Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘ANB’ Category

Menys de 14.000 vots separen la segona força més votada (Bildu: 313.231 vots) de la primera (PNB: 327.100 vots) a les eleccions municipals i forals d’ahir als quatre territoris del País Basc del Sud (els tres de la comunitat autònoma d’Euskadi i l’administrat pel govern foral de Navarra). Pel que fa a les poderoses diputacions forals , claus per la recaptació i regulació dels impostos, Bildu supera en vots (119.536) i escons (22) al PNB (72.655 i 14) a Guipúscoa; és la segona força a Biscaia després del PNB (Bildu 124.772 vots i 12 escons enfront dels 218.747 vots i 22 escons del PNB), i la tercera a Àlaba (on el PP és la primera amb 38.994 vots i 15 escons, el PNB la segona amb 34.566 vots i 14 escons, i Bildu la tercera amb 31.8245 vots i 11 escons). Tot i que a les municipals Bildu és la tercera força del territori a la comunitat foral de Navarra, abans que “Nafarroa Bai 2011” (formada per Aralar i PNB), a les eleccions al Parlament Foral de Navarra, se situa en quart lloc (41.550 vots i 7 escons), després d’UPN (108.602 vots i 19 escons), el PSN (50.158 vots i 9 escons) i “Nafarroa Bai 2011” (48.467 vots i 8 escons).

La coalició Bildu és, sens dubte, la guanyadora moral i política d’aquestes eleccions als municipis i ens forals bascos. Amb resultats espectaculars per a una coalició que venia a succeir, amb l’inestimable suport d’Eusko Alkartasuna (EA) i Alternatiba, al partit de l’esquerra abertzale Sortu, que té la seva il·legalització pel Tribunal Suprem espanyol encara pendent del Constitucional. Guanyadora, primer, per l’impacte que representen aquests resultats després d’anys d’il·legalització de l’esquerra abertzale –total en les eleccions municipals i forals del 2003 i parcial en les del 2007, amb candidatures d’ANB, partit després també il·legalitzat, permeses o no segons criteris arbitraris a les acaballes de l’anterior treva d’ETA i les frustrades negociacions de Loiola i Ginebra. I també per la contundència d’algunes de les xifres, com les del territori foral de Guipúscoa o les de l’ajuntament de Donosti on supera en vots i regidors (21.110 vots i 8 regidors) al PSE del que semblava incombustible Odón Elorza (19.666 vots i 7 regidors), abocat ara a pactar amb el PP (6 regidors), si vol ser conseqüent amb el pacte que va donar la lehendekaritza al seu company de partit Patxi López, o amb el PNB (6 regidors també) revivint vells temps de quan els socialistes bascos governaven amb un lehendakari del PNB a Ajuria Enea.

El gran perdedor als tres territoris de la comunitat autònoma basca ha sigut el PSE, ara al darrere de Bildu i del PNB, i també del PP en el cas d’Àlaba. Fins i tot a Navarra perd pes polític el PSN (3 escons menys que fa quatre anys) com també li passa a la UPN (també 3 escons menys) tot i que en aquest cas una nova força política que se li va escindir, el PP de Navarra, n’aconsegueix uns altres 4. Els resultats al Parlament de Navarra permeten pensar què hauria pogut passar si l’aliança del sobiranisme basc (anomenat també navarrès per aquells que, cada vegada més, defensen que “Euskadi és Navarra”, pàtria de tots els bascos) hagués agrupat les dues coalicions que inclouen forces polítiques amb presència als quatre territoris i que ara han anat per separat, és a dir, Bildu (EA, Alternatiba i esquerrra independentista) –7 escons– i “Nafarroa Bai 2011” –8 escons–. Això és, 15 en total, més que el PSN (9). Quan aquesta possibilitat es va trencar, ja vaig dedicar un article a Tribuna Catalana al respecte.

Ara caldrà veure com es resol la política de pactes en el futur immediat i a tots els nivells. i si aquests resultats espectaculars de Bildu tenen alguna repercussió concreta a la comunitat autònoma basca. Probablement poca a curt termini, tot i que la lògica seria ara la dissolució del parlament de Gasteiz i la convocatòria de noves eleccions amb la presència, ara sí, de l’esquerra abertzale, bé amb el seu partit Sortu ja en la legalitat –la lògica hauria de portar també a la seva legalització pel Tribunal Constitucional espanyol– i amb els seus dirigents fora la presó i amb tots els drets polítics reconeguts, bé encara amb l’aixopluc de la coalició Bildu.

Algun dels candidats del PSE a les eleccions del diumenge, com qui aspirava debades a ser el nou diputat general per Guipúcoa, Miguel Buen, havia dit ja que preferia que es presentés Sortu i no Bildu. “Sortu –va dir en una entrevista al diari Gara– és un partit, i quan aconsegueixin que els inscriguin seran un partit amb uns interlocutors. Amb Bildu, sent una coalició, els interlocutors seran múltiples”. Ho té molt fàcil: convéncer els seus correligionaris del PSOE que el fiscal general de l’Estat deixi de defensar la il·legalització i demani expressament al Constitucional que faci cas de la demanda dels advocats de Sortu i aprovi la inscripció del partit. Més o menys com plantejaven abans de les eleccions els membres del Grup Internacional de Contacte per al País Basc en un escrit al president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapaterol, tenint en compte entre d’altres coses “el compromís de Sortu amb mitjans exclusivament pacífics” i que “la majoria dels partits polítics bascos, excepte el Partit Popular, demanen la legalització de Sortu; les forces de seguretat espanyoles i franceses eatan tenint èxit en la seva lluita contra l’estratègia del terror, i el compromís internacional en la transformació del conflicte està construint la confiança en el fet que una resolució duradora és veritablement possible”.

Esclar que els pactes PSOE-PP, i la feblesa manifesta congènita del PSOE, i més després dels resultats de les municipals i autonòmiques al conjunt dels territoris sota sobirania espanyola, no permeten massa optimisme en aquest sentit, tot i que de més verdes en maduren com s’ha vist en el cas de Bildu. Però l’estratègia que va abocar a les il·legal·litzacions no solament no ha estat afeblida sinó que ha sigut reforçada en els darrers temps, amb l’aplicació de la nova doctrina dels anomenats “motius sobrevinguts” d’il·legalització. O sigui aquells que permeten fins i tot desposseir persones electes si els jutges espanyols conclouen que no s’adapten a la conducta submisa que l’imperi espera d’elles. I el PP ja ha anunciat que posarà tots els esquers que pugui perquè un o altre de Bildu –més d’un si poden– s’enganxi a l’ham de l’exclusió política.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 23 de maig del 2011)

(A la foto, que he baixat del diari “Ara”, acte de campanya de Bildu a Barakaldo, on el PSE encara ha sigut el partit més votat tot i haver perdut tres regidors. ANB en va tenir 3 el 2007 i ara Bildu n’ha aconseguit 4, mentre EB –d’on es va escindir Alternatiba– n’ha perdut 1 dels 2 que tenia)

Read Full Post »

Diumenge passat, per primera vegada un lehendakari de la comunitat autònoma basca va anar a celebrar el dia de la Constitució espanyola a Madrid. El divendres abans, la majoria del parlament de Gasteiz, formada per PSE, PP i UPyD, després de la topinada electoral del passat 1 de març, va aprovar la tramitació d’una proposició de llei per declarar el 25 d’octubre com a Dia del País Basc, festa autonòmica en record de la data d’aprovació de l’actual Estatut d’autonomia. Dos episodis més de la multitud de gestos simbòlics –i no tan simbòlics, com els canvis per reduir encara més l’ús de l’euskera en l’ensenyament o els que afecten la ràdio i televisió autonòmiques– del govern del Patxi López i els seus aliats per refermar la submissió de la colònia a l’imperi. D’altra banda, a finals de novembre, el jutge d’instrucció Fernando Grande-Marlaska va dirigir una de les majors redades dels darrers anys contra l’independentisme basc d’esquerres: 38 joves detinguts, alguns dels quals han denunciat tortures i maltractaments durant el període d’incomunicació. D’ells, 34 han anat a parar a la presó per intentar –diu el jutge– reorganitzar el moviment juvenil ara il·legalitzat. El seu col·lega Baltasar Garzón havia fet una actuació similar, el 13 d’octubre passat, ordenant la detenció de nou dirigents de l’esquerra abertzale i l’empresonament de cinc d’ells, entre els quals Arnaldo Otegi, exportaveu de Batasuna, i Rafa Díez,exsecretari general del sindicat LAB.

