Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Ardi Beltza’ Category

 

tumblr_me1nmvdcAg1qkm7zjo2_500
Les eleccions autonòmiques del 25 de novembre a la Generalitat de dalt, que havien de ser històriques –segons pretenien el president Artur Mas i els seus corifeus i ens ho van acabar fent creure a molts d’altres– i, al capdavall, la muntanya va parir un ratolí, donen per moltes anàlisis i des de diverses perspectives. M’agradaria fer un parell d’apunts des del vessant mediàtic, clau per abordar els reptes del nou ordre comunicacional que s’està configurant aquests darrers anys i que ha afectat de forma profunda els resultats electorals.

El que havia de ser una diada d’encimbellament parlamentari per uns –el bipartit que administra la Generalitat de dalt i el seu líder Artur Mas, que aspiraven a forçar la majoria absoluta amb una campanya de to messiànic i populista, precipitada per la decisió de dissoldre el Parlament abans d’hora presa pel mateix Mas–, al cap i a la fi, els va resultar un fiasco aclaparador. Mentre per d’altres, menys temptats pel messianisme i més modestos en les seves aspiracions, els ha suposat bé refer-se amb més que dignitat –ERC, ICV– d’anteriors ensopegades, bé triplicar resultats respecte dels anteriors comicis i consolidar-se com una força a tenir molt en compte en la política autonòmica –cas de Ciutadans–, bé quedar-se com estaven, que ja era massa pel meu gust –el PP–, o enfonsar-se encara més cap al no res, com el PSC o desaparèixer del mapa parlamentari com SI.

Pendents d’anàlisis més acurades i l’ús de sistemes i mitjans rigorosos en la recerca, proposo tenir en compte d’entrada, entre d’altres, aquestes consideracions a l’hora d’interpretar què ha passat.

1) Mas i CiU han fiat molt, massa per als seus interessos, en vells prejudicis sobre el funcionament del sistema de comunicació de masses en el territori administrat per la Generalitat de dalt. Com si la comunicació de masses fos un fet social dominat per regles inalterables i inalterades, i només es tractés d’aplicar-les de forma mecànica perquè els donessin els fruits desitjats. Sense tenir en compte una realitat ja molt coneguda i estudiada des de fa temps en altres contextos electorals: que no és el mateix l’opinió publicada pels grans mitjans de referència i l’opinió que expressa la ciutadania a l’hora de votar.

2) En aquesta línia, Mas i CiU han seguit aplicant una vella política que els plau força i que ha esdevingut en una veritable tradició per ells: refiar en l’aposta per un gran grup comunicatiu privat –el Grup Godó, en aquest cas, al qual en dos anys de legislatura han abocat euros a cabassos mentre els regatejaven tant als mitjans audiovisuals públics de comunicació com a la resta de mitjans privats en català. Política suïcida per al conjunt de la nació i de la llengua, mentre el bipartit aspirant a la renovació insistia que la retallada en aquest camp i per als mitjans públics aniria a més si els votàvem.

3) La campanya populista de CiU i el seu messies confonia l’opinió publicada pels grans mitjans –molt centrada en el debat de l’autodeterminació, seguint l’agenda marcada des del mateix govern– i el complex d’instruments de comunicació que impacten de fet en l’electorat. El primer dels quals és l’experiència personal i de grup, i el debat col·lectiu sobre l’impacte de la política realment practicada pel govern i els seus efectes a mitjà i llarg termini. Per l’estratègia de Mas i els seus, l’estelada podia ser usada per ocultar la realitat en els mateixos mitjans però de cap de les maneres no ho van poder fer amb eficàcia respecte dels votants potencials. Mas i els seus no van saber veure que l’efecte multiplicador del debat sobre la independència que posaven en primer pla, el que en realitat va provocar va ser una major afluència a les urnes i, doncs, l’engreix del vot contrari a la seva política del dia dia, fruit de la dura experiència viscuda i objecte de debat pels mateixos votants.

