Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Setembre de 2012

La veritat, no entenc l’eufòria desfermada als mitjans de comunicació publicats, i en els portaveus de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), com la presidenta Carme Forcadell, per la resolució aprovada ahir pel Parlament de la Generalitat de dalt constatant “la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu”, i instant “el govern a fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura”. Per no entendre, no entenc ni el sentit de la mateixa resolució ni del conjunt del Debat general sobre l’orientació política del Govern, un cop el president d’aquest mateix Govern ja va dir d’entrada, just començar el debat, que –com l’Estatut d’Autonomia li ho permet– pensa dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions per al 25 de novembre vinent.

¿Quin sentit té debatre l’orientació política d’un govern –l’actual, perquè no n’hi d’altre encara– que dintre de dos mesos ja no existirà si no és en funcions, mentre una nova composició de la cambra no en determini la nova configuració i, doncs també, la presidència de la Generalitat de dalt i del nou govern? Com pot un Parlament en vies de dissolució instar res a un govern també en vies de dissolució, atès que hi ha anunciades eleccions immediates que en poden canviar la composició i, doncs, les majories i les aliances possibles? Quin sentit té aquest absurd democràtic? Un Parlament que ja no existirà insta a un govern que encara no sabem com es comprondrà a fer una cosa “prioritàriament” en la propera legislatura, que els electors i electores encara no hem decidit quina correlació de forces tindrà…

¿O potser és que ja es dóna per assentat que CiU hi tindrà majoria absoluta o relativa com ara i amb una diferent politica d’aliances per part de CiU no tan voluble com la de la darrera legislatura? I que aquesta correlació de forces, i aliances, permetrà una majoria a favor del referèndum d’autodeterminació d’entrada, sense passar abans per les urnes? Quina democràcia és aquesta que ja preveu el resultats d’unes eleccions que encara no s’han fet? No és el fonament de la democràcia la lliure expressió del vot ciutadà en funció dels programes electorals dels diferents partits que s’hi presenten? No es pot preveure, per exemple, que partits o coalicions que ara no són a la Cambra, com les CUP –independentistes d’esquerres– o el partit imperialista espanyol de Rosa Díez, hi tiguin representació i en puguin canviar també l’actual correlació de forces?

El tuf d’oportunisme de CiU en l’avançament de les eleccions em sembla més que evident, aprofitant l’onada en favor de la independència que ja fa temps que vivim a la Catalunya estricta administrada per la Generalitat de dalt, i en concret després la multitudinària manifestació del darrer 11 de setembre a Barcelona (no va passar pas el mateix després de l’èxit de les consultes, amb gairebé un milió de vots recollits i comptats un a un, a favor de la independència, malgrat els quals CiU va optar per impulsar els pactes amb el PP i un impossible pacte fiscal, clarament contrari a la independència). Un oportunisme electoral del bipartit destinat a aconseguir la majoria absoluta i tenir, entre d’altres coses, via encara més lliure durant quatre anys més per a la seva política antisocial i de retallada dels drets humans i dels mitjans de comunicació públics, com ja vaig dir en el meu darrer article en aquest boc.

Precisament ahir mateix dijous, coincidint amb la darrera sessió del debat parlamentari, es feia a la ciutat de la Justícia de l’Hospitalet de Llobregat el judici contra Albano Dante i Marta Sibina, editors de la revista de l’Alt Maresme Cafè amb llet, acusats d’atemptar contra l’honor de Josep Maria Via, president del Parc de Salut de Barcelona i assessor de la Presidència de la Generalitat de dalt, en el curs d’un seguit de reportatges d’investigació i de vídeos com aquest divulgats per l’esmentada revista sobre les relacions entre càrrecs públics i negocis privats en la sanitat al territori administrat per la mateixa Generalitat de dalt. Una mostra més del sentit de la democràcia i la llibertat d’expressió que tenen sectors influents en l’actual política catalana. Com per fer-s’ho mirar i reflexionar sobre el que vaig escriure aquí mateix en el meu anterior article.

