Consideracions mediàtiques sobre el 25-N

 

Les eleccions autonòmiques del 25 de novembre a la Generalitat de dalt, que havien de ser històriques –segons pretenien el president Artur Mas i els seus corifeus i ens ho van acabar fent creure a molts d’altres– i, al capdavall, la muntanya va parir un ratolí, donen per moltes anàlisis i des de diverses perspectives. M’agradaria fer un parell d’apunts des del vessant mediàtic, clau per abordar els reptes del nou ordre comunicacional que s’està configurant aquests darrers anys i que ha afectat de forma profunda els resultats electorals.

El que havia de ser una diada d’encimbellament parlamentari per uns –el bipartit que administra la Generalitat de dalt i el seu líder Artur Mas, que aspiraven a forçar la majoria absoluta amb una campanya de to messiànic i populista, precipitada per la decisió de dissoldre el Parlament abans d’hora presa pel mateix Mas–, al cap i a la fi, els va resultar un fiasco aclaparador. Mentre per d’altres, menys temptats pel messianisme i més modestos en les seves aspiracions, els ha suposat bé refer-se amb més que dignitat –ERC, ICV– d’anteriors ensopegades, bé triplicar resultats respecte dels anteriors comicis i consolidar-se com una força a tenir molt en compte en la política autonòmica –cas de Ciutadans–, bé quedar-se com estaven, que ja era massa pel meu gust –el PP–, o enfonsar-se encara més cap al no res, com el PSC o desaparèixer del mapa parlamentari com SI.

Pendents d’anàlisis més acurades i l’ús de sistemes i mitjans rigorosos en la recerca, proposo tenir en compte d’entrada, entre d’altres, aquestes consideracions a l’hora d’interpretar què ha passat.

1) Mas i CiU han fiat molt, massa per als seus interessos, en vells prejudicis sobre el funcionament del sistema de comunicació de masses en el territori administrat per la Generalitat de dalt. Com si la comunicació de masses fos un fet social dominat per regles inalterables i inalterades, i només es tractés d’aplicar-les de forma mecànica perquè els donessin els fruits desitjats. Sense tenir en compte una realitat ja molt coneguda i estudiada des de fa temps en altres contextos electorals: que no és el mateix l’opinió publicada pels grans mitjans de referència i l’opinió que expressa la ciutadania a l’hora de votar.

2) En aquesta línia, Mas i CiU han seguit aplicant una vella política que els plau força i que ha esdevingut en una veritable tradició per ells: refiar en l’aposta per un gran grup comunicatiu privat –el Grup Godó, en aquest cas, al qual en dos anys de legislatura han abocat euros a cabassos mentre els regatejaven tant als mitjans audiovisuals públics de comunicació com a la resta de mitjans privats en català. Política suïcida per al conjunt de la nació i de la llengua, mentre el bipartit aspirant a la renovació insistia que la retallada en aquest camp i per als mitjans públics aniria a més si els votàvem.

3) La campanya populista de CiU i el seu messies confonia l’opinió publicada pels grans mitjans –molt centrada en el debat de l’autodeterminació, seguint l’agenda marcada des del mateix govern– i el complex d’instruments de comunicació que impacten de fet en l’electorat. El primer dels quals és l’experiència personal i de grup, i el debat col·lectiu sobre l’impacte de la política realment practicada pel govern i els seus efectes a mitjà i llarg termini. Per l’estratègia de Mas i els seus, l’estelada podia ser usada per ocultar la realitat en els mateixos mitjans però de cap de les maneres no ho van poder fer amb eficàcia respecte dels votants potencials. Mas i els seus no van saber veure que l’efecte multiplicador del debat sobre la independència que posaven en primer pla, el que en realitat va provocar va ser una major afluència a les urnes i, doncs, l’engreix del vot contrari a la seva política del dia dia, fruit de la dura experiència viscuda i objecte de debat pels mateixos votants.

4) I no van tenir en compte, d’altra banda, que aquests dos darrers anys han estat cabdals en el creixement de l’ús d’internet per incidir en el debat social, ja no com a font d’informació i anàlisi en mans de capçaleres de prestigi en la comunicació virtual –o de propaganda en mans dels partits i candidats– sinó com a instrument cada vegada més potent de connexió social i d’àgora de debat.

Amb la qual cosa, política econòmica i social contra la bona gent practicada dia a dia pels qui aspiraven a ampliar la seva majoria parlamentària i recomposició de l’instrumental de la comunicació de masses en una societat en crisi han resultat un còctel explosiu per les aspiracions de Mas i els seus.

POST DATA: Per cert que un membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils –i articulista fins ara de mèdia.cat– ha estat elegit parlamentari encapçalant la llista de la CUP, grup emergent que entra per primera vegada al Parlament de Catalunya: David Fernández. Mentre un altre membre del Grup, Toni Strubell, deixa l’escó per la desfeta electoral de la força política que representava per Girona, Solidaritat per la Independència. Un fet, menor o major a consideració dels lectors, però que em sembla que val la pena tenir en compte també a l’hora del balanç.

Humbert Roma (Aquest article l’ha publicat mèdia.cat, observatori crític els mitjans el 30 de novembre del 2012)

(A la foto, de Jordi Borràs, del web “Nació Digital”, els tres únics candidats que van ser convocats al debat prelectoral a 8TV, del Grupo Godó, que va conduir el periodista Josep Cuní el 21 de novembre: Artur Mas, per CiU; Pere Navarro, pel PSC, i Alícia Sánchez-Camacho, pel PP. No hi va ser convidat el candidat ue encapçalava la llista d’ERC, Oriol Junqueras, que ara representa la segona força parlamentària i es perfila com a cap de l’oposició en el Parlament que va sortir de les urnes el 25 de novembre. Sagacitat periodística, en diuen d’això).

Read Full Post »

No parleu de Facebook als periodistes bascos empresonats

El director del diari Ara, Carles Capdevila, demanava el 8 de juny passat, en l’article que hi publica cada dia, testimonis que li responguessin la pregunta de si la presó amb Facebook ja no és una presó. Tot a partir d’una especulació que deia haver tingut amb un seu amic sobre la qüestió de si un presoner té dret a ser a Facebook o a Twitter.

