Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Andorra’ Category

576547_515531731829886_1493591377_n-1

Visquen els estats petits, i que durin tant com la seva ciutadania vulgui. Un dels més menuts és per cert català, el Principat d’Andorra (76.246 habitants l’any 2012),  l’únic Estat català lliure del món. I, dels fundadors del nucli originari de l’actual Unió Europea –el Benelux, esadir Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg–, la ciutadania de tots tres estats va ser, un dia o altre, súbdita de la seva altesa imperial el rei emperador dels espanyols. Llegeixo a la Viquipèdia que Luxemburg (mig milió d’habitants) es va independitzar d’aquell “imperio donde jamás se ponía el sol” (l’espanyol) amb el Tractat de Rastatt que el va atribuir a la línia austríaca de la dinastia de Luxemburg. Coincidint, esclar, amb l’any 1714, quan el mateix imperi ens va furtar per les armes els nostres furs i constitucions a catalans, valencians, illencs i aragonesos. Ara, com a ciutadans i ciutadanes dels territoris catalans administrats per la Generalitat de dalt en nom del rei emperador que encara ens té colonitzats, tenim el deure i l’honor de fer complir el compromís de la majoria al Parlament autonòmic de Catalunya de fer els passos decisius –els que calgui– per recuperar la independència perduda.

Però al Rajoy què li n’expliquen, que Luxemburg no és un no ningú en aquesta Unió Europea en crisi. Tan petit Estat com és –Rajoy odia als petits i s’egenolla davant dels grans–, al Gran Ducat de Luxemburg hi ha la seu d’institucions de la Unió Europea tan importants com el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees –que li pot dir a ell mateix si les lleis aprovades pel Parlament espanol s’adiuen o no als tractats i normatives de la Unió Europea, i pot obligar a Espanya a canviar-los, o el Tribunal de Comptes Europeu i l’Eurostat, tan decisius ara que es tracta de sumar i restar millor per controlar els pressupostos i l’endeutament dels estats membres i de la mateixa Unió. Ah i també compten el nombre d’aturats… Ara bé, els partidaris del Rajoy diuen que és molt savi, però que ho amaga seguint una esatègia espanyola atàvica. I si ell creu –i diu com el més saberut de tots– que el millor és tenir-la més grossa… la bandera…

(A la il·lustració que enllaço al final, vídeo amb la bandera luxemburguesa onejant mentre sona l’himne nacional). Luxemburg (mig milió d’habitants) té tres llengües oficials: el luxemburguès, dialecte germànic; el francès, i l’alemany. I que jo sàpiga, no passa res. Si no és que al ministre Wert no li ha agafat ja algun mal lleig…). 

Anuncis

Read Full Post »

Els dos mesos que afrontem a partir de dilluns passat tenen per l’imperi espanyol una transcendència especial. Connacionals de part dels territoris de tres nacions europees sense Estat (en el cas català, amb l’excepció dels andorrans, que sí que en tenen, d’Estat propi, independent i amb representació a les Nacions Unides) estan convocats a votar en eleccions autonòmiques. Deixaré de banda el cas de Galícia, perquè no en tinc coneixement suficient com per abordar-lo amb certa garantia. Pel que fa als altres dos, només es fan eleccions en part dels territoris nacionals sotmesos a l’imperi espanyol –comunitat autònoma basca (CAB) o d’Euskadi, segons la denominació oficial, el 21 d’octubre, i la part de la Catalunya estricta administrada pel que l’enyorat Ramon Barnils n’anomenava la Generalitat de dalt, per distingir-la de la valenciana, el 25 de novembre.

En ambdues comunitats autònomes, la qüestió de la sobirania nacional i, doncs, la independència hi és en el centre del debat electoral, però no de la mateixa manera. En el cas basc –a banda la clara diferència amb el cas català que suposa la presència de partits independentistes i sobiranistes en els set territoris històrics, i la crisi oberta també en l’aliança dels imperialistes que governen l’altre territori sota sobirania espanyola: la comunitat foral navarresa, en un cas semblant al que va portar a l’avançament electoral a la d’Euskadi–, s’hi juga l’hegemonia en el camp del nacionalisme entre la dreta nacional –PNB– i l’esquerra independentista i sobiranista (Alternartiba no és un partit independentista sinó autodeterminista) coaligada en un projecte de llarg abast: Euskal Herria Bildu present ja als set territoris. I aquesta lluita per l’hegemonia i, doncs, per les possibles aliances postelectorals, ja que –per la peculiar composició del parlament de la CAB, amb 25 diputats per cadascun dels tres territoris, i el comportament electoral habitual que les enquestes prevuen que es mantindrà amb lleugers matisos– és molt difícil una majoria absoluta de cap partit, va molt més enllà del debat sobre la independència: hi incorpora, com element essencial, un que és clau en tota política nacional de debò, i que, de forma genèrica, es ve definint com a eix social.

A les eleccions avançades pel president Artur Mas a la Generalitat de dalt –amb unes raons que a mi em semblen clarament oportunistes i d’escassa credibilitat si no les fonamenta, com no ho fa, en el fracàs clamorós dels plantejaments programàtics i d’aliances amb què va començar la legislatura–, el debat previ ve articulat, amb poques excepcions, només per la qüestió de la independència. Tot plegat, aprofitant l’onada independentista ja de llarga durada que s’ha consolidat amb la manifestació de la passada Diada nacional com un fet que sembla irreversible (i dic sembla, perquè la independència cal guanyar-la en un referèndum clar i sense ambigüitats per tenir credibilitat internacional). Les banderes estelades, usades ara a tort i dret amb qualsevol excusa per tothom que necessiti mostrar pedigrí independentista fins i tot per justificar les seves malifetes, ara ja serveixen per embolcallar qualsevol cosa. I sobretot per amagar les polítiques concretes del dia a dia, que en el cas del bipartit que administra la Generalitat de dalt són més aviat contràries al benestar de la bona gent catalana, als seus drets humans i cívics (amb el cas vergonyós de la web de delació implantada per la Conselleria de l’Interior en la línia de les polítiques incitadores de la delació pròpies de les pitjors dictadures, com una de les mostres més escandaloses) i a l’enfortiment i ampliació de l’impacte social dels mitjans de comunicació públics en català (i també dels privats, amb l’única excepció –prou significativa– dels propis del Grup Godó).

