Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Novembre de 2011

Les enquestes més favorables a Amaiur s’han complert. Amb set diputats a Madrid, el bloc sobiranista d’esquerres a l’entorn de l’esquerra independentista –EA, Alternatiba, Aralar i esquerra abertzale sense sigles (l’altra, cal no oblidar-ho segueix il·legalitzada, amb més de 40.000 persones que no poden presentar-se a eleccions, entre elles els principals dirigents com Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Txelui Moreno o Rufi Etxeberria)– és a 32.300 vots de prendre l’hegemonia del nacionalisme basc al partit nacionalista històric, el PNB. Ho aconsegueix en nombre de diputats al conjunt dels territoris bascos sota sobirania espanyola però encara no en nombre de vots. El PNB es queda amb cinc diputats al Congrés espanyol (sis, si hi sumem el de Geroa Bai), acomplint així el seu objectiu de no perdre grup parlamentari propi, com deia Iñaki Anasagasti mentre analitzava el recompte al plató d”Euskal Telebista. Són unes dades, però, que caldrà confirmar amb el recompte dels resultats finals –inclosos els vots emesos a les ambaixades i la resolució de possibles impugnacions de vot– en els quatre territoris, atès que algun escó –sobretot a Guipúscoa i també a Navarra, pel que fa a Geroa Bai– ha ballat al llarg de tota la nit.

Sumant els resultats fets públics amb el cent per cent del vot escrutat, i atribuint al PNB els vots de Geroa Bai (tenint en compte que hi és el principal partit, amb els independents d’Uxue Barkos), Amaiur se situa encara al darrere del PNB en nombre de vots als quatre territoris (365.889 PNB-Geroa Bai i 333.592 Amaiur). Un fet a tenir en compte tant a l’hora d’avaluar els resultats com, sobretot, de traspassar-los automàticament a unes hipotètiques eleccions avançades –cada vegada més necessàries, tenint en compte els canvis polítics profunds que viu el País Basc– a la comunitat autònoma d’Euskadi, on el PNB també ha superat Amaiur en vots però no en escons: 323.517 vots (24,12%) i 5 diputats el PNB, enfront de 284.528 (24,12%) i 6 diputats Amaiur. Hi ha encara un element més a tenir en compte: la radical diferència del repartiment d’escons segons si les eleccions són espanyoles o autonòmiques a Euskadi. Mentre a les eleccions espanyoles hi ha una relativa proporcionalitat en la distribució dels escons, a les de la comunitat autònoma d’Euskadi es reparteixen 25 diputats per territori (75 en total, a l’espera que, acomplint la disposició transitòria quarta de la Constitució espanyola, el territori foral de Navarra decideixi unir-se als altres tres territoris bascos en un Parlament únic de cent diputats).

Aquest sistema de distribució d’escons fa que Àlaba –245.000 persones amb dret a vot–  tingui els mateixos diputats al Parlament de Gasteiz que Biskaia –914.000– o Guipúscoa –548.000–. Un fet que distorsiona qualsevol possible càlcul a partir del nombre de vots aconseguits, si no es fa amb la cura necessària. És, doncs, molt aventurat fer previsions sobre què pot passar a l’hora de la veritat en unes eleccions al Parlament d’Euskadi. I més quan és lògic esperar que, per als comicis autonòmics, l’esquerra independentista comptarà amb partit propi –tot i mantenint, si són prou flexibles en la seva estratègia, les actuals aliances a Amaiur– i plena llibertat de presentar candidats, inclosos els qui s’hauran guanyat el prestigi d’haver contribuït a la fi d’ETA i que encara són empresonats o privats de drets polítics.

Els resultats d’aquestes eleccions a Corts espanyoles –ja a les darreres muncipals i forals, els resultats de Bildu, sense Aralar, ho anunciaven– confirmen que la fi de les accions armades d’ETA comporta també el final, ara com ara, de la patrimonialització del nacionalisme basc pel PNB. El canvi és substancial: en clau nacionalista, és ara el PNB qui haurà d’anar al darrere de l’esquerra independentista i els seus aliats si vol reforçar el seu missatge sobiranista i no esperar-ne només els vots per mantenir-se al govern autònom d’Euskadi o fer prosperar els seus projectes com en els temps de Juan José Ibarretxe, quan Batasuna o el Partit Comunista de les Terres Basques encara no havien estat il·legalitzats. L’única alternativa que tindrà –si no ho fa– serà tornar als temps del lehendakari José Antonio Ardanza i els seus pactes amb el PSE, el partit que els va prendre la lehendakaritza gràcies al seu pacte amb el PP i la il·legalització de qualsevol partit de l’esquerra abertzale, i que ha resultat un clar perdedor en els dos darrers processos electorals.