4) I no van tenir en compte, d’altra banda, que aquests dos darrers anys han estat cabdals en el creixement de l’ús d’internet per incidir en el debat social, ja no com a font d’informació i anàlisi en mans de capçaleres de prestigi en la comunicació virtual –o de propaganda en mans dels partits i candidats– sinó com a instrument cada vegada més potent de connexió social i d’àgora de debat.

Amb la qual cosa, política econòmica i social contra la bona gent practicada dia a dia pels qui aspiraven a ampliar la seva majoria parlamentària i recomposició de l’instrumental de la comunicació de masses en una societat en crisi han resultat un còctel explosiu per les aspiracions de Mas i els seus.

POST DATA: Per cert que un membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils –i articulista fins ara de mèdia.cat– ha estat elegit parlamentari encapçalant la llista de la CUP, grup emergent que entra per primera vegada al Parlament de Catalunya: David Fernández. Mentre un altre membre del Grup, Toni Strubell, deixa l’escó per la desfeta electoral de la força política que representava per Girona, Solidaritat per la Independència. Un fet, menor o major a consideració dels lectors, però que em sembla que val la pena tenir en compte també a l’hora del balanç.

Humbert Roma (Aquest article l’ha publicat mèdia.cat, observatori crític els mitjans el 30 de novembre del 2012)

(A la foto, de Jordi Borràs, del web “Nació Digital”, els tres únics candidats que van ser convocats al debat prelectoral a 8TV, del Grupo Godó, que va conduir el periodista Josep Cuní el 21 de novembre: Artur Mas, per CiU; Pere Navarro, pel PSC, i Alícia Sánchez-Camacho, pel PP. No hi va ser convidat el candidat ue encapçalava la llista d’ERC, Oriol Junqueras, que ara representa la segona força parlamentària i es perfila com a cap de l’oposició en el Parlament que va sortir de les urnes el 25 de novembre. Sagacitat periodística, en diuen d’això).

Read Full Post »

Aquests dies he emprès una frenètica campanya d’intervencions amb comentaris a altres webs i blocs d’internet. Poc a poc, a base de fer-hi repetides incidències, he confegit un text que vaig refent en cadascuna de les meves trameses. Quan llegeixo algun dels múltiples textos laudatoris –o simplement esbiaixats al seu favor– per al superjutge estrella Baltasar Garzón, m’hi llenço de cap a contradir-los. Aquest és el text que he anat confegint amb afegits i retocs al llarg del meu periple de trameses antigarzonianes:

Que Garzón és un jutge prevaricador ho saben per trista experiència des dels independentistes catalans que el jutge mediàtic va fer detenir i permetre torturar mentre eren sota la seva custòdia l’any 1992 fins tots els independentistes bascos i basques –entre ells periodistes i altres persones acusats només de ser fidels a unes idees i expressar-les amb llibertat i organitzar-se políticament per aconseguir-les– que han passat per les seves dubtoses i maldestres instruccions. I Amnistia Internacional i tants d’altres que ara es llancen a defensar-lo haurien fet bé de denunciar-lo en el seu moment amb la contundència amb què ara surten al seu favor.

El megajutge estrella de l’Audiència Nacional espanyola, el tribunal d’excepció hereu del fascista Tribunal de Orden Público (TOP), en el pecat ha trobat la penitència. Els mateixos que li van servir com a acusació popular quan li va convenir per atacar l’independentisme basc ara el porten a ell a judici. No ploraré per aquest infecte personatge que es va fer l’orni davant persones torturades que li denunciaven les tortures que havien patit quan eren sota la seva custòdia, sense que les perseguís i aprofitant les declaracions aconseguides sota tortura per als seus sumaris impresentables; que va tancar sense judici un diari (Egin), una ràdio (ràdio Egin) i un mensual (Ardi Beltza); que va permetre que es malmetessin sense remei els béns materials i immaterials d’una impremta i una editora de premsa; que va engarjolar periodistes, pacifistes i independentistes per fer la seva feina i defensar i expressar les seves idees (macrosumari 18/98 entre molts d’altres); que va deixar que es morís el nazi Ramón Serrano Súñer, responsable de la detenció i afusellament del president Lluís Companys, entre d’altres malifetes –i tants d’altres còmplices del feixisme espanyol i internacional– sense fer res per engarjolar-lo i jutjar-lo per crims contra la humanitat quan encara era viu…

