Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘25-A’ Category

He de rectificar, i no m’agrada fer-ho en aquesta ocasió. Resulta que ara sabem que el percentatge de participació a les consultes del 25 d’abril va ser, per al conjunt dels més de dos-cents municipis on s’hi van fer, d’un 17,4%, i no d’un 20% que van dir portaveus de la Coordinadora Nacional per la consulta sobre la independència la nit de diumenge. Com tants periodistes maldestres, a qui tantes vegades he criticat, vaig caure de peus a la galleda i vaig reproduir la mentida tot i tenir tots els elements per saber que ho era. Em vaig fiar, podríem dir-ne, dels “meus”. I els “meus”, si més no aquests “meus”, eren tan mentiders com els altres. Heus aquí una vella veritat pròpia de la vella política.

Com els retreia tantes vegades als meus alumnes a la Facultat de Ciències de la Comunicació de l’Autònoma, vaig cometre el pecat de la mandra, el pitjor en què pot caure un periodista. I no vaig tenir prou esma de posar-me a fer el càlcul a què m’empenyia la meva desconfiança innata i apresa –tant a l’escola de periodisme com en tants any de professió– cap a les fonts d’informació (perdó, mestre Dovifat), sobretot si provenen del poder (i aquí ja sembla que algú té més poder que d’altres, en això de les consultes, quan pot manipular les dades fins arribar a fer reproduir com a bo, fins i tot pels enemics, un percentatge increïble). I, el que és més greu, vaig fer oïdes sordes a aquella veueta interior que em deia que no podia ser veritat que la mitjana fos del 20% si a la majoria de les grans ciutats on s’havia votat –i on, doncs, s’acumulava el percentatge més elevat de votants potencials– no s’hi havia arribat. Una veueta que hauria d’haver escoltat, essent jo mateix testimoni que a la ciutat on havia fet de voluntari, Lleida, aquella en què hi havia més veïnatge cridat a votar, només s’havia assolit el 8,2% de participació.

Hi haurà temps de parlar amb més perspectiva d’aquesta anècdota tan negativa per a la confiança que cal generar en la bona gent sobre la nova manera de fer política que haurien de significar les consultes. Intentaré fer-ho més endavant, perquè –com he insistit ja tantes vegades– aquesta és una llarga cursa que ha de fer encara un llarguíssim recorregut. Amb el 17,4% de participació, ningú no pot dir, si no és un cínic o no sap d’on venim, que el 25 d’abril ha estat un fracàs. Al contrari. Per això encara em sembla més curt de gambals aquell –o aquells– que va creure que embolicar la troca i colar uns puntets més de tant per cent de participació a uns periodistes babaus afavoriria el procés, quan no feia sinó contribuir a desprestigiar-lo.

I és que els percentatges encara poden baixar més en les properes consultes, per moltes raons que no crec que calgui explicar. Si no en som conscients, és que no sabem on ens hem posat. Això no vol dir que les coses no es puguin i s’hagin de fer millor encara per augmentar la participació. Esclar que cal fer-ho. Precisament perquè la lluita que va començar la bona gent d’Arenys de Munt, segurament sense ni adonar-se’n, l’hem de preveure molt llarga, no cal tenir pressa (però tampoc adormir-nos amb excuses interessades, com que ara vénen eleccions: que vinguin!). Però l’important ja ha passat: catalans i catalanes hem obert centenars de milers d’escletxes al mur que fins fa poc ens semblava inexpugnable. El que no ens podem permetre ara es tornar-les a tancar o renunciar a obrir-ne moltes d’altres més fins que fem un forat tan gran que hi puguem fugir tota la nació.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 30 d’abril del 2010)

Com tantes vegades, Vicent Partal ha dit, en el seu article editorial d’ahir a Vilaweb, molt millor el que jo vull dir. Aquí el teniu, sencer:

Allò que va del 20 al 17

Vicent Partal

Diumenge, a Girona, un xic em va aturar i, tot i sabent el meu nom, em va dir que no em podia deixar entrar al recinte de les votacions, si no m’identificava adequadament. El vaig felicitar, avergonyit, per la contundència a complir les regles. Era un de més.