Com que l’endemà mateix, dissabte, jo m’havia de desplaçar a Còrdova (Andalusia) per visitar-hi, quaranta minuts el diumenge a migdia –ni un de més– amb vidre i intèrfon interposats i amb la seguretat que ens enregistren la conversa, la companya i amiga periodista Teresa Toda, exsubdirectora del diari basc “Egin” que hi compleix sis anyets de condemna –ja n’hi porta quatre i mig, primer a Topas, prop de Salamanca (Castella i Lleó), i després a Còrdova, vaig gosar il·lustrar el company Capdevila sobre la qüestió que plantejava. Tot recordant-li, és clar, per si ho havia oblidat, que a les presons de l’imperi espanyol hi ha periodistes, directius i treballadors de premsa –onze pel cap baix si no em fallen les informacions– engarjolats precisament per això: per fer de periodistes, directius i treballadors de premsa, en un diari o en una empresa basca editora de premsa (independentista d’esquerres basca, és clar), és a dir el diari “Egin” o la seva editora Orain SA.

Heus aquí què li vaig comentar al company Capdevila intentant aportar-li alguna llum sobre el dilema que ens plantejava als lectors: Facebook o Twitter a les presons, ¿sí o no?:

“No sé de quina presó ni de quins presos parleu gent de l’Ara… Deuen ser d’un altre món. La companya periodista i exsubdirectora del diari basc Egin, Teresa Toda, que compleix sis anys de presó –ja en porta quatre i mig– a Còrdova/Andalusia, no té dret ni a tenir ordinador ni és clar accés a internet; des de fa uns mesos ja ni tan sols pot rebre cap paper imprès que no porti peu d’impremta (res, doncs, d’impressions fetes a partir d’internet que li puguem enviar). Del mòbil no en faria res perquè la presó està ‘protegida’ i no s’hi pot parlar amb mòbil des de quilòmetres al voltant… En dono fe, perquè porto visitant-la i escrivint-m’hi des que la van tancar primer a Topas (Salamanca) i després a Còrdova, per allunyar-la més encara del seu País Basc i de la seva mare que viu precisament a Salamanca. A Còrdova, que ningú intenti parlar per mòbil des dels voltants de la presó que no ho aconseguirà –és el primer que et diu el taxista que t’hi porta, per si volguessis localitzar-lo en sortir– perquè és zona amb cobertura restringida, és a dir, no hi ha cobertura si més no per a familiars i visitants. Diumenge vinent, demà passat, precisament la vaig a veure, viatjant de Lleida a Còrdova amb AVE, que ja és tenir sort i diners, una nit d’hotel, quaranta minuts –ni un més– de xerrada amb vidre i intèrfon interposats sabent que ens estan enregistrant la conversa, i tornada al vespre de Còrdova a Lleida. Comprendreu que no tinc ganes ni esma de visitar la mesquita de Còrdova com a turista en aquestes condicions… Per favor, bona gent de l’Ara, sigueu més rigorosos quan parleu dels aparells repressius de l’imperi espanyol (i també dels catalans que són al seu servei i en formen part). Ah! i la Teresa, a més de periodista, filla de diplomàtic, nascuda a Sao Paulo (Brasil), és besnéta d’un prohom de la Renaixença catalana que té un carrer dedicat a Barcelona: Eduard Toda, amic de Gaudí, restaurador de Poblet, egiptòleg i investigador del català de l’Alguer…”.

PUNTUALITZACIÓ EN TORNAR DE CÒRDOVA

Tornat de Còrdova he de dir, puntualitzant el meu comentari enviat a l’”Ara”, que ara visitants i familiars dels presos ja podem parlar per mòbil des de la presó o els seus entorns, com he pogut comprovar que feien alguns amb qui vaig compartir visita. És un dels canvis que hi he trobat. És clar que, com sempre, abans d’entrar a la visita i passar el control previ de metalls, on sonen fins i tot els bitllets de banc i els sostenidors de les senyores, hem de deixar el mòbil en una taquilla –cal tenir un euro a punt com al supermercat perquè, si no, l’hauries de deixar oberta– i recordar que l’has de recollir en sortir. Ara el règim penitenciari de la Teresa a Còrdova és de vint hores diàries al txabolo (cel·la, menjars inclosos) i quatre de pati.

Humbert Roma

(Publicat a mèdia.cat el 21 de juny del 2012)

(A la foto, Teresa Toda, que erasubdirecrtora del diari basc “Egin” i que compleix sis anys de presó a Còrdova/Andalusia per fer de periodista i tenir un càrrec directiu en aquest diari de l’esquerra independentista basca tancat per ordre del jutge Baltasar Garzón el 1998)

Read Full Post »

Pujol, Garzón i l’efecte lupa

Quan donava classes de periodisme a la facultat (UAB) i havia d’explicar el procés de fabricació de les noticies, recordo que manejava diverses teories sobre el procés de selecció. Es tractava d’aplicar metàfores vàries elaborades de forma acadèmica que el feien més entenedor. La més estesa, i força sòlida per l’elaboració dels fonaments que la suportaven, era la que s’anomena “de l’espiral del silenci”. Ve a dir, en esquema, que el silenci que impera sobre determinats temes en el procés de construcció de la informació es reforça a ell mateix, en una mena de turbulència en espiral que només es trenca si al seu entorn es produeix un soroll prou contundent per aconseguir-ho: un enfrontament armat, un atemptat de grans dimensions com el de l’11 de setembre del 2001 a Nova York, un magnicidi, una revolta de grans proporcions i efectes sobtats….

N’hi havia una altra, més modesta però que m’atreia més: l’anomenada “de l’efecte lupa” (o zoom). Posa èmfasi en el fet que, com la metàfora que li dóna nom, quan construïm la informació, els periodistes no solament apliquem una mirada selectiva als esdeveniments d’actualitat objecte de la comunicació de masses (soroll/silenci), informant-ne o ocultant-los, sinó que, de l’esdeveniment, posem el focus en determinats aspectes i, com quan apliquem la lupa a un determinat objecte (o el zoom a un paisatge), com més n’engrandim uns, més en difuminem la resta fins diluir-los en la foscor absoluta. La fabricació de la informació, segons aquesta teoria, no seria només un procés de selecció d’uns esdeveniments en detriment d’altres, sinó de magnificació d’alguns aspectes d’aquests mateixos esdeveniments triats i enfosquiment de la resta.

