Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Andalusia’ Category

El director del diari Ara, Carles Capdevila, demanava el 8 de juny passat, en l’article que hi publica cada dia, testimonis que li responguessin la pregunta de si la presó amb Facebook ja no és una presó. Tot a partir d’una especulació que deia haver tingut amb un seu amic sobre la qüestió de si un presoner té dret a ser a Facebook o a Twitter.

Com que l’endemà mateix, dissabte, jo m’havia de desplaçar a Còrdova (Andalusia) per visitar-hi, quaranta minuts el diumenge a migdia –ni un de més– amb vidre i intèrfon interposats i amb la seguretat que ens enregistren la conversa, la companya i amiga periodista Teresa Toda, exsubdirectora del diari basc “Egin” que hi compleix sis anyets de condemna –ja n’hi porta quatre i mig, primer a Topas, prop de Salamanca (Castella i Lleó), i després a Còrdova, vaig gosar il·lustrar el company Capdevila sobre la qüestió que plantejava. Tot recordant-li, és clar, per si ho havia oblidat, que a les presons de l’imperi espanyol hi ha periodistes, directius i treballadors de premsa –onze pel cap baix si no em fallen les informacions– engarjolats precisament per això: per fer de periodistes, directius i treballadors de premsa, en un diari o en una empresa basca editora de premsa (independentista d’esquerres basca, és clar), és a dir el diari “Egin” o la seva editora Orain SA.

Heus aquí què li vaig comentar al company Capdevila intentant aportar-li alguna llum sobre el dilema que ens plantejava als lectors: Facebook o Twitter a les presons, ¿sí o no?:

“No sé de quina presó ni de quins presos parleu gent de l’Ara… Deuen ser d’un altre món. La companya periodista i exsubdirectora del diari basc Egin, Teresa Toda, que compleix sis anys de presó –ja en porta quatre i mig– a Còrdova/Andalusia, no té dret ni a tenir ordinador ni és clar accés a internet; des de fa uns mesos ja ni tan sols pot rebre cap paper imprès que no porti peu d’impremta (res, doncs, d’impressions fetes a partir d’internet que li puguem enviar). Del mòbil no en faria res perquè la presó està ‘protegida’ i no s’hi pot parlar amb mòbil des de quilòmetres al voltant… En dono fe, perquè porto visitant-la i escrivint-m’hi des que la van tancar primer a Topas (Salamanca) i després a Còrdova, per allunyar-la més encara del seu País Basc i de la seva mare que viu precisament a Salamanca. A Còrdova, que ningú intenti parlar per mòbil des dels voltants de la presó que no ho aconseguirà –és el primer que et diu el taxista que t’hi porta, per si volguessis localitzar-lo en sortir– perquè és zona amb cobertura restringida, és a dir, no hi ha cobertura si més no per a familiars i visitants. Diumenge vinent, demà passat, precisament la vaig a veure, viatjant de Lleida a Còrdova amb AVE, que ja és tenir sort i diners, una nit d’hotel, quaranta minuts –ni un més– de xerrada amb vidre i intèrfon interposats sabent que ens estan enregistrant la conversa, i tornada al vespre de Còrdova a Lleida. Comprendreu que no tinc ganes ni esma de visitar la mesquita de Còrdova com a turista en aquestes condicions… Per favor, bona gent de l’Ara, sigueu més rigorosos quan parleu dels aparells repressius de l’imperi espanyol (i també dels catalans que són al seu servei i en formen part). Ah! i la Teresa, a més de periodista, filla de diplomàtic, nascuda a Sao Paulo (Brasil), és besnéta d’un prohom de la Renaixença catalana que té un carrer dedicat a Barcelona: Eduard Toda, amic de Gaudí, restaurador de Poblet, egiptòleg i investigador del català de l’Alguer…”.

PUNTUALITZACIÓ EN TORNAR DE CÒRDOVA

Tornat de Còrdova he de dir, puntualitzant el meu comentari enviat a l’”Ara”, que ara visitants i familiars dels presos ja podem parlar per mòbil des de la presó o els seus entorns, com he pogut comprovar que feien alguns amb qui vaig compartir visita. És un dels canvis que hi he trobat. És clar que, com sempre, abans d’entrar a la visita i passar el control previ de metalls, on sonen fins i tot els bitllets de banc i els sostenidors de les senyores, hem de deixar el mòbil en una taquilla –cal tenir un euro a punt com al supermercat perquè, si no, l’hauries de deixar oberta– i recordar que l’has de recollir en sortir. Ara el règim penitenciari de la Teresa a Còrdova és de vint hores diàries al txabolo (cel·la, menjars inclosos) i quatre de pati.