Amb la seva tesi que tot és ETA, i les consegüents mesures d’empresonament dels dirigents de l’esquerra independentista basca segons convenia al govern de la monarquia i als interessos imperials del Regne d’Espanya, ha contribuït a afegir obstacles per impedir que els conflictes nacionals al Regne d’Espanya es resolguin per vies democràtiques i pacífiques.

Garzón és un ésser repugnant que no mereix cap consideració. I molt menys que el defensi una institució com Amnistia Internacional que em creia que defensava els drets humans i no a qui els vulneren sistemàticament en l’exercici de les seves funcions. Gent demòcrata, se suposa que defensora dels drets humans i ben informada no hauria de moure ni un dit en favor d’un personatge privat de la mínima engruna d’humanitat.

Un dels millors textos que he llegit arran de les darreres aventures de Garzón, i amb el qual m’identifico més, l’ha firmat Vicent Partal al digital Vilaweb: http://www.vilaweb.cat/editorial/3708435/jo-defensare-garzon.html

L’acudit que publico i que he baixat del web “Izaronews”, original de Kalvellido a “Insurgente”, diu amb una imatge i poques paraules gairebé el mateix que jo he dit amb moltíssimes més.

També podeu llegir amb profit aquests textos que clarifiquen qui és aquest personatge sinistre:

Entrevista al malguanyat jutge Joaquin Navarro: http://lahaine.org/paisvasco/joaquinnavgarzonseinventa.htm

Article d’Isaac Rosa

http://blogs.publico.es/trabajarcansa/2010/03/10/garzon-y-figura-hasta-la-sepultura/

Entrevista a l’advocat August Gil Matalama

http://www.antimilitaristas.org/spip.php?article3729

Article firmat per diverses persones representatives de moviments contra la tortura i en defensa dels drets humans

http://www.gara.net/paperezkoa/20100411/193252/es/La-paradoja-Garzon

Read Full Post »

garzon-en-actiu

El Comitè de Drets Humans de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) va fer públic, el divendres 21 d’octubre, el seu darrer informe sobre el Regne d’Espanya. Alguns mitjans el van presentar com un aval del Comitè a Baltasar Garzón, jutge instructor de l’Audiència Nacional espanyola, en l’enrenou mediàtic que ha muntat a compte de la memòria històrica i l’obertura de fosses comunes, amb una instrucció que si més no es pot qualificar de rigor dubtós. Com que el Comitè insisteix, entre les seves preocupacions, en el fet de les desaparicions de detinguts en el franquisme i el manteniment de la llei d’amnistia de 1977, de la qual diu que “l’amnistia en relació amb greus violacions dels drets humans està en contradicció amb les disposicions del Pacte (internacional de drets civils i polítics)”, aquests mitjans han interpretat que això era un suport implícit a les aventures del superjutge. Perquè, a més a més, s’hi insisteix en el dret de les famílies de les víctimes a identificar i exhumar els cadàvers d’aquestes. Però és que aquesta insistència del Comitè, en realitat, no ha estat provocada perquè Garzón hagi fet seva la instrucció del cas a partir de les denúncies de les associacions de familiars de víctimes del franquisme, sinó precisament perquè aquestes associacions han persistit en les seves denúncies sense defallir durant molts anys.