Pensava en això aquests dies veient el seguiment que els mitjans han fet de dos esdeveniments protagonitzats per personatges mediàtics i que han estat d’actualitat: l’expresident de la Generalitat de dalt Jordi Pujol i el jutge prevaricador espanyol Baltasar Garzón.

Comencem per Pujol. El periodista Jordi Évole el va entrevistar per al seu programa de televisió “Salvados”, a La Sexta, el 4 de març passat. Una entrevista que va ser objecte de força soroll mediàtic perquè Pujol li va confirmar el que fa temps que venia dient: que se’ns està tornant independentista. L’entrevista va ser llarga i el periodista li va preguntar per temes molt diversos. Però la majoria dels mitjans que en van informar només van posar la lupa en un: aquest de l’independentisme –sisplau per força– de qui, al seu temps de president, va tenir l’honor dubtós de ser nomenat “español del año” pel diari imperialista i monàrquic “ABC”. No era novetat, però els mitjans hi van posar el zoom més potent, i la resta va quedar enfosquida. Només –que jo en tingui constància– el diari “Ara” va fer la llista d’altres frases tant o més rellevants que va dir Pujol a l’entrevista, molt ben portada per cert, per Jordi Évole.

Entre d’altres, una que em va escandalitzar de forma especial, venint d’un personatge que va fonamentar el seu prestigi polític, entre d’altres coses, en la tortura i presó que va patir durant el franquisme. En un fragment notable –i força llarg– de l’entrevista, Évole va insistir en un torn de preguntes i repreguntes sobre el suport de Pujol a l’exministre socialista José Barrionuevo quan aquest va ser imputat i condemnat pel cas GAL, esadir per terrorisme d’Estat. Pujol, amb circumloquis i estratègies vàries de diversió a què és tan aficionat, va acabar justificant el terrorisme d’Estat perquè –va dir– “quan hi ha una guerra, hi ha una guerra, entengui’m. La policia lluita contra gent que assassina i l’Estat lluita contra gent que assassina”. Esadir, justificació pura i dura dels assassinats per raons d’Estat. L’efecte lupa, aplicat a l’entrevista per la majoria dels mitjans –no per l'”Ara”, si més no en el resum de frases que va recollir– en va engrandir la declaració “independentista” de l’expresident de la Generalitat i diluir fins fer-la desparéixer del focus la seva justificació de l’assassinat en nom de la raó d’Estat. Cap periodista de sensibilitat democràtica no ho hauria d’haver fet, però va passar i. com que va passar, ho explico.

Anem al jutge prevaricador Baltasar Garzón, fenomen mediàtic per excel·lència les darreres setmanes arran de les seves compareixences com a acusat davant dels tribunals espanyols que ell tant bé representa. Mitjans de tot el món –no només catalans o espanyols– han posat el focus en un Garzón jutge instructor de preteses causes contra els crims del franquisme i contra la humanitat i víctima, per això mateix, de la revenja dels franquistes i els seus propis col·legues de judicatura. Quan, de fet, Garzón s’havia limitat –fins llavors– a acceptar una denúncia i declarar-se competent per iniciar diligències sobre aquests crims. Mèdia.cat ja va deixar constància de molts d’altres aspectes que permetien posar en dubte la pretesa trajectòria democràtica del jutge prevaricador. Però la lupa que li van aplicar els mitjans –potentíssima a aquests efectes– els van diluir en la foscor absoluta. Fins tal punt que –i aquí sí que cal aplicar-hi la teoria de l’espiral del silenci– personatges i institucions internacionals que coneixen –o haurien de conèixer– prou bé el pa que s’hi dóna, als jutjats de l’Audiència Nacional espanyola –hereva directa del Tribunal d’Ordre Públic franquista– i a les garjoles que en depenen van sortir en defensa a ultrança del jutge prevaricador com a gran defensor dels drets humans, sobre els quals universitats de prestigi internacional li ofereixen ara feina per donar-ne lliçons. Parlo, per exemple, de l’exfiscal espanyol anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo; la premi Nobel de la pau Rigoberta Menchú; el premi Nobel de la pau i facilitador en alguna ocasió de la mediació en el conflicte de l’imperi espanyol al País Basc Adolfo Pérez Esquivel, Amnistia Internacional o les “madres de la plaza de mayo” argentines…

Fora de focus, doncs, el Garzón que feia detenir i empresonava independentistes catalans el 1992 i –segons sentència del Tribunal europeu dels Drets Humans d’Estrasburg– no en garantia la seva seguretat personal i mirava cap a d’altra banda quan li deien que havien estat torturats; que tancava mitjans de comunicació i feia detenir persones al País Basc només per la seva militància política aplicant-los la seva teoria que “tot és ETA” i que es pot ser d’ETA sense saber-ho; que s’avançava fins i tot als tribunals espanyols –ell que només era jutge d’instrucció, un fet que s’obviava ja llavors quan se’n parlava als mitjans– i tancava seus de partits polítics i feia detenir i engarjolar alcaldes i regidors bascos d’Udalbiltza que després serien absolts per la mateixa Audiència Nacional espanyola… Garzón, impol·lut, lliure de dubtes, en una aplicació de la lupa i l’espiral del silenci pels mitjans fins i tot de fora de l’Estat espanyol, en una de les operacions mediàtiques de propaganda més desvergonyides i d’èxit de tots els temps.

Fins tal punt que un seu servidor, el periodista català Pere Ríos, va gosar posar en dubte al diari “El País” que el contingut de la sentència del Tribunal europeu dels Drets Humans sobre el tracte a què van ser sotmesos els independentistes catalans detinguts per ordre seva el 1992 tingués res a veure amb el jutge prevaricador. Ho va fer en una pseudoinformació titulada “Garzón y el mito de las torturas a Terra Lliure”. La Coordinadora catalana per la prevenció i la denúncia de la tortura, que agrupa catorze entitats, hi va reaccionar amb un dur comunicat en què, entre d’altres coses, deien: “El Tribunal Europeu de Drets Humans implica directament Baltasar Garzón i tota la cadena judicial de custòdia –metge forense i fiscal, inclosos–. La bona praxi judicial per prevenir els maltractaments hauria deduït testimoni de la denúncia d’un delicte greu de tortures i hagués remès diligències als jutjats ordinaris. Allò que Garzón mai no va fer, que el Tribunal Europeu dels Drets Humans va condemnar i que l’article d’El País obvia deliberadament”.