Alhora, l’Audiència Nacional espanyola ha activat els sumaris pendents contra la mateixa esquerra abertzale i, fins i tot, contra una iniciativa popular tan vinculada amb la llengua i cultura basques com el diari Egunkaria. El 15 de desembre vinent, dimarts, és previst que comenci a Madrid el primer dels judicis contra periodistes i directius d’aquest diari, tancat fa gairebé set anys per ordre del també jutge d’instrucció Juan del Olmo. En aquesta ocasió, cinc persones acusades en l’anomenat “sumari polític”. Després ha de venir encara l'”econòmic”, en què són acusades per segona vegada tres d’elles, més d’altres cinc no imputades en el “polític”. Les penes demanades arriben fins a quaranta anys de presó per a cadascun dels tres implicats en els dos sumaris. Després vindran més judicis: el proper, probablement, a exalcaldes i regidors d’Udalbiltza, primer òrgan comú d’electes de tots els territoris del nord i el sud del País Basc; el seguiran, entre d’altres, l’anomenat “de les herriko tavernes”, contra un grup nombrós de militants independentistes; Garzón acaba de tancar a començaments de desembre el sumari contra 43 membres de Batasuna, ANB i EHAK, mentre és en tràmit un altre sumari imputant integrants de les candidatures il·legalitzades Democrazia 3 milioi i Askatasuna, i són també pendents els oberts arran de les onades de detencions de dirigents de l’esquerra abertzale després del trencament de la darrera treva.

Aquesta és, ara com ara, l’única resposta dels jutges espanyols, el govern de la monarquia i el seu acòlit basc als dos documents fets públics aquestes darreres setmanes per l’esquerra abertzale plantejant la necessitat de reprendre el diàleg per resoldre el conflicte per mitjans democràtics, i revisant la seva pròpia estratègia. Una resposta bèl·lica, sense matisacions, destinada a la derrota no solament de l’adversari armat sinó dels seus objectius polítics. Fins i tot l’eurodiputat socialista Ramon Jáuregui, tot i seguir reclamant-li que exigeixi la fi d’ETA, reconeixia en una recent entrevista al diari basc “El Correo” que hi ha hagut canvis en els plantejaments de l’esquerra abertzale, que en ratifiquen la decisió de recórrer el camí de recerca de la pau.

Val la pena analitzar breument aquests dos textos. El primer, “Clarificant la fase política i l’estratègia”, ha estat  assumit públicament pels dirigents empresonats el 13 d’octubre. L’esquerra abertzale va decidir fer-lo públic, tot i ser encara sotmès a debat, a començaments de novembre, després que el ministeri de l’interior filtrés a alguns mitjans una antiga proposta crítica d’un sector de la mateixa esquerra abertzale sense dir res de l’existència del document oficial, que també devia tenir, segons remarcava el diari “Gara”. Aquest document, llarg i feixuc com la majoria de textos programàtics de qualsevol partit, té –al meu parer– com a principal valor l’apartat d’autocrítica inicial. La direcció de l’esquerra abertzale –sense abandonar l’aspiració hegemònica en la defensa de la independència i el socialisme– reconeix, entre d’altres coses, que va anar dividida a la darrera negociació, després de la proposta d’Anoeta i la treva d’ETA, sense que el conjunt de l’organització política tingués clares les condicions en què s’havia de concretar el procés.

“La falta de cohesió –diu el document– es va donar en tres camps: la concreció de la fase del procés d’alliberament, la caracterització del procés de negociació i a l’hora d’entendre la funció de la lluita armada”. “Hem de reconèixer –afegeix– que en la darrera fase no vam crear el suficient moviment popular a l’entorn de la feina realitzada”. “Al final –diu encara– també van sorgir diferents punts de vista sobre la manera d’entendre el procés, el model de negociació i les seves garanties. Per a uns, la major garantia era la lluita armada; per d’altres, però, en un futur l’única garantia caldrà buscar-la en l’activació del poble i en l’acumulació de forces”. De la treva d’ETA, el document arriba a dir que “pel que fa al final de l’alto el foc, en el cap de molts ha estat rondant la idea que potser es va tenir la mateixa pressa per acabar-lo que per començar-lo”. El document, en canvi, és més críptic en la formulació de la nova estratègia, i cal llegir-lo amb deteniment –en el marc de l’autocrítica que la precedeix– per arribar a la conclusió que el nou cicle del qual parla implica la fi definitiva de l’activitat armada. D’una banda, per la seva insistència en els vigents models pacífics d’accés al govern per l’esquerra sud-americana, en contraposició amb la lluita armada d’abans, i especialment per la referència a l’experiència europea de lluita pacífica per la independència (Escòcia, Flandes, Groenlàndia…) i al cas del Quebec, on remarca que els textos constitucionals no reconeixen el dret a l’autodeterminació però s’hi exerceix.  D’on, la direcció independentista conclou que “sempre que hi hagi la capacitat de construir majories democràtiques fortes, la construcció de nous Estats és una possibilitat real també en això que s’ha anomenat el primer món”.

Més clar i concís és, en canvi, el manifest “Un primer pas per al procés democràtic: principis i voluntat de l’esquerra abertzale” que va fer públic el passat 14 de novembre a Altsasu (Alta Navarra) en un acte en què un centenar de persones molt conegudes i representatives de l’esquerra abertzale acompanyaven els portaveus que el van llegir, en el cinquè aniversari de la declaració de Batasuna a Anoeta, prèvia a la darrera i frustrada treva. El manifest conté al·lusions concretes a les condicions del diàleg plantejat. Entre d’altres, i a destacar pel seu abast pràctic, l’acceptació dels principis formulats pel senador nord-americà George Mitchell, que es van aplicar en el procés irlandès en què va fer de mediador. Les parts s’hi comprometien, entre d’altres qüestions, a usar “mitjans exclusivament democràtics i pacífics per resoldre les qüestions polítiques”, al “desarmament total de totes les organitzacions paramilitars” i a la renúncia pròpia i l’oposició a qualsevol intent d’altres a utilitzar la força o amenaçar d’utilitzar-la per influir en el curs o els resultats de les negociacions”.

