Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘25-A’ Category

 

tumblr_me1nmvdcAg1qkm7zjo2_500
Les eleccions autonòmiques del 25 de novembre a la Generalitat de dalt, que havien de ser històriques –segons pretenien el president Artur Mas i els seus corifeus i ens ho van acabar fent creure a molts d’altres– i, al capdavall, la muntanya va parir un ratolí, donen per moltes anàlisis i des de diverses perspectives. M’agradaria fer un parell d’apunts des del vessant mediàtic, clau per abordar els reptes del nou ordre comunicacional que s’està configurant aquests darrers anys i que ha afectat de forma profunda els resultats electorals.

El que havia de ser una diada d’encimbellament parlamentari per uns –el bipartit que administra la Generalitat de dalt i el seu líder Artur Mas, que aspiraven a forçar la majoria absoluta amb una campanya de to messiànic i populista, precipitada per la decisió de dissoldre el Parlament abans d’hora presa pel mateix Mas–, al cap i a la fi, els va resultar un fiasco aclaparador. Mentre per d’altres, menys temptats pel messianisme i més modestos en les seves aspiracions, els ha suposat bé refer-se amb més que dignitat –ERC, ICV– d’anteriors ensopegades, bé triplicar resultats respecte dels anteriors comicis i consolidar-se com una força a tenir molt en compte en la política autonòmica –cas de Ciutadans–, bé quedar-se com estaven, que ja era massa pel meu gust –el PP–, o enfonsar-se encara més cap al no res, com el PSC o desaparèixer del mapa parlamentari com SI.

Pendents d’anàlisis més acurades i l’ús de sistemes i mitjans rigorosos en la recerca, proposo tenir en compte d’entrada, entre d’altres, aquestes consideracions a l’hora d’interpretar què ha passat.

1) Mas i CiU han fiat molt, massa per als seus interessos, en vells prejudicis sobre el funcionament del sistema de comunicació de masses en el territori administrat per la Generalitat de dalt. Com si la comunicació de masses fos un fet social dominat per regles inalterables i inalterades, i només es tractés d’aplicar-les de forma mecànica perquè els donessin els fruits desitjats. Sense tenir en compte una realitat ja molt coneguda i estudiada des de fa temps en altres contextos electorals: que no és el mateix l’opinió publicada pels grans mitjans de referència i l’opinió que expressa la ciutadania a l’hora de votar.

2) En aquesta línia, Mas i CiU han seguit aplicant una vella política que els plau força i que ha esdevingut en una veritable tradició per ells: refiar en l’aposta per un gran grup comunicatiu privat –el Grup Godó, en aquest cas, al qual en dos anys de legislatura han abocat euros a cabassos mentre els regatejaven tant als mitjans audiovisuals públics de comunicació com a la resta de mitjans privats en català. Política suïcida per al conjunt de la nació i de la llengua, mentre el bipartit aspirant a la renovació insistia que la retallada en aquest camp i per als mitjans públics aniria a més si els votàvem.

3) La campanya populista de CiU i el seu messies confonia l’opinió publicada pels grans mitjans –molt centrada en el debat de l’autodeterminació, seguint l’agenda marcada des del mateix govern– i el complex d’instruments de comunicació que impacten de fet en l’electorat. El primer dels quals és l’experiència personal i de grup, i el debat col·lectiu sobre l’impacte de la política realment practicada pel govern i els seus efectes a mitjà i llarg termini. Per l’estratègia de Mas i els seus, l’estelada podia ser usada per ocultar la realitat en els mateixos mitjans però de cap de les maneres no ho van poder fer amb eficàcia respecte dels votants potencials. Mas i els seus no van saber veure que l’efecte multiplicador del debat sobre la independència que posaven en primer pla, el que en realitat va provocar va ser una major afluència a les urnes i, doncs, l’engreix del vot contrari a la seva política del dia dia, fruit de la dura experiència viscuda i objecte de debat pels mateixos votants.

4) I no van tenir en compte, d’altra banda, que aquests dos darrers anys han estat cabdals en el creixement de l’ús d’internet per incidir en el debat social, ja no com a font d’informació i anàlisi en mans de capçaleres de prestigi en la comunicació virtual –o de propaganda en mans dels partits i candidats– sinó com a instrument cada vegada més potent de connexió social i d’àgora de debat.

Amb la qual cosa, política econòmica i social contra la bona gent practicada dia a dia pels qui aspiraven a ampliar la seva majoria parlamentària i recomposició de l’instrumental de la comunicació de masses en una societat en crisi han resultat un còctel explosiu per les aspiracions de Mas i els seus.

POST DATA: Per cert que un membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils –i articulista fins ara de mèdia.cat– ha estat elegit parlamentari encapçalant la llista de la CUP, grup emergent que entra per primera vegada al Parlament de Catalunya: David Fernández. Mentre un altre membre del Grup, Toni Strubell, deixa l’escó per la desfeta electoral de la força política que representava per Girona, Solidaritat per la Independència. Un fet, menor o major a consideració dels lectors, però que em sembla que val la pena tenir en compte també a l’hora del balanç.

Humbert Roma (Aquest article l’ha publicat mèdia.cat, observatori crític els mitjans el 30 de novembre del 2012)

(A la foto, de Jordi Borràs, del web “Nació Digital”, els tres únics candidats que van ser convocats al debat prelectoral a 8TV, del Grupo Godó, que va conduir el periodista Josep Cuní el 21 de novembre: Artur Mas, per CiU; Pere Navarro, pel PSC, i Alícia Sánchez-Camacho, pel PP. No hi va ser convidat el candidat ue encapçalava la llista d’ERC, Oriol Junqueras, que ara representa la segona força parlamentària i es perfila com a cap de l’oposició en el Parlament que va sortir de les urnes el 25 de novembre. Sagacitat periodística, en diuen d’això).

Anuncis

Read Full Post »

Cronos, déu del temps, ha fet que coincidissin un dia per l’altre el comiat al vell dirigent d’ERC, Víctor Torres, hereu d’una nissaga de polítics lleidatans republicans de soca rel, a la seva ciutat de Lleida, i la presentació també a Lleida del llibre-historieta “Mil vidas más” sobre el ja finat dirigent comunista del PSUC, Miquel Núñez, que ha fet el també lleidatà, veí de Barcelona (o és barceloní nascut a Lleida?), Alfons López.

Demà intentaré ser tant  al comiat civil de les despulles de Víctor Torres –de qui sempre recordaré el moment en què, a l’urna del costat de la nostra, va votar en el referèndum d’autodeterminació de la nació catalana el 25 d’abril del 2010 http://www.youtube.com/watch?v=UWUI1J3M5os, precisament a l’antic Hospital de Santa Maria, seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, on Alfons López presentarà el seu llibre– com dimecres a aquesta mateixa presentació. Els qui volem les llibertats, totes, per al nostre poble no podem prescindir de la memòria de cap dels lluitadors que ens van obrir, sovint a tentines i enmig de grans tragèdies i dolors personals i col·lectius, el camí i això ens fet més fàcil arribar on som ara.

Aquesta és la convocatòria de la presentació del llibre de l’Alfons

Ens complau convidar-vos a la presentació del llibre MIL VIDAS MÁS, Premi Nacional de Còmic per la Generalitat de Catalunya 2011, biografia del lluitador antifranquista MIGUEL NÚÑEZ.

Dels autors: ALFONSO LÓPEZ, PEPE GÁLVEZ i JOAN MUNDET.

A càrrec de

JAUME BARRULL, professor d’història de la Universitat de Lleida;

ALFONSO LÓPEZ, autor de les historietes, i PEPE GÁLVEZ, autor dels guions i dels textos.