No tinc constància –i m’agradaria equivocar-me– que cap mitjà dels autoanomenats “de referència” s’hagi fet ressò d’aquest comunicat de la Coordinadora. Ni tan sols “El País”, la credibilitat del qual hi queda força malmesa. No fos cas que el mite –aquest sí, molt ben construït i sòlid– del jutge defensor a ultrança dels drets humans en resultés tocat ni que fos una miqueta… Dos exemples, doncs, aquests de Pujol i Garzón, a afegir als que esmentava quan donava classes a la facultat, sobre com es fabrica la informació als mitjans de comunicació de masses.

Humbert Roma (Publicat a mèdia.cat el 22 de març del 2012)

Read Full Post »

Jordi Pujol no només va parlar d’independentisme amb Jordi Évole. Va justificar el terrorisme d’Estat

Acabo de veure el vídeo penjat a internet amb l’entrevista de Jordi Évole a Jordi Pujol a la Sexta que no vaig poder veure en directe. En tenia referència pel resum que en feia el diari “Ara” i ho he volgut comprovar veient l’entrevista en la seva integritat. M’ha escandalitzat. No perquè digui que ara votaria –com jo també faria, i de fet vaig fer a la consulta del 10A– per la independència, sinó pel llarg circumloqui que –a preguntes i repreguntes del periodista– fa l’expresident de la Generalitat de dalt en defensa del terrorisme d’Estat, i de l’exministre Barrionuevo, condemnat per organitzar el GAL i els seus atemptats– en la lluita contra ETA. Una vergonya.

(A la foto, l’exministre de l’interior espanyol, el socialista José Barrionuevo)

Read Full Post »

ERC, no us entenc, però us acabaré votant. Ves quin remei…

Si l’únic que han aprovat la bona gent d’ERC al seu 26è Congrés Nacional –diuen que de renovació– que van fer aquest cap de setmana a Girona és el que han publicitat els mitjans, atribuint-ho als seus nous dirigents –que no han dit pas que no sigui veritat o que hagi estat manipulat–, necessitaré una altra vegada una pinça tan gran com l’estàtua de la República per tapar-me el nas abans de tornar-los a votar el 20 de novembre vinent. Suposo que la culpa és meva, però no els entenc. O potser el que em passa és que els entenc massa. La frase més sublim l’he llegida –i escoltada– atribuïda si més no en sembla que a dos dels seus dirigents: un d’ascendent i un altre de menguant. Venien a dir alguna cosa així, segons el titular del diari “Ara”: “Entre l’esquerra i la dreta, l’esquerra; i entre l’esquerra i el país, el país”. Caram, renoi. D’això se’n diu política de la bona. Quina esplèndida frase per no dir res i quedar-se tan ample.

I si el dilema és entre dreta i país, ¿què triareu bona genr d’ERC? ¿O és que –ara que us convé canviar de parella de ball– voleu dir-nos que la dreta catalana d’ara no va ni ha anat mai contra el país? ¿Ni quan el pacte del Majèstic? ¿Ni quan, amb la seva abstenció, el bipartit va fer alcalde de Badalona al racista del Garcia Albiol? ¿Ni quan l’Artur Mas, d’amagatotis de la resta de partits del país, va pactar amb el Zapatero un sistema fiscal, dins les retallades del projecte d’Estatut, que ara ens reconeix que perjudica al país i diu que el vol canviar? Mireu si hi va, en contra del país, la dreta nostrada, que ara fins i tot us ha envescat, gent d’ERC, amb aquesta pamplina del pacte fiscal, que ni ells es creuen. Com tampoc no s’ho pot creure ningú que tingui una engruna de seny polític.

Ja hi som, com que ara toca canviar de parella de ball –¿fins quan ERC ens tindrà amb aquesta agonia de no ser capaç de tenir política pròpia?– ara tots els nous manaies d’ERC a empescar-se arguments rocambolescos que els seus militants repeteixen a tort i a dret. Ara resulta que, com que això del pacte fiscal fracassarà –diuen–, guanyarem molts més independentistes encara. És l’argument que em repetia al facebook un bon company amb qui vam trepitjar moltes i moltes hores els carrers i places del nostre districte d’Horta-Guinardó– durant la campanya per la consulta. Fixeu-vos la conversa que vam mantenir al facebook, i on ens porta tot plegat:

Sarcasme meu a compte del corredor ferroviari central i el pacte fiscal (arran de l’acord entre els ministres de la monarquia espanyola i la República Francesa que “oblidava” el corredor mediterrani: “La clau de volta que ho explica tot: l’imperi espanyol prepara les seves infraestructures per quan siguem independents, mentre ofega les nostres, i tot amb els nostres diners. I els nostres polítics segueixen parlant de pacte fiscal…”

Comentari del company d’ERC: “En aquesta batalla, Humbert, hi guanyarem molta més bona gent indepe. I es tracta d’això, d’anar sumant.”

Resposta meva: “Ja ho veurem. Això del pacte fiscal només fa que fer-nos perdre el temps i dóna una imatge d’ERC d’haver-se limitat a canviar de parella (o si vols haver tornat a anar-se’n amb la d’abans). M’agradaria que ERC tingués política pròpia, però no la hi sé veure.”

Company d’ERC: “Malauradament Humbert, l’independentisme nostre avança a batzegades. Vàrem saltar la tanca molts amb el pacte del Majestic, uns quants més amb la majoria absoluta de l’Aznar, una pila amb el procés de l’Estatut i una passada de gent amb la sentencia del TC. Sóc dels que crec (amb dret a equivocar-me) que aquest darrer procés obrirà els ulls als últims que ens calen per assolir una majoria incontestable. Sigui quin sigui el seu resultat.”