I una altra conclusió encara més evident: sumant els vots del PNB i Amaiur, i limitant-nos als tres territoris de la comunitat autònoma d’Euskadi –el cas de la Navarra foral és més complex, sobretot tenint en compte la nova estratègia de l’esquerra abertzale que ja a les converses de Loiola, durant la treva del 2006, havia flexibilitzat les seves posicions sobre el procés d’unitat territorial al País Basc del sud–, tindrien clara majoria en un hipotètic referèndum d’autodeterminació. Si es repetissin els resultats –mera hipòtesi de treball–, el sí a la independència aconseguiria el 51,54% dels vots, enfront del 39,30% del bloc PSE-PP partidari del no. Incrementar un o altre percentatge dependria –seguint la mateixa hipòtesi– dels votants d’altres formacions (IU, UPyD, Equo…) o els qui aquesta vegada no han anat a votar.

Si mirem a més a més a la comunitat de Navarra, és encara més clar que a les passades eleccions forals que la unitat del nacionalisme basc és fonamental per trencar el pacte UPN-PP-PSN, hereu de l’estratègia de la “Navarra espanyola” de Víctor Pradera i els tradicionalistes antibascos del primer terç del segle XX. Amaiur i Geroa Bai s’han repartit el vot sobiranista a la comunitat foral –tot i que Geroa Bai feia un discurs molt menys basquista que Amaiur, i això potser l’ha beneficiat per la seva moderació que en alguns casos arribava a expressar serioses reticències pel que fa a la reunificació territorial– i, havent aconseguit un escó cadascuna al Congrés espanyol, les dues coalicions s’hauran de replantejar com unir forces si tenen objectius semblants. Sumant els seus vots –tot i que ja sabem que en política les coses no són tan simples– podien haver-se convertit en la segona força política de la comunitat foral, amb 91.436 vots (27,7%) –PP-UPN n’ha aconseguit 125.935 (38,17%)–, mentre que el PSN en passaria a ser la tercera amb 72.291 (22%). No és un percentatge suficient per trencar el pacte espanyolista però ben segur que hi ajudaria en una perspectiva de futur sense violència armada d’ETA i amb un discurs molt més matisat de l’esquerra independentista respecte a la Navarra foral.

Una darrera consideració que, des d’una perspectiva catalana i antiimperialista, obre perspectives d’esperança en un mapa del poder com el que aquestes eleccions imposen en el conjunt dels territoris sotmesos a la sobirania espanyola. D’una banda, queda clar que la Catalunya estricta i el País Basc del sud configuren dues realitats nacionals diferenciades i prou sòlides per no haver de dependre d’altri per més temps. De l’altra, a les Corts espanyoles –enmig de l’abassegadora majoria del PP i el PSOE i dels nacionalismes pactistes del PNB i CiU– es fa visible un bloc sobiranista que pot tenir una important capacitat d’ajuda mútua més enllà de la legalitat espanyola i en defensa de les llibertats nacionals de la bona gent catalana, basca i gallega –és a dir, la independència–: Amaiur (7), ERC i Compromís (4) i BNG (2). Una realitat que farien bé de tenir en compte els qui, des de posicions pretesament independentistes catalanes, han fet campanya per l’abstenció.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 21 de novembre del 2011)

Read Full Post »

Els qui hem fet de la feina de triar i ajuntar paraules el nostre ofici de per vida –o, si ho voleu així, l’eina de l’ofici d’informar– sabem què és patir a l’hora d’encertar-les. I com sovint allò que en un temps ens semblava adequat ara ha perdut el sentit o n’ha evolucionat cap a un altre que ja no s’adiu amb precisió a allò que volem dir. I també sabem com n’és d’important la tria de determinades paraules per definir i transmetre un imaginari propi o col·lectiu i, doncs, una visió de la societat i la vida.

