Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Setembre de 2011

Fernando Díez Torre és un pres de Bilbao al qual li han allargat la condemna sense que la Secció Segona de la Sala Penal de l’Audiència nacional espanyola li n’hagi comunicat la resolució, segons va denunciar la seva defensa i publicava el diari “Gara” la setmana passada. L’endemà que el diari publiqués aquesta notícia, breu però significativa, el col·lectiu de presos polítics bascos feia pública la seva adhesió a l’Acord de Guernica, que van firmar ara fa un any l’esquerra independentista il·legalitzada, Eusko Alkartasuna, Aralar, Alternatiba i Abertzaleen Batasuna (partit del País Basc del Nord), juntament amb més d’una vintena de col·lectius socials diversos.

El contrast entre ambdues notícies és evident. La primera no és sinó la constatació de l’immobilisme en la política penitenciària del Regne d’Espanya que –tot i unes poques mesures de presó atenuada cap a presos amb malaties molt greus, i encara no a tots– segueix pràcticament intacta pel que fa al País Basc. Malgrat la declaració d’ETA d’un alto el foc permanent, unilateral i verificable per la comunitat internacional, en resposta al que plantejava el primer punt de l’Acord de Guernika, i l’opció clara de l’esquerra abertzale il·legalitzada en contra de l’ús de la violència armada com a mitjà per aconseguir les llibertats nacionals al País Basc.
El col·lectiu de presos polítics bascos, que ja el desembre passat es va declarar a favor del procés polític iniciat per l’esquerra independentista basca, ara, donant suport explícit a l’Acord de Gernika, ho fa, entre d’altres qüestions, a l’aplicació dels anomenats “principis Mitchell” en el procés que ha de portar la pau al seu país. Com ara dos prou definitoris del significat del gest del col·lectiu: “l’ús de mitjans exclusivament democràtics i pacífics per resoldre les qüestions polítiques” i “l’oposició a qualsevol intent d’utilitzar la força o amenaçar de’utilitzar-la per influir en el curs o en els resultats a què s’arribi en les negociacions multipartit”. I ho fa tot i les dificultats de debat propi que comporta l’allunyament en nombroses presons, la majoria de les quals a molta distància del seu país. Res a veure amb la política penitenciària britànica d’aproximació dels presos i el debat entre ells que va facilitar els acords de pau per a Irlanda del Nord per als quals el senador nord-americà George Mitchell va plantejar aquells principis.
Més significatiu encara és que s’hagi produït pocs dies després de la sentència de l’Audiència nacional espanyola condemnant cinc dirigents de l’esquerra independentista il·legalitzada a penes d’entre vuit i deu anys de presó, entre ells l’exportaveu de Batasuna, Arnaldo Otegi, i l’exsecretari general del sindicat LAB, Rafa Díez (deu anys per cadascun), a petició de la fiscalia. Una condemna relacionada precisament amb l’activitat dels condemnats per conduir l’esquerra independentista basca il·legalitzada cap a les vies que exclouen expressament la lluita armada. Arnaldo Otegi, un dels principals artífexs d’aquest canvi transcendental, en el missatge que va enviar als manifestants que en demanaven la llibertat als carrers de Bilbo aquest dissabte denunciava el perquè de la sentència: “Només busquen un objectiu: mirar d’impedir que aquestes setmanes i mesos vinents fem passos que, d’acord amb la nova estratègia adoptada, afermin el nou escenari a Euskal Herria de manera irreversible i definitiva”.