Humbert: “Però és que ERC oblida, i això és greu perquè molta bona gent del partit republicà hi vau deixar la pell –i tu ara ni en parles–, que amb les consultes vam donar un salt encara més gran, i no en resposta a cap agressió forana, ni buscada ni prevista ni sobtada (si és que en pot haver cap de sobtada en aquest cas). Més de 850.000 persones van votar sobre la independència de la nació catalana. Aquest és l’autèntic patrimoni, i en positiu. No contra res sinó a favor de… Una novetat històrica: una acció extraordinària d’independentisme desacomplexat. ¿I ara hem d’anar enrere com els crancs, embolicant-nos en una enganyifa com la del pacte fiscal, que no se la creu ningú amb un mínim de seny polític, només perquè ERC vol canviar de parella? ERC necessita, ho vinc repetint un dia sí i l’altre també, tenir política pròpia, sobretot perquè el país necessita un partit socialdemòcrata independent i independentista. Ara ERC em fa l’efecte d’una d’aquelles noies que van, una a cada banda, agafades del mateix noi. L’altra és el PP, esclar. Allò tan castís d'”Una morena y una rubia”. I enmig el xulo –el bipartit– que amb qui de debó li va la marxa és amb l’altra. En això està convertint ERC el seu triangle –esquerra, república, independència–: un sobat trio en què fa el paper de la noia de rebuig. Perquè segueix sense tenir política pròpia. Només al començament del tripartit –venint d’anys i panys d’anar de parella amb el bipartit de CiU– va semblar que en tenia, i això ens va generar moltes il·lusions i esperances a molta gent independentista i d’esquerres. Pensàvem que hi faria valer allò que representava i pel que l’havíem votat. Va durar fins que el PSOE “mandó firmes”. ¿I ara hi volen tornar? ¿Quants llençols ha perdut ERC en tantes bugades fent de senyoreta de companyia dels altres? Encara en vol perdre més? I el que és pitjor, ¿quantes il·lusions i esperances hem de seguir tirant a l’aigüera la bona gent que necessitem un partit d’esquerres, independent i independentista?”

Company d’ERC. “(També em reconeixeràs que molta gent va anar a votar més perque estava emprenyada eh?). Darrerament però vaig tenir un visió reveladora gràcies a la menció per part de l’Alfred Bosch del poema d’en Salvat Papasseit “Rés no és mesquí”, …ni cap hora és isarda. He rumiat sobre aquestes dues frases i crec que són molt escaients en aquests moments. Que tothom treballi (els bons i els no tan bons) en el camí que cregui més oportú, en la manera que li sembli més eficient o que millor s’hi trobi, en el que millor sàpiga fer o en lo que millor s’ho passi. Que qualsevol petit esforç ha de ser benvingut. Qualsevol, vagi en la direcció que vagi i sigui gran o ínfim. No cal que sigui compartit. El que cal és que tothom es posi a treballar. I sobretot, no pretendre que el company que tinc al costat faci la mateixa drecera que jo. Potser per un altre camí també s’hi arriba no?, potser abans o potser més còmode. Tot suma Humbert i hem de deixar de ficar-nos els dits a l’ull. Treballar i deixar treballar. La “bona gent” ja és grandeta per saber quin camí li és més agradable. Jo, per la meva part, celebraré qualsevol detall que vagi en el sentit de sumar, VINGUI d’on VINGUI. No podem ser a tot arreu on ens agradaria. Per això triem el camí que PER CADASCÚ és més comode, útil i coincident, no sense discrepàncies internes és clar. Si ens posem a caminar tots amb el mateix objectiu penso que fins i tot és bo que agafem direccions, dreceres i camins distints. Més aviat alguns trobaran l’objectiu. I sigui qui sigui, el felicitarem i ens felicitarem.”

En fi, aquest és l’argumentari, que en diuen ara, d’ERC. Ni una paraula del company d’ERC sobre les consultes –curiós, ara que precisament l’Alfred Bosch, que es va fer un nom com a lluitador independentista conegut amb la consulta del 10A a Barcelona, encapçala la candidatura d’ERC–; retorn a la política de “com pitjor millor” –com més clatellots entomem, posant-hi ara una galta ara l’altra, més independentistes farem: quina bestiesa–, com si no haguéssim après res de les consultes; política de campi qui pugui, això sí ERC de bracet ara del bipartit, que és un bon partit i no aquells desgraciats de socialistes i iniciativos que no tenen un jaç on jaure; silenci sobre el procés de constitució de l’Assemblea Nacional Catalana en què tanta gent que va treballar per les consultes hem posat ara feina i esperances d’esforç unitari per la independència; res tampoc sobre la necessitat imperiosa que té el nostre país –també l’Assemblea Nacional Catalana com a nucli motor del procés d’insurgència nacional– d’una esquerra de debò, un partit socialdemòcrata català independent i independentista…

Per què, doncs, dic que tornaré a votar ERC? Perquè no em queda més remei. Una vegada més, perquè no tinc altra alternativa si vull –i ho vull amb totes les meves forces– que l’esquerra independentista catalana sigui a les Corts de la monarquia. Com vull que hi sigui –i com hi serà, si no els ho impedeixen a darrera hora!– l’esquerra independentista basca i, si pot ser, també la gallega i la bona gent de Compromís-Equo, pel País Valencià, i l’esquerra independentista balear…

I perquè encara confio que allí, a Madrid, es pugui visualitzar sense embuts l’ajuda mútua entre la bona gent dels països colonitzats per l’imperi espanyol. I així avançar, en aquest front com en d’altres en què hem d’anar relligant xarxes de complicitats, en el combat comú contra la dominació imperialista i per les nostres llibertats nacionals respectives.

(A la imatge, “La Verbena de la Paloma”: don Hilarión, la morena i la rossa. Endevineu quina de les dues és el PP i quina ERC, i amb quina es quedarà finalment el xulo del barret de copalta: el bipartit)

Read Full Post »

L’Ara: periodisme i xenofòbia

El diari Ara, en què tantes esperances vaig posar, me’n dóna una de freda i una de calenta. Les fredes, però, acostumen a xopar-me més que no m’escalfen les calentes. Com una dutxa freda sobtada que no m’esperava. Divendres passat, el diari dedicava pàgines i pàgines a la mesura arbitrària i xenòfoba –racista, n’he dit al meu bloc– que pretén aprovar el bipartit per prohibir a certes dones musulmanes l’ús del burka i el nicab als espais públics. Seguint l’estela, i ampliant-la substancial ment, de la mesura municipal que l’ultracatòlic alcalde de Lleida, el socialista Àngel Ros, ja va fer aprovar a la seva ciutat perquè l’ajudés a revalidar, com així va ser, la seva majoria absoluta.