Es projectarà un tràiler del documental d’Albert Soler Al final de la escapada basat

en la persona de Miguel Núñez i amb dibuixos d’Alfonso López.

Dimecres 22 de juny, a les set de la tarda (19h), a l’Aula Magna de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, plaça de la Catedral, s/n de Lleida.

Read Full Post »

Recupero aquest bloc, un cop m’han tret el guix i he començat a poder escriure amb les dues mans amb una certa comoditat. Com que, de les moltes coses que han passat aquests dies, les més importants per mi han passat al meu país –la consulta del 10A sobre la independència de la nació catalana, on he estat implicat a fons– i n’he parlat d’alguna manera amb apunts al facebook i al grup “Català sempre”, un article curt per media.cat que ja he penjat al bloc i la resposta a una entrevista per telèfon al setmanari “la Directa”, aquí en teniu un tast. A manera de mosaïc i pendent, encara ara, de posar-hi un pèl d’ordre (i d’afegir-hi més referències necessàries a l’acte transcendental que vam viure ahir al palau de congressos de Montjuïc a Barcelona, amb la celebració de la Conferència Nacional per l’Estat propi).

Qüestionari a la “Directa”

“El 10A ha estat un acte revolucionari, n’estic convençut”
Humbert Roma, voluntari de Barcelona Decideix a Horta-Guinardó

Com has viscut el 10A a Barcelona?
Com un acte revolucionari. I ho dic molt convençut. Després de tot el que he viscut, concloc que avui fer política –quelcom molt diferent de fer de 
polític– és un acte emancipatori del tot. Ho dic també pel que he vist 
aquests mesos: l’obstacle permanent i més gran que hem tingut ha estat el 
“no m’interessa”. I he arribat a la certesa que el contrari de la política 
és la por, real o imaginada.

Has extret més conclusions en calent?
Si. Una, que la crida a no votar apel·lant a la ‘unitat’ és l’inici del 
totalitarisme. Perquè la base de la llibertat no pot ser mai la por o la 
barroera excusa de la cohesió. La llibertat és la lliure discussió i 
confrontació d’idees i projectes: per això cal agrair tant l’exercici 
democràtic dels qui han votat no. I una altra cabdal, apresa d’un jove 
equatorià de 20 anys: cohesió és que una nació no exclogui mai cap dels seus membres. En aquest sentit la consulta ha estat un reconeixement ple de la igualtat de drets per a totes les persones.

La consulta hagués resultat impossible sense el voluntariat actiu. Què en 
penses?
Tot plegat, increïble. Diria que si les revoltes del món àrab han estat de
joves revoltats, bona part de les més de 3.000 persones voluntàries de la 
consulta han vertebrat una autèntica “revolta dels jubilats”. I cal recordar que fins fa dos mesos, Barcelona Decideix tenia una sola persona alliberada. Per això insisteixo tant: fer política avui, sense interessos partidistes, 
és revolucionari. Fer política, senzillament. Revolucionari del tot.
(“Directa”, 13-4-11)

Anotacions al facebook i al grup “Català sempre”

L’especial d’ahir a “El Periódico” és la millor notícia que he llegit en molt de temps i envia a l’infern d’on no havia d’haver sortir mai la tabarra totalitària de Montilla que pretenia -i Mas durant un temps li va fer costat, com l’hi segueix fent Duran i Lleida- que la consulta divideix la societat. Com si dividir la societat, és a dir, respectar i potencciar la pluralitat i el dret a pronunciar-se mitjançant el vot no fos l’essència de la democràcia. Llegiu la crònica d’ahir a media.cat, si us plau http://www.media.cat/2011/04/08/el-periodico-defensa-ara-el-dret-a-lautodeterminacio/
(Facebook 8-4-11)

Us aconsello llegir la crònica d’avui a media.cat http://www.media.cat/2011/04/08/el-periodicodefensa-ara-el-dret-a-lautodeterminacio/ i escoltar l’entrevista a l’Alfred Bosch a Vilaweb http://www.vilaweb.cat/noticia/3870944/20110408/especial-10-diumenge-consulta-capital.html La portada d'”El Periódico” d’avui per mi és una gran notícia. És la prova que els imperialistes i els seus mitjans estan perdent la batalla i es posen la bena abans de la ferida. “El Periódico” desenvolupa en aquesta mena d’edició especial l’argumentari que anirem sentint i llegint, en una tabarra permanent, a partir de dilluns. Ells saben que estan perduts com no torni l’aviació feixista a bombardejar la nostra bona gent indefensa. Molt bo ahir el web http://josepsort.blogspot.com/2011/04/aixi-si.html

(Facebook 8-4-11)

Des del respecte per una vella (i envellida) marca que ens porta tantes evocacions entranyables i tràgiques –Unitat Popular– el que he viscut aquests dies de recapta de vot pel 10A és que la unitat és la consigna dels totalitaris –España una, por a la balcanització i la guerra–, consigna montillista i duranista, i masista prèvia al vot vergonyant pel sí sense foto–, i el reconeixement de la diivisió i la confrontació lliure idemocràtica de dades, idees, sentiments, opinions… és la base de la democràcia i la llibertat sense adjectius, que no li calen. (Facebook 8-4-11)

Primera reflexió; Fer política, interessar-se i participar en la república, és revolucionari. I ser polític?
(Facebook, 11-4-11)

Ser polític? Fer de polític? Classe política? Tribu política? Casta política!!! La interpel·lació que més m’ha costat respondre aquests dies i dies demanant el vot pel carrer ha estat: “La política no m’interessa”. “Tots els polítics són iguals, uns lladres i uns aprofitats”. Els deia, amb poc convenciment: “I els llauners, els directors de banc, els escombriaires, els polítics espanyols, italians, francesos… també, ¿tothom en el mateix sac?”. Però jo mateix sabia que m’estava autoengayant. Jo vull un país, una nostra república, lliure de lladres i aprofitats, on fer política sigui una activitat noble, al servei de la bona gent i que no se’n serveixi…”. Polítics que sí que ho feu així, perdoneu que no us sàpiga defensar, però és que els vostres col·legues m’ho posen/ens ho posen molt difícil.
(Facebook, 11-4-11)

Taula rodona a Vilaweb La Camats, patètica. Què és el federalisme sinó la unió d’iguals? Com es pot ser iguals si som depenents d’un imperi? Cal abolir la Constitució espanyola que prohibeix expressament la federació de les comunitats autònomes (art. 145, 1)? Proposa las senyora diputada abolir la Constitució espanyola que els seus van fer? Com s’ho faran?
El noi de les CUP diu que no es quedaran a casa. De debò no es quedaran a casa seva o no hi tornaran? La meva experiència personal és que s’hi estan quedant o hi tornen perquè els és més còmode estar a la panxona de la mare “esquerra d’alliberament nacional, socialista i independentista i tota aquesta faramalla verbal” que no continuar en la lluita a camp obert juntament amb l’altra gent que ja fa temps que van atrevir-se a sortir a la intempèrie de l’apassionant lluita comuna a camp obert.
(Facebook, 11-4-11).

