Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘apostasia’ Category

candide1Unknown

Ja ho sabeu des de la passada matinada si heu decidit llegir aquest dietari a mesura que el vaig produint: tres personatges literaris amb els quals sento alguna identficació i, segons els temps, arrisco –o bé me’n puc beneficiar– d’inspirar-m’hi. Avui, però. deixo textos i personatges per regalar-me encara un temps per rellegir mentrestant allò que potser m’ajudi a treure’n alguna lliçó, per mi o gent propera.

El primer que poso al capdavant de tots tres és el Candide o l’optimisme de Voltaire, entre d’altres raons perquè ja fa uns anys que em va fer un servei molt ben trenat, tal com desitjo explicar aquí mateix amb detalls un altre dia, i sobretot perquè penso que és el millor per mi i potser també per vosaltres, lectors, que certament –com insistiria el filòsof il·lustrat–aquest no és el millor dels mons possibles (si és que n’hi ha enlloc).

Deixo les altres dues obretes també per més endavant, això és per després del Candide, la novel·leta –o conte filosòfic– volterià sobre l’optimisme. Mentre de Voltaire en tenim una exhuberància de testimonis personals i documentals que no ens els acabaríem (podeu trobar algunes biografies divulgatives prou suficients del filòsof com ara la d’Haydn Mason, publicada per la Biblioteca Salvat de Grandes Biografías), dels altres dos (el sant bíblic Job i alguns dels garladors grecs dels Diàlegs dels morts) a qui reconeixem gairebé per inèrcia com a protagonistes de les històries que hi fan referència, és francament ben poc el que en sabem i encara n’ignorem què és llegenda o realitat.

Aprofito, doncs, aquesta tarda de diumenge per començar a seleccionar-vos vídeos i textos que –llegits i interpretats, amb llengües o músiques diverses– he pescat a Internet en un esport que m’està resultant apassionant, com sap qui de tant en tant fa una ullada al meu propi mur de piulades. En aquest cas, sobre el Candide o l’optimisme, de Voltaire, de la qual hi ha més d’una versió musical.

Leonard Bernstein –sí, el de West Side Story, compositor, director d’orquestra i extrarodinari divulgador de les músiques diverses considerades cultes en un programa propi de televisió– té una opereta en anglès composta a partir del Candide. La podeu trobar aquí. A mi, m’ha captivat. No sé si a vosaltres…

Read Full Post »

1710447-Cropped

Un dels símptomes més emprenyadors dels períodes dolents de les meves relacions amb la deesa Psiqué, aquests darrers mesos, ha estat precisament deixar de llegir. Potser és, doncs, remei dubtós aquest de recomanar lectures per als qui us trobeu en les meves o semblants circumstàncies.

No és, però, aquesta una recomanació per ara mateix. Cadascú de la bona gent afectada de depressió, s’hi adapti, doncs, segons  li vingui, que aquesta és malaltia traïdora i acostuma atacar pels flancs i en temps que menys t’esperes. I de vegades una arma que ens sembla bona per una batalla acaba resultant bona adequada sense que en coneguem lds raons, i a l’inrevés.Les tres lectures que us recomano avui, d’altra banda, no dubto que faran bon servei fins i tot en moltes altres circumstàncies personals i podeu fer-ne la més diversa dosificació a aquests efectes.

De l’eficàcia d’un dels dos primers textoss que avui recomano de llegir, en vaig ser gratificat jo mateix ara fa molts anys, en ocasió d’un especialíssim número de la revissta “La Terra”, d’Unió de Pagesos, editat en ocasió de les primeres eleccions democràtiques dels pagesos catalans en el territori admnistrat per la Generalitat de dalt. Demà n’explicaré l’anècdota amb més detall perquè hi inclou matisos interessants sobre la psicologia de determinats sindicalistes i, en concret, si són pagesos.

