Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Agost de 2011

Bona gent del partit de Francesc Macià, Lluís Companys i Humbert Torres:

ERC sembla condemnada a la baralla eterna entre les persones que dirigeixen el partit i, en aquests moments, ben poc abocada al debat de les idees i les polítiques a fer. Si més no, aquesta és la desgraciada imatge que el partit independentista segueix donant dia sí, dia també. Avui mateix un diari –no em feu dir quin, però tant li fa– enquestava els seus llegidors sobre si és millor Alfred Bosch o Joan Ridao per encapçalar la llista a les properes eleccions a les Corts espanyoles.

“I jo què sé?”, hauria contestat, si m’haguessin donat aquesta opció. Si allò que m’interessa i que considero que hauria d’interessar la bona gent catalana és què hi anirà a fer un o altre a Madrid. És a dir, quines idees noves hi aportarà i quina política hi farà. Perquè no hi hagi dubtes, sóc dels qui pensen que no participar en aquestes eleccions, com s’ha predicat des d’alguns sectors i personalitats, només és una proposta de perdedors, que la fan fins i tot abans de donar la batalla. Com que no la podem guanyar, no la fem, semblen dir-nos. Discurs de l’etern perdedor que diu que el raïm és verd perquè no pot abastar-lo.

I tant que és verd, però és que si no ens hi posem, l’adobem i conreem bé, madurarà a la parra i se’l menjaran els altres a picotades o es podrirà i no l’haurà ningú. Discurs, doncs, aquest de no presentar-se perquè a Madrid no se’ns hi ha perdut res, que no és el meu. Que quedi clar: no és el meu. Per això, precisament, no m’importa ara com ara qui anirà a Madrid –més ben dit, no és el primer que m’importa– sinó què hi anirà a fer. I després que sigui el partit corresponent –que hi té tot el dret del món– qui, seguint els seus mecanismes democràtics interns, decideixi les persones que aniran a les llistes. Ordre invers, doncs, al que, si més no de portes enfora, semblen seguir la majoria de partits, i també ERC. No sóc membre d’ERC tot i que els he votat reiteradament, amb pinces més grosses o petites al nas segons les circumstàncies, excepte a les darreres municipals, que vaig votar les CUP a Barcelona. Però em preocupa, i molt, que el meu país no tingui un partit socialdemòcrata independent i independentista amb cara i ulls, i amb voluntat i possibilitats d’afrontar sense complexos el dia a dia de la política i, doncs, també les eleccions quan toquen segons el ritme que ens marca –no som independents encara, ai– l’imperi. Ordre invers que hauria de posar en primer lloc les idees –si pot ser renovades i no tronades, i explicar-nos-les–; després, la política que vol fer el partit a la institució per la qual el votem, i finalment i en conseqüència les persones que l’han de defensar on toqui.

Que no hi ha feina a fer a Madrid? I tanta que n’hi ha. Les perspectives que s’obren a les properes eleccions espanyoles no estan, ni molt menys, tancades encara que ens ho sembli. Hi ha un fet previsible que, ni que fos només per ell tot sol, pot resultar un trasbals decisiu per a l’imperi, si els deixen presentar –esperem i lluitem perquè sigui així– des de la perspectiva de la lluita anticolonial: la presència de Bildu, amb Sortu legalizat o no, i els seus representants que puguin ser elegits al País Basc del sud. Pendents hores d’ara encara d’una ampliació de la coalició amb d’altres aliats electorals a la comunitat autònoma basca i a la foral navarresa (PNB, Aralar, Nafarroa Bai…). Com ho afrontaran els diputats catalans –i quins mecanismes i propostes d’ajuda mútua hi plantejaran– dependrà, i molt, de les idees i polítiques que prèviament hagin definit els respectius partits.

