Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘aniversari’ Category

576547_515531731829886_1493591377_n-1

Visquen els estats petits, i que durin tant com la seva ciutadania vulgui. Un dels més menuts és per cert català, el Principat d’Andorra (76.246 habitants l’any 2012),  l’únic Estat català lliure del món. I, dels fundadors del nucli originari de l’actual Unió Europea –el Benelux, esadir Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg–, la ciutadania de tots tres estats va ser, un dia o altre, súbdita de la seva altesa imperial el rei emperador dels espanyols. Llegeixo a la Viquipèdia que Luxemburg (mig milió d’habitants) es va independitzar d’aquell “imperio donde jamás se ponía el sol” (l’espanyol) amb el Tractat de Rastatt que el va atribuir a la línia austríaca de la dinastia de Luxemburg. Coincidint, esclar, amb l’any 1714, quan el mateix imperi ens va furtar per les armes els nostres furs i constitucions a catalans, valencians, illencs i aragonesos. Ara, com a ciutadans i ciutadanes dels territoris catalans administrats per la Generalitat de dalt en nom del rei emperador que encara ens té colonitzats, tenim el deure i l’honor de fer complir el compromís de la majoria al Parlament autonòmic de Catalunya de fer els passos decisius –els que calgui– per recuperar la independència perduda.

Però al Rajoy què li n’expliquen, que Luxemburg no és un no ningú en aquesta Unió Europea en crisi. Tan petit Estat com és –Rajoy odia als petits i s’egenolla davant dels grans–, al Gran Ducat de Luxemburg hi ha la seu d’institucions de la Unió Europea tan importants com el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees –que li pot dir a ell mateix si les lleis aprovades pel Parlament espanol s’adiuen o no als tractats i normatives de la Unió Europea, i pot obligar a Espanya a canviar-los, o el Tribunal de Comptes Europeu i l’Eurostat, tan decisius ara que es tracta de sumar i restar millor per controlar els pressupostos i l’endeutament dels estats membres i de la mateixa Unió. Ah i també compten el nombre d’aturats… Ara bé, els partidaris del Rajoy diuen que és molt savi, però que ho amaga seguint una esatègia espanyola atàvica. I si ell creu –i diu com el més saberut de tots– que el millor és tenir-la més grossa… la bandera…

(A la il·lustració que enllaço al final, vídeo amb la bandera luxemburguesa onejant mentre sona l’himne nacional). Luxemburg (mig milió d’habitants) té tres llengües oficials: el luxemburguès, dialecte germànic; el francès, i l’alemany. I que jo sàpiga, no passa res. Si no és que al ministre Wert no li ha agafat ja algun mal lleig…). 

Anuncis

Read Full Post »

1- Jornadas 2013

Aquest bloc, ja ho saben bé qui n’han intentat fer un seguiment, porta un parell d’anyets sacsejat com el seu responsable, que sóc esclar jo mateix. Ho he explicat prou i no cal, ara com ara, tornar-hi.

Ara m’he proposat, si més no, dedicar-hi ni que sigui uns minutets diaris a deixar-hi la meva petja. Recomanant un llibre, un vídeo, una obra de teatre o una exposició. I, si aquell dia dono més de mi mateix, fins i tot deixant-hi una, ni que sigui petitíssima, espurna de les meves cabòries.

Comencem-hi, doncs per la primera de totes:

Dijous de la setmana passada vaig anar a Fraga (Baix Cinca) a parlar sobre el Grup de Periodistes Ramon Barnils, mèdia.cat i el seu anuari de fets silenciats el 2012, acabat de sortir del forn, en unes jornades llibertàries organitzades per la CNT. Em va omplir de goig sentir al company que va portar-me de Lleida a Fraga que, no solament m’aminava a fer allò que jo mateix ja volia fer –parlar en català, esclar, en un acte que fèiem en territori català– sinó que m’ho agraïa “tenint en compte el que estan fent amb la nostra llengua”. També la CNT i en llocs ben difícils ha assumit que la campanya del PP contra la llengua comuna dels catalans –i també contra l’aragonès– és, ras i curt, una campanya genocida que només pretén enfonsar cada vegada més connacionals nostres en l’autoodi.