Valgui, però deixar ja constància, des d’ara mateix, dels textos de què vull seguir parlant. Sobretot si això us serveix per no parar tranquils fins que no n’hàgiu  llegit i rumiat l’estona que us faci prou servei. El d’autor sens dubte més descregut que va guanyar llavors en mi la pròpia contesa –sembla que l’època hi ajudava– eren els “Diàlegs dels morts” de Llucià de Samòsata, filòsof grec del segle II de l’era cristiana, valents, rebels i irreverents com pocs per enfrontar els tripijocs dels déus que l’autor sembla considerar poca cosa més que una juguesca forasenyada. (Si voleu seguir la lectura que n’he fet podeu fer-ho a Llucià, Diàlegs, introducció. traducció i notes d’Albert Berio. Si no, la Fundació Bernat Metge ha publicat ja dos volums de les obres completes de Llucià, feina rigorosa que, de tan lenta que ha resultat hem hagut d’esperar un quart de segle (de 1966 al 199o9) per fer-ne el segon tast.

“El pérfido Voltaire”, com ens en deien dir als maristes de Lleida quan a tercer o quart de Batxillerat de llavors (preadolescents d’uns catorze anys) tocava referir-se a la colla extraordinària dels enciclopedistes francesos del XVIII.Penso que, des de llavors, el tinc entre els escriptors amics, tot i que no arribaríem a ser íntims –abans m’havia de lliurar de molts tapaboques encara: ens n’havíem d’alliberartots plegats com a col·lectiu social– fins l’eclosió social i cultural que va suposar per la bona gent catalana la mort del generalot. De Voltaire m’ha agradat sempre tot, i cada cop més. I d’alternativa per l’ocasió –si em fallava la dosi que m’havia autoreceptat de primer recurs– havia escollit el conte filosòfic “Candide o l’optimisme” (vaig preferir, per l’ocasió, el francès original de l’autor, en una edició de butxaca dels clàssics francesos que aplega destacats relats volterians amb el tìtol “Zadig et autres contes”. Podia haver Triat el català, en la traducció titulada “Contes filosòfics” que van publicar el març del 1982 Edicions 62 i “LaCaixa” per la col·lecció Les millors obres de la literatura universal.

I encara em quedava un tercer recurs –la decisió va haver de ser ràpida i de bon engolir. Com que penso allargar aquest comentari sobre el mateix tema en propers articles del bloc, em pareix bé el nombre màgic de la trinitat com a recepta idònia per casos com el meu. Hi calia afegir un tercer protagonista, amb història pròpia, circumstàncies i propis atzucacs per si alguna bona gent tingués preferències diverses per convertir el duet Llucià-Candide en tercet. El del sant bíblic Job va ser el nom que em va sortir tot de cop de la calaixera. Demà, si no hi ha maldecaps insuperables, dedicaré algunes reflexions a qüestións tan elevades i alhora tan a peu de terra com aquestes. Segur que, si més no per mi, no serà temps perdut.

(La illustració és d’una de les primeres edicions del “Candide ou l’optimisme“, de Voltaire).

Read Full Post »

AQUEST ARTICLE, PUBLICAT EL 29 DE MARÇ PASSAT, MAI NO L’HAURIA D’HAVER ESCRIT I ME N’AVERGONYEIXO COM DIC EN UN ARTICLE QUE ACABO D’ESCRIURE EL 10 DE MAIG I QUE HE TITULAT “DEMANO PERDÓ A LA BONA GENT DE L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA”. EL MANTINC PERQUÈ S’ENTENGUI L’ABAST DEL QUE DIC EN EL MEU TEXT DE RECTIFICACIÓ. 

M’acaba d’arribar una gran notícia per correu electrònic. Entre les múltiples sectorials que s’han format dins d’aquest tinglado en què han convertit l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), a més a més de la dels sipais (altrament dits mossos d’esquadra: tropa indígena colonial al servei de l’imperi), ara hi convoquen la dels autoanomenats “Cristians per la independència”. El seu manifest fundacional comença així: “Catalunya ha estat afaiçonada pel cristianisme: el geni del nostre poble, la nostra cultura, la nostra cosmovisió tenen, indubtablement, unes arrels cristianes”.

Alça Manela! El racista alcalde de Vic, el democristà Josep Maria Vila d’Abadal, que presideix –per vergonya de la bona gent catalana– l’Associació de Municipis per la Independència, deu estar content. Els francmaçons i lliurepensadors i ateus i anarquistes i comunistes, i tota la colla d’altres catalans descreguts o creients d’altres religions que jo em pensava que també érem catalans, de cop i volta correm el risc de ser expulsats d’aquesta col·lectivitat d’humans que en diem país, “afaiçonada” de soca-rel pel que es veu “pel cristianisme”. Els qui no som fervents devots de Sant Jaume Matamoros i les seves arts marcials, doncs, llençats a les tenebres exteriors de la no catalanitat.