En aquestes condicions, i amb l’impacte propagandístic que li suposa la seva condició de president de la Generalitat de dalt, les esquerres catalanes corren el risc que Artur Mas converteixi les eleccions del 25 de novembre en un plebiscit per ell i el bipartit, que no solament seria interpretat com un suport inequívoc als seus ambigus plantejaments en favor de l’Estat propi (cal llegir amb deteniment un recent article de Manuel Cuyàs a El Punt/Avui –2 d’octubre- dedicat al conseller Mascarell i la seva influència en el discurs del president Mas per comprendre les limitacions d’aquest concepte d'”Estat propi” –acceptat, ai! com a lema de capçalera de la manifestació de l’11S per l’Assemblea Nacional Catalana– que pot tenir dobles i triples significacions, alguna d’elles ben allunyada de la independència nacional) sinó també, i sobretot, per a la seva política social, econòmica, de drets humans i de política lingüística i de comunicació. I que una campanya centrada de fet de forma exclusiva en l’eix patriòtic ajudi a la bona gent catalana, quan voti, a oblidar com Mas i el bipartit van bastir l’eix de la seva política social i de drets humans a l’entorn del pacte amb el PP –pacte d’interessos i d’ideologia (neo)conservadora a ultrança– que va regir el primer any de legislatura del bipartit.

Revalidat ara per una possible majoria absoluta –o més àmplia encara que la relativa que van aconseguir a les eleccions del 2010–, el bipartit encapçalat per Artur Mas tindria mans lliures per seguir aplicant les seves politiques del dia a dia contra la bona gent catalana i al servei dels grans interessos econòmics i financers, mentre postposaria fins no se sap quan la resolució del conflicte nacional amb l’imperi espanyol amb la convocatòria d’un referèndum –o consulta, no se sap ben bé– que encara no té data compromesa ni se sap ben bé sobre què serà i en quins termes. En aquest sentit, són prou explícites les declaracions del president Mas al diari imperialista de la dreta espanyola ABC, en què –el 2 d’octubre– deia textualment que “tenir un Estat propi per Catalunya no vol dir una independència total”. Amb la qual cosa sembla que el president ens vulgui dir que hi pot haver una independència “parcial”, que no seria sinó una altra forma de dependència.

Catalunya –i no diguem ja els Països Catalans– necessita un partit –o una coalició– d’esquerres propi, d’àmplia i sòlida composició, per afrontar aquesta política de la dreta catalana que pretén monopolitzar el discurs i el procés sobiranista. Com més s’accentua la penetració social de la convicció que l’única sortida a la crisi nacional espanyola és la independència de les colònies que encara els queden a aquell imperi en què mai no es ponia el sol, més important és que la bona gent catalana sigui capaç de consolidar una força pròpia d’esquerres. Per això, el fracàs de l’intent de construir una candidatura unitària de l’independentisme d’esquerres per les eleccions autonòmiques de novembre –començant per l’actitud de les CUP que ni tan sols va anar a les converses, en una actitud que em sembla d’una enorme irresponsabilitat i una falta evident de maduresa– contrasta obertament amb el que està passant al País Basc. Allí, l’esquerra independentista que encara té els seus principals dirigents empresonats ha estat capaç de consolidar una força no solament electoral sinó de perspectives molt més ambicioses, amb un programa propi consensuat entre totes les sensibilitats polítiques que s’hi han implicat. On hi ha independentistes d’esquerra –fins fa poc enfrontats entre ells, com els hereus de Batasuna i els escindits que integren Aralar, i els seus aliats d’Abertzaleen Batasuna al País Basc del Nord, –, socialdemòcrates d’EA i autodeterministes no independentistes d’Alternatiba.

“Tots hi vam deixar molts pèls a la gatera en aquestes negociacions” –deia el dirigent de l’esquerra abertzale Txelui Moreno en un acte a Barcelona la passada Diada–, però ara tenim aquesta realitat que promet tant”. Ara amb una candidatura encapçalada per Laura Mintegi, escriptora en llengua basca i professora universitària de prestigi, membre de l’Euskaltzaindia (Acadèmia de la Llengua Basca) i presidenta del PEN Club basc, que ha assumit un discurs obert a totes les sensibilitats polítiques que representa, sòlid tant en les formes com en els continguts. Que ha estat capaç de renovar les cares públiques de l’independentisme i el sobiranisme d’esquerres basc, i ha presentat fins i tot el que seria l’equip de govern –incloent-hi canvis significatius de denominació de les conselleries més sensibles per als seus votants– que incorpora noms de reconeixement contrastat per cadascuna de les responsabilitats que ha d’assumir un executiu.

