Finalment, m’he decidit a votar per la CUP

Després de dubtes reiterats de si votar ERC o CUP, finalment m’he decidit a fer-ho per la CUP. La principal raó és que em sembla necessari que un corrent important de l’independentisme d’esquerres com la CUP, que s’ha anat construint pacientment a nivell local amb propostes polítiques constructives i que en un dels casos acabaria sent de gran transcendència nacional com les consultes sorgides d’una proposta de la CUP a Arenys de Munt, el necessitem també al Parlament. I ells mateixos necessiten també provar l’experiència de la representació parlamentària en la qual desitjo que tinguin –juntament amb ERC i ICV– un clar paper de contrapès necessari a la previsible majoria de CiU que no vull que sigui absoluta. Hagués preferit, i ho vaig escriure a facebook i els ho vaig dir a una assemblea de la CUP a Lleida, que haguessin anat millor plegats amb ERC, en coalició, de forma excepcional atesa l’excepcionalitat del moment i el perill de la majoria absoluta de CiU. Però les coses són les que són, i m’ha calgut triar.

Aquest és un els problemes dels sistemes polítics democràtics actuals tal com estan organitzats, i més encara als països que depenem de la legislació espanyola amb domini exclusiu de les llistes tancades, una estructura de partits on “qui es mou no surt a la foto” i una restricció molt gran del dret a votar propostes concretes en referèndums…

I no vull deixar de dir, també, que una altra de les coses que m’han portat a votar la CUP és l’extraordinària qualitat humana i política del cap de llista per la circumscripció de Barcelona, on visc i voto: David Fernàndez. David (a la foto) és un lluitador constant i valent, des d’una actitud de noviolència activa, no solament per la nostra independència nacional –i la basca, a la qual dedica moltes energies amb entusiasme– sinó també pels drets humans i socials. I té una sòlida experiència en economia social i cooperativa que espero que li serveixi a l’hora d’articular propostes concretes –més enllà dels plantejaments de principis– per afrontar la crisi actual des d’una perspectiva alternativa.

Read Full Post »

Unitat, democràcia i transversalitat

Durant el llarg procés de les consultes sobre la independència de la nació catalana que vam culminar, el 10 d’abril farà un any, a Barcelona, vaig confirmar –de fet, vaig reaprendre perquè h havia ben oblidat– un principi substancial de la democràcia: la unitat és el fonament del totalitarisme. I, per contra, la divergència, les diferències, la confrontació pacífica d’idees i propostes… és la base de la democràcia

L’argument més sobat que vam haver de replicar sovint a les consultes –vingués dels qui volen mantenir el poder a les seves mans o de la bona gent a qui demanàvem que exercisin el seu dret al vot i s’hi negaven– era que estàvem dividint el país. I nosaltres –jo mateix, moltes vegades– els responíem que era això precisament el que volíem: tota consulta democràtica –també les eleccions– divideix la gent, perquè aquesta és la base de la democràcia. I és el vot entre opcions diverses el millor mitjà que hem trobat fins ara els col·lectius humans per no estossinar-nos els uns als altres.

Unitat com a fonament del totalitarisme –profundament arrelat encara (allò de l'”España una, grande y libre”) en l’imaginari col·lectiu– atiada massa sovint per aquells connacionals nostres que volen que, per seguir decidint en nom dels altres , tot sembli que canvia perquè en realitat res no ho faci (esadir, aquells a qui interessa que, com deia el príncep de Salina, “cal que tot canviï si volem que tot quedi igual”, precisament en el context de les guerres per la unitat d’Itàlia).

Res més allunyat de la democràcia que la unitat per sobre de tot. Perquè el fonament de la democràcia és, precisament, la divisió: de poders, d’opcions polítiques, de confrontació d’idees i interessos, de controls diversos i sovint contraposats… i la resolució de les diferències mitjançant el vot i el respecte escrupolós dels drets de les minories per les majories i de les llibertats individuals i col·lectives (d’associació política, sindical, civica…).

Ve a tomb aquesta relexió arran de les reiterades proclamacions d’unitat a cegues que escolto massa sovint provinents de la bona gent que ha abraçat amb entusiasme la causa de l’Assemblea Nacional Catalana. Veient, de lluny i a llambregades, la transmissió de l’acte constituent del palau de Sant Jordi dissabte, vaig ensopegar gairebé per casualitat amb la lectura dels resultats del recompte de vots sobre els Estatuts que regiran l’Assemblea. Vaig quedar garratibat perquè sabia que el debat de les esmenes havia estat tens al si d’algunes assemblees territorials, i això no es corresponia gens ni mica amb l’aclaparadora unanimitat de la votació final. Si no és que, finalment, hagués regit el principi de la unitat a ultrança per sobre de la diversitat. Pocs congressos de partits polítics –que haurien de ser, per lògica política, més cohesionats que no una Assemblea de composició tan diversa– acaben amb votacions de resultats tan monolítics.

Alguns relats que m’arriben sobre com s’ha desenvolupat aquest procés de constitució de l’ANC, del que em vaig distanciar –ara ho veig, a temps, per no haver de reviure vells temps que creia superats, de la meva prehistòria política: allò que ja he explicat del marxisme-leninisme/maoisme–, no em resulten gens edificants al respecte.No hi insistiré, perquè ja es veurà com evoluciona tot plegat i sobretot, com deia en el meu anterior article, la qüestió del lideratge: demà passat acaba el termini per presentar candidatures que es votaran el 31 de març.

Deia en un recent article Salvador Cardús que el nom d’Assemblea Nacional Catalana no correspon, en la seva opinió, al que ha de ser aquesta organitzaciño política i que ho entenia com un tribut a la memòria de l’Assemblea de Catalunya de finals del franquisme i el primer postfranquisme. Potser sí. Ara bé, jo n’opino al contrari: que aquesta Assemblea Nacional Catalana s’assembla més aviat molt que poc a aquella Assemblea de Catalunya que tants esforços i il·lusiona va aplegar entre 1971 i 1977.

Vaig donar suport amb entusiasme, i la reivindico, a aquella experiència extraordinària de transversalitat i participació política que va ser l’Assemblea de Catalunya. Però he de reconéixer que –com està passant ara amb l’Assemblea nacional Catalana– també hi havia partits amb més dret de transversalitat que d’altres (i no em vingueu ara que a l’ANC no hi ha partits, que tots som grandets i nos ens mamem pas el dit). El paper del PSUC hi era llavors determinant i tothom sap, o hauria de saber, la capacitat de manipulació política que hi tenien persones clau, com aquella anguila que era el doctor Antoni Gutiérrez Díaz (“Guti”): l’escriptor Sergi Pàmies que, ni que fos per raons familiars pròpies, el devia conèixer una mica, incorpora a un dels seus contes de “La bicicleta estàtica” un personatge que li va que n’hi fet a mida. L’Assemblea de Catalunya va néixer –i això és un mèrit que els cal reconèixer– quan des del PSUC, fins i tot en contra de la direcció epanyola del PCE, s’hi van decidir a fer-la possible i hi van abocar tots els esforços polítics i militants. Però també és veritat que es va acabar quan, també des del PSUC, van decidir posar-hi punt i final perquè –deien– els objectius polítics estaven aconseguits.

No pas però –si més no– el tercer punt programàtic de la’Assemblea de Catalunya, que va quedar manifestament pendent d’acomplir. Aquell que reivindicava textualment “el restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’ aquestes llibertats a Catalunya, i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació”. Ni s’havien restablert els principis de l’Estatut del 1932 ni, com és obvi fins ara, no s’havia obert cap via per a l’exercici del dret a l’autodeterminació. Per això, entre d’altres raons, som ara on som: reivindicant encara –i exercint-lo a les consultes ni que fos amb caràcter no vinculant– aquest dret a l’autodeterminació que es va perdre en el periple de la malanomenada transició democràtica. Massa semblant, tot plegat, per desgràcia, amb el procés que ara ha portat a la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana com perquè no se’m refredin les esperances que hi podia tenir posades.

Mentrestant, hi hem perdut l’alenada d’aire fresc democràtic que van suposar les consultes sobre la independència de la nació catalana, nascudes de baix cap dalt, a partir de la iniciativa de la bona gent d’un petit poble del Maresme que va encomanar el seu entusiasme a la de més de 550 municipis que va impulsar el vot de 881.564 connacionals nostres en una acció de democràcia participativa inèdit en una nació sense Estat a la Unió Europea. I també la possibilitat de coordinar –amb paciència i constància– de forma eficaç i amb nous objectius, seguint el procés de baix cap dalt iniciat a Arenys, un moviment participatiu ben arrelat al territori. Algú –no sé qui, però n’intueixo els perquès– va decidir que això no era bo per a la bona gent catalana que no té capacitat per organitzar-se ni fer les coses per ella mateixa sense necessitat de tutelatges messiànics, i ens han abocat a una Assemblea de Catalunya bis.

Veurem què passa quan, a aquest mateix “algú” se li acudeixi que els objectius de l’ANC ja s’han acomplert, com quan es va decidir  dissoldre l’Assemblea de Catalunya, contra l’opinió, entre d’altres, de mestre Xiri i molts independents de l’Assemblea. I en què quedaran llavors aquelles crides entusiastes a la unitat sense fissures que estem escoltant ara de forma tan vehement i la cara que hi posaran els qui ara les engalten a tort i dret a compte de les essències pàtries.

(A la foto, que he baixat de PriotatxIndependència, dempeus i a l’esquerra en un acte de promoció del procés constituent de l’ANC, Pere Pugès i Dorca, personatge clau en aquest procés. El març de l’any passat encara firmava articles com aquest al web “L’Hora, el diari del Nou Cicle”, portaveu del sector obiolista del Partit dels Socialistes de Catalunya).

Read Full Post »

Política catalana a la manera basca: entre el pacte fiscal i Bildu

Un dels problemes greus de la política catalana és que –a diferència de la societat civil i fins i tot d’alguns representants de l’àmbit municipal que pensen per ells mateixos, i actuen en conseqüència amb una notable capacitat de transversalitat i d’autonomia respecte dels partits com ha demostrat l’èxit dels referèndums sobre la independència nacional– les propostes que ens arriben de les direccions dels partits semblen nascudes de la mandra política institucionalitzada. I, doncs, només plantegen que adaptacions a la catalana d’importacions vingudes d’altres realitats nacionals, sobretot del Païs Basc.