La consulta guanya la batalla mediàtica a Catalunya però no a la resta del país. Media.cat.
Una visió de país sencer (això és, de Països Catalans) sobre el tractament mediàtic de la jornada d’ahir. És molt important, per conèixer millor el país sencer i deixar-nos de volades de coloms, o de fer el desgraciat, inútil i falaç paral·lelisme amb el País Basc que traspuen determinades cròniques catalanes del diari “Gara” que avui no té ni tan sols l’esma de dedicar un editorial al que està passant a la Catalunya estricta. Deu ser que, per a la direcció de “Gara”, això que està fent aquí la bona gent catalana encara són “mariconadas de estos blandengues catalanes” en el llenguatge militarot que tant sembla agradar a alguns dels seus col·laboradors.
(Facebook 11-4-11)

Conferència Nacional per l’Estat propi. Ja m’hi he inscrit i convido la bona gent catalana a fer-ho. Llàstima que sigui una convocatòria precipitada, que ha menystingut la bona gent de Barcelona abocada a la consulta del 10A, que altra feina teníem fins diumenge passat. I que, amb uns documents només discutits per una elit de notables, hagin bandejat un ara més que mai necessari debat participatiu a l’hora de posar-hi els fonaments.
(Facebook 13-4-11)

Ja m’he hi apuntat i pagat. M’he mirat els papers i hi trobo faltar un cert respecte als possibles assistents per poder-nos preparar per debatre’ls, sobretot tenint en compte que l’interessant seria un debat a les platafomes de les consultes, ja que la nostra coordinadora nacional ha acordat participar-hi activament. Si més no la gent de Barcelona estic segur que hi anirem amb els papers mullats de suor per les hores que portem captant vot sense parar, però sense haver-los pogut llegir i discutir a fons entre nosaltres. Compte amb les presses, que després caiem de morros en el lloc més imprevist. Ho dic per experiència.
(“Català sempre” 11-4-11)

Compte, no ens tanquem en allò –per dir-ho d’alguna manera– tan basc de “nosaltres sols” podrem. Ni els irlandesos, que em sembla que s’ho van inventar, ho van poder fer tots sols, i van necessitar ajut internacional,
sobretot dels EUA i de la nombrosa diàspora irlandesa. I Francesc Macià va recórrer mig món, incloent-hi la llavors feia poc creada Unió Soviètica. en recerca de suport internacional a la causa catalana. És clar que sense un moviment potent dels catalans al nostre país la resta no es pot produir. Però és que aquest moviment ja el tenim, i ara hem de reforçar-lo aquí i fer-lo valer davant de la resta de pobles del món. Són, al meu parer, els
dos pilars del full de ruta post10A en què hem de treballar.
(“Català sempre”, 13-4-11)

És molt important contrastar les diverses anàlisis sobre el 10A, saber-les llegir i veure de quins pressupòsits parteixen per deduir el seu grau de credibilitat i encert.
(Facebook 14-4-11)

Entre pamflets i retallades | Media.cat – Observatori crític dels mitjans Molt bona la reflexió del David (Bassa). Més que un pamflet, “El Periódico” de l'”Així no” era un avançament editorial, fil per randa, de l’argumentari del PSCPSOE/”o es español solamente” postconsulta del 10A.
(Facebook 15-4-11)

‎885.000 votants, comptats un a un, sense trampa ni cartró. Aquesta és la força més gran aplegada mai al nostre país en l’exercici de fet del nostre dret a l’autodeterminació. Encara que els “papàs” egoistes i porucs vulguin retenir-nos tancats a casa, ens hem fet grans de sobte i no tolerem seguir sotmesos a l’imperi de la por.
(Facebook 16-4-11)

Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi, els districtes amb més participació el 10-A – VilaWeb Contra la meva opinió, expressada amb vehemència en una reunió de “BCN decideix” abans del 10A, i la d’aguns districtes, l’executiva de “BCN decideix” ha decidit difondre unes dades que no fan sinó confondre la bona gent catalana. Barcelona, el 10A, era un districte/col·legi electoral únic i per això qualsevol persona resident al municipì podia votar en qualsevol mesa del territori municipal, per molt allunyada que fos del seu domicili. Aquesta realitat és irrebatible a Barcelona, com en la resta de municipis amb més d’una mesa electoral on s’ha fet la consulta, i ens ha vingut imposada per la negativa dels poders imperials a facilitar-nos els censos i, doncs, la possibilitat d’assignar col·legi als votants com es fa en unes eleccion oficials. Les dades per districte, doncs, són enganyoses i fal·laces, no tenen cap valor estadístic ni serveixen per a cap estudi ni conclusió mínimsament seriosa, i només contribueixen a potenciar una competició infantil i morbosa entre la bona gent dels districtes. Diuen que diuen els favorables a aquesta vulneració flagrant de l’objectivitat i de la difusió racional i crítica de la informació que es rep i es dóna que la premsa els ho demanava. I què! Si la premsa els demana mentir, com han fet ara –distorsionar la informació que hom té és mentir–, ¿ho han de fer perquè els ho demana la premsa? Sembla estrany que el portaveu de “BCN decideix” i periodista Alfred Bosch s’hagi deixat emportar per la instigació a l’espiral de la mentida en què, com ell hauria de saber, la casta periodística hi tenim la mà trencada.
Sobre les precisions que es feien al respecte en la introducció a la nota de “BCN decideix”: Si cal fer tantes precisions i puntualitzacions, ¿quin sentit té donar dades enganyoses si no és enganyar? Potser fins tot després de, el que és pitjor, autoenganyar-se. Propi de criatures.
En cap moment no he deixat de pensar en els bons moments que ens han unit. Per això encara m’emprenya més tanta beneiteria i infantilisme. I tanta actitud genuflexa davant els mitjans de comunicació.
(Facebook 16 i 17-4-11)

http://www.media.cat/2011/04/19/el-periodico-1/
Esplèndida anàlisi del sempre competent i fi estilista que és en Roger Palà. L’edició especial prèvia al 10A –que això era de fet, amb editorial en portada inclòs– d’El Periódico recollia, fil per randa, l’arnat argumentari de l’imperialisme espanyol contra el moviment pacífic i democràtic més important de la història del nostre país. Aquella edició especial, en lloc de desprestigiar la consulta, encara la va fer més
digna. Gràcies, El Periódico. Gràcies, mitjans imperialistes espanyols, per haver expressat de forma tan fidedigna i barroera la vostra pròpia desesperació.

(Facebook 19-4-11)

Una de les anècdotes més maques que vaig viure a les consultes va ser quan, en una taula de vot anticipat, un pare amb una criatura ens va dir que ell no podia votar perquè era de Madrid. I va explicar amb detall al seu fill què volíem: “Preguntan si quieren que Catalunya siga en el Estado español o que sea independiente”. Clar que ens va dir que havia viscut bastant de temps al nostre país.
(Facebook 26-4-11)

Just després de la Conferència Nacional per l’Estat propi. Ara a fer feina, tenint en compte que ja hi ha una organització territorial, la que ha fet possible les consultes en més de cinc-cents municipis. Una realitat que em temo que alguns dels impulsors de la Conferència d’ahir no tenen massa clara. Els ho haurem d’aclarir abans que sigui massa tard.
(Facebook 1-5-11)

A “Horta-Guinardó decideix” hem acordat no dissoldre’ns com a col·lectiu sinó seguir treballant pel dret a l’autodeterminació i la independència. Per això vam preparar com a col·lectiu la Conferència d’ahir, tot i que no vam tenir temps de fer-hi aportacions perquè, mentre es podien fer, nosaltres estàvem implicats dia sí dia també a recollir vot anticipat i preparar el 10A a Barcelona. D'”Horta-Guinardó decideix” vam anar a la Conferència d’ahir un grup de setze persones que ens hi havíem inscrit prèviament. Segons es va dir a la Conferència, de cara a formar les assemblees territorials per a l’Assemblea Nacional Catalana prevista per novembre cal inscriure’s al seu web que en principi és http://mxi-anc.blogspot.com/ Però, ara com ara, no hi veig cap lloc per fer aquesta inscripció. Suposo que o bé crearan una altra web o bé ja ho diran en aquesta. Personalment, crec que cal anar-hi organitzats i que el millor és no dissoldre les plataformes de districte, de poble o coordinadores de comarca i fer-ne eines de participació col·lectiva territorial a la futura Assemblea Nacional Catalana (a Lleida, on també vaig participar en la consulta, vam crear l’organització legal “Lleida decideix” que ve organitzant actes des del 25 d’abril de l’any passat que vam fer la consulta i intentem coordinar-nos amb d’altres municipis de la comarca dins de “Segrià decideix”).  De tota manera, sembla que, mentre no es consolidi l’Assemblea Nacional Catalana, seguirà la Coordinadora Nacional per la consulta http://www.coordinadoranacional.cat/ on ens coordinem moltes de les plataformes que hem organitzat les consultes i que dóna suport com a tal a la Conferència d’ahir. Recomano, doncs, que –si és possible– ningú no es despengi de la seva plataforma territorial per la consulta.