Però la presència tant de l’eix nacional com de l’eix social en la campanya basca no es produeix només per voluntat de l’esquerra independentista sinó també perquè al mateix PSE fins ara governant –govern titella a l’empara de la il·legalització de Batalsuna i atres candidatures acusades de ser-ne hereves–, i al PNB, els mou l’interès electoral de donar a la crisi una resposta diferent a les que vénen de Madrid., amb la qual cosa reforcen el discurs econòmic i social. Només el PP basc monopolitza el discurs exclusivament nacionalista (espanyol esclar, i amb la coartada de l’actual situació a Catalunya). En el cas de l’esquerra independentista, per remarcar que no hi ha alliberament nacional que valgui amb la bona gent basca en atur creixent i una retallada també creixent dels drets laborals, amb menys prestacions socials per als qui més les necessiten, en una societat on la cohesió social ha estat posada en perill pels interessos dels més poderosos i els mandats dels poders financers europeus i autòctons. No és casualitat que, pocs dies abans que comencés la campanya –el 26 de setembre– els dos grans sindicats nacionalistes bascos, ELA –nascut a redós del PNB– i LAB –independentista d’esquerres– convoquessin una vaga general als quatre territoris bascos sota sobirania espanyola.

Mentre a la comunitat autònoma d’Euskadi l’exclusiva del discurs nacionalista com a eix pràcticament únic de la campanya la té el PP basc, a Catalunya correm el risc que l’enfrontament dels discursos nacionalistes de CiU i PP amagui allò que de debò uneix en el fons ambdues candidatures conservadores, els dirigents de les quals fins fa quatre dies es feien apassionades abraçades polítiques i votaven alhora les retallades en drets laborals i socials contra la bona gent catalana. Oblidar-ho és el principal pecat de què hauran de donar compte els dirigents dels partits i candidatures independentistes incapaços de posar-se d’acord ni tan sols en moments tan transcendentals.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana, el 5 d’octubre del 2012)

Read Full Post »

Els lectors, habituals o conjunturals, d’aquest bloc potser han trobat estrany que hagi dedicat tan poca atenció al procés de constitució de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), culminat aquest dissabte al Palau de Sant Jordi de Barcelona. Les raons són múltiples, però tenen en comú el meu distanciament, no sé si encara temporal o de més llarga durada, respecte a aquest projecte.

Havent-m’hi implicat potser massa i tot al començament, després d’un període de dubtes i inquietuds diverses al respecte, vaig decidir mirar-m’ho de més lluny. Tinc, doncs, ara com ara, poc a dir sobre el procés que ha portat a l’acte del Sant Jordi i els seus resultats de fons. Només que un acte multitudinari com aquest no ho és tot, encara que sigui molt, i que caldrà veure com se’n consolida la continuïtat i, sobretot, el lideratge, així com la participació de la bona gent que hi militarà (uso a consciència aquest terme de velles ressonàncies en la meva personal trajectòria d’antic militant marxista-leninista/maoista) i els seus efectes en la societat i la política del país.

Res més a dir, doncs, perquè penso que no hi tinc dret (encara) per dues raons òbvies: En primer lloc, pel meu distanciament que deia abans. Diria, tot i sonant a excusa de malpagador i semblant contradir-me amb el que vaig defensar quan les consultes sobre la “constància i paciència” que ens cal per arribar a l’objectiu de la independència, que aquest distanciament em ve a demostrar a mi mateix que em va més la feina del dia a dia amb un objectiu concret i definit com era l’exercici del dret a l’autodeterminació en les consultes que no la militància en aquesta mena de front patriòtic (una altra ressonàcia de la meva prehistòria ideològica) que intueixo que pot arribar a esdevenir l’ANC. I també perquè l’ANC és un nadó acabat de néixer i caldrà veure com evoluciona en el procés de maduresa.

Des d’aquesta perspectiva (còmoda, si voleu; mandrosa, potser), sí que diré que hi ha dos fets que em preocupen i sobre els quals em considero amb tot el dret de parlar, com a membre d’aquest col·lectiu d’humans que en diem país, per al qual l’ANC pretén aconseguir la independència, objectiu que comparteixo:

El primer, la necessitat d’una definició –diagnosi, si voleu– clara d’on és l’obstacle més sòlid i insuperable, ara com ara, que ens impedeix avançar en el camí cap a la independència del qual vam recórrer amb tanta destressa una part molt important en les successives onades de consultes fins al 10 d’abril de l’any passat. Per mi, el mur més difícil d’enderrocar, la clau de volta de l’actual situació d’estancament del procés, no és pas a la capital de l’imperi i als seus mecanismes de poder, una muralla que ja vam començar a esberlar amb eficàcia en les consultes, sinó el que té els fonaments en la submissió dels seus servidors indígenes en la mateixa colònia. Ras i curt: el bipartit que ara administra la Generalitat de dalt –si parlem de la Catalunya estricta– en nom i al servei del rei-emperador espanyol i el seu imperi, i que per sobre de tot defensa els interessos dels poders econòmics, amb plena sintonia mútua de colonitzador i administrador indígena colonial, perquè els interessos per les virolles són els mateixos.

Només cal veure el suport entusiasta del bipartit català a les polítiques antisocials i a la reforma laboral de la majoria política que controla les Corts espanyoles i el govern de la monarquia. Aquesta desinhibida política del bipartit contra la bona gent catalana és, per mi, el principal enemic de la independència i de l’ampliació de la base social en favor d’aquesta, una ampliació social que és l’objectiu públic i publicat de l’ANC. Crec, i he de dir-ho sense embuts, que no es pot aconseguir, de cap de les maneres, ampliar de forma substancial la base social en favor de la independència si, embolcallant-se en una retòrica sobiranista, es governa de fet en contra de la bona gent catalana des de la Generalitat.

