Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘anglès’ Category

candide1Unknown

Ja ho sabeu des de la passada matinada si heu decidit llegir aquest dietari a mesura que el vaig produint: tres personatges literaris amb els quals sento alguna identficació i, segons els temps, arrisco –o bé me’n puc beneficiar– d’inspirar-m’hi. Avui, però. deixo textos i personatges per regalar-me encara un temps per rellegir mentrestant allò que potser m’ajudi a treure’n alguna lliçó, per mi o gent propera.

El primer que poso al capdavant de tots tres és el Candide o l’optimisme de Voltaire, entre d’altres raons perquè ja fa uns anys que em va fer un servei molt ben trenat, tal com desitjo explicar aquí mateix amb detalls un altre dia, i sobretot perquè penso que és el millor per mi i potser també per vosaltres, lectors, que certament –com insistiria el filòsof il·lustrat–aquest no és el millor dels mons possibles (si és que n’hi ha enlloc).

Deixo les altres dues obretes també per més endavant, això és per després del Candide, la novel·leta –o conte filosòfic– volterià sobre l’optimisme. Mentre de Voltaire en tenim una exhuberància de testimonis personals i documentals que no ens els acabaríem (podeu trobar algunes biografies divulgatives prou suficients del filòsof com ara la d’Haydn Mason, publicada per la Biblioteca Salvat de Grandes Biografías), dels altres dos (el sant bíblic Job i alguns dels garladors grecs dels Diàlegs dels morts) a qui reconeixem gairebé per inèrcia com a protagonistes de les històries que hi fan referència, és francament ben poc el que en sabem i encara n’ignorem què és llegenda o realitat.

Aprofito, doncs, aquesta tarda de diumenge per començar a seleccionar-vos vídeos i textos que –llegits i interpretats, amb llengües o músiques diverses– he pescat a Internet en un esport que m’està resultant apassionant, com sap qui de tant en tant fa una ullada al meu propi mur de piulades. En aquest cas, sobre el Candide o l’optimisme, de Voltaire, de la qual hi ha més d’una versió musical.

Leonard Bernstein –sí, el de West Side Story, compositor, director d’orquestra i extrarodinari divulgador de les músiques diverses considerades cultes en un programa propi de televisió– té una opereta en anglès composta a partir del Candide. La podeu trobar aquí. A mi, m’ha captivat. No sé si a vosaltres…

Anuncis

Read Full Post »

En la meva navegació pel núvol ensopego amb una estació excitant: Veu Pròpia. I hi trobo una enquesta que responc, conscient de l’engany que s’hi amaga i, doncs, les conclusions equívoques a què aboca la seva interpretació. Del ventall d’opcions a respondre a la pregunta “Quin creus que ha de ser el model lingüístic a les escoles?”, en trio una que resulta minoritària: “Tenint com a base el català s’ha de potenciar molt més el multilingüisme”. L’han triada 45 usuaris, la qual cosa representa el 16,5%.
Fa temps que em preocupa l’ús i abús que fan d’aquesta mena d’enquestes els mitjans de comunicació convencionals, mixtos o exclusivament telemàtics. Sovint rebo lletres de convit a respondre d’urgència una o altra enquesta com si ens hi anés el futur del país i la catalanitat en la resposta. Aquesta troballa meva de fa uns dies em permet desenvolupar algunes de les meves recances al respecte.
Prescindeixo, d’entrada –i ja és molt prescindir–, del caràcter acientífic d’aquesta mena d’enquestes, no emparades en cap mena de mostra mínimament fiable pel que fa a les persones enquestades i amb garanties més aviat minses, doncs, pel que fa a la representativitat dels resultats. De fet, la primera pregunta a respondre és si aquest dubtós mètode de consulta, que ha esdevingut ja un gènere d’opinió específic a afegir als que s’estudien als centres de formació de periodistes, aporta res de positiu i enriquidor al ventall ja prou ampli de gèneres d’opinió que podríem anomenar clàssics. En tinc els meus dubtes, atès el reduccionisme que propicia en les pràctiques del periodisme, cada vegada més inclinades a l’espectacle i a l’escàndol en l’expressió d’opinions –el cas de les tertúlies, n’és una bona mostra, tenint en compte on hem arribat al respecte–, i més allunyades de les matisacions que imposa la complexitat de les relacions humanes.
En el cas de l’enquesta de “Veu pròpia” que em dóna peu a aquest comentari, ofereix cinc opcions de resposta, una manera de no reduir-la al “sí” o el “no” sense matisos de què tant abusen els mitjans (en Cuní a “El matí” en va fer, a TV3, ús i abús, d’aquesta pràctica que veig que no han suprimit els qui han pres el relleu al magazín matinal). Però fins i tot amb aquesta precaució d’obrir el ventall de respostes, cosa que prefereixo al maniqueisme del blanc o negre, l’enquesta de ‘”Veu pròpia” em resulta fal·laç. I temo que, en respondre-la, no he deixat de caure en una trampa provocada pel mateix plantejament dels autors de les preguntes. Perquè, ¿què vol dir “multilingüisme” i quin “multilingüisme” cal potenciar?
Sense possibilitat de matisar la resposta –els gèneres d’opinió clàssics, incloses les cartes al director i fins i tot les tertúlies si es plantegen entre gent que sap de què parla i no busca només notorietat–, permeten –o haurien de permetre, i fins i tot fomentar– els matisos, les precisions semàntiques, l’explicació de les respostes fins on permet l’espai de què disposa l’opinador. Característiques cada vegada més necessàries davant la multitud d’aspectes a tenir en compte a l’hora d’analitzar i explicar el món des dels mitjans. Per això resulta una qüestió clau per verificar la salut d’un sistema comunicatiu i també d’un mitjà en concret obrir el ventall d’opinions i no tancar-lo a opinadors d’una visió única del món.
És exactament al contrari del que fa aquesta nova moda comunicativa de les enquestes, que redueix el ventall d’opinions a la resposta a la formulació d’unes preguntes que no admeten matisacions, ni tan sols si la possibilitat és més àmplia que no l’afirmativa i negativa. Tornant a meva resposta a la de ‘Veu pròpia”, em vaig quedar amb les ganes, per exemple, d’explicar què entenc per “multilingüisme” i, sobretot, quines llengües crec que haurien d’acompanyar la pròpia del país en un sistema educatiu amb perspectives de futur i voluntat integradora. Segurament, si poséssim de costat la meva concepció d’aquest “multilingüisme” escolar concret (que hauria d’incloure, en la meva opinió, una atenció especial a les llengües peninsulars, inclosa la basca, el gallec i l’occità , i a algunes de les d’origen de l’alumnat, a més de l’anglès com actual llengua de relació internacional, la qual cosa no vol dir que ho sigui per sempre: quan jo estudiava ho era el francès…), estaria força allunyada del que proposarien altres persones que van triar la mateixa resposta. I no ho he pogut matisar, perquè les mateixes característiques del gènere m’ho impedeixen.
Ateses aquestes reflexions, em permeto discrepar, doncs, dels qui consideren que aquest nou gènere afavoreix la participació. Més aviat serveix per allunyar-la i, alhora, fomentar encara més el pensament acrític tan present per desgràcia en els mitjans de comunicació del nostre país.

Humbert Roma, periodista. (Publicat a mèdia.cat el 8 de febrer del 2012)

Read Full Post »