Això només pel que podríem anomenar política internacional de l’independentisme català i d’ajuda mútua entre les colònies del mateix imperi espanyol i els representant elegits per la seva bona gent en aquesta tongada electoral. Si parlem de política pròpia, de portes endins –que també, i molt, s’haurà de fer també de portes enfora: allò que anomenem internacionalització del conflicte nacional, més enllà de les fronteres de l’imperi–, només pensant en el procés que tenim obert d’ampliació de la base social de l’independentisme després de les consultes sobre la independència i en la perspectiva de la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana, la feina a fer dels diputats a Madrid pot arribar a ser ingent. Que no se l’acabaran si no són ganduls. D’una banda, per fer-se ressò d’aquest procés que es desenvolupa al país i que desitjo i preveig creixent, i fer-lo visible; de l’altra, per buscar complicitats –no per explicar a Madrid què és això de Catalunya i els Països Catalans, que ja ho haurien de saber; si no, ja hi ha enciclopèdies i blocs múltiples que en parlen– a tots els nivells imaginables tant dins com més enllà de les fronteres de l’imperi. I, en el cas que un dels dos partits imperials que s’hi juguin la majoria (PSOE i PP) l’aconsegueixin només relativa, influir allí en els debats i decisions polítiques del dia a dia mentre no puguem fer política independent pròpia.

Reflexionar i decidir sobre això –abans, quan no es feia política a cops d’enquestes i improvisacions segons el vent que bufa, en deien estratègia– és primer, i previ, a fer-ho sobre les persones. I, pel que fa a ERC, a mi personalment m’agradaria saber si ja ho han fet, què han decidit, abans que em plantegin el dilema de qui ho ha de defensar, que ja ho decidirà el partit. Al cap i a la fi, en el sistema electoral de llistes tancades al Congrés dels Diputats, i de disciplina de partit a tots els nivells de representació política –que és el vigent a l’imperi espanyol–, el nom resulta una qüestió de màrqueting, dit en llenguatge de caricatura però per desgràcia no tan allunyat de moltes realitats de partit.

Jo voldria una ERC autèntica en els tres costats del seu triangle: esquerra, república, pàtria catalana. I m’agradaria –més aviat crec que és necessari per anar bé i començar a posar fi al desprestigi de la política, tasca urgent de cara a la nostra pròpia construcció nacional– que fossin clars en la definició dels seus compromisos i el camí que es plantegen seguir. Bona gent d’ERC, ¿què hi anireu a fer a Madrid? Poseu fil a l’agulla, expliqueu-ho amb sinceritat, sense jesuïtismes recargolats (que teniu una honorable tradició laica i republicana a què us deveu), i sobretot feu per manera de garantir –fins on us sigui possible– que no fareu mai més de criada de ningú. Que si pacteu, que segur que caldrà que ho feu –només mitjançant el pacte o compromís nacional podrem arribar a la independència, entre d’altres pactes que haurem de fer, vosaltres des de les institucions polítiques i segur que també nosaltres des de fora d’elles–, no ho feu com demanant perdó al gran germà (o germà gran) que pretén saber més que vosaltres de fer política (o de vendre el país, que és allò en què els germans grans que heu tingut fins ara us han volgut ben ensarronar al llarg de la ja dilatada història del postfranquisme).

Per favor, doncs, idees i estratègia pròpies, sent-hi fidels fins on us sigui possible pel deute que teniu cap als vostres votants, sense fer de criada de ningú. Si els altres volen pactar amb ERC que sigui pel que ERC representa (independència nacional, esquerra, república), defensa i té com a objectiu a aconseguir, i no per portar-vos ells al seu hort com dissortadament han fet fins ara, amb la vostra aquiescència, tant CiU (quan els donàveu suport) com el PSC (en l’època del tripartit i els pactes electorals al Senat espanyol). Després que ho hàgiu definit, ja ens direu qui heu triat per defensar-ho amb coherència a Madrid.

Que els déus de la República (Francesc Layret, Salvador Seguí, Francesc Macià, Lluís Companys, Humbert Torres…) us siguin propicis.

Humbert Roma, periodista

(A la foto: monument a l’advocat republicà Francec Layret a Barcelona. Poc abans que pistolers de la patronal els matessin, ell i el sindicalista anarcosindicalista Salvador Seguí (el noi del sucre), segons alguns historiadors, preparaven la constitució d’un partit laborista català. Aviat en farà cent anys).