D’aquestes propostes polítiques catalanes que en podríem dir “a la manera basca” en tenim aquests dies en primer pla informatiu dues de ben significatives. Una, provinent del bipartit governant a la Generalitat de dalt, porta de corcoll la resta de partits catalans diguem-ne sobiranistes amb representació parlamentària –amb especial incidència a ERC– i amenaça fins i tot d’envescar l’encara no nata Assemblea Nacional Catalana (com podeu comprovar si llegiu amb atenció el confús i contradictori redactat de la proposta número 115 per al Debat del Full de Ruta plantejat de cara a la constitució de l’ANC prevista en principi pel novembre. Es tracta de la famosa proposta de pacte fiscal de la colònia amb l’imperi espanyol plantejada pel bipartit governant, amb un èmfasi mereixedor de millors objectius. Proposta de pacte fiscal que, des del començament s’ha presentat com una adaptació del concert-conveni de les institucions forals basques i navarresa amb el Regne d’Espanya. A la manera basca.

L’altra proposta ens arriba de Solidaritat per la Independència (SI), després del cataclisme electoral que van sofrir els partits independentistes a les darreres eleccions autonòmica (2010) i municipals (2011), com a conseqüència, entre d’altres raons, de la divisió i enfrontament propiciat pels capitostos de SI abans de les autonòmiques, alguns dels quals es van fer un tip de dir coses tan surrealistes com que al gener ja seríem independents si els votàvem a ells. Ara, seguint l’estela del bipartit, esadir a la manera basca, s’acaben de treure de la màniga la proposta de fer un “Bildu a la catalana” i fins i tot hi ha un espai al facebook que porta aquest nom tan capriciós com fal·laç.

Dues experiències basques que susciten imitadors interessats –partidistes fins a l’agonia– sense tenir en compte que Catalunya –i menys encara els Països Catalans– no és el País Basc i que són dues realitats nacionals diferents, que per això precisament som dues nacions i en reivindiquem el fet de ser-ho. Una d’elles, la del concert-conveni basc-navarrès cada vegada més en qüestió al País Basc del sud, precisament a causa de l’avanç de l’independentisme d’esquerres que no en vol ni sentir a parlar. Per l’independentisme d’esquerres, el pacte fiscal basc-navarrès és un “pacte de vassallatge” com el va qualificar l’economista de l’esquerra abertzale Nekane Jurado quan fa poques setmanes va presentar a Barcelona el seu llibre “Independencia: de reivindicación histórica a necesidad económica” (editorial Txalaparta, setembre del 2010), on li dedica un capítol clau. “Pacte de vassallatge” que té els seus orígens precisament en la pèrdua dels furs bascos al País Basc del Sud després de la derrota a la tercera guerra carlina del segle XIX (1876). I que res no té a veure amb la recuperació de la independència a què aspira de forma cada vegada més majoritària la ciutadania basca, no en debades la nova estratègia de l’esquerra abertzale no renuncia a aquest objectiu de reconeixement i exercici del dret a l’autodeterminació i, doncs, la independència.

Sobren, doncs, des del territori administrat per la Generalitat de dalt sota sobirania espanyola, on també està creixent l’evidència que l’única sortida possible és la independència, les maniobres de distracció que pretén el bipartit governant, plantejant un pacte fiscal a la catalana “a la manera basca”. I seria bo que els partits independentistes no hi perdessin ni un minut, com espero que no ho faci tampoc l’encara no nata Assemblea Nacional Catalana (ANC). Ja en vam tenir prou amb el fracàs de la reforma de l’Estatut, retallat primer pel pacte Mas-Zapatero (cal no oblidar-ho mai per saber el pa que s’hi dóna, al bipartit); ribotat després per Alfonso Guerra i els seus, i decapitat del tot per la guillotina definitiva del Tribuna Constitucional. Les consultes sobre la independència nacional iniciades a Arenys de Munt el 13 de setembre del 20009 i culminades a Barcelona el passat 10 d’abril, amb l’extraordinària manifestació del 10 de juliol del 2010, és un capital de futur massa important per tornar enrere amb un nou intent, condemnat a un nou fracàs per no res, per les molles quan ara el que toca és lluitar pel pa sencer.

L’altre emmirallament basc de què parlava és l’anomenat “Bildu a la catalana” en què tant d’èmfasi han posat els dirigents de Solidaritat per la Independència. Fins i tot muntant una recent gira catalana de gent de “Bildu” al servei d’aquesta esperpèntica proposta. La veritat és que no hi sé trobar cap paral·lelisme entre el fenomen polític de Bildu al País Basc del Sud amb la nostra miserable realitat partidista catalana. Són tantes les diferències que el camí de convergència i ajuda mútua entre la bona gent de les dues nacions que lluitem per la independència se m’albira difícil i de llarga construcció. I només serà possible partint de les molt diferents realitats nacionals, sense còpies espúries i interessades que no porten enlloc. Només alguns fets que haurien de fer reflexionar els dirigents de Solidaritat per la Independència, si fossin capaços d’abandonar la mandra intel·lectual i les coartades partidistes:

A banda que ens haurien de dir com s’ho faran per aconseguir al nostre país una unitat semblant a la de l’esquerra (repeteixo per qui no ho hagi llegit bé: ESQUERRA) independentista basca, farien bé de tenir en compte que Bildu és un fet basc, producte entre d’altres coses de molts anys de lluita per la independència des de l’esquerra, inclosa la lluita armada, i d’un canvi profund d’estratègia de l’esquerra independentista que espero que aviat comporti l’abandonament de la lluita armada per ETA. Cal recordar que els independentistes bascos tenen encara 750 persones de les seves empresonades a les garjoles espanyoles i franceses, milers d’exiliats, partits de l’esquerra independentista il·legalitzats i dirigents empresonats… I una esquerra independentista que, malgrat tot, ha resistit i ha estat capaç de trobar aliats en Eusko Alkartasuna i Alternatiba per constituir la coalició “Bildu” en els quatre territoris històrics del País Basc del Sud i va en camí de fer-ho també –i potser amb d’altres partits– al País Basc del Nord. Per cert, uns i altres, EA i EB (partit d’origen d’Alternatiba), desil·lusionats de la deriva del PNB contra els projectes compartits en el govern amb el lehendakari Ibarretxe. Entre ells precisament la reforma de l’Estatut d’Euskadi. ¿On tenim aquí ni un sol partit independentista que tingui implantació àmplia i arrelada a tot el territori de la nació sencera? Ells tenen dos sindicats sobiranistes –ELA, sobiranista, cada vegada més allunyat del PNB, implantat a tot el País Basc del sud, que des de fa més de deu anys  –l’any 1997– ja va declarar esgotada la via autonomista , i LAB, esquerra abertzale, implantat als set territoris històrics. Ambdós, representants de la majoria sindical al País Basc del Sud. I nosaltres cap ni un…

I, en canvi, nosaltres els catalans, en la Catalunya administrada per la Generalitat de dalt sota sobirania espanyola, hem fet un referèndum sobre la independència de la nació catalana impulsat per la societat civil en què han participar 881.564 persones, un fet històric mai vist a Europa, i som en vies de constituir l’Assemblea Nacional catalana que té una potencialitat enorme –sobretot per la decisió de la Coordinadora Nacional per la consulta de participar-hi activament i la confluència de gent procedent de diverses entitats sobiranistes– però que, si no hi parem compte, l’acabarem espifiant abans de constituir-la. Avís a (partits) navegants.

Fem, doncs, cadascú el nostre camí; establim mecanismes d’ajuda mútua entre els dos pobles –i altres colònies del mateix imperi espanyol: un aspecte que trobo a faltar en els documents a debat de cara a la constitució de l’Assemblea Nacional catalana–, i intentem que les nostres lluites, diverses perquè també són diverses la nostra respectiva història i realitat nacionals, convergeixin en l’enfrontament civil, pacífic i democràtic amb els poders imperials, i potser a mitjà o llarg termini en una estratègia comuna, per la plena llibertat nacional seva i nostra.

Humbert Roma, periodista

(Publicat a Tribuna Catalana el 3 d’agost del 2011)

Read Full Post »

Per què he votat la CUP

Divendres passat vaig votar per correu i ho vaig fer per la CUP-Alternativa per Barcelona (el diumenge 22 de maig tinc visita a la companya i amiga Teresa Toda, periodista i exsubdirectora d’Egin, a la presó de Còrdova, i he hagut de votar per correu). D’altra banda, he donat suport públic tant a la CUP a Lleida com a la CUP-Alternativa per Barcelona. I ho he fet després de pensar-m’ho força, perquè això volia dir abandonar una certa fidelitat de vot a ERC des de fa moltes cites electorals.

El suport a la CUP de Lleida va ser el que em va costar més, entre d’altres raons perquè no sóc veí de la ciutat on vaig néixer, ni tan sols quan passo uns dies del mes a pocs quilómetres, a la casa de la meva filla a Alcoletge. Vaig signar el manifest, després que m’ho demanessin més d’una vegada, perquè em va semblar que és bo que la CUP entri al màxim d’ajuntaments, com a esquerra independentista o, si no ho aconsegueix, surti reforçada cada vegada amb més vots en les eleccions a què es presenti. Sóc conscient que això pot afeblir, de moment, un hipotètic front comú dels partits independentistes a la Catalunya estricta amb l’objectiu explícit d’aconseguir l’exercici del dret a l’autodeterminació i, doncs, la independència. Però, com ja he escrit en d’altres ocasions, estic convençut que aquest front de forces polítiques no es farà un dia per l’altre i, sobretot, no dependrà de forma prioritària dels pactes electorals o de governança, almenys en l’actual estadi del procés cap a la independència.