AFEGIT SOBRE XIFRES

Sense voler menystenir, ni molt menys, la importància de la multitudinària manifestació del passat 11 de setembre –i l’èxit consegüent dels esforços de milers de persones vinculades a l’ANC entre ells les que la representen–, cal recordar la diferència que hi ha entre nombre de participants comptabilitzats en manifestacions i nombre de vots. Com diverses vegades ens va recordar el ja desaparegut col·lectiu Contrastant, –com ara en aquesta i aquesta altra anàlisi–, als carrers i places del centre de Barcelona, és impossible encabir-hi més d’un milió de persones. Primer, perquè no hi caben. I, en segon lloc –i aquest argument, que jo destaco per sobre de l’altre perquè em sembla tant o més important que el primer–, perquè portar-hi un milió de persones significaria literalment buidar de forma substancial la resta de barriades de la ciutat i municipis de l’àrea metropolitana on es concentra la majoria de la població del territori administrat per la Generalitat de dalt. I la resta de pobles i ciutats, si en comptem el nombre d’habitants, hi haurien d’aportar pràcticament la totalitat de la població per compensar els barcelonins que es queden a casa o fan altres activitats aquell dia. Com recordava sempre la gent de Contrastant, calcular bé les xifres de manifestants no va en detriment de la importància d’una manifestació, sinó ben al contrari: permet, d’una banda, comprovar efectivament el creixement o decreixement d’un determinat moviment social pel que fa a la seva capacitat de convocatòria, i, de l’altra, avaluar molt millor l’esforç organitzatiu i de participació: moure tres-centes mil persones, per posar un exemple, suposa un esforç i una mobilització extraordinaris que no cal emfasitzar amb xifres inflades i fora de la realitat.

Hi ha, en canvi, unes altres xifres incontrastables si s’hi garanteixen les condicions de control i els drets democràtics: el vot expressat lliurement. I en tenim una experiència concreta en el cas de la independència. El vot a favor del sí en les consultes sobre la independència de la nació catalana –i només en una part del territori administrat per la Generalitat de dalt: 554 municipis– va ser de 812.934 vots, del total de 881.564 recollits. Una xifra que resulta menys espectacular que les imatges d’una manifestació omplint el centre de Barcelona però que hauria d’haver estar tinguda en compte –per allò de faves comptades– per aquells que ja llavors governaven a la Generalitat de dalt, esclar que amb aliances aleshores ben poc favorables a la independència..

Anuncis

Read Full Post »

 

Si m’he equivocat en les anàlisis i finalment CiU decideix optar clarament per la via de la independència, el pitjor que podria passar-li a la bona gent catalana és que es configurés una candidatura per un govern autonòmic encapçalat  per CiU amb els partits independentistes engolits en una coalició amb el bipartit sense més distincions polítiques. Perquè les eleccions que sembla que el president Artur Mas està decidit a convocar per ben aviat encara seran autonòmiques i, a banda de l’objectiu de la independència, que hauria d’estar clarament incorporat al programa electoral –amb dates concretes i un procés ben definit per la convocatòria del referèndum d’autodeterminació– caldria incloure-hi moltes altres qüestions. I especialment les relacionades amb polítiques socials, de drets humans, de mitjans de comunicació públics, de territori i medi ambient… I el govern que en sortís, entre d’altres coses, hauria de proposar uns pressupostos amb uns objectius econòmics i socials concrets.

Ja deia en el meu anterior article que em resultava inquietant la conversió d’aquestes eleccions en un plebiscit a l’entorn de la figura de Mas i, doncs, de la seva política de retallades en què CiU es va avançar fins i tot al PP. ¿Quin paper hi faria, per exemple, ERC en un govern d’aquest tipus si no és el de comparsa de CiU? Quan el que més necessita la bona gent catalana és un –o diversos– partit d’esquerres que defensi, juntament amb la independència, una alternativa a les polítiques antisocials de CiU i les contràries als drets humans (com ho van ser les accions protagonitzades pels mossos a les ordres del conseller Felip Puig contra mobilitzacions socials o la implantació d’una web destinda a la delació ciutadana), o a les operacions especulatives sobre el territori o les retallades als mitjans públics catalans de comunicació (supressió de canals, reducció de mitjans econòmics) o de potenciament de l’escola i la sanitat privades.