A partir d’ara, als qui vulguin formar part de l’ANC –a més de fer-los combregar la roda de molí segons la qual els mossos d’esquadra són un dels pilars del futur Estat català lliure–, aplicant aital doctrina fundacional dels “Cristians per la independència”, els demanaran quina religió professen, si és que en professen cap. A veure si són bons catalans –això és, cristians i de quina de les seves sectes– o uns renegaires empedreïts per cremar a la foguera.

I si –com jo mateix– som apòstates i ateus declarats o, com d’altres connacionals nostres, són esperitistes, jueus, musulmans, budistes, confucians, hinduistes, animistes, descreguts i malparlats de tota mena (“carreters”, que en deia l’admirat Josep Narcís Roca i Farreras, dels salvadors de la llengua del poble), resulta que no som prou catalans, espècimen humà restringit, ai las, als integrants d’una “Catalunya –com diuen aquests Cristians per la independència– afaiçonada pel cristianisme” i les seves “indubtables” “arrels cristianes”. El pobre Quim Federal, que tan bé va retratar Salvador Espriu al seu entremès “Conversió i mort d’en Quim Federal”, deu tremolar una altra vegada de por de ser abocat per sempre més al cementiri abans dit civil, on una altra vegada haurien d’anar a parar els no catolicoapostolicoromans –o els suïcides com mestre Xiri–, això és els no catalans.

No sé on arribarà aquesta ridícula pantomima de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) en la seva corrua de despropòsits –ja s’hi val a tot si és per sortir als mitjans– però algú hi deu haver perdut el senderi. Qui hagi perpetrat o aixoplugat aquesta nova ignomínia en nom de la pàtria –que segons ells o és cristiana o no serà, que deien Torras i Bages i els seus missaires– hauria de demanar públicament perdó a Lluís Companys, Humbert Torres, Joan Peiró, Salvador Seguí, Francesc Layret, Gregorio López Raimundo, Andreu Nin, Joaquim Maurin, el “Guti”, Miguel Núñez, Federica Montseny, Salvador Puig Antich, Montserrat Roig… i tants i tants d’altres catalans a qui aquests “Cristians per la independència” deuen considerar –en pura lògica cartesiana– com a “indubtablemenet” apàtrides o catalans desviats que cal reconvertir a les “indubtables” –per ells– “arrels cristianes” del país.

Ja no sé si riure o plorar. Que lluny que som, i que lluny que ens porten els manaies de l’ANC, del discurs i la pràctica que van orientar les consultes per la independència, on a ningú no li demanàvem –com ha de ser en una societat de persones lliures– ni l’origen ni la ideologia per reconéixer-li el dret a votar sobre la independència de la nació catalana. Cada vegada estic més content d’haver-me’n apartat a temps, d’aital cau de despropòsits que és l’ANC. Perquè, això sí que no, ara no em posaré pas a muntar un altre tingladet com ara “Apòstates i ateus per la independència” que és on m’hi hauria d’encabir per, així, tenir-nos a tots ben classificats a l’hora de fer les corresponents fitxes de “quintacolumnistes”, afició reconeguda d’algun destacat pare fundador d’aquesta tramoia.

(Federica Montseny, a la foto, ministra catalana de Sanitat i Assistència Social al govern de la República Espanyola, anarquista i, doncs, un pèl descregudota, no deu merèixer la categoria de catalana de debò, segons els paràmetres dels autoanomenats “Cristians per la independència”).

L TEXT FUNDACIONAL DE “CRISTIANS PER LA INDEPENDÈNCIA”

Aqui teniu, íntegre, el text fundacional amb què fan la crida a adherir-se a la sectorial de l’ANC “Cristians per la independència”. Si us hi sentiu identificats, correu a apuntar-vos-hi no fos cas que us consideressin poc catalans:

Cristians per la Independència

Catalunya ha estat afaiçonada pel cristianisme: el geni del nostre poble, la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra cosmovisió tenen, indubtablement, unes arrels cristianes.