El segon fet que em preocupa és qui liderarà el procés dins mateix de l’ANC. Això queda pendent de la votació dels seus òrgans executius que, contra el que estava previst inicialment, finalment, en pura lògica democràtica i fins i tot per imperatiu legal, s’ha decidit posposar a l’aprovació dels Estatuts de l’Assemblea que s’ha fet aquest dissabte al Sant Jordi. Veurem, doncs, què en sortirà de tot plegat, atesa l’estructura encara massa jeràrquica per al meu gust –i pel poc que en sé– de què s’ha dotat l’ANC per les informacions que me n’arriben. Però, d’això, una vegada més, poc en puc dir ara com ara perquè no hi he participat.

En canvi, sí que puc parlar, perquè és públic i notori, del lideratge a l’Associació de Municipis per la Independència, peça fonamental que sustenta l’estratègia de la mateixa ANC (altrament dita “full de ruta”). Lideratge que personifica el seu president, un personatge inquietant (per usar un qualificatiu suau): l’actual alcalde de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal, esperança blanca pel que es veu per al canvi de rumb d’un dels partits de la federació governant a la Generalitat de dalt. Per adonar-nos del tarannà d’aital personatge –que ha tingut un paper rellevant, d’altra banda, a l’acte de l’ANC al palau de Sant Jordi–, només cal seguir-ne les petges en el dia a dia de la gestió municipal, mitjançant les cròniques als mitjans de comunicació locals i comarcals i, amb atenció especial, la web de la CUP vigatana, farcida de notícies i comunicats sobre incidents diguem-ne que poc edificants des d’un punt de vista de transversalitat política i de respecte democràtic de la diversitat i la participació.

Especialment preocupant és la seva actitud pel que fa als nostres connacionals provinents de països no homologats com a “occidentals”. Actitud que es contradiu amb una de les virtuds més sublims de les consultes sobre la independència de la nació catalana en què vam participar prop d’un milió de persones: que, per votar, només se’ns hi demanava viure al municipi on es feia la consulta i tenir més de setze anys. Això és, hi reconeixíem de fet el principal dret polític en una societat democràtica –com volem que sigui la nostra– a tothom que hi visqui, sense cap altre requisit que no sigui tenir més de setze anys.

De com la pràctica –i fins a cert punt el mateix discurs polític subliminal– de l’alcalde de Vic contradiu aquest principi que va regir a les consultes, d’integració de tot el col·lectiu nacional català en el reconeixement del seu dret a vot, en dóna testimoni –a més a més, entre d’altres coses, de la controvèrsia de gener de l’any passat en què pretenia modificar la normativa d’empadronament al municipi– un implacable article del periodista Xavier Rius Sant, reconegut especialista que ha estudiat a fons al partit racista Plataforma per Catalunya i al seu fundador, el feixista Josep Anglada, titulat “Pacte d’estabilitat a Vic entre Vila d’Abadal i Anglada?”, publicat al seu bloc el darrer 11 de febrer, just ara fa un mes. Llegiu-lo i traeiu-ne las vostres pròpies conclusions.

Qui em va ajudar a fer sonar totes les alarmes al respecte de l’alcalde de Vic i el seu paper a l’Associació de Municipis per la Independència va ser un vell i bon amic no independentista, provinent de la tradició del PSUC i de les lluites veïnals i de la cooperació internacionalista, que va votar sí a la consulta a Barcelona sobre la independència nacional el 10 d’abril de l’any passat: “Amb gent al capdavant com el Vila d’Abadal, no compteu amb mi”, em va dir. I tot seguit m’explicava que feia uns dies havia fet una valuosa contribució professional –per mi és un dels grans del nostre país en el seu ofici– a un amic independentista que li ho havia demanat per a una acció relacionada amb l’ANC.

Tot això sigui dit a fi de bé, en la confiança que ningú de l’ANC no em pugui acusar de ser un “quintacolumnista”, expressió que odio i que, quan la vaig llegir en un article d’un destacat impulsor de l’ANC i fins a cert punt amic, em va fer agafar ganes d’apretar a córrer i demanar aixopluc al copríncep episcopal d’Andorra, l’únic Estat lliure català del món.

Per acabar, potser en un altre article desenvoluparé una idea que hi ha al darrerere de tot plegat d’això que vinc dient: què entenc per transversalitat, aquesta paraula màgica que s’ha posat tant de moda en política catalana darrerament. Per mi, no pot voler dir de cap de les maneres que uns són més dignes de transversalitat que d’altres, com si els independentistes que van patir els anys més durs d’aquest llarg postfranquisme que encara perviu s’hagin de fer perdonar la vida en pro dels acabats de convéncer i fins i tot d’aquells –i parlo dels qui són a les estructures de poder i no pas de la bona gent del carrer, esclar– que encara no n’estan i es fan de pregar.

Perquè, mentre alguns –que també hi han deixat molt en la constitució de l’ANC– patien presó i tortures per ser independentistes (i d’esquerres), d’altres ocupaven llocs de poder i privilegi, i això no ho podem oblidar perquè perdre la memòria és el pitjor que ens pot passar com a país. Tots plegats n’hem d’estar contents, que hàgim ampliat el camí cap a la independència i n’hàgim fet una autopista de cent carrils, però això no ha de voler dir que hàgim de retre pleitesia a ningú per aquest fet ni demanar-los perdó per no haver estat, com ells, al costat del poder fins fa ben poc. L’actitud (tornem-hi) de l’alcalde de Vic respecte de la bona gent de la CUP vigatana és exactament al contrari d’allò que entenc per transversalitat.

