Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Abertzaleen Batasuna’ Category

Els dos mesos que afrontem a partir de dilluns passat tenen per l’imperi espanyol una transcendència especial. Connacionals de part dels territoris de tres nacions europees sense Estat (en el cas català, amb l’excepció dels andorrans, que sí que en tenen, d’Estat propi, independent i amb representació a les Nacions Unides) estan convocats a votar en eleccions autonòmiques. Deixaré de banda el cas de Galícia, perquè no en tinc coneixement suficient com per abordar-lo amb certa garantia. Pel que fa als altres dos, només es fan eleccions en part dels territoris nacionals sotmesos a l’imperi espanyol –comunitat autònoma basca (CAB) o d’Euskadi, segons la denominació oficial, el 21 d’octubre, i la part de la Catalunya estricta administrada pel que l’enyorat Ramon Barnils n’anomenava la Generalitat de dalt, per distingir-la de la valenciana, el 25 de novembre.

En ambdues comunitats autònomes, la qüestió de la sobirania nacional i, doncs, la independència hi és en el centre del debat electoral, però no de la mateixa manera. En el cas basc –a banda la clara diferència amb el cas català que suposa la presència de partits independentistes i sobiranistes en els set territoris històrics, i la crisi oberta també en l’aliança dels imperialistes que governen l’altre territori sota sobirania espanyola: la comunitat foral navarresa, en un cas semblant al que va portar a l’avançament electoral a la d’Euskadi–, s’hi juga l’hegemonia en el camp del nacionalisme entre la dreta nacional –PNB– i l’esquerra independentista i sobiranista (Alternartiba no és un partit independentista sinó autodeterminista) coaligada en un projecte de llarg abast: Euskal Herria Bildu present ja als set territoris. I aquesta lluita per l’hegemonia i, doncs, per les possibles aliances postelectorals, ja que –per la peculiar composició del parlament de la CAB, amb 25 diputats per cadascun dels tres territoris, i el comportament electoral habitual que les enquestes prevuen que es mantindrà amb lleugers matisos– és molt difícil una majoria absoluta de cap partit, va molt més enllà del debat sobre la independència: hi incorpora, com element essencial, un que és clau en tota política nacional de debò, i que, de forma genèrica, es ve definint com a eix social.

A les eleccions avançades pel president Artur Mas a la Generalitat de dalt –amb unes raons que a mi em semblen clarament oportunistes i d’escassa credibilitat si no les fonamenta, com no ho fa, en el fracàs clamorós dels plantejaments programàtics i d’aliances amb què va començar la legislatura–, el debat previ ve articulat, amb poques excepcions, només per la qüestió de la independència. Tot plegat, aprofitant l’onada independentista ja de llarga durada que s’ha consolidat amb la manifestació de la passada Diada nacional com un fet que sembla irreversible (i dic sembla, perquè la independència cal guanyar-la en un referèndum clar i sense ambigüitats per tenir credibilitat internacional). Les banderes estelades, usades ara a tort i dret amb qualsevol excusa per tothom que necessiti mostrar pedigrí independentista fins i tot per justificar les seves malifetes, ara ja serveixen per embolcallar qualsevol cosa. I sobretot per amagar les polítiques concretes del dia a dia, que en el cas del bipartit que administra la Generalitat de dalt són més aviat contràries al benestar de la bona gent catalana, als seus drets humans i cívics (amb el cas vergonyós de la web de delació implantada per la Conselleria de l’Interior en la línia de les polítiques incitadores de la delació pròpies de les pitjors dictadures, com una de les mostres més escandaloses) i a l’enfortiment i ampliació de l’impacte social dels mitjans de comunicació públics en català (i també dels privats, amb l’única excepció –prou significativa– dels propis del Grup Godó).

En aquestes condicions, i amb l’impacte propagandístic que li suposa la seva condició de president de la Generalitat de dalt, les esquerres catalanes corren el risc que Artur Mas converteixi les eleccions del 25 de novembre en un plebiscit per ell i el bipartit, que no solament seria interpretat com un suport inequívoc als seus ambigus plantejaments en favor de l’Estat propi (cal llegir amb deteniment un recent article de Manuel Cuyàs a El Punt/Avui –2 d’octubre- dedicat al conseller Mascarell i la seva influència en el discurs del president Mas per comprendre les limitacions d’aquest concepte d'”Estat propi” –acceptat, ai! com a lema de capçalera de la manifestació de l’11S per l’Assemblea Nacional Catalana– que pot tenir dobles i triples significacions, alguna d’elles ben allunyada de la independència nacional) sinó també, i sobretot, per a la seva política social, econòmica, de drets humans i de política lingüística i de comunicació. I que una campanya centrada de fet de forma exclusiva en l’eix patriòtic ajudi a la bona gent catalana, quan voti, a oblidar com Mas i el bipartit van bastir l’eix de la seva política social i de drets humans a l’entorn del pacte amb el PP –pacte d’interessos i d’ideologia (neo)conservadora a ultrança– que va regir el primer any de legislatura del bipartit.

Revalidat ara per una possible majoria absoluta –o més àmplia encara que la relativa que van aconseguir a les eleccions del 2010–, el bipartit encapçalat per Artur Mas tindria mans lliures per seguir aplicant les seves politiques del dia a dia contra la bona gent catalana i al servei dels grans interessos econòmics i financers, mentre postposaria fins no se sap quan la resolució del conflicte nacional amb l’imperi espanyol amb la convocatòria d’un referèndum –o consulta, no se sap ben bé– que encara no té data compromesa ni se sap ben bé sobre què serà i en quins termes. En aquest sentit, són prou explícites les declaracions del president Mas al diari imperialista de la dreta espanyola ABC, en què –el 2 d’octubre– deia textualment que “tenir un Estat propi per Catalunya no vol dir una independència total”. Amb la qual cosa sembla que el president ens vulgui dir que hi pot haver una independència “parcial”, que no seria sinó una altra forma de dependència.

Catalunya –i no diguem ja els Països Catalans– necessita un partit –o una coalició– d’esquerres propi, d’àmplia i sòlida composició, per afrontar aquesta política de la dreta catalana que pretén monopolitzar el discurs i el procés sobiranista. Com més s’accentua la penetració social de la convicció que l’única sortida a la crisi nacional espanyola és la independència de les colònies que encara els queden a aquell imperi en què mai no es ponia el sol, més important és que la bona gent catalana sigui capaç de consolidar una força pròpia d’esquerres. Per això, el fracàs de l’intent de construir una candidatura unitària de l’independentisme d’esquerres per les eleccions autonòmiques de novembre –començant per l’actitud de les CUP que ni tan sols va anar a les converses, en una actitud que em sembla d’una enorme irresponsabilitat i una falta evident de maduresa– contrasta obertament amb el que està passant al País Basc. Allí, l’esquerra independentista que encara té els seus principals dirigents empresonats ha estat capaç de consolidar una força no solament electoral sinó de perspectives molt més ambicioses, amb un programa propi consensuat entre totes les sensibilitats polítiques que s’hi han implicat. On hi ha independentistes d’esquerra –fins fa poc enfrontats entre ells, com els hereus de Batasuna i els escindits que integren Aralar, i els seus aliats d’Abertzaleen Batasuna al País Basc del Nord, –, socialdemòcrates d’EA i autodeterministes no independentistes d’Alternatiba.