El nostre compromís com a ciutadans i cristians ens empeny a treballar pels drets de les persones que componen la nostra nació, no tan sols a títol individual, sinó també com a col·lectivitat, és a dir, com a poble i nació.

Arrelem en una tradició civil i eclesiàstica que ha contribuït a mantenir i a intensificar al llarg dels temps la dita consciència, malgrat que una munió de decisions i circumstàncies alienes reiteradament l’han intentat, en va, anul·lar.

El bisbe Torras i Bages, a La tradició catalana, afirmava: “El més necessari és fomentar la substància de la Pàtria.”

Carles Cardó, a Les dues tradicions. Història espiritual de les Espanyes, formulava: “Fem que Catalunya, més que proclamar-se, sigui intensament en tots els ordres, car contra l’ésser no hi ha res que pugui…”

Els bisbes catalans manifestaven al document Arrels cristianes de Catalunya: “Com a bisbes de l’Església a Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història i també reclamem per a ella l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia, perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària. L’existència de la nació catalana exigeix una adequada estructura juridico-política que faci viable l’exercici dels drets esmentats..”

I, en ocasió del vint-i-cinquè aniversari del document anterior, en el text intitulat Al servei del nostre poble, els bisbes afirmen: “Igualment, en continuïtat amb els nostres predecessors, reconeixem la personalitat i els trets nacionals propis de Catalunya, en el sentit genuí de l’expressió, i defensem el dret a reivindicar i promoure tot el que això comporta.”

Atès que avui, també, la nació catalana es veu impedida sistemàticament d’exercir els seus drets, el nostre poble viu, de manera més intensa que en temps no tan llunyans, la consciència de la seva peculiaritat i especificitat. Aquesta consciència va acompanyada d’una ferma voluntat que Catalunya assoleixi la plena sobirania.

El pensament social cristià ens aporta una rica argumentació que legitima, pel que fa el nostre cas, la dita voluntat, en fer-nos copsar que:

• Les persones som configurades per la cultura; una cultura que es desenvolupa en el nostre territori concret en el qual els elements geogràfics, històrics i ètnics s’imbriquen d’una manera original i irrepetible; una cultura que palesa la sobirania fonamental de la nostra nació i que no hem de permetre que degeneri en una presa de qualsevol interès polític i econòmic;

• La nostra llengua, apresa en el si de la família, ens possibilita d’esdevenir membres de la nostra nació; una llengua que en vehicula les experiències i conquestes civils i polítiques, portant la marca dels nostres sentiments, de les nostres lluites i de les nostres aspiracions;

• La nostra nació serà veritablement lliure quan pugui configurar-se com a comunitat determinada per la unitat de cultura, de llengua i d’història;

• El dret del nostre poble, com el de tots, de disposar d’ell mateix, de ser responsable dels propis afers i de ser subjecte del seu esdevenidor ha de ser respectat per raó de justícia;

• La vivència de la llibertat que, com a individus i com a poble, cerquem és un gran repte per al nostre creixement espiritual personal i per a la vitalitat moral de la nostra nació; la fidelitat a la nostra pertinença nacional posseeix també un caràcter religiós.

La consciència cristiana ens insta a voler per a la nostra nació una convivència civil basada en la veritat (reconeixement dels drets i deures humans), en la justícia (respecte dels drets aliens i compliment de les obligacions pròpies), en l’amor (sentir com a pròpies les necessitats alienes) i en la llibertat (instauració d’un sistema que s’ajusti a la dignitat del ciutadà i en possibiliti l’acció responsable).

Considerem, a més, que la sobirania plena del nostre poble possibilitaria una vivència i un anunci més autèntics de la dimensió particular de la nostra fe, sense perjudici de la seva universalitat.

Per tant, com a cristians, ens sentim legitimats moralment a opinar i a actuar amb vista a l’assoliment de la plena sobirania de Catalunya. Aquesta opció no comporta enemistat envers cap altre poble. Ben al contrari, es tracta d’assolir un desenvolupament com a nació que ens possibiliti de responsabilitzar-nos dels nostres actes mantenint una relació d’igualtat i de respecte i de solidaritat amb la resta dels pobles del món.