El plantejament, doncs, em sembla prou clar com per intentar reconduir el procés per la via del diàleg, per poca voluntat que es tingui d’aconseguir la pau. Insistir a dir que l’esquerra abertzale ha de condemnar ETA ara mateix em sembla, ara com ara, una irresponsabilitat que obvia les dificultats de qualsevol procés de pau que aspiri a una resolució estable del conflicte. Com va dir, en una recent estada al País Basc per protagonitzar un acte organitzat pel moviment per la pau Lokarri, el mediador sud-africà Brian Currin, que ha tingut un paper reconegut en l’evolució de l’esquerra abertzale, “l’esquerra independentista ha de fer aquest viatge amb ETA”. La conseqüència més probable en cas contrari –com va dir el mateix Currin–, i em temo que volguda pel govern de la monarquia espanyola, seria el manteniment de la violència armada, si no pel conjunt d’ETA, sí per una part important. Amb la qual cosa, l’objectiu de la pau s’allunyaria en lloc d’apropar-se. Cal no oblidar que a les presons espanyoles i franceses hi ha centenars de presos en unes condicions duríssimes, tant per a ells com per a les seves famílies i amics, i que més enllà de les fronteres polítiques hi ha centenars d’exiliats. Precisament aquests dies s’ha endurit la política penitenciària cap als presos i preses bascos a l’Estat espanyol, en pretendre els directors d’algunes presons sotmetre els familiars a un escorcoll fins fer-los despullar abans d’un vis a vis. Una humiliació a la qual molts no s’han volgut sotmetre i han perdut el dret a la trobada.

Tots ells, amb el seu entorn, formen també part del conflicte, i no poden ser deixats a la seva sort per l’esquerra abertzale perquè en són una de les conseqüències. Com ho són també les víctimes d’ETA, tan utilitzades per evitar-ne la resolució, i les dels aparells policials i parapolicials espanyols, com el GAL, sovint amagades pel discurs oficial dels governs. Presos i víctimes són elements fonamentals a tenir en compte en qualsevol conflicte, i només se’n pot sortir amb garanties d’èxit si es negocien i s’apliquen mesures efectives destinades a superar el seu sofriment i el dels seus familiars i entorn. L’esquerra abertzale sap, a més a més, i sobretot, que la fi de l’activitat armada d’ETA és condició indispensable per aconseguir l’acumulació de forces sobiranistes que proposa. Una qüestió que es dedueix clarament dels dos documents i de les declaracions tant dels seus portaveus com dels possibles aliats sobiranistes en aquest camí. Només cal saber llegir i escoltar. I voler avançar pel camí de la pau i no la guerra. Esperem que ETA no vingui a espatllar-ho. Que d’això, per ara, ja se n’ocupa Zapatero.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 9 de desembre del 2009)

Read Full Post »

1_Cocentracio Suport batasuna 2007

Mitjançant el bloc de Jaume Renyer m’assabento de les tres sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg –vinculat al Consell d’Europa; res a veure, doncs, amb la Unió Europea– donant la raó al Regne d’Espanya, avalant la llei espanyola de partits i desestimant els recursos presentats per Herri Batasuna, Batasuna i diverses candidatures de l’esquerra abertzale contra la seva il·legalització. Ell mateix em dóna les pistes –la crònica d’urgència del diari “Gara”– per tenir accés als textos de les sentències i Tribuna Catalana hi dedica una de les seves cròniques d’avui.

 

Les sentències, en francès, les teniu a

sentència sobre Herri Batasuna i Batasuna

sentència sobre Herritarren Zerenda

sentència sobre AuB i plataformes

Una mala notícia per als qui esperàvem de les instàncies judicials i polítiques europees una aportació positiva de cara a superar l’estratègia de l’exclusió, imposada pel Regne d’Espanya, que ha fet que més de cent mil persones siguin privades al País Basc del Sud del seu dret d’elegir i ser elegits, així com dels drets fonamentals d’associació, expressió i reunió.

 Com diu Jaume Renyer, caldrà analitzar amb detall les sentències i el seu efecte a curt i mitjà termini, així com la seva repercussió en procediments semblants relacionats amb els drets humans al País Basc del Sud pendents de veure’s al mateix Tribunal. Convençut com estic –i ho he dit reiteradament– que un dels principals obstacles en el darrer procés de pau va ser precisament el manteniment de l’esquerra abertzale en la il·legalitat, la meva primera conclusió és que aquestes sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans no vénen a ajudar a la resolució del conflicte sinó que poden contribuir a abocar-lo en un carreró de sortida encara més difícil d’on ara està.

 

Pendent de llegir amb calma les sentències i, sobretot, de reflexionar sobre el seu abast –suposo que aquests dies hi tornaré amb menys precipitació que ara–, una altra reacció se m’imposa, a més a més d’allò que ja he dit: sentències com aquestes ens mostren, per desgràcia, com la lògica del poder dels estats s’imposa sobre la dels drets individuals i col·lectius, fins i tot en aquelles institucions de les quals teníem alguna esperança que els defensessin. Quan diem que cal internacionalitzar els nostres conflictes nacionals, doncs, i els definim com a conflictes europeus, no fem sinó descriure una via molt llarga i dura que els nostres pobles hauran de seguir fins arribar al reconeixement de la plena sobirania. Europa, l’autoanomenada “comunitat internacional”, no ens els reconeixeran gratuïtament. Com tantes vegades a la història, allò que per als oprimits és una evidència –l’opressió que sofrim, en aquest cas els pobles als quals se’ns nega la sobirania, i les vies per aconseguir-la– només ho reconeixeran els opressors –i els qui els avalen– quan no els quedi d’altre remei que fer-ho.

Aquí podeu trobar tots els apunts d’aquest bloc on faig referència a la llei espanyola de partits i la privació de drets humans i polítics a una part substancial del poble basc.

Read Full Post »

Rubalcaba_Patxi_Lopez

Divendres passat, el primer atemptat mortal d’ETA en l’era Patxi López –cal recordar-ho, lehendakari gràcies a unes eleccions que van deixar fora de la via política almenys cent mil votants que només van poder escollir una papereta anul·lada d’entrada pel Tribunal Suprem i el Constitucional a instàncies del govern socialista de la monarquia– ha posat una vegada més de manifest que el conflicte del Regne d’Espanya amb el poble basc segueix presoner de la lògica de la guerra a on va retornar ara fa dos anys, després de la ruptura de la darrera treva. L’atemptat que va causar la mort, a Arrigorriaga, de l’inspector Eduardo Antonio Puelles García, cap de grup de la Brigada d’Informació de Bilbo, responsable de la lluita antiterrorista (segons “Gara”, diari proper a l’esquerra abertzale, era cap del Grup de Vigilàncies Especials de la Policia espanyola a Bilbo), sembla desmentir les especulacions sobre els indicis que feien pensar en una represa dels contactes de cara a un nou procés de diàleg, a mitjà termini.

 

Val la pena, però, tenir en compte algunes de les característiques d’aquest atemptat per analitzar-ne la transcendència. La primera, i més visible, és el retorn d’ETA a l’atemptat mortal contra persones que tenen un paper clau en la lluita antiterrorista. Tot i que sempre ens podem omplir la boca amb frases fetes, com que totes les vides són iguals –una certesa irrefutable des del punt de vista ètic–, en política i sobretot en una situació bèl·lica això no és sinó un tòpic més. ETA certament pot matar persones la principal característica de les quals és el baix risc per als seus escamots, com l’exregidor socialista d’Arrasate i sindicalista de la UGT Isaías Carrasco, mort el març del 2008, just abans de les eleccions generals de les quals havia estat exclosa l’esquerra abertzale. Un municipi, d’altra banda, regit per una de les comptades candidatures d’ANB que es van poder presentar a les darreres eleccions muncipals, en què hi van aconsegur l’alcaldia. O. com ha fet ara, triar un objectiu més arriscat per al seu escamot per ser una peça clau de l’altre bàndol en la guerra que l’enfronta al Regne d’Espanya.