“Tots hi vam deixar molts pèls a la gatera en aquestes negociacions” –deia el dirigent de l’esquerra abertzale Txelui Moreno en un acte a Barcelona la passada Diada–, però ara tenim aquesta realitat que promet tant”. Ara amb una candidatura encapçalada per Laura Mintegi, escriptora en llengua basca i professora universitària de prestigi, membre de l’Euskaltzaindia (Acadèmia de la Llengua Basca) i presidenta del PEN Club basc, que ha assumit un discurs obert a totes les sensibilitats polítiques que representa, sòlid tant en les formes com en els continguts. Que ha estat capaç de renovar les cares públiques de l’independentisme i el sobiranisme d’esquerres basc, i ha presentat fins i tot el que seria l’equip de govern –incloent-hi canvis significatius de denominació de les conselleries més sensibles per als seus votants– que incorpora noms de reconeixement contrastat per cadascuna de les responsabilitats que ha d’assumir un executiu.

Però la presència tant de l’eix nacional com de l’eix social en la campanya basca no es produeix només per voluntat de l’esquerra independentista sinó també perquè al mateix PSE fins ara governant –govern titella a l’empara de la il·legalització de Batalsuna i atres candidatures acusades de ser-ne hereves–, i al PNB, els mou l’interès electoral de donar a la crisi una resposta diferent a les que vénen de Madrid., amb la qual cosa reforcen el discurs econòmic i social. Només el PP basc monopolitza el discurs exclusivament nacionalista (espanyol esclar, i amb la coartada de l’actual situació a Catalunya). En el cas de l’esquerra independentista, per remarcar que no hi ha alliberament nacional que valgui amb la bona gent basca en atur creixent i una retallada també creixent dels drets laborals, amb menys prestacions socials per als qui més les necessiten, en una societat on la cohesió social ha estat posada en perill pels interessos dels més poderosos i els mandats dels poders financers europeus i autòctons. No és casualitat que, pocs dies abans que comencés la campanya –el 26 de setembre– els dos grans sindicats nacionalistes bascos, ELA –nascut a redós del PNB– i LAB –independentista d’esquerres– convoquessin una vaga general als quatre territoris bascos sota sobirania espanyola.

Mentre a la comunitat autònoma d’Euskadi l’exclusiva del discurs nacionalista com a eix pràcticament únic de la campanya la té el PP basc, a Catalunya correm el risc que l’enfrontament dels discursos nacionalistes de CiU i PP amagui allò que de debò uneix en el fons ambdues candidatures conservadores, els dirigents de les quals fins fa quatre dies es feien apassionades abraçades polítiques i votaven alhora les retallades en drets laborals i socials contra la bona gent catalana. Oblidar-ho és el principal pecat de què hauran de donar compte els dirigents dels partits i candidatures independentistes incapaços de posar-se d’acord ni tan sols en moments tan transcendentals.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana, el 5 d’octubre del 2012)

Anuncis

Read Full Post »

El bloc de partits de l’esquerra independentista basca va tenir aquest diumenge uns resultats molt bons a les eleccions legislatives al País Basc del Nord on es va consolidar com a tercera força pel davant de la que ho era fins ara als tres territoris del Nord, el centrista MoDem, que hi ha perdut 6.786 votants dels 17.552 que va tenir a les legislatives del 2007. I això que els independentistes d’esquerres hi anaven amb l’absència notable d’un dels socis de la coalició que s’ha consolidat al Sud, ja que EA aquí no ha anat a les eleccions amb Euskal Herria Bai, la candidatura de l’abertzalisme d’esquerres en territori sota sobirania francesa, i ha preferit el pacte electoral amb Europe Ecologie-Les Verts. El PNB, per la seva banda, n’ha arreplegat un 1,79%.

Amb 11.423 vots (8,8%, 747 vots més que el 2007 tot i que els partits s’hi presentaven llavors en altres condicions), Euskal Herria Bai passa pel davant del MoDem (8,3%). i esdevé àrbitre de la segona volta en què poden recomanar el vot a socialistes o a sarkozyans, o no donar consigna expressa de vot. Amb la qual cosa, l’esquerra independentista basca esdevé una força clau en el període intens de negociació que viuen aquesta setmana els territoris sota sobirania republicana francesa. I ho poden fer valer, entre d’altres objectius, per assegurar-se una política efectiva del nou govern francès en favor d’una resolució del conflicte basc en la línia de la Declaració de la Conferència internacional d’Aiete, encallada ara en la negativa dels estats espanyol i francès a respondre de forma positiva a la disposició d’ETA a negociar la resolució de les conseqüències bèl·liques (presos, exiliats, víctimes, desarmament…) tal com preveu la mateixa declaració en el seu punt segon un cop acomplert el primer amb la proclamació d’ETA anunciant que abandona l’opció armada.

Vés per on, les eleccions franceses –tan crucials, entre d’altres raons, per aconseguir un canvi de rumb en la política econòmica i social de la Unió Europea i abandonar d’una vegada la bogeria de la retallada sistemàtica dels pressupostos públics i dels ingressos de les classes mitjana i treballadora que ja està afectant, i molt, al creixement econòmic en la majoria d’estats membres i al mateix nucli dur de l’Estat del benestar que caracteritzava l’Europa d’abans de la crisi– poden servir també per posar d’una vegada el conflicte basc en vies efectives de resolució. De ben segur que els representants d’Euskal Herria Bai i sobretot els del PSF ho tindran molt en compte en les seves negociacions sobre les contrapartides a la recomanació o no del vot de l’esquerra abertzale als candidats socialistes.

Mentrestant, el bloc basc d’esquerres independentistes i sobiranistes ja prepara –com totes les forces polítiques amb aspiracions electorals als tres territoris sota sobirania del Regne d’Espanya administrats per Govern i Parlament de la comunitat autònoma d’Euskadi– les cada vegada més imminents eleccions al parlament de Gasteiz. Aquest diumenge precisament ha fet pública la marca electoral: Euskal Herria Bildu, amb què aniran a les eleccions en coalició l’esquerra independentista que encara té el seu nou partit Sortu pendent de legalització pel Tribunal Constitucional espanyol i els seus principals dirigents –entre ells Arnaldo Otegi– engarjolats, EA, Alternatiba i Aralar, que ha hagut de pagar el preu de la sortida del partit de tres dels seus diputats al Parlament de Gasteiz, contraris als compromisos contrets pel partit amb els seus nous aliats del front sobiranista.