Read Full Post »

Llegeixo al suplement de llibres de “Le Monde” del darrer 28 de maig que la novel·la “Les veus del Pamano” (“Les Voix du Pamano”, en la traducció al francès) de Jaume Cabré, “per Espanya”, és una de les cinc finalistes al premi Cévennes a la millor novel·la d’un autor europeu. Una excel·lent notícia, si no fos que el sempre jacobí (i, doncs, imperialista) “Le Monde” atribueix a Cabré una espanyolitat que no n’és. Llàstima, perquè els lectors del considerat diari francès de referència, una vegada més, han estat engalipats per un dels seus redactors, ignorant o malvat lingüicida, que ha encolomat al darrer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes la dubtosa categoria d’autor “espanyol”, vedat, doncs, en versió original als seus compatriotes de la Catalunya del Nord.

Jaume Cabré és –dels cinc nominats– l’únic escriptor en una llengua europea minoritzada –sola oficial, però, al Principat d’Andorra– i la traducció francesa de la seva novel·la competeix amb les de “Ruhm” (“Gloire”, en la traducció al francès) de l’alemany-austríac Daniel Kehlmann;  “The secret scripture”, (“L’escriptura secreta“, en la traducció al català i “Le Testament caché”, al francès), de l’escriptor irlandès –en anglès– Sebastian Barry;  “La solitudine dei numeri primi” (“La solitud dels nombres primers”, en la traducció al català i “La Solitude du nombres premiers”, al francès), de l’italià Paolo Giordano, i “Boven is het stil” (“Là-haut. tout est calme, en la traducció al fracès), de l’holandès Gerbrand Bakker. El 12 de juny vinent se sabrà quina d’elles ha estat l’escollida.

Si esteu interessats en el context històric de “Les veus del Pamano”, us convido a llegir l’article “Quan al Pallars mataven als psgesos”, de la periodista Laia Altarriba, al seu bloc “L’esquena del món”.

Read Full Post »