(“Català sempre” 1-5-11)

A la foto, viisita d’observadors internacionals al migdia del 10A a la mesa de vot instal·lada al Pavelló de la República, al Parc de la Vall d’Hebron. D’esquerra a dreta: Matilde Chiné (la meva dona, “Horta-Guinardó decideix”), Dolors Ciutat (“Lleida decideix”), Miren Legorburu (regidora d’Hondarribia, esquerra independentista basca), Jean Guy Talamoni (cap del grup parlamentari de Corsica Libera), Conxita Bosch (comissió internacional de “Barcelona decideix”), Jerome Jolidon (grup Bélier del Jura), Pascal Prince (diputat del Jura) i Humbert Roma (“Horta-Guinardó decideix”). Per mi és un dels millors resums del que és i pot ser encara més l’ajuda mútua entre la bona gent de les nacions que lluitem contra els imperis i per les llibertats.

Read Full Post »

Per divendres vinent, 5 de novembre, els partits amb presència significativa a Lleida han estat convidats per l’associació “Lleida decideix”, que vam formar després de la consulta sobre la independència nacional del passat 25 d’abril, a parlar sobre “Som una nació. Nosaltres decidim”, el lema que va encapçalar la històrica manifestació del 10 de juliol passat a Barcelona i la del darrer onze de setembre a Lleida. Això és, a pronunciar-se sobre el dret nacional de catalans i catalanes a l‘autodeterminació i, doncs, a la independència i la configuració pacífica, lliure i democràtica d’un nou Estat amb els mateixos drets i deures que la resta d’estats del món.

Aquesta és la convocatòria de l’acte que ha difós “Lleida decideix”:

Seguint amb el treball de debat que fem dins la societat política i civil de la nostra ciutat i del nostre país, desde l’associació LLEIDA DECIDEIX hem convocat els representants dels partits polítics de Lleida a una TAULA DE DEBAT amb el lema “SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM”, que és el lema que va mobilitzar  el passat  10 de juliol a Barcelona més d’un milió de catalans, i també a lleidatans i lleidatanes  a la ciutat de Lleida el passat 11 de setembre.

Volem que tothom escolti en directe les opinions de les diverses formacions politiques més representatives de la nostra ciutat.

La nostra associació,  hereva de la Plataforma que va impulsar i dur a terme la Consulta del 25 d’abril, pretén donar el màxim d’informació i difusió a tots els ciutadans i ciutadanes, perquè, com a futurs votants, el proper dia 28 de novembre tinguin més informació per tal de poder emetre el seu vot, i a la vegada els permeti decidir allò que creguin que sigui millor per a la nostra ciutat.

La TAULA es realitzarà el 5 de novembre a les 20,00 hores al Rectorat de la UDL

Ens han confirmat la seva assistència:

– Albert Batalla (CIU)

– Carmel Mòdol (ERC)

– Francesc Pané (ICV)

– Jaume Fernàndez (Reagrupament)

– Xavier Segura (Solidaritat per la Independència)

– Ramon Usall (CUP)

També han estat convocats el PP, que ha excusat la seva  assistència,  i el PSC que no ha facilitat encara el nom del seu representant

Moderarà la taula en Pau Echauz.

Ens agradaria poder comptar molt amb la vostra assistència.

(La foto, que he baixat d’“Ara Ponent”, és de la manifestació unitària de l’11 de setembre passat a Lleida)

 

Read Full Post »

Aquest Onze de setembre del 2010 se’m presenta farcit d’esdeveniments previstos, dels quals forçosament me n’hauré d’estalviar algun. De tota manera, com que, d’una o altra forma, m’hi he vist relacionat o m’interessen especialment, deixeu-me fer-ne un breu llistat, comentari inclòs.

Paradeta de “Barcelona decideix” al passeig de Lluís Companys de Barcelona

Des de les 10 del matí fins al vespre, la plataforma “Horta-Guinardó decideix” tindrà paradeta al passeig de Lluís Companys, dins la 9a Mostra d’Entitats dels Països Catalans. Serà una de tantes paradetes de “Barcelona decideix” per difondre la consulta sobre la nostra independència nacional, que es prepara a Barcelona per al 10 d’abril de l’any vinent. Hi ha tanta feina a fer, tants diners a recollir i calen tants voluntaris per treballar’hi –20.000 en el moment àlgid, que serà el dia del referèndum– que qualsevol iniciativa és bona per difondre-ho i recaptar-ne. Aquesta és una de tantes on preveig participar fins al 10 d’abril (altra gent d'”Horta-Guinardó decideix”, o la mateixa més d’altres en alguns casos, ja ha organitzat paradetes semblants al barri d’Horta, aprofitant la Festa Major des de demà fins al 19 de setembre).

Manifestació a Lleida, al matí

Pel matí, a dos quarts d’onze –perquè la CUP de Lleida pugui fer després, a les dotze i sense interferències, la seva pròpia convocatòria–, hi ha convocada a Lleida una manifestació que té el suport de la majoria de partits polítics, sindicats i moltes entitats de l’anomenada societat civil, amb el lema que va aplegar la gentada incomptable –per als qui no la van voler o poder comptar– del 10 de juliol passat a Barcelona: “Nosaltres decidim. Som una nació”. És previst sortir de l’emblemàtic convent del Roser per anar a la també emblemàtica Seu Vella. Pel que sé, és una de les convocatòries més ambicioses que s’ha fet des de fa molt de temps a la ciutat on vaig néxer, i és fruit de la iniciativa de l’associació “Lleida decideix”. Una iniciativa que va ser entomada per Òmnium Cultural de Lleida i assumida per les organitzacions que s’hi han afegit a convocatòria d’Òmnium.

“Lleida decideix” aplega gent que vam treballar com a voluntaris per la consulta a Lleida el 25 d’abril passat. Ens hem constituït com a associació pel dret a l’autodeterminació, a partir de l’assemblea en què es va fer la valoració de la jornada de consultes. Ara ja hi ha una altra associació a nivell de comarca –”Segrià decideix”– i la feina a fer, com arreu, és molta però ja hi comença a haver gent decidida a fer-la. En l’esforç per ser-ne cada vegada més.

Per això, se’m fa tan difícil d’entendre l’actitud de la CUP de Lleida que se n’ha desmarcat i no dóna suport a la manifestació. Les seves raons les podeu trobar al seu web i en un article de Pau Juvilla en el seu sempre molt interessant bloc. No cal dir que no les comparteixo. Tinc la impressió que alguna gent de la CUP –no sé si a tot arreu ni si amb reaccions semblants– no veu més enllà del seu propi búnker i no s’adona que ara la batalla s’està donant ja a camp obert. Que estem passant, gràcies a la iniciativa i al coratge de la bona gent catalana, de la guerra de trinxeres a la guerra oberta, on cal la participació de com més gent millor, de totes les condicions.