Mentre, les coses se segueixen movent al País Basc de Sud. Fonts socialistes, tant de Madrid com basques, ja comencen a parlar en un altre to del conflicte i, arran de la declaració del col·lectiu de presos, accepten obertament encetar una nova política penitenciària que tindria com a primer esglaó l’apropament dels presos al seu país. Coincideixen aquests fets amb la presència del Grup Internacional de Contacte, que encapçala l’advocat sud-africà Brian Currin, al País Basc, on van analitzar, entre d’altres qüestions, el bloqueig pel Regne d’Espanya de la verificació internacional de l’alto el foc d’ETA; la il·legalització del partit “Sortu”, pendent de sentència al Tribunal Constitucional, i la condemna dels cinc dirigents de l’esquerra abertzale que el mateix Currin qualificava d’escàndol aquest diumenge en una entrevista al diari espanyol “El País”.
La perspectiva de les properes eleccions a les Corts espanyoles dóna encara més sentit a tots aquests moviments. L’esquerra abertzale reclama la legalització de Sortu per abans del 20 de novembre, per poder presentar candidats propis dintre de la coalició Bildu, amb Eusko Alkartasuna, Alternatiba i, ara Aralar, important novetat, sobretot pels efectes que pot tenir a la circumscripció de Navarra. Cal recordar, per qui tingui mala memòria, que els independentistes d’esquerres que s’integren a les llistes de Bildu sense ser de cap partit ho fan a titol individual i no han de poder ser qualificades de sospitoses de pertànyer als partits il·legalitzats. En cas contrari, s’incorporarien a les 40.000 persones que no poden ser ni tan sols apoderats de les candidatures si no volen “contaminar” (en llenguatge de l’imperialisme espanyol) les llistes.
Bildu, d’altra banda, a més a més d’incorporar Aralar al bloc electoral, va visualitzant la rellevància de la seva presència a les institucions. Alguns fets destacats d’aquests darrers dies ho demostren. Com ara haver facilitat la unió de les caixes d’estalvi provincials  basques i la seva conversió en un banc, Kutxa Bank, amb la condició que no perdi el seu caràcter públic i que garanteixi l’obra social. I, encara més significatiu, l’acord a les Juntes Generals de Guipúscoa, pactat per Bildu, PSE i Aralar –mitjançant una esmena transaccional a una proposta d’aquest darrer partit– per aprofundir en una política fiscal més progressiva, usant l’autonomia fiscal de cada territori basc. L’acord reclama que la Diputació General adopti mesures per un nou impost sobre el patrimoni, l’increment de la tributació per successions i del tipus general de l’impost sobre transmissions patrimonials i correció de l’IRPF per augmentar la tributació de les rendes del capital i el nombre de trams en l’escala de l’impost. Que el PSE –que governa la comunitat autònoma basca mitjançant el pacte amb el PP i gràcies a l’exclusió de l’esquerra abertzale– hagi firmat aquest acord és d’una transcendència que no ha estat prou destacada.
Davant tot plegat, el PNB –que ha fet aquest diumenge el seu Alderdi Eguna a Foronda (Àlaba)– sembla haver entrat en una crisi d’identitat i deconcert notable. No n’és una mostra menor que hagi aconseguit presidir l’associació de municipis Eudel amb una candidatura conjunta amb el PSE i el PP, tot marginat-ne Bildu, la principal força municipal després de les darreres eleccions. Bildu s’hi va abstenir i no va presentar candidats per considerar que es tractava només d’un repartiment de càrrecs i no d’un debat a fons sobre la funció de l’associació.
Dies apassionants, doncs, els que s’anuncien al País Basc. Tot i la duresa del camí que ha emprès, l’esquerra independentista –segons repeteixen els seus dirigents, al carrer o a la presó– no ha renunciat al canvi de rumb emprès. I ara, amb el suport explícit dels presos –element cabdal en qualsevol conflicte armat que deriva cap a resolucions pacífiques–, en surt reforçada.
Humbert Roma
periodista
(Publicat a Tribuna Catalana el 26 de setembre del 2011)
(A la foto, l’expres basc Jon Agirre firma l’acord de Guernica, a l’acte que es va fer aquest diumenge 25 de setembre)