De més calat, però, que aquesta tria de nom electoral per la coalició és el reforçament de l’estratègia conjunta de les forces que la integren i que es va concretar a començaments de juny amb la signatura de l’anomenat “Compromís dels sobiranistes d’esquerra. Acord estratègic per al País Basc del Sud”, que representants de l’esquerra abertzale encara sense partit legal, Eusko Alkartasuna, Aralar i Alternatiba van presentar l’1 de juny en un acte al Palau Miramar de Donostia. Aquest ha estat un dels documents més destacats dels molts que s’han fet públics aquestes darreres setmanes farcides d’esdeveniments a l’entorn del conflicte basc: el segon en importància, al meu entendre –menyspreat de cara enfora des dels poders imperials espanyols, però de molt abast només que es vegi amb una mica de perspectiva històrica– és el que ha fet públic el col·lectiu de presos i preses bascos que ha renovat alhora la seva estructura de representació. Un document que es pot interpretar com la resposta –que presenten com de llarg abast estratègic– del col·lectiu a les mesures anunciades pel ministre espanyol de l’interior, Jorge Fernández Díaz, que concretaven el lleuger rentat de cara de la política penitenciària espanyola de revenja contra els presos i preses basques que no cedeixen al xantatge de les condicions que els pretén imposar el govern espanyol per aproximar-los al seu país i fins i tot per deixar en llibertat la gent basca empresonada amb malalties greus i terminals.

Pel que fa al compromís fet públic pels sobiranistes d’esquerra per al País Basc del Sud, destaca per l’objectiu declarat de posar les bases d’una col·laboració política que tots els firmants volen i preveuen llarga i cada vegada més sòlida. És un document extens i dens, circumscrit com diu el seu mateix títol als quatre territoris històrics del País Basc del Sud: Biscaia, Guipúscoa, Àlaba i Navarra, i precisant que “les organitzacions firmants tenim en consideració les distintes realitats i velocitats dels diversos espais politicoadministratius del País Basc del Sud, tot reconeixent l’especificitat política de Navarra”. L’acord el desenvolupen a l’entorn de deu eixos principals: proposta política definida des del moment present, però amb vigència en el llarg termini; prioritzar allò que els uneix; defensa de l’emancipació i autodeterminació dels pobles, i dels drets del País Basc com a nació, la seva capacitat per decidir el seu futur i la defensa de la seva llengua, cultura i forma d’organització com a element vertebrador del mateix acord; una sobirania al servei d’un canvi social; solidaritat amb la classe treballadora i creació de llocs de feina com una de les seves grans fites; una societat plural fonamentada en els valors de la igualtat, el respecte i la solidaritat en què els drets civils, polítics i socials de totes les persones hi siguin reconeguts i respectats; avenç en la conformació de moviments amplis d’acció política i social; construcció popular de caràcter col·lectiu inherent a la identitat basca, compartint projectes amb la ciutadania; integració de totes les propostes emancipadores en les diferents estratègies polítiques i aposta per les vies estrictament polítiques i pacífiques, en l’ampli marc que va des de l’institucional fins a la desobediència civil, tot rebutjant les expressions i estratègies violentes i les vulneracions de tots els drets humans.

I, esclar, ple suport a la Declaració de la Conferència Internacional del palau d’Aiete a Donostia “com a full de ruta per a la resolució del conflicte”, de la qual remarquen que “només s’ha acomplert el primer punt, en haver decidit l’organització ETA el cessament definitiu de la seva activitat armada”. “Resulta imprescindible –afegeixen– que els Estats espanyol i francès posin fi a totes les altres expressions de violència, així com és també imprescindible posar en marxa el diàleg polític que els porti a la resolució del conflicte”. Veurem com hi influiran els excel·lents resultats d’Euskal Herria Bai a les legislatives franceses i els més que extraordinaris d’Euskal Herria Bildu que es preveuen a les autonòmiques de la comunitat d’Euskadi, més enllà de les maniobres de tupinada electoral que ja prepara el PP amb el propòsit anunciat d’inflar el cens electoral amb suposats exiliats amenaçats per ETA. Una mostra més de la impotència dels poders imperials espanyols per aturar el que és una evidència per qualsevol observador que no tingui pa a l’ull: la majoria social basca per més autonomia (PNB) i per la independència (pol sobiranista), dues opcions que aquesta vegada sí que s’hi juguen que els votants diguin quina d’elles acabarà guanyant-hi l’hegemonia política.

Humbert Roma, periodista

(Article publicat a Tribuna Catalana el 13 de juny del 2012)

Read Full Post »

Fernando Díez Torre és un pres de Bilbao al qual li han allargat la condemna sense que la Secció Segona de la Sala Penal de l’Audiència nacional espanyola li n’hagi comunicat la resolució, segons va denunciar la seva defensa i publicava el diari “Gara” la setmana passada. L’endemà que el diari publiqués aquesta notícia, breu però significativa, el col·lectiu de presos polítics bascos feia pública la seva adhesió a l’Acord de Guernica, que van firmar ara fa un any l’esquerra independentista il·legalitzada, Eusko Alkartasuna, Aralar, Alternatiba i Abertzaleen Batasuna (partit del País Basc del Nord), juntament amb més d’una vintena de col·lectius socials diversos.

