Rebo aquest missatge d’un amic d'”Horta-Guinardó decideix”, amb qui -i amb molts d’altres– hem trepitjat dies i dies el districte perquè milers de persones hagin dipositat el vot en la consulta sobre la independència nacional:
“Aquest dijous a les 21 hores a la Plaça de Catalunya es votarà el DRET A DECIDIR dels pobles i el resultat serà inclòs a les conclusions de l’acampada. Se sap que hi hauran grups, que no qualificaré, que aniran a votar en contra amb arguments molt diversos. Per això és MOLT IMPORTANT que tots aquells que pugueu anar-hi us acosteu, mireu de seure el més endavant possible i participeu en la votació.”
Votar el dret a l’autodeterminació? És que ens hem tornat bojos? És com votar la llei de la gravetat. O el dret de reunió i manifestació. Acabat de rebre el missatge, em puja la indignació contra els (alguns) indignats. Per sotmetre-ho a votació i per acceptar que s’hi sotmeti. Porto quaranta anys lluitant pel reconeixement del dret a l’autodetertminació al Regne d’Espanya, un dret que ja reclamàvem des de l’Assemblea de Catalunya, reconegut per les Nacions Unides com un dret inalienable dels pobles, motiu de conflicte i repressió al meu país, al País Basc, a Galícia, al Sàhara Occidental, per parlar només de nacions que han estat o segueixen estan sotmeses a l’imperi espanyol.
No crec que ningú pugui dir que no vaig rebre amb il·lusió un moviment com els dels indignats, tot i les meves reserves que poc a poc van anar augmentant; ni que no em pronunciés amb radicalitat contra la brutalitat dels mossos d’esquadra en el desallotjament de la Plaça de Catalunya –on van resultar ferides, entre moltes d’altres, persones amigues a qui aprecio i respecto–, però això ja és massa. He decidit reproduir aquí alguns dels missatges que he anat penjant al grup “Català sempre” i al facebook perquè es vegi com he anat evolucionant al respecte, a banda dels articles que ja he escrit en aquest mateix bloc.
No us preocupeu que no hi aniré a votar demà, perquè els drets fonamentals de les persones i els pobles no es voten, s’apliquen i prou. Com han fet, en el cas de l’autodeterminació, 881.564 persones al meu país durant les consultes sobre la independència de la nació catalana. La resta és imperialisme pur i dur. I no estic disposat a passat per aquest adreçador.
Aquests són els meus textos a què feia referència:
(Responent a algú que deia que els indignats de la plaça de Catalunya eren anticatalans) No sé d’on treus que són anticatalans. Només cal llegir els articles de David Fernández , que no té cap connotació d’anticalà –és un dels impulsors del manifest de suport a la CUP a Barcelona i un dels principals defensors dels drets nacionals del poble basc–– a Vilaweb. Reconec, però, la seva falta de sensibilitat respecte dels nostres drets nacionals, si més no si fem cas dels seus manifestos, que em sembla que han anat de més a menys per desgràcia. Ho podem veure des de textos de catalanrevolution en què parlen de dret a l’autodetermionació fins al manifest aprovat ahir on no hi ha cap referència als nostres drets nacionals, com he fet constar jo mateix al comentari que els enviat. (Català sempre 21-5-11)
Un drama, aquest distanciament entre la lluita per la independència i els indignats. ¿Algun demòcrata pot dubtar encara del dret dels pobles a l’autodeterminació que defensàvem ja des de l’Assemblea de Catalunya? És el que pensava ahir passant per la plaça de Catalunya i veient un cartell, escrit en espanyol esclar, en solidaritat amb el poble maputxe. ¿I amb els pobles oprimits per l’imperi espanyol? (facebook 31-5-11)