A les anteriors eleccions, les autonòmiques, ja vaig dir que per mi –en una perspectiva de llarga durada– és més important enfortir i articular en tot el territori –si més no de la Catalunya estricta, atès el pa que s’hi dóna a la resta de la nació sencera– el moviment transversal per la independència des de les plataformes cíviques, i especialment el capital humà i estratègic acumulat pel moviment de les consultes, que no les baralles electorals de curta volada. Més encara si es tracta d’unes eleccions municipals en què es debaten sobretot qüestions de caràcter local i no hi ha, ara com ara, cap perspectiva que les inscrigui de forma clara en el procés d’independència. Això no em fa oblidar l’importantíssim paper que han tingut els ajuntaments en tot els procés de consultes. Uns per bé, començant pel d’Arenys de Munt i la plataforma d’alcaldes pel dret a decidir, i d’altres per mal, com exemplifiquen els casos de l’ajuntament de Lleida i el ridícul de no deixar connectar els ordinadors a la xarxa d’adsl dels centres cívics on hi havia meses per votar, i les declaracions grolleres de menyspreu de l’alcalde Àngel Ros cap al resultat de la consulta, i de forma superlativa l’actitud obertament antidemocràtica del govern socialista municipal a Barcelona oposant-se fins i tot a firmar els permisos per penjar banderoles convidant al vot ciutadà el 10 d’abril pagades religiosament amb diners privats. I no es contradiu gens ni mica amb la meva convicció que els ajuntaments han de fer un paper clau en l’enfortiment d’aquest procés. Estic convençut que un increment significatiu del vot a les CUP i de la presència de les seves candidatures cada vegada en més ajuntaments i de ciutats més grans han d’ajudar decisivament a enfortir el procés i, mirant a mitjà termini, de cap de les maneres no l’ha d’afeblir.

En aquestes eleccions, el meu suport a la CUP a Lleida –on formo part, com ja he explicat diverses vegades, de l’associació “Lleida decideix”, formada després de la consulta del 25 d’abril del 2010– vol ser un encoratjament cap a aquell sector de la societat lleidatana que s’esforça per articular i difondre un discurs diferent al dominant –i doncs també plantejaments diferents d’aplicació a la gestió pública–, també des del punt de vista social, des de les files de l’independentisme. Si voleu, m’ha pogut més la meva arcaica fidelitat a l’independentisme d’esquerres –qualificat de radical, amb un adjectiu que no m’agrada– que no la més recent a ERC. I, doncs, he fet prioritari el reconeixement als mèrits d’una força política que pugna per obrir-se camí des de l’independentisme d’esquerres que no a una evolució (millor si fos un canvi més profund), que espero que resulti finalment positiva, d’ERC a Lleida, que l’ha portat a posar com a segon de llista una persona que respecto i aprecio, com és Jordi Cortada, amic i president de l’associació “Lleida decideix” en què tinc posades tantes esperances.

Pel que fa a Barcelona, els meus dubtes han estat menors. La inclusió de Joan Laporta com a número dos de la llista de Jordi Portabella hi ha estat clarament decisiva, perquè no sé trobar-li cap justificació com no sigui escorar encara més ERC cap al terreny de l’oportunisme polític i la dreta. Laporta, des del meu punt de vista, és la dreta pura i dura embolcallada amb la bandera catalana. I no ha fet res pràctic que em demostri el contrari. El fitxatge de Laporta per ERC resulta per mi una mena de pacte estrambòtic que s’ha presentat com d’unitat de l’independentisme i que en definitiva té totes les traces d’un mercadeig polític sense nord. A la CUP-Alternativa per Barcelona hi trobo gent de la meva confiança i, sobretot, una frescor de plantejaments –tot i alguns llenguatges o propostes que em grinyolen per massa sobats– i un entusiasme arrelat en els moviments socials. I això és molt, en un temps en què l’alta política –la dels pactes públics o amagats que tot ho condicionen– se supedita a un discurs unívoc, amb poquíssims matisos, dictat des de les altes esferes dels poders reals de sempre (llegiu, si voleu, com a exemple concret per Barcelona, Núñez y Navarro o Gaspart/HUSA o “la Caixa”).

En definitiva, m’agradaria poder constatar, després de la jornada electoral de diumenge, que he contribuït d’alguna manera a reforçar l’esquerra independentista del meu país i res no em faria més feliç que servís també, i sobretot, perquè ERC es plantegi a fons la construcció d’una autèntica esquerra catalana que necessitem ara i ens serà imprescindible quan guayem la independència. Un camí, aquest de la construcció de l’esquerra nacional, que és tan urgent de recórrer com el de la mateixa independència. I no crec que Laporta i els seus ens hi acostin gens ni mica.

Em sap greu per tota aquella bona gent d’ERC –que ha estat molta i molt bona– amb qui he fet la campanya de les consultes i espero seguir fent la del ple reconeixement dels nostres drets nacionals, tant a Lleida com a Horta-Guinardó en el cas de Barcelona. Però, en aquesta conjuntura, m’ha semblat necessari enfortir un moviment inequívocament independentista d’esquerres al qual reclamo també, com he vingut fent des d’aquest bloc tantes vegades, que estigui a l’alçada de la bona gent del país i abandoni sectarismes i dogmatismes estèrils, i no dubti, en nom de purismes espuris, a l’hora d’integrar-se en el front comú de la lluita per la independència i un món més just i fratern.

(A la foto, els impulsors del manifest de suport a la CUP-Alternativa per Barcelona: David Fernández, activista dels moviments socials i número 14 a la llista en qualitat d’independent; Roser Veciana, exregidora d’Els Verds a l’Ajuntament de Barcelona i número 7 a la llista en qualitat d’independent; Lluís Cabrera, agitador cultural, president del Taller de Músics i signant del manifest; Julià de Jòdar, escriptor i guardonat recentment amb el Premi Serra d’Or i últim de la llista en qualitat d’independent: Josep Maria Navarro, empresari de l’economia social i solidària i número 40 a la llista en qualitat d’independent).

Read Full Post »

Apunts a l’entorn del 10A

Recupero aquest bloc, un cop m’han tret el guix i he començat a poder escriure amb les dues mans amb una certa comoditat. Com que, de les moltes coses que han passat aquests dies, les més importants per mi han passat al meu país –la consulta del 10A sobre la independència de la nació catalana, on he estat implicat a fons– i n’he parlat d’alguna manera amb apunts al facebook i al grup “Català sempre”, un article curt per media.cat que ja he penjat al bloc i la resposta a una entrevista per telèfon al setmanari “la Directa”, aquí en teniu un tast. A manera de mosaïc i pendent, encara ara, de posar-hi un pèl d’ordre (i d’afegir-hi més referències necessàries a l’acte transcendental que vam viure ahir al palau de congressos de Montjuïc a Barcelona, amb la celebració de la Conferència Nacional per l’Estat propi).

Qüestionari a la “Directa”

“El 10A ha estat un acte revolucionari, n’estic convençut”
Humbert Roma, voluntari de Barcelona Decideix a Horta-Guinardó

Com has viscut el 10A a Barcelona?
Com un acte revolucionari. I ho dic molt convençut. Després de tot el que he viscut, concloc que avui fer política –quelcom molt diferent de fer de 
polític– és un acte emancipatori del tot. Ho dic també pel que he vist 
aquests mesos: l’obstacle permanent i més gran que hem tingut ha estat el 
“no m’interessa”. I he arribat a la certesa que el contrari de la política 
és la por, real o imaginada.

Has extret més conclusions en calent?
Si. Una, que la crida a no votar apel·lant a la ‘unitat’ és l’inici del 
totalitarisme. Perquè la base de la llibertat no pot ser mai la por o la 
barroera excusa de la cohesió. La llibertat és la lliure discussió i 
confrontació d’idees i projectes: per això cal agrair tant l’exercici 
democràtic dels qui han votat no. I una altra cabdal, apresa d’un jove 
equatorià de 20 anys: cohesió és que una nació no exclogui mai cap dels seus membres. En aquest sentit la consulta ha estat un reconeixement ple de la igualtat de drets per a totes les persones.

La consulta hagués resultat impossible sense el voluntariat actiu. Què en 
penses?
Tot plegat, increïble. Diria que si les revoltes del món àrab han estat de
joves revoltats, bona part de les més de 3.000 persones voluntàries de la 
consulta han vertebrat una autèntica “revolta dels jubilats”. I cal recordar que fins fa dos mesos, Barcelona Decideix tenia una sola persona alliberada. Per això insisteixo tant: fer política avui, sense interessos partidistes, 
és revolucionari. Fer política, senzillament. Revolucionari del tot.
(“Directa”, 13-4-11)

Anotacions al facebook i al grup “Català sempre”

L’especial d’ahir a “El Periódico” és la millor notícia que he llegit en molt de temps i envia a l’infern d’on no havia d’haver sortir mai la tabarra totalitària de Montilla que pretenia -i Mas durant un temps li va fer costat, com l’hi segueix fent Duran i Lleida- que la consulta divideix la societat. Com si dividir la societat, és a dir, respectar i potencciar la pluralitat i el dret a pronunciar-se mitjançant el vot no fos l’essència de la democràcia. Llegiu la crònica d’ahir a media.cat, si us plau http://www.media.cat/2011/04/08/el-periodico-defensa-ara-el-dret-a-lautodeterminacio/
(Facebook 8-4-11)

Us aconsello llegir la crònica d’avui a media.cat http://www.media.cat/2011/04/08/el-periodicodefensa-ara-el-dret-a-lautodeterminacio/ i escoltar l’entrevista a l’Alfred Bosch a Vilaweb http://www.vilaweb.cat/noticia/3870944/20110408/especial-10-diumenge-consulta-capital.html La portada d'”El Periódico” d’avui per mi és una gran notícia. És la prova que els imperialistes i els seus mitjans estan perdent la batalla i es posen la bena abans de la ferida. “El Periódico” desenvolupa en aquesta mena d’edició especial l’argumentari que anirem sentint i llegint, en una tabarra permanent, a partir de dilluns. Ells saben que estan perduts com no torni l’aviació feixista a bombardejar la nostra bona gent indefensa. Molt bo ahir el web http://josepsort.blogspot.com/2011/04/aixi-si.html

(Facebook 8-4-11)

Des del respecte per una vella (i envellida) marca que ens porta tantes evocacions entranyables i tràgiques –Unitat Popular– el que he viscut aquests dies de recapta de vot pel 10A és que la unitat és la consigna dels totalitaris –España una, por a la balcanització i la guerra–, consigna montillista i duranista, i masista prèvia al vot vergonyant pel sí sense foto–, i el reconeixement de la diivisió i la confrontació lliure idemocràtica de dades, idees, sentiments, opinions… és la base de la democràcia i la llibertat sense adjectius, que no li calen. (Facebook 8-4-11)