 

Aquesta lògica militar –perversa com tota lògica militar, com ho és també la del govern de la monarquia: una i altra tenen com a objectiu l’eliminació física, per la mort o llargs anys d’empresonament, de les persones considerades enemigues– és la que torna a imperar en aquest conflicte que tan a prop del final va estar ara fa dos anys. Cal recordar-ho: només fa dos anys que ETA, el 6 de juny del 2007, va donar per acabada la treva i, amb ella, les negociacions publicades amb el govern espanyol per trobar una sortida dialogada a l’enfrontament militar.

 

L’atemptat mortal contra l’inspector Puelles García ha passat, d’altra banda, després que l’esquerra abertzale hagi confirmat la seva força electoral en les eleccions europees, i quan el Tribunal Europeu dels Drets Humans té pendent de pronunciar-se sobre multitud de recursos provinents del País Basc contra el Regne d’Espanya. Recursos que denuncien, entre d’altres vulneracions dels drets humans, precisament que un sector que representa almenys el 10 per cent de l’electorat a les comunitats autònoma d’Euskadi i foral de Navarra hagi estat condemnat a la il·legalitat i privat reiteradament del seu dret polític a elegir i ser elegits.

 

I, encara una dada més, que no per previsible ha de ser menytinguda: mentre un presumpte escamot d’ETA matava l’inspector Puelles, als carrers del País Basc, superant les fronteres administratives i interestatals que el divideixen (dues autonomies espanyoles i dos estats membres de la Unió Europea), proliferen aquests dies els cartells que pregunten “Zapatero, Sarkozy, Non da Jon?” (Zapatero, Sarkozy, on és Jon?), referits a Jon Anza, refugiat i membre d’ETA desaparegut el passat 18 d’abril. El govern espanyol, per boca del seu ministre de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, se n’ha rentat les mans, de la desaparició, insinuant que es tracta d’un afer intern d’ETA, mentre a la República Francesa les instàncies judicials han iniciat una investigació. De la seva banda, ETA, trencant una mena de protocol exigit per les més elementals normes de clandestinitat, pel qual no fa públics els noms dels seus militants en actiu, passat un mes de la desaparició de Jon Anza, el va reivindicar com a militant seu i en va desvetllar els objectius del viatge en el curs del qual va desaparèixer: portar diners a l’organització, en una cita a Tolosa del Llenguadoc (Occitània). I en va fer responsables de la desaparició els governs espanyol i francès, tot recordant fets anàlegs protagonitzats pel GAL quan al Regne d’Espanya també governava el PSOE els anys 80 del segle passat.

 

Hi ha un darrer element que crec que val la pena també de tenir en compte. Aquest cap de setmana, el partit socialdemòcrata i independentista basc Eusko Alkartasuna (EA) ha fet el seu primer congrés després de la batacada electoral a les autonòmiques d’Euskadi, i de la posterior escissió del sector contrari a un acord sobiranista amb l’esquerra abertzale. ETA també hi ha fet present la seva veu posant el cadàver de l’inspector Puelles sobre la taula. El manteniment de la lluita armada, així, segueix interferint el debat sobre la constitució del pol sobiranista que defensen, entre d’altres, l’exportaveu de Batasuna, Arnaldo Otegi, i l’exsecretari general del sindicat de l’esquerra abertzale LAB, Rafa Díez. És la seva estratègia pública –sembla que assumida per la majoria de l’esquerra abertzale– per acumular forces independentistes de cara a la recuperació del diàleg i a una sortida democràtica i pacífica al conflicte. Tots els possibles aliats de l’esquerra abertzale en aquesta estratègia sense excepció, però, han insistit reiteradament que la fi de la lluita armada –és a dir, de la lògica de guerra per part d’ETA– és condició imprescindible a l’hora de configurar aquest pol sobiranista. Veurem quina repercussió tindrà l’atemptat de divendres en el procés.

 

Potser caldrà mirar a l’altra banda de la muga, on Batasuna no és il·legal, per albirar quina pot ser de fet la incidència de l’atemptat, entre d’altres qüestions, en la configuració de les candidatures a les eleccions regionals franceses de l’any vinent. Ja que és al País Basc del Nord on el pol sobiranista ja ha estat experimentat els darrers anys en diverses conteses electorals, val a dir que amb èxit notable. Si Batasuna, Abertzaleen Batasuna i Eusko Alkartasuna reediten la coalició Euskal Herria Bai, que tan bons resultats va aconseguir en les darreres legislatives del 10 i el 17 de juny del 2007, tot i que es van fer molt pocs dies després de la ruptura de la treva d’ETA, i a les municipals i cantonals de març del 2008, podria ser un senyal que el procés de convergència independentista no s’ha aturat malgrat la continuïtat de l’activitat mortal d’ETA. De tota manera, el peculiar sistema electoral francès a dues voltes, i el fet que el País Basc del Nord sigui integrat en la Regió de l’Aquitània, pot representar una dificultat afegida per als acords electorals de cara a les regionals i un argument favorable per als qui, dintre d’aquests partits, prefereixin una altra mena d’aliances, com ha passat en les darreres eleccions europees (o en les regionals del 2004).

 

També s’haurà de veure fins a quin punt l’atemptat mortal de divendres té continuïtat dins l’actual estratègia d’ETA –és a dir, si es tracta d’una escalada o és una resposta bèl·lica puntual– i com influeixen en l’estratègia de l’organització independentista armada els avenços, si n’hi ha, en el camí de l’acumulació de forces de l’independentisme polític basc.

 

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 22 de juny del 2009)

Read Full Post »


p002_f01_250x128
La presa de possessió del socialista basc Patxi López com a nou lehendakari de la comunitat autònoma basca ha anat acompanyada de senyals, i més que senyals, prou significatius. La presència destacada de representants de l’exèrcit i les policies espanyoles, juntament amb la d’alts dirigents dels partits imperialistes espanyols, el 7 de maig, en l’acte de Gernika, venia a remarcar la importància que els poders de l’Estat han donat a aquest acte com a fita històrica de cara a la reconquesta del País Basc rebel. Tot fent palès què entén de debò el nou lehendakari per impulsar la cohesió d’Euskadi, de la qual tant s’omple la boca, tot i haver guanyat la lehendekaritza gràcies a l’exclusió d’una part de l’electorat a qui es priva del dret a elegir i ser elegits.

 

Per si algú ha oblidat aquest argument cabdal, els qui ostenten el poder polític real al Regne d’Espanya han cuidat, de cara a les properes eleccions del Parlament Europeu, de rematar-lo amb altres fets. Impulsada la denúncia des del mateix govern espanyol, prèvia campanya mediàtica com acostuma, el Tribunal Suprem ha anul·lat la candidatura Iniciativa Internacionalista-La Solidaritat entre els Pobles, encapçalada per Alfonso Sastre, potser el més important dramaturg espanyol vivent, premi nacional espanyol de Teatre l’any 1985 i de Literatura Dramàtica el 1993. Com ha fet en set ocasions anteriors, per considerar que es tracta d’un partit o  llista “contaminats” –en el peculiar llenguatge sanitari difós des dels poders mediàtics i polítics– per l’esquerra abertzale il·legalitzada el 2003, en aplicació de la llei de partits.

