Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Alguer’ Category

El director del diari Ara, Carles Capdevila, demanava el 8 de juny passat, en l’article que hi publica cada dia, testimonis que li responguessin la pregunta de si la presó amb Facebook ja no és una presó. Tot a partir d’una especulació que deia haver tingut amb un seu amic sobre la qüestió de si un presoner té dret a ser a Facebook o a Twitter.

Com que l’endemà mateix, dissabte, jo m’havia de desplaçar a Còrdova (Andalusia) per visitar-hi, quaranta minuts el diumenge a migdia –ni un de més– amb vidre i intèrfon interposats i amb la seguretat que ens enregistren la conversa, la companya i amiga periodista Teresa Toda, exsubdirectora del diari basc “Egin” que hi compleix sis anyets de condemna –ja n’hi porta quatre i mig, primer a Topas, prop de Salamanca (Castella i Lleó), i després a Còrdova, vaig gosar il·lustrar el company Capdevila sobre la qüestió que plantejava. Tot recordant-li, és clar, per si ho havia oblidat, que a les presons de l’imperi espanyol hi ha periodistes, directius i treballadors de premsa –onze pel cap baix si no em fallen les informacions– engarjolats precisament per això: per fer de periodistes, directius i treballadors de premsa, en un diari o en una empresa basca editora de premsa (independentista d’esquerres basca, és clar), és a dir el diari “Egin” o la seva editora Orain SA.

Heus aquí què li vaig comentar al company Capdevila intentant aportar-li alguna llum sobre el dilema que ens plantejava als lectors: Facebook o Twitter a les presons, ¿sí o no?:

“No sé de quina presó ni de quins presos parleu gent de l’Ara… Deuen ser d’un altre món. La companya periodista i exsubdirectora del diari basc Egin, Teresa Toda, que compleix sis anys de presó –ja en porta quatre i mig– a Còrdova/Andalusia, no té dret ni a tenir ordinador ni és clar accés a internet; des de fa uns mesos ja ni tan sols pot rebre cap paper imprès que no porti peu d’impremta (res, doncs, d’impressions fetes a partir d’internet que li puguem enviar). Del mòbil no en faria res perquè la presó està ‘protegida’ i no s’hi pot parlar amb mòbil des de quilòmetres al voltant… En dono fe, perquè porto visitant-la i escrivint-m’hi des que la van tancar primer a Topas (Salamanca) i després a Còrdova, per allunyar-la més encara del seu País Basc i de la seva mare que viu precisament a Salamanca. A Còrdova, que ningú intenti parlar per mòbil des dels voltants de la presó que no ho aconseguirà –és el primer que et diu el taxista que t’hi porta, per si volguessis localitzar-lo en sortir– perquè és zona amb cobertura restringida, és a dir, no hi ha cobertura si més no per a familiars i visitants. Diumenge vinent, demà passat, precisament la vaig a veure, viatjant de Lleida a Còrdova amb AVE, que ja és tenir sort i diners, una nit d’hotel, quaranta minuts –ni un més– de xerrada amb vidre i intèrfon interposats sabent que ens estan enregistrant la conversa, i tornada al vespre de Còrdova a Lleida. Comprendreu que no tinc ganes ni esma de visitar la mesquita de Còrdova com a turista en aquestes condicions… Per favor, bona gent de l’Ara, sigueu més rigorosos quan parleu dels aparells repressius de l’imperi espanyol (i també dels catalans que són al seu servei i en formen part). Ah! i la Teresa, a més de periodista, filla de diplomàtic, nascuda a Sao Paulo (Brasil), és besnéta d’un prohom de la Renaixença catalana que té un carrer dedicat a Barcelona: Eduard Toda, amic de Gaudí, restaurador de Poblet, egiptòleg i investigador del català de l’Alguer…”.

PUNTUALITZACIÓ EN TORNAR DE CÒRDOVA

Tornat de Còrdova he de dir, puntualitzant el meu comentari enviat a l’”Ara”, que ara visitants i familiars dels presos ja podem parlar per mòbil des de la presó o els seus entorns, com he pogut comprovar que feien alguns amb qui vaig compartir visita. És un dels canvis que hi he trobat. És clar que, com sempre, abans d’entrar a la visita i passar el control previ de metalls, on sonen fins i tot els bitllets de banc i els sostenidors de les senyores, hem de deixar el mòbil en una taquilla –cal tenir un euro a punt com al supermercat perquè, si no, l’hauries de deixar oberta– i recordar que l’has de recollir en sortir. Ara el règim penitenciari de la Teresa a Còrdova és de vint hores diàries al txabolo (cel·la, menjars inclosos) i quatre de pati.

Humbert Roma

(Publicat a mèdia.cat el 21 de juny del 2012)

(A la foto, Teresa Toda, que erasubdirecrtora del diari basc “Egin” i que compleix sis anys de presó a Còrdova/Andalusia per fer de periodista i tenir un càrrec directiu en aquest diari de l’esquerra independentista basca tancat per ordre del jutge Baltasar Garzón el 1998)

Anuncis

Read Full Post »

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Diu un tòpic, que acostumen a repetir els imperialistes empedreïts, que “el nacionalisme es cura viatjant”. M’agrada respondre’ls que, al contrari, és l’imperialisme allò que es cura viatjant. Però que, d’altra banda, no cal viatjar molt: n’hi ha prou amb patir-lo.