Hi ha un drama autèntic, si més no a Barcelona, amb l’allunyament dels indignats respecte de la lluita dels catalans contra l’imperi espanyol. Que encara avui gent que es deu considerar demòcrata dubti sobre el dret d’autodeterminació dels pobles em sembla una vergonya. I a la plaça Catalunya encara ho estan discutint. Ara, això sí, avui hi he vist un cartell, en espnyol esclar, de suport al “pueblo mapuche”. (facebook 31-5-11)
Segueixo creient que és un drama. I no es pot dir que molta gent independentista no s’hi hagi implicat. De la gent apallissada, i molt, n’hi ha de tots colors, entre ells el David Fernández, que no es pot dir que sigui un espanyolista precisament. Però precisament el menyspreu ratllant en l’imperialisme espanyol que s’ha trobat molta gent en l’ambient dels indignats a la plaça de Catalunya els ha fet retreure de participar-hi. No m’agrada però és així. I em preocupa que sigui així, però no n’hi ha prou de participar-hi sinó que t’hi has de trobar bé. Sempre que veig aquests imperialistes –perquè encara que no ho vulguin reconèixer són imperialistes– salvadors dels altres, sempre en espanyol esclar, penso en el desastre que va significar per a la revolució sandinista a Nicaragua el menyspreu cap als indis. Com que eren revolucionaris i tenien la veritat, els del Front Sandinista van arribar a desplaçar milers d’indis fora del seu hàbitat i tancar-los en autèntiques reserves perquè no es contaminessin de la contrarevolució. I l’únic que van aconseguir és precisament llançar-los en mans de la mateixa contrarevolució que deien voler combatre. (facebook 31-5-11)
(Responent a un company que diu que a Terrassa això no passa). No tinc referències sobre Terrassa i entenc que no hi hagi aquest problema, però molts testimonis de Barcelona i el seguiment de les xarxes socials evidencien que aquí sí que el tenim i molt gros. Que encara algú que es considera demòcrata i digui que està indignat discuteixi sobre el dret d’autodeterminació dels pobles aplicat al nostre país i a la resta dels pobles oprimits per l’imperi espanyol em sembla clarament imperialista. I cal dir les coses pel seu nom i deixar-nos d’eufemismes. Com ho és menysprear la llengua del país i dir que no té importància l’ús majoritari d’una o altra llengua en públic, quan l’altra llengua és l’espanyol. I encara coses més significatives: no he sentit cap indignat parlar contra la monarquia o l’ús sistemàtic de la tortura als centres de detenció (dos tabús silenciats sistemàticament als mitjans i també entre els indignats), ni denunciar la il·legalització de forces polítiques basques que no han pogut presentar-se directament a les eleccions com Sortu o el tancament de mitjans de comunicació o l’empresonament d’independentistes bascos d’esquerres (800 presoners bascos encara allunyats del seu país: el diumenge 22 de maig, mentre els acampats a la plaça de Catalunya mostraven la seva indignació, jo era de viatge a Còrdova a veure, només 40 minuts, la Teresa Toda, periodista condemnada a sis anys de presó pel simple fet de ser subdirectora del diari Egin, i ja en porta tres i mig…). Això no és motiu d’indignació? O és que vivim en planetes diferents? És això el que em preocupa. I encara més quan algun mitjà ha explicat que el moviment dels indignats neix a Madrid de les plataformes que es van organitzar en defensa de l’impresentable jutge Garzón per la qüestió dels crims del franquisme… (facebook 1-6-11)