Primera reflexió; Fer política, interessar-se i participar en la república, és revolucionari. I ser polític?
(Facebook, 11-4-11)

Ser polític? Fer de polític? Classe política? Tribu política? Casta política!!! La interpel·lació que més m’ha costat respondre aquests dies i dies demanant el vot pel carrer ha estat: “La política no m’interessa”. “Tots els polítics són iguals, uns lladres i uns aprofitats”. Els deia, amb poc convenciment: “I els llauners, els directors de banc, els escombriaires, els polítics espanyols, italians, francesos… també, ¿tothom en el mateix sac?”. Però jo mateix sabia que m’estava autoengayant. Jo vull un país, una nostra república, lliure de lladres i aprofitats, on fer política sigui una activitat noble, al servei de la bona gent i que no se’n serveixi…”. Polítics que sí que ho feu així, perdoneu que no us sàpiga defensar, però és que els vostres col·legues m’ho posen/ens ho posen molt difícil.
(Facebook, 11-4-11)

Taula rodona a Vilaweb La Camats, patètica. Què és el federalisme sinó la unió d’iguals? Com es pot ser iguals si som depenents d’un imperi? Cal abolir la Constitució espanyola que prohibeix expressament la federació de les comunitats autònomes (art. 145, 1)? Proposa las senyora diputada abolir la Constitució espanyola que els seus van fer? Com s’ho faran?
El noi de les CUP diu que no es quedaran a casa. De debò no es quedaran a casa seva o no hi tornaran? La meva experiència personal és que s’hi estan quedant o hi tornen perquè els és més còmode estar a la panxona de la mare “esquerra d’alliberament nacional, socialista i independentista i tota aquesta faramalla verbal” que no continuar en la lluita a camp obert juntament amb l’altra gent que ja fa temps que van atrevir-se a sortir a la intempèrie de l’apassionant lluita comuna a camp obert.
(Facebook, 11-4-11).

La consulta guanya la batalla mediàtica a Catalunya però no a la resta del país. Media.cat.
Una visió de país sencer (això és, de Països Catalans) sobre el tractament mediàtic de la jornada d’ahir. És molt important, per conèixer millor el país sencer i deixar-nos de volades de coloms, o de fer el desgraciat, inútil i falaç paral·lelisme amb el País Basc que traspuen determinades cròniques catalanes del diari “Gara” que avui no té ni tan sols l’esma de dedicar un editorial al que està passant a la Catalunya estricta. Deu ser que, per a la direcció de “Gara”, això que està fent aquí la bona gent catalana encara són “mariconadas de estos blandengues catalanes” en el llenguatge militarot que tant sembla agradar a alguns dels seus col·laboradors.
(Facebook 11-4-11)

Conferència Nacional per l’Estat propi. Ja m’hi he inscrit i convido la bona gent catalana a fer-ho. Llàstima que sigui una convocatòria precipitada, que ha menystingut la bona gent de Barcelona abocada a la consulta del 10A, que altra feina teníem fins diumenge passat. I que, amb uns documents només discutits per una elit de notables, hagin bandejat un ara més que mai necessari debat participatiu a l’hora de posar-hi els fonaments.
(Facebook 13-4-11)

Ja m’he hi apuntat i pagat. M’he mirat els papers i hi trobo faltar un cert respecte als possibles assistents per poder-nos preparar per debatre’ls, sobretot tenint en compte que l’interessant seria un debat a les platafomes de les consultes, ja que la nostra coordinadora nacional ha acordat participar-hi activament. Si més no la gent de Barcelona estic segur que hi anirem amb els papers mullats de suor per les hores que portem captant vot sense parar, però sense haver-los pogut llegir i discutir a fons entre nosaltres. Compte amb les presses, que després caiem de morros en el lloc més imprevist. Ho dic per experiència.
(“Català sempre” 11-4-11)

Compte, no ens tanquem en allò –per dir-ho d’alguna manera– tan basc de “nosaltres sols” podrem. Ni els irlandesos, que em sembla que s’ho van inventar, ho van poder fer tots sols, i van necessitar ajut internacional,
sobretot dels EUA i de la nombrosa diàspora irlandesa. I Francesc Macià va recórrer mig món, incloent-hi la llavors feia poc creada Unió Soviètica. en recerca de suport internacional a la causa catalana. És clar que sense un moviment potent dels catalans al nostre país la resta no es pot produir. Però és que aquest moviment ja el tenim, i ara hem de reforçar-lo aquí i fer-lo valer davant de la resta de pobles del món. Són, al meu parer, els
dos pilars del full de ruta post10A en què hem de treballar.
(“Català sempre”, 13-4-11)

És molt important contrastar les diverses anàlisis sobre el 10A, saber-les llegir i veure de quins pressupòsits parteixen per deduir el seu grau de credibilitat i encert.
(Facebook 14-4-11)

Entre pamflets i retallades | Media.cat – Observatori crític dels mitjans Molt bona la reflexió del David (Bassa). Més que un pamflet, “El Periódico” de l'”Així no” era un avançament editorial, fil per randa, de l’argumentari del PSCPSOE/”o es español solamente” postconsulta del 10A.
(Facebook 15-4-11)

‎885.000 votants, comptats un a un, sense trampa ni cartró. Aquesta és la força més gran aplegada mai al nostre país en l’exercici de fet del nostre dret a l’autodeterminació. Encara que els “papàs” egoistes i porucs vulguin retenir-nos tancats a casa, ens hem fet grans de sobte i no tolerem seguir sotmesos a l’imperi de la por.
(Facebook 16-4-11)

Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi, els districtes amb més participació el 10-A – VilaWeb Contra la meva opinió, expressada amb vehemència en una reunió de “BCN decideix” abans del 10A, i la d’aguns districtes, l’executiva de “BCN decideix” ha decidit difondre unes dades que no fan sinó confondre la bona gent catalana. Barcelona, el 10A, era un districte/col·legi electoral únic i per això qualsevol persona resident al municipì podia votar en qualsevol mesa del territori municipal, per molt allunyada que fos del seu domicili. Aquesta realitat és irrebatible a Barcelona, com en la resta de municipis amb més d’una mesa electoral on s’ha fet la consulta, i ens ha vingut imposada per la negativa dels poders imperials a facilitar-nos els censos i, doncs, la possibilitat d’assignar col·legi als votants com es fa en unes eleccion oficials. Les dades per districte, doncs, són enganyoses i fal·laces, no tenen cap valor estadístic ni serveixen per a cap estudi ni conclusió mínimsament seriosa, i només contribueixen a potenciar una competició infantil i morbosa entre la bona gent dels districtes. Diuen que diuen els favorables a aquesta vulneració flagrant de l’objectivitat i de la difusió racional i crítica de la informació que es rep i es dóna que la premsa els ho demanava. I què! Si la premsa els demana mentir, com han fet ara –distorsionar la informació que hom té és mentir–, ¿ho han de fer perquè els ho demana la premsa? Sembla estrany que el portaveu de “BCN decideix” i periodista Alfred Bosch s’hagi deixat emportar per la instigació a l’espiral de la mentida en què, com ell hauria de saber, la casta periodística hi tenim la mà trencada.
Sobre les precisions que es feien al respecte en la introducció a la nota de “BCN decideix”: Si cal fer tantes precisions i puntualitzacions, ¿quin sentit té donar dades enganyoses si no és enganyar? Potser fins tot després de, el que és pitjor, autoenganyar-se. Propi de criatures.
En cap moment no he deixat de pensar en els bons moments que ens han unit. Per això encara m’emprenya més tanta beneiteria i infantilisme. I tanta actitud genuflexa davant els mitjans de comunicació.
(Facebook 16 i 17-4-11)

http://www.media.cat/2011/04/19/el-periodico-1/
Esplèndida anàlisi del sempre competent i fi estilista que és en Roger Palà. L’edició especial prèvia al 10A –que això era de fet, amb editorial en portada inclòs– d’El Periódico recollia, fil per randa, l’arnat argumentari de l’imperialisme espanyol contra el moviment pacífic i democràtic més important de la història del nostre país. Aquella edició especial, en lloc de desprestigiar la consulta, encara la va fer més
digna. Gràcies, El Periódico. Gràcies, mitjans imperialistes espanyols, per haver expressat de forma tan fidedigna i barroera la vostra pròpia desesperació.

(Facebook 19-4-11)

Una de les anècdotes més maques que vaig viure a les consultes va ser quan, en una taula de vot anticipat, un pare amb una criatura ens va dir que ell no podia votar perquè era de Madrid. I va explicar amb detall al seu fill què volíem: “Preguntan si quieren que Catalunya siga en el Estado español o que sea independiente”. Clar que ens va dir que havia viscut bastant de temps al nostre país.
(Facebook 26-4-11)

Just després de la Conferència Nacional per l’Estat propi. Ara a fer feina, tenint en compte que ja hi ha una organització territorial, la que ha fet possible les consultes en més de cinc-cents municipis. Una realitat que em temo que alguns dels impulsors de la Conferència d’ahir no tenen massa clara. Els ho haurem d’aclarir abans que sigui massa tard.
(Facebook 1-5-11)

A “Horta-Guinardó decideix” hem acordat no dissoldre’ns com a col·lectiu sinó seguir treballant pel dret a l’autodeterminació i la independència. Per això vam preparar com a col·lectiu la Conferència d’ahir, tot i que no vam tenir temps de fer-hi aportacions perquè, mentre es podien fer, nosaltres estàvem implicats dia sí dia també a recollir vot anticipat i preparar el 10A a Barcelona. D'”Horta-Guinardó decideix” vam anar a la Conferència d’ahir un grup de setze persones que ens hi havíem inscrit prèviament. Segons es va dir a la Conferència, de cara a formar les assemblees territorials per a l’Assemblea Nacional Catalana prevista per novembre cal inscriure’s al seu web que en principi és http://mxi-anc.blogspot.com/ Però, ara com ara, no hi veig cap lloc per fer aquesta inscripció. Suposo que o bé crearan una altra web o bé ja ho diran en aquesta. Personalment, crec que cal anar-hi organitzats i que el millor és no dissoldre les plataformes de districte, de poble o coordinadores de comarca i fer-ne eines de participació col·lectiva territorial a la futura Assemblea Nacional Catalana (a Lleida, on també vaig participar en la consulta, vam crear l’organització legal “Lleida decideix” que ve organitzant actes des del 25 d’abril de l’any passat que vam fer la consulta i intentem coordinar-nos amb d’altres municipis de la comarca dins de “Segrià decideix”).  De tota manera, sembla que, mentre no es consolidi l’Assemblea Nacional Catalana, seguirà la Coordinadora Nacional per la consulta http://www.coordinadoranacional.cat/ on ens coordinem moltes de les plataformes que hem organitzat les consultes i que dóna suport com a tal a la Conferència d’ahir. Recomano, doncs, que –si és possible– ningú no es despengi de la seva plataforma territorial per la consulta.