L’Ara encapçalava aquesta tria informativa –tan exagerada, i doncs demagògica, com n’és la decisió política– amb una declaració –article, en diuen alguns– en què, revestint-ho d’un discurs formalment dubitatiu, Carles Capdevila, el director, ens orientava la lectura de tot plegat ja des del títol: “Crec que estic a favor de prohibir-lo” (el burka, és clar).

Amb aquest dossier, inspirat com tantes altres coses de l’agenda periodística del diari pels debats atiats des del poder polític, i amb el seu diguem-ne article, Capdevila i l’Ara potser no s’adonen que juguen amb el foc que ja han encès als piròmans de torn. Tot sigui per la sagrada audiència. El foc de la demagògia i la xenofòbia que s’estén de forma alarmant a la nostra societat, i no solament al recer de PxC i el PP. Només cal llegir alguns blocs i opinions pretesament independentistes que pengen d’internet o alguns opinadors privilegiats fins i tot en mitjans públics.

Com que ja he escrit al facebook els pensaments que em va suggerir aquest exemplar de l’Ara, i ja vaig enviar-li un comentari a aquest seu article del director, deixeu que ho transcrigui  sense més aquí:

“El Capdevila s’ha begut l’enteniment? –preguntava, a la manera retòrica,  al facebook el mateix dia–. Li he escrit un comentari demanant que, ell que estima tant criatures i pares, dediqui pàgines del suplement que tenen per això, a preguntar als professionals de l’ensenyament com s’ho faran en l’hipotètic cas que una dona amb burka –si n’hi ha alguna al nostre país– vagi a una escola per interessar-se per com van els estudis dels fills. ¿Els mestres han d’avisar als mossos o als municipals perquè la multin o l’enviïn a la garjola?”.

“Però quines bestieses dieu… –li comentava, al seu article–. Sabeu on hi ha més burques per metre quadrat a Europa? A Ginebra. I ni a l’ajuntament ni al cantó federal se’ls acudirà mai de prohibir-lo. Sabeu qui n’hi porta? Les dones i esclaves (criades en diuen) dels xeics àrabs, com els de la Qatar Foundation, que van i vénen per la ciutat on hi tenen els petrodòlars. Aquesta proposta xenòfoba i racista del bipartit no respon a cap problema real de la nostra societat i no alliberarà ni un mil·límetre més les dones d’aquests xeics o, si n’hi ha alguna –jo no n’he vista pas cap– a Catalunya, el que farà és tancar-les encara més a casa del que ja hi estan… De debò que us heu ben begut l’enteniment.”

I, en un altre comentari al facebook, jo mateix reblava el clau: “(Capdevila) ja ho va fer una altra vegada amb un tema igual de sensible quan va titular a portada “Què passa a Olot?” arran d’unes morts violentes que s’havien succeït a la capital de la Garrotxa. Els olotins, és clar, el van obligar a rectificar i va haver de demanar perdó. El que passa és que els lectors no som pares confessors que van repartint absolucions a tort i a dret. Si un periodista és un irresponsable, que plegui (oi Manuel Fuentes?)”.

(Publicat a mèdia.cat el 22 de setembre del 2011)

(La il·lustració l’he baixat d‘aquí)

Read Full Post »

La deriva (racista) dels pactes del bipartit

Si alguna cosa hauria d’alarmar als demòcrates catalans de totes les adscripcions polítiques és l’auge descarat dels partits i els candidats racistes –ras i curt, nazis– a les passades municipals al nostre país. Al bipartit –CiU–, però, sembla no preocupar-li, fins i tot en contra del que pensen molts dels seus afiliats i de l’alerta que han fet alguns dels seus càrrecs electes.

En un mercadeig indigne d’uns partits democràtics –els ossos del diputat màrtir Carrasco i Formiguera deuen remoure’s a la tomba–, i segurament pensant en aliances més duradores i encara més fastigoses de cara a després de les properes eleccions a les Corts espanyoles, CiU està disposada a fer alcalde de Badalona, la tercera ciutat de la Catalunya estricta, un nazi com Xavier Garcia Albiol. Ni posant-se la pell de xai com ha fet aquests darrers dies per fer més digerible als votants de CiU la barrabassada que perpetren la federació i el PP –racista i anticatalà, una altra forma de racisme, qui en dóna més?–, pot amagar Garcia Albiol les seves conviccions profundes, avalades i esbombades durant tota la campanya pels dirigents del seu partit.

Ahir mateix, en un discurs tou –si el comparem amb la duresa dels seus habituals– Garcia Albiol no es va deixar d’al·ludir al “rei Baltasar” com “l’únic immigrant que hi han vist passar” en alguns barris de Badalona on l’han votat. “També hem guanyat –va dir ahir mateix– als barris on una casa val dos milions d’euros i, per tant, no hi ha problemes”. Ja se sap on són, per ell, els problemes: als barris on les cases no valen dos milions…

CiU faria bé de no oblidar la història. L’auge del feixisme i el nazisme a l’Europa d’entreguerres del segle XX no va ser una casualitat. Va començar per la feblesa dels demòcrates que els van facilitar l’accés al poder per la via legal, un poder que després arrabassarien sense escrúpols en la seva totalitat. Per això és positiu l’escrit d’alarma dirigit per una colla de persones destacades al president de CiU i de la Generalitat, Artur Mas en què demanen tolerància zero amb el racisme i la xenofòbia. Com ho és també l’article de l’alcalde de Figueres i diputat al Parlament per CiU, Santi Villa, avui al diari “Ara”, sobre les “línies vermelles que no es poden traspassar mai”. Si no és que Artur Mas vol reeditar al nostre país el paper del vell mariscal Paul von Hindenburg facilitant l’accés d’Adolf Hitler al govern d’Alemanya, en lloc de defensar les llibertats i els drets de tots els catalans en un país, el nostre, que lluita per la seva plena sobirania. I el PP, en això darrer, no li serà de cap ajuda, si no és portar-nos a l’abisme totalitari.