Un de més, excel·lent i perfecte en la seua feina, enmig d’una llarga cadena. A Arenys de Munt recorde la irritació d’un conegut que, tot i ser del poble, no el deixaven votar de cap manera perquè no hi residia i, per tant, no podia acreditar-ho. A Regencós em va tocar de participar en un acte el dia del Madrid-Barça. Vaig mirar si hi havia cap manera de conciliar el futbol amb la política. Es va fer, però sense perdre en cap moment la solemnitat que l’acte reclamava i separant amb claredat l’una cosa de l’altra. A Vic és famosa l’anècdota d’uns periodistes que van demanar a la presidenta d’una mesa que tornara a obrir les portes del col·legi electoral per poder-ho filmar i es van trobar amb una resposta contundent: això és un col·legi electoral, no un circ.

Durant aquests mesos he vist de primera mà mostres constants de rigor i de seriositat en totes les situacions possibles i de tota mena de persones. La gent s’ha cregut que les consultes eren un procés en el qual calia comportar-se amb la màxima solemnitat i amb el màxim rigor. Com si fórem un estat. I ha actuat en conseqüència. Fent les coses ben fetes.

Per això és tan estrany l’episodi de diumenge. Si la xifra de participació era d’un 17% no hi ha cap excusa que puga explicar com és que la coordinadora no ha donat mai aquesta xifra i sempre ha parlat d’un 20% que, en realitat, és la mitjana de les tres tandes. Jo no sé si van provar de confondre la gent o si va ser el resultat d’un cúmul de circumstàncies difícilment explicables però crec que tot plegat mereix una reflexió seriosa. Més tenint en compte que Decidim.cat sí que les va fer públiques.

Del 20% al 17%, hi va la credibilitat del procés, ni més ni menys. Un 17% no és un mal resultat (de fet era el que dies abans Jordi Muñoz havia anunciat com a més probable i normal en aquest vídeo de VilaWeb TV). Allò que seria molt dolent fora que el rigor i la serietat que han demostrat milers de voluntaris no haguera estat correspost com caldria.

PD. Dit tot això és evident que nosaltres com a periodistes hem de fer també una autocrítica per no haver comprovat al detall les dades i haver-nos deixat confondre. Demanen disculpes als lectors.

(La foto, me l’han fet arribar la gent de Lleida decideix. S’hi veuen alguns d’ells –i jo mateix i altres voluntaris a les meses– i la publico en homenatge a tota la bona gent, desenes de milers de voluntaris i voluntàries, que són els qui fan possibles les consultes i que no es mereixen –com tampoc les persones que van votar– aquesta barrabassada de la Coordinadora)

Anuncis

Read Full Post »

No sé si ens adonem de la importància del que estem fent els catalans amb les consultes sobre la independència. Ens ho deia a Lleida una noia de la comissió d’observadors sards que va venir el diumenge 25 d’abril al col·legi electoral instal·lat a l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Conscient que Lleida és la ciutat amb més persones cridades a votar i amb un percentatge més petit de participació, ho sóc tot menys pessimista. Els lleidatans que hi viuen –jo hi participava com a lleidatà de la diàspora, sense dret a vot– i que formaven part del gup de més de dues-centes cinquanta persones mobilitzades per garantir la qualitat de la consulta insistien en les dificultats que havien tingut. Una ciutat tan gran i tan dispersa, amb barriades de molt distinta sensibilitat i, sobretot, amb un teixit associatiu poc cohesionat i amb una història que ha deixat un pòsit de por atàvica des que Lleida va ser l’avançada del rerefront republicà –i amb la línia del front allí mateix durant un temps– durant la guerra.

Sigui com sigui, que 9.389 persones, el 8,21% de les 113.000 persones amb dret a vot, hagin anat a votar sense por i amb tota llibertat sobre la independència del país, i que el 93,4% hagin votat sí, vol dir que també a Lleida s’ha trencat el tabú de l’exercici del dret a l’autodeterminació. I, com en els més de quatre-cents municipis on ja s’han fet les consultes, s’ha trencat exercint-lo. I això és el més important. Perquè aquest és un camí llarg i ple de giragonses, com vaig dir en la meva intervenció a l’acte final de campanya, a la plaça de Sant Francesc de Lleida, al costat de la que va ser casa familiar dels Perenya –una de les potes del republicanisme lleidatà del primer terç del segle XX. I només amb paciència, constància i unitat –sobretot unitat– podrem arribar a aconseguir l’objectiu del reconeixement del dret a l’autodeterminació i la independència.