En aquest actuar, ens incorporem i convidem a treballar, conjuntament amb altres conciutadans, en el marc de l’Assemblea Nacional Catalana, per empentar fins a assolir l’estat propi dins la Unió Europea.

CONTACTE: cristians@assemblea.cat

Read Full Post »

Ahir al vespre, a Barcelona. Sortíem del metro de Paral·lel (entrada d’El Molino) la meva dona Matilde, portant la nostra néta Zaïra –tres anys i mig– a coll, i jo, devia ser a les 9 de la nit (just fer-se fosc). De sobte, una dona que teníem al davant, relativament jove i amb vel musulmà, ofereix a la Zaïra una bossa de menjuca que ella, reservada i vergonyosa, rebutja. Nosaltres li diem a la dona connacional musulmana nostra que, a la nena, no li cal, que ja arribem a casa del seus pares i ja soparà. La dona insisteix i li dóna tota la bossa, dient que a ella ja n’hi queden dues més.

Mentre la Zaïra, la nostra néta –filla d’americana de Califòrnia i català de Barcelona, rínxols d’or m’agrada dir-li, per com n’és de rossa– s’empassa afamada el menjar que li ha donat –ajuda mútua– la dona musulmana, deduïm que aquella senyora li ha vist la carona de cansada i afamada i, sense dubtar si es tractava d’una judeocristiana occidental amb arrels als potser odiats, amb raó, EUA, senzillament  ha decidit ajudar-nos i que pugui menjar una mica mentre espera l’hora de sopar. Així, especulo jo ara, la dona ha complert un dels principis fonamentals de la seva cultura i religió: la pràctica de la “zakat” (l’almoina, una cosa així, per entendre’ns, com la bona obra diària dels minyons escoltes fundats pel militar colonialista britànic sir Robert Baden-Powell).

I ho lligo amb una segona anècdota: una hora abans, sortint de casa nostra, al Parc de la Vall d’Hebron, hem ensopegat amb una veïna que fa unes setmanes va fer un vestit per la Zaïra sense que li demanéssim. És d’origen gallec, de la nostra edat, i ha viscut carregada –i envoltada– de fills. És catòlica practicant –o si més no jo la tinc per tal– i estima la gent i sobretot els cadells de l’espècie humana, la canalla. Un dia ens deia que no podia entendre que a algú no li agradessin els nens o el molestessin. Em fa l’efecte que també ella, pel que la conec –el seu any de presidenta de l’escala va ser d’una dedicació que alguns li van criticar i pocs li vam reonèixer– també practica l’ajuda mútua com qui no fa res (caritat cristiana en diuen en la seva religió).

¿Algú em pot dir on és el conflicte de convivència entre aquesta bona gent catalana d’orígens i religions diverses –la meva és l’ateisme, com els lectors d’aquest bloc coneixen– i quina por hem de tenir els catalans de no ser capaços de construir, amb fang d’aquesta extraordinària qualitat, un país digne, lliure i independent? Sense exclusions racistes i amb la pràctica de l’ajuda mútua (l’única que pot salvar l’espècie humana: Kropotkin) com a fonament de la convivència.

(A la imatge, el monjo benedictí català de Montserrat, pare Bonaventura Ubach, a qui Martí Gironell ha dedicat una de les seves novel·les)

Read Full Post »

 

alemany21

Em vaig assabentar que mossèn Joan Alemany i Esteve (Sant Sadurní d’Anoia, 1920) va morir el passat 11 de desembre per l’esquela que en va publicar el diari “Avui”. Pocs dies després, Tribuna Catalana li dedicava un article. Han passat massa dies en què he descuidat aquest bloc, i vull reprendre’l ara deixant constància del meu record d’aquest capellà, a qui tant deu el periodisme democràtic i catalanista del nostre país.

 

N’he buscat referències a Internet i m’ha semblat trobar-ne massa poques per la categoria del personatge. Una prova més de la seva discreció: fer feina sòlida sense escarafalls, sense fer-se veure, sembla haver estat el seu ideal de vida. A banda les sevesprofundes creences en un cristianisme amarat d’humanisme, que un dia vaig compartir i que, ara, pendent d’acceptació la meva declaració d’apostasia, respecto i admiro perquè eren ben lluny de l’autoritarisme i la hipocresia que dominen els poders de l’església a la qual ell va lligar la seva vida.