 

Entre d’altres raonaments, destaca, és clar, el fet que Alfonso Sastre –a qui l’advocat de l’Estat en la seva denúncia considera “banderín de enganche” de la candidatura, ja que ha manifestat que el seu estat de salut no li permet anar al Parlament Europeu– és persona vinculada, com és prou conegut, al món de l’esquerra abertzale il·legalitzada. O que Doris Benegas Haddad, germana del dirigent del PSOE Txiki Benegas i figura destacada d’Izquierda Castellana, partit promotor d’aquesta llista electoral juntament amb Comuner@s, número dos de la llista, que podria substituir Sastre a Estrasburg, té “intenses vinculacions amb l’entramat ETA-Batasuna”. La qual cosa, però, no ha estat obstacle perquè aquest partit nacionalista castellà segueixi essent legal fins ara, tot i que –segons un informe de la guàrdia civil presentat per l’advocacia de l’Estat– tindria “una col·laboració estatègica i operativa” amb Batasuna. O que l’escriptor Carlo Fabretti, que va participar en la presentació de la candidatura, és articulista del diari “Gara”, “on ha deixat reflectit –diu l’advocacia de l’Estat– el seu ideari coincident amb les tesis de la denominada esquerra abertzale” i “consta el seu suport en favor de la llibertat d’Arnaldo Otegi i la seva intervenció en la presentació de la Plataforma per la Pau, els drets, el diàleg i la negociació”.

 

Avís a navegants, doncs. No es tracta ja de criminalitzar els qui propicien candidatures de l’esquerra abertzale il·legalitzada, sinó de posar fora de la llei una demostració explícita de solidaritat política amb els il·legalitzats. És aquest el missatge claríssim del bandejament d’aquesta llista a les eleccions europees. No es tracta d’esbrinar o negar si darrere la llista hi ha l’esquerra abertzale il·legalitzada –no seré jo qui em preocupi d’afirmar-ho o negar-ho, ja que sempre he defensat que la llei de partits i les il·legalitzacions subsegüents són, per elles mateixes, una ignomínia impròpia d’una societat que es pretén democràtica–, sinó de posar de manifest quin és l’objectiu del poder imperial amb aquesta nova exclusió. De forma progressiva, la taca d’oli de la llei de partits s’estèn, i ara ho fa més enllà del País Basc.

 

És, d’altra banda, encara pendent la redacció definitiva de la sentència del Tribunal Suprem –anunciada fa més de quinze dies– pel macrojudici del sumari 18/98, un altre dels escàndols d’aquesta ampliació del concepte de “terrorisme” al Regne d’Espanya, denunciada fins i tot pel Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides, l’octubre passat. Tot i que ja se sap que nou dels condemnats per l’Audiència Nacional espanyola a penes molt greus, entre ells els vuit pacifistes de la Fundació Joxemi Zumalabe, seran absolts i ja són tots en llibertat, també sembla segur que als altres 38 condemnats els seran confirmades penes greus de presó, amb algunes minses rebaixes respecte de les condemnes imposades en el macrojudici. Tots ells ja són empresonats, inclosos els vuit que, la majoria per raons de salut, eren en llibertat provisional pendents de la sentència del Suprem. Entre ells el veterà lluitador abertzale José Luis Elkoro, de 74 anys,  membre del consell d’administració del diari Egin, que va ser elegit senador per Guipúscoa en dues legislatures i diputat al Parlament de Gasteiz  en altres dues, i que va ser condemnat a 24 anys de presó al macrojudici.

 

Tot plegat, coincidint amb la presa de possessió del nou lehendakari.Aquest és el pa que s’hi dóna, ara com ara, en la política del Regne d’Espanya per al País Basc. Més que la cohesió entre els bascos, el que pretenen els seus impulsors és la cohesió dels bascos amb Espanya, sense preguntar-los si la volen. Mentrestant, Patxi López –com deia aquest diumenge en una entrevista al diari imperialista espanyol “El País”– creu que és possible tornar a entendre’s amb el PNB, perquè “l’enteniment entre socialistes i nacionalistes no és una cosa conjuntural sinó històrica”. Segons deia Pays Basque Info, una web del País Basc del Nord, arran de la presa de possessió del nou lehendakari, el PSE ja hauria començat “la dansa de l’aparellament”. I és que Ibarretxe ha deixat de ser un obstacle.

 

Humbert Roma, periodista

(Publicat el 18 de maig del 2009 a Tribuna Catalana)

 

NOTA PER LA CURIOSITAT DEL LECTOR: Tot i que no m’agrada fer de periodista profeta, fa ara exactament dos anys ja parlava en aquest bloc sobre Alfonso Sastre com a possible element “contaminador” en relació amb la llei de partits. Ho podeu veure a El Centro Dramático Nacional “contaminat”. Llavors podia semblar una boutade, però no crec que, per desgràcia, anés massa errat.

 

Campanya de suport

 

El premi nobel de la Pau argentí Adolfo Pérez Esquivel ha adreçat un escrit públic al president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, en què li reclama que eviti “accions antidemocràtiques de retallar el dret del poble espanyol a la informació i llibertat d’expressió, d’exposar les seves idees, fins i tot aquelles que no compartim”, en relació a l’exclusió de la llista Iniciativa Internacionalista-La Solidaritat entre els Pobles a les eleccions europees.

 

D’altra banda, he rebut aquesta convocatòria a donar suport al dret de la candidatura a presentar-se a les eleccions

 

PER LA DEMOCRÀCIA I LA PRESUMPCIÓ D’INNOCÈNCIA
 
 
Les persones i organitzacions sotasignants volem expressar amb la major contundència  la nostra indignació i alarma  davant el gravíssim atemptat contra les llibertats democràtiques i contra la presumpció d’innocència, fonament de l’Estat de Dret, que suposa la il.legalització de la candidatura a les eleccions europees Iniciativa Internacionalista – La Solidaritat entre els Pobles, i exigim la revocació de la corresponent sentència del Tribunal Suprem.
Volem denunciar també la vergonyosa campanya de desprestigi orquestrada pels grans mitjans al servei dels poders establerts, a la vegada que expressem la nostra solidaritat amb Alfonso Sastre i la resta de persones que s’ha intentat criminalitzar per la seva participació a Iniciativa Internacionalista
 
 
Enviar  signat a ccsi.ccsi@gmail.com

Read Full Post »

200705182eguiotegi

Aquests dies ha provocat escàndol en els dirigents del PNB un rumor difós per ells mateixos: la nit electoral de l’1 de març, coneguts els resultats, hi hauria hagut contactes entre un dirigent del PSE i un altre de l’esquerra abertzale. Ho interpretaven com una prova del que el mateix Íñigo Urkullu, president de l’Euskadi Buru Batzar, va qualificar de pinça entre el PSE i l’esquerra abertzale, il·legalitzada i amb la majoria dels seus dirigents i molts dels seus militants empresonats, per treure el PNB de la lehendekaritza. Com si la il·legalització hagués estat promoguda per l’esquerra abertzale en connivència amb el PSOE perquè aquest arribés a encapçalar el Govern autonòmic. Quan els mateixos que feien aquesta acusació encara defensen un pacte del PNB amb els socialistes bascos que garanteixi al PNB la lehendekaritza.