Humbert Roma

(Publicat a mèdia.cat el 21 de juny del 2012)

(A la foto, Teresa Toda, que erasubdirecrtora del diari basc “Egin” i que compleix sis anys de presó a Còrdova/Andalusia per fer de periodista i tenir un càrrec directiu en aquest diari de l’esquerra independentista basca tancat per ordre del jutge Baltasar Garzón el 1998)

Anuncis

Read Full Post »

El Parlament Europeu ha aprovat avui la que ja es coneix com a “directiva de la vergonya”, destinada a perseguir amb mesures encara més dures els immigrants que no tenen els papers en regla. Una directiva que –lluny de reconèixer-los la plenitud dels drets civils i polítics en la societat on viuen i intenten treballar, entre ells el dret a elegir i ser elegit– vulnera els mínims drets que haurien d’assistir tota persona pel simple fet der ser-ho, sense distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició, com diu la Declaració Universal dels Drets Humans.

 

Una directivaI que, entre d’altres coses, permet empresonar durant un any i mig aquelles persones vingudes d’altres racons del món i que no tinguin la documentació que els estats europeus exigeixen en les seves lleis d’immigració. Com recorda avui mateix Vicent Partal, res més allunyat dels principis que van donar origen al procés per la unitat europea.

 

Europa, l’Europa dels polítics que la gestionen, ha decidit, doncs, fer encara més alts els murs que l’envolten, perquè –en moments de crisi econòmica mundial– siguin encara més difícils de superar per als qui volen entrar-hi. Els eurodiputats del PSOE –excepte els catalans Josep Borrell i Raimon Obiols, que hi han votat en contra, i Martí Grau– que s’hi ha abstingut–, han votat a favor de la directiva, a diferència de la majoria dels seus companys i companyes del grup socialista europeu. El govern espanyol camina en la mateixa direcció, potser de manera més subtil. El nou ministre de Treball i Immigració, Celestino Corbacho, qui també va ser immigrant a Catalunya, com recorda Mar Jiménez al diari “Avui”, ha anunciat també mesures d’enduriment de la política immigratòria, destinades, entre altres coses, a dificultar el reagrupament familiar. I manté aquests centres d’ignomínia que són els centre d’internament d’estrangers

Tot plegat, una vergonya, com denuncien moltes entitats defensores dels drets humans. Política de “treballadors kleenex”, com defineix la del ministre Corbacho el president del Casal Argentí a Barcelona, Diego Arcos, al seu butlletí. Algunes d’aquestes associacions fins i tot havien proposat mesures concretes al Govern espanyol en la direcció contrària a la que ha pres. Vegeu, si no, les deu que plantejaven la Unió Sindical Obrera, la xarxa ACOGE, la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat i l’Associació Pro Drets Humans d’Andalusia. 

Read Full Post »

 

 

Quan enfoquem l’aniversari de la proclamació de la República, recordem que fa quinze anys de la mort de Guillem Agulló, militant valencià  de Maulets víctima d’un atac d’un grup d’extrema dreta dels que tant abunden al País Valencià. Una altra de les nombroses víctimes oblidades pels qui es proclamen defensors de la democràcia, mortes per uns atacs violents que en la majoria dels casos han quedat impunes o castigats amb penes irrellevants, i que no tots els partits condemnen sense que això els comporti la il·legalització.

 

Escolto aquests dies un disc que acaba de publicar el diari basc “Gara” i que es titula “Ahatzuak. Olvidad@s 1936-1977”. S’hi recullen músiques i cançons revolucionàries i de denúncia, des de la resistència contra l’aixecament dels militarots el 1936 fins a les eleccions del 1977, ja mort el generalot. Una d’elles m’ha remogut els records: “Pan, trabajo y libertad”, del grup andalús Gente del Pueblo. Entre d’altres víctimes de la primera transició, hi esmenten un militant de la Joven Guardia Roja –organització juvenil del Partido del Trabajo de España, el partit on llavors jo militava–, Javier Verdejo, mort per les bales de la guàrdia civil a Almeria quan feia una pintada, l’agost de 1976, mentre era governador civil de la província l’actual jutge del Tribunal Constitucional Roberto García-Calvo. Verdejo volia escriure “Pan, trabajo y libertad”, però només hi va poder posar “Pan, t…”.

 

Valgui aquest record per aquestes víctimes –i per tantes d’altres, moltes d’elles catalanes: Oriol Soler Sugranyes, Martí Marcó…–, per a les qui no hi ha honors oficials, quan celebrem que fa 77 anys Francesc Macià va proclamar l’efímera República Catalana.

Read Full Post »