(“Català sempre” 1-5-11)

A la foto, viisita d’observadors internacionals al migdia del 10A a la mesa de vot instal·lada al Pavelló de la República, al Parc de la Vall d’Hebron. D’esquerra a dreta: Matilde Chiné (la meva dona, “Horta-Guinardó decideix”), Dolors Ciutat (“Lleida decideix”), Miren Legorburu (regidora d’Hondarribia, esquerra independentista basca), Jean Guy Talamoni (cap del grup parlamentari de Corsica Libera), Conxita Bosch (comissió internacional de “Barcelona decideix”), Jerome Jolidon (grup Bélier del Jura), Pascal Prince (diputat del Jura) i Humbert Roma (“Horta-Guinardó decideix”). Per mi és un dels millors resums del que és i pot ser encara més l’ajuda mútua entre la bona gent de les nacions que lluitem contra els imperis i per les llibertats.

Read Full Post »

Més enllà de la campanya

Si alguna característica defineix la campanya de les properes eleccions al Parlament de la Generalitat de Catalunya és, al meu parer, la falta d’il·lusió. I això probablement es pagui, una vegada més, amb una alta abstenció. Exactament al contrari del que requereix el moment que vivim. Són temps de crisi econòmica profunda que afecta greument els més febles, i alhora de consciència creixent dels nostres mals nacionals i de la necessitat d’abordar-los per nosaltres mateixos, sense dependències imperials que neguin la nostra sobirania.

Una falta d’il·lusió amb constants atacs d’uns als altres, sense debatre propostes programàtiques de fons; divisions entre polítics que diuen tenir els mateixos objectius, i episodis com els dels vídeos de diversos partits, en un dels quals s’ha arribat fins i tot al joc de disparar contra immigrants i independentistes amb total impunitat, que haurien de fer caure la cara de vergonya als qui els han inspirat…

Tot això contrasta obertament amb l’actitud il·lusionada, esforçada i decidida de tanta bona gent que al llarg d’aquests darrers anys, i sobretot a partir de la consulta d’Arenys de Munt del 13 de setembre del 2009, ha anat posant la independència nacional en el centre de la vida política. Una exigència que va tenir l’expressió més contundent en la manifestació del 10 de juliol en resposta a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol retallant les deixalles que quedaven del projecte d’Estatut del Parlament de Catalunya després del seu pas per les Corts espanyoles. Una manifestació en què no vam sentir consignes a favor de l’Estatut i s’hi va imposar, per voluntat de la gent que hi era, el crit a favor de la independència.

De tota manera, malgrat tot, tinc clar que cal anar a votar. Aquesta vegada amb més decisió que mai. No perquè el nostre vot sigui una carta en blanc per la força política que triem –que no ho hauria de ser mai però menys ara–, sinó perquè no és hora de quedar-nos a casa. Ho dic aquí, perquè no hi hagi dubtes: amb totes les reticències i reserves, moltes més fins i tot que en les anteriors eleccions, sense cap il·lusió tampoc per ells mentre no em demostrin que la mereixen, tornaré a votar ERC perquè no vull contribuir a dispersar el vot independentista en altres opcions que em mereixen encara menys confiança. Conscient que aquestes eleccions no deixen de ser un tràmit, ateses les condicions actuals, en què, però, no podem deixar a casa cap vot independentista. No sé si els resultats electorals contribuiran a enfonsar la il·lusió de la bona gent catalana o aquesta resistirà i seguirà la via encetada, que no hauria d’aturar-se per una anècdota electoral.

He escrit diverses vegades que el procés cap a la independència requereix paciència i constància (també unitat i respecte per la diferència). Poc ens podíem pensar, quan va saltar la iniciativa d’Arenys de Munt, que el procés arribaria tan lluny en tan poc de temps. Però ha d’arribar més lluny encara per ser de debò efectiu. Estan equivocats els qui creuen que tot serà arribar i moldre: aquest és el pitjor missatge que es pot donar a la nostra bona gent. Només l’empenta continuada i cada vegada amb més suport de la ciutadania pot capgirar la situació i aconseguir que el nostre col·lectiu nacional faci efectiu el dret a la sobirania. Més enllà dels interessos i les polítiques de curta volada dels partits que només la bona gent pot fer canviar.

El 10 d’abril vinent tenim el gran repte de la consulta de Barcelona i cal posar-hi tots els esforços. No perquè pensem que aquell dia ho resoldrem tot, ni tan sols perquè confiem en uns resultats més enllà de les possibilitats, sinó per seguir amb el treball de “propaganda pel fet”, d’aquests darrers mesos. Per fer explícit, amb els fets, que l’exercici del dret a decidir el futur del nostre país no és aliè als interessos de la bona gent, que cada vegada som més els qui el defensem i no ens quedem a casa, que som capaços d’articular un moviment cada vegada més ampli, ni que sigui amb recursos tan escassos com els que tenim ara, per l’autodeterminació nacional. I això ens obligarà també a fer anar l’enginy i engegar noves iniciatives per aconseguir-ho.

Humbert Roma

Periodista

(Article publicat a Tribuna Catalana el 22 de novembre del 2010)

Read Full Post »

Històric: TV3 parla d’independència de Catalunya sense embuts en un documental

Demà al vespre, si res no ho impedeix, TV3 protagonitzarà un fet històric per a la cadena autonòmica. Per primera vegada des de la seva posada en marxa l’any 1984, l’autoanomenada “la nostra” dedicarà un documental a la independència nacional de Catalunya: “Adéu Espanya?”.

Caldrà reconèixer, ben segur, a la Mònica Terribas la part de responsabilitat que li pertoca, en aquesta decisió històrica –tant pel que ha trigat fins i tot sota la seva direcció com per la persistència de tirar-la endavant ara–, però l’èxit el cal atribuir sobretot als qui, de fora de TV3 –i confio que també de dins– han fet campanyes reiterades per aconseguir-ho. I, sobretot, al tsunami independentista que s’ha anat covant els darrers anys i que ha esclatat en les consultes sobre la independència que va engegar la bona gent d’Arenys de Munt el 13 de setembre de l’any passat i que segueixen i segueixen sense aturador (la darrera, diumenge passat a Sabadell: 13,7% de participació, amb un 92,78 de vosta a favor del sí).

Que hagi de qualificar d’èxit un fet que hauria de ser normal en una televisió amb un mínim de perspectiva nacional –el debat sobre la independència és intrínsec a la nació, com ho és la sobirania– ja indica l’anomalia mediàtica en què vivim, parlant dels mitjans catalans de comunicació. Ara caldrà veure –la programació és per demà, dijous, a tres quarts de deu i cinc del vespre– el resultat del treball de l’equip dirigit per Dolors Genovès. Els avenços que n’ha fet TV3 i el que n’ha explicat la mateixa Dolors Genovès em fan pensar que es tracta d’un treball digne com la majoria dels que ella mateixa ha dirigit. Centrat, això sí –com tot ho fa pensar– en la Catalunya estricta, l’unic territori nacional en què fins ara s’han posat en marxa les consultes i on més avançada està la consciència independentista segons tots els indicis. Trencat el tabú de la nostra independència nacional com a objecte informatiu i de debat a TV3, doncs, esperem que no es tracti només d’una flor que no fa estiu, i que, més aviat que tard, la matexa TV3 trenqui l’altre tabú: la nació completa, els Països Catalans, més enllà del mapa del temps que el de la crosta encara voldria retallar.

L’Observatori crític dels mitjans media.cat hi dedica aquesta crònica, on podeu trobar diversos enllaços d’interès sobre el documental de TV3.

Read Full Post »

L’assemblea de “Lleida decideix” acorda fer una associació

L’assemblea de la plataforma “Lleida decideix”, en la seva reunió per analitzar la campanya i els resultats de la consulta sobre la independència nacional del 25 d’abril, va acordar no desfer els vincles que s’han format entre voluntaris i voluntàries que hi van participar i engegar la constitució d’una associació pel dret a l’autodeterminació. Els assistents a la reunió, que es va fer el dimecres passat, 5 de maig, a l’Ateneu Popular de Ponent, en cap moment van mostrar-se disposats a tancar la barraca sinó, al contrari, van coincidir que el mateix procés de la consulta els porta ara a organitzar-se de forma estable. Una decisió que, com van dir a la mateixa assemblea gent que coneix molt millor que jo l’actual realitat lleidatana, haurà d’ajudar a cohesionar el teixit social de la ciutat a l’entorn de la defensa del dret a l’autodeterminació i contribuir a estendre’l més enllà del propi municipi.

Una notícia excel·lent. Com que he viscut personalment l’esdeveniment, en vull deixar constància perquè em sembla que ajudarà molt en aquest llarg procés que catalans i catalanes hem posat en marxa cap a la independència. A més a més, lleidatà d’origen però barceloní de veïnatge de fa molts anys, intentaré col·laborar-hi tant com pugui i els demanaré ajut i assessorament quan cregui que cal: no en debades, la consulta a Barcelona ja la tenim com aquell qui diu per demà mateix (el 10 d’abril de l’any vinent). Poc a poc, una gambada darrere de l’altra –aquest cap de setmana un nombrós grup de catalans i catalanes han anat a la seu que l’Organització de les Nacions Unides té a Ginebra (2.500, segons l’Agència Catalana de Notícies) per reclamar que se’ns reconegui el dret a autodeterminar-nos i tots els nostres drets com a nació lliure, un altre fet rellevant en aquesta cursa de resistència–, anem avançant cap a l’objectiu.