Repeteixo: ¿com algun demòcrata sensible al que passa al seu propi país pot posar en dubte el dret dels pobles a l’autodeterminació? Un país on més de 800.000 persones, en un acte d’insubmissió política sense precedents, acabem de votar per la independència. Que un col·lectiu com els indignats de la plaça de Catalunya posi a votació el reconeixement del dret a l’autodeterminació per al propi país és un acte indigne per qui el proposa i per qui l’accepta. Perquè cal recordar-ho una vegada més: el dret a l’autodeterminació és un dret universal tan important com la resta de drets, i no de segona categoria com pretenen alguns dels indignats. I, quan ja l’han exercit més de 800.000 conciutadans, sense exclusions, és una vergonya posar-lo en dubte i una afrenta contra els propis conciutadans, entre els quals n’hi ha molts que van votar quan no poden fer-ho en les eleccions organitzades per l’estat com molt immigrants i joves d’entre 16 i 18 anys. Recoraré sempre aquell jove equatorià que, a Nou Barris, després de votar per la independència de la nació catalana, va dir-nos: “Ja sóc català”. El prefereixo a molts dels acampats a plaça de Catalunya que no se’n senten. (facebook 1-6-11)
(A la il·lustració, bandera del poble maputxe)
dietarihumbert 
El subscric, Humbert. Jo també estic indignada, molt i molt. I cansada. I decebuda i frustrada en haver arribat a la conclusió que gent a qui tenia per inteŀligent i clarament independentista es deixa manipular i deixa l’independentisme de banda fins que s’aconsegueixi, segons sembla, solucionar tots els problemes del món –inclosos els maputxes, l’estat palestinià, les foques, els bancs, el govern dels països, el medi ambient… Perfectament d’acord que hi ha molta feina a fer al món i s’ha de lluitar per deixar-lo millor de com l’hem trobat (i hi ha qui lluita, i no precisament assegut en una plaça), però amb el cap clar i, per tant, a casa nostra l’independència té prioritat. Que a Madrid arreglin els seus problemes com vulguin, només faltaria, i nosaltres arreglarem els nostres. Res podrem aconseguir sense la independència, res de res, que quedi clar –em sembla que ho veig més clar des del Canadà que com ho veu molta gent que viu a Catalunya.
Vull afegir que aquestes acampades són totalment desconegudes al Canadà, ningú no sap que és això –contrariament al que diuen alguns, que és un moviment mundial–, l’únic que ha arribat aquí és la càrrega de la policia l’altre dia (contra una “manifestació”).
No parlo del sentiment colonialista que hi ha a l’acampada de Barcelona, ni de l’absurditat de voler votar pel dret a la autodeterminació, perquè ja n’has parlat tu.
[…] No crec que ningú pugui dir que no vaig rebre amb il·lusió un moviment com els dels indignats, tot i les meves reserves que poc a poc van anar augmentant; ni que no em pronunciés amb radicalitat contra la brutalitat dels mossos d’esquadra en el desallotjament de la Plaça de Catalunya –on van resultar ferides, entre moltes d’altres, persones amigues a qui aprecio i respecto–, però això ja és massa. He decidit reproduir aquí alguns dels missatges que he anat penjant al grup “Català sempre” i al facebook perquè es vegi com he anat evolucionant al respecte, a banda dels articles que ja he escrit en aquest mateix bloc. […]
Enhorabona pel magnífic post, Humbert!
Erabat ados zurekin, Humbert.
Completamente de acuerdo. Enhorabuena, Humbert.
Besarkada bat Nafarroatik
La revolució es del esperit, dins de l’acampada de Terrassa i sobretot com a persona de la nova era no és que no se li dongui importancia al poble català sinò a tots, i les llegües son universals de tots, per això ens podem expressar amb la que volguem, em smebla molt just donar solidaritat a pobles molt més oprimits que el català ja que el català esta en una situació, encara que no us sembli, molt més afavorida, simplement no hi ha un paper que ens separi d’Espanya, però apartir d’ara la qüestió no són les fronteres que ens separen sinò els LLAÇOS HUMANS QUE ENS UNEIXEN.
i per cert sobre la monarquia i sobre els drets de detenció i lleis de partits actuals a Espanya n’hem parlat si! i molt seriament, per lo menys a Terrassa.
El meu suggeriment, apropis a una d’aquestes places a donar la seva opinió i contruir JUNTS la catalunya, espanya, europa, la TERRA que volem.