I sento encara més aquesta absència de la CUP quan gent seva molt coneguda –i suposo que d’altres de no tan coneguts: no ho sé, perquè no visc a Lleida i no hi conec massa gent ara– va tenir una participació molt activa i va deixar molts esforços, confio que il·lusionats, en la consulta del 25 d’abril. Si vaig intervenir a l’acte de la plaça de Sant Francesc que es va fer previ a la consulta, va ser precisament perquè gent de la CUP m’ho va demanar. Em sap greu, doncs, que, ara que toca –ho vaig escriure just després de la consulta i ho vaig defensar a l’assemblea en què es va decidir tirar endavant l’associació “Lleida decideix”– consolidar i estendre la feina feta, per enfortir l’exigència del reconeixement del dret nacional a l’autodeterminació, la bona gent de la CUP se’n desentengui com si no anés amb ells. Ningú de la CUP ha tingut, per exemple, l’esma d’integrar-se a la junta de l’associació. És com si, dit d’una altra manera, tinguessin escrúpols capellanescos per compartir lloc i esforços amb d’altra gent que sembla que no considerin dignes de lluitar amb ells per causa tan honorable.

Repeteixo que ho sento, sobretot perquè respecto la CUP de Lleida i reconec el seu esforç, que va estar a punt de portar-los a tenir regidors en l’actual consistori dominat per la majoria absoluta del PSC. No m’agradaria pensar que alguns d’ells estan tan obsessionat per les properes eleccions municipals que creuen que no els surt a compte posar-se al costat d’altra bona gent, ai las pecadora de no acomplir determinades condicions de legitimitat que només ells coneixen.

Sigui dit amb tot l’afecte i amb tot el reconeixement per la feina que han fet i fan (defensa del convent del Roser com a patrimoni històric nacional emblemàtic, lluita contra l’especulació urbanística, lluita i victòria judicial contra els aspectes de la llei municipals del civisme que atempten la llibertat i dignitat de les persones, contra la precarietat del treball sobretot juvenil, contra l’espanyolització creixent de la ciutat impulsada per l’actitud genuflexa de les autoritats locals cap a la família reial espanyola, per la nostra llengua i cultura nacionals…), espero que aviat decideixin sortir del búnker –o del ventre de la mare (política, en aquest cas) on tan còmode s’està– i s’enfrontin a la intempèrie del camp lliure. Certament, les seguretats hi són menors, i majors els riscos, però al cap i a la fi és l’únic lloc on hi poden trobar la resta de la bona gent.

Aquí teniu el manifest convocant la manifestació

Acte solidari amb els alcaldes i regidors d’Udalbiltza al passeig de Lluís Companys de Barcelona

A les dotze de migdia, entre els nombrosos actes que hi ha previstos al passeig de Lluís Companys de Barcelona, hi ha convocat una xerrada trobada amb dos regidors municipals bascos (Lander Etxebarria, de Bilbo, i Espe Iriarte, d’Iruña) per parlar del judici que s’està fent a l’Audiència Nacional espanyola a Madrid en què el fiscal demana, per a 21 alcaldes, regidors i treballadors de l’organització municipalista nacional basca Udalbiltza, penes d’entre 10 i 15 anys de presó. Està anunciada per fer-se a la Carpa de debats, de la 9a Mostra d’Entitats dels Països Catalans. Tinc previst fer-hi una escapada, per tornar a expressar-los la meva solidaritat. Tres ajuntaments catalans (Arbúcies, Riells i Molins de Rei) i un centenar de regidors i regidroes catalans de colors polítics diversos ja s’han adherit al manifest solidari amb aquests bascos i basques, elegits per la bona gent i ara amenaçats amb anys de presó per fer la seva feina al servei dels seus pobles i del seu país. A l’acte hi ha previst que hi intervinguin, a més a més del regidor i la regidora basca, Anna Gabriel Sabaté (regidora de la CUP a Sallent) i Jaume Asens (membre de la Comissió de defensa dels drets de la persona al Col·legi d’Advocats de Barcelona).

Manifestació a Barcelona a la tarda

No sé si la veuré tot passant, com el 10 de juliol, des d’alguna paradeta de “Barcelona decideix”, o m’hi podré incorporar una hora o altra. Espero que sigui, una vegada més, una mostra de la decisió de la bona gent catalana per recuperar la plenitud dels nostres drets nacionals.

Manifestacions (prohibides per partida doble) pels drets polítics a Bilbo i pels presos a Barcelona

Com el 10 de juliol,  també aquest onze de setembre estaré pendent del que passi al País Basc, on aquesta vegada –seguint la política judicial i policial arbitrària de l’imperialisme espanyol i els seus lacais a la colònia– el jutge de l’Audiència Nacional espanyola Ismael Moreno aquesta vegada els ha prohibit manifestar-se a Bilbo en defensa de tots els drets per a tothom. Els convocants, on hi ha gent de moltes i diverses organitzacions sindicals i socials, han dit que faran tot el possible per manifestar-se per aquest objectiu tan netament democràtic. També als catalans i catalanes ha dedicat atenció aquest mateix jutge en data tan destacada, i el mateix dia i al voltant de la mateixa hora, ens ha prohibit manifestar-nos en suport a les persones preses, un acte que organitza cada any per l’Onze de setembre l’organització antirepressiva Rescat.

Read Full Post »

L’assemblea de la plataforma “Lleida decideix”, en la seva reunió per analitzar la campanya i els resultats de la consulta sobre la independència nacional del 25 d’abril, va acordar no desfer els vincles que s’han format entre voluntaris i voluntàries que hi van participar i engegar la constitució d’una associació pel dret a l’autodeterminació. Els assistents a la reunió, que es va fer el dimecres passat, 5 de maig, a l’Ateneu Popular de Ponent, en cap moment van mostrar-se disposats a tancar la barraca sinó, al contrari, van coincidir que el mateix procés de la consulta els porta ara a organitzar-se de forma estable. Una decisió que, com van dir a la mateixa assemblea gent que coneix molt millor que jo l’actual realitat lleidatana, haurà d’ajudar a cohesionar el teixit social de la ciutat a l’entorn de la defensa del dret a l’autodeterminació i contribuir a estendre’l més enllà del propi municipi.

Una notícia excel·lent. Com que he viscut personalment l’esdeveniment, en vull deixar constància perquè em sembla que ajudarà molt en aquest llarg procés que catalans i catalanes hem posat en marxa cap a la independència. A més a més, lleidatà d’origen però barceloní de veïnatge de fa molts anys, intentaré col·laborar-hi tant com pugui i els demanaré ajut i assessorament quan cregui que cal: no en debades, la consulta a Barcelona ja la tenim com aquell qui diu per demà mateix (el 10 d’abril de l’any vinent). Poc a poc, una gambada darrere de l’altra –aquest cap de setmana un nombrós grup de catalans i catalanes han anat a la seu que l’Organització de les Nacions Unides té a Ginebra (2.500, segons l’Agència Catalana de Notícies) per reclamar que se’ns reconegui el dret a autodeterminar-nos i tots els nostres drets com a nació lliure, un altre fet rellevant en aquesta cursa de resistència–, anem avançant cap a l’objectiu.

Aconsello veure aquest vídeo sobre la participació dels immigrants a la consulta del 25 d’abril a Manresa.

(La foto, de la concentració del 8 de maig a Ginebra, l’he baixat d’aquí, i és de Mercè Carbó i Bosch)

Congrés País Basc-Països Catalans a Gasteiz

Escric aquests ratlles la tarda del diumenge, a Gasteiz, on demà, a la Universitat del País Basc, comença el Primer Congrés Internacional País Basc-Països Catalans. De segur que en més d’una ocasió parlarem de les consultes i de la perspectiva que se’ns obre ara a catalans i bascos –ajudats pels canvis a l’esquerra abertzale–  de convergir per la via democràtica i pacífica cap al mateix objectiu. Com a llibre de companyia, per anar llegint en hores lliures, m’he emportat el darrer de Sabino Ormazábal, a qui espero veure a Donosti en acabar al Congrés, i l’organització pacifista Bidea Helburu Taldea: “Indarkeriak gabeko 500 ekinza. Historia kontatzeko beste modu bat/500 ejemplos de no violencia. Otra forma de contar la historia”, que li va publicar Manu Robles-Arangiz Institua, la fundació vinculada al sindicat ELA.