Aconsello veure aquest vídeo sobre la participació dels immigrants a la consulta del 25 d’abril a Manresa.

(La foto, de la concentració del 8 de maig a Ginebra, l’he baixat d’aquí, i és de Mercè Carbó i Bosch)

Congrés País Basc-Països Catalans a Gasteiz

Escric aquests ratlles la tarda del diumenge, a Gasteiz, on demà, a la Universitat del País Basc, comença el Primer Congrés Internacional País Basc-Països Catalans. De segur que en més d’una ocasió parlarem de les consultes i de la perspectiva que se’ns obre ara a catalans i bascos –ajudats pels canvis a l’esquerra abertzale–  de convergir per la via democràtica i pacífica cap al mateix objectiu. Com a llibre de companyia, per anar llegint en hores lliures, m’he emportat el darrer de Sabino Ormazábal, a qui espero veure a Donosti en acabar al Congrés, i l’organització pacifista Bidea Helburu Taldea: “Indarkeriak gabeko 500 ekinza. Historia kontatzeko beste modu bat/500 ejemplos de no violencia. Otra forma de contar la historia”, que li va publicar Manu Robles-Arangiz Institua, la fundació vinculada al sindicat ELA.

Al Congrés, hi he presentat una comunicació, que he de llegir demà, i que copio tot seguit:

Dues llengües i cultures que s’ignoren una a l’altra

Humbert Roma de Asso

Barcelona

Aquesta no és la comunicació d’un expert o un investigador, sinó tan sols la d’una persona interessada en el coneixement i la relació entre les cultures basca i catalana a començaments del segle XXI. Sóc, a més a més, un perfecte ignorant –com la gran majoria dels catalans i catalanes– de la llengua basca, i de les dues cultures només conec, i no d’una forma massa aprofundida, la catalana. És des d’aquesta perspectiva que vull plantejar alguns dels obstacles que crec que caldria remoure si volem que les nostres dues cultures minoritzades, sotmeses al mateix imperi espanyol, esdevinguin eines de cooperació i impuls comú en el procés d’alliberament.

La meva experiència personal m’ha portat a concloure que, ara com ara, les llengües i cultures catalana i basca viuen d’esquena una a l’altra. Això no vol dir que no hi hagi unes elits culturals, acadèmiques o literàries, tant basques com catalanes, que no mantinguin relacions, sovint però condicionades per un cert corporativisme professional: acadèmies, escriptors… En un acte recent que es va fer a Barcelona en solidaritat amb Egunkaria, l’escriptor i polític Ignasi Riera recordava, per exemple, la trajectòria del col·lectiu d’escriptors bascos, catalans i gallecs Galeusca, fundat el 1984. En uns temps en què la cultura és un fenomen de masses, iniciatives com aquestes són necessàries però testimonials, perquè no es tradueixen en accions significatives per al conjunt dels nostres pobles respectius. I les poques vegades que això no passa l’intercanvi no és directe sinó que es fa amb l’obligada o assumida mediació de la llengua i cultura espanyoles. Un exemple prou explícit en aquest sentit és la subordinació de la traducció de les obres literàries –les escasses vegades que n’hi ha– del basc al català o del català al basc al fet que s’hagin traduït abans, o com a molt alhora, a l’espanyol.

Alguns dels obstacles que caldria remoure

Falta de diccionaris català-basc, basc-català

Quan he plantejat aquest tema, en alguna ocasió se m’ha dit que estava equivocat, que sí que n’hi ha. I se m’ha citat algun vocabulari i fins i tot algun diccionari que no he sabut localitzar. No negaré, doncs, que n’hi pugui haver. Però el cert és que al mercat no n’he sabut trobar. I quan n’he demanat a algú que es dedica a l’ensenyament del basc a Catalunya només me n’ha aconsellat de basc-espanyol i espanyol-basc, com a llengua se suposa que lògica en la mediació entre ambdues cultures.

I, com en el món del llibre en paper, cosa semblant passa en format digital.

Contrasta aquesta mancança, en el cas del català, amb la presència de diccionaris bilingües al mercat pel que fa a nombroses llengües. Entre elles, sànscrit, japonès, xinès, danès, finès, àrab i suec.

Falta de gramàtiques catalana i basca, en basc i català

No hi a tampoc en el mercat, o no l’he sabut trobar, cap gramàtica basca en català i catalana en basc. Menys encara n’hi ha, esclar, fetes des de la perspectiva dels propis sistemes lingüístics, sense necessitat de passar per cap llengua intermediària. Tot i el notable coneixement científic i acadèmic, fruit de la investigació i la dedicació acumulada de multitud d’estudiosos de les dues llengües, no trobem al mercat cap gramàtica del basc en català, i del català en basc.

A internet podem trobar alguns apunts de gramàtica basca en català, com http://wapedia.mobi/ca/Gramàtica_de_l’èuscar, http://ca.wikipedia.org/wiki/Gramàtica_de_l’èuscar

És significatiu, però, el fet que, en la bibliografia essencial que recullen, no hi ha cap text en català i sí en francès, anglès i espanyol, a més a més, esclar, del basc.

Falta d’eines de traducció automàtica basc-català, català-basc

Un dels aspectes que més crida l’atenció respecte del basc és el seu retard pel que fa a la traducció automàtica. Tot i reconèixer les dificultats que comporta la seva estructura lingüística sobretot en relació a les de les llengües romàniques veïnes, em sobta l’absència de la llengua basca en les eines de traducció d’ús més habitual. Com ara Google, que ofereix la possibilitat de traducció automàtica entre cinquanta-dues llengües, entre elles turc, xinès, tàgal, suahili i vietnamita. I també català, gallec i espanyol.

Conec uns pocs intents de desenvolupament de programes de traducció automàtica del basc o al basc: erdaratu (només del basc a l’espanyol, amb la tecnologia Apertium, desenvolupada a la Universtat d’Alacant), plataforma opentrad (només de l’espanyol al basc i que, pel que he comprovat, no té encara un desenvolupament adequat pel que fa a la traducció del basc a l’espanyol, amb tecnologies Apertium i la gallega Matxin)… Els dos, amb l’espanyol com a llengua referencial del procés de traducció.

Aquesta realitat comporta que, per exemple, el basc sigui absent de l’oferta de traducció automàtica al web de la Generalitat de Catalunya http://traductor.gencat.net/

Un fet, aquest de l’absència del basc en les eines de traducció automàtica, que em sembla especialment greu per a una llengua minoritzada els parlants de la qual aspirin a la normalització en el conjunt del Páis Basc i al ple reconeixement internacional com a llengua de cultura i comunicació.

Minsa i erràtica política de traduccions

Les traduccions d’obres literàries –i no diguem ja, científiques– del basc al català i del català al basc són escasses i mancades d’uns criteris comprensibles pel públic lector potencial. Aquests dies, per raons i interessos personals, he hagut de comprovar, per exemple, algunes absències clamoroses en el cas de la traducció del català al basc. De Pere Calders, per posar-ne un cas, només hi ha traduït al basc un conte infantil (“Els nens voladors”, “Haur hagalariak”, traduït per R. Etxezarreta per a editorial Argos-Vergara el 1984). I no he trobat en basc ni un sol llibre d’un autor català cabdal de finals del segle XX, narrador imprescindible per entendre la universalitat i potencialitat de la nostra narrativa, com és Jesús Montcada, que té obra traduïda a una vintena de llengües. Un autor tan prolífic i representatiu de la nostra literatura de la segona meitat del segle XX com Manuel de Pedrolo –al qual estudiosos d’altres cultures han inclòs, de forma encertada o no, en alguna de les grans tendències literàries europees de la postguerra europea– només té traduït al basc el “Mecanoscrit del segon origen” (“Bigarren jatorriko makinizkribua”, traduït per Jokin Lasa el 1996 per a Euskal Liburu eta Kantuen Argitaldaria). Una autora tan essencial per conèixer la nostra literatura i tan enèrgica, captivadora i sensual com Maria–Mercè Marçal no té cap de les seves obres traduïdes al basc.

D’altra banda, fa l’efecte que, en alguns casos, només interessa la traducció d’obra qualificada com a infantil o juvenil, com li passa a una escriptora de producció tan extensa i de tants registres com Isabel-Clara Simó, de qui només trobem traduït al basc el seu llibre –suposadament dirigit a adolescents– “Raquel”, traduït per Iñaki Ugarteburu, l’any 1995 per a Elkar.

Si més no, en tots els casos ressenyats, si ens atenem a la relació d’obres catalanes traduïdes que ens dóna el web http://www.escriptors.com/ de l’Associació d’escriptors en llengua catalana.

L’anàlisi de com es produeix el procés de traducció del català al basc i del basc al català, i de quins criteris editorials –si n’hi ha– hi regeixen, donaria de segur per molt. Només un fet que he insinuat abans, i que caldria analizar amb més aprofundiment per no treure’n conclusions esbiaixades: en el cas de les traduccions d’autors de molt d’èxit –posem el cas del basc Bernardo Atxaga o del català Albert Sánchez Piñol–, al català o al basc respectivament, o bé coincideixen més o menys en el temps amb la publicació de la versió espanyola (cas d’algunes obres recents d’Atxaga) o bé depenen del seu èxit en d’altres llengües i, òbviament, en espanyol (cas d’Albert Sánchez Pinyol).

Falta de política eficaç de distribució i difusió de les produccions literàries i culturals

No sé si passa el mateix al País Basc amb els llibres catalans traduïts a l’èuskar, però –amb algunes excepcions, com podria ser el cas d’Atxaga– trobar llibres bascos traduïts al català a les llibreries comporta sovint una recerca àrdua. Algunes vegades, fins i tot perquè el mateix llibreter dubta a l’hora de classificar-los. ¿Seran literatura espanyola, estrangera…? Passa una mica com amb el músic nord-català Pascal Comelade, que fins fa uns anys –no sé si encara ara– sovint calia anar a buscar entre la discografia francesa de tan poc català que els semblava a les botigues de discos.