 

Divendres passat, Xabier Arzallus, gat vell de la política basca, sense mostrar-se’n escandalitzat com els seus companys de partit, concretava noms: es tractaria del president del PSE, Jesús Eguiguren, i l’exportaveu de Batasuna, Arnaldo Otegi (els dos, a la foto). Res de nou, si es té en compte que es tracta dels dos interlocutors que, en secret i amb paciència, van preparar la cuina per a la darrera treva i les fracassades converses de pau. Seria una prova més que Otegi, contra el que havien previst mitjans imperialistes espanyols i com ja vaig advertir des de Tribuna Catalana que faria quan sortís de la presó, segueix fent política activa i protagonitzant actes públics, en la mesura que el deixen des de l’Audiència Nacional espanyola,

 

Que aquests dos dirigents polítics s’hagin telefonat, si és certa la informació, i Arzallus em mereix més confiança que alguns dels seus correligionaris, es tractaria d’una molt bona notícia. Per dues raons: en primer lloc, perquè voldria dir que, malgrat la ruptura de la treva, s’han mantingut com ha de ser els contactes entre el PSE i l’esquerra abertzale il·legalitzada. I, en segon, perquè el PP no ha reaccionat al rumor traient tota l’artilleria verbal i de mobilitzacions al carrer, com hauria fet encara no fa fa dos anys. I també per una altra: ETA no ha fet cap mort en aquesta campanya electoral, a diferència del que va fer a les eleccions generals, matant el treballador i exregidor socialista d’Arrasate Isaías Carrasco. De fet, el darrer mort per ETA va ser l’empresari Ignazio Uria, a Azpeitia el 2 de desembre del 2008. Una persona relacionada amb el nacionalisme basc governant i, segons molts indicis, més per no pagar l’anomenat impost revolucionari que no per estar vinculat a les obres del TAV. Sigui com sigui, des de llavors, no hi ha hagut atemptats mortals i ETA, durant la campanya, s’ha limitat a fer accions violentes espectaculars contra edificis emblemàtics com el de la televisió basca o la seu de Ferrovial-Agroman a Madrid. No voldria equivocar-me, però aquest podria ser també un indici que les coses, almenys pel que fa al retorn a les converses de pau, s’estan redreçant.

 

És clar que només són hipòtesis i poden ser debaratades de cop i volta. I que, com en l’anterior treva, la cuina cas que s’estigui produint serà lenta i amb moltes dificultats: cal no oblidar que els primers contactes d’Otegi i Eguiguren es van produir mentre ETA encara matava i Aznar era president del govern de la monarquia. Potser ara encara serà més complicat que llavors, ja que les parts deuen estar més que escaldades del darrer fracàs. Probablement, també com va passar aleshores, el PNB no hi serà cridat fins que les coses estiguin molt avançades. Fins i tot, potser ni llavors, atès que estarà desplaçat del govern a la comunitat autònoma basca. No hem d’oblidar que segons la versió que n’ha donat l’esquerra abertzale, tot i que va ser aquesta la qui va insistir que el PNB havia de ser a les converses una vegada declarada la treva d’ETA el març del 2006, els interlocutors del partit nacionalista, i sobretot qui llavors n’era el president, Josu Jon Imaz, es van alinear sistemàticament amb els socialistes i van deixar sols els representants de l’esquerra abertzale en les negociacions. Amb actituds, si hem de fer cas de la versió de l’esquerra abertzale, més dures que les del mateix PSE, quan l’esquerra abertzale va voler introduir precisions al prepacte a què s’havia arribat a Loiola, que garantissin sotmetre a referèndum el dret a la independència i, sobretot, dotar de competències polítiques i no només de coordinació– a l’òrgan comú pactat per a la comunitat autònoma basca i Navarra. Per arribar a un únic Estatut d’autonomia per als quatre territoris, prèvia aprovació dels ciutadans administrats per la comunitat autònoma basca i la foral navarresa.

 

Com deia en un anterior article, el PNB té una important responsabilitat en la situació a què s’ha arribat al País Basc, havent-se oposat a la llei de partits però aplicant-la fent de corretja de transmissió de les ordres rebudes des de Madrid. I les diferències entre PNB i l’esquerra abertzale no són d’avui. Neixen a l’inici de la transició política al Regne d’Espanya, amb el fracàs de les converses de Txiberta amb la participació, entre d’altres, de les dues ETA (milis i polimilis), el PNB, i diversos partits abertzales d’esquerra alguns dels quals confluirien després en Herri Batasuna i l’intent de fer una sola candidatura nacionalista basca en les eleccions espanyoles de juny del 1977, amb l’únic objectiu d’aconseguir el dret a l’autodeterminació. O, si es vol, des des mateix origen d’ETA, ara fa cinquanta anys, fruit de l’escissió d’un sector de les joventuts del PNB, davant el que consideraven inacció del partit nacionalista enfront de la dictadura.

 

Només durant el malaguanyat pacte de Lizarra-Garazi, que va obrir la possibilitat de la treva d’ETA del 1998, immediatament després de la qual va accedir Ibarretxe a la lehendekaritza, semblaven haver-se superat les diferències entre les dues principals forces del nacionalisme basc. Però el fracàs de Lizarra enmig d’acusacions mútues va trencar la col·laboració. Tot i així, l’esquerra abertzale, del Parlament autonòmic estant, va seguir facilitant l’accés del PNB al Govern i l’aprovació de les dues iniciatives més emblemàtiques d’Ibarretxe: la reforma de l’Estatut d’Autonomia, que els partits imperialistes espanyols es van negar ni tan sols a debatre a les Corts, i la consulta, que el Tribunal Constitucional va avortar a instàncies del govern socialista espanyol.

 

Si tenim clar que un acord de pau es negocia amb els enemics, i no pas amb els amics, és clar que, si es confirma la trucada entre Otegi i Eguiguren la nit electoral, res no tindria a veure amb una suposada pinça PSE-esquerra abertzale: un argument cínic, d’altra banda, si tenim en compte que qui més pateix la repressió del govern socialista de la monarquia és l’esquerra abertzale, i que el PNB no faria fàstics a un acord de Govern amb el PSE, sempre que l’encapçalessin ells. Sinó més aviat amb la visualització que encara és possible una pau dialogada al País Basc.

 

Una nota més a tenir en compte: una militant catalana del PP que sembla que va per lliure, Montserrat Nebrera, ha estat que jo sàpiga l’única veu discrepant dins del partit davant l’acord PSE-PP, al·legant precisament que el PSE va negociar amb ETA. No sé si Montserrat Nebrera tirava perdigonades o sap més del que diu. Però, encara que sembli mentida, el PP també necessita que prosperin les vies del diàleg, si ETA decidís tornar-hi. Rajoy ja es veu a la Moncloa, i la munició antiETA se li va acabar en l’anterior legislatura. Ara ha d’aprofitar els arguments que li facilita la incapacitat de Zapatero a l’hora d’abordar la gravíssima crisi econòmica –més de quatre milions de parats a finals d’any són insuportables per a qualsevol governant, i més si s’autoqualifica com a socialista, i més li val no barrejar “churras con merinas”, que diuen a Castella. No hem d’oblidar tampoc que el PP ja ha negociat amb ETA i, encara que sigui presoner dels seus propis discursos com el mateix PSOE, Rajoy sempre podrà dir que la situació ha canviat. A més a més, hi ha la mediació internacional, que se’m fa difícil creure que s’hagi mantingut inactiva des de la fi de la treva. Precisament un home a qui el nou president dels Estats Units, Barak Obama, ha nomenat mediador per l’Orient Mitjà, George Mitchell, que va actuar amb eficàcia com a enviat de Bill Clinton en el procés de pau d’Irlanda, va visitar el País Basc uns mesos després del trencament de la treva, en el que va ser presentat com un viatge de plaer. I els documents que es van produir arran de les negociacions existeixen i són custodiats per instàncies de mediació.