Aquestes són les meves primeres impressions, coneguts els resultats d’ahir. Haver mantingut la participació en el conjunt de Catalunya a l’entorn del 20% –en una diada en què es feien consultes en ciutats tan grans com Lleida, Girona, Olot, Reus…, converteix l’esdeveniment en un fet transcendental, encara que els governants porucs i lligats de peus i mans als poders imperials –com per desgràcia i gravíssima irresponsabilitat seva passa amb el PSC– facin com que no ho veuen o, a darrera hora, s’hi oposin obertament. I això es farà diàfan en el futur i espero que, ho vegi o no, serà més aviat que tard. Perquè –com vaig dir també en l’acte de cloenda– estem fent història, i no solament perquè obrim una via nova per aconseguir els drets nacionals que ens nega el Regne d’Espanya als pobles que oprimeix, sinó perquè ho fem mitjançant un recurs tan pacífic i democràtic com els vots. I mostrem aquest camí a un món on encara impera la guerra i el dret militar de conquesta. Des del govern colonial ens diuen “o vots o bombes”. I nosaltres responem: “vots”. ¿Què tria l’imperi? ¿Bombes?

Humbert Roma (Periodista) (Publicat a Tribuna Catalana el 26 d’abril del 2010)

Pel seu interès, afegeixo el text que he rebut de la plataforma Lleida decideix analitzant els resultats a Lleida (la foto és també de la web de la plataforma):

Pocs actes a Lleida apleguen 10.000 persones

La Plataforma Lleida Decideix felicita els 250 voluntaris i els prop de 10.000 votants d’una experiència inèdita
La Plataforma Lleida Decideix ha realitzat una valoració molt positiva del desenvolupament de la jornada electoral de la Consulta Popular sobre la Independència celebrada a la ciutat de Lleida, una vegada tancats els 23 col•legis electorals, amb un recompte provisional de 9.368 vots emesos, el que suposa el 8,21% de la població convocada a les urnes.
Josep Maria Forné, portaveu de la Plataforma, ha volgut felicitar expressament “els 250 voluntaris i voluntàries que amb pocs recursos i molta il•lusió han fet possible una experiència inèdita a la ciutat de Lleida, que s’ha desenvolupat amb absoluta normalitat democràtica”. Marionna Lladonosa, portaveu de la Plataforma, ha remarcat que “ja sabíem que la Consulta era un èxit, perquè només arribar al dia d’avui complia el principal objectiu que ens havíem marcat”. Igualment ha deixat palès “el divers perfil sociològic dels votants” i el fet que “el número absolut final és superior al tradicional vot independentista de la ciutat de Lleida, la qual cosa significa que hem arribat a la gent”.
Núria Marin, portaveu de la Plataforma, ha explicat les experiències dels observadors internacionals que han validat “la netedat i rigorositat democràtica del procés”, fent esment especial de la representant de la Sardenya, “que estava emocionada i ens ha dit que nosaltres encara no som conscients de la importància que tenen aquestes consultes, impensables a la seva nació”.
Finalment, Xavier Eritja, portaveu de la Plataforma Lleida Decideix, ha destacat que “pocs actes a la ciutat de Lleida poden aplegar 10.000 persones, i nosaltres, sense el suport municipal, ho hem pogut fer”. Igualment ha expressat “el compromís que aquest moviment ciutadà té amb aquestes 10.000 persones per articular una xarxa que treballi en pro de la renovació democràtica a la ciutat de Lleida; el d’avui és un primer pas d’un procés que a la capital de Ponent ha començat amb molta força”.

