Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Ahotsak’ Category

El ministre espanyol d’Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, està tot cofoi. Ha dit que el règim dictatorial cubà no solament ha decidit alliberar 52 presos polítics ara sinó que en deixarà lliures el centenar que en queda ben aviat, gràcies –diu– a les habilitats de la diplomàcia espanyola. És ben bé que no veu la biga al propi ull.

Les presons espanyoles i franceses són plenes de presos polítics –més de set-cents–, la majoria relacionats amb el conflicte nacional que el Regne d’Espanya té amb el poble basc. I se’ls aplica condicions penitenciàries molt dures, sovint molt més dures que als presos anomenats comuns. Molts d’aquests presos i preses bascos –cada vegada més– no tenen cap imputació per delictes de sang o violència, sinó que són el que el jutge Baltasar Garzón, en un plantejament d’allò més democràtic com acostumava, va anomenar l’entorn d’ETA. La tesi que va portar després, amb la teoria que ETA no és només l’organització armada sinó aquest mateix entorn, a la llei de partits i l’exclusió de centenars de persones del dret d’elegir, ser elegits i fer acció política en el partit de la seva tria personal.

Presos preventius en alguns casos, als quals s’apliquen en moltes ocasions els màxims terminis de reclusió que preveu la llei –de vegades, per deixar-los després en llibertat perquè els jutges no tenen manera de justificar les imputacions– o condemnats a penes molt dures. Com en el cas del macrosumari 18/98 (en què van ser condemnats, entre d’altres, periodistes i treballadors del diari Egin), joves independentistes d’esquerres o dirigents de l’esquerra abertzale (en l’actualitat, la majoria de l’antiga direcció de Batasuna és a la presó pendent de judici). Encara és recent l’absolució dels cinc directius i periodistes del diari “Egunkaria”, que també van ser empresonats amb caràcter preventiu per ordre del jutge Del Olmo, i alguns d’ells torturats, considerant-los membres o col·laboradors d’ETA, per, després de set anys d’instrucció del sumari, ser absolts per l’Audiència Nacional espanyola.

Ara els toca el torn a 21 alcaldes, regidors i treballadors de la institució nacional d’electes bascos Udalbiltza, encausats –i la majoria empresonats també de forma preventiva– en un sumari instruït per Baltasar Garzón l’abril del 2003. Un altre ha resultat absolt d’entrada, en haver estat condemnat en un judici anterior pels mateixos fets. El judici, acusat-los d’actuar a les ordres d’ETA i malversació de cabals públics –en les campanyes que va fer la institució d’electes–, va començar el dijous 15 de juliol a Madrid i el fiscal demana per a cadascun d’ells penes d’entre 10 i 15 anys de presó, que l’acusació popular –Dignidad y Justicia– augmenta fins a 22.

Udalbiltza va ser un dels fruits més preciosos del procés de Lizarra-Garazi, que va portar a la treva de setembre del 1998 i que es va trencar quan ETA va tornar a l’acció armada el desembre de 1999. La que va ser qualificada de primera institució política nacional de la història recent del País Basc –ja que abastava la totalitat del país– va ser fundada el 18 de setembre del 1999, per 1.778 electes municipals del PNB, EA, Abertzaleen Batasuna i Euskal Herritarrok (coalició de l’esquerra independentista basca), dels set territoris històrics a una i altra banda de la frontera. Després que ETA va decidir posar fi a la treva, a partir de febrer del 2001 es van formar dues Udalbiltza: Udalbiltza-Udalbilde, liderada pel PNB i EA, i Udalbiltza-Kursaal, liderada pels electes de l’esquerra abertzale que seria il·legalitzada dos anys després.

Entre el patrimoni polític d’Udalbiltza-Kursaal, hi ha l’organització d’accions de solidaritat amb les zones més desafavorides del territori nacional, com Zuberoa, al País Basc del Nord, amb la creació del Fons Basc de Cohesió i Desenvolupament; l’aprovació del document “Euskal Herria en el camí cap a la democàcia i la pau;, la “Carta de Drets d’Euskal Herria”, la tramitació de l’EHNA (document de reconeixement de la identitat nacional basca dels qui el tramitaven de forma voluntària, que diverses empreses van acceptar com a instrument d’identificació equivalent al DNI espanyol) i sobretot la Conferència Internacional pels Drets dels Pobles.