El contrast entre ambdues notícies és evident. La primera no és sinó la constatació de l’immobilisme en la política penitenciària del Regne d’Espanya que –tot i unes poques mesures de presó atenuada cap a presos amb malaties molt greus, i encara no a tots– segueix pràcticament intacta pel que fa al País Basc. Malgrat la declaració d’ETA d’un alto el foc permanent, unilateral i verificable per la comunitat internacional, en resposta al que plantejava el primer punt de l’Acord de Guernika, i l’opció clara de l’esquerra abertzale il·legalitzada en contra de l’ús de la violència armada com a mitjà per aconseguir les llibertats nacionals al País Basc.
El col·lectiu de presos polítics bascos, que ja el desembre passat es va declarar a favor del procés polític iniciat per l’esquerra independentista basca, ara, donant suport explícit a l’Acord de Gernika, ho fa, entre d’altres qüestions, a l’aplicació dels anomenats “principis Mitchell” en el procés que ha de portar la pau al seu país. Com ara dos prou definitoris del significat del gest del col·lectiu: “l’ús de mitjans exclusivament democràtics i pacífics per resoldre les qüestions polítiques” i “l’oposició a qualsevol intent d’utilitzar la força o amenaçar de’utilitzar-la per influir en el curs o en els resultats a què s’arribi en les negociacions multipartit”. I ho fa tot i les dificultats de debat propi que comporta l’allunyament en nombroses presons, la majoria de les quals a molta distància del seu país. Res a veure amb la política penitenciària britànica d’aproximació dels presos i el debat entre ells que va facilitar els acords de pau per a Irlanda del Nord per als quals el senador nord-americà George Mitchell va plantejar aquells principis.
Més significatiu encara és que s’hagi produït pocs dies després de la sentència de l’Audiència nacional espanyola condemnant cinc dirigents de l’esquerra independentista il·legalitzada a penes d’entre vuit i deu anys de presó, entre ells l’exportaveu de Batasuna, Arnaldo Otegi, i l’exsecretari general del sindicat LAB, Rafa Díez (deu anys per cadascun), a petició de la fiscalia. Una condemna relacionada precisament amb l’activitat dels condemnats per conduir l’esquerra independentista basca il·legalitzada cap a les vies que exclouen expressament la lluita armada. Arnaldo Otegi, un dels principals artífexs d’aquest canvi transcendental, en el missatge que va enviar als manifestants que en demanaven la llibertat als carrers de Bilbo aquest dissabte denunciava el perquè de la sentència: “Només busquen un objectiu: mirar d’impedir que aquestes setmanes i mesos vinents fem passos que, d’acord amb la nova estratègia adoptada, afermin el nou escenari a Euskal Herria de manera irreversible i definitiva”.
Mentre, les coses se segueixen movent al País Basc de Sud. Fonts socialistes, tant de Madrid com basques, ja comencen a parlar en un altre to del conflicte i, arran de la declaració del col·lectiu de presos, accepten obertament encetar una nova política penitenciària que tindria com a primer esglaó l’apropament dels presos al seu país. Coincideixen aquests fets amb la presència del Grup Internacional de Contacte, que encapçala l’advocat sud-africà Brian Currin, al País Basc, on van analitzar, entre d’altres qüestions, el bloqueig pel Regne d’Espanya de la verificació internacional de l’alto el foc d’ETA; la il·legalització del partit “Sortu”, pendent de sentència al Tribunal Constitucional, i la condemna dels cinc dirigents de l’esquerra abertzale que el mateix Currin qualificava d’escàndol aquest diumenge en una entrevista al diari espanyol “El País”.
La perspectiva de les properes eleccions a les Corts espanyoles dóna encara més sentit a tots aquests moviments. L’esquerra abertzale reclama la legalització de Sortu per abans del 20 de novembre, per poder presentar candidats propis dintre de la coalició Bildu, amb Eusko Alkartasuna, Alternatiba i, ara Aralar, important novetat, sobretot pels efectes que pot tenir a la circumscripció de Navarra. Cal recordar, per qui tingui mala memòria, que els independentistes d’esquerres que s’integren a les llistes de Bildu sense ser de cap partit ho fan a titol individual i no han de poder ser qualificades de sospitoses de pertànyer als partits il·legalitzats. En cas contrari, s’incorporarien a les 40.000 persones que no poden ser ni tan sols apoderats de les candidatures si no volen “contaminar” (en llenguatge de l’imperialisme espanyol) les llistes.
Bildu, d’altra banda, a més a més d’incorporar Aralar al bloc electoral, va visualitzant la rellevància de la seva presència a les institucions. Alguns fets destacats d’aquests darrers dies ho demostren. Com ara haver facilitat la unió de les caixes d’estalvi provincials  basques i la seva conversió en un banc, Kutxa Bank, amb la condició que no perdi el seu caràcter públic i que garanteixi l’obra social. I, encara més significatiu, l’acord a les Juntes Generals de Guipúscoa, pactat per Bildu, PSE i Aralar –mitjançant una esmena transaccional a una proposta d’aquest darrer partit– per aprofundir en una política fiscal més progressiva, usant l’autonomia fiscal de cada territori basc. L’acord reclama que la Diputació General adopti mesures per un nou impost sobre el patrimoni, l’increment de la tributació per successions i del tipus general de l’impost sobre transmissions patrimonials i correció de l’IRPF per augmentar la tributació de les rendes del capital i el nombre de trams en l’escala de l’impost. Que el PSE –que governa la comunitat autònoma basca mitjançant el pacte amb el PP i gràcies a l’exclusió de l’esquerra abertzale– hagi firmat aquest acord és d’una transcendència que no ha estat prou destacada.
Davant tot plegat, el PNB –que ha fet aquest diumenge el seu Alderdi Eguna a Foronda (Àlaba)– sembla haver entrat en una crisi d’identitat i deconcert notable. No n’és una mostra menor que hagi aconseguit presidir l’associació de municipis Eudel amb una candidatura conjunta amb el PSE i el PP, tot marginat-ne Bildu, la principal força municipal després de les darreres eleccions. Bildu s’hi va abstenir i no va presentar candidats per considerar que es tractava només d’un repartiment de càrrecs i no d’un debat a fons sobre la funció de l’associació.
Dies apassionants, doncs, els que s’anuncien al País Basc. Tot i la duresa del camí que ha emprès, l’esquerra independentista –segons repeteixen els seus dirigents, al carrer o a la presó– no ha renunciat al canvi de rumb emprès. I ara, amb el suport explícit dels presos –element cabdal en qualsevol conflicte armat que deriva cap a resolucions pacífiques–, en surt reforçada.
Humbert Roma
periodista
(Publicat a Tribuna Catalana el 26 de setembre del 2011)
(A la foto, l’expres basc Jon Agirre firma l’acord de Guernica, a l’acte que es va fer aquest diumenge 25 de setembre)

Read Full Post »


El pronunciament de l’esquerra abertzale per l‘abandonament unilateral de l’ús de les armes en la lluita pel dret dels bascos i basques a l’autodeterminació i la unitat territorial ha obert unes tals expectatives al País Basc que ja ningú no s’atreveix a posar-les en dubte si no és repetint tòpics irrellevants. Només cal veure les portades i els continguts dels mitjans de comunicació espanyols –i no parlem ja dels bascos i catalans– per certificar-ho.

Fins tal punt que, en les actuals circumstàncies, la majoria d’aquests mitjans semblen utilitzar les perspectives obertes sobre la fi d’ETA com a organització armada per relativitzar, si no amagar, una vegada més –posant-la a segon terme, justificant-la o senzillament ocultant-la–, l’altra cara del conflicte: el manteniment del terrorisme d’Estat sobre l’independentisme basc. Les Corts espanyoles, el govern de la monarquia i la judicatura no solament no han donat cap pas per alleugerir l’exclusió d’una part substancial de la ciutadania basca del seu dret a participar en la política sense restriccions –PP i PSOE n’acaben fins i tot de reforçar els mecanismes excloents–, sinó que mantenen intactes –contravenint les seves pròpies lleis fonamentals com la mateixa Constitució– els mitjans per imposar el terror d’Estat amb violència específica per a ciutadans i ciutadanes bascos partidaris de la independència del seu país. Entre ells la tortura, que s’ha seguit aplicant als centres de detenció sense solució de continuïtat des de la mort del dictador.

Dissabte passat, 30 de novembre, el rebuig a la tortura va tornar a motivar els bascos i basques que defensen tots els drets per a tothom al País Basc per sortir al carrer a Donostia en una manifestació que en va aplegar milers (20.000 segons el diari “Gara”). Donaven suport a la convocatòria, a més a més de l’esquerra abertzale il·legalitzada, Aralar, Eusko Alkartasuna, Abertzaleen Batasuna i Alternatiba, els sindicats ELA, LAB, EHNE (pagesos), STEE-EILAS (ensenyament) i HIRU (transportistes) i nombrosos col·lectius, entre ells els catalans Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans, i Alerta Solidària. Tot i que, al Regne d’Espanya,  l’agenda dels mitjans de comunicació sobre la qüestió basca sembla de fa molt de temps marcada de forma exclusiva per l’argumentari del ministeri de l’interior –amb escasses excepcions–, això és, dissolució d’ETA a canvi de no res com a qüestió única, no és pas aquest el component exclusiu del conflicte si hem de fer cas als partits i sindicats sobiranistes i altres agents socials que van subscriure el 25 de setembre passat l’acord de Gernika i són –en essència– el moll de l’os dels convocants de la manifestació de dissabte.