Els qui vam escriure durant el franquisme sabem el valor que per nosaltres tenia, per exemple, triar Estat espanyol on d’altres deien Espanya. Un periodista, company meu aleshores i després treballant al diari “El País”, m’ho deia als anys noranta del segle passat: “Encara ara em repugna posar Espanya on abans dèiem Estat espanyol”. Era un signe d’identitat dels qui –independentistes o no; jo llavors no n’era– negàvem a Espanya l’atribut de nació que defensàvem per Catalunya (i, els defensors de la nació sencera, pels Països Catalans).

En parlaré, d’això en concret, un altre dia, si tinc esma de seguir aquesta sèrie d’articles que engego avui en aquest bloc. Perquè ja fa temps que he decidit abandonar el terme Estat espanyol pel més constitucional –en definitiva, oficial– que els mateixos espanyols, amb el suport llavors de la majoria de catalans però no dels bascos, es van donar el 1978, herència reconeguda de la mateixa denominació franquista (Leyes Fundamentales del Reino): Regne d’Espanya. I més coses…

El primer article, però, vull dedicar-lo a una altra evolució en la meva tria lingüística particular: la substitució pràcticament sistemàtica que he decidit fer del terme solidaritat per ajuda mútua. Dos termes usats per l’anarquisme català històric –l’òrgan periodístic de la CNT a Catalunya es deia “Solidaridad Obrera” i el grup de Durruti-García Oliver-Ascaso i altres, “Los solidarios”– que no han tingut però el mateix èxit pel que fa a la implantació i han sofert evolucions semàntiques, al meu parer, molt dispars. Tant com ho ha fet el mateix país i les seves circumstàncies.

¿Per què he deixat de parlar de solidaritat –que no és un concepte exclusiu de l’anarquisme i que va tenir un èxit reconegut en les candidatures de la Solidaritat Catalana a començaments del segle passat– i l’he substituït per ajuda mútua? Fonamentalment, per dues raons:

1) Perquè per als imperialistes espanyols solidaritat ha esdevingut paraula sinònima a espoli fiscal, i l’usen a tort i a dret per embellir un acte de robatori colonial.

2) I, tant o més importat, perquè el terme solidaritat ha anat esdevenint sinònim d’ajuda a canvi de no res o de ben poc (solidaritat amb el tercer món, amb el País Basc, amb el poble maputxe, amb els més desfavorits…). Sense que això vulgui dir que el menystinc aplicat a moviments o partits –Solidaritat per la Independència, solidaritat internacionalista…–, sento com si, en el fons, amagués una manera de dir laica el concepte cristià de caritat.

Aquesta tria meva d’una manera diferent de dir la necessitat que tenim els individus, els sectors socials o la bona gent de les nacions oprimides de col·laborar en la consecució dels nostres objectius l’he anat covant sobretot arran del meu interès per la bona gent basca i la seva lluita per les llibertats. Ja fa temps que crec que, sovint, la bona gent catalana s’ha vist empesa a la solidaritat amb la bona gent basca perquè tocava, i l’ha exercida amb generositat, sense demanar res a canvi. Això, per mi, no és solidaritat sinó una mena de caritat cristiana laica, perquè comporta donar sense esperar rebre cap contrapartida de l’altre, amb l’esperança que els déus ens ho premiaran al cel.

Aquesta concepció de la solidaritat pot semblar molt heroica i despresa d’interessos personals, però és ben poc eficaç a l’hora de la veritat. Per això, considerant devaluat el terme, n’he escollit un altre de llarga trajectòria en el pensament anarquista: ajuda mútua. Remarcant, així, que la col·laboració ha de ser mútua i ha de comportar que cadascú faci la pròpia aportació als objectius comuns en la mesura de les seves possibilitats. Aquesta és, al meu parer, la base de la cooperació. Un concepte que ha d’esdevenir clau, per exemple, per l’èxit de l’esforç comú de la bona gent de la nacions sotmeses a la sobirania espanyola per aconseguir el nostre alliberament col·lectiu.