La Conferència es va fer del 6 al 8 de desembre del 2002 i va comptar amb la presència destacada d’un català, Fèlix Martí, creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, com a membre del Comitè d’Honor. De la transcendència de la iniciativa, en pot donar una idea la llista de les persones que acompanyaven Martí en el Comitè d’Honor: Haunani Kay Trask (líder del moviment per la sobirania nativa de Hawai), Daniel Turp (membre de l’Assemblea Nacional del Québec), Matabo Kunene (del Congrés Nacional Africà, governant a Sud-Àfrica) i Pete Cenarrusa (exsecretari d’Estat d’Idaho, als Estats Units d’Amèrica, que hi va intervenir amb un discurs per vídeo). L’abril del 2003, el jutge instructor Baltasar Garzón posava fi a aquesta dinàmica.

Si tenim en compte que a la Conferència Internacional pels Drets dels Pobles hi van participar no solament membres d’organitzacions independentistes dels diversos pobles oprimits pel Regne d’Espanya sinó personalitats destacades de tot el món i que en el comitè de suport hi havia un expresident de la República Italiana (Francesco Cossiga) i un exministre francès, i hi van intervenir amb ponències pròpies diputats i senadors de diversos països, així com Verena Graf, secretària general de la Lliga Internacional pels drets dels Pobles i Françoise Houtart, el seu president, persones ben poc sospitoses de connivència amb ETA, es poden entendre les presses de Garzón. I més en la cursa que ell mateix havia començat per veure qui empresonava més i amb més diligència, com més millor, independentistes de l’esquerra basca. La Conferència Internacional va finalitzar –pura lògica– amb una declaració en què es demanava el reconeixement del dret d’autodeterminació per a les nacions sense Estat. I amb el propòsit de posar en marxa una assemblea dels pobles d’Europa que fos una mena de contrapoder a les institucions europeers dominades per la lògica dels Estats.

El judici als electes i treballadors d’Udalbiltza, una vegada més, posa a prova el respecte del Regne d’Espanya per la democràcia. Aquest dissabte, milers de persones –10.000 segons el diari “Gara”– s’han manifestat en contra del judici. Entre els signants dels diversos manifestos de suport als encausats hi ha dirigents del PNB, EA, Aralar, Alternatiba (escissió d’EB), EB, els sindicats ELA, LAB i CCOO, l’Associació Basca de Municipis, Lokarri (xarxa ciutadana per l’acord i la consulta), Nafarroa Bai, i fins i tot un regidor del PSE i la incombustible exregidora del PSN a Iruña, Ainoha Aznárez, de qui sempre recordarem la intervenció, durant el darrer procés de pau, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona parlant en nom de les dones d’Ahotsak.

Ara que es tornen a obrir esperances de pau al País Basc, sense atemptats d’ETA des de fa un any i amb l’opció unilateral de l’esquerra abertzale per la confrontació democràtica pel dret a l’autodeterminació i la independència, sense violència ni ingerències, el judici a Udalbiltza serà també un judici a la justícia espanyola. Ja que donarà també la mesura de fins a quin punt els jutges del tribunal d’excepció volen i poden contribuir a la distensió en el conflicte basc o opten, una vegada més, com van fer en l’anterior procés, per endurir la via repressiva.

Humbert Roma, periodista

(Aquest article ha estat publicat a Tribuna Catalana el 18 de juliol del 2010)

(La foto, de la manifestació del dissabte 17 de juliol a Bilbao en suport als electes i traballadors d’Udalbiltza jutjats, és del diari “Deia”)

Anuncis

Read Full Post »

El col·lectiu artístic i activista basc en favor d’un nou procés de pau “ArtamugarriaK” organitza demà, 15 d’agost, la “Marxa per la Sal” a Obanos, “prenent la sal –diuen en la convocatòria– com a símbol del nostre desig de pau compartit”. La marxa basca per la sal s’inspira en el moviment de resistència que va mobilitzar milers de persones a l’Índia contra la colonització britànica, el 1930, arran d’una crida del Mahatma Gandhi per trencar el monopoli imperial sobre la sal.

 

En aquesta ocasió, i després que en les jornades de noviolència activa que es van fer a Donosti el passat mes de juny –amb l’objectiu de coordinar les accions dels moviments noviolents actius bascos–, de les quals ja vaig parlar en aquest bloc, s’aprovés el manifest “La nostra marxa per la sal”, els participants en la marxa han triat com a lloc de convocatòria les salines d’Obanos, unes de les més antigues de Navarra, que van estar en activitat des del segle X fins fa uns vint-i-cinc anys. La mobilització ha començat amb la producció de la sal de la pau (a la foto, del web d’ArtamugarriaK) i una marxa d’Obanos a les salines i, després de diverses activitats, culminarà en una acció final, l’octubre, a la platja de Gros de Donosti. Aquesta mateixa sal, recollida ara a Obanos, serà l’element principal de la darrera acció, titulada “Crear un espai-temps per la pau”, en el centenari del naixement de l’escultor Jorge Oteiza.

