facebook 31-5-11)

Hi ha un drama autèntic, si més no a Barcelona, amb l’allunyament dels indignats respecte de la lluita dels catalans contra l’imperi espanyol. Que encara avui gent que es deu considerar demòcrata dubti sobre el dret d’autodeterminació dels pobles em sembla una vergonya. I a la plaça Catalunya encara ho estan discutint. Ara, això sí, avui hi he vist un cartell, en espnyol esclar, de suport al “pueblo mapuche”. (facebook 31-5-11)

Segueixo creient que és un drama. I no es pot dir que molta gent independentista no s’hi hagi implicat. De la gent apallissada, i molt, n’hi ha de tots colors, entre ells el David Fernández, que no es pot dir que sigui un espanyolista precisament. Però precisament el menyspreu ratllant en l’imperialisme espanyol que s’ha trobat molta gent en l’ambient dels indignats a la plaça de Catalunya els ha fet retreure de participar-hi. No m’agrada però és així. I em preocupa que sigui així, però no n’hi ha prou de participar-hi sinó que t’hi has de trobar bé. Sempre que veig aquests imperialistes –perquè encara que no ho vulguin reconèixer són imperialistes– salvadors dels altres, sempre en espanyol esclar, penso en el desastre que va significar per a la revolució sandinista a Nicaragua el menyspreu cap als indis. Com que eren revolucionaris i tenien la veritat, els del Front Sandinista van arribar a desplaçar milers d’indis fora del seu hàbitat i tancar-los en autèntiques reserves perquè no es contaminessin de la contrarevolució. I l’únic que van aconseguir és precisament llançar-los en mans de la mateixa contrarevolució que deien voler combatre. (facebook 31-5-11)

(Responent a un company que diu que a Terrassa això no passa). No tinc referències sobre Terrassa i entenc que no hi hagi aquest problema, però molts testimonis de Barcelona i el seguiment de les xarxes socials evidencien que aquí sí que el tenim i molt gros. Que encara algú que es considera demòcrata i digui que està indignat discuteixi sobre el dret d’autodeterminació dels pobles aplicat al nostre país i a la resta dels pobles oprimits per l’imperi espanyol em sembla clarament imperialista. I cal dir les coses pel seu nom i deixar-nos d’eufemismes. Com ho és menysprear la llengua del país i dir que no té importància l’ús majoritari d’una o altra llengua en públic, quan l’altra llengua és l’espanyol. I encara coses més significatives: no he sentit cap indignat parlar contra la monarquia o l’ús sistemàtic de la tortura als centres de detenció (dos tabús silenciats sistemàticament als mitjans i també entre els indignats), ni denunciar la il·legalització de forces polítiques basques que no han pogut presentar-se directament a les eleccions com Sortu o el tancament de mitjans de comunicació o l’empresonament d’independentistes bascos d’esquerres (800 presoners bascos encara allunyats del seu país: el diumenge 22 de maig, mentre els acampats a la plaça de Catalunya mostraven la seva indignació, jo era de viatge a Còrdova a veure, només 40 minuts, la Teresa Toda, periodista condemnada a sis anys de presó pel simple fet de ser subdirectora del diari Egin, i ja en porta tres i mig…). Això no és motiu d’indignació? O és que vivim en planetes diferents? És això el que em preocupa. I encara més quan algun mitjà ha explicat que el moviment dels indignats neix a Madrid de les plataformes que es van organitzar en defensa de l’impresentable jutge Garzón per la qüestió dels crims del franquisme… (facebook 1-6-11)

Repeteixo: ¿com algun demòcrata sensible al que passa al seu propi país pot posar en dubte el dret dels pobles a l’autodeterminació? Un país on més de 800.000 persones, en un acte d’insubmissió política sense precedents, acabem de votar per la independència. Que un col·lectiu com els indignats de la plaça de Catalunya posi a votació el reconeixement del dret a l’autodeterminació per al propi país és un acte indigne per qui el proposa i per qui l’accepta. Perquè cal recordar-ho una vegada més: el dret a l’autodeterminació és un dret universal tan important com la resta de drets, i no de segona categoria com pretenen alguns dels indignats. I, quan ja l’han exercit més de 800.000 conciutadans, sense exclusions, és una vergonya posar-lo en dubte i una afrenta contra els propis conciutadans, entre els quals n’hi ha molts que van votar quan no poden fer-ho en les eleccions organitzades per l’estat com molt immigrants i joves d’entre 16 i 18 anys. Recoraré sempre aquell jove equatorià que, a Nou Barris, després de votar per la independència de la nació catalana, va dir-nos: “Ja sóc català”. El prefereixo a molts dels acampats a plaça de Catalunya que no se’n senten. (facebook 1-6-11)

(A la il·lustració, bandera del poble maputxe)

Read Full Post »