Read Full Post »

Poc ha durat l’alegria a la casa dels pobres. Quan encara celebràvem l’absolució dels cinc directius i periodistes d’Egunkaria, amb una sentència demolidora contra les tesis de l’acusació popular i la instrucció del jutge Del Olmo, i la recent posada en llibertat d’alguns dels dirigents de l’esquerra abertzale que va fer detenir el jutge Baltasar Garzón, el també jutge d’instrucció Fernando Grande Marlaska ha tornat a engegar la maquinària del tribunal espanyol d’excepció. Cinc persones més –de les deu que va fer detenirhan anat a parar a les garjoles del Regne d’Espanya, entre elles tres advocats, en un cop destinat a afeblir el suport als presos i preses bascos. Mentre eren incomunicats, el ministre de l’Interior espanyol, Pérez Rubalcaba, com sempre sense presumpció d’innocència que valgui, feia la corresponent roda de premsa contant la seva peculiar història sobre els detinguts i la sempre fidel premsa del règim en reproduïa la versió sense matisacions ni dubtes. Un onzé detingut, en territori sotmès a sobirania de la República Francesa, i al qual Pérez Rubalcaba va qualificar de peça clau de l’anomenat “entramat d’ETA” pel que fa als presos i exiliats, va ser deixat en llibertat pel jutge francès que va dir que no havia trobat cap indici per processar-lo.

Malgrat aquesta reiteració de la resposta repressiva, en la línia oberta pel jutge Baltasar Garzón del “tot és ETA” l’any 1998 amb el tancament del diari “Egin” i “Egin Irratia”, aquests dies estan passant coses transcendentals per al futur de bascos i catalans. Per primera vegada des de la mort del dictador, les aspiracions a la independència d’una part molt important dels nostres pobles –només un referèndum d’autodeterminació en llibertat i amb totes les conseqüència, que ara se’ns nega, pot comptabilitzar l’abast real d’aquestes aspiracions– s’estan canalitzant en les respectives nacions cap a una via exclusivament pacífica. És el que estem fent els catalans amb les repetides onades de consultes –diumenge vinent, la propera– i és també l‘estratègia aprovada per la majoria de l’esquerra abertzale basca il·legalitzada. Una estratègia que compta amb el suport de les personalitats sud-africanes, irlandeses i britàniques firmants de la declaració de Brussel·les, per a la qual ara l’organització basca per la pau i el diàleg Lokarri acaba d’obrir una petició generalitzada de suport a tothom que s’hi vulgui afegir.

Membres destacats de l’esquerra abertzale il·legalitzada i d’Eusko Alkartasuna –els dos col·lectius polítics més compromesos fins ara en la construcció de l’anomenat pol sobiranista basc– s’han compromès a formar part del grup d’observadors internacionals en les consultes catalanes de diumenge. Des de la jornada d’Arenys de Munt, el 13 de setembre de l’any passat, l’esquerra abertzale i el món sobiranista basc miren amb molta atenció el que està passant al nostre país i han afegit la nostra experiència a les que l’esquerra abertzale il·legalitzada ja havia incorporat com a referents en el darrer procés de debat: fi de les guerrilles i accés de l’esquerra als governs en diferents països d’Amèrica, processos cap a la independència en diversos països europeus, entre d’altres.

Per als dies del 10 al 12 de maig es prepara, a les instal·lacions de la Universitat del País Basc a Gasteiz, el Primer Congrés Internacional País Basc-Països Catalans. Pot ser una ocasió excel·lent per aprofundir en el coneixement mutu, i per superar els clixès estèrils d’admiració o rebuig sense matisos que tan sovint han caracteritzat les relacions entre els dos pobles. I un bon moment per intercanviar experiències i posar en comú plantejaments que ens ajudin en el procés per alliberar-nos dels imperis –espanyol i francès– que ens dominen alhora.