 

Joan Alemany va ser fundador i ànima d’aquella escola de Periodisme del CICF (Centre d’Instrucció Catòlica Femenina)–escola de l’Església, l’única que hi havia a Barcelona en aquells temps– on vam aprendre les beceroles del periodisme crític tants periodistes de la meva generació, entre ells l’enyorat Ramon Barnils i, també, l’aristòcrata Merceditas Milà de “Gran Hermano” i altres aventures mediàtiques de la teleporqueria. Que de tot hi ha d’haver a la vinya del senyor, com diu la Bíblia.

Una escola que, a banda dels aprenentatges teòrics i pràctics –amb recursos tècnics paupèrrims, a anys llum dels que ara tenen els universitaris que estudien a les facultats–, era sobretot lloc de trobada entre els qui volíem ser periodistes i els qui en feien i, alhora, hi donaven classes. La majoria d’ells –amb alguna excepció, que era el tribut que calia pagar al règim polític imperant– professionals de consciència democràtica i de fidelitat al país i la seva llengua, encara que haguessin d’exercir en espanyol.

 

També amb professors no periodistes de diverses especialitats, de clara identificació democràtica i catalanista. I, sobretot, punt de trobada d’alumnes que teníem orígens i trajectòries ben diversos. Des dels que acabàvem d’arribar a la capital sense altra experiència professional que alguna escadussera carta al director fins als que ja havien començat a fer alguna incursió en els mitjans o hi treballaven amb continuïtat. Des dels que hi arribaven amb ben poques inquietuds polítiques o teníem vincles ideològics i organitzatius amb el catolicisme progressista fins als qui militaven en partits clandestins d’esquerres o havien estat exclosos de la universitat per ser dirigents del Sindicat Democràtic. Potser l’exemple més rellevant d’aquestes traces ideològiques d’esquerres sigui Santi Soler Amigó, que després seria un dels membres de l’equip teòric del MIL, en què va coincidir amb Salvador Puig Antich i Oriol Solé Sugranyes, morts l’un per la repressió franquista (condemna a mort ratificada per Franco el març de 1974) i l’altre per la postfranquista (tirotejat per la guàrdia civil l’abril del 1976, essent Fraga Iribarne ministre de l’Interior).

 

Com tantes coses en aquells temps, l’aixopluc de l’Església va permetre la creació de l’escola de periodisme del CICF, un cop Barcelona havia perdut els estudis que s’hi feien vinculats a l’Escola Oficial depenent del ministeri franquista d’Informació (que després s’hi tornarien a fer). Mossèn Joan Alemany va ser impulsor, fundador i director de l’Escola de Periodisme de l’Església de Barcelona. I hi va saber donar joc tant a professors com, sobretot, a alumnes que, molt sovint, portàvem els nostres plantejaments més enllà del que l’estabilitat d’un centre com aquell hauria fet aconsellable a un esperit poruc. Fins tal punt que els alumnes de la promoció anterior a la meva  la van batejar amb el nom de Régis Debray, periodista francès que s’havia fet famós llavors perquè l’havien detingut a Bolívia després d’entrevistar el Che Guevara a la guerrilla. Josep Maria Casasús, ara degà de la Facultat de Comunicació a la Universitat Pompeu Fabra, i Antonio Franco, exdirector de “El Peródico”, eren  de la promoció Régis Debray.

 

Tinc, d’altra banda, records personals de mossèn Alemany que mereixen el meu agraïment públic. Quan dubtava de tornar-me’n a Lleida perquè els recursos no m’arribaven –m’havia proposat deprendre al mínim de casa, perquè els meus pares tenien quatre boques més per alimentar–, mossèn Alemany em va procurar feina. Crec recordar que, primer, a una escola per a la qual no estava preparat: vaig durar-hi poc temps, malcontrolant l’enrenou que em muntava la canalla preadolescent que m’havien encomanat, fins que, havent-los encarregat un treball sobre Marcelino Camacho i les Comissions Obreres de l’època, em van convidar a deixar-ho. Després, fent enquestes sociològiques, sobre la població de la parròquia de Sant Ildefons, a què mossèn Alemany estava adscrit –ell havia estudiat sociologia–; una feina que sempre he pensat que em pagava de la seva butxaca.