Read Full Post »

El diari Ara, en què tantes esperances vaig posar, me’n dóna una de freda i una de calenta. Les fredes, però, acostumen a xopar-me més que no m’escalfen les calentes. Com una dutxa freda sobtada que no m’esperava. Divendres passat, el diari dedicava pàgines i pàgines a la mesura arbitrària i xenòfoba –racista, n’he dit al meu bloc– que pretén aprovar el bipartit per prohibir a certes dones musulmanes l’ús del burka i el nicab als espais públics. Seguint l’estela, i ampliant-la substancial ment, de la mesura municipal que l’ultracatòlic alcalde de Lleida, el socialista Àngel Ros, ja va fer aprovar a la seva ciutat perquè l’ajudés a revalidar, com així va ser, la seva majoria absoluta.

L’Ara encapçalava aquesta tria informativa –tan exagerada, i doncs demagògica, com n’és la decisió política– amb una declaració –article, en diuen alguns– en què, revestint-ho d’un discurs formalment dubitatiu, Carles Capdevila, el director, ens orientava la lectura de tot plegat ja des del títol: “Crec que estic a favor de prohibir-lo” (el burka, és clar).

Amb aquest dossier, inspirat com tantes altres coses de l’agenda periodística del diari pels debats atiats des del poder polític, i amb el seu diguem-ne article, Capdevila i l’Ara potser no s’adonen que juguen amb el foc que ja han encès als piròmans de torn. Tot sigui per la sagrada audiència. El foc de la demagògia i la xenofòbia que s’estén de forma alarmant a la nostra societat, i no solament al recer de PxC i el PP. Només cal llegir alguns blocs i opinions pretesament independentistes que pengen d’internet o alguns opinadors privilegiats fins i tot en mitjans públics.

Com que ja he escrit al facebook els pensaments que em va suggerir aquest exemplar de l’Ara, i ja vaig enviar-li un comentari a aquest seu article del director, deixeu que ho transcrigui  sense més aquí:

“El Capdevila s’ha begut l’enteniment? –preguntava, a la manera retòrica,  al facebook el mateix dia–. Li he escrit un comentari demanant que, ell que estima tant criatures i pares, dediqui pàgines del suplement que tenen per això, a preguntar als professionals de l’ensenyament com s’ho faran en l’hipotètic cas que una dona amb burka –si n’hi ha alguna al nostre país– vagi a una escola per interessar-se per com van els estudis dels fills. ¿Els mestres han d’avisar als mossos o als municipals perquè la multin o l’enviïn a la garjola?”.

“Però quines bestieses dieu… –li comentava, al seu article–. Sabeu on hi ha més burques per metre quadrat a Europa? A Ginebra. I ni a l’ajuntament ni al cantó federal se’ls acudirà mai de prohibir-lo. Sabeu qui n’hi porta? Les dones i esclaves (criades en diuen) dels xeics àrabs, com els de la Qatar Foundation, que van i vénen per la ciutat on hi tenen els petrodòlars. Aquesta proposta xenòfoba i racista del bipartit no respon a cap problema real de la nostra societat i no alliberarà ni un mil·límetre més les dones d’aquests xeics o, si n’hi ha alguna –jo no n’he vista pas cap– a Catalunya, el que farà és tancar-les encara més a casa del que ja hi estan… De debò que us heu ben begut l’enteniment.”

I, en un altre comentari al facebook, jo mateix reblava el clau: “(Capdevila) ja ho va fer una altra vegada amb un tema igual de sensible quan va titular a portada “Què passa a Olot?” arran d’unes morts violentes que s’havien succeït a la capital de la Garrotxa. Els olotins, és clar, el van obligar a rectificar i va haver de demanar perdó. El que passa és que els lectors no som pares confessors que van repartint absolucions a tort i a dret. Si un periodista és un irresponsable, que plegui (oi Manuel Fuentes?)”.

(Publicat a mèdia.cat el 22 de setembre del 2011)

(La il·lustració l’he baixat d‘aquí)

Read Full Post »

Ahir al vespre, a Barcelona. Sortíem del metro de Paral·lel (entrada d’El Molino) la meva dona Matilde, portant la nostra néta Zaïra –tres anys i mig– a coll, i jo, devia ser a les 9 de la nit (just fer-se fosc). De sobte, una dona que teníem al davant, relativament jove i amb vel musulmà, ofereix a la Zaïra una bossa de menjuca que ella, reservada i vergonyosa, rebutja. Nosaltres li diem a la dona connacional musulmana nostra que, a la nena, no li cal, que ja arribem a casa del seus pares i ja soparà. La dona insisteix i li dóna tota la bossa, dient que a ella ja n’hi queden dues més.

Mentre la Zaïra, la nostra néta –filla d’americana de Califòrnia i català de Barcelona, rínxols d’or m’agrada dir-li, per com n’és de rossa– s’empassa afamada el menjar que li ha donat –ajuda mútua– la dona musulmana, deduïm que aquella senyora li ha vist la carona de cansada i afamada i, sense dubtar si es tractava d’una judeocristiana occidental amb arrels als potser odiats, amb raó, EUA, senzillament  ha decidit ajudar-nos i que pugui menjar una mica mentre espera l’hora de sopar. Així, especulo jo ara, la dona ha complert un dels principis fonamentals de la seva cultura i religió: la pràctica de la “zakat” (l’almoina, una cosa així, per entendre’ns, com la bona obra diària dels minyons escoltes fundats pel militar colonialista britànic sir Robert Baden-Powell).