Escassa presència de les produccions literàries basques als mitjans de comunicació de masses i al currículum escolar als Països Catalans

Contra el que hauria de ser lògic, si els seus responsables tinguessin consciència del caràcter minoritzat de les nostres dues cultures, aquesta minorització és agreujada quan es tracta de deixar constància de les respectives produccions culturals en els mitjans de comunicació de masses, tant públics com privats. Només apunto aquest fet, que detecto de forma intituïtiva: em sembla que seria significativa una anàlisi detallada de la minsa atenció prestada a la producció literària basca –traduïda o no– en els mitjans de l’àmbit lingüístic català.

Minsa atenció que em temo que es correspon també a la que es dóna a la llengua i cultura basca en els currículums escolars catalans, condicionats de forma decisiva per la seva dependència respecte dels currículums espanyols.

Ignoro si hi ha estudis detallats sobre aquestes dues absències –mitjans de comunicació i ensenyament–, però intueixo que, si es fessin, portarien a concloure que les nostres llengües i cultures no solament són minoritzades per actuacions de l’Estat sinó que aquesta minorització és recolzada per decisions i renúncies pròpies. Els estudis podrien anar, per exemple, en la línia del que va servir per posar en marxa l’Observatori Crític dels Mitjans, media.cat http://www.media.cat/, en què el periodista Roger Palà Balanyà i la sociòloga Armelle Ibáñez Daluzeau van analitzar els marcs de referència als Telenotícies de TV3 http://www.media.cat/wp-content/uploads/2009/10/Marcs-de-referència-als-TN-de-TV3.pdf

Les conclusions que deduïen de l’anàlisi quantitativa en el cas de les informacions sobre la producció cultural en llengua catalana donen ja algunes pistes de per on podrien anar en el cas que s’estudiés la presència a TV3 d’altres llengües i cultures minoritzades amb què compartim la submissió al mateix imperi.

Falta de debat públic i en els mitjans especialitzats i de masses entre actors culturals bascos i catalans sobre les respectives realitats

No sé si és causa o conseqüència del que he exposat fins ara, però el cert és que el debat públic entre els actors culturals bascos i catalans és tan escàs que esdevé gairebé invisible, si més no als Països Catalans. Ben poques vegades els nostres mitjans especialitzats, i molt menys els generalistes, hi dediquen atenció. I si no hi ha debat públic d’idees, realitats i propostes, és difícil que la societat en prengui consciència. De vegades fa la impressió que la minorització només es faci evident quan hi ha agressions flagrants –com ha passat en el cas del tancament de cinemes contra la normalització del doblatge al català– i que sigui una qüestió que cadascuna de les cultures minoritzades hagi de resoldre en la seva pròpia societat sense buscar la cooperació i la complicitat de la resta.

Reflexions a manera de conclusió

Certament, l’exposició que he fet és esquemàtica i potser poc rigorosa. Són només uns apunts a partir dels quals convido a obrir línies de recerca i debat, sobretot per posar en marxa iniciatives comunes que ens ajudin a avançar i superar l’actual situació. Si m’he animat a participar en aquest primer Congrés Internacional País Basc-Països Catalans és perquè el considero una iniciativa, embrionària encara, de llarga i prometedora perspectiva. Els nostres dos pobles, necessàriament, han de caminar junts, i no d’esquena un a l’altre, si volem fer passes efectives cap al nostre alliberament nacional.

Cultura i llengua són, en el cas català i basc, fonaments indestriables de les nostres realitats i aspiracions nacionals. Si seguim mantenint els nostres respectius pobles en la ignorància mútua, també en aquest àmbit, qualsevol que sigui la raó que ens donem per autojustificar-nos –la més recurrent i òbvia, el fet insuportable de la colonització espanyola–, no fem sinó reforçar els mateixos lligams colonials.

Les nostres llengües i cultures han resistit segles. Entre d’altres coses, perquè han estat, com deia a mitjans del segle XIX un jove Josep Narcís Roca i Farreras, en el cas del català, “la llengua dels carreters”. A començaments del segle XXI, han esdevingut, llengües i cultures vives amb un enorme potencial de desenvolupament gràcies al fet que aquests “carreters”, la bona gent en definitiva, han pres consciència de poble. Aquesta és la seva força.

Però el que resulta més insuportable encara que la política colonial de la metròpoli, que veu les nostres cultures i llengües com una nosa i les destina a un futur residual, és la nostra incapacitat d’ajuda mútua –per usar un terme estimat pels treballadors catalans de començament del segle XX. Si l’imperi colonial és un, ¿per què els pobles colonitzats no unim forces en lloc de donar-nos mútuament l’esquena?

De cara a enfortir l’ajuda mútua, l’inexcusable primer pas és el mutu coneixement i reconeixement. Començar a superar alguns dels obstacles que he apuntat podria ben bé ser-hi una bona aportació.

Read Full Post »

Per l’assemblea de comiat de “Lleida decideix”. No hem de tornar-nos a tancar a casa

Per aquest vespre hi ha convocada la que la Comissió Permanent de “Lleida decideix” qualifica de darrera assemblea de la plataforma que va convocar i organitzar la consulta del 25 d’abril a la capital del Segrià. Penso anar-hi i he preparat un escrit, no pas per llegir-lo tot a l’acte –que seria abusiu–, però sí per fer-ne un resum d’algunes de les consideracions que hi plantejo i que faig extensives a totes les plataformes que han fet el mateix fins ara en 460 municipis catalans.

En el fons del meu escrit batega una inquietud que em preocupa aquests dies, ja des que vaig rebre una convocatòria semblant de la plataforma “Sant Cugat decideix” amb la qual també vaig col·laborar durant la jornada de consultes del 13 de desembre. I, alhora, pretén respondre a una pregunta que ens fèiem amb d’altres persones que van fer de voluntàries el 26 d’abril a Lleida: i ara què?

Ara com ara, aquesta és la meva resposta a una pregunta que, ben segur, es fa més d’una persona que ha col·laborat activament –molt més que jo, esclar– en les consultes passades. Ara, ens n’hem de tornar a casa, i bona nit i tapa’t?

No sé qui ho ha de decidir ni com fer-ho, però crec que la feina de les plataformes s’ha de capitalizar de forma unitària i democràtica, i no es pot deixar que la bona gent torni a casa com si res no hagués passat. Seria una greu irresponsabilitat. Aquí teniu l’escrit que he preparat:

A l’assemblea de Lleida decideix del 5 de maig de 2010

Vull, en primer lloc, donar-vos les gràcies als qui vau tenir l’empenta per iniciar i tirar endavant la consulta a Lleida el 25 d’abril. I, evidentment, també als qui us hi vau oferir com a voluntaris i voluntàries i als lleidatans i lleidatanes que van votar.

Als qui som veïns de Barcelona, el fet que hagi tingut lloc la consulta a Lleida –amb totes les dificultats que ha calgut superar i els esforços que s’hi han hagut d’esmerçar– ens estimula a fer el mateix, millorant-ho si podem, i no rendir-nos per l’aparent inaccessibilitat de la fita que ens proposem a l’hora d’organitzar la consulta a la capital de Catalunya.

Per mi, el percentatge de participació en aquestes consultes és molt important, però el pitjor que podem fer és sacralitzar-lo. Com vaig dir a l’acte de la plaça de Sant Francesc, el dia de Sant Jordi, aquesta és una cursa de llarg recorregut i només n’hem fet les primeres gambades. Si alguna cosa és segura és que res no és segur en aquest llarg viatge, pèrquè fer història és això: obrir camins que ignorem si serem capaços de recórrer fins al final. Ni si aquest final –quan hi arribem– serà tal com nosaltres ens l’imaginàvem.

L’important és que ja hem començat a córrer. Hem trencat un tabú, el que ens deia que no valia la pena posar-s’hi, que el nostre país mai no podrà ser major d’edat perquè els bruixots mai no ens deixaran pensar i actuar per nosaltres mateixos. Senzillament hem començat a fer una pràctica de lluita tan arrelada en el nostre país com és la propaganda pel fet.

Hem començat a dir de forma col·lectiva que necessitem votar si volem o no seguir sent una colònia espanyola, i ho hem fet –ras i curt– fent-ho. Aquest bell exercici de pragmatisme polític ha estat possible gràcies a la iniciativa de la bona gent d’Arenys de Munt i dels ja més de quatre-cents municipis que han trencat el tabú i s’han posat a caminar amb l’únic que és efectiu en política: els fets.

I ho heu fet més enllà dels partits. No en contra, sinó més enllà. Sense demanar-los permís. Recollint tota aquella bona gent que hi ha als partits però també, i sobretot, aquella que no hi és. És a dir, tothom que té –i l’ha d’exercir– dret de ciutadania encara que no es dediqui tot el dia a la política com a professió. És aquesta unitat la que reclamava també jo mateix en l’acte de la plaça de Sant Francesc. Una unitat més enllà dels partits, que els arrossegui i que no es deixi arrossegar pels seus càlculs partidaris que, dissortadament, són sovint miops i a curt termini.

El que estem fent ara és sumar adhesions per la via dels fets, acumulant forces amb la participació de la bona gent. Espero i desitjo que, conforme aquest camí avanci, i si no defallim ni ens rendim a la primera de canvi, contribuirem a resituar els partits catalans en una perspectiva que mai no haurien d’haver abandonat: la del llarg termini. En la línia de ruptura com la que, en el tercer punt de l’Assemblea de Catalunya, els catalans i catalanes plantejàvem aconseguir fa quaranta anys: “El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació”.

Per resituar els partits en aquesta via sí que és important aconseguir com més participació millor, perquè només en faran cas quan vegin que els hi va el futur electoral i la governació del país. I, ara com ara, no sé veure una altra manera d’aconseguir transformar l’impuls de les consultes en un acte efectiu de sobirania si no és guanyant-nos la complicitat dels partits. Els que hi ha ara o els que es puguin formar en un futur.

De tota manera, com que aixó de resituar els partits –ara com ara– no depèn de forma immediata de nosaltres, crec que val la pena reflexionar sobre què podem fer a partir d’ara mateix. Sé que només sóc una veu, que m’he afegit de fora estant a un procés que encara no ha arribat a concretar-se al lloc on tinc el veïnatge. Però deixeu-me dir-vos quins serien els passos que crec que podríem donar per consolidar el procés amb l’objectiu de fer-lo irreversible.