(A la foto, el canceller Adolf Hitler i el president d’Alemanya, von Hindenburg)

(Publicat a Tribuna Catalana el 9 de juny del 2011)

Read Full Post »

Premi a la constància de l’independentisme basc d’esquerres

Menys de 14.000 vots separen la segona força més votada (Bildu: 313.231 vots) de la primera (PNB: 327.100 vots) a les eleccions municipals i forals d’ahir als quatre territoris del País Basc del Sud (els tres de la comunitat autònoma d’Euskadi i l’administrat pel govern foral de Navarra). Pel que fa a les poderoses diputacions forals , claus per la recaptació i regulació dels impostos, Bildu supera en vots (119.536) i escons (22) al PNB (72.655 i 14) a Guipúscoa; és la segona força a Biscaia després del PNB (Bildu 124.772 vots i 12 escons enfront dels 218.747 vots i 22 escons del PNB), i la tercera a Àlaba (on el PP és la primera amb 38.994 vots i 15 escons, el PNB la segona amb 34.566 vots i 14 escons, i Bildu la tercera amb 31.8245 vots i 11 escons). Tot i que a les municipals Bildu és la tercera força del territori a la comunitat foral de Navarra, abans que “Nafarroa Bai 2011” (formada per Aralar i PNB), a les eleccions al Parlament Foral de Navarra, se situa en quart lloc (41.550 vots i 7 escons), després d’UPN (108.602 vots i 19 escons), el PSN (50.158 vots i 9 escons) i “Nafarroa Bai 2011” (48.467 vots i 8 escons).

La coalició Bildu és, sens dubte, la guanyadora moral i política d’aquestes eleccions als municipis i ens forals bascos. Amb resultats espectaculars per a una coalició que venia a succeir, amb l’inestimable suport d’Eusko Alkartasuna (EA) i Alternatiba, al partit de l’esquerra abertzale Sortu, que té la seva il·legalització pel Tribunal Suprem espanyol encara pendent del Constitucional. Guanyadora, primer, per l’impacte que representen aquests resultats després d’anys d’il·legalització de l’esquerra abertzale –total en les eleccions municipals i forals del 2003 i parcial en les del 2007, amb candidatures d’ANB, partit després també il·legalitzat, permeses o no segons criteris arbitraris a les acaballes de l’anterior treva d’ETA i les frustrades negociacions de Loiola i Ginebra. I també per la contundència d’algunes de les xifres, com les del territori foral de Guipúscoa o les de l’ajuntament de Donosti on supera en vots i regidors (21.110 vots i 8 regidors) al PSE del que semblava incombustible Odón Elorza (19.666 vots i 7 regidors), abocat ara a pactar amb el PP (6 regidors), si vol ser conseqüent amb el pacte que va donar la lehendekaritza al seu company de partit Patxi López, o amb el PNB (6 regidors també) revivint vells temps de quan els socialistes bascos governaven amb un lehendakari del PNB a Ajuria Enea.

El gran perdedor als tres territoris de la comunitat autònoma basca ha sigut el PSE, ara al darrere de Bildu i del PNB, i també del PP en el cas d’Àlaba. Fins i tot a Navarra perd pes polític el PSN (3 escons menys que fa quatre anys) com també li passa a la UPN (també 3 escons menys) tot i que en aquest cas una nova força política que se li va escindir, el PP de Navarra, n’aconsegueix uns altres 4. Els resultats al Parlament de Navarra permeten pensar què hauria pogut passar si l’aliança del sobiranisme basc (anomenat també navarrès per aquells que, cada vegada més, defensen que “Euskadi és Navarra”, pàtria de tots els bascos) hagués agrupat les dues coalicions que inclouen forces polítiques amb presència als quatre territoris i que ara han anat per separat, és a dir, Bildu (EA, Alternatiba i esquerrra independentista) –7 escons– i “Nafarroa Bai 2011” –8 escons–. Això és, 15 en total, més que el PSN (9). Quan aquesta possibilitat es va trencar, ja vaig dedicar un article a Tribuna Catalana al respecte.

Ara caldrà veure com es resol la política de pactes en el futur immediat i a tots els nivells. i si aquests resultats espectaculars de Bildu tenen alguna repercussió concreta a la comunitat autònoma basca. Probablement poca a curt termini, tot i que la lògica seria ara la dissolució del parlament de Gasteiz i la convocatòria de noves eleccions amb la presència, ara sí, de l’esquerra abertzale, bé amb el seu partit Sortu ja en la legalitat –la lògica hauria de portar també a la seva legalització pel Tribunal Constitucional espanyol– i amb els seus dirigents fora la presó i amb tots els drets polítics reconeguts, bé encara amb l’aixopluc de la coalició Bildu.

Algun dels candidats del PSE a les eleccions del diumenge, com qui aspirava debades a ser el nou diputat general per Guipúcoa, Miguel Buen, havia dit ja que preferia que es presentés Sortu i no Bildu. “Sortu –va dir en una entrevista al diari Gara– és un partit, i quan aconsegueixin que els inscriguin seran un partit amb uns interlocutors. Amb Bildu, sent una coalició, els interlocutors seran múltiples”. Ho té molt fàcil: convéncer els seus correligionaris del PSOE que el fiscal general de l’Estat deixi de defensar la il·legalització i demani expressament al Constitucional que faci cas de la demanda dels advocats de Sortu i aprovi la inscripció del partit. Més o menys com plantejaven abans de les eleccions els membres del Grup Internacional de Contacte per al País Basc en un escrit al president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapaterol, tenint en compte entre d’altres coses “el compromís de Sortu amb mitjans exclusivament pacífics” i que “la majoria dels partits polítics bascos, excepte el Partit Popular, demanen la legalització de Sortu; les forces de seguretat espanyoles i franceses eatan tenint èxit en la seva lluita contra l’estratègia del terror, i el compromís internacional en la transformació del conflicte està construint la confiança en el fet que una resolució duradora és veritablement possible”.

