Aquests dies –que ja duren molt– connectar amb qualsevol mitjà de comunicació al nostre país equival gairebé amb tota seguretat a submergir-nos en un oceà de porqueria sense remei. Com que tot plegat ha coincidit amb un personal periple meu en el món de la depressió, em permetreu que dediqui aquest article a elucubrar ni que sigui una mica sobre alguns trets no generalitzables però sí d’abast més ampli que no es podria pensar en l’ànima –o ànimes– del periodista. Ànimes que es posen en evidència amb especial rellevància a l’entorn d’esdeveniments com els que publicitem aquests dies.
La denúncia dels abusos dels poders és una de les funcions clau de la feina periodística. Ningú en dirà al contrari si no és que vulgui sotmetre aquesta feina al control i la censura absoluts i sense cap mena de subtileses, com fan les dictadures. Per això –i amb totes les reserves que hi vulguem posar– parlem de quart poder quan ens referim als mitjans de comunicació de masses, i en defensem el lliure exercici i l’accés de la majoria de la societat, sense trabes, tant al seu ús com actora com a la seva recepció.
La feina, doncs, de la bona gent que es dedica a l’ofici de periodista la col·loca en un lloc de privilegi i alhora de responsabilitat per l’asumpció d’una funció estretament vinculada a les llibertats fonamentals i a la salut democràtica de la societat on l’exerceix. I això en el decurs d’un procés de treball sovint trepidant en què cal prendre decisions professionals sense deixar-se portar per la demagògia ni tampoc per la persistència paralizada en el dubte sobre la veracitat de les dades i l’oportunitat i fins i tot l’exigència ètica de publicar-les. Sovint –i això també passa en d’altres professions, no ho vull pas ignorar–, en la feina de periodista cal prendre decisions sense estar segur del tot que sigui adequat fer-ho en aquell moment precís i amb el bagatge, sovint més migrat del que voldríem, en què es fonamenten.
Això s’accentua, esclar, en moments de crisi política, social o económica, en què una informació determinada incideix de forma que pot arribar a ser decisiva en aquest abstracte/concret que hem convingut d’anomenar opinió pública. La bona gent que ha fet del periodisme el seu ofici –la majoria de les vegades encotillada en el col·lectiu que anomenem redacció, esadir el procés i l’estructura en qué fabriquem la informació– es troba atrapada en la cruïlla on es troben el silenci i l’exigència de publicitar fets i dades concretes. Silenci encara perquè no estem segurs de tenir prou elements com per multiplicar de forma exponencial i amb garanties de veritat la informació de què disposem i des del punt de vista que ens sembla més fonamentat. I alhora exigència de publicar-ho en aquella oportunitat concreta, pressionats per multitud de factors que poden anar des de la vanitat personal de publicar allò que s’anomena exclusiva –amb el risc que no sigui prou fonamentada ni hàgim passat per una rigorosa feina de contrastar-ne les dades– fins a la pressió de l’engranatge de la redacció des d’on se’ns reclama una decisió ràpida en el procés que anomenem tancament.
Aquesta pressió, continuada i que no ens podem estalviar l’entomem bé o no en el dia a dia, em sembla crucial a l’hora de plantejar-nos les causes i peculiaritats de l’estrès com a malaltia professional en el periodisme. Aquests dies, com deia, m’ho he plantejat de forma especial atesos, d’una banda, l’allau d’informacions compromeses que han hagut d’afrontar darrerament les redaccions dels diversos mitjans, sigui quin sigui el suport en què es publiquen, i, de l’altra, el procés personal de malaltia quan ja porto gairebé deu anys allunyat de les redaccions i cobrant religiosament, cada mes –toquem ferro–, la pensió de jubilació. Sóc un privilegiat, doncs, perquè no he de prendre decisions com les que he intentat descriure i, a més a més, tinc una mesada fixa però congelada.
Humbert Roma de Asso (publicat a mèdia.cat el 27 de febrer del 2013)
dietarihumbert 