Un pensament per avui:

La meva crisi amb la deesa psiquè va començar, i com s’ho fa durar la punyetera, just havent complert els 67 anys –ara ja en tinc 68 llargs–. Potser és que ja se m’havia esgotat tot el meu esbufec. acabades les consultes sobre la independència. I no donava més de mi mateix. Anant una mica més enllà, pel que dura, potser és que ja em veig el regne dels morts, del quan cap humà no se’n lliura, més a prop. I començo a pensar, de debò de debò, en el futur ara sí ja inabastable.

Escric aquestes ratlles mentre escolto la música de la trilogia cinematogràfica d’El senyor dels anells. No en conec ni l’obra literària ni la versió en cinema, però la música m’ha enganxat. La trobareu aquí. 

Read Full Post »


Aquests dies hem sentit i vist tantes coses a l’entorn de l’exjutge prevaricador Baltasar Garzón que em fa l’efecte que no parlem pas tots del mateix personatge. Només ens faltaven ara les imatges del Parlament argentí ovacionant-lo com a gran defensor dels drets humans i la presidenta de la República elogiant-lo sense cap mena de matisacions. Ja he escrit en aquest mateix bloc què en penso d’aquest personatge sinistre, responsable d’haver emparat tortures a persones empresonades per ordre seva i sota la seva custòdia, d’haver tancat mitjans de comunicació bascos i enviat a la garjola molta gent només per les seves idees polítiques, sense cap imputació en fets violents –entre ells alcaldes i regidors independentistes integrants de l’organització d’electes Udalbiltza que després van ser absolts per la mateixa Audiència Nacional espanyola. Autor de la teoria jurídica, fonament de la il·legalització de partits i candidatures independentistes d’esquerres i de l’empresonament dels seus dirigents, amb el pretext que es pot ser d’ETA sense estar-hi integrat o que ETA no ho és només l’organització armada sinó també el seu “entorn”.

Un personatge que, de tan lluitador com diuen que era contra els crims del franquisme, no se sap que hagi gosat instruir mai ni un sol procés a cap responsable d’aquells crims (entre ells el nazi Ramón Serrano Súñer, cunyat de Franco i responsable de la detenció, tortura i mort del president Lluís Companys i de multitud de republicans de tots els pobles sotmesos a l’Estat espanyol als camps de concentració nazis, feixista que va morir encara no fa nou anys sense que Garzón li toquès un pèl. I no diguem ja dels crims d’Estat del primer postfranquisme, com el que ara acabem de commemorar en l’aniversari de la mort de cinc treballadors per la policia a Gasteiz a les ordres de Manuel Fraga Iribarne, que va morir fa poc, i amb la responsabilitat d’un govern –el d’Arias Navarro, el ploramiques que va anunciar la mort del dictador– on el ministre de Relacions Sindicals era el franquista encara viu Rodolfo Martín Villa. O de la mort a trets d’Oriol Solé Sugranyes per la guàrdia civil… i tants d’altres (hi ha un vídeo impressionant d’una intervenció del diputat d’ERC Joan Tardà al Congrés espanyols dels Diputats llegint-ne una llarguíssima llista, a l’anterior legislatura). I mira que n’hi va passar Baltasar Garzón, d’ anys de jutge, a l’Audiència Nacional espanyola mentre tota aquesta colla de responsables de crims vivien, i alguns encara viuen. Mai no els va ni citar a declarar…

Ve a compte aquest llarg prefaci perquè un periodista català molt significat –Pere Ríos– d’un mitjà de comunicació espanyol també molt significat –”El País”– firmava el 25 de febrer passat una pseudoinformació amb el títol “Garzón y el mito de las torturas a Terra Lliure”, en què exculpava l’exsuperjutge prevaricador de la seva responsabilitat en les tortures a independentistes catalans detinguts per ordre seva el 1992. Una pseudoinformació al servei dels interessos de l’Estat i, ara i en concret, d’aquesta nova icona de la pseudodemocràcia que vam heretar del generalot i que és aquest exjutge prevaricador; un text que ha merescut un comunicat firmat per les catorze entitats aplegades a la Coordinadora catalana per la prevenció i denúncia de la tortura.