Val la pena repassar-ho, per no perdre de vista un dels aspectes clau de la pervivència del conflicte: el manteniment, i l’agreujament encara, de la violència específica de l’Estat contra l’independentisme basc. Els firmants de l’acord de Gernika no solament reclamen a ETA “la declaració d’un alto el foc permanent, unilateral i verificable per la comunitat internacional com a expressió de voluntat per a un abandonament definitiu de la seva activitat armada”, sinó que plantegen a l’Estat un seguit d’exigències de pura lògica democràtica: reconeixement dels drets civils i polítics “per a tots els projectes polítics” i derogació de la Llei de Partits Polítics, “desaparició de tota mena d’amenaces, pressions, persecucions, detencions i tortures contra qualsevol persona per la seva activitat o ideologia política”, “cessament de la política penitenciària que se segueix contra els presos i preses polítiques basques, plantejada fins ara com a part d’estratègies de confrontació”, “revisió dels processos judicials contra persones i estructures organitzatives derivats de la seva activitat política”, “derogació de jurisdiccions, tribunals especials, tota legislació d’excepció i, amb ella, la desaparició de la incomunicació”, entre d’altres.

La manifestació de dissabte, d’altra banda –a part de coincidir amb l’aplicació, una vegada més, de la incomunicació a catorze nois i noies independentistes d’esquerres detinguts sota l’acusació d’intentar reconstruir el moviment polític juvenil Segi, alguns dels quals han explicat que els van sotmetre a tortura, i amb el judici a quinze guàrdies civils en un tribunal de Donostia acusats d’haver torturat dos detinguts el 6 de gener del 2008– no ha estat l’única en els darreres setmanes contra la violència de l’Estat que sofreixen els independentistes bascos. Fa just un mes, el 2 d’octubre, més de 30.000 persones es van manifestar a Bilbo, amb participació en aquesta ocasió fins i tot del PNB, convocades per persones gens sospitoses de connivència amb la lluita armada, com el coordinador de l’organització per la pau i el diàleg Lokarri, Paul Ríos, en defensa de l'”exercici immediat i efectiu de totes les llibertats públiques, de tots els drets ciutadans per a totes les persones que no ha d’estar sotmès a contextos canviants”. Un objectiu, com es veu, encara pendent tot i tractar-se simplement de garantir els drets humans i de ciutadania a totes les persones encara que defensin la independència del seu país.

Humbert Roma, periodista

(Article publicat a Tribuna Catalana el 2 de novembre del 2010)

Read Full Post »

El ministre espanyol d’Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, està tot cofoi. Ha dit que el règim dictatorial cubà no solament ha decidit alliberar 52 presos polítics ara sinó que en deixarà lliures el centenar que en queda ben aviat, gràcies –diu– a les habilitats de la diplomàcia espanyola. És ben bé que no veu la biga al propi ull.

Les presons espanyoles i franceses són plenes de presos polítics –més de set-cents–, la majoria relacionats amb el conflicte nacional que el Regne d’Espanya té amb el poble basc. I se’ls aplica condicions penitenciàries molt dures, sovint molt més dures que als presos anomenats comuns. Molts d’aquests presos i preses bascos –cada vegada més– no tenen cap imputació per delictes de sang o violència, sinó que són el que el jutge Baltasar Garzón, en un plantejament d’allò més democràtic com acostumava, va anomenar l’entorn d’ETA. La tesi que va portar després, amb la teoria que ETA no és només l’organització armada sinó aquest mateix entorn, a la llei de partits i l’exclusió de centenars de persones del dret d’elegir, ser elegits i fer acció política en el partit de la seva tria personal.

Presos preventius en alguns casos, als quals s’apliquen en moltes ocasions els màxims terminis de reclusió que preveu la llei –de vegades, per deixar-los després en llibertat perquè els jutges no tenen manera de justificar les imputacions– o condemnats a penes molt dures. Com en el cas del macrosumari 18/98 (en què van ser condemnats, entre d’altres, periodistes i treballadors del diari Egin), joves independentistes d’esquerres o dirigents de l’esquerra abertzale (en l’actualitat, la majoria de l’antiga direcció de Batasuna és a la presó pendent de judici). Encara és recent l’absolució dels cinc directius i periodistes del diari “Egunkaria”, que també van ser empresonats amb caràcter preventiu per ordre del jutge Del Olmo, i alguns d’ells torturats, considerant-los membres o col·laboradors d’ETA, per, després de set anys d’instrucció del sumari, ser absolts per l’Audiència Nacional espanyola.

Ara els toca el torn a 21 alcaldes, regidors i treballadors de la institució nacional d’electes bascos Udalbiltza, encausats –i la majoria empresonats també de forma preventiva– en un sumari instruït per Baltasar Garzón l’abril del 2003. Un altre ha resultat absolt d’entrada, en haver estat condemnat en un judici anterior pels mateixos fets. El judici, acusat-los d’actuar a les ordres d’ETA i malversació de cabals públics –en les campanyes que va fer la institució d’electes–, va començar el dijous 15 de juliol a Madrid i el fiscal demana per a cadascun d’ells penes d’entre 10 i 15 anys de presó, que l’acusació popular –Dignidad y Justicia– augmenta fins a 22.

Udalbiltza va ser un dels fruits més preciosos del procés de Lizarra-Garazi, que va portar a la treva de setembre del 1998 i que es va trencar quan ETA va tornar a l’acció armada el desembre de 1999. La que va ser qualificada de primera institució política nacional de la història recent del País Basc –ja que abastava la totalitat del país– va ser fundada el 18 de setembre del 1999, per 1.778 electes municipals del PNB, EA, Abertzaleen Batasuna i Euskal Herritarrok (coalició de l’esquerra independentista basca), dels set territoris històrics a una i altra banda de la frontera. Després que ETA va decidir posar fi a la treva, a partir de febrer del 2001 es van formar dues Udalbiltza: Udalbiltza-Udalbilde, liderada pel PNB i EA, i Udalbiltza-Kursaal, liderada pels electes de l’esquerra abertzale que seria il·legalitzada dos anys després.

Entre el patrimoni polític d’Udalbiltza-Kursaal, hi ha l’organització d’accions de solidaritat amb les zones més desafavorides del territori nacional, com Zuberoa, al País Basc del Nord, amb la creació del Fons Basc de Cohesió i Desenvolupament; l’aprovació del document “Euskal Herria en el camí cap a la democàcia i la pau;, la “Carta de Drets d’Euskal Herria”, la tramitació de l’EHNA (document de reconeixement de la identitat nacional basca dels qui el tramitaven de forma voluntària, que diverses empreses van acceptar com a instrument d’identificació equivalent al DNI espanyol) i sobretot la Conferència Internacional pels Drets dels Pobles.