 

El col·lectiu “ArtamugarriaK”, que organitza l’acció mitjançant la iniciativa noviolenta activa “BatzArt”, es defineix com a “partidari de la noviolència activa i a favor d’un diàleg creatiu”. En l’actual situació d’enduriment del conflicte, és una de les diverses iniciatives que es mantenen en defensa d’una sortida dialogada –i ells remarquen “creativa”– al conflicte que el Regne d’Espanya té amb el poble basc. Parlant amb els seus impulsors, he detectat un desig que fins ara no s’ha convertit en realitat: trobar suport als seus objectius i ressò en el món dels artistes catalans, com les dones basques d’“Ahotsak” el van aconseguir entre les dones del nostre país durant la darrera treva. En aquest dur període que l’imperi colonial espanyol està imposant als nostres dos pobles –il·legalitzacions, empresonaments, negació al dret del lehendakari a consultar la ciutadania i d’aquesta a ser consultada… en el cas del País Basc; espoli descarat dels recursos produïts pels catalans i negativa a aplicar l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya després que el retallessin les Corts espanyoles…, en el nostre–, potser ja és hora que unim iniciatives des de baix, i no estem tan pendents dels regatejos i teatralitzacions dels polítics professionals.

 

No tinc cap dubte que l’única forma de recuperar la dignitat de la nostra lluita política nacional per una societat més lliure i democràtica vindrà del poble senzill o no vindrà. L’espectacle d’aquests dies amb el finançament i l’espoli dels Països Catalans no fa sinó confirmar-m’ho. ¿Des de quan Catalunya és “una autonomia més”, com diuen i repeteixen els imperialistes espanyols del PSOE? ¿És que ja no se’n recorden que la seva Constitució immaculada i sacrosanta diferencia entre “nacionalitats” i “regions”, i estableix nivells diferents d’autogovern per als territoris sotmesos a la sobirania del rei d’Espanya? ¿Potser és que el preàmbul de l’Estatut d’autonomia actualment vigent en el territori administrat per la Generalitat de Catalunya –tot i que recorregut al Tribunal Constitucional–, aprovat per les Corts espanyoles sobiranes i després refrendat (un cop passat el ribot de la casa dels lleons) a Catalunya, no diu –ni que sigui d’amagatotis– que els representants del poble de Catalunya reivindiquen que som una nació?

Read Full Post »

Divendres finalment vaig rebre, amb data del 8 de maig, un escrit d’Ángel E. Pérez Sánchez, delegat episcopal de l’arquebisbat de Barcelona, en què em comunica que, atenent la meva petició, han registrat el meu “acte formal de defecció de l’Església Catòlica” i han cancel·lat les meves dades personals.

 

 Com vaig explicar, el periple per aconseguir-ho va començar el 14 d’abril –aniversari de la proclamació de la República–, en un acte col·lectiu convocat per l’organització lleidatana ANIM al bisbat de Lleida, on una quarantena de persones hi van entregar la seva petició d’apostasia. A aquells que no tenim el nostre domicili a Lleida, però, tot i haver estat batejats a la diòcesi de Lleida –i variant en això les normes que fins ara tenia la curioburocràcia–, ens van dir que ho havíem de presentar al lloc on tenim el domicili en l’actualitat. Ho vaig presentar, doncs, a les oficines de l’arquebisbat de Barcelona i, en un termini força breu –segons ens van dir els d’ANIM, l’església té deu dies per respondre–, he rebut l’escrit confirmant la meva “defecció”.

El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix defecció com  

 

f. [LC] Acció d’abandonar una persona o una causa a la qual hom està lligat per un pacte, un deure.

 

Però enlloc no diu com ens hem d’anomenar els apòstates que hem fet “defecció”; ¿serem “defectes”, “defectors” o “desafectes”? No us ho sé dir. Potser el meu admirat doctor Joan Solà –per cert, fill de Bell-lloc d’Urgell, al Pla d’Urgell– o l’escriptor i enigmista Màrius Serra podrien dedicar un dels seus articles al suplement de Cultura del diari “Avui” a esclarir-ho. O, atès que podríem dir que entrem en l’àmbit de les terminologies especialitzades, les meves amigues del TERMCAT –Rosa Colomer, Glòria Fontova…–, m’hi podrien donar un cop de mà, com quan fèiem les fitxes lingüístiques per a la revista LA TERRA, d’Unió de Pagesos, ara ja fa molts anys.