“L’article –diu, entre d’altres coses el comunicat de la Coordinadora sobre el text publicat a “El País”– titlla les tortures que van patir els detinguts de mite, de mentida. Afirmar això, quan hi ha una sentència del Tribunal d’Estrasburg que condemna l’Estat espanyol és fer una interpretació que mereix el nostre rebuig. Considerem indigna la frivolitat d’aquesta informació quan se sap com és de difícil provar judicialment la pràctica de la tortura i els maltractaments. L’article apunta que la mentida més estesa és aquella que diu que el jutge Garzón no va investigar les denúncies de tortura. I com a prova apunta l’informe que va sol·licitar el jutge a la metge forense, informe que apareix detalladament en la sentència d’Estrasburg i que el tribunal internacional en la sentència no va considerar que fos una investigació oficial efectiva”. “Res no justifica –diu també el comunicat– que un jutge miri cap a una altra banda quan pel seu davant estan declarant persones amb lesions visibles i que diuen que han estat torturades. Cal recordar, en aquest sentit, que el Tribunal Europeu de Drets Humans implica directament Baltasar Garzón i tota la cadena judicial de custòdia –metge forense i fiscal, inclosos. La bona praxi judicial per prevenir els maltractaments hauria deduït testimoni de la denúncia d’un delicte greu de tortures i hagués remès diligències als jutjats ordinaros. Allò que Garzón mai no va fer, que el Tribunal Europeu dels Drets Humans va condemnar i que l’article d’El País obvia deliberadament”.

“La publicació d’articles com aquest –conclou el comunicat– contribueixen a fer encara més difícil la tasca per l’eradicació de la tortura i els maltractaments”. Doncs, això.

(La foto, que he baixat de Racó Català correspon a una acció de denúncia contra Garzón que es va fer al Fòrum Mundial de les Cultures el 16 de juny del 2004 a Barcelona, durant una intervenció del jutge sobre drets humans).

Read Full Post »

Fernando Díez Torre és un pres de Bilbao al qual li han allargat la condemna sense que la Secció Segona de la Sala Penal de l’Audiència nacional espanyola li n’hagi comunicat la resolució, segons va denunciar la seva defensa i publicava el diari “Gara” la setmana passada. L’endemà que el diari publiqués aquesta notícia, breu però significativa, el col·lectiu de presos polítics bascos feia pública la seva adhesió a l’Acord de Guernica, que van firmar ara fa un any l’esquerra independentista il·legalitzada, Eusko Alkartasuna, Aralar, Alternatiba i Abertzaleen Batasuna (partit del País Basc del Nord), juntament amb més d’una vintena de col·lectius socials diversos.