Humbert Roma (periodista) (Publicat a Tribuna Catalana el 23 d’abril del 2010)

(A la foto, que he baixat del bloc de la Coordinadora nacional per les consultes sobre la independència, roda de premsa a Donostia per presentar els observadors bascos a la consulta del diumenge 28 d’abril)

Read Full Post »

La nova tongada de consultes sobre la independència nacional encara la recta final cap al 25 d’abril. Lleida decideix ha convocat per demà la darrera assemblea abans de la consulta (al local de campanya al carrer Bisbe Irurita cantonada amb Avinguda de Ronda), en la ciutat on més persones són cridades a votar aquesta vegada. I pel dissabte 17 d’abril, a les 9 de la nit, organitza un sopar popular de suport a la campanya a l’antic convent de Santa Clara (carrer Lluís Besa, 7), amb recital de la cantautora Meritxell Gené inclòs. Ha començat també a Lleida la recollida del vot anticipat, que es pot dipositar en l’urna instal·lada al local de campanya de les 18 a les 20 hores del vespre. També a Mollerussa, a la seu de la coordinadora Mollerussa decideix (plaça de Manuel Bertrand, 13) s’ha començat a recollir el vot anticipat, com en d’altres municipis catalans.

Per diumenge vinent, 11 d’abril, a les 12 del midia, hi ha convocat a Girona, a l’auditori del Palau de Congressos, l’acte d’inici de campanya, amb intervenció de la Companyia Elèctrica Dharma. Per al 25 d’abril, el nombre de muncipis on hi ha convocades consultes –després de la renúncia dels organitzadors a fer-la a Castelldefels per manca de suport i si les dades que tinc són bones– és de 187, amb més d’un milió de persones a les quals se’ls reconeix el dret a votar. En podeu trobar una crònica detallada en aquedsta informació del diari El Punt.

El repte d’aquest amplíssim moviment social pel dret a l’autodeterminació va en increment exponencial a cada consulta que es convoca, en la perspectiva que algun dia, esperem que més aviat que tard, la consulta sigui vinculant i organitzada amb suport institucional si més no en el territori de la Catalunya estricta. El camí és llarg. I més encara si aspirem que sigui la nació sencera qui s’hi incorpori. És el que té la lluita per llibertat de les persones i els pobles, i per la justícia en general. Lluites que abasten generacions senceres, la majoria de les vegades llargs períodes de la història de la humanitat, i és en aquesta perspectiva com l’hem de veure.

Pobles que semblaven adormits i submisos a la dominació imperial, de sobte troben el camí d’eixida –ni que sigui una escletxa– a la dominació ancestral. I, un cop trobat, aquest camí no deixa de fer marrades que sovint semblen allunyar-nos de l’objectiu. Vegeu què està passant al començament del segle XXI amb els pobles indígenes –nacions originàries– d’Amèrica, que comencen a prendre en les seves mans el seu futur després de segles d’ignomínia, opressió i genocidi imposats pels conqueridors i els seus hereus. Només amb paciència i constància –i amb decisió, unitat i suma de diversitats– també el nostre col·lectiu nacional pot arribar a aconseguir la llibertat i que l’imperi colonial espanyol i la comunitat internacional d’estats ens la reconeguin.

Això sí que és de debò pluja fina.

Read Full Post »

Amb aquest títol publicava el suplement que el diari lleidatà “Segre” dedica cada setmana a la comarca de la Noguera un article d’Aitor Carrera Baiget, el dissabte passat, 27 de febrer. He d’agrair al desgavell de la distribució de “Segre” haver descobert els articles d’Aitor Carrera i poder-los llegir quan compro el diari a Alcoletge els caps de setmana que hi sóc. Com que els encarregats de la distribució de “Segre” no s’han assabentat que Alcoletge és de la comarca del Segrià i no de la Noguera, com deuen pensar pels efectes que veig en la seva distribució, els dissabtes arriba a Alcoletge el suplement de la Noguera i jo puc gaudir dels articles de l’Aitor.

Ara bé, no busqueu l’article –ni res dels contiguts dels suplements comarcals de “Segre”– al web del diari, que no els hi pengen pas. Aquesta beneïda circumstància ha fet que m’hagi vist empès a prendre contacte amb l’Aitor Carrera mitjançant internet, per demanar-li que em fes arribar el seu article per correu electrònic i m’autoritzés a reproduir-lo, citant esclar el lloc i quan va ser publicat per primera vegada, al meu bloc.