Al Congrés, hi he presentat una comunicació, que he de llegir demà, i que copio tot seguit:

Dues llengües i cultures que s’ignoren una a l’altra

Humbert Roma de Asso
Barcelona
Aquesta no és la comunicació d’un expert o un investigador, sinó tan sols la d’una persona interessada en el coneixement i la relació entre les cultures basca i catalana a començaments del segle XXI. Sóc, a més a més, un perfecte ignorant –com la gran majoria dels catalans i catalanes– de la llengua basca, i de les dues cultures només conec, i no d’una forma massa aprofundida, la catalana. És des d’aquesta perspectiva que vull plantejar alguns dels obstacles que crec que caldria remoure si volem que les nostres dues cultures minoritzades, sotmeses al mateix imperi espanyol, esdevinguin eines de cooperació i impuls comú en el procés d’alliberament.
La meva experiència personal m’ha portat a concloure que, ara com ara, les llengües i cultures catalana i basca viuen d’esquena una a l’altra. Això no vol dir que no hi hagi unes elits culturals, acadèmiques o literàries, tant basques com catalanes, que no mantinguin relacions, sovint però condicionades per un cert corporativisme professional: acadèmies, escriptors… En un acte recent que es va fer a Barcelona en solidaritat amb Egunkaria, l’escriptor i polític Ignasi Riera recordava, per exemple, la trajectòria del col·lectiu d’escriptors bascos, catalans i gallecs Galeusca, fundat el 1984. En uns temps en què la cultura és un fenomen de masses, iniciatives com aquestes són necessàries però testimonials, perquè no es tradueixen en accions significatives per al conjunt dels nostres pobles respectius. I les poques vegades que això no passa l’intercanvi no és directe sinó que es fa amb l’obligada o assumida mediació de la llengua i cultura espanyoles. Un exemple prou explícit en aquest sentit és la subordinació de la traducció de les obres literàries –les escasses vegades que n’hi ha– del basc al català o del català al basc al fet que s’hagin traduït abans, o com a molt alhora, a l’espanyol.
Alguns dels obstacles que caldria remoure
Falta de diccionaris català-basc, basc-català
Quan he plantejat aquest tema, en alguna ocasió se m’ha dit que estava equivocat, que sí que n’hi ha. I se m’ha citat algun vocabulari i fins i tot algun diccionari que no he sabut localitzar. No negaré, doncs, que n’hi pugui haver. Però el cert és que al mercat no n’he sabut trobar. I quan n’he demanat a algú que es dedica a l’ensenyament del basc a Catalunya només me n’ha aconsellat de basc-espanyol i espanyol-basc, com a llengua se suposa que lògica en la mediació entre ambdues cultures.
I, com en el món del llibre en paper, cosa semblant passa en format digital.
Contrasta aquesta mancança, en el cas del català, amb la presència de diccionaris bilingües al mercat pel que fa a nombroses llengües. Entre elles, sànscrit, japonès, xinès, danès, finès, àrab i suec.
Falta de gramàtiques catalana i basca, en basc i català
No hi a tampoc en el mercat, o no l’he sabut trobar, cap gramàtica basca en català i catalana en basc. Menys encara n’hi ha, esclar, fetes des de la perspectiva dels propis sistemes lingüístics, sense necessitat de passar per cap llengua intermediària. Tot i el notable coneixement científic i acadèmic, fruit de la investigació i la dedicació acumulada de multitud d’estudiosos de les dues llengües, no trobem al mercat cap gramàtica del basc en català, i del català en basc.
A internet podem trobar alguns apunts de gramàtica basca en català, com http://wapedia.mobi/ca/Gramàtica_de_l’èuscar, http://ca.wikipedia.org/wiki/Gramàtica_de_l’èuscar
És significatiu, però, el fet que, en la bibliografia essencial que recullen, no hi ha cap text en català i sí en francès, anglès i espanyol, a més a més, esclar, del basc.
Falta d’eines de traducció automàtica basc-català, català-basc
Un dels aspectes que més crida l’atenció respecte del basc és el seu retard pel que fa a la traducció automàtica. Tot i reconèixer les dificultats que comporta la seva estructura lingüística sobretot en relació a les de les llengües romàniques veïnes, em sobta l’absència de la llengua basca en les eines de traducció d’ús més habitual. Com ara Google, que ofereix la possibilitat de traducció automàtica entre cinquanta-dues llengües, entre elles turc, xinès, tàgal, suahili i vietnamita. I també català, gallec i espanyol.
Conec uns pocs intents de desenvolupament de programes de traducció automàtica del basc o al basc: erdaratu (només del basc a l’espanyol, amb la tecnologia Apertium, desenvolupada a la Universtat d’Alacant), plataforma opentrad (només de l’espanyol al basc i que, pel que he comprovat, no té encara un desenvolupament adequat pel que fa a la traducció del basc a l’espanyol, amb tecnologies Apertium i la gallega Matxin)… Els dos, amb l’espanyol com a llengua referencial del procés de traducció.
Aquesta realitat comporta que, per exemple, el basc sigui absent de l’oferta de traducció automàtica al web de la Generalitat de Catalunya http://traductor.gencat.net/
Un fet, aquest de l’absència del basc en les eines de traducció automàtica, que em sembla especialment greu per a una llengua minoritzada els parlants de la qual aspirin a la normalització en el conjunt del Páis Basc i al ple reconeixement internacional com a llengua de cultura i comunicació.
Minsa i erràtica política de traduccions
Les traduccions d’obres literàries –i no diguem ja, científiques– del basc al català i del català al basc són escasses i mancades d’uns criteris comprensibles pel públic lector potencial. Aquests dies, per raons i interessos personals, he hagut de comprovar, per exemple, algunes absències clamoroses en el cas de la traducció del català al basc. De Pere Calders, per posar-ne un cas, només hi ha traduït al basc un conte infantil (“Els nens voladors”, “Haur hagalariak”, traduït per R. Etxezarreta per a editorial Argos-Vergara el 1984). I no he trobat en basc ni un sol llibre d’un autor català cabdal de finals del segle XX, narrador imprescindible per entendre la universalitat i potencialitat de la nostra narrativa, com és Jesús Montcada, que té obra traduïda a una vintena de llengües. Un autor tan prolífic i representatiu de la nostra literatura de la segona meitat del segle XX com Manuel de Pedrolo –al qual estudiosos d’altres cultures han inclòs, de forma encertada o no, en alguna de les grans tendències literàries europees de la postguerra europea– només té traduït al basc el “Mecanoscrit del segon origen” (“Bigarren jatorriko makinizkribua”, traduït per Jokin Lasa el 1996 per a Euskal Liburu eta Kantuen Argitaldaria). Una autora tan essencial per conèixer la nostra literatura i tan enèrgica, captivadora i sensual com Maria–Mercè Marçal no té cap de les seves obres traduïdes al basc.