El contrast entre ambdues notícies és evident. La primera no és sinó la constatació de l’immobilisme en la política penitenciària del Regne d’Espanya que –tot i unes poques mesures de presó atenuada cap a presos amb malaties molt greus, i encara no a tots– segueix pràcticament intacta pel que fa al País Basc. Malgrat la declaració d’ETA d’un alto el foc permanent, unilateral i verificable per la comunitat internacional, en resposta al que plantejava el primer punt de l’Acord de Guernika, i l’opció clara de l’esquerra abertzale il·legalitzada en contra de l’ús de la violència armada com a mitjà per aconseguir les llibertats nacionals al País Basc.
El col·lectiu de presos polítics bascos, que ja el desembre passat es va declarar a favor del procés polític iniciat per l’esquerra independentista basca, ara, donant suport explícit a l’Acord de Gernika, ho fa, entre d’altres qüestions, a l’aplicació dels anomenats “principis Mitchell” en el procés que ha de portar la pau al seu país. Com ara dos prou definitoris del significat del gest del col·lectiu: “l’ús de mitjans exclusivament democràtics i pacífics per resoldre les qüestions polítiques” i “l’oposició a qualsevol intent d’utilitzar la força o amenaçar de’utilitzar-la per influir en el curs o en els resultats a què s’arribi en les negociacions multipartit”. I ho fa tot i les dificultats de debat propi que comporta l’allunyament en nombroses presons, la majoria de les quals a molta distància del seu país. Res a veure amb la política penitenciària britànica d’aproximació dels presos i el debat entre ells que va facilitar els acords de pau per a Irlanda del Nord per als quals el senador nord-americà George Mitchell va plantejar aquells principis.
Més significatiu encara és que s’hagi produït pocs dies després de la sentència de l’Audiència nacional espanyola condemnant cinc dirigents de l’esquerra independentista il·legalitzada a penes d’entre vuit i deu anys de presó, entre ells l’exportaveu de Batasuna, Arnaldo Otegi, i l’exsecretari general del sindicat LAB, Rafa Díez (deu anys per cadascun), a petició de la fiscalia. Una condemna relacionada precisament amb l’activitat dels condemnats per conduir l’esquerra independentista basca il·legalitzada cap a les vies que exclouen expressament la lluita armada. Arnaldo Otegi, un dels principals artífexs d’aquest canvi transcendental, en el missatge que va enviar als manifestants que en demanaven la llibertat als carrers de Bilbo aquest dissabte denunciava el perquè de la sentència: “Només busquen un objectiu: mirar d’impedir que aquestes setmanes i mesos vinents fem passos que, d’acord amb la nova estratègia adoptada, afermin el nou escenari a Euskal Herria de manera irreversible i definitiva”.
Mentre, les coses se segueixen movent al País Basc de Sud. Fonts socialistes, tant de Madrid com basques, ja comencen a parlar en un altre to del conflicte i, arran de la declaració del col·lectiu de presos, accepten obertament encetar una nova política penitenciària que tindria com a primer esglaó l’apropament dels presos al seu país. Coincideixen aquests fets amb la presència del Grup Internacional de Contacte, que encapçala l’advocat sud-africà Brian Currin, al País Basc, on van analitzar, entre d’altres qüestions, el bloqueig pel Regne d’Espanya de la verificació internacional de l’alto el foc d’ETA; la il·legalització del partit “Sortu”, pendent de sentència al Tribunal Constitucional, i la condemna dels cinc dirigents de l’esquerra abertzale que el mateix Currin qualificava d’escàndol aquest diumenge en una entrevista al diari espanyol “El País”.
La perspectiva de les properes eleccions a les Corts espanyoles dóna encara més sentit a tots aquests moviments. L’esquerra abertzale reclama la legalització de Sortu per abans del 20 de novembre, per poder presentar candidats propis dintre de la coalició Bildu, amb Eusko Alkartasuna, Alternatiba i, ara Aralar, important novetat, sobretot pels efectes que pot tenir a la circumscripció de Navarra. Cal recordar, per qui tingui mala memòria, que els independentistes d’esquerres que s’integren a les llistes de Bildu sense ser de cap partit ho fan a titol individual i no han de poder ser qualificades de sospitoses de pertànyer als partits il·legalitzats. En cas contrari, s’incorporarien a les 40.000 persones que no poden ser ni tan sols apoderats de les candidatures si no volen “contaminar” (en llenguatge de l’imperialisme espanyol) les llistes.
Bildu, d’altra banda, a més a més d’incorporar Aralar al bloc electoral, va visualitzant la rellevància de la seva presència a les institucions. Alguns fets destacats d’aquests darrers dies ho demostren. Com ara haver facilitat la unió de les caixes d’estalvi provincials  basques i la seva conversió en un banc, Kutxa Bank, amb la condició que no perdi el seu caràcter públic i que garanteixi l’obra social. I, encara més significatiu, l’acord a les Juntes Generals de Guipúscoa, pactat per Bildu, PSE i Aralar –mitjançant una esmena transaccional a una proposta d’aquest darrer partit– per aprofundir en una política fiscal més progressiva, usant l’autonomia fiscal de cada territori basc. L’acord reclama que la Diputació General adopti mesures per un nou impost sobre el patrimoni, l’increment de la tributació per successions i del tipus general de l’impost sobre transmissions patrimonials i correció de l’IRPF per augmentar la tributació de les rendes del capital i el nombre de trams en l’escala de l’impost. Que el PSE –que governa la comunitat autònoma basca mitjançant el pacte amb el PP i gràcies a l’exclusió de l’esquerra abertzale– hagi firmat aquest acord és d’una transcendència que no ha estat prou destacada.
Davant tot plegat, el PNB –que ha fet aquest diumenge el seu Alderdi Eguna a Foronda (Àlaba)– sembla haver entrat en una crisi d’identitat i deconcert notable. No n’és una mostra menor que hagi aconseguit presidir l’associació de municipis Eudel amb una candidatura conjunta amb el PSE i el PP, tot marginat-ne Bildu, la principal força municipal després de les darreres eleccions. Bildu s’hi va abstenir i no va presentar candidats per considerar que es tractava només d’un repartiment de càrrecs i no d’un debat a fons sobre la funció de l’associació.
Dies apassionants, doncs, els que s’anuncien al País Basc. Tot i la duresa del camí que ha emprès, l’esquerra independentista –segons repeteixen els seus dirigents, al carrer o a la presó– no ha renunciat al canvi de rumb emprès. I ara, amb el suport explícit dels presos –element cabdal en qualsevol conflicte armat que deriva cap a resolucions pacífiques–, en surt reforçada.
Humbert Roma
periodista
(Publicat a Tribuna Catalana el 26 de setembre del 2011)
(A la foto, l’expres basc Jon Agirre firma l’acord de Guernica, a l’acte que es va fer aquest diumenge 25 de setembre)