Cristina
Cristina. Gràcies per la condescendència dels indignats de poder-nos expressar en qualsevol llengua, fins i tot en la llengua del país. Suposo que si algú parla en xinès, la més universal de totes les llengües perquè és la que parlen més humans, també l’hi deixareu parlar. Estic d’acord amb tu; la revolució és de l’esperit. Jo diria més aviat de la ideologia, del pensament, de les conviccions lliures. Per això reclamo senzillament que no es faci diferències entre l’opressió d’un poble sobre un altre. No hi ha opressions de primera i de segona. De la mateixa manera que les llibertats són indivisibles, les opressions també ho són i no podem establir categories de pobles més o menys oprimits. Totes les opressions nacionals són odioses perquè parteixen d’una base racista: que hi ha pobles superiors als altres. En aquest cas que ens afecta, l’espanyol és considerat superior al català (i al basc, el gallec…) senzillament perquè van guanyar el seu domini per les armes, com passa en la majoria de les dominacions imperials (o et sembla que és casualitat que el dia de la pàtria espanyola sigui l’antic “dia de la raza” o ara de la Hispanidad, el 12 d’octubre, dia de la guàrdia civil? Jo tampoc no vull fronteres, però cap ni una. Esadir, tampoc l’espanyola-francesa que separa el poble català, ni divisions administratives com les que ens separen als catalans de la Catalunya estricta, el País Valencià, les illes i la Franja. Pel que fa a Espanya, no cal construir-la perquè la tenen més que construïda, i nosaltres que la sofrim. Espanya és un imperi construït a sang i foc, i no hi ha res que odiï personalment tant com els imperis. Ho sento, però no hi puc fer més. Per mi, això és esperit –usant les teves paraules– democràtic, sense adjectius (odiar el poder imperialista que ens oprimeix i lluitar per alliberar-nos-en forma part dels fonaments de la democràcia. Fins i tot hi ha partits i col·lectius castellans que consideren que l’imperi espanyol s’ha construït sobre la seva ruïna (les Comunitats de Castella també van ser anihilades a sang i foc). Treu Espanya de la llista, per favor, perquè si de cas cal destruir-la com a imperi que és i no construir-la. Pel que fa a apropar-me a alguna de les places, ho tindré en compte, però evidentment de cap de les maneres per construir Espanya que ja està prou construïda per mal de tots nosaltres. I si he d’anar a les places a discutir això, tinc d’altra feina que defensar evidències (durant mesos i mesos he trepitjat places i carrers del nostre país perquè centenars de milers dels nostres conciutadans, amb l’únic requisit de tenir més de 16 anys i viure amb nosaltres, exercissin el seu dret a l’autodeterminació, votant sí, no o en blanc sobre la independència de la nació catalana, un dret que l’imperi espanyol ens nega, i encomana a l’exèrcit que sigui garant d’aquesta negació. O, si no, per què et penses que els imperialistes espanyols mantenen la llei de partits i la tortura?). El que m’ha allunyat del moviment dels indignats és aquesta reticència al reconeixement d’un dret tan fonamental com els altres drets humans, el d’autodeterminació, que hauria de servir entre d’altres coses –segons les Nacions Unides– per resoldre molts dels conflictes armats que encara enfronten als humans. U dret la defensa del qual no ha de ser exclusiva dels independentistes sinó que l’haurien de defensar tots els demòcrates, de la mateixa manera que ho fan amb el dret de reunió, expressió, manifestació o associació.
Humbert , impossible contradir-te, però a la Cristina li he de dir que pensi amb allò de que la caritat ben ordenada comença per un mateix i que si tothom apuntés al seu “bonisme” si tots fossim bons i respectuosos com angelets, aquest món seria l’arcadia.