 

Mentrestant, Garzón ha vist com es morien els principals responsables dels crims que ara pretén perseguir, això sí cuidant-se bé de posar com a data límit el 1952. Entre ells, un criminal tan longeu com Ramón Serrano Súñer –el cunyadíssim del generalot–, que va morir el desembre del 2003 i del qual està documentat que va ser el màxim responsable de la detenció del president de Catalunya Lluís Companys pels alemanys a França i, doncs, del seu posterior afusellament. Així com de l’internament de milers de republicans espanyols, catalans, bascos i gallecs en els camps de la mort nazis. El mateix Garzón té prou cura de demanar, en l’acte judicial en què es declara competent en aquests afers, el certificat de defunció de 35 alts càrrecs franquistes.

 

 

Hi ha, però, un altre aspecte de l’informe del Comitè de l’ONU que afecta de ple el jutge Garzón i que ha estat posat en segon terme –quan no silenciat– per la majoria de mitjans. A banda les reiterades constatacions sobre l’incompliment del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, firmat pel Regne d’Espanya, pel que fa a la pràctica de la tortura i els maltracaments als detinguts, i la denúncia per “no haver elaborat una estratègia global, ni haver pres mesures suficients per assegurar-ne l’eradicació definitiva” –denúncia de la qual no pot escapar-se el superjutge, que ja va sortir esquitxat per una sentència del Tribunal d’Estrasburg per no haver fet cas dels relats de tortures que li van fer els independentistes catalans detinguts per ordre seva el 1992–, aquesta vegada hi destaca un apartat que és un autèntic torpede en la línia de flotació de la teoria i la pràctica jurídiques garzonianes.

 

L’informe de l’ONU hi critica expressament “l’abast potencialment excessiu de les definicions de terrorisme en el dret intern; en particular, les que figuren en els articles 572 a 580 del Codi Penal espanyol, que podrien donar lloc a la violació de diversos drets enunciats al Pacte”. I afegeix que el Regne d’Espanya “ha de definir el terrorisme de forma restrictiva i fer de manera que les seves mesures contra el terrorisme siguin plenament compatibles amb el Pacte. En particular, l’Estat part hauria de preveure la modificació dels articles 572 a 580 del Codi Penal per limitar la seva aplicació a les infraccions que tinguin indiscutiblement un carácter terrorista i mereixin que se les tracti en conseqüència”.

 

És a dir, exactament al contrari del que fa la teoria de Garzón segons la qual “ETA no són només els escamots armats”: Teoria i pràctica jurídiques que han portat desenes de bascos i basques als tribunals i a les presons –amb condemnes de més de deu anys per cadascun–, el tancament de mitjans de comunicació i empreses, així com la il·legalització de partits polítics i associacions, pel sol fet de compartir els objectius polítics de l’organització armada. Allò que el jurista català, expresident d’Advocats Europeus Demòcrates i Creu de Sant Jordi, August Gil Matamala, un dels observadors internacionals en el macrojudici del sumari 18/98, va definir com a “terrorisme desarmat”.

 

Humbert Roma

Publicat a Tribuna Catalana el 10 de novembre del 2008

El mateix dia, Tribuna Catalana publica una anàlisi molt interessant del col·lectiu Contrastant que porta per títol “L’informe del Comitè de Drets Humans o les raons d’Estat d’un silenci mediàtic”. El podeu trobar aquí.

Read Full Post »