 

Sigui com sigui –que no vull entrar en disquisicions inútils– aquest és el cas d’una periodista basca, filla de diplomàtic i nascuda al Brasil, molt viatjada, i que ara purga les culpes d’haver esdevingut subdirectora del diari “Egin”, tancat pel jutge Garzón l’any 1998 dintre de la seva macrooperació contra l’esquerra independentista basca. Teresa Toda, la periodista i independentista viatjada, va ser condemnada a deu anys de presó per l’Audiència Nacional espanyola en el macrojudici pel sumari 18/98. Tot i que és pendent de confirmació de sentència pel Tribunal Suprem –com els altres quaranta companys i companyes empresonats amb ella pel mateix procediment, i uns altres pocs que són en llibertat també esperant la confirmació de sentència–, ara és a la presó de Topas, a 25 quilòmetres de Salamanca.

 

Teresa Toda va passar un temps a Catalunya, on va treballar als anys 80 del segle passat, va viure al barri de Gràcia de Barcelona, i parla i escriu amb fluïdesa la nostra llengua. Em considero el seu amic i, com a tal, diumenge vinent l’aniré a veure a la presó on el Regne d’Espanya la manté com a ostatgecom a tants d’altres presoners polítics– fins que resolgui el conflicte que té amb el poble basc. 

 

La seva estada al nostre país no és, però, l’única relació de Teresa Toda amb Catalunya i els Països Catalans. Li ve de família. El seu besavi, Eduard Toda i Güell –fill de Reus, diplomàtic i també home viatjat– va ser una personalitat destacada de la Renaixença –va arribar a presidir els Jocs Florals–, amic de Víctor Balaguer i proveïdor d’antiguitats egípcies al seu museu de Vilanova i la Geltrú. Precisament aquests dies hi ha al Museu d’Arqueologia de Reus, fins al 12 d’octubre, l’exposició “Del Nil a Catalunya. El llegat d’Eduard Toda” –que primer es va exposar a Vilanova–, amb una extraordinària mostra de fotografies que –a finals del segle XIX, del 1884 al 1886– va fer Eduard Toda quan era cònsul d’Espanya a El Caire i va dedicar una part important del seu temps a la recerca arqueològica.

 

L’exposició és una meravella, i s’hi reivindica la polifacètica aportació d’aquest personatge, a qui el llavors director general d’antiguitats d’Egipte, l’egiptòleg francès Gaston  Maspero –de qui es va fer amic i que el considerava un investigador de confiança– va encomanar la direcció dels treballs de recerca i inventari de la primera tomba de l’Egipte antic trobada intacta, la de Sennedjem. El seu nom figura avui en els textos explicatius d’aquestes troballes que hi ha a la sala que hi és dedicada al Museu del Caire. Fins i tot els espanyols han d’agrair a aquest destacat egiptòleg català que els primers fons egipcis del Museo del Prado –sembla que fruit d’una venda i no pas d’una donació, com en el cas del museu de Vilanova– els aportés ell.

 

La peça que em va cridar més l’atenció, però, en l’exposició de Reus és el quadern on Eduard Toda recull, en català prefabrià, l’inventari de les troballes de la tomba de Sennedjem i el relat pormenoritzat de la seva recerca. I la transcripció d’una carta a un amic seu on es dol de no poder escriure més en català per a una revista de l’època, perquè l’afeixugen  les feines polítiques que l’obligen a escriure en espanyol.

 

Toda no va ser només un egiptòleg destacat, sinó que –entre moltes altres coses– el seu nom anirà lligat per sempre a la restauració del monestir de Poblet a començaments del segle XX, i a la reinvindicació de la catalanitat de l’Alguer, a Sardenya, a la qual va dedicar un dels seus llibres: “L’Alguer. Un poble català d’Itàlia” (1888). L’any 1930, ja establert a Catalunya, va ser nomenat president del Patronat per a la restauració de Poblet i, el juliol del 1936, delegat de la Generalitat per al salvament dels béns patrimonials de la Conca de Barberà. Va morir a Poblet l’any 1941.

 

(El setmanari Directa ha reproduït aquest article meu al seu número del 3 de setembre del 2008)

Read Full Post »

Anar a costura

lalguerjpg.jpg

SiesTv, televisió digital cultural en català, dedica avui la seva tramesa a una entrevista amb l’alcalde de l’Alguer, Marco Tedde, amb motiu d’una visita d’agermanament amb Tordera, al Maresme. La podeu trobar aquí http://www.sies.tv/detall_video8_nou.php?id=223 És un plaer sentir parlar en aquest català alguerès que em retorna una paraula que no sentia des de la infantesa: “costura“. En una cançó que havia sentit moltes vegades a la meva mare, “la Verge Maria, quan era xiqueta, anava a costura a aprendre de lletra”. És a dir, anava a escola, com van ara els minyonets –els nens menuts– de l’Alguer. Sempre havia pensat que aquest “anar a costura” era reservat a les nenes, però ara veig que no n’és exclusiu. Consulto l’Alcover-Moll i veig que també s’aplica als minyonets, els nens més petits (Marco Tedde distingeix entre minyons i minyonets, els “caganers” que diem nosaltres) i que, quan es va fer el Diccionari, aquesta accepció encara era viva –no sé si ho és ara– a Moltblanc, Girona i València. Una altra mostra de la unitat de la llengua. És un plaer constatar-ho.

Read Full Post »