Anuncis

Read Full Post »

Un dels problemes greus de la política catalana és que –a diferència de la societat civil i fins i tot d’alguns representants de l’àmbit municipal que pensen per ells mateixos, i actuen en conseqüència amb una notable capacitat de transversalitat i d’autonomia respecte dels partits com ha demostrat l’èxit dels referèndums sobre la independència nacional– les propostes que ens arriben de les direccions dels partits semblen nascudes de la mandra política institucionalitzada. I, doncs, només plantegen que adaptacions a la catalana d’importacions vingudes d’altres realitats nacionals, sobretot del Païs Basc.

D’aquestes propostes polítiques catalanes que en podríem dir “a la manera basca” en tenim aquests dies en primer pla informatiu dues de ben significatives. Una, provinent del bipartit governant a la Generalitat de dalt, porta de corcoll la resta de partits catalans diguem-ne sobiranistes amb representació parlamentària –amb especial incidència a ERC– i amenaça fins i tot d’envescar l’encara no nata Assemblea Nacional Catalana (com podeu comprovar si llegiu amb atenció el confús i contradictori redactat de la proposta número 115 per al Debat del Full de Ruta plantejat de cara a la constitució de l’ANC prevista en principi pel novembre. Es tracta de la famosa proposta de pacte fiscal de la colònia amb l’imperi espanyol plantejada pel bipartit governant, amb un èmfasi mereixedor de millors objectius. Proposta de pacte fiscal que, des del començament s’ha presentat com una adaptació del concert-conveni de les institucions forals basques i navarresa amb el Regne d’Espanya. A la manera basca.

L’altra proposta ens arriba de Solidaritat per la Independència (SI), després del cataclisme electoral que van sofrir els partits independentistes a les darreres eleccions autonòmica (2010) i municipals (2011), com a conseqüència, entre d’altres raons, de la divisió i enfrontament propiciat pels capitostos de SI abans de les autonòmiques, alguns dels quals es van fer un tip de dir coses tan surrealistes com que al gener ja seríem independents si els votàvem a ells. Ara, seguint l’estela del bipartit, esadir a la manera basca, s’acaben de treure de la màniga la proposta de fer un “Bildu a la catalana” i fins i tot hi ha un espai al facebook que porta aquest nom tan capriciós com fal·laç.

Dues experiències basques que susciten imitadors interessats –partidistes fins a l’agonia– sense tenir en compte que Catalunya –i menys encara els Països Catalans– no és el País Basc i que són dues realitats nacionals diferents, que per això precisament som dues nacions i en reivindiquem el fet de ser-ho. Una d’elles, la del concert-conveni basc-navarrès cada vegada més en qüestió al País Basc del sud, precisament a causa de l’avanç de l’independentisme d’esquerres que no en vol ni sentir a parlar. Per l’independentisme d’esquerres, el pacte fiscal basc-navarrès és un “pacte de vassallatge” com el va qualificar l’economista de l’esquerra abertzale Nekane Jurado quan fa poques setmanes va presentar a Barcelona el seu llibre “Independencia: de reivindicación histórica a necesidad económica” (editorial Txalaparta, setembre del 2010), on li dedica un capítol clau. “Pacte de vassallatge” que té els seus orígens precisament en la pèrdua dels furs bascos al País Basc del Sud després de la derrota a la tercera guerra carlina del segle XIX (1876). I que res no té a veure amb la recuperació de la independència a què aspira de forma cada vegada més majoritària la ciutadania basca, no en debades la nova estratègia de l’esquerra abertzale no renuncia a aquest objectiu de reconeixement i exercici del dret a l’autodeterminació i, doncs, la independència.

Sobren, doncs, des del territori administrat per la Generalitat de dalt sota sobirania espanyola, on també està creixent l’evidència que l’única sortida possible és la independència, les maniobres de distracció que pretén el bipartit governant, plantejant un pacte fiscal a la catalana “a la manera basca”. I seria bo que els partits independentistes no hi perdessin ni un minut, com espero que no ho faci tampoc l’encara no nata Assemblea Nacional Catalana (ANC). Ja en vam tenir prou amb el fracàs de la reforma de l’Estatut, retallat primer pel pacte Mas-Zapatero (cal no oblidar-ho mai per saber el pa que s’hi dóna, al bipartit); ribotat després per Alfonso Guerra i els seus, i decapitat del tot per la guillotina definitiva del Tribuna Constitucional. Les consultes sobre la independència nacional iniciades a Arenys de Munt el 13 de setembre del 20009 i culminades a Barcelona el passat 10 d’abril, amb l’extraordinària manifestació del 10 de juliol del 2010, és un capital de futur massa important per tornar enrere amb un nou intent, condemnat a un nou fracàs per no res, per les molles quan ara el que toca és lluitar pel pa sencer.