 

Encara li dec uns diners que em va deixar –ja se sap què volia dir “deixar” en aquells temps– per a un company treballador –devia ser del grup de l’HOAC (“Hermandad Obrera de Acción Catòlica”), on em movia al començament de la meva estada a Barcelona–, que em va dir que els necessitava. Mossèn Alemany, esclar, mai no me’ls va reclamar ni jo em vaig preocupar de tornar-los-hi.

 

Hi ha una entrevista recent i molt interessant a mossèn Joan Alemany al bloc de Guillem Carbonell d’on he tret també la foto que publico.

Read Full Post »

 

Els qui seguiu aquest bloc sabreu que el passat 14 d’abril vaig participar en un acte col·lectiu al bisbat de Lleida –on vaig ser batejat– en què una quarantena de persones, convocades per ANIM, vam intentar presentar la nostra petició de donar-nos de baixa a l’església catòlica, apostòlica i romana. I coneixereu el periple que alguns de nosaltres vam haver de recórrer pel fet de no viure ara a la diòcesi de Lleida. Com que, en el meu cas, sóc empadronat a Barcelona, vaig haver de cursar la petició a l’arxidiòcesi corresponent.  

 

Però això de donar-me de baixa de l’església catòlica m’està costant més que si volgués fer-ho de la Telefònica. Quan creia que ja podia declarar-me “defecte” o “desafecte” de l’església romana –segons la peculiar denominació del meu acte: “defecció”, que es feia en la comunicació que vaig rebre de l’aquebisbat de Barcelona–, ara resulta que encara no em puc declarar “apòstata”, segons em diuen des del bisbat de Lleida.   Joan R. Ezquerra, vicari general, em diu que, des de Barcelona, “ja fa dies, he rebut la nota de la teva apostasia, que nosaltres hem d’anotar a la partida del teu baptisme”. Però, ai las, resulta que no saben com trobar-la. El motiu d’aquesta carta –afegeix el mossèn– és per dir-te que no vas ésser batejat a Sant Joan, tal com indicaves. Ni tampoc al Carme o sant Pere, parròquies veïnes”. I acaba demanant-me que els aclareixi on em van batejar, per poder seguir el procés “que ja serà ben senzill”.  

 

He escrit als d’ANIM per demanar-los consell, perquè ja en començo a estar tip, de tanta curioburocràcia. Ara resulta que la santa mare església catòlica, apostòlica i romana no sap on van batejar un dels seus fills, tot i que segueix cobrant per ell com si ho sabés. Als seixanta-tres anys, i quan els meus pares ja no són entre nosaltres, ¿com volen que sàpiga on em van batejar? Jo –en consciència– no hi era.   

 

Segons la meva mare, vaig néixer petit petit, setmesó –un mes menys que la vuitmesona de la nostra néta Zaïra–, a casa i sense incubador, on em van haver de mantenir amb comptagotes i amb estufes a tot drap, en ple hivern lleidatà. I em van batejar d’urgència –no fos cas que me n’anés al llimb si no superava la prova–, a casa, una torre –crec– de la carretera de Torrefarrera, que vés a saber on para, amb el creixement urbanístic de Lleida.   Sembla que em va batejar un mossèn que crec que es deia Narcís –pel que vaig saber, em va posar el seu nom, com tenia per costum, darrera de l’Humbert, heretat del meu pare, nom republicà a Lleida, que no sé com se’ls va passar…–, i que després va arribar a tenir càrrecs destacats al bisbat (la meva mare sempre li deia doctor: em sembla que es tractava del doctor Narcís Tubau).  

 

Com ja vaig explicar, vaig passar uns anys, als seixanta del segle passat, al seminari de Lleida, estudiant per capellà. També als arxius del seminari hi poden trobar constància de la meva filiació catòlica romana. No em puc creure que els resulti tan difícil.  

 

En fi, que encara no he aconseguit apostatar. Un serial del qual seguiré informant.