Read Full Post »

Aquests dies la gent del Grup de Periodistes Ramon Barnils estem de festa. Fem deu anys i ja ens hem fet grans: pocs grups professionals han durat tant entre els periodistes catalans com el nostre (així d’efímera és la nostra ajuda mútua organitzada) si no és el Sindicat de Periodistes de Catalunya i el Col·legi de Periodistes de Catalunya (abans, Associació de la Pemsa). I ho hem volgut celebrar amb un vídeo en què una colla de gent del grup llegim textos de l’enyorat escèptic i incombustible optimista Ramon Barnils sobre la professió. El podeu trobar aquí.

En aquest desè aniversari preparem un seguit d’actes de commemoració, a banda els fruits ben palpables de mèdia.cat, l’oservatori crític dels mitjans impulsat pel grup, que també s’ha fet gran amb la publicació dimarts passat de l’“Anuari Mèdia.cat. Els silencis mediàtics del 2010” (un fet a destacar i reconèixer: el Col·legi de Periodistes de Catalunya n’ha finançat la publicació en llibre, en un gest que honora a la Junta actual del Col·legi de la qual ens separen importants i públiques diferències). Entre els actes previstos destaca el sopar de socis del Grup i la festa oberta a qui hi vulgui venir el divendres 1 de juliol a les 11 de la nit al soterrani (cava) del Restaurant Carmelitas (C/ Doctor Dou, 1. Raval de Barcelona)

 

(A la foto, dinar de gent del Grup amb el director del diari basc “Gara”, Iñaki Soto, i altres periodistes i directius del diari i l’editora del diari proper a l’esquerra abertzale, el dijous 16 de juny, durant la visita que van fer als Països Catalans per explicar els objectius del diari i informar sobre la situació al seu país després de les darreres eleccions municipals i forals al País Basc del sud).

Read Full Post »

Mentre creix a Catalunya el nombre d’ajuntaments que es declaren moralment exclosos de la Constitució Espanyola, després de la sentència del Tribunal Constituciona espanyol retallant el poc que quedava de l’Estatut aprovat pel Parlament de la comunitat autònoma, un dels membres del bipartit que ben aviat tornarà a administrar l’autonomia –la Unió federada amb Convergència a CiU– encara confia en les suposades bondats de l’arnat text constitucional. Ho descobreixo per una notícia de Nació Digital. Si més no, això és el que diu el secretari general del partit democristià –si ho llegís Manuel Carrasco i Formiguera…–, Josep Maria Pelegrí al seu bloc.

Us en faig un tastet, perquè vegeu el pa que s’hi dóna a la Casa Gran del catalanisme (com podeu veure, Pelegrí no parla en nom del seu partit sinó del bipartit, CiU, i del futur govern autonòmic que aviat assumiran els dos partits):

“La carta magna de 1978 va ser possible perquè tothom va cedir una mica per poder establir unes bases de convivència amb les quals tots poguéssim sentir-nos a gust.