Els disbarats de Directe.cat, La triple línia escolar d’Andorra, ¿un èxit?
Ahir Directe.cat va publicar una  notícia/article que em va fer saltar de la cadira. Directament, m’hi vaig rebotar, i els vaig enviar un comentari.
Deia així la notícia:
A Andorra els creix més
Avui tenim una bona notícia per explicar-vos. Tot just ara fa 15 dies que als Països Catalans ha començat el curs escolar i a Andorra podem estar
contents. Tot just ahir es van publicar les dades sobre les inscripcions a les escoles andorranes.
El Govern del Principat va explicar que les inscripcions al sistema escolar en català han tornat a créixer, prop d’un 4%, mentre que el nombre d’alumnes matriculats als altres dos sistemes educatius ha davallat. Així, els alumnes del sistema andorrà han passat de 4.002 a 4.160, amb un increment del 3,95%; els del sistema francès han passat de 3.468 a 3.450, amb una caiguda del 0.5% i el sistema espanyol ha passat de 3.326 a 3.279 alumnes, amb una davallada de l’1,41%.
El Govern va fer públiques ahir aquestes dades (provisionals d’aquest setembre), que suposen un creixement global del 0,86%, ja que s’ha passat dels 10.796 matriculats el curs 2008-2009 als 10.889 alumnes que hi ha en l’actualitat entre els tres sistemes educatius.
Aquest és el comentari que els vaig enviar. Notícia/article seu i comentari meu, aquest matí, ja no eren a la web.
Comentari. NO HI ESTIC D’ACORD. Són dades terribles per al futur de la llengua i de la cohesió social i nacional a Andorra. Les dades són pitjor encara del que em pensava. És un autèntic drama que l’únic Estat català independent del món, on el català és l’única llengua oficial, tingui aquestes tres línies que segreguen els nens en funció de la llengua vehicular a l’escola. ¿És que el Govern d’Andorra és incapaç de fer una cosa tan senzilla com ha fet la Generalitat de Catalunya; una sola línia, amb immersió lingüística en català? ¿De quin Tribunal Constitucional depèn això?¿Quins interessos dominen la política andorrana que impedeixen que un govern sobirà organitzi l’escola en funció de la seva nació i no dels poderosos estats veïns?
Amb aquest sistema tan poc nacional d’educació, resulta que només quatre de cada deu nens i nenes andorrans va a una escola on l’única llengua oficial del país n’es la llengua vehicular. Si això no és pur i dur colonialisme lingüístic i cultural, deixadesa del propi govern i autoodi dels mateixos andorrans…
Com que el fet nacional andorrà, i com el percebem des de la resta dels Països Catalans, és una qüestió que em preocupa de fa temps, voldria cridar l’atenció d’aquesta errada d’interpretació en què va caure el redactor o redactora de directe.cat, que no és gens casual sinó que –al meu parer– respon a un cert miratge respecte de la realitat andorrana. Aquets estiu, una conversa em va disparar tots els llums d’alarma al respecte. La meva filla Aurora parlava amb una amiga seva de la infància, que ara viu amb el seu home i els dos fillets a Andorra: de fet, una conversa entre elles dues, en què vaig posar més atenció que no cullerada. La meva filla, com ja deu saber qui segueix aquest bloc, és mestra d’escola bressol municipal a Lleida, i la seva amiga, mare d’un nen de quatre anys i una nena de mesos, preocupada, esclar, per la seva educació a l’escola andorrana on va el nen. Per aquesta conversa, vaig ser consciènt del disbarat que és el sistema escolar andorrà: tres línies d’immersió lingüística. Una, en la llengua oficial única del Principat, el català. Les altres dues, en les llengües imperials del Regne d’Espanya i la República Francesa.
Un autèntic disbarat des del punt de vista de la cohesió social i nacional andorrana (no seré jo qui negui a Andorra el caràcter de nació, fins que els mateixos andorrans no dexideixin lliurement i sense coaccions que la seva nació és una altra i, ara com ara, no sembla que aquest sigui el cas). ës, a més a més, una política lingüística suïcida si el que es vol és reforçar la identitat catalana d’aquest petit Estat dels Pirineus. Les dades canten: només quatre de cada deu nens i nenes andorrans van a una escola catalana. Xifres tràgiques que cap estadística enganyosa pot endolcir:  4.160 nens i nenes en el sistema català, enfront dels 3.450 en el sistema francès i 3.279 alumnes en l’espanyol. ¿Quina importància tenen, amb aquestes xifres, precentatges d’un 1,5% o un 3% amunt i avall?
Tenint en compte, d’altra banda, l’evolució de la demografia andorrana, amb un gran increment els darrers anys de la immigració no catalana, crec que aquests dades no admeten pal·liatius. La pregunta immediata, en llegir-les, ha estat: ¿quins mecanismes psicològics han regit el redactor o redactora a l’hora de confegir aquesta notícial? ¿Hauria fet el mateix si parléssim de Catalunya o d’altres paÍsos catalans? ¿Per què, si a Catalunya donem per bona la immersió lingüística en català i una única línia escolar en aquest sentit, i diem que la defensarem i blindarem fins on calgui, no fem el mateix per a la resta dels Països Catalans? ¿Els nens i nenes andorrans tenen menys drets lingüístics que els de Catalunya? ¿O haurem d’esperar que la llengua catalana sigui a Andorra un residu que només parlen alguns vells indígenes, condemanda a desaparèixer en poques generacions, per preparar-li unes absoltes solemnes?
Crec que els superbs catalans del que en d’altres temps anomenaven la Catalunya estricta, mirant-nos tothora el melic, estem d’esquena a la resta dels Països Catalans. I això, que ja és greu en el cas del País Valencià, les illes, la Catalunya del Nord o la Franja (ai, la Franja!), des del punt de vista d’imaginari col·lectiu i de potencialitats nacionals ho és encara més en el cas d’Andorra. Andorra és un Estat català. i això hauria d’estar present i ser motiu d’orgull en el nostre imaginari col·lectiu. No és veritat que els catalans no tinguem Estat. En tenim un, de petitet si voleu, en una vall dels Pirineus, on uns irreductibles catalans han mantingut la sobirania catalana durant segles. Sobirania vigilada, si voleu, o protegida pels coprínceps, però sobirania al cap i a la fi.
Crec que oblidar que hi ha un territori català independent, que té al cim de la representació institucional dos coprínceps –que li donen certa garantia de protecció internacional– és fer un feble favor al conjunt dels Països Catalans. Al llibre “El complot” –Pagès editors– , sobre la partició de la diòcesi de Lleida i les reclamacions de l’art de la Franja per la diòcesi de Babastre i el Govern de l’Aragó, Eugeni Casanova explica –pàg. 177– una anècdota molt significativa que li va contar l’exbisbe d’Urgell, Joan Martí Alanís, de quan era copríncep d’Andorra: en la seva primera trobada amb el rei d’Espanya, aquest li va dir textualment: “La reina i jo desitjaríem ser els coprínceps d’Andorra”. “El bisbe –diu Casanova– es va quedar glaçat, però va contestar amb determinació: ‘Jo li desitjo a vostè el millor, però els andorrans no ho volen, i jo no voldria que els fes el que va fer amb el Sàhara Occidental, que el va entregar al Marroc’… A partir d’aquell moment Martí no va voler coincidir mai més amb Joan Carles perquè no li tornés a plantejar el tema… El llavors president d’Andorra, Marc Forné, se’n va fer molt cabal, d’aquestes paraules, i va decidir, d’acord amb el copríncep, reformar les institucions per blindar l’Estat”, explica Casanova.
Com n’hauria de ser d’important, doncs, per als catalans preservar i potenciar –fins i tot a efectes d’imaginari col·lectiu– la independència i catalanitat d’Andorra. I sovint en prescindim i l’oblidem en el nostre discurs per la independència i l’Estat propi. També hi contribueix, a això, penso personalment, l’atribució inadequada del terme Principat a la Catalunya estricta (¿qui és el nostre príncep?). I, és clar, eufòries injustificades –o fruit de la propaganda– que provoquen notícies tan erròniament esbiaixades com la que he comentat.

33342_18_09_2009_594_xavier-espot-miró_01

Ahir el web directe.cat –sempre molt interessant de seguir pel seu punt de vista independentista i de crítica de l’imperialisme espanyol– va publicar una notícia/article que em va fer saltar de la cadira. Directament, m’hi vaig rebotar, i els vaig enviar un comentari.

Diu així la notícia:

A Andorra els creix més

Avui tenim una bona notícia per explicar-vos. Tot just ara fa 15 dies que als Països Catalans ha començat el curs escolar i a Andorra podem estar contents. Tot just ahir es van publicar les dades sobre les inscripcions a les escoles andorranes.

El Govern del Principat va explicar que les inscripcions al sistema escolar en català han tornat a créixer, prop d’un 4%, mentre que el nombre d’alumnes matriculats als altres dos sistemes educatius ha davallat. Així, els alumnes del sistema andorrà han passat de 4.002 a 4.160, amb un increment del 3,95%; els del sistema francès han passat de 3.468 a 3.450, amb una caiguda del 0.5% i el sistema espanyol ha passat de 3.326 a 3.279 alumnes, amb una davallada de l’1,41%.

El Govern va fer públiques ahir aquestes dades (provisionals d’aquest setembre), que suposen un creixement global del 0,86%, ja que s’ha passat dels 10.796 matriculats el curs 2008-2009 als 10.889 alumnes que hi ha en l’actualitat entre els tres sistemes educatius.