Per mi, la perspectiva de futur, l’objectiu comú, hauria de ser aconseguir, un cop passat aquest període de pràctiques en la propaganda pel fet, convocar un únic referèndum nacional, si més no a la Catalunya estricta –amb validesa legal o no– i, si pot ser, obrir a la resta dels Països Catalans un procés de consultes locals semblant al que que estem fent ara aquí. Però aquesta segona part –la de la resta de la nació sencera– ha de sortir dels mateixos territoris i no em sembla veure-hi indicis si no és alguns encara minsos a les illes.

És en aquesta perspectiva del referèndum nacional, en un sol dia i en tot el territori, si més no a la Catalunya estricta, que hauríem de plantejar aviat la feina que encara queda per fer. Em preocupa, en aquest sentit, que les plataformes que s’han anat formant a nivell local es dissolguin just quan s’acaba el primer acte i encara en queden molts d’altres a desenvolupar.

No es tracta que les plataformes com “Lleida decideix” es carreguin de feines estèrils només perquè seria bo que continuessin existint, sinó de consolidar-les com un lloc on tots els qui defensem l’exercici del dret d’autodeterminació i la independència ens hi trobem còmodes en la lluita per aquest objectiu, amb el mínim d’ingerències partidistes possible. Sé que pot semblar utòpic però, si –més enllà dels interessos dels partits a curt termini– no aconseguim donar continuïtat a aquest moviment fonamentat en la bona gent que vol assolir la plenitud de les nostres llibertats com a poble, serà molt difícil fer el salt qualitatiu cap a l’exercici de la plena sobirania nacional. Repeteixo: no es tracta d’excloure’n els partits sinó, ben al contrari, que tothom –sigui o no membre d’un partit– hi aporti allò que pugui, mirant al llarg termini, superant picabaralles electoralistes. Ja tindrem temps i ocasió de barallar-nos quan siguem independents.

La continuïtat de les plataformes locals permetria, d’altra banda, la coordinació entre elles a nivell comarcal o supracomarcal per a projectes comuns: debats sobre el dret a l’autodeterminació, expansió a d’altres pobles on encara no hi ha previst fer la consulta, suport als llocs on hi ha previst fer-ne i on mai no sobraran voluntaris i voluntàries ja experimentats que s’hi ofereixin, recull de diners i materials, preparació amb temps del referèndum nacional… Penseu, per exemple, només en la quantitat de voluntaris i voluntàries experimentats que caldrà per fer les consultes a les grans ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona. O en els esforços que caldrà fer per difondre les consultes a la resta de territoris dels Països Catalans si finalment la seva bona gent decideix afegir-s’hi.

Sé que això és només una proposta personal i que, a més a més, l’aporto des de fora perquè no tinc cap paper en l’organització de les consultes, com no sigui la de mer voluntari fins ara en municipis que no són el meu. Però crec que us l’he de plantejar per veure si algú la recull i li dóna forma per consolidar el moviment sorgit el passat 13 de setembre de la iniciativa d’un petit municipi i que en pocs mesos ha agafat una embranzida difícil d’imaginar fa ben poc temps. Personalment també, en parlaré en d’altres àmbits, matisaré la proposta i la contrastaré amb d’altres opinions, i intentaré desenvolupar-la mitjançant altres articles que vagi escrivint al meu bloc.

Una vegada més, gràcies per tot el que heu aportat a la llibertat i la construcció nacional del nostre país.

Humbert Roma

(Víctor Torres i Perenya, gairebé cent anys de republicanisme lleidatà –exili inclòs–, votant a Lleida el 26 d’abril, en la foto que he baixat del bloc de “Lleida decideix”).

Read Full Post »

De consultes i percentatges. No era un 20, que era un 17,4

He de rectificar, i no m’agrada fer-ho en aquesta ocasió. Resulta que ara sabem que el percentatge de participació a les consultes del 25 d’abril va ser, per al conjunt dels més de dos-cents municipis on s’hi van fer, d’un 17,4%, i no d’un 20% que van dir portaveus de la Coordinadora Nacional per la consulta sobre la independència la nit de diumenge. Com tants periodistes maldestres, a qui tantes vegades he criticat, vaig caure de peus a la galleda i vaig reproduir la mentida tot i tenir tots els elements per saber que ho era. Em vaig fiar, podríem dir-ne, dels “meus”. I els “meus”, si més no aquests “meus”, eren tan mentiders com els altres. Heus aquí una vella veritat pròpia de la vella política.

Com els retreia tantes vegades als meus alumnes a la Facultat de Ciències de la Comunicació de l’Autònoma, vaig cometre el pecat de la mandra, el pitjor en què pot caure un periodista. I no vaig tenir prou esma de posar-me a fer el càlcul a què m’empenyia la meva desconfiança innata i apresa –tant a l’escola de periodisme com en tants any de professió– cap a les fonts d’informació (perdó, mestre Dovifat), sobretot si provenen del poder (i aquí ja sembla que algú té més poder que d’altres, en això de les consultes, quan pot manipular les dades fins arribar a fer reproduir com a bo, fins i tot pels enemics, un percentatge increïble). I, el que és més greu, vaig fer oïdes sordes a aquella veueta interior que em deia que no podia ser veritat que la mitjana fos del 20% si a la majoria de les grans ciutats on s’havia votat –i on, doncs, s’acumulava el percentatge més elevat de votants potencials– no s’hi havia arribat. Una veueta que hauria d’haver escoltat, essent jo mateix testimoni que a la ciutat on havia fet de voluntari, Lleida, aquella en què hi havia més veïnatge cridat a votar, només s’havia assolit el 8,2% de participació.

Hi haurà temps de parlar amb més perspectiva d’aquesta anècdota tan negativa per a la confiança que cal generar en la bona gent sobre la nova manera de fer política que haurien de significar les consultes. Intentaré fer-ho més endavant, perquè –com he insistit ja tantes vegades– aquesta és una llarga cursa que ha de fer encara un llarguíssim recorregut. Amb el 17,4% de participació, ningú no pot dir, si no és un cínic o no sap d’on venim, que el 25 d’abril ha estat un fracàs. Al contrari. Per això encara em sembla més curt de gambals aquell –o aquells– que va creure que embolicar la troca i colar uns puntets més de tant per cent de participació a uns periodistes babaus afavoriria el procés, quan no feia sinó contribuir a desprestigiar-lo.

I és que els percentatges encara poden baixar més en les properes consultes, per moltes raons que no crec que calgui explicar. Si no en som conscients, és que no sabem on ens hem posat. Això no vol dir que les coses no es puguin i s’hagin de fer millor encara per augmentar la participació. Esclar que cal fer-ho. Precisament perquè la lluita que va començar la bona gent d’Arenys de Munt, segurament sense ni adonar-se’n, l’hem de preveure molt llarga, no cal tenir pressa (però tampoc adormir-nos amb excuses interessades, com que ara vénen eleccions: que vinguin!). Però l’important ja ha passat: catalans i catalanes hem obert centenars de milers d’escletxes al mur que fins fa poc ens semblava inexpugnable. El que no ens podem permetre ara es tornar-les a tancar o renunciar a obrir-ne moltes d’altres més fins que fem un forat tan gran que hi puguem fugir tota la nació.

Humbert Roma, periodista (Publicat a Tribuna Catalana el 30 d’abril del 2010)

Com tantes vegades, Vicent Partal ha dit, en el seu article editorial d’ahir a Vilaweb, molt millor el que jo vull dir. Aquí el teniu, sencer:

Allò que va del 20 al 17

Vicent Partal

Diumenge, a Girona, un xic em va aturar i, tot i sabent el meu nom, em va dir que no em podia deixar entrar al recinte de les votacions, si no m’identificava adequadament. El vaig felicitar, avergonyit, per la contundència a complir les regles. Era un de més.

Un de més, excel·lent i perfecte en la seua feina, enmig d’una llarga cadena. A Arenys de Munt recorde la irritació d’un conegut que, tot i ser del poble, no el deixaven votar de cap manera perquè no hi residia i, per tant, no podia acreditar-ho. A Regencós em va tocar de participar en un acte el dia del Madrid-Barça. Vaig mirar si hi havia cap manera de conciliar el futbol amb la política. Es va fer, però sense perdre en cap moment la solemnitat que l’acte reclamava i separant amb claredat l’una cosa de l’altra. A Vic és famosa l’anècdota d’uns periodistes que van demanar a la presidenta d’una mesa que tornara a obrir les portes del col·legi electoral per poder-ho filmar i es van trobar amb una resposta contundent: això és un col·legi electoral, no un circ.

Durant aquests mesos he vist de primera mà mostres constants de rigor i de seriositat en totes les situacions possibles i de tota mena de persones. La gent s’ha cregut que les consultes eren un procés en el qual calia comportar-se amb la màxima solemnitat i amb el màxim rigor. Com si fórem un estat. I ha actuat en conseqüència. Fent les coses ben fetes.

Per això és tan estrany l’episodi de diumenge. Si la xifra de participació era d’un 17% no hi ha cap excusa que puga explicar com és que la coordinadora no ha donat mai aquesta xifra i sempre ha parlat d’un 20% que, en realitat, és la mitjana de les tres tandes. Jo no sé si van provar de confondre la gent o si va ser el resultat d’un cúmul de circumstàncies difícilment explicables però crec que tot plegat mereix una reflexió seriosa. Més tenint en compte que Decidim.cat sí que les va fer públiques.

Del 20% al 17%, hi va la credibilitat del procés, ni més ni menys. Un 17% no és un mal resultat (de fet era el que dies abans Jordi Muñoz havia anunciat com a més probable i normal en aquest vídeo de VilaWeb TV). Allò que seria molt dolent fora que el rigor i la serietat que han demostrat milers de voluntaris no haguera estat correspost com caldria.

PD. Dit tot això és evident que nosaltres com a periodistes hem de fer també una autocrítica per no haver comprovat al detall les dades i haver-nos deixat confondre. Demanen disculpes als lectors.

(La foto, me l’han fet arribar la gent de Lleida decideix. S’hi veuen alguns d’ells –i jo mateix i altres voluntaris a les meses– i la publico en homenatge a tota la bona gent, desenes de milers de voluntaris i voluntàries, que són els qui fan possibles les consultes i que no es mereixen –com tampoc les persones que van votar– aquesta barrabassada de la Coordinadora)

Read Full Post »