Seguint aquesta nova dèria meva, m’he trobat llegint qui sembla que va ser el pare de la criatura: el príncep anarquista rus Piotr Kropotkin. I m’ha captivat. He de reconèixer que un dels pecats de la meva formació marxista-leninista de matriu maoista ha estat descuidar la lectura dels clàssics anarquistes –i certament també dels marxistes, que solíem substituir per autèntics catecismes que ens endisaven en el comunisme marxista com en una religió. I deixar-me portar pels tòpics fins i tot quan em vaig interessar més per l’anarquisme. Llegir, doncs, Kropotkin –que en això estic posat– m’ha descobert tot un món. Sobretot en una de les qüestions que sempre m’ha preocupat: com construir una ètica atea sense d’altres referents que el fet de pertànyer a l’espècie humana.

Confesso que encara sóc a les beceroles i, atesos els meus 67 anys que compliré dintre de quinze dies, no puc dir que conegui prou Kropotkin, autor, d’altra banda, d’una riquesa d’interessos que anaven molt més enllà de la ideologia i la lluita social. Puc, doncs, fins i tot trair alguns dels seus conceptes amb una lectura –i, doncs, una explicació– incompleta i precipitada. Pel que n’he llegit, Kropotkin inseria la seva concepció de l’ajuda mútua en la teoria de l’evolució de les espècies. Fervent defensor d’un darwinisme allunyat de l’anomenat darwinisme social de l’època (finals del segle XIX i començaments del XX), llegia Darwin –sobretot el darrer Darwin– des d’una perspectiva més social que individual. I, per això, oposava –o si voleu posava al davant– l’ajuda mútua a la lluita individual per la supervivència com a factor clau de l’evolució.

“En la pràctica de l’ajuda mútua, de la qual en podem seguir petges fins als rudiments més antics de l’evolució –diu, concloent “L’ajuda mútua. Un factor de l’evolució”–, hi trobem l’origen positiu i indubtable de les nostres concepcions morals, ètiques, i podem afirmar que el principal paper en l’evolució ètica de la humanitat va ser exercit  per l’ajuda mútua i no per la lluita mútua. En l’àmplia difusió dels principis d’ajuda mútua, fins i tot en l’època actual, hi veiem també la millor garantia d’una evolució encara més elevada del gènere humà”. (“El apoyo mutuo. Un factor de la evolución”. Ed. Madre Tierra. No sé si n’hi ha edició en català, però no l’he sabut trobar).

(La imatge que acompanya aquest article l’he baixat del web http://dckaleidoscope.wordpress.com/category/art-architecture/art-by-genre/street-art/page/2/ que recull una mostra molt suggerent d’art al carrer).

Read Full Post »

El resultat extraordinari de Bildu a les eleccions municipals i forals del 22 del maig passat va ser una sorpresa fins i tot per a molts votants de la coalició. Diumenge vinent, a les eleccions a les Corts espanyoles, si es compleixen les enquestes –fins i tot les que els són més desfavorables–, la coalició Amaiur, ara amb l’aportació d’Aralar que no tenia Bildu, pot superar amb escreix aquells resultats. Pocs sondejos els neguen ja la possibilitat d’aconseguir grup propi al Congrés, si no fan la trampa de reduir el País Basc del sud als tres territoris de la comunitat autònoma d’Euskadi i deixar de banda en els seus comptes la comunitat foral de Navarra.

Una vegada més cal insistir en la importància que tenen els resultats al territori foral navarrès pel que representen en l’imaginari basc i, en concret, el de l’esquerra independentista. No en debades, Amaiur –la denominació de la nova coalició– correspon al castell on va tenir lloc una de les darreres gestes de resistència dels bascos del Regne de Navarra contra les tropes castellanes el 1512, de la qual l’any vinent farà cinc-cents anys. El candidat del PP a encapçalar el proper govern de la monarquia, Mariano Rajoy, ho deu tenir molt present quan, oblidant el pragmatisme poc bel·ligerant en el tema basc que ha vingut mostrant durant la campanya electoral, es despenjava dissabte passat amb un missatge radical donant suport a la petició de la presidenta de la comunitat foral, Yolanda Barcina (UPN), i comprometent-se a reformar la Constitució Espanyola per suprimir-ne la disposició transitòria quarta que preveu la possibilitat d’unió de les comunitats d’Euskadi i Navarra si ho decidís el parlament foral i ho ratifiqués la majoria de la població en referèndum.