Aquest és el comentari que els vaig enviar:

Comentari

NO HI ESTIC D’ACORD. Són dades terribles per al futur de la llengua i de la cohesió social i nacional a Andorra. Les dades són pitjors encara del que em pensava. És un autèntic drama que l’únic Estat català independent del món, on el català és l’única llengua oficial, tingui aquestes tres línies que segreguen els nens en funció de la llengua vehicular a l’escola. ¿És que el Govern d’Andorra és incapaç de fer una cosa tan senzilla com ha fet la Generalitat de Catalunya: una sola línia, amb immersió lingüística en català? ¿De quin Tribunal Constitucional depèn això?¿Quins interessos dominen la política andorrana que impedeixen que un govern sobirà organitzi l’escola en funció de la seva nació i no dels poderosos estats veïns? Amb aquest sistema tan poc nacional d’educació, resulta que només quatre de cada deu nens i nenes andorrans va a una escola on l’única llengua oficial del país n’es la llengua vehicular. Si això no és pur i dur colonialisme lingüístic i cultural, deixadesa del propi govern i autoodi dels mateixos andorrans…

Com que el fet nacional andorrà, i com el percebem des de la resta dels Països Catalans, és una qüestió que em preocupa de fa temps, voldria cridar l’atenció d’aquesta errada d’interpretació en què va caure el redactor o redactora de directe.cat, que no és gens casual sinó que –al meu parer– respon a un cert miratge respecte de la realitat andorrana.

Aquest estiu, una conversa em va disparar tots els llums d’alarma al respecte. La meva filla Aurora parlava amb una amiga seva de la infància, que ara viu amb el seu home i els dos fillets a Andorra: de fet, una conversa entre elles dues, en què vaig posar més atenció que no cullerada. La meva filla, com ja deu saber qui segueix aquest bloc, és mestra d’escola bressol municipal a Lleida, i la seva amiga té un nen de quatre anys i una nena de mesos, i està preocupada, esclar, per l’educació del nen a l’escola andorrana on va i els recursos pedagògics de les escoles bressol que hi ha a Andorra i on preveu portar la seva filleta. Per aquesta conversa, vaig ser conscient del disbarat que és el sistema escolar andorrà: tres línies d’immersió lingüística, les tres gratuïtes fins als setze anys, excepte en el cas de les escoles privades, que poden cobrar. Una, en la llengua oficial única del Principat, el català. Les altres dues, en les llengües imperials del Regne d’Espanya i la República Francesa.

Un autèntic disbarat des del punt de vista de la cohesió social i nacional andorrana (no seré jo qui negui a Andorra el caràcter de nació, fins que els mateixos andorrans no decideixin lliurement i sense coaccions que la seva nació és una altra i, ara com ara, no sembla que aquest sigui el cas). És, a més a més, una política lingüística suïcida si el que es vol és reforçar la identitat catalana d’aquest petit Estat dels Pirineus. Les dades canten: només quatre de cada deu nens i nenes andorrans van a una escola catalana. Xifres dramàtiques, que cap estadística enganyosa pot endolcir:  4.160 nens i nenes en el sistema català, enfront dels 3.450 en el sistema francès i 3.279 en l’espanyol. ¿Quina importància tenen, amb aquestes xifres, precentatges d’un 1,5% o un 3% amunt i avall?

Tenint en compte, d’altra banda, l’evolució de la demografia andorrana, amb un gran increment els darrers anys de la immigració no catalana, crec que aquests dades no admeten pal·liatius. La pregunta immediata, en llegir-les, ha estat: ¿quins mecanismes psicològics han regit el redactor o redactora a l’hora de confegir aquesta notícia? ¿Hauria fet el mateix si parléssim de Catalunya o d’altres països catalans? ¿Per què, si a Catalunya donem per bona la immersió lingüística en català i una única línia escolar en aquest sentit, i diem que la defensarem i blindarem fins on calgui, no reclamem el mateix per a la resta dels Països Catalans? ¿Els nens i nenes andorrans tenen menys drets lingüístics que els de Catalunya? ¿O haurem d’esperar que la llengua catalana sigui a Andorra un residu que només parlin alguns vells indígenes, condemanda a desaparèixer en poques generacions, per preparar-li unes absoltes solemnes?

Crec que els superbs catalans que vivim en el que en d’altres temps anomenaven la Catalunya estricta, mirant-nos tothora el melic, estem d’esquena a la resta dels Països Catalans. I això, que ja és greu en el cas del País Valencià, les illes, la Catalunya del Nord o la Franja (ai, la Franja!), des del punt de vista d’imaginari col·lectiu i de potencialitats nacionals ho és encara més en el cas d’Andorra. Andorra és un Estat català. I això hauria d’estar present i ser motiu d’orgull en el nostre imaginari col·lectiu. No és veritat que els catalans no tinguem Estat. En tenim un, petitet si voleu, en una vall dels Pirineus, on uns irreductibles catalans han mantingut la sobirania catalana durant segles. Sobirania vigilada o protegida pels coprínceps, però sobirania al cap i a la fi.

