Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 10/05/2012

El 29 de març passat publicava en aquest bloc un article –el darrer fins aquest– del qual inicialment em sentia força satisfet i ara m’avergonyeix un cop el rellegeixo amb calma passat un temps. El vaig titular “Missaires per la independència. Només hi faltaven aquests…”.

El va provocar un fet que segueixo considerant un despropòsit: la creació, dins de l’ANC, d’una sectorial anomenada “Cristians per la independència”, la qual cosa obre –al meu entendre– la possibilitat de crear-ne d’altres en funció de les respectives creences de cadascú pel que fa a la religió. I que el manifest fundacional d’aquesta sectorial comencés amb una frase contundent que vinculava catalanitat i cristianisme en una concepció essencialista –amb citació expressa de Torras i Bages– que crec fora de lloc reivindicar des de l’ANC: “Catalunya ha estat afaiçonada pel cristianisme; el geni del nostre poble, la nostra cultura, la nostra cosmovisió tenen, indubtablement, unes arrels cristianes”. Cosa que segueixo pensant que posa en segona fila de la catalanitat la gent catalana que no ha compartit al llarg de la nostra història les creences dels cristians, que ha estat molta i destacada –com esmentava al meu article– ni les compartim ara, i més comptant que tants connacionals nostres provenen de cultures i creences tan diverses.

Que fora de l’ANC hi hagués un grup de “Cristians per la independència” –o mahometans o jueus o ateus– ho podria entendre, tot i que ja em semblaria exòtic. Però no que es faci com a sectorial de l’ANC i menys amb aquestes premisses.

El que m’avergonyeix ara no és pas, doncs, aquesta discrepància de fons sobre les funcions i els límits de les sectorials a l’ANC sinó el to general del meu article i l’exageració dels meus arguments que em van portar, entre d’altres coses, a qualificar de “tinglado” o “ridícula pantomima” l’ANC, on tanta bona gent catalana està treballant de valent per la independència de la nació catalana. Persones amb algunes de les quals vaig treballar tant a prop i tan intensament durant les consultes per la independència i en els inicis del procés cap a l’ANC. Que jo m’hagi apartat de l’ANC i finalment me n’hagi donat de baixa –per raons que ja vaig explicar en anteriors articles– no em dóna dret a desqualificar com ho vaig fer la feina del conjunt dels qui hi treballen. O a imaginar, ni que fos hipotèticament, una pretesa classificació de la militància segons les creences personals de cadascú.

En aquest sentit, he de demanar especialment perdó a Miquel Sellarès, a qui al·ludia, sense citar-lo pel seu nom sinó només mitjançant l’enllaç corresponent, com a aficionat a fer fitxes de “quintacolumnistes”, en referència a un seu article en què havia usat aquesta expressió sense precisar ben bé a qui feia referència en l’actualitat –posava només l’exemple de les velles campanyes contra Carod i Ibarretxe i la més recent per la supressió de les mal anomenades ambaixades de la Generalitat– però que indubtablement no tenia cap relació amb el que jo pretenia criticar en el meu.

Pel que fa a l’alcalde de Vic, que presideix l’Associació de municipis per la independència –peça clau en l’estratègia de l’ANC–, reconec que vaig aplicar-li molt a la lleugera el terme “racista”, però mantinc les crítiques respecte a la seva tria com a persona més representativa de l’Associació tal com les vaig expressar en un anterior article, on ja feia referència a la seva política entre d’altres coses respecte de la immigració.

Read Full Post »