D’altra banda, fa l’efecte que, en alguns casos, només interessa la traducció d’obra qualificada com a infantil o juvenil, com li passa a una escriptora de producció tan extensa i de tants registres com Isabel-Clara Simó, de qui només trobem traduït al basc el seu llibre –suposadament dirigit a adolescents– “Raquel”, traduït per Iñaki Ugarteburu, l’any 1995 per a Elkar.
Si més no, en tots els casos ressenyats, si ens atenem a la relació d’obres catalanes traduïdes que ens dóna el web http://www.escriptors.com/ de l’Associació d’escriptors en llengua catalana.
L’anàlisi de com es produeix el procés de traducció del català al basc i del basc al català, i de quins criteris editorials –si n’hi ha– hi regeixen, donaria de segur per molt. Només un fet que he insinuat abans, i que caldria analizar amb més aprofundiment per no treure’n conclusions esbiaixades: en el cas de les traduccions d’autors de molt d’èxit –posem el cas del basc Bernardo Atxaga o del català Albert Sánchez Piñol–, al català o al basc respectivament, o bé coincideixen més o menys en el temps amb la publicació de la versió espanyola (cas d’algunes obres recents d’Atxaga) o bé depenen del seu èxit en d’altres llengües i, òbviament, en espanyol (cas d’Albert Sánchez Pinyol).
Falta de política eficaç de distribució i difusió de les produccions literàries i culturals
No sé si passa el mateix al País Basc amb els llibres catalans traduïts a l’èuskar, però –amb algunes excepcions, com podria ser el cas d’Atxaga– trobar llibres bascos traduïts al català a les llibreries comporta sovint una recerca àrdua. Algunes vegades, fins i tot perquè el mateix llibreter dubta a l’hora de classificar-los. ¿Seran literatura espanyola, estrangera…? Passa una mica com amb el músic nord-català Pascal Comelade, que fins fa uns anys –no sé si encara ara– sovint calia anar a buscar entre la discografia francesa de tan poc català que els semblava a les botigues de discos.
Escassa presència de les produccions literàries basques als mitjans de comunicació de masses i al currículum escolar als Països Catalans
Contra el que hauria de ser lògic, si els seus responsables tinguessin consciència del caràcter minoritzat de les nostres dues cultures, aquesta minorització és agreujada quan es tracta de deixar constància de les respectives produccions culturals en els mitjans de comunicació de masses, tant públics com privats. Només apunto aquest fet, que detecto de forma intituïtiva: em sembla que seria significativa una anàlisi detallada de la minsa atenció prestada a la producció literària basca –traduïda o no– en els mitjans de l’àmbit lingüístic català.
Minsa atenció que em temo que es correspon també a la que es dóna a la llengua i cultura basca en els currículums escolars catalans, condicionats de forma decisiva per la seva dependència respecte dels currículums espanyols.
Ignoro si hi ha estudis detallats sobre aquestes dues absències –mitjans de comunicació i ensenyament–, però intueixo que, si es fessin, portarien a concloure que les nostres llengües i cultures no solament són minoritzades per actuacions de l’Estat sinó que aquesta minorització és recolzada per decisions i renúncies pròpies. Els estudis podrien anar, per exemple, en la línia del que va servir per posar en marxa l’Observatori Crític dels Mitjans, media.cat http://www.media.cat/, en què el periodista Roger Palà Balanyà i la sociòloga Armelle Ibáñez Daluzeau van analitzar els marcs de referència als Telenotícies de TV3 http://www.media.cat/wp-content/uploads/2009/10/Marcs-de-referència-als-TN-de-TV3.pdf
Les conclusions que deduïen de l’anàlisi quantitativa en el cas de les informacions sobre la producció cultural en llengua catalana donen ja algunes pistes de per on podrien anar en el cas que s’estudiés la presència a TV3 d’altres llengües i cultures minoritzades amb què compartim la submissió al mateix imperi.
Falta de debat públic i en els mitjans especialitzats i de masses entre actors culturals bascos i catalans sobre les respectives realitats
No sé si és causa o conseqüència del que he exposat fins ara, però el cert és que el debat públic entre els actors culturals bascos i catalans és tan escàs que esdevé gairebé invisible, si més no als Països Catalans. Ben poques vegades els nostres mitjans especialitzats, i molt menys els generalistes, hi dediquen atenció. I si no hi ha debat públic d’idees, realitats i propostes, és difícil que la societat en prengui consciència. De vegades fa la impressió que la minorització només es faci evident quan hi ha agressions flagrants –com ha passat en el cas del tancament de cinemes contra la normalització del doblatge al català– i que sigui una qüestió que cadascuna de les cultures minoritzades hagi de resoldre en la seva pròpia societat sense buscar la cooperació i la complicitat de la resta.
Reflexions a manera de conclusió
Certament, l’exposició que he fet és esquemàtica i potser poc rigorosa. Són només uns apunts a partir dels quals convido a obrir línies de recerca i debat, sobretot per posar en marxa iniciatives comunes que ens ajudin a avançar i superar l’actual situació. Si m’he animat a participar en aquest primer Congrés Internacional País Basc-Països Catalans és perquè el considero una iniciativa, embrionària encara, de llarga i prometedora perspectiva. Els nostres dos pobles, necessàriament, han de caminar junts, i no d’esquena un a l’altre, si volem fer passes efectives cap al nostre alliberament nacional.
Cultura i llengua són, en el cas català i basc, fonaments indestriables de les nostres realitats i aspiracions nacionals. Si seguim mantenint els nostres respectius pobles en la ignorància mútua, també en aquest àmbit, qualsevol que sigui la raó que ens donem per autojustificar-nos –la més recurrent i òbvia, el fet insuportable de la colonització espanyola–, no fem sinó reforçar els mateixos lligams colonials.
Les nostres llengües i cultures han resistit segles. Entre d’altres coses, perquè han estat, com deia a mitjans del segle XIX un jove Josep Narcís Roca i Farreras, en el cas del català, “la llengua dels carreters”. A començaments del segle XXI, han esdevingut, llengües i cultures vives amb un enorme potencial de desenvolupament gràcies al fet que aquests “carreters”, la bona gent en definitiva, han pres consciència de poble. Aquesta és la seva força.
Però el que resulta més insuportable encara que la política colonial de la metròpoli, que veu les nostres cultures i llengües com una nosa i les destina a un futur residual, és la nostra incapacitat d’ajuda mútua –per usar un terme estimat pels treballadors catalans de començament del segle XX. Si l’imperi colonial és un, ¿per què els pobles colonitzats no unim forces en lloc de donar-nos mútuament l’esquena?
De cara a enfortir l’ajuda mútua, l’inexcusable primer pas és el mutu coneixement i reconeixement. Començar a superar alguns dels obstacles que he apuntat podria ben bé ser-hi una bona aportació.