La Conferència es va fer del 6 al 8 de desembre del 2002 i va comptar amb la presència destacada d’un català, Fèlix Martí, creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, com a membre del Comitè d’Honor. De la transcendència de la iniciativa, en pot donar una idea la llista de les persones que acompanyaven Martí en el Comitè d’Honor: Haunani Kay Trask (líder del moviment per la sobirania nativa de Hawai), Daniel Turp (membre de l’Assemblea Nacional del Québec), Matabo Kunene (del Congrés Nacional Africà, governant a Sud-Àfrica) i Pete Cenarrusa (exsecretari d’Estat d’Idaho, als Estats Units d’Amèrica, que hi va intervenir amb un discurs per vídeo). L’abril del 2003, el jutge instructor Baltasar Garzón posava fi a aquesta dinàmica.

Si tenim en compte que a la Conferència Internacional pels Drets dels Pobles hi van participar no solament membres d’organitzacions independentistes dels diversos pobles oprimits pel Regne d’Espanya sinó personalitats destacades de tot el món i que en el comitè de suport hi havia un expresident de la República Italiana (Francesco Cossiga) i un exministre francès, i hi van intervenir amb ponències pròpies diputats i senadors de diversos països, així com Verena Graf, secretària general de la Lliga Internacional pels drets dels Pobles i Françoise Houtart, el seu president, persones ben poc sospitoses de connivència amb ETA, es poden entendre les presses de Garzón. I més en la cursa que ell mateix havia començat per veure qui empresonava més i amb més diligència, com més millor, independentistes de l’esquerra basca. La Conferència Internacional va finalitzar –pura lògica– amb una declaració en què es demanava el reconeixement del dret d’autodeterminació per a les nacions sense Estat. I amb el propòsit de posar en marxa una assemblea dels pobles d’Europa que fos una mena de contrapoder a les institucions europeers dominades per la lògica dels Estats.

El judici als electes i treballadors d’Udalbiltza, una vegada més, posa a prova el respecte del Regne d’Espanya per la democràcia. Aquest dissabte, milers de persones –10.000 segons el diari “Gara”– s’han manifestat en contra del judici. Entre els signants dels diversos manifestos de suport als encausats hi ha dirigents del PNB, EA, Aralar, Alternatiba (escissió d’EB), EB, els sindicats ELA, LAB i CCOO, l’Associació Basca de Municipis, Lokarri (xarxa ciutadana per l’acord i la consulta), Nafarroa Bai, i fins i tot un regidor del PSE i la incombustible exregidora del PSN a Iruña, Ainoha Aznárez, de qui sempre recordarem la intervenció, durant el darrer procés de pau, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona parlant en nom de les dones d’Ahotsak.

Ara que es tornen a obrir esperances de pau al País Basc, sense atemptats d’ETA des de fa un any i amb l’opció unilateral de l’esquerra abertzale per la confrontació democràtica pel dret a l’autodeterminació i la independència, sense violència ni ingerències, el judici a Udalbiltza serà també un judici a la justícia espanyola. Ja que donarà també la mesura de fins a quin punt els jutges del tribunal d’excepció volen i poden contribuir a la distensió en el conflicte basc o opten, una vegada més, com van fer en l’anterior procés, per endurir la via repressiva.

Humbert Roma, periodista

(Aquest article ha estat publicat a Tribuna Catalana el 18 de juliol del 2010)

(La foto, de la manifestació del dissabte 17 de juliol a Bilbao en suport als electes i traballadors d’Udalbiltza jutjats, és del diari “Deia”)

Read Full Post »

L’Aberri Eguna (dia de la pàtria basca) d’enguany ha estat insòlit. I no només perquè, per primera vegada des que els tres territoris de la comunitat autònoma d’Euskadi han tingut un govern autonòmic, aquest –i amb ell el seu lehendakari– no ha estat present en la commemoració de la diada nacionalista. És un efecte més, i no pas el més greu, de la presa del poder pels partits imperialistes espanyols –PSE i PP– al territori colonial d’Euskadi, gràcies a la tupinada a les eleccions autonòmiques del març del 2009 en què ells mateixos van privar –via llei espanyola de partits i aparell judicial de la metròpoli– del dret a elegir i ser elegits als votants potencials d’un força política clau en la representació política com és l’esquerra abertzale il·legalitzada.

Les forces polítiques i socials basques, legalitzades o no, i també l’organització independentista armada clandestina ETA, són –en tots els territoris bascos i no solament a les tres províncies de la comunitat autònoma– en una cruïlla. El camí que prenguin a partir d’ara pot ser decisiu per al futur de la nació sencera. El PNB, perdut el govern d’Euskadi després d’haver-lo encapçalat tant de temps, sembla més desorientat que mai. Com per no dir ni una sola paraula, per exemple, en el seu manifest de l’Aberri Eguna del 2010, sobre les causes per les quals va ser foragitat del poder. Ni sobre les d’origen aliè, com l’exclusió d’un sector de la població de l’exercici de drets polítics i humans fonamentals en una democràcia. Ni sobre les d’origen intern, com la contradicció que ve arrossegant des de la seva fundació entre les anomenades dues ànimes del partit: la sobiranista, que va impulsar la seva implicació en el pacte de Lizarra-Garazi que va portar a la fracassada treva d’ETA del 1998 –quan era lehendakari Juan José Ibarretxe– i als diversos intents posteriors del mateix Ibarretxe d’aprofundir en la defensa del dret a decidir, torpedinats des dels sectors autonomistes del mateix partit. Derrotat per la via de la tupinada imperialista a les darreres eleccions, el PNB sembla ànima en pena –de fet, l’ànima autonomista, que porta les de guanyar al si del partit després de l’allunyament de l’incòmode Ibarretxe– en la recerca de la pròpia identitat. No hi ha ajudat gens el recent escàndol de presumpta corrupció que ha afectat el partit a Àlaba, on conserva el govern de la poderosa diputació foral gràcies al pacte que el PSE s’ha negat a trencar tot i les demandes del PP perquè ho faci. Per intentar corregir el rumb, o si més no que ho sembli, els seus dirigents nacionals –”jelkide”– s’han tret de la màniga l’anomenada “iniciativa Ados!” (Acordar!) per la reforma del marc estatutari, fonamentada en la “capacitat de decisió” i un “sistema bilateral de garanties amb l’Estat espanyol”. A banda de reclamar una vegada més a ETA que abandoni les armes i a l'”autodenominada esquerra abertzale –segons diu el seu manifest per la diada– un rebuig clar i rotund de la violència d’ETA”, i proclamar la crisi econòmica com la preocupació prioritària del partit, el PNB defineix el camí triat com el d'”aprofundir en la institucionalització d’Euskadi i avançar de forma decidida en el nostre autogovern fonamentat en la cada vegada més àmplia institucionalització i recolzat en el dret a decidir”. Sense dir gran cosa més sobre com pretén aconseguir aquests objectius i amb quins suports compta en les actuals condicions.