 

De tota manera, què voleu que us digui, ja em va bé “apòstata”. Tot i que sembla que, en el món de distingos a què tan afectes són els canonistes catolicoromans, hi ha diferències en els conceptes. Si no, llegiu aquesta comunicació del Pontifici Consell per als Textos Legislatius, o aquest article de Valentí Fàbrega, publicat a Església Plural. Després de fer-ho, què voleu que us digui, m’ha entrat més d’un dubte sobre si la meva “defecció” produirà al final l’efecte que hi he buscat: que m’hi donin de baixa d’una vegada i que no compti als efectes d’atribució de diners a la santa, catòlica i romana església. 

 

Espero que els companys i companyes d’ANIM vetllaran perquè així sigui. Una vegada més, he d’expressar el meu reconeixement a aquesta gent de Lleida per haver emprès la campanya. A veure si, una rere altra, a les nostres “defeccions” en segueixen més i més, per posar l’església catòlica en el seu lloc, ni més ni menys, en una societat que es mereix gaudir d’un laïcisme públic, real, fructífer i lliure, lluny dels privilegis de religió d’Estat que encara hi té avui aquesta religió.

 

D’altra banda, dimarts passat, 6 de maig, vaig participar, com a membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils, també a Lleida, en el taller pel Dret a la Informació, en el III Congrés de Convivència a la Ciutat. L’Ajuntament de Lleida es va comprometre a tenir en compte el que s’hi va dir, a l’hora de fer les propostes per a la Carta de Drets a la ciutat, que es debatrà a la tardor. Al taller sobre Dret a la Informació hi van participar també l’Enric Bastardes de la Federació de Sindicats de Periodistes, i la Dolors Comas, del Consell de l’Audiovisual de Catalunya. De moderador en feia el president del Col·legi de Periodistes a Lleida, Ramon Mesull. En un proper article, intentaré fer-ne una referència més detallada. L’endemà. en un seminari molt interessant –entre moltes altres experiències–, hi va exposar la seva l’exregidora del PSN a l’Ajuntament de Pamplona Ainoha Aznárez, una de les valentes dones basques/navarreses d’Ahotsak, que segueixen amb discreció i constància la seva lluita decidida per la pau.

Read Full Post »

danteinfern.jpg 

“Deixeu tota esperança…”. Sembla com si aquestes terribles paraules del Dante a la porta de l’infern planin en l’actualitat sobre el País Basc. L’encara ministre de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, augurava el 24 de març passat que el cicle de la violència serà llarg i ETA, amb la mort de l’exregidor socialista d’Arrasste i el manteniment dels atemptats, no fa sinó confirmar-ho. El seu darrer comunicat no deixa escletxes per l’esperança. Suposades filtracions d’informes de la guàrdia civil, publicades als mitjans, van també en la mateixa direcció. 

 

El manteniment dels sumaris i judicis contra independentistes bascos per defensar les seves idees amb mitjans pacífics o simplement per informar en llengua basca, com els dels 27 membres de les gestores pro amnistia –convocat per al 21 d’abril–, dels 41 dirigents i militants de Batasuna implicats en el sumari de les “herriko” tavernes, dels 22 electes de l’associació de municipis bascos Udalbiltza o dels 12 directius del diari basc “Egunkaria”, no contribueix pas a recuperar les vies de pacificació. Les presons espanyoles es van omplint cada vegada més de bascos i basques fins a un nivell que, segons denuncien les organitzacions de defensa dels presos, supera els temps més durs del darrer franquisme, mentre perviu la tortura als centres de detenció.