Una possibilitat que va ser inclosa, per cert, en els documents pactats pel Partit Socialista d’Euskadi, el PNB i Batasuna en les converses de Loiola durant el procés de pau frustrat del 2006. I que podria tornar a ser objecte de negociació si l’actual situació de fi de la lluita armada acordat per ETA facilita els objectius de l’independentisme basc d’esquerres de replantejar una nova mesa de partits per resoldre el conflicte polític, sense fer-la dependre de la resolució de les seves conseqüències bèl·liques. L’abolició de la transitòria quarta de la Constitució espanyola es planteja ara, per iniciativa dels aliats navarresos del PP, com a eina electoral i Rajoy no té més remei que dir-los que sí, tot sabent que si vol seguir el full de ruta que van marcar els facilitadors internacionals a la declaració d’Aiete del 17 d’octubre a Sant Sebastià haurà d’abandonar dogmatismes com ho haurà de fer també l’esquerra independentista.

Reformar la Constitució espanyola per posar més obstacles a la resolució del problema que el Regne d’Espanya té al País Basc i privar als ciutadans que viuen al territori administrat per la comunitat foral navarresa del dret a decidir si volen o no unir-se als qui ho fan a la comunitat autònoma d’Euskadi, com els reconeix la mateixa Constitució, no sembla la millor manera d’abordar la construcció d’una pau duradora i sòlida. Mai fins ara un dirigent del PP del rang de Rajoy havia plantejat amb tanta radicalitat l’oposició a la unitat de les quatre províncies del País Basc del sud fins arribar a abonar en públic la idea d’una reforma constitucional amb aquest objectiu. Malament deuen anar les enquestes respecte dels resultats d’Amaiur al territori de la comunitat foral navarresa pel que fa a la continuïtat de l’statu quo que interessa a la dreta imperialista espanyola, i a Rajoy l’han traït els nervis.

Un increment substancial dels vots de l’esquerra independentista basca al territori foral navarrès –més enllà dels aconseguits per Nafarroa Bai a les passades eleccions a les Corts espanyoles amb l’esquerra abertzale il·legalitzada i fins i tot dels que van aconseguir els mateixos independentistes quan es podien presentar encara a eleccions– significarien un revés notable a l’estratègia del PP i el seu aliat UPN per a la comunitat foral. I no solament en aquestes eleccions sinó sobretot en una perspectiva de futur. Precisament un dels factors negatius per a l’esquerra abertzale a les darreres eleccions municipals i forals va ser el manteniment de Nafarroa Bai com a competidor sòlid en un mateix espai polític.

Els resultats d’Amaiur a la comunitat foral navarresa també han de servir per avaluar la força electoral que hi té el PNB –habitualment escassa– que ara va en coalició amb els antics “independents” de Nafarroa Bai (Urxue Barkos) en la candidatura Geroa Bai, ja sense la resta dels antics aliats de Nafarroa Bai. Les preocupacions electorals del PNB no es limiten, però, a la Navarra foral sinó que abasten els quatre territoris bascos sota sobirania espanyola, perquè podria perdre fins i tot el grup parlamentari propi al Congrés espanyol dels diputats. Unes eleccions, doncs, que també per al PNB poden representar un tomb substancial, fins arribar a perdre l’hegemonia electoral del nacionalisme basc en favor de l’esquerra independentista. Un fet del tot nou que pot repercutir de forma substancial en el futur immediat, a les properes eleccions al Parlament d’Euskadi amb una esquerra abertzale ja legalitzada, sempre que aquesta sigui prou hàbil per mantenir les aliances que han fet possible les coalicions Bildu i Amaiur (acumulació de forces sobiranistes, en terminologia independentista).

Aquesta possibilitat ha fet perdre també els nervis als dirigents i l’entorn del PNB que han afrontat la campanya centrant bona part del discurs en el combat contra Amaiur. Arribant a utilitzar el diari “Deia” –que acostuma a expressar el punt de vista de l’aparell penebista– per donar a entendre que la decisió d’ETA de posar fi a la lluita armada pot tenir escletxes. La mostra més escandalosa d’aquesta estratègia la va donar el diari en la seva edició de dimecres passat, amb una llarga informació sense firmar, titulada “Les forces de seguretat adverteixen que el risc d’escissió a ETA és molt gran”. On, citant només fonts policials espanyoles, especulava sobre la possibilitat que els “durs” (així, entre cometes) “podrien moure fitxa en una assemblea que es farà després de les eleccions generals”.