 

D’altra banda, l’esquerra abertzale sembla que pretén reforçar l’objectiu d’acumular forces sobiranistes com defensen públicament alguns dels seus dirigents, entre ells el mateix Otegi. La convocatòria, un any més, de l’Aberri Eguna sobiranista amb la marxa entre Irun i Hendaia, impulsada pel Fòrum de Debat Nacional i amb el suport de personalitats de signe divers en el món del sobiranisme, aniria per aquest camí. D’altra banda, a les bases del PNB es detecta cansament per una política que els ha portat a aquesta situació, després de tantes concessions a la governabilitat del Regne d’Espanya malgrat totes les humiliacions sofertes. I veuen la cirereta del pastís el pacte PP-PSE com a prova de la inutilitat de les febleses penebistes. Alguns membres destacats de l’esquerra abertzale que són en llibertat reconeixen que una de les causes del fracàs del darrer procés de pau va ser la incapacitat d’unir les forces sobiranistes i confiar massa en la negociació amb els socialistes. I saben que una nova negociació sense organitzar les bases socials del sobiranisme els condemnaria o bé a una nova ruptura o bé a un pacte a la baixa que ETA difícilment acceptaria. D’altra banda, hi ha en sectors propers a l’esquerra abertzale i als afeblits moviments socials bascos la sensació que, en l’anterior procés, els dirigents de Batasuna van negociar pel seu compte, com si es tractés d’un afer d’alta política, bandejant la necessària interacció entre els dirigents i les bases, una interacció que va ser crucial per exemple en el procés de pau a Irlanda.

 

Potser tot plegat siguin especulacions a partir d’una notícia incerta, fruit del meu desig de pau per a un país tan maltractat. I de la meva constatació que un País Basc en pau té un potencial de reivindicació nacional enorme. Només cal veure els resultats reals de les darreres eleccions, comptabilitzant tots els vots nacionalistes bascos enfront dels nacionalistes espanyols. El camí s’anuncia dur i llarg, però, si la notícia fos certa, començaria a albirar-se una tènue llum a la sortida del túnel.

 

Humbert Roma. Periodista

Publicat a Tribuna Catalana el 16 de març del 2009

Read Full Post »

garzon1_jr2301094

Tan oportú com sempre, Baltasar Garzón, jutge instructor de l’Audiència Nacional espanyola, ha procedit a fer detenir aquesta matinada vuit persones de l’esquerra independentista basca. Ni tan sols no ha esperar a veure quines llistes presentava l’esquerra abertzale a les properes eleccions autonòmiques a Euskadi ni la decisió del Suprem sobre aquestes llistes. Vuit persones més de les que defensen la llibertat, la independència i la unitat del País Basc per mitjans polítics, a la garjola. Una peculiar manera, la del jutge estrella, salvador de la “pàtria comuna de tots els espanyols”, de contribuir a la pau. Mentrestant, ETA, en el seu darrer comunicat, segueix amenaçant amb més bombes i atemptats mortals. Una espiral que no porta sinó a afegit més violència a la violència. 

En unes declaracions a Infozazpi Iratia, el dirigent històric independentista Tasio Erquizia, a qui aquesta matinada la policia ha registrat la casa però no se l’ha emportat detingut, ha dit que l’esquerra abertzale no renuncia a l’activitat política sinó que, ben al contrari, actes com el del jutge Garzón no fan sinó reforçar la seva determinació per actuar en tots els àmbits de la societat. Infozazpi Irratia recull altres testimonis com els de Mariné Pueyo, Santi Kiroga i Arantza Zulueta.També recull l’opinió de Floren Aoiz sobre les detencions.

Com diu una cita d’Alfonso Sastre, que ha recordat un lector del diari “Público”, “si no deixen parlar les paraules, parlaran les pedres”. Solidaritat Internacional i el diari “Gara” recorden que precisament aquests dies es compleixen vint anys de les converses de pau d’Alger.

Read Full Post »

egunhorif01-1

Finalment s’ha fet l’entrevista pública a Arnaldo Otegi, en una sala del Kursaal de Donosti plena de gent, aquest dissabte 17 de gener. L’acte el convocava el diari “Gara”, proper a l’esquerra abertzale, per commemorar els deu anys de la seva fundació (deu anys, per cert, també del tancament d'”Egin”, alguns dels periodistes i directius del qual ara són a la presó). L’entrevistaven tres periodistes més aviat poc conflictius per ell: Carmen Lira, de “La Jornada” de Mèxic, que té un acord per compartir materials informatius amb “Gara”; Giuliana Sgrena de l’esquerrà “Il Manifiesto” d’Itàlia, i Iñaki Iriondo, de “Gara”, un dels autors del llibre-entrevista en què Otegi va publicar les seves reflexions en el període en què s’estava cuinant amb els socialistes bascos el darrer procés de pau. El director de “Gara, Josu Juaristi, va presentar i moderar l’acte. 

El diari “Gara” publica un vídeo al seu web amb un breu resum de l’acte. Per la seva banda, el web de l’esquerra independentista ezkerabertzalea.info  ha començat a publicar l’acte íntegre, amb una primera entrega del vídeo, que podeu trobar aquí. 

Seguir les intervencions d’Otegi aquests dies és clau per entendre què va passar amb el darrer procés i quines perspectives poden obrir-se en el futur. Diguin el que vulguin els mitjans que són al servei de l’imperialisme espanyol, Otegi segueix sent un referent de la política basca i un testimoni cabdal, des del seu propi punt de vista, esclar, del que va ser el darrer procés de pau. (La foto és una de les que publica al seu web el diari “Gara”).

Read Full Post »

garzon-en-actiu

El Comitè de Drets Humans de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) va fer públic, el divendres 21 d’octubre, el seu darrer informe sobre el Regne d’Espanya. Alguns mitjans el van presentar com un aval del Comitè a Baltasar Garzón, jutge instructor de l’Audiència Nacional espanyola, en l’enrenou mediàtic que ha muntat a compte de la memòria històrica i l’obertura de fosses comunes, amb una instrucció que si més no es pot qualificar de rigor dubtós. Com que el Comitè insisteix, entre les seves preocupacions, en el fet de les desaparicions de detinguts en el franquisme i el manteniment de la llei d’amnistia de 1977, de la qual diu que “l’amnistia en relació amb greus violacions dels drets humans està en contradicció amb les disposicions del Pacte (internacional de drets civils i polítics)”, aquests mitjans han interpretat que això era un suport implícit a les aventures del superjutge. Perquè, a més a més, s’hi insisteix en el dret de les famílies de les víctimes a identificar i exhumar els cadàvers d’aquestes. Però és que aquesta insistència del Comitè, en realitat, no ha estat provocada perquè Garzón hagi fet seva la instrucció del cas a partir de les denúncies de les associacions de familiars de víctimes del franquisme, sinó precisament perquè aquestes associacions han persistit en les seves denúncies sense defallir durant molts anys.