Via autonomista que l’allunya de la impulsada per l’esquerra abertzale il·legalitzada, que –després d’un efectiu procés de reflexió i revisió a fons de la seva estratègia– ha emprès el camí de l’acumulació de forces sobiranistes per defensar l’exercici del dret d’autodeterminació i la independència per vies exclusivament pacífiques, sense fer-ho dependre de cap procés de negociació, com explicita el document “Zutik Euskal Herria” (País Basc dempeus) que va fer públic a mitjans de febrer. Document menystingut –de cara enfora si més no– tant pel PNB com pels socialistes bascos i espanyols i, no cal dir-ho, el PP–, però que alguna cosa nova deu tenir quan, pocs dies abans de l’Aberri Eguna, el 29 de març, el facilitador de resolució de conflictes sud-africà Brian Currin presentava a Brussel·les una declaració en què quatre premis Nobel de la pau i disset personalitats més sud-africanes, britàniques i irlandeses dieun que “plenament realitzat, aquest compromís pot ser un pas fonamental per posar fi al darrer conflicte a Europa”. Entre aquestes personalitats, destaquen l’arquebisbe sud-africà Desmond Tutu; l’expresident sud-africà que va posar fi al règim de l'”apartheid”, Frederik W. De Klerk; l’expresidenta d’Irlanda i premi Príncipe de Asturias de Ciències Socials 2006, Mary Robinson; l’exlíder del Partit Laborista i Socialdemòcrata d’Irlanda del Nord, John Hume, i Albert Reynolds, exprimer ministre d’Irlanda, que van jugar un paper clau en el procés de pau irlandès, i l’exsecretari general de la interpol Raymond Kendall. Encapçalant les signatures la Fundació Nelson Mandela, amb una referència expressa dient que el text de la declaració concorda amb el pensament del líder de la lluita contra l’apartheid a Sud’Àfrica.

Aquest moviment basc per la independència es concreta ara com ara en la xarxa Independendistak, que pretén aplegar tots els bascos i basques dels set territoris històrics decidits a aconseguir la independència exclusivament per la via pacífica i democràtica, i en un acord de l’esquerra abertzale il·legalitzada amb el que queda d’EA, l’antic soci de govern del PNB, després de l’escissió d’Alkarbide. Independistak i EA van protagonitzar el seu propi Aberri Eguna convocant una multitudinària marxa que va confluir des d’Irun i Hendaiacap al pont de Santiago, on hi ha la frontera que divideix artificialment els territoris bascos sota sobirania espanyola dels sotmesos a la sobirania francesa. Una convocatòria que es venia produint els darrers anys, amb el suport de tots els partits sobiranistes, però d’on enguany s’han despenjat Aralar i Abertzaleen Batasuna, tot i que alguns destacats membres d’aquestes formacions hi van participar.

Però la declaració que va presentar Brian Currin –que no s’amaga d’haver treballat amb l’esquerra abertzale il·legalitzada acompanyant-la en el seu procés de reflexió i canvi d’estratègia– té una segona part que, ara com ara, fa dífícil a l’esquerra abertzale avançar en aquesta estratègia exclusivament pacífica si no s’encarrila aviat en la mateixa direcció un altre dels agents que han d’ajudar a resoldre el conflicte: ETA. “Prenem nota –diu la declaració de Brussel·les– de l’expectativa que els pròxims mesos poden donar pas a una situació en què el compromís pels mitjans pacífics, democràtics i no violents es converteixi en una realitat irreversible. Per això, fem una crida a ETA perquè doni suport a aquest compromís declarant un alto el foc permanent i completament verificable”. Tot i referir-s’hi en el propi comunicat per l’Aberri Eguna, ETA ha posposat la seva resposta a aquesta demanda concreta d’alto el foc a un posterior comunicat que farà públic, segons diu, després d’analitzar “les aportacions i opinions que han fet públiques els agents internacionals”. Remarcant, però, que “la desactivació de la resposta armada no soluciona el conflicte polític” i afegeix que, com ha passat en altres “processos de resolució de conflictes en el món, en el nostre també són necessàries garanties i compromisos de totes les parts, construir l’escenari democràtic que garantirà una sortida sòlida i permanent”.

I és aquí on pren raó de ser el darrer paràgraf de la declaració de Brussel·les, dirigida a l’altre agent del conflicte, que té de ben segur –cal no oblidar-ho, per no fer-se il·lusions excessives respecte d’una resolució ràpida del conflicte– la clau veritable per aarribar a una pau efectiva o, si més no, afavorir-la amb mesures de distensió: el govern de la monarquia. “Aquesta declaració (d’alto el foc d’ETA completament verificable), degudament resposta pel Govern espanyol, permetria que els nous esforços polítics i democràtics avancin, les diferències siguin resoltes i s’aconsegueixi una pau duradora”, diu el manifest de Brussel·les. Una resposta que, si més no de portes enfora, el govern de la monarquia no sembla voler facilitar. Només ha calgut que l’eurodiputat del PP i exministre de l’Interior, Jaime Mayor Oreja, hagi dit que està segur que hi ha converses entre ETA i el govern espanyol –cosa que tant de bo fos certa–, perquè el fiscal general de l’Estat, induït clarament pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero, hagi anunciat canvis imminents destinats a endurir la llei de partits. La tria oficial del Govern espanyol –i del seu satèl·lit titella de Gasteiz– és, ara com ara, avançar per un camí radicalment diferent al que reclamen els valedors internacionals de l’estatègia de l’esquerra abertzale.

La política d’aliança entre els dos partits imperialistes majoritaris espanyols pel que fa al País Basc, en què el PSOE sempre va a remolc del PP, sobretot després del fracàs de la darrera treva i negociació amb ETA, no se salda, però, sense costos per al PSE governant a Euskadi. El darrer, la dimissió a finals de març del que era viceconseller de Política Lingüística, Ramón Etxezarreta, antic col·laborador de l’alcalde socialista de Donosti, Odón Elorza, quan no portava ni un any al càrrec. Etxezarreta, persona respectada en el món de l’euskera i membre del sector basquista del PSE, en dimitir, va dir que ho feia per “no encaixar en l’equip i estil de direcció de la Conselleria de Cultura”. El diari “Deia”, proper al PNB, ha explicat els seus repetits enfrontaments amb Antonio Rivera, viceconseller de Cultura, l’home fort de la conselleria, que és a càrrec de Blanca Urgell, precisament sobre l’orientació de la política lingüística. Antonio Rivera passa per ser un ferotge antinacionalista. Segons diu Javi Núñez, en la crònica a “Deia”, “una altra de les característiques d’Antonio Rivera és la seva oposició visceral a l’euskera”. Una baixa més que significativa del rumb que manté impertorbable el govern de Patxi López, al servei de l’imperialisme espanyol més ranci i obtús.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana, el 6 d’abril del 2010)

(La foto, de la marxa convocada aquest Aberri Eguna per Independentistak, amb el suport d’Eusko Alkartasuna, en arribar al pont de Santiago, l’he baixat de “Gara”)

Read Full Post »

untitled

Tot sembla, ara com ara, dat i beneït a les quatre províncies basques del sud. Els partits imperialistes espanyols no solament governen a la comunitat foral de Navarra (UPN amb el suport del PSN) sinó que ara, ben aviat, ho faran també a l’autònoma basca (PSE amb el suport del PP). Per afegir més humiliacions als bascos sota la sobirania del Regne d’Espanya, el PP –que ha atiat com ningú l’odi espanyol contra el poble basc fins a esdevenir un dels factors decisius en el fracàs del darrer procés de pau– tindrà la presidència del Parlament autònom a Gasteiz. És la torna pel seu suport perquè la filial basca del PSOE aconsegueixi la lehendekaritza i el Govern de la comunitat.