Esclar que ningú pot dir amb certesa què passarà a ETA a mitjà termini, segons com evolucioni la resolució de les conseqüències del conflicte (presos, desarmament, víctimes, exiliats…) que els facilitadors internacionals posaven com a objecte exclusiu de negociació amb els governs espanyol i francès en el segon punt de la declaració d’Aiete. Però és molt aventurat –per no dir obertament mendaç, quan ETA ha repetit una i altra vegada, sense cap mostra de dissidència coneguda, que la decisió de deixar les armes és definitiva– donar per bones unes suposades filtracions procedents de les clavegueres de l’Estat en plena campanya electoral. Una campanya electoral que amenaça, precisament, d’acabar amb l’hegemonia nacionalista del PNB.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 15 de novembre del 2011)

(A la foto, Yolanda Barcina –UPN– i Mariano Rajoy, petonejant-se)

Read Full Post »

ETA –com a conseqüència d’un profund canvi estratègic de l’esquerra independentista basca– ha anunciat que abandona de forma definitiva la lluita armada per aconseguir objectius polítics i això obre noves perspectives al tractament de la informació del conflicte del País Basc amb el Regne d’Espanya. I, alhora,  planteja nous reptes als professionals de la comunicació per abordar-la. Un repte que ho és també per als col·lectius socials afectats i les respectives societats. Segons com hi responguin, els mitjans de comunicació poden contribuir a reforçar tàctiques per amagar les arrels del conflicte o bé contribuir a resoldre’l com a culminació del procés.

Com en tot enfrontament violent, el silenci de les armes no és sinó el començament de la construcció de la pau i no pas el final: aquesta és una constatació prèvia que no han de defugir els qui tenen la responsabilitat als mitjans de comunicació, i té com a conseqüència immediata l’exigència d’evitar frivolitats quan recullen i fan públiques dades i opinions. Una regla que hauria de ser general en el treball professional però que, en cas de la sortida d’un conflicte armat, adquireix especial rellevància. Esclar que afavoreix aquesta frivolització un costum molt estès en la nostra cultura comunicativa: la dependència excessiva dels mitjans respecte de les declaracions dels polítics que, en una estructura de partits molt poc respectuosa per la dissidència interna, tendeixen a defugir l’anàlisi i buscar més l’efecte en els titulars.

La primera condició hauria de ser, doncs, abordar el conflicte com un fet complex i deixar de banda simplificacions, tan pròpies d’un enfrontament bèl·lic, com la de vencedors i vençuts. Això no obvia que cada mitjà i cada professional tingui el propi punt de vista respecte del conflicte i les propostes de solucions de fons, però exigeix donar veu a totes les parts a l’hora d’informar-ne, i sense tabús com el que ha regit durant aquests anys sobre l’existència de la tortura al llocs de detenció. Una norma que té especials conseqüències quan els mitjans parlen de les víctimes: el reconeixement que n’hi ha hagut en els dos bàndols –i no solament mortals–, i que aquesta n’és la conseqüència més terrible com en tot conflicte bèl·lic, és especialment important.

Un segon aspecte, tant o més transcendental que el de la complexitat del conflicte, és el de la resolució de les seves causes per vies democràtiques. Si les parts enfrontades han arribat a la conclusió que l’enfrontament armat no és la via per resoldre’l –caldrà veure fins on el Govern de la monarquia i els poders del Regne d’Espanya ho comparteixen–, la lògica és que només val la via democràtica. Assumir-ho com a principi orientador de la informació pels mitjans de comunicació és evident que ajudaria molt a la societat i als polítics a l’hora de racionalitzar el debat sobre els passos que cal fer per assentar la pau en bases sòlides de futur, i no només conjunturals.

Com hi ajudaria aplicar rigorosament aquella màxima tan publicitada i tan poc respectada de separar amb rigor la informació –necessàriament plural i contrastada– de l’opinió. Es pot dir que són coses sabudes, però no hi fa res de repetir-les quan hi ha una qüestió en joc tan valuosa i fràgil com la pau.

Humbert Roma (Article publicat a mèdia.cat el 4 de novembre del 2011) (A la foto, membres del Grup Internacional de Contacte que tant ha treballat per la pau al País Basc)

Read Full Post »