Esclar que els pactes PSOE-PP, i la feblesa manifesta congènita del PSOE, i més després dels resultats de les municipals i autonòmiques al conjunt dels territoris sota sobirania espanyola, no permeten massa optimisme en aquest sentit, tot i que de més verdes en maduren com s’ha vist en el cas de Bildu. Però l’estratègia que va abocar a les il·legal·litzacions no solament no ha estat afeblida sinó que ha sigut reforçada en els darrers temps, amb l’aplicació de la nova doctrina dels anomenats “motius sobrevinguts” d’il·legalització. O sigui aquells que permeten fins i tot desposseir persones electes si els jutges espanyols conclouen que no s’adapten a la conducta submisa que l’imperi espera d’elles. I el PP ja ha anunciat que posarà tots els esquers que pugui perquè un o altre de Bildu –més d’un si poden– s’enganxi a l’ham de l’exclusió política.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 23 de maig del 2011)

(A la foto, que he baixat del diari “Ara”, acte de campanya de Bildu a Barakaldo, on el PSE encara ha sigut el partit més votat tot i haver perdut tres regidors. ANB en va tenir 3 el 2007 i ara Bildu n’ha aconseguit 4, mentre EB –d’on es va escindir Alternatiba– n’ha perdut 1 dels 2 que tenia)

Read Full Post »

Diumenge comença la cursa cap a la consulta a Barcelona

Aquest diumenge, 12 de desembre, amb l’obertura de la campanya pel vot anticipat, comença de fet la consulta sobre la independència de la nació catalana a Barcelona que ha de culminar amb el vot presencial el dia 10 d’abril vinent. La campanya per vot anticipat començarà amb una jornada al barri de la Barceloneta, al districte de Ciutat Vella, en què a més de la recollida del vot anticipat es faran diverses activitats de caràcter festiu per difondre la consulta.

Aquesta és la convocatòria que n’ha fet “Barcelona decideix”:

El 12 de desembre, al barri de la Barceloneta, es convidarà a votar per primer cop en la consulta sobre la independència de Catalunya que organitza Barcelona Decideix. L’endemà ja es podrà votar en diferents punts de la ciutat.

Per garantir la votació del 12D, hi haurà una dotzena de taules repartides per la Barceloneta. Al llarg del dia també hi haurà animació als carrers, i s’instal·larà un centre d’operacions al Museu d’Història de Catalunya (MHC). Us convidem a tots, voluntaris i col·laboradors, a assistir a aquesta jornada històrica.

Diumenge 12 de desembre
9 hores: obertura dels col·legis
20 hores: tancament de les urnes
21.30 hores: anunci dels resultats i celebració amb cremat a la plaça del Poeta Boscà  (Mercat de la Barceloneta)

Al cartell, que trobareu aquí, hi ha detallats tots els actes, que es faran a la plaça del Poeta Boscà (plaça del mercat).

Aquí, podeu trobar el vídeo de promoció de la campanya.

Gent engrescada

Deia en un anterior article que esperava que els resultats de les passades eleccions al Parlament de la comunitat autònoma de Catalunya, que qualificava de tràmit, no afectarien massa el treball il·lusionat per les consultes i tot el que se’n deriva. He pogut comprovar que els ànims de les persones que s’han ofert voluntàries per a la consulta de Barcelona no solament no han minvat sinó que la bona gent del nostre país s’hi ha engrescat encara més. Dijous passat, des d’“Horta-Guinardó decideix”, on ens organitzem al nostre districte de cara a la consulta del 10 d’abril, vam convocar voluntaris i voluntàries per rellançar la feina: vam haver de canviar de local perquè no hi cabíem. I això que només n’havíem convocat la meitat –la resta la convocarem en una segona sessió– i encara hi va haver gent que es va disculpar perquè no havia pogut venir.

Una segona dada, tant o més important, la Coordinadora Nacional per la consulta segueix la seva via per organitzar pobles i comarques on ja s’han fet o es preparen consultes, després d’una complexa feina de reorganització. Dissabte vinent, 11 de desembre, hi ha una altra reunió del Plenari, aquesta vegada a Barcelona, a Nou Barris. L’ordre del dia promet, perquè s’hi plantegen ambicioses iniciatives de futur que ben segur que faran parlar. Aquest n’és l’ordre del dia.

Pedrolo i les eleccions del 28N

Fa un parell de dies, vaig escriure aquest comentari, en un grup de debat en què participo, per intentar donar el tomb a algunes expressions pessimistes després de la jornada electoral:

Hi ha una obra de teatre de Manuel de Pedrolo, “Homes i no”, que
m’ajuda molt en aquestes ocasions. No sé si l’heu vist o llegit (fa
molt de temps que no es representa si no és en teatres marginals però,
quan la va escriure Pedrolo, alguns crítics la posaven entre les obres
més representatives d’un determinat existencialisme europeu o del
teatre de l’absurd, tot i que a mi no m’ho sembla tant perquè hi veig
sobretot un vessant polític). Una parella tancada entre reixes lluita
per alliberar-se’n mentre increpa a “No”, responsable del seu
empresonament. Finalment se n’alliberen, però darrere aquella reixa
n’hi ha una altra. La lliçó per mi és diàfana, i encara més si tenim
en compte la trajectòria de l’autor: és la lluita per la llibertat
allò que dóna sentit a les persones i els col·lectius, encara que
aquesta lluita no s’acabi mai perquè després d’un objectiu en queden
infinitat més per assolir. És allò que canta Raimon: “Quan creus que
ja s’acaba, torna a començar”.

Que el mateix dia de les eleccions hagi sortit un nou diari en català –
i que, com a reacció, La Vanguardia ja prepari la seva pròpia versió
en català– és senyal que la nostra llengua encara és viva. Aquest matí
hem anat a comprar al mercat ambulant que es fa cada dissabte a
Lleida. Certament hi dominaven multitud de llengües i els venedors
cridaven majoritàriament en espanyol els seus productes, però quan els
parles en català t’adones que molts d’ells, gitanos de famílies
arrelades al país des de centúries, tot i que els hem tractat tan
malament, mantenen la nostra llengua i t’hi parlen amb l’accent de la
terra. Vull dir que no tot està perdut i que, com deia no sé qui,
l’única lluita perduda és aquella que s’abandona.

Per això, la feina de grups com “Català sempre” o la campanya de
consultes sobre la independència –el 10 d’abril tenim el gran repte a
Barcelona– té tanta importància. No solament pel que representen per
elles mateixes sinó pel que significa de lluita col·lectiva per les
nostres llibertats i dignitat.

 

Read Full Post »