Crec que oblidar que hi ha un territori català independent, que té al cim de la representació institucional dos coprínceps –que li donen certa garantia de protecció internacional– és fer un feble favor al conjunt dels Països Catalans. Al llibre “El complot” –Pagès editors– , sobre la partició de la diòcesi de Lleida i les reclamacions de l’art de la Franja per la diòcesi de Babastre i el Govern de l’Aragó, Eugeni Casanova explica –pàg. 177– una anècdota molt significativa que li va contar l’exbisbe d’Urgell, Joan Martí Alanís, de quan era copríncep d’Andorra: en la seva primera trobada amb el rei d’Espanya, aquest li va dir textualment: “La reina i jo desitjaríem ser els coprínceps d’Andorra”. “El bisbe –diu Casanova– es va quedar glaçat, però va contestar amb determinació: ‘Jo li desitjo a vostè el millor, però els andorrans no ho volen, i jo no voldria que els fes el que va fer amb el Sàhara Occidental, que el va entregar al Marroc’… A partir d’aquell moment Martí no va voler coincidir mai més amb Joan Carles perquè no li tornés a plantejar el tema… El llavors president d’Andorra, Marc Forné, se’n va fer molt cabal, d’aquestes paraules, i va decidir, d’acord amb el copríncep, reformar les institucions per blindar l’Estat”, explica Casanova.

Com n’hauria de ser d’important, doncs, per als catalans preservar i potenciar –fins i tot a efectes d’imaginari col·lectiu– la independència i catalanitat d’Andorra. I sovint en prescindim i l’oblidem en el nostre discurs per la independència i l’Estat propi. També hi contribueix, a això, crec, l’atribució inadequada del terme Principat a la Catalunya estricta (¿qui és el nostre príncep?). Quan l’únic Principat català, amb dos coprínceps per falta d’un– l’un català i l’altre francès–, és, avui per avui, el Principat d’Andorra, Estat independent, de Dret, Democràtic i Social, com diu la seva Constitució, amb representació a les Nacions Unides. I, és clar, encara hi reblen el clau les eufòries injustificades –o fruit de la propaganda– que provoquen notícies tan erròniament esbiaixades com la que m’ha portat a escriure aquest article.

(A la foto, que he baixat del diari Volskblatt, el ministre d’Afers Exteriors del Principat d’Andorra, Xavier Espot, i el primer ministre del Principat de Liechtenstein, Klaus Tshütscher, el passat 18 de setembre)

Read Full Post »

Pyrenees.A2002018.1100.250m

Rebo d’un amic basc que viu a Catalunya aquesta convocatòria per un cicle de conferències que comença demà, dimarts 29 de setembre, acompanyada de la versió d’una poesia de Joan Maragall en tres llengües minoritzades dels Pirineus –català, basc i occità–, força adequada per als temps de profecia que vivim. Crec que val la pena donar a conèixer la iniciativa, una contribució més, des de Catalunya, a l’agermament de pobles i cultures veïnes sotmeses al Regne d’Espanya i la República Francesa.

Benvolguts amics i amigues,

Us adjunto anunci del cicle de conferències sobre els pobles i cultures dels Pirineus que es faran en el Reial Cercle Artístic de Barcelona.

CICLE DE CONFERÈNCIES

La cultura vernacla dels pobles dels Pirineus. Aportacions al patrimoni cultural d’Europa, Amèrica i Orient

Dia 29 de setembre a les 20 :00

Història d’Occitània i la seva relació amb Catalunya: Dues nacions vernacles d’Europa. Passat, present i futur.

A càrrec d’ Enric Garriga Trullols i Anna Pineda.

Audició de cançons occitanes, basques i catalanes. A càrrec de la soprano Olga Miracle

Dia 27 d’octubre de 2009 a les 20:00

De Grècia als Pirineus: Un itinerari mític i musical.

A càrrec de Carme Rusiñol Pautas.

Audició de música grega. A càrrec de la soprano Olga Miracle.

Dia 3 de novembre de 2009 a les 20:00

Catalunya mare de la cultura europea: L’art romànic, origen, significat i influència a Europa.

A càrrec de Juli Gutiérrez Deulofeu.

POESIA

Èuscar

Nik ez dakit nola

Baina profezia haize bat

Korrika egiten da mundu horretan zehar

Hemengoak eta hangoak

Nik ez dakit noiz

Baina Pirineoek erreinatuko duten

egun bat etorriko da

Joan Maragall

Català

Jo no sé com

però un vent de profecia

corre per eixos móns

d’ací i d’allà;

jo no sé quan

però vindrà un dia

en que els Pirineus regnaran.

Joan Maragall

Occità

Eu sabi pas cossí

Mas un vent de profecia

Cor per aquestes monds

Çai e lai

Sabi pas quora

mas vendrà un jorn

en qué los Pirinèus regnaràn.

Joan Maragall

Cordialment,

Jordi Salat, coordinador cicle de conferències

La traducció de les poesies a l’occità i l’èuscar ha estat per gentilesa de l’Anna Pineda

CICLE DE CONFERÈNCIES
La cultura vernacla dels pobles dels
Pirineus
Aportacions al patrimoni cultural
d’Europa, Amèrica i Orient
Dia 29 de Setembre a les 20 :00 H
Història d’Occitània i la seva relació amb Catalunya: Dues nacions
vernacles d’Europa. Passat, present i futur.
A càrrec d’ Enric Garriga Trullols i Anna Pineda.
Audició de cançons occitanes, basques i catalanes.
A càrrec de la soprano Olga Miracle
Dia 27 d’Octubre de 2009 a les 20:00H
De Grècia als Pirineus: Un itinerari mític i musical.
A càrrec de Carme Rusiñol Pautas.
Audició de música grega.
A càrrec de la soprano Olga Miracle.
Dia 3 de Novembre de 2009 a les 20:00H
Catalunya mare de la cultura europea: L’art romànic, origen, significat
i influència a Europa.
A càrrec de Juli Gutiérrez Deulofeu.
Jo no sé com
Però un vent de profecia
Corre per eixos móns
D’ací i d’allà;
Jo no sé quan
Però vindrà un dia
En que els Pirineus regnaran
Joan Maragall

Read Full Post »