El 29 de març passat publicava en aquest bloc un article –el darrer fins aquest– del qual inicialment em sentia força satisfet i ara m’avergonyeix un cop el rellegeixo amb calma passat un temps. El vaig titular “Missaires per la independència. Només hi faltaven aquests…”.
El va provocar un fet que segueixo considerant un despropòsit: la creació, dins de l’ANC, d’una sectorial anomenada “Cristians per la independència”, la qual cosa obre –al meu entendre– la possibilitat de crear-ne d’altres en funció de les respectives creences de cadascú pel que fa a la religió. I que el manifest fundacional d’aquesta sectorial comencés amb una frase contundent que vinculava catalanitat i cristianisme en una concepció essencialista –amb citació expressa de Torras i Bages– que crec fora de lloc reivindicar des de l’ANC: “Catalunya ha estat afaiçonada pel cristianisme; el geni del nostre poble, la nostra cultura, la nostra cosmovisió tenen, indubtablement, unes arrels cristianes”. Cosa que segueixo pensant que posa en segona fila de la catalanitat la gent catalana que no ha compartit al llarg de la nostra història les creences dels cristians, que ha estat molta i destacada –com esmentava al meu article– ni les compartim ara, i més comptant que tants connacionals nostres provenen de cultures i creences tan diverses.
Que fora de l’ANC hi hagués un grup de “Cristians per la independència” –o mahometans o jueus o ateus– ho podria entendre, tot i que ja em semblaria exòtic. Però no que es faci com a sectorial de l’ANC i menys amb aquestes premisses.
El que m’avergonyeix ara no és pas, doncs, aquesta discrepància de fons sobre les funcions i els límits de les sectorials a l’ANC sinó el to general del meu article i l’exageració dels meus arguments que em van portar, entre d’altres coses, a qualificar de “tinglado” o “ridícula pantomima” l’ANC, on tanta bona gent catalana està treballant de valent per la independència de la nació catalana. Persones amb algunes de les quals vaig treballar tant a prop i tan intensament durant les consultes per la independència i en els inicis del procés cap a l’ANC. Que jo m’hagi apartat de l’ANC i finalment me n’hagi donat de baixa –per raons que ja vaig explicar en anteriors articles– no em dóna dret a desqualificar com ho vaig fer la feina del conjunt dels qui hi treballen. O a imaginar, ni que fos hipotèticament, una pretesa classificació de la militància segons les creences personals de cadascú.
En aquest sentit, he de demanar especialment perdó a Miquel Sellarès, a qui al·ludia, sense citar-lo pel seu nom sinó només mitjançant l’enllaç corresponent, com a aficionat a fer fitxes de “quintacolumnistes”, en referència a un seu article en què havia usat aquesta expressió sense precisar ben bé a qui feia referència en l’actualitat –posava només l’exemple de les velles campanyes contra Carod i Ibarretxe i la més recent per la supressió de les mal anomenades ambaixades de la Generalitat– però que indubtablement no tenia cap relació amb el que jo pretenia criticar en el meu.
Pel que fa a l’alcalde de Vic, que presideix l’Associació de municipis per la independència –peça clau en l’estratègia de l’ANC–, reconec que vaig aplicar-li molt a la lleugera el terme “racista”, però mantinc les crítiques respecte a la seva tria com a persona més representativa de l’Associació tal com les vaig expressar en un anterior article, on ja feia referència a la seva política entre d’altres coses respecte de la immigració.
dietarihumbert 
[…] COM DIC EN UN ARTICLE QUE ACABO D’ESCRIURE EL 10 DE MAIG I QUE HE TITULAT “DEMANO PERDÓ A LA BONA GENT DE L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA”. EL MANTINC PERQUÈ S’ENTENGUI L’ABAST DEL QUE DIC EN EL MEU TEXT DE […]
La teva rectificació em sembla molt honesta, però jo segueixo pensant que l’alcalde de Vic és xenòfob.
Ja sé que em direu pesat, però tornaré a esmentar, un cop més, a Alexandre Deulofeu (1903-1978) el qual, al llarg de la seva obra, ens recorda que, entre les terres de l’Empordà i el Rosselló, va iniciar-se el segon cicle de la civilització o cultura europea occidental, altrament dita cultura romànico-gòtica.
I a que ve esmentar això? Doncs al fet que, dins del Principat de Catalunya, allà on conflueixen els Pirineus amb el Mediterrani, va començar-se a gestar un art, una ciència i una filosofia en un moment en que la fe religiosa era màxima, i estava basada en la creença cega en el creador, d’acord amb la concepció cristiana de la fe.
Segons Deulofeu, la bòveda de canó de les esglèsies romàniques és una reproducció, a petita escala, de la concepció de la divinitat segons el cristianisme, basada en que els éssers divins estan situats a la bòveda celestial.
En canvi, els grecs clàssics concebien els seus Déus com uns éssers iguals als éssers humans, amb els seus vicis i les seves virtuts, tot rebutjant la noció de l’infinit. Per la qual cosa, els temples grecs són la reproducció d’un habitatge humà grec, una mica més gran, amb un sostre amb dues pendents.
Els egipcis, a diferència dels grecs, concebien les seves divinitats dins els espais siderals, per la qual cosa els seus monuments religiosos són, entre d’altres, piràmides que demostren els seus grans coneixements astronòmics i, fins i tot geogràfics terrestres.
Un cop sabut tot això, si fem cas de nou a Deulofeu, ens adonem que, en l’actualitat i en aquest racó de món, la fe religiosa no està en el seu punt més alt, com a l’any 800 d. C. aproximadament, sinó que precisament està en el seu punt més baix, i això es tradueix en totes les manifestacions de la nostra cultura actual.
No reprenem a l’Humbert Roma per ser un fill del temps en que li ha tocat viure, com tants altres de nosaltres, dediquem-nos a aprendre dels nostres mestres que tenen molt a dir-nos, tot recordant valors com, per exemple, el respecte a totes les creences i també el respecte a la defensa de l’ateïsme.
[…] alguna constància en diversos articles que hi he anat publicant, algun dels quals força maldestre com ja he reconegut públicament. Acabat el primer episodi, i quan em preparava per tornar a veure a finals d’abril (el […]