Read Full Post »

Per aquest vespre hi ha convocada la que la Comissió Permanent de “Lleida decideix” qualifica de darrera assemblea de la plataforma que va convocar i organitzar la consulta del 25 d’abril a la capital del Segrià. Penso anar-hi i he preparat un escrit, no pas per llegir-lo tot a l’acte –que seria abusiu–, però sí per fer-ne un resum d’algunes de les consideracions que hi plantejo i que faig extensives a totes les plataformes que han fet el mateix fins ara en 460 municipis catalans.

En el fons del meu escrit batega una inquietud que em preocupa aquests dies, ja des que vaig rebre una convocatòria semblant de la plataforma “Sant Cugat decideix” amb la qual també vaig col·laborar durant la jornada de consultes del 13 de desembre. I, alhora, pretén respondre a una pregunta que ens fèiem amb d’altres persones que van fer de voluntàries el 26 d’abril a Lleida: i ara què?

Ara com ara, aquesta és la meva resposta a una pregunta que, ben segur, es fa més d’una persona que ha col·laborat activament –molt més que jo, esclar– en les consultes passades. Ara, ens n’hem de tornar a casa, i bona nit i tapa’t?

No sé qui ho ha de decidir ni com fer-ho, però crec que la feina de les plataformes s’ha de capitalizar de forma unitària i democràtica, i no es pot deixar que la bona gent torni a casa com si res no hagués passat. Seria una greu irresponsabilitat. Aquí teniu l’escrit que he preparat:

A l’assemblea de Lleida decideix del 5 de maig de 2010

Vull, en primer lloc, donar-vos les gràcies als qui vau tenir l’empenta per iniciar i tirar endavant la consulta a Lleida el 25 d’abril. I, evidentment, també als qui us hi vau oferir com a voluntaris i voluntàries i als lleidatans i lleidatanes que van votar.

Als qui som veïns de Barcelona, el fet que hagi tingut lloc la consulta a Lleida –amb totes les dificultats que ha calgut superar i els esforços que s’hi han hagut d’esmerçar– ens estimula a fer el mateix, millorant-ho si podem, i no rendir-nos per l’aparent inaccessibilitat de la fita que ens proposem a l’hora d’organitzar la consulta a la capital de Catalunya.

Per mi, el percentatge de participació en aquestes consultes és molt important, però el pitjor que podem fer és sacralitzar-lo. Com vaig dir a l’acte de la plaça de Sant Francesc, el dia de Sant Jordi, aquesta és una cursa de llarg recorregut i només n’hem fet les primeres gambades. Si alguna cosa és segura és que res no és segur en aquest llarg viatge, pèrquè fer història és això: obrir camins que ignorem si serem capaços de recórrer fins al final. Ni si aquest final –quan hi arribem– serà tal com nosaltres ens l’imaginàvem.

L’important és que ja hem començat a córrer. Hem trencat un tabú, el que ens deia que no valia la pena posar-s’hi, que el nostre país mai no podrà ser major d’edat perquè els bruixots mai no ens deixaran pensar i actuar per nosaltres mateixos. Senzillament hem començat a fer una pràctica de lluita tan arrelada en el nostre país com és la propaganda pel fet.

Hem començat a dir de forma col·lectiva que necessitem votar si volem o no seguir sent una colònia espanyola, i ho hem fet –ras i curt– fent-ho. Aquest bell exercici de pragmatisme polític ha estat possible gràcies a la iniciativa de la bona gent d’Arenys de Munt i dels ja més de quatre-cents municipis que han trencat el tabú i s’han posat a caminar amb l’únic que és efectiu en política: els fets.

I ho heu fet més enllà dels partits. No en contra, sinó més enllà. Sense demanar-los permís. Recollint tota aquella bona gent que hi ha als partits però també, i sobretot, aquella que no hi és. És a dir, tothom que té –i l’ha d’exercir– dret de ciutadania encara que no es dediqui tot el dia a la política com a professió. És aquesta unitat la que reclamava també jo mateix en l’acte de la plaça de Sant Francesc. Una unitat més enllà dels partits, que els arrossegui i que no es deixi arrossegar pels seus càlculs partidaris que, dissortadament, són sovint miops i a curt termini.

El que estem fent ara és sumar adhesions per la via dels fets, acumulant forces amb la participació de la bona gent. Espero i desitjo que, conforme aquest camí avanci, i si no defallim ni ens rendim a la primera de canvi, contribuirem a resituar els partits catalans en una perspectiva que mai no haurien d’haver abandonat: la del llarg termini. En la línia de ruptura com la que, en el tercer punt de l’Assemblea de Catalunya, els catalans i catalanes plantejàvem aconseguir fa quaranta anys: “El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació”.

Per resituar els partits en aquesta via sí que és important aconseguir com més participació millor, perquè només en faran cas quan vegin que els hi va el futur electoral i la governació del país. I, ara com ara, no sé veure una altra manera d’aconseguir transformar l’impuls de les consultes en un acte efectiu de sobirania si no és guanyant-nos la complicitat dels partits. Els que hi ha ara o els que es puguin formar en un futur.

De tota manera, com que aixó de resituar els partits –ara com ara– no depèn de forma immediata de nosaltres, crec que val la pena reflexionar sobre què podem fer a partir d’ara mateix. Sé que només sóc una veu, que m’he afegit de fora estant a un procés que encara no ha arribat a concretar-se al lloc on tinc el veïnatge. Però deixeu-me dir-vos quins serien els passos que crec que podríem donar per consolidar el procés amb l’objectiu de fer-lo irreversible.

Per mi, la perspectiva de futur, l’objectiu comú, hauria de ser aconseguir, un cop passat aquest període de pràctiques en la propaganda pel fet, convocar un únic referèndum nacional, si més no a la Catalunya estricta –amb validesa legal o no– i, si pot ser, obrir a la resta dels Països Catalans un procés de consultes locals semblant al que que estem fent ara aquí. Però aquesta segona part –la de la resta de la nació sencera– ha de sortir dels mateixos territoris i no em sembla veure-hi indicis si no és alguns encara minsos a les illes.

És en aquesta perspectiva del referèndum nacional, en un sol dia i en tot el territori, si més no a la Catalunya estricta, que hauríem de plantejar aviat la feina que encara queda per fer. Em preocupa, en aquest sentit, que les plataformes que s’han anat formant a nivell local es dissolguin just quan s’acaba el primer acte i encara en queden molts d’altres a desenvolupar.

No es tracta que les plataformes com “Lleida decideix” es carreguin de feines estèrils només perquè seria bo que continuessin existint, sinó de consolidar-les com un lloc on tots els qui defensem l’exercici del dret d’autodeterminació i la independència ens hi trobem còmodes en la lluita per aquest objectiu, amb el mínim d’ingerències partidistes possible. Sé que pot semblar utòpic però, si –més enllà dels interessos dels partits a curt termini– no aconseguim donar continuïtat a aquest moviment fonamentat en la bona gent que vol assolir la plenitud de les nostres llibertats com a poble, serà molt difícil fer el salt qualitatiu cap a l’exercici de la plena sobirania nacional. Repeteixo: no es tracta d’excloure’n els partits sinó, ben al contrari, que tothom –sigui o no membre d’un partit– hi aporti allò que pugui, mirant al llarg termini, superant picabaralles electoralistes. Ja tindrem temps i ocasió de barallar-nos quan siguem independents.

La continuïtat de les plataformes locals permetria, d’altra banda, la coordinació entre elles a nivell comarcal o supracomarcal per a projectes comuns: debats sobre el dret a l’autodeterminació, expansió a d’altres pobles on encara no hi ha previst fer la consulta, suport als llocs on hi ha previst fer-ne i on mai no sobraran voluntaris i voluntàries ja experimentats que s’hi ofereixin, recull de diners i materials, preparació amb temps del referèndum nacional… Penseu, per exemple, només en la quantitat de voluntaris i voluntàries experimentats que caldrà per fer les consultes a les grans ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona. O en els esforços que caldrà fer per difondre les consultes a la resta de territoris dels Països Catalans si finalment la seva bona gent decideix afegir-s’hi.

Sé que això és només una proposta personal i que, a més a més, l’aporto des de fora perquè no tinc cap paper en l’organització de les consultes, com no sigui la de mer voluntari fins ara en municipis que no són el meu. Però crec que us l’he de plantejar per veure si algú la recull i li dóna forma per consolidar el moviment sorgit el passat 13 de setembre de la iniciativa d’un petit municipi i que en pocs mesos ha agafat una embranzida difícil d’imaginar fa ben poc temps. Personalment també, en parlaré en d’altres àmbits, matisaré la proposta i la contrastaré amb d’altres opinions, i intentaré desenvolupar-la mitjançant altres articles que vagi escrivint al meu bloc.

Una vegada més, gràcies per tot el que heu aportat a la llibertat i la construcció nacional del nostre país.

Humbert Roma

(Víctor Torres i Perenya, gairebé cent anys de republicanisme lleidatà –exili inclòs–, votant a Lleida el 26 d’abril, en la foto que he baixat del bloc de “Lleida decideix”).

Read Full Post »

Older Posts »