L’Aitor Carrera és professor de la Universitat de Lleida –les coses que ignorava d’ell i que he aconseguit saber gràcies a internet– i s’hi va doctorar amb una tesi sobre l’occità de l’Aran. Ara hi fa classe de Llengua i lingüistica occitanes, i n’ha publicat una gramàtica, així com d’altres llibres i textos acadèmics i de divulgació. Els seus articles al suplement de la Noguera al diari “Segre”, però, no tracten massa sovint sobre Occitània sinó sobretot de temes de política catalana que aborda amb una visió que la majoria de les vegades comparteixo, i amb una agudesa d’anàlisi que m’atrapa.

Com que això em va passar amb el seu article del 27 de febrer, el reprodueixo tot seguit i espero que no serà el darrer seu que publicaré en el meu bloc. De vegades és molt millor dir amb paraules que altres ja han dit allò que un mateix pensa i no sap expressar sinó de forma més matussera. Aquest és, doncs, l’article d l’Aitor, ben adequat a les jornades que vivim, en què els voluntaris de la ciutat de Lleida preparen la consulta sobre la nostra independència nacional per al 25 d’abril (a la foto, que he baixat del seu bloc, reunió de la plataforma Lleida decideix).

Anar-se’n tranquil·lament

Els anys t’ensenyen que certs tòpics són mentida. I si no t’ho ensenya l’edat, t’ho ensenyen les enquestes. Ara en fan gairebé per qualsevol cosa, i no deixen de tenir resultats sorprenents, sobretot si fan referència a la situació política d’aquest país en què ens ha tocat viure i a les relacions que manté amb la seua metròpoli. Mirin, per exemple, les dades que han aparegut aquesta setmana en un d’aquests últims sondatges. Què ens havien repetit sempre? Doncs que, si mai arribàvem a la independència (que sembla ser que potser sí), en passaria una de grossa. Que hi hauria violència. Que ens enviarien els tancs. Que hi hauria una hecatòmbe tal que el país cauria en la ruïna, i no sé quantes desgràcies més. Doncs no. Resulta que no. Segons aquesta nova enquesta, el dia que siguem independents, no passarà res de tot això. I per què? Doncs perquè a la resta de l’Estat s’ho prendrien –s’ho prendran– relativament bé. Les dades d’aquest sondeig indiquen que, en cas que ens independitzéssim a través d’un referèndum, un 72% de la població de fora del Principat voldria que Espanya i nosaltres ens poséssim a negociar per evitar la separació. Normal fins a cert punt. Però el més bo de tot no és això. Diu aquesta enquesta que, arribat el cas de la victòria independentista en un referèndum principatí, hi hauria un 52% dels ciutadans d’altres zones peninsulars administrativament espanyoles que diria que s’hauria de respectar la nostra decisió. Convindrem que el percentatge podria ser molt més alt –i segurament ho seria en cas que l’estat no fos l’hispànic–, però també estarem d’acord que, si ens ho diuen uns quants dies abans de veure aquesta enquesta, veient el grau d’intoxicació informativa a què se sotmet habitualment el conjunt de la població estatal, no ho haguéssim endevinat. Doncs esperin-se. Segurament han sentit cinquanta mil vegades certs polítics messetaris dient que la Constitució espanyola està per damunt de qualsevol reivindicació territorial, i proclamant solemnement que la legalitat vigent és inviolable. Doncs l’enquesta és molt clara: si s’ha de triar entre principis democràtics i marc legislatiu actual, el 64% de la població estatal respon que prefereix els principis democràtics. Això voldria dir que si hi hagués un referèndum d’independència en què sortís que sí, el que prevaldria, als ulls de la població d’altres zones de l’estat, seria aquest referèndum i no pas qualsevol constitucioneta feta amb els sabres a sota la taula o qualsevol estatutet d’anar per casa. I encara hi ha d’altres dades. En el marc de les transaccions amb l’Estat per evitar la separació, un 56% acceptarien que es negociés un concert econòmic a l’estil basc. I atenció: fins i tot hi ha un 27% de la població que permetria que el català fos oficial al conjunt de l’Estat espanyol si això servís perquè no marxéssim. La mesura probablement no serviria de res: el català ha de ser normal a casa seua, i no pas a Madrid, a Badajoz o a Guadalajara. Però la dada és molt significativa: si hi ha un percentatge tan alt favorable a aquesta mesura, la independència potser sí que és a tocar.

Read Full Post »

« Newer Posts