És que, a més a més, l’imperi ho té molt clar: primer són ells i els interessos que defensen amb les armes (això és l’espoli fiscal, entre d’altres coses). I pretenen que defensem els nostres interessos –el dels nostres connacionals catalans– mitjançant les seves institucions legislatives, judicials i govern de la metròpoli que ens imposen (vegi’s Tribunal Constitucional espanyol i sentència sobre l’Estatut) i que sempre, sempre, governen, legislen i tanquen la gent a presó en favor dels seus interessos i no dels nostres. Per alguna cosa s’hi garanteixen la majoria (i els indignats de la plaça del Sol de Madrid, convé que no ho oblidem mai per si de cas, posaven com a dos punts de regeneració democràtica: 1) que l’Estat espanyol sigui districte electoral únic, esadir, que la ja minsa i inútil gairebé sempre representació nostra –partits nacionalistes i independentistes– a les seves institucions quedi reduïda encara més, a la mínima proporció o simplement no hi siguin com passaria amb tota probabilitat amb els bascos , i 2) La supressió del Senat –que hauria de ser l’òrgan de representació dels territoris segons la seva mateixa Constitució– perquè diuen que és massa car. Propostes que coincideixen –bella realitat– amb el programa de la Rosa Díez, basca que odia al seu poble, i per desgràcia també amb el d’IU. Recordo una vegada més, perquè ho repeteixo molt aquests dies: per defensar el dret a l’autodeterminació dels pobles sotmesos als imperis espanyol i francès, hi ha 750 persones empresonades a les garjoles imperials del Regne d’Espanya i la República Francesa, i a la Catalunya estricta 881.000 persones ja hem exercit amb plena dignitat el dret a l’autodeterminació durant les consultes, en un acte de desobediència massiva sense precedents. No podem permetre que rebreguin de la manera que ho han fet a la plaça de Catalunya, en nom d’una democràcia real (reial?) el dret de l’autodeterminació que nosaltres hem defensat i exercit de forma tan massiva.
Primero disculparme por no conocer vuestro idioma. He llegado hasta aquí interesandome por occitania, su historia, su gente, su influencia, etc… De hecho pienso que cataluña es la superviviente de aquella cultura occitana que acabó de perdiendose despues de la segunda guerra mundial. No es por minimizar a la magnifica cultura catalana, pero los logros que anhelan son a mi modo de ver totalmente independientes de España, donde estimo que la mayoría de su pueblo está conscienciado con la pluriculturalidad de sus habitantes. Los logros que buscan están en la reconquista del occitano en el sur de Francia y en el (re)conocimiento general de que zonas geográficas, aunque delimitadas por accidentes geográficos, no dividen pueblos. Es una cuestión de educación. Por otra parte quiero dejar escrita una intuición, y es que desde la incultura, el que odia al su prójimo no tiene cabida y suele encerrarse en si mismo provocando la indiferencia de los demás, por lo que os invito a trabajar por vuestros objetivos desde la comprensión, tolerancia y si cabe amor. Eso hará que personas ajenas a sus sentimientos puedan entenderles y asi mismo ayudarles.
Pablo. Gràcies pel teu missatge, que m’encoratja a dedicar encara més temps a comprendre les dues cultures –occitana i catalana–. Hi hauria molt a discutir sobre el que dius, però és millor ara com ara que els dos aprofundim en les nostres conviccions que em semblen respectuoses i democràtiques. Siguem o no dues nacions diferents –jo defenso que sí, però la construcció nacional també i sobretot està fonamentada en les conviccions de les persones que integren el col·lectiu que es defineix com a nació–, el que tinc clar és que els catalans, quan siguem independents que espero i treballo perquè ho siguem aviat, ens haurem de plantejar els mecanismes polítics de respecte escrupolós per la voluntat dels occitans sota sobirania espanyola que ara administra la Generalitat de Catalunya –occitans de l’Aran– sobre el seu futur polític, reconeixent-los el dret a l’autodeterminació i respectant sempre els seus drets com a comunitat nacional, cultural i lingüística germana però diferenciada de la nostra. Crec que la Generalitat de Catalunya, en aquest cas, tot i que amb una situació de feblesa i sense tenir plena sobirania ni amb això, ho està fent relativament bé. Molt millor que no la Diputació General d’Aragó amb els nostres connacionals que administra –Franja–. Amb tot l’afecte i per l’ajuda mutua entre tots els pobles del món que lluitem per les nostres llibertats.