 

Mentrestant, Garzón ha vist com es morien els principals responsables dels crims que ara pretén perseguir, això sí cuidant-se bé de posar com a data límit el 1952. Entre ells, un criminal tan longeu com Ramón Serrano Súñer –el cunyadíssim del generalot–, que va morir el desembre del 2003 i del qual està documentat que va ser el màxim responsable de la detenció del president de Catalunya Lluís Companys pels alemanys a França i, doncs, del seu posterior afusellament. Així com de l’internament de milers de republicans espanyols, catalans, bascos i gallecs en els camps de la mort nazis. El mateix Garzón té prou cura de demanar, en l’acte judicial en què es declara competent en aquests afers, el certificat de defunció de 35 alts càrrecs franquistes.

 

 

Hi ha, però, un altre aspecte de l’informe del Comitè de l’ONU que afecta de ple el jutge Garzón i que ha estat posat en segon terme –quan no silenciat– per la majoria de mitjans. A banda les reiterades constatacions sobre l’incompliment del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, firmat pel Regne d’Espanya, pel que fa a la pràctica de la tortura i els maltracaments als detinguts, i la denúncia per “no haver elaborat una estratègia global, ni haver pres mesures suficients per assegurar-ne l’eradicació definitiva” –denúncia de la qual no pot escapar-se el superjutge, que ja va sortir esquitxat per una sentència del Tribunal d’Estrasburg per no haver fet cas dels relats de tortures que li van fer els independentistes catalans detinguts per ordre seva el 1992–, aquesta vegada hi destaca un apartat que és un autèntic torpede en la línia de flotació de la teoria i la pràctica jurídiques garzonianes.

 

L’informe de l’ONU hi critica expressament “l’abast potencialment excessiu de les definicions de terrorisme en el dret intern; en particular, les que figuren en els articles 572 a 580 del Codi Penal espanyol, que podrien donar lloc a la violació de diversos drets enunciats al Pacte”. I afegeix que el Regne d’Espanya “ha de definir el terrorisme de forma restrictiva i fer de manera que les seves mesures contra el terrorisme siguin plenament compatibles amb el Pacte. En particular, l’Estat part hauria de preveure la modificació dels articles 572 a 580 del Codi Penal per limitar la seva aplicació a les infraccions que tinguin indiscutiblement un carácter terrorista i mereixin que se les tracti en conseqüència”.

 

És a dir, exactament al contrari del que fa la teoria de Garzón segons la qual “ETA no són només els escamots armats”: Teoria i pràctica jurídiques que han portat desenes de bascos i basques als tribunals i a les presons –amb condemnes de més de deu anys per cadascun–, el tancament de mitjans de comunicació i empreses, així com la il·legalització de partits polítics i associacions, pel sol fet de compartir els objectius polítics de l’organització armada. Allò que el jurista català, expresident d’Advocats Europeus Demòcrates i Creu de Sant Jordi, August Gil Matamala, un dels observadors internacionals en el macrojudici del sumari 18/98, va definir com a “terrorisme desarmat”.

 

Humbert Roma

Publicat a Tribuna Catalana el 10 de novembre del 2008

El mateix dia, Tribuna Catalana publica una anàlisi molt interessant del col·lectiu Contrastant que porta per títol “L’informe del Comitè de Drets Humans o les raons d’Estat d’un silenci mediàtic”. El podeu trobar aquí.

Read Full Post »



Els darrers fets viscuts a l’entorn del conflicte que el Regne d’Espanya té al País Basc sota la seva sobirania semblen portar-nos una altra vegada a la vella estratègia de “com pitjor, millor”. La via de la il·legalització sistemàtica de totes les opcions polítiques de l’independentisme d’esquerres, i l’empresonament de nombrosos dirigents i militants  –o que els jutges diuen que en són, en base a informes policials– per exercir els seus drets democràtics d’associació i expressió, ha entrat en una espiral que no se sap on acabarà. I ETA ha desencadenat una nova ofensiva de violència armada que tampoc no s’intueix que tingui un final proper. 

 

La negativa del Govern espanyol a permetre una consulta del Govern basc a la ciutadania de la comunitat autònoma d’Euskadi sota la seva administració, i la sentència del Tribunal Constitucional negant-los aquest dret i ratificant que la sobirania pertany en exclusiva a la “nació espanyola”, agreugen encara més situació. Perquè mostra, una vegada més amb fets, el cinisme dels qui diuen que al Regne d’Espanya es poden defensar totes les idees per la via pacífica, però amaguen que algunes d’aquestes idees –com l’autodeterminació i la independència de les nacions sotmeses a l’imperialisme espanyol– no es poden fer realitat perquè ho impedeix la Constitució, interpretada com a sacrosanta i inamovible pel que fa a la unitat de l’Estat.  

 

Si el Govern de Rodríguez Zapatero, durant la darrera treva d’ETA, va ser incapaç de desmuntar els principals obstacles per fer creïble un procés de negociació que es va encallar poc després del cessament dels atemptats –llei de partits, enduriment de penes i condicions d’empresonament, macrojudici del 18/98…–, la mateixa ETA va reiterar –com havia fet en la treva anterior del 1998– que la paciència en la negociació no és una de les seves virtuts, amb accions com el robatori de pistoles o l’atemptat a l’aeroport de Madrid sense avís previ de trencament. I, no obstant això, no es pot dir que el procés obert arran de la proposta de la il·legalitzada Batasuna al velòdrom d’Anoeta no servís per res: els preacords escrits a què es va arribar en les trobades de Loiola entre PSOE-PNB-Batasuna són una prova que la via del diàleg permetia avançar tant en el reconeixement de les arrels polítiques del conflicte com en les vies per la seva resolució. Per això, sectors destacats de l’esquerra abertzale i del sobiranisme basc van insistir en la necessitat de recuperar les converses malgrat el trencament de la treva. El mateix lehendakari va plantejar a Zapatero que assumís els preacords de Loiola –sense les precisions que hi va voler introduir Batasuna sobre el dret a la independència i Navarra– en les converses que van tenir el 20 de maig, abans de  l’aprovació de la llei de la consulta pel Parlament basc.

 

“Arribar a una treva és un procés molt laboriós i lent –em deia arran del trencament una persona vinculada a l’esquerra abertzale–. Trencar-la, en canvi, es pot fer en molt poc temps”. Recuperar ara les condicions que van portar a la darrera treva es presenta cada vegada com a més difícil. Tant els poders del Regne d’Espanya –executiu, legislatiu i judicial, si és que de debo hi ha aquesta separació– com ETA hi estan afegint obstacles en lloc d’aplanar-ne el camí. Quan s’esmercen molts esforços, tant per sectors de l’esquerra abertzale com del sobiranisme basc en general, per reeditar una mena de pacte de Lizarra-Garazi 2 –ara que s’acaben de complir els deu anys del primer– que faci possible acumular forces de cara a una sortida negociada del conflicte, l’estratègia de “com pitjor, millor” no fa sinó allunyar aquesta possibilitat. Després del fracàs de Lizarra, sectors sobiranistes com els vinculats a EA, Aralar o el sindicat ELA –per no parlar d’algunes personalitats pròximes al PNB– difícilment acceptaran integrar un front sobiranista mentre ETA no doni garanties que posarà fi als atemptats amb caràcter de debò permanent.

 

Així, les actuals estratègies del Regne d’Espanya i ETA en lloc d’afeblir-se es reforcen. I en aquest joc de reforçament mutu –on, malgrat les declaracions d’uns i altres, no es veu que pugui imposar-se la derrota definitiva de l’enemic, segons la lògica militar– la resolució del conflicte fa la sensació d’allunyar-se cada vegada més.

 

Humbert Roma, periodista

Article publicat a Tribuna Catalana el 23 de setembre del 2008

Read Full Post »

Older Posts »