I ho lligo amb una segona anècdota: una hora abans, sortint de casa nostra, al Parc de la Vall d’Hebron, hem ensopegat amb una veïna que fa unes setmanes va fer un vestit per la Zaïra sense que li demanéssim. És d’origen gallec, de la nostra edat, i ha viscut carregada –i envoltada– de fills. És catòlica practicant –o si més no jo la tinc per tal– i estima la gent i sobretot els cadells de l’espècie humana, la canalla. Un dia ens deia que no podia entendre que a algú no li agradessin els nens o el molestessin. Em fa l’efecte que també ella, pel que la conec –el seu any de presidenta de l’escala va ser d’una dedicació que alguns li van criticar i pocs li vam reonèixer– també practica l’ajuda mútua com qui no fa res (caritat cristiana en diuen en la seva religió).

¿Algú em pot dir on és el conflicte de convivència entre aquesta bona gent catalana d’orígens i religions diverses –la meva és l’ateisme, com els lectors d’aquest bloc coneixen– i quina por hem de tenir els catalans de no ser capaços de construir, amb fang d’aquesta extraordinària qualitat, un país digne, lliure i independent? Sense exclusions racistes i amb la pràctica de l’ajuda mútua (l’única que pot salvar l’espècie humana: Kropotkin) com a fonament de la convivència.

(A la imatge, el monjo benedictí català de Montserrat, pare Bonaventura Ubach, a qui Martí Gironell ha dedicat una de les seves novel·les)

Read Full Post »

Manuel Cuyàs escrivia ahir a “El Punt/Avui” l’article que m’hauria agradat escriure sobre la cruïlla vital (o professional, si voleu, perquè el paguem amb els nostres impostos –i molt bé per cert– perquè faci de president, se suposa) en què es troba el president Artur Mas amb això de la immersió. Com els nostres burgesos del Liceu de començaments del segle XX, que tan bé va descriure Josep Maria de Sagarra a “Vida privada”, dels quals és hereu volgut i declarat, Artur Mas està embolicat amb dos amors impossibles (o un amor i un compromís, si voleu): la “querida” (això és, els nazis del PP) i la senyora oficial (la bona gent catalana i la llengua del país). Diu que serà fidel a la segona, com imposen els cànons morals de la religió oficial del bipartit –ja se sap, en versió Duran Lleida, som un país catolicapostolicromà i el papa de Roma no ens ho reconeix–, però li dol deixar la primera.

Fa poques hores, acabo d’enviar al grup de debat “Català sempre”, del qual he parlat alguna altra vegada en aquest bloc, un comentari sobre tot aquest nou vodevil de la política catalana –que no és de per riure, per desgràcia, sinó per plorar–, que m’agradaria compartir també amb els pocs o molts lectors d’aquest bloc. Aquí el teniu, retocat i corregit:

L’atac a la llengua nacional catalana que suposen les sentències del
Suprem espanyol i la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia
de Catalunya a la Generalitat de dalt perquè les compleixi són
torpedes en tota la regla, uns més, contra la nostra dignitat com a
col·lectiu humà i la (re)construcció de la nació. I, alhora, una altra
mostra –quantes més en caldran encara?– de com l’imperi espanyol manté
i referma dia a dia la seva opressió colonial sobre la nostra bona
gent, perquè enfront ara com ara només hi té una casta política
catalana en general mesella i sense el tremp polític i el valor humà
que se suposa que haurien de tenir les persones que han triat el seu
ofici (pel qual, val a dir-ho, els paguem amb els nostres impostos, i
no pas malament per cert).
Dir que la gent els vota és veritat, però en la realitat només és una coartada per no
fer res perquè això canviï: tant si la fan servir ells com si ho
argumentem nosaltres. Si les coses no ens agraden, canviem-les. I el
fet objectiu és que això està canviant, d’una banda i de l’altra del front.
La immersió lingüística era fins fa uns dies un dels pocs reductes que
ens quedaven i que encara podíem estar orgullosos de defensar,
mantenir i reforçar. Aquest darrer casalot –per molt destartalat que
semblés– ens permetia dir –i jo ho segueixo creient– que no tot estava
perdut, que l’escola encara podia ser un instrument per salvar-nos els
mots i, sobretot, per construir entorn de la llengua pròpia els
necessaris llaços de complicitat entre la bona gent que convivim, bé o
malament, al nostre país (almenys a la Catalunya estricta).
La immersió lingüística era de les poques coses positives i d’una
certa solidesa aconseguides després de la mort del generalot. Ara,
arrisquem de perdre-la, mentre gran part de la nostra casta política
mira de fer veure que no passa res o que no és tan greu… (el
bipartit ha de salvar, com sigui, els pactes racistes i de dreta
desacomplexada amb el PP; el PSC ja fa temps que s’ha suïcidat per no
res).
Però el fonament de la democràcia és el poble, no pas la casta
política. Recuperar aquesta convicció cívica, que la nostra societat
nacional va perdre després de la mort del generalot i els pactes de la
Transició, és urgent, i ho estem fent. Bé o malament, però ho intentem
de tirar endavant. És el principal fruit, entre d’altres moltes
mobilitzacions nacionals més, del fet que 881.854 catalans ja hagin
exercit el dret a l’autodeterminació en les consultes del 2009-2011,
una fita històrica inèdita a Europa. Ara toca reforçar allò que hem
aconseguit i estendre-ho al màxim, fent que el projecte d’Assemblea
Nacional Catalana http://www.assemblea.cat/ esdevingui allò que molts
de nosaltres volem: el nucli democràtic ampli, transversal, organitzat
per estendre i impulsar el moviment insurreccional pacífic per la
independència que necessitem.
No ens confonguéssim pas: la nostra és
una via insurreccional, perquè no ens deixen cap altra opció. Pacífica
però insurreccional.
Ara com ara, l’única que ens deixen la majoria de personatges que
componen la cimera dirigent de la casta política catalana. Si després
canvien, i s’incorporen a l’acció insurreccional, o la promouen perquè
no els queda més remei, bingo! Però les declaracions de la consellera
Rigau dient que deixarà la política si fracassa el recurs jurídic que
presenta el govern de la Generalitat de dalt, que té tota la pinta de
fracassar, ho són tot menys exemplars. Quina imatge més sublim d’indignitat i irresponsabilitat: la senyora consellera d’Educació, covarda com el bipartit que l’ha enlairat al lloc que ocupa, deixant
la política perquè no es veu amb cor –ni ella ni el mateix bipartit– d’encapçalar una acció de desobediència civil en tota la
regla ordenant incomplir les sentències.
Però als imperis no se’ls derrota pacíficament sense la implicació
d’una àmplia majoria de la població, com no es derroten tampoc les
tiranies (l’imperialisme és una de les moltes cares de la tirania, potser la pitjor perquè s’exerceix sobre tot un poble en nom de la suposada superioritat d’un altre). I caldrà moltes accions de desobediència civil i
enfrontament sense més concessions, pacífic i democràtic per part nostra, però dur
(la nostra història és plena de màrtirs –no m’agrada que sigui així,
però ho és– i de gent empresonada i torturada, exiliada… per lluitar
per les llibertats individuals i col·lectives).
Així, doncs, a deixar de fer el ploramiques i a organitzar a cada
barri, districte, poble, comarca… la pròpia assemblea territorial de
cara a la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana prevista per al
març. I a complir amb la via que ens marquem nosaltres mateixos de
cara a aconseguir l’objectiu. Només fent les giragonses que no tinguem
més remei que fer. Sense ni una més de les imprescindibles: no fos cas
que, de tant donar-hi tombs, acabéssim errant el camí com ens ha
passat d’altres vegades en la història.

Per concloure, deixeu que us remeti, una vegada més, com feia ahir mateix una companya d'”Horta-Guinardó per la independència” a la nostra llista de l’assemblea territorial del districte, al testament de mestre Xiri, a qui en un acte inoblidable al Palau de la Música de Barcelonavam prometre record perpetu i fidelitat per l’acompliment del nostre ideal comú de llibertat.

AGRAÏMENTS (quatre dies després): Aquestes consideracions les vaig escriure –i, doncs, van ser inspirades en certa manera–, amb una banda sonora de fons: “Corasón loco“, de La Trinca.

Read Full Post »