L’altre emmirallament basc de què parlava és l’anomenat “Bildu a la catalana” en què tant d’èmfasi han posat els dirigents de Solidaritat per la Independència. Fins i tot muntant una recent gira catalana de gent de “Bildu” al servei d’aquesta esperpèntica proposta. La veritat és que no hi sé trobar cap paral·lelisme entre el fenomen polític de Bildu al País Basc del Sud amb la nostra miserable realitat partidista catalana. Són tantes les diferències que el camí de convergència i ajuda mútua entre la bona gent de les dues nacions que lluitem per la independència se m’albira difícil i de llarga construcció. I només serà possible partint de les molt diferents realitats nacionals, sense còpies espúries i interessades que no porten enlloc. Només alguns fets que haurien de fer reflexionar els dirigents de Solidaritat per la Independència, si fossin capaços d’abandonar la mandra intel·lectual i les coartades partidistes:

A banda que ens haurien de dir com s’ho faran per aconseguir al nostre país una unitat semblant a la de l’esquerra (repeteixo per qui no ho hagi llegit bé: ESQUERRA) independentista basca, farien bé de tenir en compte que Bildu és un fet basc, producte entre d’altres coses de molts anys de lluita per la independència des de l’esquerra, inclosa la lluita armada, i d’un canvi profund d’estratègia de l’esquerra independentista que espero que aviat comporti l’abandonament de la lluita armada per ETA. Cal recordar que els independentistes bascos tenen encara 750 persones de les seves empresonades a les garjoles espanyoles i franceses, milers d’exiliats, partits de l’esquerra independentista il·legalitzats i dirigents empresonats… I una esquerra independentista que, malgrat tot, ha resistit i ha estat capaç de trobar aliats en Eusko Alkartasuna i Alternatiba per constituir la coalició “Bildu” en els quatre territoris històrics del País Basc del Sud i va en camí de fer-ho també –i potser amb d’altres partits– al País Basc del Nord. Per cert, uns i altres, EA i EB (partit d’origen d’Alternatiba), desil·lusionats de la deriva del PNB contra els projectes compartits en el govern amb el lehendakari Ibarretxe. Entre ells precisament la reforma de l’Estatut d’Euskadi. ¿On tenim aquí ni un sol partit independentista que tingui implantació àmplia i arrelada a tot el territori de la nació sencera? Ells tenen dos sindicats sobiranistes –ELA, sobiranista, cada vegada més allunyat del PNB, implantat a tot el País Basc del sud, que des de fa més de deu anys  –l’any 1997– ja va declarar esgotada la via autonomista , i LAB, esquerra abertzale, implantat als set territoris històrics. Ambdós, representants de la majoria sindical al País Basc del Sud. I nosaltres cap ni un…

I, en canvi, nosaltres els catalans, en la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt sota sobirania espanyola, hem fet un referèndum sobre la independència de la nació catalana impulsat per la societat civil en què han participar 881.564 persones, un fet històric mai vist a Europa, i som en vies de constituir l’Assemblea Nacional catalana que té una potencialitat enorme –sobretot per la decisió de la Coordinadora Nacional per la consulta de participar-hi activament i la confluència de gent procedent de diverses entitats sobiranistes– però que, si no hi parem compte, l’acabarem espifiant abans de constituir-la. Avís a (partits) navegants.

Fem, doncs, cadascú el nostre camí; establim mecanismes d’ajuda mútua entre els dos pobles –i altres colònies del mateix imperi espanyol: un aspecte que trobo a faltar en els documents a debat de cara a la constitució de l’Assemblea Nacional catalana–, i intentem que les nostres lluites, diverses perquè també són diverses la nostra respectiva història i realitat nacionals, convergeixin en l’enfrontament civil, pacífic i democràtic amb els poders imperials, i potser a mitjà o llarg termini en una estratègia comuna, per la plena llibertat nacional seva i nostra.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 3 d’agost del 2011)


Read Full Post »