Read Full Post »

Divendres finalment vaig rebre, amb data del 8 de maig, un escrit d’Ángel E. Pérez Sánchez, delegat episcopal de l’arquebisbat de Barcelona, en què em comunica que, atenent la meva petició, han registrat el meu “acte formal de defecció de l’Església Catòlica” i han cancel·lat les meves dades personals.

 

 Com vaig explicar, el periple per aconseguir-ho va començar el 14 d’abril –aniversari de la proclamació de la República–, en un acte col·lectiu convocat per l’organització lleidatana ANIM al bisbat de Lleida, on una quarantena de persones hi van entregar la seva petició d’apostasia. A aquells que no tenim el nostre domicili a Lleida, però, tot i haver estat batejats a la diòcesi de Lleida –i variant en això les normes que fins ara tenia la curioburocràcia–, ens van dir que ho havíem de presentar al lloc on tenim el domicili en l’actualitat. Ho vaig presentar, doncs, a les oficines de l’arquebisbat de Barcelona i, en un termini força breu –segons ens van dir els d’ANIM, l’església té deu dies per respondre–, he rebut l’escrit confirmant la meva “defecció”.

El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix defecció com  

 

f. [LC] Acció d’abandonar una persona o una causa a la qual hom està lligat per un pacte, un deure.

 

Però enlloc no diu com ens hem d’anomenar els apòstates que hem fet “defecció”; ¿serem “defectes”, “defectors” o “desafectes”? No us ho sé dir. Potser el meu admirat doctor Joan Solà –per cert, fill de Bell-lloc d’Urgell, al Pla d’Urgell– o l’escriptor i enigmista Màrius Serra podrien dedicar un dels seus articles al suplement de Cultura del diari “Avui” a esclarir-ho. O, atès que podríem dir que entrem en l’àmbit de les terminologies especialitzades, les meves amigues del TERMCAT –Rosa Colomer, Glòria Fontova…–, m’hi podrien donar un cop de mà, com quan fèiem les fitxes lingüístiques per a la revista LA TERRA, d’Unió de Pagesos, ara ja fa molts anys.

 

De tota manera, què voleu que us digui, ja em va bé “apòstata”. Tot i que sembla que, en el món de distingos a què tan afectes són els canonistes catolicoromans, hi ha diferències en els conceptes. Si no, llegiu aquesta comunicació del Pontifici Consell per als Textos Legislatius, o aquest article de Valentí Fàbrega, publicat a Església Plural. Després de fer-ho, què voleu que us digui, m’ha entrat més d’un dubte sobre si la meva “defecció” produirà al final l’efecte que hi he buscat: que m’hi donin de baixa d’una vegada i que no compti als efectes d’atribució de diners a la santa, catòlica i romana església. 

 

Espero que els companys i companyes d’ANIM vetllaran perquè així sigui. Una vegada més, he d’expressar el meu reconeixement a aquesta gent de Lleida per haver emprès la campanya. A veure si, una rere altra, a les nostres “defeccions” en segueixen més i més, per posar l’església catòlica en el seu lloc, ni més ni menys, en una societat que es mereix gaudir d’un laïcisme públic, real, fructífer i lliure, lluny dels privilegis de religió d’Estat que encara hi té avui aquesta religió.

 

D’altra banda, dimarts passat, 6 de maig, vaig participar, com a membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils, també a Lleida, en el taller pel Dret a la Informació, en el III Congrés de Convivència a la Ciutat. L’Ajuntament de Lleida es va comprometre a tenir en compte el que s’hi va dir, a l’hora de fer les propostes per a la Carta de Drets a la ciutat, que es debatrà a la tardor. Al taller sobre Dret a la Informació hi van participar també l’Enric Bastardes de la Federació de Sindicats de Periodistes, i la Dolors Comas, del Consell de l’Audiovisual de Catalunya. De moderador en feia el president del Col·legi de Periodistes a Lleida, Ramon Mesull. En un proper article, intentaré fer-ne una referència més detallada. L’endemà. en un seminari molt interessant –entre moltes altres experiències–, hi va exposar la seva l’exregidora del PSN a l’Ajuntament de Pamplona Ainoha Aznárez, una de les valentes dones basques/navarreses d’Ahotsak, que segueixen amb discreció i constància la seva lluita decidida per la pau.

Read Full Post »

Older Posts »