 

Caldrà veure en què queden les maniobres d’apropament del PNB i el PSOE i en quines condicions es concreten després del debat d’investidura. Les anàlisis, interessades i majoritàries en els mitjans de comunicació, sobre les causes de la davallada electoral continuada del PNB em semblen molt esbiaixades, perquè no tenen en compte –com deia Miquel Sellarès en un article a Tribuna Catalana– els factors de política espanyola que han influït en les darreres legislatives–, i sobretot els elements de desgast intern dels partits del Govern basc, al marge de la proposta del lehendakari Ibarretxe: divisions en el PNB i EA, submissió del Govern basc a les imposicions de la legislació espanyola, utilització de l’ertzaintza en la repressió de l’independentisme d’esquerres, vacil·lacions constants en l’aplicació de la llei de partits i la seva utilització en benefici del mateix PNB –contradient en la pràctica les declaracions oficials contràries a les il·legalitzacions–, intents de recuperació del pacte PNB-PSE tot i la situació d’il·legalització d’una part de la societat basca, estratègia seguidista del PSE en les converses de pau –segons la versió que n’ha fet l’esquerra abertzale–, política erràtica de Nafarroa Bai després que el PSOE imposés al PSN el pacte per mantenir UPN al capdavant del govern navarrès… 

 

Si el PNB segueix en aquesta línia, és més que probable que el PSE acabi capitalitzant-ho en les properes autonòmiques a la comunitat basca –que Ibarretxe ja ha dit que avançarà a la propera tardor si no prospera la seva proposta de consulta– per fer girar la truita de la governabilitat. Els socialistes passarien així a esdevenir hegemònics –en vots a la comunitat autònoma basca i, si més no, en capacitat d’influència a la foral de Navarra– en les dues autonomies del País Basc del sud. La il·legalització de qualsevol formació política de l’independentisme d’esquerres basc al Regne d’Espanya –a diferència del que passa a la República Francesa– és un factor clau en aquest procés, perquè priva de representació parlamentària una part substancial del nacionalisme basc –l’independentisme d’esquerres–, i dóna un pes superior al real a la representació política de la resta de partits, entre ells els socialistes bascos.

 

És un dels efectes perversos de la llei, a més de l’antidemocràtica exclusió d’una part de la societat basca del dret a elegir i ser elegida. Arnaldo Otegi que, quan s’estava fraguant el no nat procés de pau va dir, en unes declaracions a la revista propera al sector basquista del PSN “Aldaketa” (del grup Cambio 16), i va repetir en altres ocasions, que preferia un País Basc sencer presidit per un socialista –referint-se a la hipotética unió de la comunitat autònoma basca i la foral de Navarra– que una Euskadi reduïda a tres províncies amb lehendakari nacionalista, deu contemplar atònit l’actual procés des de la presó.

 

Aquesta deriva basca cap a l’hegemonia socialista no deixa de ser a hores d’ara una premonició i no totes les cartes són sobre la taula. Caldrà veure sobretot quin dels sectors del PNB acaba prevalent al partit i quines concessions està disposat a fer Zapatero per aconseguir apropar-lo a les seves posicions. Cal tenir en compte, entre d’altres coses, l’actitud de l’influent sindicat ELA, proper al nacionalisme del PNB, contrari a fer concessions als socialistes que suposin reincidir en l’actual via estatutària a la manera de Catalunya. 

 

La llei de partits pesa com una llosa en la política basca, tant o més que el retorn d’ETA a les armes. De fet, un factor i altre es retroalimenten a l’hora d’acumular obstacles en la via d’una solució justa i democràtica del conflicte. Tot convida a la desesperança. Però mai des de la desesperança s’ha construiït res. Potser, tant el Govern espanyol com ETA, només busquen aconseguir aquest efecte: el cansament de la societat basca. Perquè, des del cansament, és més fàcil que prosperin resolucions polítiques al marge de la participació de la gent. 

 

De tota manera, segueix havent-hi signes d’activitat en defensa de la pau i, també, de recerca de la unitat entre els sobiranistes, per avançar en uns moments tan complicats. La celebració unitària de l’Aberri Eguna convocada pel Fòrum de Debat Nacional –sense el PNB, però– n’és un. La persistència de col·lectius favorables a recuperar el procés de pau, com les dones d’Ahotsak –on conviuen polítiques amenaçades per ETA, com les del PSE, i d’altres amenaçades de presó o ja empresonades, com les de Batasuna, amb dones del PNB, EA i EB–, un altre. I, com he recordat sovint des d’aquest espai, no són únics. Un factor d’esperança és també el paper que poden jugar encara els mediadors internacionals que, a diferència d’anteriors processos de pau, van tenir un paper important en el darrer. Estic convençut que un dia –espero que més aviat que tard– no ens trobarem ja a les portes d’aquest infern, i confio que se’ns obrin almenys les del purgatori, de difícil estada però que, en definitiva, són el pas necessari cap al cel de la pau.

 

Humbert Roma, periodista

Publicat a Tribuna Catalana, el 3 d’abril del 2008 

Read Full Post »