 

“CiU promou aquest esperit de diàleg per restablir els ponts de comunicació que facin possible el normal i satisfactori encaix de Catalunya amb la resta de l’Estat. Ara no es produeix tal i com demostra la sentència contra l’Estatut del Tribunal Constitucional, que retalla i lesiona greument les normes que els catalans hem refrendat a les urnes. Volem recuperar l’esperit dels pares de la Constitució que va fer possible l’entesa de les més diferents posicions democràtiques per fer viable un camí de convivència i de respecte.

 

“El proper govern de CiU està obert a  aquets diàleg. Des d’ara tenim la ma estesa per a tothom que vulgui construir, per a tothom que vulgui avançar i per a tothom que vulgui ajudar perquè a tothom necessitem.

 

“També a Espanya i al Constitucional els convé entendre que és temps de sumar i d’aprofitar sinèrgies en lloc de atiar enfrontaments i diferències. L’única condició que posem és la de respectar Catalunya, les persones que hi viuen i treballen, i les seves decisions.”

Si el bipartit ha d’anar per aquests verals, en trec tres conclusions provisionals:

1) No hi cap l’aliança sobiranista, ni amb ERC, ni amb SI, ni amb ERC i SI alhora. Republicans i solidaris, ho dieun ben clar, no volen aquesta Constitució.

2) L’única aliança que és possible és amb PSC i, amb alguns canvis de façana, el PP i fins i tot Ciutadans C’s. Tots tres defensen la Constitució a la seva manera.

3) Aquesta estratègia del bipartit, tan ben definida pel secretari general d’Unió, deixa en situació ben galdosa els autoproclamats “sobiranistes” de Convergència i vol dir que, des de la Coordinadora Nacional per la consulta sobre la independència, tenim molta, però que molta, feina a fer per arribar a l’exercici del dret a l’autodeterminació i, doncs, a la independència. Atenció a la reunió de dissabte del seu Plenari d’on poden sortir iniciatives importants. Aturar-se ara seria el pitjor que podríem fer. I, diumenge vinent, a ajudar a la bona gent de la Barceloneta, que hi comença el vot anticipat per la consulta del 10 d’abril a Barcelona. Que no guanyi el sofà!

Paraules, les de Josep Maria Pelegrí que contrasten, per cert, amb allò que publica avui mateix al seu bloc l’exconsellera convergent Carme-Laura Gil.

 

 

Read Full Post »

Aquest és un article que arriba a misses (laiques) dites. L’escric tres dies després de la commemoració dels fets que en són el pretext: el 70è aniversari del martiri i mort de Lluís Companys, president de Catalunya assassinat pel feixisme. I pren com a referència les exèquies cíviques que l’anomenada “societat civil” –gràcies a l’impuls de la Comissió de la Dignitat– li va retre divendres passat en un lloc emblemàtic de la història contemporània del nostre país: l’església de Sant Agustí Nou, al carrer de l’Hospital, a la vora de les Rambles de Barcelona, on l’any 1971 es va fundar la malaguanyada Assemblea de Catalunya.

Un acte que, com va emfasitzar el filòsof Josep Maria Terricabras durant les exèquies, encara tenen pendent de fer les institucions autonòmiques catalanes –la Generalitat postfranquista–, amb caràcter públic i oficial, trenta-cinc anys després de la mort al llit del generalot que va fer afusellar al president de la Generalitat republicana. Un crim d’Estat que –com tants altres, d’altra banda, al Regne d’Espanya, emparats en paròdies de judici (consells de guerra)–, els governants espanyols de tota mena encara no s’han dignat a reconéixer revisant i anul·lant a tots els efectes la sentència de mort firmada pel generalot.

Escric aquestes ratlles a misses dites, ja que no m’hi he pogut posar, entre d’altres raons –familiars algunes–, perquè el passat cap de setmana vaig retre al president màrtir el millor homenatge que ara mateix li podia fer, a ell que va dedicar tota la vida a la bona gent del nostre país: dedicar ni que fos unes hores  a impulsar les consultes per la nostra independència nacional que s’han estès a tants llocs de la Catalunya estricta. Dissabte passat, en el meu cas a la que preparem per al 10 d’abril del 2011 a Barcelona, la ciutat d’on ell mateix es va autoinvestir alcalde democràtic després de proclamar la República el 14 d’abril del 1931, en un acte de decisió i valor que cap dels nostres polítics actuals és capaç de repetir, ara com ara.