Davant les properes eleccions –siguin o no anticipades–, el que caldria és que tots els partits que s’hi vulguin presentar hi vagin amb els seus propis programes, incloent-hi l’objectiu de la independència si aquest en forma part. Benvinguda CiU a la defensa de la independència, si és aquest el cas, però cadascú amb el seu propi programa.

Read Full Post »

Malgrat les meves diferències manifestes amb l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) que he expressat repetides vegades en aquest bloc, vaig anar a la manifestació d’ahir, Diada Nacional de Catalunya, que l’ANC va convocar per la independència perquè en comparteixo l’objectiu. Ho vaig fer amb moltes prevencions pel caràcter ambigu de les motivacions de moltes presències sobretot institucionals i vinculades al govern bipartit i a l’anomenada “ala catalanista” del PSC, i amb la incoherència meva personal que reconec d’haver denunciat la política del bipartit que administra la Generalitat de dalt en contra dels interessos de la bona gent catalana –retallades en l’Estat del benestar, pràctiques antidemocràtiques policials dirigides al control social, entre moltes d’altres–, i alhora anar-hi juntament amb els qui les practiquen. Podia haver triat anar amb la manifestació de l’esquerra independentista –que no hi tenia bloc propi sinó que hi feia un altre recorregut, però no ho vaig fer perquè em va semblar millor ser on hi havia l’àmplia majoria de la gent, entre ella moltes persones amb adhesius de les CUP. Va ser una de les contradiccions meves d’ahir.

L’ANC ha fet una feina feixuga i exitosa per aconseguir una mobilització històrica i la claredat del seu objectiu; la independència, ni que sigui limitada ara com ara al territori nacional administrat per la Generalitat de dalt (per la resta dels Països Catalans encara ens queda pendent guanyar adhesions massives significatives en els respectius territoris, i això és un fet que no podem obviar i que segurament farà que els processos cap a la independència siguin diversos en el temps i en les estratègies). I la bona gent catalana hi ha respost massivament. Ara veurem què passarà a partir d’ara, perquè correspon als qui tenen responsabilitats polítiques de donar-hi resposta.

Avui mateix ha comparegut el president de la Generalitat de dalt, Artur Mas, que va cuidar en el seu discurs institucional previ a la Diada de demanar a la gent que participés en la maniferstació tot i no anar-hi ell personalment, per fer-ne la valoració. Contra la claredat de l’objectiu amb què va ser definida la manifestació pels organitzadors i la resposta massiva de la gent amb el crit unànime en favor de la independència, Mas –després de felicitar-nos als que hi vam ser– en cap moment s’ha declarat obertament a favor de la independència i ha usat expressions ambígües com “transició nacional” (per a alguns la paraula “transició” ens porta records molt negatius del procés de renúncies que va portar a la Constitució Espanyola de 1978 que encara patim), “crear estructures d’Estat” (¿com es poden crear estructures d’Estat sense tenir un Estat propi?) i sobretot “sobirania fiscal” aplicada a la proposta de pacte fiscal amb l’Estat espanyol que és exactament al contrari de la sobirania (si és que aquesta equival a la independència).

I ha deixat en l’aire la resposta a una pregunta inquietant: ¿convocarà eleccions avançades si la negociació sobre el pacte fiscal fracassa? Perquè podria ser que, en el clima d’eufòria de la manifestació d’ahir, i amb un Artur Mas tan actiu en la seva difusió i tan protagonista en les seves declaracions, tot i ser tan ambígües, la mobilització acabés sent utilitzada electoralment a curt termini pel bipartit (CiU, en nom dels interessos nacionals). I, doncs, tot mantenint aquesta mateixa ambigüitat, el bipartit reforcés encara més el seu poder institucional de cara a l’aplicació de noves retallades i altres pràctiques antisocials i contra les llibertats ciutadanes en la línia de la seva actual política. (La foto, de Jordi Borràs, l’he baixat de Nació Digital)

Read Full Post »