“Marianne2”, el digital del setmanari francès “Marianne”, publicava a començaments de juny (4 de juny) una informació –“Le blues des journalistes”– a partir de la ressenya d’un estudi sobre “el treball real dels periodistes francesos”, esadir, que treballen en territoris sota sobirania de la República Francesa, i doncs també els nostres connacionals de la Catalunya del Nord. L’estudi, fonamentat en una enquesta a la qual han respost 1.070 periodistes, l’ha fet “Technologia”, un gabinet especialitzat en la prevenció dels riscos professionals, a instàncies del Syndicat National des Journalistes. Molt significatiu, doncs.
“La professió en el seu conjunt –conclou Regis Soubrouillard, autor de la informació – se sent en situació de fragilitat”. Diu que l’estudi presenta un periodista que treballa com a “auxiliar de la democràcia”, però que alhora és un “treballador cansat, preocupat i confús” que “permet distingir en el rerefons el paisatge d’una democràcia en plena confusió”. Deixant a banda les especificitats de l’exercici de la professió als territoris sota sobirania francesa, val la pena remarcar algunes línies de fons que compartim també aquí i que són en la base d’aquesta sensació de fragilitat i confusió: l’evolució del consum de la informació, que fa difícil distingir si l’usuari cerca una altra informació, en demana un tractament diferent o només busca una manera diferent de consumir-la; la degradació i precarització del treball, fins arribar a l’externalització; la ruptura tecnològica, que fa competir els periodistes amb d’altres ciutadans que parasiten, curtcircuïten o alimenten la seva funció de mediador de la informació…
L’informe és molt ric en dades i matisos (podeu trobar aquí l’informe sencer) i no és pas aquest el lloc de fer-ne un resum més ampli. Sense posar en qüestió l’evidència de com incideixen els canvis profunds que viu i ha viscut aquests darrers anys l’exercici del periodisme (i els que ens esperen encara), se m’ìmposa un dubte de fons: si aquesta confusió que caracteritza avui la feina del periodista és una novetat tan radical com sembla. Vist en la perspectiva dels meus anys d’exercici d’aquesta feina apassionant, és bo relativitzar la confusió actual. Des que neix el periodisme de masses, la professió ha estat sotmesa a canvis constants i profunds. Tants com ha provocat la incorporació de noves tecnologies i condicions socials a la nostra feina –fugaç, per definició– de mediadors socials en l’exercici de la llibertat d’informació i expressió.
Tinc la impressió que la fragilitat i confusió que detecta l’informe –agreujada o atenuada segons els temps– és un component essencial de l’ofici. I aquesta és una de les causes que el fan tan apassionant per qui l”assumeix com a propi. Sempre m’ha fascinat el missatge de “Primera plana”, l’obra de teatre de Ben Hecht y Charles MacArthur, tantes vegades portada al cinema i representada fa vuit anys al Teatre Nacional de Catalunya dirigida per Sergi Belbel Quan donava classes de primer a la Facultat de Periodisme solia començar el curs amb un exercici de redacció a partir de la projecció de la versió que en va fer Billy Wilder, que segueixo considerant la millor. El sarcasme amb què l’autor tracta la fauna periodística –i política– que la protagonitza té com a punt i final un missatge en profunditat, redemptor per al nostre ofici: sense el testimoni dels periodistes, Earl, pobre diable condemnat a mort però indultat pel governador, hauria estat executat en benefici dels interessos dels polítics locals.
Sempre he considerat aquest missatge un dels millors homenatges a la llibertat d’expressió i informació, i a la raó de ser de la nostra professió. Per molt miserables que els periodistes siguem com a persones, la nostra feina –i doncs la nostra responsabilitat– és indestriable d’una societat que vol ser lliure. Aquesta és la causa profunda de la nostra confusió: més enllà dels canvis socials i tecnológics, ens enfrontem a la magnitud del repte des de la nostra fragilitat i la del nostre ofici. Reivindiquem, doncs, aquesta feina apassionant i sempre nova, enfortim-la i critiquem-ne la pràctica quotidiana perquè respongui de debò a la seva funció social. El mateix objectiu ens ha d’orientar en temps plaents o confusos, però potser no tant com ens ho semblen si no els mirem amb perspectiva. Sense deixar que la mandra guanyi a la constància.
Humbert Roma
(Article publicat a mèdia.cat el 12 de juliol del 2011)
dietarihumbert 