Aquests dies, més d’un comentarista ha parlat del segrestament del setmanari “El Jueves” com si fos un fet excepcional en la política judicial del Regne d’Espanya. Com si tornéssim al franquisme o al començament de la transició, vaja.
Fins i tot, en algunes cronologies d’atemptats a la llibertat d’expressió en tan democràtic Regne, s’obviava una realitat incòmoda: que al País Basc del sud en els darres deu anys l’Audiència Nacional espanyola ha fet tancar dos diaris (“Egin” i “Egunkaria”), una ràdio (“Egin Irratia”) i una revista (“Ardi Beltza”, en una acció judicial que mai va quedar prou clar si era una amenaça o un tancament formal, però que va portar al tancament efectiu del mitjà).
Aquesta situació, persistent fins ara, va ser denunciada pel Congrés internacional del PEN Club el juny del 2005, en què la secretària general del PEN Català, Carme Arenas, va recordar que “el PEN no només ha d’estar atent als països amb governs no democràtics, sinó també a aquells països que utilitzen els seus mecanismes democràtics amb finalitats antidemocràtiques”. Precisament el novè aniversari del tancament del diari “Egin” i “Egin Irratia”, per ordre del jutge d’instrucció de l’Audiència Nacional espanyola Baltasar Garzón –que tants mitjans han presentat sovint com a paladí de la democràcia– va coincidir amb la decisió del jutge instructor Juan del Olmo –que abans havia tancat “Egunkaria”– de segrestar l’edició d'”El Jueves” en defensa de la suposada dignitat de la família reial espanyola.
En aquest cas, “El Jueves” ha pogut tornar a sortir i ha rebut àmplies mostres de solidaritat. No va ser el cas d'”Egin”, empastifat per l’acusació de formar part de l'”entorn” d’ETA (“contaminat” dirien després els mitjans per parlar dels candidats de l’esquerra abertzale que no van poder exercir el dret a ser elegits a les passades eleccions municipals i forals). Amb “Egin” i “Egin Irratia” va començar la llarga llista de processaments d’independentistes de l’esquerra basca inclosos en l’anomenat macrosumari 18/98 i en d’altres sumaris incoats a l’empara de la teoria del jutge Garzón, segons la qual ETA no és només l’organització armada sinó tots aquells que pretenen els seus objectius, ni que sigui amb mitjans no violents. El març passat va acabar, setze mesos després d’haver començat, el macrojudici pel 18/98 i ara 52 encausats esperen sentència, amb unes peticions fiscals que sumen un total de 484 anys de presó. Les més elevades són per quatre imputats per la seva relació amb el Consell d’Administració d’Orain, l’editora del diari “Egin”: 19 anys de presó per cadascun. Per la resta, el fiscal demana penes d’entre quatre i tretze anys. Per al director i la subdirectora del diari, els periodistes Xabier Salutregi i Teresa Toda, els demana set anys de presó per un i altra.
El jutge Garzón, com el seu col·lega Del Olmo –que ignora que, en plena era digital, ja no es treballa amb “planxes” per imprimir els materials gràfics–, no brilla pels seus coneixements del món de la impressió i, entre d’altres disbarats que van perjudicar els accionistes de l’editora d'”Egin”, va ordenar el tancament de la impremta propietat del mateix grup sense treure el paper de la rotativa ni netejar-hi les tintes. Amb la qual cosa, al mal ja insuperable del tancament del mitjà de comunicació –¿com recuperar lectors i anunciants, nou anys després del tancament, si la sentència els fos favorable ara?–, s’hi afegia la destrossa material dels béns de l’empresa.
Arran del sisè aniversari del tancament d'”Egin” i “Egin Irratia” hi ha penjat a la xarxa el text d’un manifest per la llibertat d’expressió, en què, entre d’altres coses, els firmants diuen que “no es podrà restituir mai la llibertat d’expressió d'”Egin” i “Egin Irratia”, però sí que es pot, i és necessari, fer els passos per restablir els drets civils i polítics vulnerats por aquest procés, que afecten les persones processades i toda la ciutadania basca. S’ha de fer molt, i una sentència absolutòria seria el primer pas. Al contrari, una sentència amb condemnes suposaria el reforçament dels límits imposats des de l’Audiència Nacional a drets i llibertats civils i polítics a la nostra terra i confirmaria, a més a més, el dany irreparable fet a dos mitjans de comunicació”.

Publicat a Tribuna Catalana l’1 d’agost del 2007

Read Full Post »