 

Mentre, es van acomplint els passos d’una ambició política miserable, de curtíssima volada, que pot tenir els efectes d’una torrentada que arrossegui les poques coses aconseguides en alguns camps altament sensibles. En la recuperació de l’euskera: a la comunitat autònoma basca ni tan sols hi ha, com a Catalunya, una política d’immersió lingüística a totes les escoles, sinó que hi perviuen tres línies separades, que el tripartit encapçalat pel PNB va ser incapaç de reduir a dues, com preveien els projectes de la passada legislatura. En la televisió basca; dues cadenes, una en espanyol, l’altra, en euskera. I pot empitjorar encara la ja malmesa cohesió social, sobre la qual assentar una pau digna que, esperem que més aviat que tard, caldrà negociar.

 

El País Basc, però, no es redueix a les quatre províncies del sud de la muga. Al nord, sota la sobirania de la República Francesa, hi ha Iparralde, les altres tres províncies que no surten als diaris d’aquí, però on s’estan produint fets prou interessants com per tenir-los en compte. El darrer, el procés judicial contra Euskal Herriko Laborantza Ganbera (EHLG) i el seu president, Michel Berhokoirigoin. El dijous 26 de març, el tribunal de Baiona va donar la raó als promotors d’EHLG i va exculpar el seu president d’haver “induït a la confusió amb la funció pública de la Cambra d’Agricultura oficial de Pau” i haver intervingut “en dominis reservats” a la Cambra de Pau, com l’havien acusat els representants de les acusacions particulars i la fiscalia. 

 

EHLG és la plasmació, en el camp de l’agricultura, d’una vella reivindicació, cada vegada més implantada al País Basc del Nord: la del reconeixement d‘un departament propi. Actualment, el País Basc del Nord està incorporat al departament dels Pirineus Atlàntics, comú amb una part dels territoris occitans, la regió del Bearn. La victòria judicial d’EHLG –quan escric aquestes ratlles, les acusacions particulars ja han anunciat que no recorreran la sentència, i la fiscalia és pendent de pronunciar-se– no es limita, doncs, al camp de l’agricultura, sinó que té un abast polític molt més ampli, en uns moments en què la República Francesa s’està replantejant l’estructura territorial, amb l’informe Balladur, que no necessàriament ha de ser més favorable a les nacions sotmeses a la sobirania republicana. 

 

El suport rebut pels impulsors d’EHLG ha arribat més enllà de les tres províncies, i no només al País Basc del Sud, sinó a la França profunda. Tant el dia del judici, 29 de gener, com el de la publicació de la sentència, centenars de persones es van concentrar davant la seu del Tribunal: entre d’altres, consellers regionals socialistes, regidors abertzales de diverses sensibilitats, defensors dels drets humans… De fet, la creació d’EHLB (nom exclusiu en basc, perquè no pogués ser confós amb la cambra agrícola departamental) va significar l’aplicació d’una estratègia que està donant els seus fruits al País Basc del Nord: la política dels fets consumats. Quan, després de nombroses gestions amb les entitats oficials per aconseguir un objectiu senzill i fàcil d’entendre per la gent, es manté la negativa dels poders públics, es tracta d’aplicar-lo amb els fets, sigui quina sigui la reacció dels governants.

 

Va ser l’estratègia que van popularitzar els Demo, a finals del segle passat i començaments d’aquest, a l’entorn de tres objectius: la creació del departament del País Basc, l’apropament dels presos i una política que garanteixi la supervivència de l’euskera. Un moviment que va posar en evidència, amb accions agosarades i provocadores, la feblesa de les argumentacions que recolzen l’imperialisme francès. Com ara, el robatori dels escons que correspondrien al País Basc del Nord al Consell General dels Pirineus Atlàntics, i el seu trasllat de Pau a Baiona, o la retolació en euskera –respectant la francesa– de les estacions ferroviàries basques. Una estratègia que els va costar multes i empresonaments, fins al punt d’afeblir força el moviment, però que a la llarga ha consolidat en la població de les tres províncies els objectius que s’havien fixat. Això, es clar, juntament amb la feina feta per molts d’altres col·lectius que treballen pels mateixos objectius, com la plataforma Batera i el consell dels electes.

 

Aquest avenç de la consciència de pertinença a un país propi es fa patent en la consolidació de les candidatures abertzales unitàries d’Euskal Herria Bai, que tenen el suport d’Abertzaleen Batasuna, Batasuna i Eusko Alkartasuna, però no el del PNB. Una estratègia unitària que ha estat refrendada per Abertzaleen Batasuna –el partit més influent dels tres– en la seva darrera assemblea el febrer passat. I que va suposar avenços en els resultats electorals tant a les legislatives de juny del 2007 –dos dies després del trecament de la treva d’ETA– com a les municipals i cantonals de març del 2008. En aquestes darreres, tot i perdre l’únic conseller regional que tenien –a causa del reagrupament de la dreta en la segona volta–, van augmentar en vots i llocs de representació.

 

Unes altres eleccions en què l’abertzalisme ha demostrat la seva consolidació al País Basc del Nord han estat les darreres als consells dels prud’hommes (tribunals de mediació laboral formats per representants dels sindicats i les patronals), el desembre del 2008. El sindicat de l’esquerra abertzale LAB, l’únic amb implantació a les set províncies (ELA només té incidència al Nord mitjançant la Fundació Manu Robles), va esdevenir la tercera força sindical, amb quatre consellers (en tenia només un), pel davant de la històrica Force Ouvrière (FO) i darrere la CGT i la CFDT.

 

El mateix any 2008, a l’abril i maig, una delegació de bascos i basques del Nord va participar, a iniciativa del moviment Autonomia Eraiki, en la reunió del Fòrum Permanent per a les Qüestions Indígenes del Consell Econòmic i Social de l’ONU (UNPFH), i hi van reivindicar –i provocar una sobtada i ridícula resposta de la delegació francesa, al·ludint als drets dels polinesis– la formació d’una comissió específica per a la defensa dels drets de les poblacions autòctones a Europa. Una proposta que ens pot semblar fora de lloc, des de la nostra perspectiva catalana, però que no faríem malament de tenir en compte, si hi reflexionéssim una mica, atès com les gasten els imperialismes francès i espanyol que uns i altres patim.

 

En una Europa que els governants proclamen sense fronteres –i tant sense fronteres: al Regne d’Espanya, Batasuna i tots els partits que se li assemblin són il·legalitzats, mentre a la República Francesa són legals–, el diumenge de Pasqua vinent, 12 d’abril, dia de la pàtria basca, una marxa convocada a iniciativa del Fòrum de Debat Nacional, i recolzada per personalitats i partits sobiranistes de diverses tendències, en creuarà una que divideix el poble basc, nació privada de sobirania, entre dos estats membres de la Unió Europea. D’Irun a Hendaia, gent vinguda dels set territoris bascos creuarà la muga reivindicant el dret a decidir i el reconeixement dels seus drets nacionals com a poble lliure.

 

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 30 de març del 2009)

Read Full Post »

Older Posts »