Dissabte, precisament, quan compro els diaris en una llibreria de la plaça del Nen de la Rutlla, del Guinardó, on vaig a col·laborar en el muntatge de la festa que preparem per al Correllengua 2010 i la presentació en societat d'”Horta-Guinardó decideix”, que farem de la mà de l’escriptor i enigmista Màrius Serra (Horta) i la filòloga Mila Segarra (Sant Genís dels Agudells), em trobo amb una sorpresa agradable: el llibre que inclou avui l’edició dominical de “Público” és un dels textos que ahir van servir a l’historiador i monjo de Montserrat Hilari Ragué per glossar la figura del president, “Vida y sacrificio de Companys”, de qui va ser el seu advocat al consell de guerra pels fets d’octubre, Ángel Ossorio y Gallardo. Espero, per al bé d’espanyols i catalans, que sigui el mateix llibre que “Público” hagi inclòs també aquest dissabte en les seves edicions a Espanya. Com desitjo també que els organitzadors de les exèquies cíviques de divendres –i dels actes de diumenge al castell de Montjuïc– tinguin recursos i decisió per editar íntegra la llarguíssima i altament fonamentada, com tots els seus textos, intervenció d’Hilari Ragué que van haver de fer-li escurçar de forma precipitada i, doncs, maldestra per mor del temps. Un rotund al·legat, amb dades irrefutables pròpies del seu rigor d’historiador, en favor del president màrtir tan denostat darrerament per pseudohistoriadors i pamfletaris de pacotilla, alguns, ai, membres del gremi periodístic com jo mateix.

Tinc de fa temps una admiració per la personalitat de Lluís Companys, directament proporcional a l’odi i la rancúnia que li tenen i demostren d’altres. Em passa el mateix que m’explicava que li va passar a ell l’historiador Jordi Pomés, en l’entrevista que li vaig fer per a la revista “La Terra”, quan va publicar la seva investigació sobre la Unió de Rabassaires (“La Unió de Rabassaires”, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000) que se li va anar convertint, pel paper cabdal que hi tenia en els fets investigats, en un estudi protagonitzat per la figura de Companys, fundador –entre d’altres moltíssimes coses– del sindicat de pagesos catalans del primer terç del segle passat. Segons m’explicava Pomés, com més estudiava el republicanisme català de finals del XIX i començaments del XX, més l’impressionava el paper que hi va tenir Lluís Companys i la grandesa creixent de la seva figura i el seu sacrifici reiterat pel país i la seva bona gent.

Una admiració meva que va créixer encara quan, per fer un reportatge commemoratiu a la revista “La Terra”, vaig haver de repassar aquella “La Terra” fundada per Lluís Companys com a òrgan periodístic de la Unió de Rabassaires (de la qual, per cert, s’han perdut o no es troben a les hemeroteques els exemplars de l’època de la dictadura de Primo de Rivera, no sé si perquè no van existir o perquè les col·leccions guardades s’estronquen, per desgràcia, en aquest període d’agressió crescuda contra Catalunya i alguns moviments sindicals). Una repassada hemerogràfica que em va fer intuir en molts textos anònims publicats a la revista la ploma militant del president màrtir. Fins tal punt que, quan donava classes a Periodisme de l’Autònoma, un dels textos que feia analitzar als alumnes era un que personament crec que és obra de Companys. Per dissort, ara no tinc a mà ni l’entrevista a Jordi Pomés, ni el reportatge que vaig escriure sobre “La Terra” que va dirigir Companys –i de la qual, amb gran encert, van recuperar la capçalera per al seu mensual els fundadors d’Unió de Pagesos l’any 1980–, ni l’article que donava a analitzar als meus alumnes. Em proposo buscar-los i penjar-los d’aquest bloc quan els trobi. Espero complir-ho.

Read Full Post »

Older Posts »